Skip to main content

Full text of "Obres completes de Josep Torras i Bages, vol. 1-10"

See other formats


El  doctor  Josep  Torras  Bageí 
(1846-1916),  bisbe  de  Vic,  ha  esta:  e~ 
certa  manera,  el  patriarca  espiritual  ce 
la  Catalunya  contemporània  i  íes  seves 
obres  han  constituït  durant  mots  a~ys 
una  mena  de  llibre  de  capçaie^a  deis 
cristians  catalans.  Aquesta  nova  eoició 
permet  de  posar-les  altre  cop  a  i  acast 
dels  interessats,  per  ordre  temàtic  sen¬ 
se  fer  cap  distinció  de  íes  llengües  em¬ 
prades,  sinó  d'acord  amb  la  cronologia. 
Aquest  cinquè  volum  és  dedicat  íntegra¬ 
ment  a  les  pastorals,  que  feren  famós  e! 
bisbe  de  Vic  més  enllà  dels  límits  de  la 
seva  diòcesi.  Es  tracta  d’un  gran  bloc, 
iniciat  ja  al  volum  IV  i  que  serà  comple¬ 
tat  al  volum  VI. 


Obres  completes  de  Torras  i  Bages 

Biblioteca  Abat  Oliba,  63 


JOSEP  TORRAS  I  BAGES 

OBRES  COMPLETES 

Volum  V 


Publicacions  de  l’Abadia  de  Montserrat 


Primera  edició,  maig  de  1988 
ISBN  84-7202-940-9 
Dip.  leg.  B.  15.928-1988 
Impremta  de  Montserrat 


III.  PASTORALS 

(Continuació) 


LA  PAGESIA  CRISTIANA* 


Sumari 

I.  Motius  d'especial  propensió  als  agricultors. 

II.  Admirable  constitució  de  les  cases  de  pagès  catalanes. 

III.  La  seva  influència  moral  i  religiosa. 

VI.  La  seva  força  social. 

V.  Harmonia  de  la  vida  agrícola  i  industrial. 

VI.  Relacions  del  pagès  amb  Déu,  amb  la  naturalesa  i  amb  els 
demés  homes. 

VII.  Integral  constitució  de  la  família  agrícola. 


NÓS,  EL  BISBE  DE  VIC, 


Als  propietaris,  parcers  i  jornalers  de  la  terra,  i  a  tots  els  qui 
treballen  en  la  producció  de  la  riquesa  material  i  són  de 
la  nostra  jurisdicció,  salut  i  pau  en  Nostre  Senyor  Jesu - 
crist. 


Replete  terram  et  subiicite  eam. 
«Pobleu  la  terra  i  domineu-la.» 

(Gènesi,  I,  28.) 


*  Document  episcopal  que  l'autor,  pagès  d'origen  i  d'afecció,  dedica 
a  la  que  es  pot  dir  la  seva  classe  social,  amb  la  qual  ha  pogut  gustosa¬ 
ment  alternar  en  la  pastoral  Visita. 


8 


J.  TORRAS  I  BAGES 


I 

Motius  d’especial  propensió  als  agricultors 

El  nostre  cor  sent  una  afectuosa  necessitat  de  dirigir-vos 
la  present  Carta,  caríssims  fills.  És  cert  que  l'amor  que  deriva 
de  Jesucrist  s’estén  a  tot  l’humà  llinatge,  que  tots  els  fidels, 
cristians  subjectes  a  la  jurisdicció  espiritual  del  Prelat  són 
igualment  acreedors  de  son  paternal  afecte  i  dels  cuidados  i 
atencions  que  requereix  l'obligació  de  treballar  per  a  la  sal¬ 
vació  de  tots;  però  és  indubtable  també  que  aquest  afecte  u  i 
igual  per  a  tots  els  membres  del  cos  social,  els  membres  del 
cos  místic  de  Jesucrist,  revesteix  matís  distint  en  les  diferents 
classes  i  condicions  de  persones  que  hi  ha  dintre  de  la  Santa 
Mare  Iglésia,  com  la  llum  que  fa  visibles  els  objectes  de  la 
terra  és  una,  i,  no  obstant,  apareix  amb  matís  divers  en  1  ho¬ 
ritzó,  en  les  muntanyes,  en  els  rius,  en  els  camps  i  en  els 
prats. 

El  nostre  afecte  a  la  Pagesia  és  singular  i  provinent  de  mo¬ 
tius  naturals  i  sobrenaturals,  personalíssim  i  juntament  fill 
de  les  circumstàncies  de  l'ofici  pastoral,  que  per  missió  divina 
exercitem  en  aquesta  nostra  estimada  Diòcesi.  La  Providència, 
qui  governa  tot  el  curs  de  la  vida  humana,  féu  que  naixéssim 
de  llinatge  pagès,  i  que  les  tradicions,  els  sentiments,  els  cos¬ 
tums  de  les  Cases  de  pagès  tinguessin  una  gran  influència  en 
la  formació  del  nostre  caràcter,  servint  com  de  base  a  la  filo¬ 
sofia  i  a  la  teologia  i  a  totes  les  altres  disciplines  científiques 
a  què  naturalment  tinguérem  de  subjectar-nos  com  a  piepa- 
ració  per  a  l’estat  sacerdotal.  O  al  portar-nos  la  Providència 
a  aquesta  Diòcesi,  i  a  l'unir-nos  amb  ella  pel  vincle  de  l’espi¬ 
ritual  i  sobrenatural  matrimoni  de  l’episcopat,  sortí  del  nostie 
cor  espontàniament  aquella  tendríssima  i  amorosa  expressió 
d’Adam,  al  desvetllar-se  del  misteriós  somni,  trobant-se  al  cos¬ 
tat  l'esposa  que  el  Senyor  li  donava;  això  és,  os  dels  meus  os- 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 


9 


sos  i  carn  de  la  meva  carn.1  Perquè  encara  que  dintre  de  la 
nostra  jurisdicció  eclesiàstica  s'hi  troba  la  indústria  manu¬ 
facturera  amb  una  importància  que  supera  a  gairebé  totes  les 
altres  diòcesis  d’Espanya,  no  obstant,  en  molts  llocs  els  ma¬ 
teixos  industrials  tenen  més  o  menys  de  pagesos;  i  el  caràcter 
agrícola  de  tot  el  país  és  indubtable,  i  encara  que  la  indústria 
vagi  prosperant,  no  obstant,  per  la  força  natural  de  les  coses 
la  pagesia  continuarà  essent  com  la  base  social,  com  l’ossada 
de  tot  el  país;  i  així  és  que  la  viva  intuïció  dels  nostres  vene¬ 
rables  antecessors,  qui  en  les  monedes  episcopals  d'Osona  hi 
feien  gravar  el  parell  de  bous,  símbol  bellíssim  del  caràcter 
agrícola  del  país  que  espiritualment  governaven,  veia  el  caràc¬ 
ter  permanent  de  la  terra  i  sentia  amb  vehemència  la  sabor 
específica  de  la  vida  humana  que  caracteritza  a  la  nostra  gent. 

D'altra  banda,  l’estat  sacerdotal  està  lligat  amb  un  llaç  de 
gran  afecte  amb  la  pagesia  d'aquest  país,  puix  d'aquestes  cases 
de  pagès,  lo  mateix  de  les  famílies  dels  propietaris  que  de  les 
dels  parcers  i  de  les  dels  jornalers,  han  eixit  sacerdots,  religio¬ 
sos  i  religioses,  obrers  evangèlics,  qui  han  cultivat  i  cultiven 
la  vinya  del  Senyor,  no  solament  en  aquesta  Diòcesi;  sinó  en 
moltíssimes  altres  d’Espanya  i  de  tota  la  cristiandat;  especial¬ 
ment  en  les  nacions  en  les  quals,  per  ésser  noves  en  la  fe,  ne¬ 
cessiten  l'auxili  d’aquelles  parts  on  la  Iglésia  de  Déu  existeix 
des  de  son  principi. 


II 

Admirable  constitució  de  les  cases  de  pagès  catalanes 

I  si  aquesta  no  hagués  d'ésser,  caríssims  fills,  una  Carta 
evangèlica  per  raó  dels  nostre  ofici  pastoral,  vos  parlaríem  de 
l’atenció  especial  que  la  constitució  familiar  i  territorial  de 


1.  Gènesi,  XI,  23. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


les  Cases  de  pagès  ha  de  merèixer  de  tots  els  homes  pensadors 
i  amants  del  bon  ordre  i  fecunditat  de  la  societat  civil.  Meres- 
qué  ja  aquesta  atenció  fa  anys  de  part  d’un  estranger  eminent, 
qui  en  lo  que  toca  a  l’estudi  de  l'ordre  i  composició  conve¬ 
nient  de  la  societat  és  considerat  com  un  dels  prohoms  d'Eu- 
ropa  i  fundador  d’una  escola  que  ha  influït  poderosament  en 
aquest  ordre  d'idees  en  tota  la  societat  civilitzada;  i  Nós  amb 
legítima  satisfacció,  en  la  contemplació  directa  i  immediata 
de  la  composició  social  del  nostre  país,  veiem  com  els  nos¬ 
tres  antecessors,  els  nostres  progenitors,  els  nostres  passats, 
qui  donaren  forma  a  la  nostra  societat,  tingueren,  en  virtut 
de  la  natural  finesa  de  son  enteniment,  fecundat  per  la  gràcia 
cristiana,  un  coneixement  pràctic  de  les  conveniències  socials 
al  fomentar  la  constitució  i  permanència  de  les  cases  de  pa¬ 
gès,  a  les  que  l'al·ludit  sociòleg  estranger  anomenà  famiües 
souches,1  famílies  qui  són  com  soques,  d'on  deriven  com  re¬ 
brots  altres  cases,  que,  enllaçant-se  les  unes  amb  les  altres, 
afavoreixen  l’esperit  de  família,  i  són  un  remei  contra  l’acció 
dissolvent  i  corrosiva  del  temps,  que  així  com  arriba  a  corcar 
i  esmicolar  les  penyes  de  les  muntanyes,  convertint-les  en 
arena,  així  també  tira  a  dissoldre  la  humana  associació,  dei¬ 
xant  als  homes,  deslligats  els  uns  dels  altres,  com  grans  d’a¬ 
rena,  movedissos  i  incapaços  de  resistir  als  torbs  i  tempes¬ 
tats  que  naturalment  sovint  hi  ha  d’haver  en  ïa  terra. 

Tot  lo  que  sia  afavorir  l’esperit  d'associació,  l'organització 
dels  homes  dins  de  les  formes  que  la  naturalesa  i  la  llei  de 
J esucrist  han  consagrat,  és  fer  una  obra  agradable  al  Criador 
del  llinatge  humà,  qui  de  moltíssimes  maneres,  per  medi  dels 
seus  profetes,  ensenyà  als  homes  com  no  els  havia  fet  per  a 
viure  separats  els  uns  dels  altres,  sinó  units;  i  aquell  vae 
soli 2  que  ressona  en  les  Sagrades  Escriptures,  el  crit  de  com¬ 
passió  envers  el  qui  sol  i  vern  ha  de  fer  el  camí  de  la  vida,  és 


1.  Le  Play,  La  Réforme  sociate  en  France,  vol.  II,  pàg.  66. 

2.  Eclesiastès,  IV,  10. 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 


11 


com  un  crit  d’alerta  del  Criador  que  deu  excitar  a  tots  els 
homes  qui  per  raó  de  sa  intel·ligència,  de  sa  posició  econòmi¬ 
ca  o  de  sa  virtut,  tenen  influència  en  la  societat  per  a  treballar 
en  el  sentit  de  que  en  ella  hi  hagi  sempre  nuclis  de  defensa 
humana,  aglutinants  poderosos  que  mantinguin  la  unió  entre 
els  homes;  la  qual  és  tot  l'objecte  que  en  la  vida  present  se 
proposà  el  diví  Redemptor  Jesús,  segons  aquella  tendríssima 
oració  que  dirigí  al  Pare  celestial:  «Feu  que  tots  sien  com  si 
fossin  un,  com  Vós  i  jo  som  una  sola  cosa».1 

Els  nostres  passats  tingueren  una  intuïció  vivíssima,  il·lu¬ 
minats  per  la  gràcia  del  Redemptor  Jesús,  de  la  necessitat 
d’aglutinants  socials:  era  com  un  sentiment  que  informava 
a  la  comunitat  humana  del  nostre  país;  no  discutien,  no  ana¬ 
litzaven  especulativament,  no  feien  estudis  socials  en  les  Uni¬ 
versitats  i  escoles,  però  passaven  sa  silenciosa  vida  en  l’estudi 
de  les  grans  lliçons  que  a  l’home  reflexiu  donen  la  naturalesa 
i  la  gràcia;  sabien  que  en  el  món  hi  ha  d'haver  moviments 
tempestuosos  com  en  la  terra  hi  ha  rius,  torrents  i  xaragalls 
que  s'emporten  els  camps,  i  per  això  hi  plantaven  xops  per  a 
aguantar  les  vores,  i  amb  el  mateix  sentit  íntim  i  vivíssim 
coneixien  la  necessitat  de  les  cases  de  pagès  destinades  a  re¬ 
gularitzar  i  normalitzar  els  corrents  de  passions  i  d'idees  que 
sovint  en  el  món  se  desfrenen,  i  que  és  necessari  contenir  per¬ 
què,  en  lloc  de  fecunditzar  la  societat,  no  la  destrueixin. 

Naixia  aquesta  ciència  social  dels  nostres  passats  de  l’amor. 
No  eren  ells,  no  són  encara  avui  els  qui  noblement  segueixen 
els  seus  passos,  uns  explotadors  de  la  terra  sense  altra  mira 
que  l'interès  egoista  de  fer-se  rics,  sentien  profundament  la 
seva  missió  social,  amaven  el  país  i  justament  es  creien  obli¬ 
gats  a  mirar  per  son  bé.  No  els  inflava  la  supèrbia  de  consti¬ 
tuir  una  casa  poderosa;  en  lloc  de  l’esperit  mundà,  regia  la 
seva  conducta  l’esperit  cristià,  per  sa  naturalesa  difusiu  i 
generalitzador  d'afectes  amorosos;  i  així  succeïa  i  succeeix 


1.  Joan,  XVII,  11. 


12 


J.  TORRAS  I  BAGES 

afortunadament  encara  en  aquesta  nostra  estimada  Diòcesi, 
que  quan  pel  matrimoni  d’un  hereu  amb  una  pubilla  se  jun- 
taven  dos  patrimonis,  en  els  capítols  matrimonials  se  pactava 
que  dits  dos  patrimonis  se  tornarien  a  separar,  heretant  per 
a  cada  un  d’ells  un  fill  diferent. 

I  encara  havem  vist  en  els  rústecs  filosops  socials  de  les 
nostres  cases  de  pagès  instints  tan  altíssims  d'amor  a  la  terra, 
al  membre  social  de  què  formaven  part,  que  deixa  molt  a 
sota  l’especulació  científica  dels  savis  sociòlegs  qui  estudien 
les  entranyes  naturals  de  la  societat  per  a  determinar  l’estruc¬ 
tura  que  ha  de  tenir  el  cos  social;  i  estaven  amb  tant  d'avan¬ 
tatge  de  sàvia  elevació  els  nostres  pagesos,  perquè  la  ciència 
social  ha  de  tenir  per  motor  i  principi  directiu  l'amor,  que  els 
nostres  passats  i  molts  dels  presents  també  posseeixen  en  la 
forma  més  elevada,  que  és  en  la  forma  sobrenatural  i  divina. 
Tenien  i  tenen  la  caritat  de  pàtria,  que  els  moderns  laïcistes, 
els  qui  es  fan  apòstols  de  la  societat  laica,  són  incapaços  de 
posseir,  perquè  són  incapaços  de  vèncer  l’egoisme,  que  és  el 
corc  destructor  de  la  germanor  humana,  que  sols  pot  matar 
la  caritat  sobrenatural  que  deriva  de  l'amorosíssim  Jesús. 
Doncs  havem  trobat  en  nostres  expedicions  apostòliques  de 
Santa  pastoral  Visita  cases,  el  darrer  propietari  de  les  quals, 
morint  sense  fills,  deixava  el  patrimoni  a  algú  de  la  parentela, 
però  amb  la  condició  precisa  de  que  se  n'anés  a  viure  a  la 
casa  pairal;  i  havem  trobat  també  propietari  de  molta  impor¬ 
tància,  de  vida  ja  de  gran  ciutat,  que  es  resolgué  a  tornar  a  la 
casa  de  pagès  vella  i  grandiosa  per  a  complir  l'encàrrec  d'afec¬ 
te  del  pare  moridor,  que  li  digué:  «Fill,  estima  sempre  molt 
aquesta  casa,  com  jo  la  só  estimada.»  El  ritme  vital  harmònic 
de  la  societat  naix  de  la  circulació  de  l'afecte,  i  el  regnat  social 
de  l'afecte  humà,  que  els  positivistes  cregueren  poder  revifar 
amb  l'amor  laic  de  l’home,  sols  és  subsistent,  robust  i  fecund 
quan  deriva  de  la  flama  de  la  caritat  cristiana.  L'amor  natural 
(mai,  no  obstant,  el  laic,  és  a  dir,  divorciat  de  l’amor  religiós) 
pogué  ésser  un  aglutinant  eficaç  en  les  societats  primitives; 
però  quan  el  món  arriba,  pel  curs  d'una  llarga  existència,  a 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 

la  complicació  de  la  vida,  fins  podem  dir  a  la  decrepitud  de  la 
vida,  sols  menjant  del  fruit  de  l’arbre  de  vida,  que  és  Jesucrist, 
la  societat  renova  les  forces  i  adquireix  saba  de  vida.  Sense 
aquest  aliment  diví  de  l'esperit  que  dóna  calor  a  totes  les  ope¬ 
racions  vitals  de  la  societat,  aquesta  se  fa  caduca  i  cau  mi¬ 
serablement  en  la  descomposició,  signe  precursor  de  la  mort 
en  tot  organisme,  tant  individual  com  col·lectiu. 


III 

La  seva  influència  moral  i  religiosa 

Per  això  Nós,  considerant  la  vida  pagesa  com  una  base 
social,  com  un  aglutinant  d’homes  de  gran  vàlua  en  nostre 
país,  havem  cregut  que  era  propi  de  nostre  deure  pastoral  diri- 
gir-vos  la  present  Carta,  que,  d’altra  banda,  creiem  ha  d'ésser 
profitosa  a  tots  els  nostres  diocesans,  puix  el  treball  agrícola 
ve  a  ésser  com  un  símbol  i  representació  de  tots  els  oficis  i 
professions  dedicats  a  la  producció  de  la  substància  mate¬ 
rial,  necessària  per  a  la  vida  humana  a  la  terra.  A  tot  el  llinat¬ 
ge,  sense  distingir  professió  ni  ofici,  se  dirigí  el  Criador  al 
dir  als  nostres  pares:  «Creixeu  i  multipliqueu-vos,  i  ompliu  la 
terra  i  subjugueu-la»;  i  més  tard,  després  de  la  seva  prevari- 
cació,  al  promulgar  la  llei  del  treball  com  una  condició  impo¬ 
sada  a  la  nostra  naturalesa,  amb  aquelles  paraules  sobiranes 
que  diuen  menjaràs  pa  amb  la  suor  de  ton  front,1  se  dirigí  no 
solament  als  pagesos,  sinó  també  a  tots  els  homes. 

La  vida  humana  és  un  lligament  de  distints  elements  que 
tots  plegats  formen  una  sublim  unitat;  però  és  indubtable 
que,  sobretot  i  d’una  manera  més  evident  que  en  altres  parts 
en  nostre  país,  l’agricultura,  la  vida  pagesa,  té  una  importàn¬ 
cia  transcendental  que  influeix  d’una  manera  eficaç  en  la  civi- 


1.  Gènesi,  III,  19. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


14 

lització  general,  i  li  ha  de  donar  un  to  moral;  essent  la  societat 
pagesa  com  la  societat  típica,  primitiva,  essencial,  com  el  mot- 
llo  proporcionat  per  la  naturalesa  que,  desenrotllant-se  en  ma¬ 
jors  proporcions,  convé  que  sempre  servi  la  llei  harmònica 
de  vida  de  son  germen,  la  vida  patriarcal  que  tots  els  pobles 
de  la  terra,  cristians  i  gentils,  han  considerat  respectable  i 
font  generosa  d'utilíssims  sentiments  humans. 

En  l’ordre  fisiològic,  per  lo  que  ateny  a  la  sanitat  física  dels 
homes,  és  de  sentit  comú  universal  la  influència  benèfica  del 
camp,  de  la  muntanya  i  de  sos  aires  i  de  ses  aigües  sobre  els 
habitants  de  la  ciutat.  Sembla  que  en  els  homes  hi  hagi  tam¬ 
bé  la  llei  general  dels  sers  físics,  qui  degeneren  quan  se’ls 
transplanta  de  son  lloc  d'origen,  i  que  per  a  la  regeneració 
s’ha  de  renovar  la  llavor  primitiva,  el  germen  natural  i  pro¬ 
pi.  Així  de  la  ciutat  surten  sos  habitants  i  se'n  van  al  camp  i 
a  la  muntanya  per  a  fortificar  sa  salut,  com  si  la  vida  pagesa 
fos  (i  en  realitat  és)  la  vida  primitiva  humana,  i  la  forma  que 
encaixa  més  amb  la  nostra  naturalesa.  I  el  preciós  tresor  de 
renovació  de  vida  que  troba  la  humanitat  en  la  pagesia  en 
l'ordre  físic,  l’ha  de  trobar  també  en  l'ordre  espiritual,  perquè 
les  harmonies  socials,  signe  eloqüent  de  procedència  divina, 
són  més  encara  en  l'ordre  espiritual  que  no  pas  en  l'ordre  fí¬ 
sic,  i  la  correspondència  en  l'ordre  moral  entre  la  vida  pagesa 
i  la  vida  ciutadana  és  evident,  com  i  també  ho  és  que  la  forma 
patriarcal  és  la  forma  engendradora  permanent  de  tota  la 
vida  humana. 

Fins  en  l'ordre  religiós,  en  lo  que  ateny  a  les  creences,  tota 
la  humanitat  civilitzada  ne  cerca  el  germen  en  la  història  dels 
patriarques,  i  per  això  els  llibres  de  l’Antic  Testament  són  un 
text  sagrat,  on  estudia  el  germen  de  la  vida  de  l'esperit  en 
aquells  antiquíssims  pagesos  que  anomenem  Abraham,  Jacob, 
Isaac,  etc.,  l'home  modern,  el  ciutadà  de  les  nacions  d'Europa, 
d’Amèrica  i  d'Austràlia:  en  una  paraula,  la  Cristiandat  sencera 
del  segle  xx.  I  la  Santa  Mare  ïglésia,  a  les  dones  dels  nostres 
dies  i  de  les  grans  ciutats,  sia  qualsevulla  la  classe  social  a  què 
pertanyin,  en  la  missa  nupcial  els  recorda  l'exemple  de  vida 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 


15 


d’aquelles  antigues  i  venerables  mestresses  i  mares  de  família 
Raquel,  Sara  i  Rebeca  com  a  exemplars  de  virtut  i  de  la  pràc¬ 
tica  de  vida  domèstica.  I  és  perquè  la  Iglésia,  amb  sabiduria 
divina  i  discreció  maternal,  comprèn  que  els  gèrmens,  lo  ma¬ 
teix  en  la  vida  física  que  en  la  vida  moral,  han  de  subsistir 
com  fonts  de  vida,  i  que  aquesta  s’estronca  quan  s'asseca  la 
font  d'on  deriva. 

Per  això  Nós,  constituït  per  designi  de  la  Providència  mes¬ 
tre  de  vida  en  aquest  Bisbat,  creiem  complir  un  deure  pasto¬ 
ral  a  l'exhortar-vos,  caríssims  fills,  a  perseverar  en  la  vida  pa¬ 
gesa,  no  sols  pel  vostre  bé  i  pel  bé  del  país,  sinó  que  fins  pel 
bé  de  la  humanitat  en  general,  per  constituir  la  pagesia  cris¬ 
tiana  un  germen  de  vida  social  de  gran  vàlua. 


IV 

La  seva  força  social 

Un  talent  famós  del  segle  xix,  encara  que  desgraciadament 
no  tingué  la  sabiduria  de  saber  viure  i  morir  com  deu  un  cris¬ 
tià,  si  bé  és  cert  que  en  sa  obra  més  important  féu  justícia 
a  la  maternal  influència  de  la  Iglésia  catòlica  sobre  els  po¬ 
bles  d'Europa,  explicà  amb  una  gran  exactitud  el  fet  de  la 
Revolució  a  França  i,  de  consegüent,  podem  dir  a  tot  arreu, 
no  com  una  època  heroica  i  d'alts  sentiments,  encara  que 
fossin  extraviats,  sinó  com  una  època  de  gran  misèria  moral, 
de  decadència  i  descomposició  social  produïda  en  gran  part 
per  haver-se  disminuït  en  el  país  i  gairebé  desaparegut  la  vida 
pagesa,  les  antigues  cases  que  en  diferents  parts  del  territori 
administraven  i  dirigien  i  sostenien  la  societat,  com  l’ossada 
sosté  el  cos  de  l'home  i  és  condició  necessària  de  l’exercici 
de  la  força  vital. 

Aquest  escriptor,1  sense  potser  ell  pensar-s'ho,  parla  com 
un  intèrpret  de  la  doctrina  catòlica,  la  qual  ensenya  que  la 


1.  Taine,  Les  origines  de  la  France  contemporaine. 


16 


J.  TORRAS  I  BAGES 


posició,  la  riquesa  i  l'autoritat  que  tenen  els  homes  dins  de  la 
societat,  és  una  mena  d’ofici  que  els  imposa  altíssimes  obli¬ 
gacions,  que  no  és  la  posició,  la  riquesa  i  l'autoritat  un  avan¬ 
tatge  egoístic  per  l’individu  que  la  posseeix,  sinó  que  importa 
una  missió  que  ha  de  complir,  envers  els  seus  paisans,  motiu 
pel  qual  la  Providència  i  la  llei  de  la  societat  li  han  donat  aque¬ 
lles  prerrogatives;  com  en  la  societat  espiritual  de  la  ïglésia, 
qui  posseeix  un  benefici  el  té,  no  per  a  disfrutar-lo  i  regalar-se 
amb  la  pensió  que  percep,  sinó  per  a  dedicar  sa  vida  en  bé 
dels  fidels  cristians,  complint  les  obligacions  que  en  favor 
d’aquests  li  ha  imposat  la  Santa  Mare  ïglésia. 

I  així  és  que  el  propietari,  devent  considerar  sa  posició 
social  com  un  benefici  que  existeix  pel  bé  general  del  país, 
té  una  mena  d’obligació  de  residència,  com  valent-se  d'aqueix 
mateix  concepte  canònic  s'expressa  l'al·ludit  escriptor,  i  l'in¬ 
compliment  absolut  d’aquesta  llei  social  de  la  residència  no 
sols  porta  la  destrucció  a  la  curta  o  a  la  llarga  del  propietari 
particular,  sinó  també  la  descomposició  social  del  país,  que 
va  naturalment  mal  menat  quan  li  falta  la  direcció,  l’exemple, 
la  protecció  i  el  sosteniment  d’aquells  qui  per  sa  posició  i  con¬ 
següents  prerrogatives  vénen  a  ésser  com  les  naturals  autori¬ 
tats  socials  per  sa  superior  categoria.  És  necessari  que  ells 
tinguin  amb  el  país  una  comunitat  de  vida,  puix  els  membres 
fan  un  cos  quan  estan  units  pel  vincle  de  la  vida;  un  membre 
queda  mort  quan  li  falta  la  participació  de  la  vida  comuna, 
i  això  passa  en  la  vida  pública  i  social  lo  mateix  que  en  la  vida 
de  l'individu  particular.  Per  això  Nós  exhortem,  en  nom  de 
Jesucrist  Senyor  nostre,  Cap  invisible  de  la  societat  cristiana, 
als  membres  preeminents  d'ella  per  sa  posició  econòmica,  per 
sa  il·lustració,  per  qualsevol  superioritat  que  posseeixin,  a  fi 
que  no  se  separin  de  la  comunitat  de  vida  del  país,  i  que  fins 
aquells  qui  per  sa  riquesa  especial  o  per  sa  categoria  social 
o  per  les  circumstàncies  del  temps  visquin  fora  dels  llocs  on 
tenen  els  seus  patrimonis,  finques  o  grans  indústries,  procu¬ 
rin  almenys  passar  en  dits  llocs  alguna  part  de  l’any  afavorint 
amb  l’influx  de  sa  riquesa,  de  sos  coneixements  i  amb  l'exer- 


17 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 

cici  de  les  virtuts  cristianes  la  vida  del  país;  perquè  és  precís 
que  tinguin  present  que  Jesucrist  en  l’hora  del  judici  els  exa¬ 
minarà  amb  gran  rigor  sobre  aquest  punt,  com  se  desprèn 
clarament  de  diferents  llocs  de  l’Evangeli.  La  societat,  segons 
la  doctrina  del  nostre  diví  Redemptor,  és  un  cos,  és  son  cos 
místic,  i  tots  els  membres  que  componen  el  cos  han  de  ser¬ 
vir-se  l’un  a  l'altre,  i  el  membre  més  robust  està  més  obligat 
a  servir  al  menys  robust,  i  el  més  noble  al  més  vil,  i  un  mem¬ 
bre  que  sols  servís  per  a  xuclar  la  vida  dels  demés  seria  mons¬ 
truós  i  mereixedor  d'ésser  amputat,  perquè  la  vida  és  per  tot 
el  cos;  i  així  la  mateixa  Providència  divina,  que  distribueix  la 
vida,  fa  que  tot  membre  que  se  separa  del  cos,  que  no  es 
comunica  anib  els  altres  membres,  que  no  fa  participant  de  la 
vida  que  disfruta  als  demés  i  que  sols  xucla  la  que  els  altres 
tenen,  aquest  membre,  diem,  per  la  mateixa  llei  amb  què  la 
Providència  regeix  la  vida,  està  condemnat  a  mort;  i  l’expe¬ 
riència  sovint  ens  fa  veure  en  la  pràctica  social  l'execució  de 
la  sentència  de  mort  dictada  per  les  lleis  naturals  que  regeixen 
a  la  humanitat  contra  dits  membres,  que,  aïllant-se  de  la  vida 
comuna,  no  segueixen  altra  llei  que  la  del  propi  egoisme. 

I  devent  Nós  predicar  el  bé  comú  i  general,  i  essent  un 
principi  evident,  endevinat  per  la  intuïció  dels  nostres  passats, 
la  conveniència  de  que  existeixin  aqueixes  cases  pairals,  ano¬ 
menades  molt  pròpiament  pel  cèlebre  Le  Play  maisons  sou - 
ches,  que  són  aglutinants  socials  de  força  poderosa,  i  tenint, 
a  més,  present  la  doctrina  de  nostre  Santíssim  Pare  el  Papa 
Lleó  XIII,1  quan  aconsella  que  no  és  convenient  l'acumulació 
de  grans  riqueses  en  poques  mans,  sinó  que  hi  hagi  una  dis¬ 
tribució  socialment  més  equilibrada,  aconsellem  també  als 
propietaris  de  la  nostra  jurisdicció,  i  fins,  a  més,  als  industrials 
posseïdors  de  grans  manufactures,  que  procurin  educar  als 
diferents  fills  que  tinguin  per  a  la  pràctica  de  l’agricultura  o 
de  la  indústria,  i  que  a  l’hora  de  la  mort,  al  fer  la  disposició 


2 


1.  Lleó  XIII,  Rerum  novarum  (v.  Mercedem). 


18 


J.  TORRAS  I  BAGES 


de  les  seves  finques  o  capitals,  procurin  distribuir-les  entre 
els  diferents  fills,  a  fi  que,  constituint-los  caps  de  noves  cases 
i  apartant-los  del  perill  de  dissolució,  de  luxe  i  de  supèrbia 
que  fàcilment  engendra  la  possessió  de  grans  riqueses,  vin¬ 
guin  a  ésser  com  rebrots  d’una  soca  poderosa,  medis  de  ge¬ 
neralitzar  i  solidar  la  vida  comuna  del  país  facilitant  pels  vin¬ 
cles  naturals  de  la  consanguinitat  l’extensió  de  la  caritat  cí¬ 
vica,  de  l'amor  dels  conciutadans  o  paisans  entre  si,  que  ales¬ 
hores  justament  vénen  a  considerar-se  com  a  individus  d'una 
mateixa  família.  La  sàvia  llei  civil  catalana  i  fins  el  costum 
faciliten  aquesta  providència  paternal  i  social  tan  profitosa  al 
bè  moral  de  la  família  com  a  la  conveniència  pública,  econò¬ 
mica  i  moral. 

Havem  oït  contar  del  cap  d'una  família  antiquíssima  i  molt 
distingida  d’aquest  país,  qui  deia  que  en  la  comarca  de  sa  pro¬ 
cedència  fins  els  femataires  li  eren  parents,  lo  qual  indica  el 
bon  sentit  de  l'home  il·lustre  qui  pronuncià  aquella  frase,  per¬ 
què  demostra  que  posseïa  la  idea  verdadera  de  la  noblesa,  que 
no  consisteix  en  la  fastuositat  cortesana,  ni  en  el  luxe  de  la 
vida,  sinó  en  la  natural  preeminència  social  que  deriva  d’ésser 
germen,  principi  i  font  de  la  vida  comuna  del  país. 


V 

Harmonia  de  la  vida  agrícola  industrial 

Tal  vegada  algú  de  vosaltres,  caríssims  fills,  creurà  que  a 
l'escriure  aquestes  pàgines  ho  fem  portats  d'un  entusiasme 
ideològic  que  no  considera  les  condicions  de  la  vida  moderna, 
ni  les  exigències  de  la  gran  indústria,  ni  la  forma  del  cultiu 
agrícola  des  de  l’aplicació  de  la  maquinària  al  treball  de  la 
terra,  motius  que  molts  al·leguen  com  imposant  la  necessitat 
per  a  la  prosperitat  de  la  indústria  i  de  l’agricultura,  de  I'acu- 
mulació  del  capital  en  poques  mans,  a  fi  que  el  treball  resulti 
més  robust  i  productiu.  Mes,  en  primer  lloc,  s’ha  de  considerar 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 


19 


que  mai  dóna  bons  resultats  constants  la  violació  de  la  llei 
natural  de  les  coses,  i  l’experiència  demostra  en  l’art  de  la 
terra,  que  si  la  producció  se  fa  excessiva  és  en  detriment  de  la 
qualitat  dels  fruits,  l’excés  de  raïms  en  una  vinya  significa  un 
vi  inferior;  com  en  la  indústria  una  producció  exorbitant  no 
vol  dir  augment  de  la  riquesa  general,  sinó  acumulació  tran¬ 
sitòria  de  capital  en  mans  d’un  particular,  però  que  no  signi¬ 
fica  ni  multiplicació  de  benestar  en  el  comú  del  poble,  ni,  de 
consegüent,  un  avenç  real  en  la  civilització  material  del  país, 
que  un  dia  o  altre  sent  el  resultat  del  desequilibri,  que  es 
produeix  tant  pel  massa  com  pel  poc  de  les  coses. 

A  més,  la  manera  natural,  justa  i  humana  d’augmentar  la 
potència  productiva  és,  sens  dubte,  l’associació,  que  produeix 
concentració  de  capital,  d'intel·ligència  i  de  voluntat  molt  su¬ 
perior  en  eficàcia  al  capitalisme  individual,  puix  excita  l’acti¬ 
vitat,  estimula  la  intel·ligència  i  al  mateix  temps  fortifica  el 
vincle  del  sentiment  humà  reduint  a  u  l'esforç  i  la  potència 
material  i  espiritual  de  molts.  A  Catalunya  tenim  un  argument 
pràctic  en  favor  de  la  potència  de  l'associació,  almenys  per  lo 
que  toca  al  treball  agrícola,  en  les  associacions  entre  propie¬ 
tari  i  parcers  en  el  conreu  de  la  vinya,  que  sens  dubte  con¬ 
tribuí  a  que  arribés  a  ésser  el  nostre  país  d’una  producció 
vinícola  notable  en  tot  Europa. 

L’harmonia  de  la  vida  és  condició  indispensable  de  la  fe¬ 
cunditat  de  la  vida.  Els  antics  qualificaren  sàviament  a  l’home 
de  món  petit  ( mikros  kosmos )  i  el  món  és  món  perquè  és 
una  complexitat,  no  un  element  simple  obtingut  mitjançant 
un  anàlisi  químic.  Així  l’home  perquè  és  un  món  petit  és  una 
gran  complexitat,  i  voler  reduir-lo  a  ésser  un  element  aïllat  és 
esquarterar  la  naturalesa,  qui  ha  fet  a  l’home  espiritual  i  ma¬ 
terial,  racional  i  animal,  individual  i  social;  i  voler  retallar 
aquesta  nostra  naturalesa  i  eliminar  d'ella  les  condicions  que 
la  integren  és  esguerrar-la,  és  fer-la  improductiva  pel  bé,  és 
caminar  envers  l'esclavitud,  segons  la  qual  hi  havia  homes,  la 
raó  d'existència  dels  quals  era  solament  servir  per  a  la  utilitat 
dels  altres,  en  contra  del  concepte  cristià  de  la  humanitat  que 


20 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ens  ensenya  que  els  homes  són  tots  els  un  pels  altres;  doctrina 
explicada  admirablement  per  l'apòstol  Sant  Pau,1  quan  escriu 
que  tots  som  membres  d’un  mateix  cos,  els  quals  membres 
tots  hem  de  participar  de  la  mateixa  vida  i  els  uns  han  de 
servir  als  altres,  i  que  el  cap  del  cos  social  és  el  mateix  Jesu- 
crist,  qui  morí  igualment  per  tots  els  homes,  sense  distinció 
de  savis  ni  ignorants,  rics  ni  pobres,  blancs  ni  negres. 

I  aplicant  Nós  aquesta  doctrina  de  la  complexitat  de  la  na¬ 
turalesa  humana  i  de  la  necessària  harmonia  de  la  vida  per 
la  fecunditat  verdadera  i  permanent  del  treball  de  l'home,  i 
atenent  a  que  ens  sembla  que  havem  vist  recomanada  per  al¬ 
gun  escriptor  de  competència  en  el  ram  econòmic  la  mateixa 
idea,  cridem  l’atenció  dels  homes  poderosos  per  son  capital 
o  per  sa  intel·ligència  o  per  sa  influència  social  de  qualsevol 
classe  que  sia,  sobre  la  conveniència  d’aliar  en  una  mateixa 
família  el  treball  industrial  i  el  treball  agrícola,  fomentant 
una  població  pagesa  i  industrial  al  mateix  temps,  forma  de 
vida  que  ens  sembla  han  de  facilitar  les  condicions  naturals 
de  moltes  de  les  comarques  del  nostre  Bisbat,  i  que  ha  de 
contribuir  molt  a  la  dignitat,  a  la  tranquil·litat  i  al  major  benes¬ 
tar  del  poble. 

Són  evidents  els  avantatges  morals  de  la  vida  pagesa.  La 
naturalesa  és  una  font  inestroncable  de  nobles  sentiments  i 
d’altíssima  poesia.  Tant  els  gentils  com  els  cristians  han  sentit 
l'atracció  que  exerceix  sobre  l’esperit,  i  des  de  Virgili  fins  al 
nostre  veí  Mistral,  pagès  i  poeta,  trobaríem  una  cadena  d'intel- 
ligències  i  cors  nobles  qui  han  interpretat  en  obres  immor¬ 
tals  el  llenguatge  d'harmonia  sobirana  amb  què  la  naturalesa 
parla  als  seus  contempladors;  i  avui  que  corre  vulgarment 
com  una  lamentació,  més  de  boca  que  no  pas  de  cor,  que  és 
una  gran  plaga  la  dels  analfabets,  volem  consignar  aquí  un  pas 
interessantíssim  d’una  època  que  té  moltes  analogies  amb  la 
nostra,  la  de  la  decadència  grega  i  romana,  que  es  troba  refe- 


1.  I  Corintis. 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 


21 


rida  en  les  immortals  obres  de  Sant  Atanasi,  arquebisbe  d’Ale- 
xandria. 

Durant  la  llarguíssima  vida  de  Sant  Antoni  Abat,  passada 
en  la  regió  muntanyenca  d’Egipte,  conreant  son  camp  i  men¬ 
jant  d'ell  i  santificant-se  amb  la  pràctica  de  la  vida  solitària, 
diferents  vegades,  moguts  per  una  natural  curiositat  d'esperit, 
alguns  intel·lectuals  d'aquell  temps,  filosops  cristians  i  gentils, 
volgueren  visitar-lo,  puix  la  seva  fama,  com  és  sabut,  era  uni¬ 
versal,  i  el  considerarien  una  mena  de  filosop  espontani  i 
evangèlic.  En  una  d’aquestes  visites  un  de  dits  filosops,  un 
refinat,  li  preguntà:  «Pare,  icom  podeu  passar  la  vida  sense 
disfrutar  del  solaç  dels  llibres?»  «El  meu  llibre,  oh  filosop, 
respongué  Sant  Antoni,  és  la  naturalesa  de  les  coses  ( natura 
rerum),  i  sempre  que  vull,  puc  llegir  els  discursos  de  Déu 
( sermones  Dei  legere).1 

És  indubtable  que  no  hi  ha  lectura  de  major  eficàcia  que 
la  del  llibre  de  la  naturalesa;  en  els  llibres  escrits  pels  homes 
enriquim  nostre  enteniment  amb  les  idees  de  sos  autors;  en 
la  contemplació  de  la  naturalesa,  al  nostre  esperit  se  li  mani¬ 
festen  també  les  idees  de  son  Autor,  és  a  dir,  queda  informat 
de  pensaments  divins.  Per  això  moralment,  intel·lectualment 
i  en  el  desenrotllament  integral  de  la  personalitat  humana, 
usant  el  llenguatge  de  moda,  qui  treballa  en  el  gran  taller  de  la 
naturalesa  com  que  està  en  relació  immediata  amb  la  vida 
i  contempla  tots  sos  incidents,  tant  en  els  animals  com  en  els 
vegetals,  i  disfruta  contínuament  dels  magnífics  espectacles 
que  presenten  la  terra  i  el  cel,  té  un  eixamplament  d’esperit, 
d’idees  i  de  sentiments,  superior  al  qui  treballa  en  un  taller 
manufacturer  sobre  la  matèria  morta.  El  pagès  més  pobre 
posseeix  sense  limitació  l’aire,  l’aigua  i  les  vistes  dels  grans 
horitzons;  té  parcs  magnífics,  que  mai  igualaran  els  de  les 
ciutats  més  esplèndides  per  l'espontaneïtat  graciosa  de  la  vida, 
i  així  s’explica  per  la  satisfacció  moral  i  estètica  de  l’home 


1.  Apud  Migne,  Opera  Athanasii,  vol.  II,  pàg.  975. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


l’aferrament  que  per  regla  general  té  el  pagès  al  seu  tros  i  aï 
seu  ofici,  sobretot  quan  l'ofici  l'exerceix  sobre  un  tros  propi 
o  del  qual  ne  té  pràcticament  una  mena  de  condomini  en  vir¬ 
tut  del  contracte  d'aparceria. 

L'amor  que  l'home  té  a  la  seva  professió,  el  gust  del  propi 
ofici,  fa  més  suau  el  jou  imprescindible  del  treball  i  consti¬ 
tueix  una  influència  moralitzadora,  equilibrant  les  nostres 
potències,  aptituds  i  instints.  L’odi  a  l’ofici  que  de  vegades 
trobem  en  el  manufacturer,  la  rancúnia  contra  l'oficina  de  son 
treball,  que  alguns  cops  fa  volar  a  l’aire  per  medi  de  la  dina¬ 
mita,  a  més  de  provenir  de  la  predicació  socialista  i  anarquis¬ 
ta,  potser  s'explica  també  perquè  la  fàbrica  no  inspira  l’amor 
natural  que  la  terra,  els  camps,  les  vinyes,  el  bosc,  el  conreu 
i  la  muntanya.  La  fàbrica  no  parla  a  l'esperit,  no  satisfà  els 
sentiments  de  l’home,  no  contribueix  al  desenrotllament  equi¬ 
librat  del  caràcter;  al  revés,  sembla  que  més  aviat  esmorteix 
o  irrita  les  facultats  afectives,  i  l’home  que  hi  treballa  neces¬ 
sita  refer-se  moralment,  eixamplar  el  cor,  dilatar  son  esperit 
en  la  immensitat  i  bellesa  infinita  dels  horitzons  de  la  natu¬ 
ralesa,  i  en  el  contacte  amb  la  vida  humana  universal,  que 
exigeix  per  a  sa  satisfacció  el  concurs  de  la  Iglésia,  de  la  na¬ 
turalesa  i  de  la  societat. 

Per  això  Nós,  a  qui  per  obligació  estretíssima  del  nostre 
ofici  pastoral  toca  pensar  i  reflexionar  pel  bé  del  país  la  di¬ 
recció  espiritual  del  qual  ens  correspon,  havem  volgut  cridar 
l'atenció  dels  homes  influents  perquè  estudiïn  la  possibilitat 
i  els  avantatges  d'una  aliança  entre  la  vida  pagesa  i  la  manu¬ 
facturera  que  faciliti  l'equilibri  social  i  afavoreixi  moral  i  ma¬ 
terialment  la  vida  del  poble,  i  eviti  les  immenses  aglomera¬ 
cions  d’homes  que,  com  totes  les  grans  masses,  exerceixen  una 
influència  d'atracció  irresistible  per  a  molts  individus,  i  que 
al  parer  nostre  no  són  convenients  per  a  la  perfecció  del  llinat¬ 
ge  humà.  En  alguns  punts  de  la  nostra  estimada  Diòcesi  exis¬ 
teixen  aquestes  famílies  mixtes  d'agricultura  i  d'indústria 
amb  verdaders  avantatges  en  l’ordre  moral  i  en  l'ordre  eco¬ 
nòmic,  i  sembla  indubtable  que  la  disposició  natural  d'aques- 


LA  pagesia  cristiana 


23 


tes  comarques  afavoreix  i  facilita  una  forma  de  vida  que,  har¬ 
monitzant  amb  la  naturalesa  de  l'home,  ha  de  contribuir  al 
bon  concert  social  fent  mes  acompassada  l’existència  de  l'ho¬ 
me  mentre  va  fent  el  viatge  cap  a  l’eternitat. 

VI 

Relacions  del  pagès  amb  Déu,  amb  la  naturalesa 

I  AMB  ELS  DEMÉS  HOMES 

Sempre  s’ha  de  tenir  en  compte  la  complexitat  de  la  natu¬ 
ralesa  humana  per  a  estudiar  les  relacions  dels  homes  entre 
si.  «No  som  nosaltres  qui  ens  havem  fet  a  nosaltres  mateixos, 
sinó  que  és  Déu  qui  ens  ha  fet»,  diu  amb  gran  profunditat 
el  diví  poeta  hebraic.1  Per  això  l’estudi  de  l’home,  la  conside¬ 
ració  de  la  seva  naturalesa  és  el  primer  i  més  essencial  conei¬ 
xement  que  deu  tenir-se  quan  s’han  de  tractar  aquestes  qües¬ 
tions  que  ara  anomenen  socials;  i  l’home  ha  d’ésser  estudiat 
viu,  complet,  no  atrofiat,  portant  a  Déu  en  son  esperit  i  lligat 
amb  tot  l’univers  i  amb  tota  la  societat  en  virtut  de  les  seves 
facultats  afectives.  L’atrofiament  i  l’artifici  adormen  certes  po¬ 
tències  de  l’home,  però  no  les  maten,  i  per  això  veiem  com 
en  certes  circumstàncies,  per  adormides  que  sien,  se  desper¬ 
ten  amb  gran  vivesa.  El  deure  del  bon  cristià  consisteix  en 
universalitzar  les  relacions  de  l’home,  en  estendre  la  seva  per¬ 
sonalitat,  en  engrandir-la,  mai  en  enxiquir-la,  i  Nós  pensem 
que  en  el  pagès  se  troba  l’exercici  màxim  de  les  relacions  de 
l’home  amb  Déu,  amb  la  naturalesa  i  amb  la  humanitat  en  ge¬ 
neral. 

La  societat  íntima  de  l’home  amb  Déu,  confidencial  i  secre¬ 
ta,  mai  l’havem  vista  més  desenrotllada  que  en  el  pagès  i  en 
el  mariner,  i  és  perquè  l’un  i  l’altre  treballen  en  comunitat 
amb  Déu.  És  clar  que  mai  l’home  pot  deixar  de  comptar  amb 


1.  Psalm  XCIX,  3, 


24 


J.  TORRAS  I  BAGES 


una  voluntat  omnipotent  i  irresistible,  sia  qualsevol  l’objecte 
a  què  tingui  dedicada  la  seva  vida;  però  és  indubtable  que  en 
la  terra  i  eri  la  mar  la  necessitat  d’una  connivència  amb  Déu 
és  evidentíssima,  sens  ésser  possible  tancar  els  ulls  per  a  no 
veure-la;  i  això  porta  una  societat  de  l'home  amb  Déu,  una 
unió  de  la  força  divina  i  de  la  força  humana  necessària  per  a 
obtenir  el  resultat  que  es  proposen  l'agricultura  i  les  arts  ma¬ 
rines.  En  quant  a  la  unió  de  l’home  amb  la  naturalesa,  taller  de 
Déu  on  passa  la  vida  treballant  el  pagès,  no  és  necessari  que 
en  diguem  res  més  per  a  demostrar  la  plenitud  de  son  com¬ 
pliment  en  l'art  d’agricultura;  però  sí  que  us  volem  dir  alguna 
cosa,  caríssims  fills,  de  les  relacions  humanes  del  pagès,  que 
a  nostre  entendre  són  de  les  més  completes  que  existeixen  en¬ 
tre  els  homes  qui  es  dediquen  a  les  diferents  arts  i  professions. 

Encara  ressona  per  tot  el  món  civilitzat  a  l’escriure  aques¬ 
ta  Carta,  que  principalment  dirigim  als  pagesos,  l'eco  uni¬ 
versal  d'admiració  tributat  a  un  poble  pagès  que  en  la  defensa 
de  sa  pròpia  llibertat  i  autonomia  arribà  fins  a  l'heroisme,  de¬ 
mostrant  una  riquesa  de  sentiments  nobles  que  contrasten 
amb  la  falta  de  sentiments,  amb  l’escarni  dels  grans  senti¬ 
ments  humans  de  Déu,  Pàtria  i  família,  de  què,  per  desgràcia, 
algunes  vegades  veiem  exemple  en  els  grans  centres  de  pobla¬ 
ció  d'Europa,  i  que  una  pretesa  ciència  sectària  pondera  com 
el  summum  de  la  perfecció  de  l'home,  del  qual  procura  ex¬ 
treure’n  la  humanitat.  I  les  festes  patriòtiques  del  poble  boer 
no  són  més  que  una  reproducció  de  les  que  féu  l'Espanya, 
quasi  universalment  pagesa,  de  1808;  i  la  gairebé  única  espe¬ 
rança  de  la  França  actual,  en  mig  del  diluvi  d’errors,  instints 
desfrenats  i  preocupacions  funestíssimes  que  la  fan  ésser  mi¬ 
rada  amb  compassió  per  tots  els  pensadors  d’Europa  i  témer 
un  esborrament  total  de  sa  gloriosa  civilització,  se  funda  en 
la  seva  pagesia,  en  el  concertat  equilibri  de  la  propietat  ter¬ 
ritorial,  que  li  dóna  energia  de  vida  per  a  resistir  la  tempestat 
que  ha  desencadenat  sobre  aquella  nació  cristianíssima  la  tene¬ 
brosa  secta  de  la  Maçoneria,  aprofitant  les  il·lusions  i  les  divi¬ 
sions  introduïdes  per  la  política. 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 


25 


Per  això  Nós  creiem  que  les  relacions  humanes,  avui  ofus- 
cades,  deuen  ésser  restaurades;  i  recordant  aquell  antic  símbol 
gcntílic,  expressió  primitiva  i  lluminosa  de  la  sabiduria  que 
governa  la  humanitat,  i  revelació  d’un  encertat  coneixement 
de  la  nostra  naturalesa,  els  mals  de  la  qual  en  l'ordre  natural 
s’han  de  curar  per  sos  propis  principis  constitutius,  ajudats 
de  l’eficacíssima  gràcia  del  Redemptor  Jesús,  recordant,  diem, 
aquell  símbol  de  l'antic  heroi  qui  recobrava  les  perdudes  for¬ 
ces  així  que  tocava  a  terra;  creiem  que  les  relacions  socials, 
llaços  avui  dèbils  i  pròxims  a  trencar-se,  han  d'ésser  reforçats 
per  l'eficaç  acció  dels  sentiments  naturals  que  fomenta  la 
vida  de  pagès. 

Així  com  l'art  de  la  terra  és  el  treball  característic  í  típic, 
imprescindible  en  totes  les  èpoques,  races  i  països,  és  el  tre¬ 
ball  humà  per  excel·lència;  així  també  la  vida  pròpia  natural  i 
comuna  en  totes  les  pagesies  del  món  la  podem  considerar 
com  la  forma  primitiva  i  típica  de  la  vida  humana,  on  les  re¬ 
lacions  socials,  brotant  espontàniament,  han  d’ésser  conside¬ 
rades  com  norma  permanent  i  exemplar,  que  han  de  tenir  en 
compte  els  homes,  sia  qualsevol  el  medi  social  en  què  visquin 
i  les  condicions  de  treball  en  què  s’exercitin,  puix  expressen  les 
facultats,  necessitats  i  instints  de  la  nostra  naturalesa. 


VII 

Integral  constitució  de  la  família  agrícola 

Per  això  vos  exhortem,  caríssims  fills,  a  conservar  i  per¬ 
feccionar  aquelles  relacions  entre  vosaltres  que  donen  al  país 
l'aspecte  d’una  gran  família  unida  amb  els  vincles  amorosís- 
sims  de  l'afecte,  que  cria  la  naturalesa  i  consagra  la  gràcia. 
Sant  Pau,1  qui  predicava  en  un  temps  de  gran  decadència  de 


1.  II  Timoteu,  III,  3. 


26 


T.  TORRAS  I  BAGES 


la  vida  humana,  acusava  als  gentils  de  que  no  tenien  afectes, 
i  la  Religió  de  Jesucrist  poseeeix  una  eficàcia  fecundí ssima  per 
a  multiplicar  i  purificar  els  afectes  que  lliguen  als  homes 
entre  si,  malgrat  les  contrarietats  que  naturalment  sempre 
sobrevenen  a  conseqüència  de  la  diversitat  de  caràcters,  de 
criteris  i  d'inclinacions. 

Exhortem  als  amos  i  propietaris  a  que  mai  s'oblidin  de 
que  dintre  de  la  Religió  catòlica,  que  no  fa  altra  cosa  que 
ratificar  en  això  el  dictamen  de  la  naturalesa,  han  de  tenir,  per 
a  complir  bé  son  ofici,  un  caràcter  paternal;  que  tota  sa  de¬ 
pendència  ve  a  ésser  com  una  família  de  la  qual  els  ha  cons¬ 
tituït  caps  la  Providència  divina  al  posar-los  en  la  posició  en 
què  es  troben.  L’home  mai  pot  ésser  explotat;  de  consegüent, 
el  propietari  i  l'amo,  encara  que  tenen  dret  a  sa  legítima  ga- 
nància  i  benefici,  mai  poden  oblidar  tampoc  la  justa  i  digna 
participació  que  pertoca  al  treballador  que  amb  ses  fatigues  i 
suors  ajuda  a  la  producció.  La  sabiduria  divina  digué: 1  «No 
vulguis  lligar  la  boca  al  bou  que  bat  el  teu  gra»;  expressiva 
forma  simbòlica  amb  la  qual  ensenyà  que  el  treballador  i  jor¬ 
naler  deu  participar  de  la  substància  material  que  Déu  posà 
a  la  terra  del  sosteniment  general  del  llinatge  humà. 

L’amo  ha  d’ésser  com  la  Providència  de  tots  els  seus  de¬ 
pendents  i  auxiliars,  i  ha  de  tenir  en  compte  totes  les  seves 
necessitats  individuals  i  de  família,  i  mai  deu  oblidar  la  dig¬ 
nitat  de  la  naturalesa  humana;  que  el  principal  i  el  depen¬ 
dent  són  d'idèntica  naturalesa,  que  tots  són  súbdits  d'un  ma¬ 
teix  Senyor  qui  examinarà  severament  a  l'amo  de  son  com¬ 
portament  envers  els  seus  treballadors,  dels  quals  abans  que 
amo  és  germà,  i  que  l’autoritat  i  poder  que  lí  ha  donat  la 
Providència  no  és  en  benefici  propi  i  en  un  sentit  egoista, 
sinó  per  a  la  utilitat  general  del  nostre  llinatge,  qui  mentre 
està  aquí  a  la  terra  fent  la  peregrinació  cap  a  la  vida  eterna, 
deu  viure  en  conformitat  a  les  lleis  naturals  de  la  societat. 


1.  Deuteronomi,  XXV.  I  Corintis,  IX,  9. 


27 


LA  PAGESIA  CRISTIANA 

que  no  poden  alterar-se  sense  confusió,  desordre  i  estronca- 
ment  de  vida  racional  en  els  homes,  els  quals  han  de  mani¬ 
festar  amb  la  dignitat  de  sa  conducta,  vencent  els  obstacles 
i  dificultats  del  camí,  que  són  dignes  de  la  vida  divina  amb 
què  Déu  revesteix  al  sortir  d’aquest  món  als  qui  han  sabut 
lluitar  noblement  fent  prevaler  l’esperit  sobre  la  matèria  i  la 
virtut  sobre  la  passió. 

Per  això  l'amo  ha  de  donar  el  to  en  la  general  harmonia 
que  ha  de  dominar  entre  els  homes  amb  el  públic  exemple 
d’una  vida  virtuosa,  ha  d’ésser  l’exemplar  dels  seus  depen¬ 
dents.  L'estat  com  més  alt  és,  obliga  a  més  virtut;  i  encara 
que  tots  siguem  homes  d'una  mateixa  naturalesa  miserable, 
no  obstant,  així  com  acceptem  els  avantatges  de  la  posició  en 
què  ens  ha  posat  la  Providència,  també  ens  havem  d'esforçar 
en  el  compliment  d’aquelles  virtuts  pròpies  i  corresponents 
al  nostre  ofici.  L’ofici  de  ric  imposa  moltes  obligacions;  i  mal¬ 
grat  la  predicació  herètica  dels  socialistes  que  voldria  abolir 
el  capital  i  la  propietat  i  declara  il·lícits  l’un  i  l'altra,  no  obs¬ 
tant,  és  necessari  parlar  clarament  el  llenguatge  de  la  veritat, 
puix  que  Déu  permet  l'heretgia  en  la  Cristiandat,  a  fi  que  la 
veritat  i  la  virtut  quedin  més  purificades.  L'ésser  ric,  l'ésser 
amo  o  propietari  o  capitalista  és  un  ofici  social,  el  més  social 
de  tots  els  oficis  després  del  sacerdoci,  puix  així  com  aquest 
és  dipositari  i  distribuïdor  de  la  gràcia  entre  els  homes  se¬ 
gons  la  Providència  general  i  ordinària  de  Déu,  així  també 
l’amo  i  el  capitalista  són  com  uns  acumuladors  necessaris  de 
la  riquesa  pública  que  ells  han  de  distribuir  entre  els  seus 
auxiliars  en  conformitat  amb  les  lleis  naturals  i  ordinàries  que 
l’experiència  i  la  raó  humanes,  i  fins  les  indicacions  de  la  Sa- 
biduria  divina  revelada,  ensenyen  que  són  justes  i  necessàries. 

Els  caps  i  amos  de  les  nostres  antigues  pagesies  solien  te¬ 
nir  una  idea  molt  clara  de  l’ofici  social  que  els  pertocava,  com¬ 
prenien  com  mai  podien  prescindir  de  la  utilitat  comuna,  que 
s'havien  d’interessar  pel  bé  del  país  on  radicava  la  seva  casa 
i  la  seva  terra;  sense  pompàtiques  pretensions  eren  verdaders 
educadors  qui,  coneixent  la  pròpia  dignitat,  amb  la  gravetat 


J.  TORRAS  I  BAGES 


28 

i  justícia  de  son  procedir  ensenyaven  la  justa  norma  de  vida 
als  seus  con  veïns.  I  al  parlar  així,  no  és  que  siguem  un  tem¬ 
perament  històric  que  s’enamora  de  formes  socials  passades, 
de  costums  i  usos  antics,  puix  sabem  perfectament  que  amb 
els  temps  canvien  les  formes  socials,  o,  com  diu  Sant  Pau, 
que  la  figura  d'aquest  món  és  transitòria,  i  que  tal  és  la  llei 
que  regeix  a  tota  la  creació,  oposada  a  la  llei  de  l'eternitat 
invariable,  la  qual  consisteix  en  la  inalterable  perfecció,  en  la 
divinització  de  tota  l'existència. 

Però  també  sabem  que  el  vici,  l'abús,  la  tergiversació  de 
les  relacions  socials  entre  les  diferents  classes  d'homes,  que 
naixen  de  la  imperfecció  irremeiable  de  la  humanitat  viadora, 
com  l'anomenen  els  teòlegs,  se  corregeixen  providencialment, 
i  amb  la  influència  de  l'Esperit  diví  qui  governa  la  Iglésia  de 
Jesucrist,  la  qual,  amant  sempre  del  progrés  dels  seus  fills,  no 
obstant,  mana  la  contemplació  de  la  humanitat  primitiva, 
malgrat  sos  grans  defectes  i  aberracions  en  els  llibres  de  l'An¬ 
tic  Testament;  i  la  vida  patriarcal  sempre  objecte  d'estudi  i 
de  racional  i  discreta  imitació,  baix  el  magisteri  de  la  Iglésia, 
com  les  grans  obres  de  l’Art  humà  encara  que  pertanyin  a 
civilitzacions,  a  races  i  a  èpoques  molt  distintes  de  les  nostres 
són  perpètuament  objecte  d'estudi  i  de  discreta  imitació  de 
part  dels  artistes  de  totes  les  edats  i  de  totes  les  escoles. 

Hi  ha  tipus  de  relacions  socials  de  caràcter  permanent  en 
les  quals  les  varietats  d’època  i  de  totes  les  altres  circumstàn¬ 
cies  externes  no  poden  canviar  l'essència.  Les  relacions  d'afec¬ 
te  que  lliguen  entre  si  a  tots  els  individus  de  la  humanitat  són 
d’origen  diví,  deriven  del  Pare  de  tot  el  llinatge;  però  aquests 
mateixos  llaços  afectius  són  més  estrets  i  més  íntims  entre 
els  homes  d’un  mateix  país,  entre  els  qui  estan  entre  si  lligats 
pels  vincles  de  la  sang,  entre  els  qui  tenen  una  comunitat 
d’origen,  de  residència  i  de  treball.  Entre  l'amo  i  els  seus 
cooperadors  hi  ha  d'haver  una  verdadera  unió. 

I  tornant  al  nostre  principi  de  la  complexitat  de  la  natu¬ 
ralesa  humana  i  de  la  satisfacció  que  es  deu  donar  a  totes 
les  potències  de  l'home,  se  dedueix  clarament  que  la  unió 


LA  pagesia  cristi  ama 


29 


que  importa  la  comunitat  d'interessos  entre  els  qui  contri¬ 
bueixen  a  la  producció  de  la  terra,  o  també  de  qualsevol  altra 
indústria,  ha  de  passar  més  allà  de  l'ordre  material  i  econò¬ 
mic  i  ha  de  transcendir  a  l'ordre  de  l’afecte,  i  segons  la  doc¬ 
trina  x  pràctica  de  la  Iglésia  han  de  formar  com  una  família. 
El  cap  d’una  casa  de  pagès,  i  també  d’una  casa  industrial  és 
un  Pare  de  famílies,  els  drets  i  obligacions  del  qual  se  refe¬ 
reixen  no  sols  als  seus  fills  segons  la  carn  i  la  sang,  sinó  també 
als  qui  amb  ell  cooperen  al  treball  i  a  la  producció.  D’aquí 
prové  que  els  mossos  i  jornalers  han  d'estar  lligats  amb 
l’amo,  no  sols  per  l’interès,  sinó  encara  més  pel  vincle  de 
l'afecte  humà  divinitzat  per  Jesucrist  i  elevat  a  la  categoria 
de  l'amor  diví:  tots  junts  han  de  formar  com  una  família  amb 
la  gradació  que  importa  la  jerarquia  natural. 

I  aquest  principi  de  que  mossos  i  amo  formen  com  una 
sola  família,  no  sols  és  una  doctrina  especulativa  que  hagi 
sortit  de  les  pàgines  dels  volums  de  la  teologia  catòlica,  puix 
que  Nós  mateix  havem  vist  en  els  llibres  de  Visita  Pastoral 
de  la  Diòcesi  decrets  de  nostres  venerables  Predecessors,  en 
els  quals  al  dirimir  qüestions  de  pi'ecedència  entre  les  dife¬ 
rents  cases  de  la  feligresia  en  l’assistència  als  actes  solemnes 
de  Religió,  se  resol,  a  l’establir  l’ordre  de  precedència,  que 
primer  vagin  els  amos,  després  els  fills  i  de  seguida  els  mos¬ 
sos  i  criades  de  tal  casa,  i  venint  després  amb  el  mateix  ordre 
les  altres  cases  de  la  parròquia.  Lo  qual  demostra  el  criteri 
pràctic  de  la  Iglésia  sobre  aquestes  comunitats  domèstiques 
que  han  d’ésser  comunitats,  no  sols  pel  vincle  del  material 
interès,  sinó  molt  més  encara  pel  vincle  de  l’afecte  í  amor. 

Per  això  exhortem  també  als  treballadors  a  la  deferència 
i  consideració  envers  els  amos,  puix  la  jerarquia  i  gradació 
entre  els  homes  és  una  necessitat  de  la  nostra  naturalesa  i 
existeix  en  tots  els  ordres  de  la  vida:  en  la  Religió,  en  l’Estat, 
en  la  família,  en  l’exèrcit,  en  l’agricultura,  en  la  indústria  i, 
segons  ens  ensenya  la  Sagrada  Teologia,  fins  en  els  mateixos 
àngels  de  la  Glòria.  Així  l’Omnipotent  Criador  de  totes  les  co¬ 
ses  ha  volgut  ordenar-les,  i  aquest  ordre,  que  correspon  a  la 


30 


J.  TORRAS  I  BAGES 


naturalesa  d'elles,  és  essencialment  invariable,  i  tota  pertor¬ 
bació  que  les  revolucions  humanes  produeixin  en  un  sentit 
contrari  serà  passatgera  i  de  poca  durada,  efecte  de  la  vio¬ 
lència;  i  passada  aquesta  les  coses  tornaran  naturalment  a 
prendre  el  seu  ordre  natural,  com  després  d'un  terratrèmol  o 
altra  tempestat  que  altera  la  natural  disposició  de  les  terres, 
la  topografia  d'un  país,  tomen  a  regir  les  lleis  indestructibles 
de  l'equilibri  que  governa  l'ordre  material  de  les  coses. 

Fortifiqueu  vostre  esperit,  caríssims  fills,  qui  guanyeu 
vostre  pa  amb  la  fatiga  del  vostre  cos,  considerant  la  misèria 
de  les  riqueses,  la  corrupció  que  porten  i  com  amb  elles  no 
es  pot  comprar  la  fecilitat,  segons  ho  demostra  l’exemple  de 
tants  homes  opulents  dominats  per  la  melancolia  i  el  neguit, 
fets  uns  infeliços  que  de  vegades  se  donen  la  mort  a  si  ma¬ 
teixos  per  no  poder  aguantar  el  fàstic  de  la  vida. 

Mentre  tingués  pa  per  a  satisfer  la  necessitat  de  viure,  i 
roba  per  a  vestir  el  seu  cos,  ja  es  donava  per  content  el  sant 
Apòstol; 1  però  vosaltres,  caríssims  fills,  lícitament  podeu  tenir 
l’aspiració  natural,  que  naix  d’un  instint  posat  pel  Criador  al 
cor  dels  homes  a  qui  destina  a  la  condició  de  pares  de  famí¬ 
lia,  de  constituir  una  casa  i  obtenir  un  patrimoni  més  o  menys 
gran  que  respongui  de  les  necessitats  d'aquells  que  la  Provi¬ 
dència  posa  en  vostre  domini.2  Per  la  condició  natural  de  les 
coses  humanes,  unes  cases  cauen  i  altres  pugen.  La  major  part 
de  cases  de  més  o  menys  posició  de  Catalunya  s’han  format 
amb  la  modèstia  de  la  vida  i  la  constància  en  el  treball,  amb 
la  intel·ligència  i  discreció  en  el  govern  de  les  seves  coses  i 
sacrificant  les  inclinacions  al  luxe  i  als  plaers  i  diversions; 
així  com  se  perden  les  cases  quan  trenquen  el  fre  i  es  deixen 
arrossegar  per  dites  inclinacions. 

Sempre  la  llei  de  l’equilibri  serà  la  llei  fonamental  i  cons¬ 
titutiva,  lo  mateix  del  món  material  que  de  la  societat  dels 
homes. 


1.  I  Timoteu,  VI,  8. 

2.  Lleó  XIII,  Rerum  novarum  (v.  Qtiod  igitur). 


la  pagesia  cristiana 


31 


I  si  alguns  se  troben,  pels  inescrutables  designis  de  la  Pro¬ 
vidència,  sense  l’esperança  de  poder  fundar  una  senzilla  casa 
i  patrimoni  per  defecte  de  ses  facultats  personals  o  per  l'ad¬ 
versitat  de  les  circumstàncies,  si  s’han  d’acontentar  amb  el 
nostre  pa  de  cada  dia,  que  no  es  creguin  amb  menys  dignitat 
que  els  altres,  ni  que  la  seva  destinació  sia  menys  gloriosa  que 
la  dels  demés,  puix  en  el  Sagrat  Evangeli 1  llegim  clarament  la 
predilecció  que  Jesucrist  manifestava  pels  pobres,  i  com  pro¬ 
meté,  als  qui  sabessin  portar  dignament  la  pobresa,  les  pri¬ 
mícies  del  regne  de  la  Glòria. 

Lo  present  i  temporal  mai  ha  d'enlluernar  els  ulls  del  nos¬ 
tre  esperit.  Portats  de  la  fe  i  fins  de  la  mateixa  experiència 
humana  que  admirablement  confirma  els  dictàmens  de  la 
Religió,  havem  de  considerar  que  la  felicitat  no  consisteix  en 
la  riquesa,  que  la  felicitat  està  en  el  cor  dels  homes,  que  és 
una  perfecció  de  vida  que  no  es  guanya,  ni  compra  amb  l’or. 
Al  revés,  sabem  de  diferents  savis,  cristians  i  gentils,  que 
despreciaren  la  riquesa  i  que,  cercant  la  felicitat,  fugiren  de 
l'opulència.  Quan  Jesucrist  Senyor  nostre  envià  pel  món  als 
seus  apòstols  a  predicar  l'Evangeli,  no  els  digué  que  prometes¬ 
sin  als  homes  que  seguirien  les  seves  doctrines  la  riquesa  com 
a  recompensa,  sinó  la  pau  del  cor  i  el  consol  de  l'esperit. 
I  les  promeses  de  Jesucrist  se  compleixen  infal·liblement;  i 
sos  verdaders  deixebles,  lo  mateix  avui  que  dos  mil  anys  en¬ 
rera,  quan  se  predicà  l’Evangeli,  si  amb  fidelitat  guarden  les 
divines  ensenyances  troben  la  pau  del  cor  i  el  consol  de  l'es¬ 
perit,  perquè  posseeixen  la  Veritat,  que  és  un  patrimoni  que 
no  enganya  i  satisfà  la  necessitat  fonamental  del  nostre  es¬ 
perit,  semblant  a  la  naturalesa  dels  àngels  i  fins  a  l'adorable 
naturalesa  divina. 

Que  aquesta  Veritat,  caríssims  fills,  sia  sempre  la  base  de 
la  vostra  vida  temporal  i  passatgera  del  món,  el  pa  substanciós 
que  us  doni  forces  per  a  sostenir  les  fatigues  del  camí  de  la 


1.  Lluc,  VI,  20. 


32 


J.  TORRAS  I  BAGES 


present  vida,  a  fi  que  a  i’arribar  al  port  dc  la  vida  eterna  sia 
també  per  a  vosaltres  el  pa  deliciós  que  us  doni  la  felicitat 
que  mai  s’ha  d’acabar.  I  al  pregar  al  Pare  de  les  misericòr¬ 
dies  i  Déu  de  tota  consolació  que  pels  mèrits  del  seu  Unigònit 
Fill,  el  nostre  Redemptor  Jesús,  Cap  de  tota  la  humanitat,  faci 
circular  per  tots  els  membres  del  cos  social  la  divina  saba  de 
la  gràcia  que  produeixi  l’harmonia  i  la  caritat  divina  dels  uns 
homes  amb  els  altres,  en  signe  del  nostre  afecte  paternal  vos 
enviem  a  tots  la  nostra  benedicció  en  nom  del  Pare  t,  del 
Fill  t  i  de  l'Esperit  Sant  f.  Amén. 

Vic,  19  de  març,  festa  de  Sant  Josep,  de  1903. 


LA  IMMACULADA  CONCEPCIÓ  * 


Sumari 

I.  Anunci  de  l'any  jubilar. 

II.  Maria  és  1’alegria,  la  força  i  l’amor. 

III.  Maria  és  la  puresa. 

IV.  Oficis  maternals  de  Maria  Immaculada. 

V.  Maria,  sol  que  il·lumina,  escalfa  i  purifica. 

VI.  Maria  en  el  segle  xix. 

VII.  Les  festes  jubilars. 

VIII.  Peregrinació  a  Montserrat. 


NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 


Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en  Nostre 
Senyor  Jesucrist. 


In  sole  posuit  tabemaculwn  suum. 
«En  el  sol  hi  posà  sa  estada.» 

(PSALM  XVIII,  6.) 


*  És  aquest  document  un  repic  de  campanes  en  la  vigília  de  l’any 
jubilar  de  la  Immaculada,  cinquantenari  de  la  proclamació  dogmàtica, 
í  un  ressò  de  la  veu  dels  papes  Lleó  XIII  i  Pius  X  que  han  anunciat  el 
jubileu. 


3 


34 


J.  TORRAS  I  BAGES 


I 

Anunci  de  l'any  jubilar 

Tota  la  Iglésia  es  commou  d'alegria  a  l'acostar-se  el  quin- 
quagèsim  aniversari  de  la  definició  dogmàtica  de  la  Immacu¬ 
lada  Concepció  de  Maria.  El  papa  Lleó  XIII,  de  gloriosa  me¬ 
mòria,  poc  abans  de  la  seva  mort,  ja  nomenà  una  comissió  de 
Cardenals  que  preparés  les  solemnitats  que  devien  celebrar- 
se  en  honor  d'Aquella  que  és  alegria  del  poble  cristià  i  porta 
del  cel;  i  elegit  per  a  Vicari  de  Jesucrist  nostre  Santíssim 
Pare  Pius  X,  un  de  sos  primers  actes  pontificals  ha  sigut  con¬ 
firmar  la  comissió  de  Cardenals  nomenada  per  son  antecessor, 
publicar  un  Decret  establint  algunes  pràctiques  piadoses  per 
a  honrar  a  Maria  i  compondre  una  devotíssima  oració  en  ho¬ 
nor  d'aquesta  celestial  Senyora. 

L'any  d'aquest  jubileu  de  Maria  Santíssima  començarà  el 
dia  8  del  pròxim  desembre,  festa  de  la  Immaculada  Concepció, 
i  es  conclourà  en  igual  dia  de  l’any  vinent,  1904,  que  farà  cin¬ 
quanta  anys  que  el  Sant  Pare  Pius  IX  definí  dogmàticament 
el  singular  i  admirable  privilegi  de  Maria  d’haver  sigut  pre¬ 
servada  del  pecat  original,  i  concebuda,  de  consegüent,  sense 
aquella  màcula  i  principi  de  corrupció,  que  portem  ja  al  venir 
al  món  tots  els  descendents  d’Adam  i  Eva,  que  és  dir  tot  el 
llinatge  humà. 

Renovem  tots  la  fe  catòlica  d'aquest  Misteri,  que,  glorifi¬ 
cant  a  una  Dona  escollida  per  Déu,  dignifica  a  tots  els  qui 
formem  part  de  la  família  humana;  la  fe  en  el  Misteri  de  la 
Immaculada  és  vella,  forta  i  entusiasta  en  el  poble  catòlic;  en 
nostre  país  tota  classe  i  condició  de  persones  la  publica;  tot¬ 
hom  n’és  predicador:  amb  l’angèlica  fórmula:  Ave  Ma?ia  pu- 
ríssima,  sens  pecat  concebuda,  la  gent  se  saluden  quan  se 
troben,  Descriviren  nostres  pares  en  els  llindars  de  les  cases 
que  edificaren,  i  en  un  poble  d'aquesta  Diòcesi  encara  s'hi  tro¬ 
ba  gravada  en  la  pedra  aquesta  mena  de  solemne  intimació 
d'homenatge  al  gran  privilegi  de  Maria,  com  la  intimació  feta 


LA  IMMACULADA  CONCEPCIÓ 


35 


per  l'Arcàngel  destinat  per  Déu  a  la  guarda  i  custòdia  dc  la 
que  predestinà  des  de  tota  l'eternitat  per  Mare  dc  son  Fill 
Unigenit. 

II 

Maria  és  l'alegria,  la  iorça  i  l'amor 

La  fe  cristiana  és  sempre  principi  d'alegria  suau  i  tranquil- 
Ia,  és  el  consol  de  la  vida;  però  la  fe  i  devoció  en  els  misteris 
de  la  Immaculada  Verge  Maria  produeix  d'una  manera  par¬ 
ticular  la  dolçura  en  l'esperit  de  l'home,  perquè  Ella  és  vida, 
dolçura  i  esperança  nostra,  i  per  això  tot  el  poble  cristià  canta 
devotament  aquella  invocació:  Causa  nostrae  laetitiae,  ora 
pro  nobis. 

En  aquests  temps  de  contradicció  i  de  lluita  a  la  fe  catò¬ 
lica,  d'insídies  i  enganyoses  doctrines  de  les  sectes  que  han 
portat  a  una  bona  part  del  poble  fidel  a  la  incredulitat,  de 
predomini  de  la  sensualitat  que  inflama  les  humanes  concu¬ 
piscències,  havem  de  posar  la  nostra  confiança  per  a  la  res¬ 
tauració  del  poble  cristià  en  la  intercessió  de  la  Immaculada 
Verge  Maria.  La  Iglésia  canta  d'Ella  que  ha  extirpat  totes  les 
heretgies,  i  la  història  de  la  Iglésia  demostra  que,  havent  Ma¬ 
ria  amb  sa  Concepció  Immaculada  aixafat  el  cap  de  la  serpent 
infernal,  continua  essent  més  forta  que  un  exèrcit  ben  armat 
per  a  la  destrucció  de  la  malícia  diabòlica  en  la  terra. 

En  Maria  es  reuneixen  d’una  manera  admirable  els  dos 
atributs  de  la  força  i  l'amor.  Ens  acostem  a  Maria  per  l’amor. 
Maria  és  la  criatura  més  amada  del  Cel  i  de  la  terra.  Amada 
dels  àngels  i  dels  homes,  perquè  és  amada  de  Déu,  de  qui  el 
poble  cristià  la  proclama  per  excel·lència  Filla,  Mare  i  Esposa. 
Ama  l’Altíssim  a  aquesta  privilegiada  Filla  seva  més  que  a 
totes  les  altres  criatures,  i  per  això  li  donà  un  dot  major  que 
a  totes  elles:  solament  Maria  ha  rebut  la  plenitud  de  la  gràcia. 
L’arcàngel  Sant  Gabriel,  humiliat  davant  de  la  puríssima  Ver- 


•  j 


J-  TORRAS  I  BAGES 

ge  tic  Natzaret,  la  saluda  plena  de  gràcia,  que  és  com  dir  que 
cn  Ella  tüt  es  agradable  a  Déu,  que  no  té  ni  ombra,  ni  influèn¬ 
cia,  n,  rastre,  m  màcula  de  pecat,  que  és  Immaculada;  de  ma¬ 
nera  que  quan  el  Sant  Pare  Pius  IX  definí  que  Maria  estava 

auTSfp  —at  d6S  de‘  PrÍmer  ÍnStant  de  la  seva  Concepció, 

que  era  Puríssima  i  que  Déu  li  havia  conferit  la  plenitud  de 
a  gràcia,  la  seva  veu,  la  paraula  i  sentència  del  Papa  no  fou 

mortak'deT  1  ^  *  la  PromuISació  a  nosaltres 

pronuncià^’artSgel·'sant'GabiM^Pamímciar  a^Ma^Tque 

3  —  «  -  - 

sublimi  7UÍ‘  Carissims  S6™3"5’  j  com  en  aquest  acte 
“  *  *  ““f  df  Ma™  es  manifesta  evidentment 
I  St/.et  llaçoque  uneix  les  dues  Principals  prerrogatives  de  Nos- 
T  DéT  ’  fny0r";.?S  ImmacuIad3  P»què  havia  d’ésser  Mare 
ílòrb,  i  \  6SCíllda  per  tal  Perflnò  era  Immaculada.  Tota 
f  t0.ta  Srandesa,  tota  bondat,  tota  bellesa  ve  de  Déu; 
mes  la  claror  de  la  divina  sublimitat  on  resplendeix  d'una 
manera  més  admirable  i  vtsible  és  en  Maria,  i  fins  podem  dir 
que  on  podem  contemplar-la  d’una  manera  més  completa  és 
en  la  seva  Puríssima  Concepció. 


Maria  és  la  puresa 

DurLfaI!™Í’a  cIar°r  suposen  la  puresa;  quan  el  cel  és  molt 

tenebres  né.rfr  n1X  “  ^  qUan  eStà  tapat  dominen  les 

això  tamh  t  eSSe"CÍaI  1  tota  1Ium  ™  d’Ell;  per 

'  o  també  es  la  puresa  per  essència,  i  és  tal  la  puresa  divina 

que  totes  les  coses,  tant  les  espirituals  com  les  materials  po- 

la6  FonT^T  m"56  r  aqUeHa  puríssima  Substància,  qué  és 
la  Font  cristal·lina  de  tota  l’existència:  per  això  la  doL  ex 

clamacio,  la  devota  jaculatòria  de  nostre  Pare  Sant  Francesc 


la  IMMACULADA  concepció 


37 


cra  dir:  «Deus  meus  et  omnia.  Déu  meu  i  totes  les  coses»; 
puix  tota  la  creació  està  continguda  en  Déu,  i  en  Ell  veurem 
totes  les  coses  quan  haguem  arribat  a  l’eterna  felicitat  de 
]a  Glòria. 

Aquesta  immensa  puresa  de  Deu  volgué  l’Omnipotent  que 
fos  reflectida  en  una  privilegiada  criatura,  en  la  Immaculada 
Verge  Maria,  a  qui  escollí  per  a  sagrari  de  son  Fill  etern;  per 
això  la  Tglésia  aplica  a  Nostra  Senyora  aquell  text  del  Profeta: 
«En  el  sol  hi  posà  sa  estada»;  perquè  així  com  el  sol  és  el 
més  resplendent  de  tots  els  astres,  així  Maria  és  la  més  pura 
de  les  criatures,  i  per  això  Déu  volgué  reposar  en  ses  virginals 
entranyes  quan  volgué  revestir-se  de  la  nostra  humana  na¬ 
turalesa. 

Sols  a  Déu  poden  aplicar-se  els  atributs  o  perfeccions  dient 
que  són  infinits,  és  a  dir,  sense  terme  ni  mida;  mes,  els  Sants 
Pares  de  la  Iglésia,  amb  gran  exactitud  teològica,  no  portats 
per  l’entusiasme  de  la  devoció,  sinó  per  la  justa  evidència, 
proclamen  infinita  la  puresa  de  Maria.  En  efecte,  quan  ens 
parem  a  contemplar  la  puresa  d'aquesta  celestial  Senyora  des 
dels  cims  de  la  més  alta  especulació  filosòfica  i  teològica,  ens 
passa  com  quan  des  del  cim  d'una  altíssima  muntanya  con¬ 
templem  tot  el  cel  visible  als  nostres  ulls  carnals  i  no  desco¬ 
brim  el  més  petit  llegany  que  enteli  la  blava  i  pura  resplendor 
de  la  volta  del  cel.  La  puresa  de  Maria  no  té  límits  ni  mida; 
correspon  a  la  plenitud  de  la  seva  gràcia,  la  seva  Concepció 
és  anterior  al  món  del  pecat,  és  una  Concepció  divina.  EUa, 
engendrada  des  del  principi  en  l’eterna  Intel·ligència,  es  man¬ 
tingué  sempre  pura,  i  pura  nasqué  a  la  terra  com  havia  sigut 
engendrada  des  de  l'eternitat,  puix  estava  destinada  a  ésser 
la  restauradora  de  la  puresa,  en  el  llinatge  dels  descendents 
d’Adam  i  Eva.  <-Com  Déu  no  havia  de  guardar  i  mantenir  pura 
en  el  manantial  i  font  de  les  existències  que  radica  en  lo  íntim 
de  sa  adorable  Substància,  impenetrable  al  pecat,  i  no  havia 
d’enviar  al  món,  quan  fos  hora,  revestida  de  sa  invencible 
gràcia,  aquella  criatura  amorosíssima  que  havia  escollit  per 
Mare  seva  i  Mare  de  tots  els  homes? 


.T.  TORRAS  I  BAGES 


38 


Tota  l’obra  del  Cristianisme  no  és  altra  cosa  que  la  restau¬ 
ració  de  la  puresa  en  el  món,  és  la  purificació  de  l’home,  per¬ 
què  la  santedat  no  és  altra  cosa  que  la  puresa  més  sublim 
i  completa,  per  això  el  Ser  pur  per  essència  és  la  mateixa  San¬ 
tedat,  i  una  criatura  així  que  augmenta  de  puresa  augmenta 
de  santedat.  Però  Déu  ha  posat  per  llei  fonamental  de  la  crea¬ 
ció,  lo  mateix  en  les  coses  espirituals  que  en  les  materials,  la 
llei  de  la  jerarquia,  i  la  puresa  i  santedat  que  radiquen  subs¬ 
tancialment  en  Ell  són  esparramades  pel  món  principalment 
pel  ministeri  d'una  criatura,  que  és  Maria.  Jesús  és  la  mateixa 
essència  divina,  la  olor  de  la  qual  ha  d'ofegar  en  el  món  el  baf 
pestilencial  del  pecat;  la  olor  del  dolcíssim  Redemptor  pre¬ 
serva  a  la  Humanitat  de  la  culpa;  és  Jesús  aquell  fruit  deli¬ 
ciós  i  balsàmic  que,  segons  el  símbol  del  Cantar  dels  Cantars, 
amb  son  aroma  retorna  dels  desmais  a  la  flaca  Humanitat,  i 
Jesús  és  el  fruit  del  sant  ventre  de  Maria. 

Pel  fruit  es  coneix  l'arbre,  diu  el  sagrat  Evangeli,  i  l'arbre 
és  el  qui  ens  proporciona  el  fruit;  per  tant,  si  la  olor  de  Jesús 
és  la  que  retorna  els  esperits  a  l'home  desmaiat,  si  és  la  que 
treu  del  món  el  baf  dels  vicis  i  males  passions,  si  la  santedat 
no  és  altra  cosa  que  la  bona  olor  de  Crist,  la  que  purifica  el 
cor  dels  homes,  essent  Jesús  el  fruit  produït  per  la  florida 
branca  de  Jessè,  que  significa  la  Verge  Maria,  és  evident  que 
tota  la  puresa,  la  olor  angèlica  i  divina,  que  és  l'aire  que  res¬ 
piren  les  ànimes  pures,  és  proporcionada  als  homes  per  la 
Immaculada  Verge  Maria.  Els  artistes  cristians  tradicional¬ 
ment  han  representat  el  símbol  de  la  Concepció  Immaculada 
de  Maria  en  una  graciosa  i  pura  Donzella,  que  amb  son  peu 
aixafa  el  cap  del  dragó  infernal  que  escampa  entre  els  homes 
l'error  i  la  corrupció,  i  que  introduí  la  culpa  en  el  nostre  lli¬ 
natge  i  atia  en  el  nostre  cor  les  flames  de  la  impura  concupis¬ 
cència;  els  artistes  cristians  amb  exacta  intuïció  han  donat 
forma  plàstica  al  principi  teològic,  i  la  Iglésia,  Mestra  de  la 
Veritat,  ha  acceptat  el  símbol  dels  artistes  i  l'ha  introduït  en 
la  sagrada  litúrgia  com  una  lliçó  popular  que  interpreta  amb 
fidelitat  la  revelació  primitiva,  el  proto-evangeli,  la  promesa 


LA  IMMACULADA  CONCEPCIÓ  39 

de  la  destrucció  del  poder  del  mal  sobre  la  terra  mitjançant 
la  intervenció  de  la  dona,  com  la  dona  havia  iniciat  la  intro¬ 
ducció  del  pecat,  segons  ens  explica  cl  sagrat  llibre  del  Gcnesi. 

I  els  camins  i  les  vies  dc  la  gràcia,  els  medis  de  què  Deu 
es  val,  els  decrets  amb  què  governa  a  la  Humanitat,  són  cons¬ 
tants  i  irrevocables,  perquè  la  seva  voluntat  és  eterna;  i  així 
com  volgué  que  Maria  iniciés  la  destrucció  dc  1’imperi  del  pe¬ 
cat  en  el  món,  així  també  l’ha  constituïda  auxili  perenne  del 
poble  cristià,  puix  com  el  mal  contínuament  rebrota  en  la  nos¬ 
tra  naturalesa,  hem  de  tenir  a  mà  la  defensa,  el  bàlsam  de 
salut  per  a  curar  les  llagues  de  la  culpa  que  fàcilment  s’obren 
en  la  nostra  malalta  consciència. 


IV 

Oficis  maternals  de  Maria  Immaculada 

Les  congruències  entre  el  món  de  la  gràcia  i  el  món  de  la 
naturalesa  són,  al  mateix  temps  que  inefables,  evidents;  puix 
el  sapientíssim  i  amorosíssim  Governador  de  la  Humanitat 
ha  volgut  governar  als  homes  d’una  manera  molt  humana.  La 
superba  sabiduria  mundana,  la  ciència  fàtua  de  què  parla 
Sant  Pau,  mai  podrà  comprendre  els  misteris  de  l'amor  de 
Déu,  desprecia  lo  humil,  lo  senzill  i  lo  humà;  eco  de  la  supèr¬ 
bia  satànica,  s’avergonyeix  de  sa  pròpia  naturalesa,  com  certs 
homes  que  s’avergonyeixen  de  son  pobre  llinatge,  i  en  sa  fan¬ 
tasia  es  forma  un  món  de  mentida,  que  li  impedeix  la  clara 
visió  de  la  Veritat.  Així  succeeix  que  la  supèrbia  herètica  sol 
ésser  enemiga  del  culte  de  Maria  i  el  moteja  com  inútil,  in¬ 
degut  i  supersticiós.  Al  revés,  la  pietat  catòlica,  il·luminada 
per  la  fe  divina,  pren  a  Maria  per  salut  i  vida;  confessa  certa¬ 
ment  que  la  salut  ve  de  Jesús,  únic  Salvador  dels  homes,  però 
rebem  la  salut  i  la  vida  per  medi  de  sa  Immaculada  Mare. 
Jesús  és  el  metge  diví;  Maria,  la  celestial  infermera  de  les 
nostres  ànimes.  I  la  congruència  entre  la  gràcia  i  la  natura- 


■ 


40 


J.  torras  i  bages 


lesa  de  que  us  parlava,  canssims  germans  i  fills,  consisteix  en 

dühtah,  n°Sfan  COIPOra1'  qUan  Passem  malaM“s,  és  in- 
dubtaWe  que  la  dona  es  especialment  la  delegada  per  la  Pro- 

videncia  divma  per  a  assistir  i  cuidar  als  malalt*;  fi  i 

Ita  rebut  del  Criador  qualitats  i  condLfons  a  ptpòdt"  i  £? 

tambe,  la  suavitat  dolcíssima  de  la  Reina  de  misericòrdia  eí 

Iada  MarePde  Dé!f  T  la  devoció  a  Ia  Immacu' 

sia  catòliL  «  confian«a  <3ue  “  Ella  ens  inspira  la  » 

vida  terrenal  i  els  obstacles  que  en  ell  es  troben  es  vencen  per 

ll  rosf  d-6  Dau1  n°Stre  eSperit  la  mísüca  oIor  del  lliri  de 
delsTnd^"  ;  ^  »P  la  nostra  ànima 

Maria  Santíssima  5  P  “  n°S‘re  COr  Ia  deTOdó  de 

La  gràcia  ens  ve  per  medi  d'Ella.  Així  vingué  al  món  ner 
primera  vegada  després  del  pecat,  quan  en  el  portal  de  Bet- 

dómemfeqi'hoeL!edemdPt°r ‘'fi  1  “  tota  la  ™fa- 

d  a  ™  lh  Pecador  i  el  Jutge  etern  intervé  la  misericòr- 

Ia  leíés^1  finSef0nS  r°pini0  de  molts  venerables  doctors  de 
au  Jtí  l  lexpenencia  dels  homes  apostòlics  i  de  tots 
quants  amb  mes  o  menys  zel  ens  havem  dedicat  al  ministeri 

deïïprcad®1186^  ^  Per  m6dÍ  d®  Maria  s'obté  la  conversió 
ls  pecadors.  No  en  va  els  fidels  cristians  canten,  dirigint-se 

la  celestial  Mare:  Refugmm  peccatorum,  ora  pro  nobis 

paslnséS'n,ea  T*  ma,altÍeS  dC  rànÍraa'  quan  es  desfrenen  les 
passions  quan  la  gangrena  del  vici  vol  apoderar-se  de  la  cons¬ 
ciència  de  1  home  cristià,  tots  ens  dirigim  a  la  Verge  Maria 

LT  enS  ,8“,ardi  dt·'  caure  en  la  ten>Ptació,  i  en  cl  dia  del 
ici,  en  el  dia  cn  què  es  revelaran  clarament  els  misteris 

cre  s  deCTaSflda?S  ^  “  Pecaran  els  se- 

ffrtut  co  n  ,  terrT-  veurem  '«*  grans  victòries  de  la 
m  a  H  "T  “  ,a  ,Iuita  de  ,a  vida.  han  obtingut 
xili  de  í  ,  V  "7  la  lm mortalitat  perquè  invocaren  l'au- 
MJi  dc  la  Verge  poderosa,  Virgo  potens. 


LA  IMMACULADA  CONCEPCIÓ 


41 


La  joventut  cristiana,  assedegada  d'amor  i  de  puresa,  ins¬ 
tintivament  cerca  la  font  on  ha  d’apagar  aquesta  noble  set,  i 
unànimement  la  troba  en  la  devoció  de  la  Mare  de  Déu.  Les 
verges  cristianes,  els  joves  d’elevat  esperit,  que  són  la  flor  de 
la  societat  cristiana,  viuen  alegres  i  purs  a  l’ombra  del  celes¬ 
tial  Roser  plantat  en  mig  del  Jardí  de  la  Iglésia.  ï  aquest 
instint,  com  tots  els  nobles  instints  del  poble  cristià,  ve  de 
rEsperit  Sant,  de  qui  deriva  tota  la  vida  sobrenatural,  i  ,-com 
no  ha  de  dirigir  els  afectes  humans  envers  Maria  aquell  Es¬ 
perit  Santíssim  que  l’amà  d’una  manera  tan  meravellosa  i 
inefable,  que  ha  inspirat  a  la  Iglésia  el  dictat  d'Esposa  de 
l’Esperit  Sant,  amb  què  honra  i  alaba  a  la  Verge  Maria? 

En  tots  els  misteris  que  de  Nostra  Senyora  ens  proposa  la 
Iglésia  s’exciten  devota  i  amorosament  els  afectes  del  nostre 
cor.  En  sa  Nativitat  la  saludem  com  l'aurora  de  la  gràcia;  en 
l'Anunciació  venerem  la  grandesa  de  sa  dignitat,  i  com  l'ar¬ 
càngel  Sant  Gabriel  ens  postrem  al  seu  davant  per  a  dir-li: 
«El  Senyor  és  amb  Vós»;  en  la  Passió  i  Mort  de  son  Santíssim 
Fill  la  contemplem  Reina  dels  màrtirs,  Corredemptora  del 
nostre  llinatge,  revestida  del  mantell  de  roja  porpra  de  la 
Sang  de  Jesucrist,  Rosa  matisada  amb  un  matís  diví;  i  en  sa 
Assumpció  gloriosa  al  Cel,  elevada  sobre  totes  les  jerarquies 
coronada  per  la  Trinitat  Beatíssima,  enllaçada  amb  Déu  amb 
íntims  vincles,  distints  de  tots  els  altres  que  uneixen  a  l'uni¬ 
vers  de  les  criatures  amb  son  Criador,  lo  mateix  els  àngels 
que  els  homes  la  proclamen  Reina  de  cels  i  terra,  Mare  i  Ad¬ 
vocada  de  pecadors. 

Però  la  contemplació  del  Misteri  de  la  Immaculada  Con¬ 
cepció  de  Maria  eleva  al  nostre  esperit  fins  a  la  sublimitat 
dels  més  inefables  atributs  divins  i  als  principis  i  origen  del 
nostre  llinatge;  la  doctrina  del  Misteri  de  Maria  Immaculada 
és  un  compendi  de  tota  la  Religió  cristiana  i  el  llaç  misteriós 
que  lliga  a  la  Divinitat  amb  la  Humanitat.  Parlant  el  llenguatge 
de  la  ciència  natural,  podem  dir  que  és  la  transició  de  Déu  a 
l’Home,  perquè  ^com  lligaria  la  Divinitat  amb  la  Humanitat 
si  no  fos  per  la  mediació  de  la  Immaculada  Concepció  de 


j.  torras  I  BAGES 


Maria?  L'omnipolòncia,  la  sahirlnrí^ 

dc  Deu  no  podrien  lligar  amh  n-.  ’  puresa’  la  justícia 
amb  la  corrupció  i  el^ccat  de  fill  maT'  amb  Ia  'gn°rància, 
■sobirana  no  hagués  consten  ,  ’  **  Ia  Pr0'’id“cia 

apliqués  els  mèrits  de la TLZ Z™  ^  ^  3  ia  qual 
diccions  de  santedat  i  de  dolçura "mb  ^ 
mar  senyalant-U  d'on  no  nntL·  '  om  ha  posat  llei  aI 
límit  al  mar  de  la  cuina  ^  • passar’  DO  hagués  posat  també 
Hosa  illa,  semblant  a  un  nar  H  COm  una  merave- 

plendent  de  pur“I  ^  “’oS  ~ 

Sabiduria,  ia  CeTa  ÍSffi "«■  '* 


Maria,  sol  que  il·lumina,  escalfa  i  purifica 
FiU^le^DéÍ  í^ian^v^gué3 fer-s^també  Fül^dM'h16111  *  P“S  W 

Cel  vingué  a  habitar  Pn  in  de  Ihome,  quan  del 

tabemade  en  el  sol T  ^  S'a,I°tjà  COm  “  son 
posuit  tabernaculum  suum  Immaculada-  In  sole 

gcanLaeSïïCEl  ^  d  *  d'™a 

Mare  Iglésia  canta  de  Maria  que  IH’eÏil  ma?'  í  ^  SaMa 
mma,  i  l’estrella  del  mar  que  euía  a  l’ho  1  al  que  lHu' 
Sit  pel  mar  tempestuós  mentre  fa  el  tràn- 

Quan  s-apagren  la  consciènda??150531  aI 

Verge  Maria,  aquell  esperit  aueda  ^  Cn/Üa  Ia  devoció  a  la 
sobrenatural  s’encongeix  i  i  2  1SS  fosques*  Ia  seva  vida 
per  això  Sant  Bernat  clamin  ^  ,a.COm  en  una  nit  espiritual; 
la  claror  d’aque ^  «N°  "  eIs  cte 
golir-te,  l’abisme  del  peCat"'  deTvicf §  **  *  f**?'  per  a  en- 

tmdràs  ferm  i  segur  en  el  camí  dé  ^  a  Mana' 1  et  man- 
°  61  Cami  de  Ia  ^da-»  El  sol,  demés, 


la  immaculada  concepció 


43 


escalfa  i  purifica.  La  calor  de  la  vida  espiritual  rep  un  gran 
auxili  de  la  devoció  a  la  Verge  Maria.  Us  impossible  que  el 
devot  de  Maria  sia  una  ànima  freda;  la  calor  maternal  arriba 
fins  als  temperaments  menys  afectuosos,  i  dins  de  la  pietat 
catòlica  la  devoció  a  la  Verge  Maria  té  la  condició  d’un  esti¬ 
mulant  de  pietat  i  excita  l'amor  espiritual  en  el  cor  del  creient, 
de  manera  que  si  Maria  és  la  qui  condueix  a  l’ànima  de  l’estat 
del  pecat  a  l’estat  dc  la  gràcia,  Ella  és  també  qui  fomenta  el 
fervor  i  qui  empeny  suaument  l'esperit  envers  la  vida  dc  per¬ 
fecció.  Per  això  observareu,  caríssims  germans  i  fills,  que  totes 
les  ordres  religioses  prenen  a  Maria  per  Patrona  i  per  Mare, 
no  sols  dels  religiosos  en  particular,  sinó  també  de  tota  sa 
religió,  perquè  els  mateixos  fundadors  creixeren  en  la  vida  de 
l'esperit  i  de  la  santedat  fins  a  convertir-se  en  pares  d’una 
nombrosa  descendència,  perquè  prengueren  a  Maria  per  mare, 
i  a  sa  maternal  calor  i  dolçura  arribaren  a  ésser  homes  per¬ 
fets,  i  d'una  forta  i  fecunda  vida  espiritual. 

El  sol,  a  més  de  donar  calor  al  món,  també  purifica  la 
terra;  a  son  influx  queden  dissipats  els  vapors  malèfics  i  res¬ 
tituïda  la  sanitat  a  l’aire  que  respirem  i  que  sosté  la  vida  de 
l'home.  La  Iglésia  simbolitza  a  la  Verge  Maria  en  aquella  dona 
revestida  del  sol  i  que  el  profeta  i  evangelista  Sant  Joan  1  ens 
representa  en  aquella  meravellosa  visió  que  tingué  de  la  lluita 
de  Déu  per  medi  de  Jesucrist  amb  l'esperit  infernal,  qui  no 
pogué  dominar  a  la  dona,  sinó  que  fou  vençut.  Satanàs  és  un 
esperit  pestilencial;  tota  pestilència  humana  per  ell  és  pro¬ 
moguda,  és  el  cap  i  capità  de  l'exèrcit  del  mal;  i  Maria,  que 
amb  sa  Immaculada  Concepció  quedà  revestida  del  sol,  coro¬ 
nada  d'estrelles  i  amb  la  lluna  als  seus  peus,  mitjançant  el  raig 
puríssim  de  santedat  i  justícia  que  envia  a  la  terra,  raig  que 
donà  al  món  la  plenitud  de  la  divinitat  en  la  sagrada  Persona 
de  Jesucrist,  Maria,  doncs,  amb  aquest  inefable  raig  de  la 
gràcia,  Mater  divinae  gratiae,  dissipa  el  vapor  de  corrupció  i 
de  pecat  que  ofega  a  les  ànimes  purificant  la  vida  dels  homes. 


1.  Apocalipsi,  XII. 


44 


J.  TORRAS  I  BAGES 

La  influència  purificant  de  Maria  és  evident,  i  per  això  la 
virginitat  cristiana  la  reconeix  com  per  sa  patrona  i  funda¬ 
dora.  És  cert  que  l'antiguitat  gentílica  i  judaica  reconegué 
1  exceliencia  de  la  virginitat  en  alguns  casos  especials,  però  la 
considerava  irrealitzable,  un  ideal  quasi  bé  inassequible,  una 
manifestació  transitòria;  però  mai  cregué  lo  que  han  vist  els 
segles  cristians;  que  arribés  a  constituir  una  classe  nombrosa 
de  la  societat  i  de  suavíssima  i  saludable  influència  en  la  vida 
humana. 


VI 


Maria  en  el  segle  xix 

La  influència  purificadora  de  la  devoció  a  la  Immaculada 
Verge  Mana  és  una  de  les  majors  manifestacions  de  la  gràcia 
sobrenatural  en  el  món  modern;  i  en  la  nació  més  revolucio¬ 
nària,  en  la  més  minada  per  la  secta  maçònica,  en  la  que  els 
vids,  revestits  de  formes  elegants,  predominen  d'una  manera 
mes  visible,  és  allà  on  la  manifestació  sobrenatural  de  la  in¬ 
fluencia  purificadora  i  salvadora  de  Maria  ha  sigut  més  evi¬ 
dent.  El  segle  xix  és  per  excel·lència  el  segle  de  la  Immaculada 
Concepció,  i  la  França  i  tot  el  món  contemporani  han  sigut 
testimonis  de  dos  fets,  que  figuraran  en  la  història  de  la  pie¬ 
tat  cristiana  com  dos  corroborants  indestructibles  d'ordre  so¬ 
brenatural,  de  l’excel·lentíssima  eficàcia  de  la  devoció  a  la  Im¬ 
maculada  Verge  Maria,  com  dues  recomanacions  que  el  cel 
ha  fet  als  homes  moderns  de  l’excel·lència  de  son  culte  com  a 
remei  dels  mals  morals  que  afligeixen  a  la  cristiandat  en  nos- 


La  revelació  de  la  medalla  miraculosa  feta  a  la  devota  re¬ 
ligiosa  filla  de  Sant  Vicenç  de  Paül  en  la  primera  meitat  del 
segle  passat,  i  l'aparició  de  Nostra  Senyora  a  l’altra  banda  del 
Pirmeu,  dins  del  terme  de  la  petita  vila  de  Lourdes,  en  la  dar¬ 
rera  meitat  de  la  mateixa  centúria,  són  una  reproducció  o 


la  immaculada  conclpció 


45 


nova  realització  d’aquell  gran  principi  de  l’apòstol  Sant  Pau 
quan  diu  que  els  miracles  són  pels  infidels,  no  pels  fidels.  El 
fidel  catòlic  no  necessita  miracles,  ja  cn  té  prou  amb  la  seva 
fe  i  arrib  la  pietat  que  d'ella  deriva;  però  quan  el  món  es 
refreda  en  ses  creences,  quan  la  pietat  es  desvaneix,  quan  el 
cristià  d’home  espiritual  es  va  convertint  en  home  animal, 
quan  de  la  religió  se'n  vol  fer  una  branca  de  la  ciència  huma¬ 
na,  subjectant  sos  dogmes  infal·libles  a  una  crítica  fal·lible,  es 
a  dir,  subjectant  la  fe  a  la  raó,  Déu  a  l’home,  com  succeeix 
ara,  sobretot  a  França:  aleshores  Déu  dóna  una  lliçó  a  la 
societat  superba  i  descreguda,  i  li  parla  per  boca  d'una  sen¬ 
zilla  monja  o  d’una  simple  pastoreta,  i  les  manifestacions 
d'aquestes  dones  sense  lletres  s’estenen  i  s’imposen,  i  els  savis 
cristians  les  escolten  quan  parlen  de  Maria,  aquesta  altra 
dona,  i  per  ordre  de  Déu  aquestes  ingènues  criatures  posen 
a  prova  la  humilitat  dels  cristians  i  confonen  la  supèrbia  dels 
incrèduls,  obtenint  l'assentiment  de  tota  la  societat  verament 
cristiana  que  novament  proclama  a  la  Immaculada  Verge 
Maria  auxili  dels  cristians,  i  en  sa  protecció  fia  la  restauració 
dels  costums  de  l’esperit  cristià,  que  és  necessari  perquè  el 
llinatge  del  homes  tingui  la  unió  d'afectes,  constituint  com 
una  sola  família  i  fent  dels  homes  entre  si  germans. 

El  contrast  entre  el  món  creient  i  el  món  incrèdul  és  un 
dels  espectacles  més  interessants  i  més  propis  per  a  enfondir 
l'ésperit  de  fe.  La  força  humana  i  la  força  divina  es  presenten 
en  una  forma  distinta.  La  humana,  aparatosa,  amb  grans  pre¬ 
tensions,  fent  molt  soroll  i  proclamant-se  sàvia;  la  força  divi¬ 
na,  exercida  humilment  per  persones  de  qui  no  fa  cas  el  món, 
i,  no  obstant,  en  definitiva  ella  s’imposa  i  dóna  la  direcció 
moral  als  homes;  i,  malgrat  la  contradicció  que  se  li  fa,  la 
Iglésia  catòlica  continua  essent  la  gran  educadora  de  la  Hu¬ 
manitat.  I  <^de  qui  rep  l’impuls  aquesta  força  i  acció  catòlica 
en  el  món  sinó  de  Maria  Immaculada? 


46 


J.  TORRAS  I  BAGES 


VII 

LOS  TESTES  JUBÍLARS 

El  nostre  Santíssim  Parc  Pius  X,  cn  sa  primera  encíclica, 
a  la  gloriosa  Verge  recorre  sol·licitant  la  protecció  sobre  la 
Iglésia;  cl  difunt  papa  Lleó  XIII,  home  amant  de  les  ciències, 
amic  de  les  arts,  protector  dels  estudis,  no  obstant,  més  que 
en  aquests  medis  d'eficàcia  indubtable,  es  refiava  de  la  Imma¬ 
culada  Verge  Maria.  ^Què  havem  de  fer  nosaltres,  els  pastors 
secundaris  de  la  Iglésia  de  Déu,  sinó  seguir  les  ensenyances 
del  Cap  de  la  Iglésia  i  Vicari  de  Jesucrist,  que  és  la  mateixa 
ensenyança  dels  pares  i  doctors  de  la  Iglésia? 

Per  això,  caríssims  germans  i  fills,  pròxim  ja  el  solemnís- 
sim  Jubileu  dels  cinquanta  anys  de  la  definició  dogmàtica  de 
la  Immaculada  Concepció  de  Maria,  anunciat  pel  Sant  Pare 
Lleó  XIII,  de  santa  memòria,  i  ratificat  i  ampliat  per  son 
successor,  nostre  Santíssim  Pare  Puis  X,  ens  havem  cregut 
obligats  a  dirigir-vos  la  nostra  paraula  perquè  prepareu  el  vos¬ 
tre  esperit,  a  fi  de  poder  obtenir  els  abundants  fruits  de  sal¬ 
vació  que  la  Santa  Mare  Iglésia  es  proposa  sempre  en  la  ce¬ 
lebració  dels  Jubileus.  Des  d'aquell  solemníssim  dia,  allà  en 
els  principis  del  Cristianisme,  en  què  el  Concili  d'Efès  definí 
la  divina  Maternitat  de  Maria  contra  l'heretgia  de  Nestori  amb 
la  solemnitat  i  entusiasme  que  ens  conten  les  històries  d’aquell 
temps,  sortint  els  nombrosíssims  Bisbes  que  s'havien  reunit 
en  aquella  ciutat,  santificada,  segons  la  tradició,  per  la  presèn¬ 
cia  de  la  Verge  Maria,  que  visqué  allí  alguns  anys  en  com¬ 
panyia  del  deixeble  predilecte  Joan,  portant  els  Pares  del 
Concili  llum  a  la  mà  i  cantant  amb  inefable  alegria  alabances 
a  la  Mare  de  Déu,  Maria  de  Natzaret,  des  d’aquell  dia,  d’eterna 
memòria  en  la  història  de  la  Iglésia  catòlica,  fins  al  dia  8  de 
desembre  de  1854,  en  què  el  Santíssim  Pare  Pius  IX,  acom¬ 
panyat  dels  Cardenals  i  de  grandíssim  nombre  de  Bisbes  de 
tota  la  cristiandat,  definí  solemnement  la  Concepció  Immacu¬ 
lada  de  la  Verge  Maria,  potser  no  se’n  trobaria  un  altre  en 


la  immaculada  concepció 


47 


lan  Ilarguíssim  transcurs  dc  segles,  en  tanta  varietat  dc  temps, 
de  costums,  d'inlercssos  i  dc  civilitzacions,  en  què  la  pietat 
cristiana  s’hagi  manifestat  tan  entusiasta  i  l’esperit  popular 
hagi  demostrat  una  major  alegria. 

1  en  aquest  pròxim  any  de  1904,  en  que  es  compliran  els 
cinquanta  anys  d’aquell  fet  memorable  que  celebraren  els 
homes  en  la  Iglésia  dc  la  terra  i  els  àngels  i  Sants  en  la  Iglé- 
sia  del  cel,  coronant  d’alabances  i  de  glòries  a  la  seva  Immacu¬ 
lada  Reina  i  Mare  de  Misericòrdia,  en  aquest  any,  diem,  s'ha 
de  sentir  un  eco  vivíssim  de  la  pública  devoció  a  la  Concep¬ 
ció  Puríssima  de  Maria,  i  sacerdots  i  seculars,  homes  i  doncs, 
joves  i  donzelles,  la  totalitat  del  poble  cristià,  han  de  demos¬ 
trar  visible  i  palpablement,  han  de  confessar  solemnement 
amb  públiques  alabances  i  festes,  que  Maria  és  Immaculada 
i  Mare  de  Misericòrdia  i  advocada  universal  del  poble  cristià, 
no  en  aquesta  o  en  aquella  necessitat  de  la  vida,  sinó  advo¬ 
cada  de  la  mateixa  vida,  que  per  això  cada  dia  la  invoquem 
dient-lí  que  és  vida,  dolçura  i  esperança  nostra. 

La  vida  cristiana  es  troba  amenaçada  de  mort;  hi  ha  una 
secta  poderosíssima,  que  és  l’exèrcit  de  Satanàs  a  la  terra,  la 
Maçoneria,  que  treballa  fa  més  de  cent  anys  per  a  extirpar  el 
Cristianisme  de  la  societat  humana,  per  a  treure  del  món  la 
vida  sobrenatural.  I  el  Cristianisme,  la  nostra  sagrada  Religió, 
no  és  res  si  no  és  la  nostra  vida  sobrenatural.  Sense  la  vida 
sobrenatural  és  impossible  obtenir  la  vida  eterna,  la  felicitat 
de  la  glòria,  o  sia,  la  nostra  salvació.  I  aquesta  heretgia  que 
vol  desterrar  del  món  la  vida  sobrenatural  i  procura  perdre 
les  ànimes  redimides  per  Jesucrist,  aquesta  secta  poderosa 
serà  vençuda  com  ho  foren  les  antigues  sectes  i  heretgies,  tam¬ 
bé  poderoses,  per  mediació  de  Maria,  puix  d'aquesta  celestial 
Senyora  canta  la  Iglésia  que  extirpà  totes  les  heretgies  per 
tot  el  món. 

Ella,  revestida  del  sol,  tabernacle  sublim  on  reposa  i  resi¬ 
deix  el  Sol  de  Justícia,  Crist  Jesús,  envia  als  homes  la  llum 
de  la  veritat,  la  calor  de  la  vida  i  la  puresa  del  cor,  desterrant 
les  tenebres  de  l’error,  el  fred  de  la  indiferència  i  la  corrup- 


48 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ció  dels  vicis.  Dirigim,  doncs,  amb  confiança  les  nostres  pre¬ 
gàries  a  la  Verge  Maria,  i  procurem  celebrar  el  solemne  Ju¬ 
bileu  de  la  definició  dogmàtica  de  sa  Concepció  Immaculada 
amb  gran  puresa  de  consciència  i  fervor  de  cor.  En  aquest 
misteri  resplendeixen  la  puresa  i  l’amor;  que  les  obres  que  en 
obsequi  de  Maria  celebrarem  vagin  també  revestides  de  pure¬ 
sa  i  d  amor.  Que  a  l’influx  de  la  devoció  a  la  Immaculada  Verge, 
font  de  totes  les  gràcies,  la  nostra  estimada  Diòcesi  es  ratifiqui 
en  la  fe  del  Salvador  Jesús,  que  ens  proposa  la  Santa  Mare 
Iglésia,  i  que  aquesta  fe  sia  la  cuirassa  de  l'esperit  de  què  par¬ 
la  l'apòstol  Sant  Pau,  per  a  defensar-lo  dels  trets  que  la  falsa 
ciència  dels  heretges  dirigeix  a  l'ànima  del  poble  cristià;  que 
per  la  intercessió  de  la  Verge  Immaculada  els  costums  es  puri¬ 
fiquin,  i  que  Ella,  en  el  Cor  de  la  qual  el  foc  de  l'amor  fou 
més  viu  que  en  el  de  totes  les  altres  criatures,  estengui  la  sua- 
víssima  caritat  cristiana  entre  totes  les  classes  i  condicions 
d  homes,  de  manera  que  tots  es  tinguin  i  tractin  com  germans 
i  fills  d'un  mateix  Pare  qui  està  en  els  cels. 

Així  ho  lograrem,  estimats  diocesans,  si  dirigim  a  la  Verge 
Maria,  en  aquest  quinquagèsim  aniversari  de  la  definició  de 
sa  Concepció  Immaculada,  els  nostres  obsequis  i  el  culte  fervo¬ 
rós  que  a  Ella  li  pertoca  per  sa  gran  dignitat  de  Mare  de  Déu. 
I,  perquè  el  Jubileu  sia  de  glòria  a  Maria  i  d'utilitat  a  les  àni¬ 
mes,  encarreguem  als  reverends  Rectors,  en  quant  els  sia  pos¬ 
sible,  que  en  ses  igjésies  procurin,  durant  l’any  jubilar,  cele¬ 
brar  devots  exercicis  en  honor  d'aquest  gran  misteri,  segons 
la  proporció  dels  diferents  llocs,  i  els  autoritzem  perquè  s'a¬ 
profitin  de  la  gràcia  apostòlica  concebida  pel  Sant  Pare,  en 
son  Breu  de  14  d’agost  proppassat,  de  poder  cantar  missa  vo- 
tiva  de  la  Immaculada  Concepció  en  la  forma  que  es  relata 
en  dit  Breu,  publicat  en  aquest  Butlletí  de  15  d’octubre  últim, 
traslladant-la  al  diumenge  següent  del  dia  8  en  tots  els  mesos 
de  1  any  jubilar.  Igualment,  perquè  se'n  puguin  servir  en  les 
devotes  funcions  que  se  celebraran  en  honor  de  la  Immacu¬ 
lada  Verge,  publiquem  en  aquest  mateix  Butlletí  l'oració  com¬ 
posta  per  nostre  Santíssim  Pare  Pius  X. 


la  immaculada  concepció 


49 


VIII 

Peregrinació  a  Montserrat 


I  com  tota  aquesta  Diòcesi  professa  entusiasta  devoció  a  la 
Immaculada  Verge  Maria,  i  totes  Ics  comarques  i  poblacions 
d’ella  la  reconeixen  per  Mare  i  com  a  tal  la  veneren  i  estimen, 
com  iota  la  Diòcesi  és  com  una  família  que  reconeix  per  mare 
a  Nostra  Senyora,  i  com  en  aquest  Principat  de  Catalunya  tc 
Maria  Santíssima  un  dels  principals  santuaris  de  la  cristian¬ 
dat,  essent  el  Monestir  de  Montserrat  la  casa  pairal  de  tots 
els  catalans,  i  Nostra  Senyora  de  Montserrat  fou  declarada, 
pel  papa  Lleó  XIII,  Patrona  principal  de  tot  Catalunya,  cri¬ 
dem  a  tots  els  fidels  cristians  de  la  Diòcesi  perquè  es  reunei¬ 
xin  en  la  Muntanya  de  Maria  baix  la  nostra  presidència,  baix 
la  presidència  amorosa  de  la  Mare  celestial.  Esperem  que  to¬ 
tes  les  comarques  i  totes  les  poblacions  del  Bisbat  sentiran 
l’atracció  de  la  meravellosa  Muntanya  de  Maria  en  aquella 
circumstància  del  quinquagèsim  aniversari  de  la  definició  dog¬ 
màtica.  Tots  som  igualment  amants  d'aquesta  Mare  de  Mise¬ 
ricòrdia,  i  al  voltant  de  son  tron  de  Reina  de  cels  i  terra,  i 
Patrona  de  Catalunya,  esperem  que  acudiran  la  gent  de  mun¬ 
tanya  que  des  de  Ripoll  estengueren  la  devoció  de  Maria  per 
tot  el  Principat,  els  d’aquesta  Plana,  els  de  Bages,  de  Segarra, 
del  Lluçanès,  de  la  Guilleria,  del  Moianès,  i  de  totes  les  altres 
regions,  amb  les  respectives  ciutats  i  viles,  que  són  com  les 
seves  capitals,  que  allà,  passada  la  Pasqua  Florida  (oportu¬ 
nament  ja  s  anunciaran  els  dies  fixos),  quan  la  muntanya  de 
Montserrat  és  olorosa,  com  el  Carmel  d'Orient,  i  com  un  im¬ 
mens  encenser  despedeix  el  perfum  de  ses  innombrables  flors, 
de  què  Maria  és  jardinera,  complint  la  divina  pronòstiga  que 
de  simbòlica  Esposa,  profètica  figura  de  la  Immaculada,  fa  el 
Cantar  dels  Cantars  quan  diu  que  la  seguiran  portats  per  l'en¬ 
cís  de  la  olor  que  despedeix,  acudiran  al  venerable  Santuari 
de  la  Patrona  de  Catalunya  gent  de  tots  els  pobles  de  la  nostra 


4 


50 


J.  TORRAS  I  BAGES 


jurisdicció  espiritual  per  a  cantar  amb  fe,  alegria  i  esperança, 
l'himne  amorós  de  nostre  gran  poeta: 

Rosa  d'abril.  Morena  de  la  serra, 
de  Montserrat  Estel, 
il·lumineu  la  catalana  terra, 
guieu-nos  cap  al  cel. 

Els  bisbes  de  Vic  sempre  han  pres  per  guia  l’Estel  de  Mont¬ 
serrat  en  el  camí  de  la  vida.  Nostre  venerable  predecessor 
Gotmar,  fa  més  de  mil  anys,  des  de  Manresa,  pujant  als  pe- 
nyals  de  la  sagrada  Muntanya,  mostrà  a  tot  Catalunya  la  Santa; 
Imatge  i  la  constituí  ministre  de  la  Providència  divina,  el  tre¬ 
sor  d'amor  més  ric  dels  catalans;  sos  successors  sempre  acudi¬ 
ren  als  seus  peus  per  a  implorar  els  auxilis  celestials  per  me¬ 
diació  d'aquesta  Reina  de  misericòrdia;  i  Nós,  el  darrer  d'ells, 
volguérem  rebre  la  consagració  episcopal  en  el  Santuari  on 
misteriosament  conflueixen  els  afectes  de  totes  les  comarques 
i  territoris  del  nostre  Principat,  per  a  anar  a  regir  espiritual¬ 
ment  els  pobles  que  formen  l’antiga  i  venerable  Diòcesi  d’ Au¬ 
sona. 

Que  el  Déu  de  les  misericòrdies  i  Pare  de  tota  consolació' 
accepti  els  nostres  desigs  de  glorificar  a  sa  Criatura  predilecta, 
de  la  qual  volgué  Ell  fer-se  fill;  que  protegeixi  el  pròxim  any 
jubilar  que  s’ha  de  celebrar  en  honor  del  gloriós  privilegi  de 
la  Immaculada  Concepció,  i  perquè  aquesta  protecció  vingui 
sobre  tota  la  nostra  Diòcesi,  a  tots,  caríssims  germans  i  fills, 
donem  la  nostra  pastoral  benedicció  en  nom  del  Pare  del 
Fill  t  i  de  l’Esperit  Sant  f.  Amén. 


Vic,  festa  de  Sant  Lluc  de  1903. 


L’ÚNICA  EFICÀCIA* 


Sumari 

I.  El  cas  Newman  demostra  que  no  han  variat  els  camins 
d’anar  a  Déu. 

II.  La  literatura  pseudo-mística  equovoca  el  camí. 

III.  La  pau  i  consistència  de  tot  està  en  l’harmonia  de  lo  tempo¬ 

ral  i  lo  etern. 

IV.  Eficàcia  de  la  idea  d’eternitat. 

V.  La  pseudo-mística  no  té  la  sabiduria. 

VI.  La  verdadera  sabiduria  està  en  la  possessió  de  la  veritat. 

VII.  Les  Sagrades  Escriptures  són  el  tresor  de  l’Eterna  Sabiduria. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  1  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  1  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en  Nostre 
Senyor  Jesucrist 


*  Pastoral  de  Ouaresma,  que  el  Bisbe  de  Vic  escriu  amb  els  ulls 
posats  mes  enllà  de  la  seva  diòcesi,  en  tants  literats  i  intel·lectuals  que 
canonitzen  el  sentiment  i  redueixen  la  pietat  cristiana  a  una  simple 
emoció  sentimental.  Una  carta  de  Maragall  al  Prelat  dóna  a  entendre 
que  no  queien  a  terra  aquestes  pastorals  ensenyances. 


52  J.  TORRAS  I  RAGHS 

Duo  enim  mala  ferit  popuhts 
meus:  me  dereliquerunt  fontem 
aquae  vivae,  et  foderunt  sibi  cis- 
ternas,  cisternas  dissipatas,  quae 
continere  non  valent  aquas. 

«Dues  maldats  ha  comès  el  meu 
poble:  m’ha  deixat  a  mí,  que  só 
font  d’aigua  viva,  i  s’ha  fet  unes 
cisternes  que  vessen  i  no  poden 
aguantar  l'aigua.» 

(Jeremies,  II,  13.) 


I 

El  cas  Newman  demostra  que  no  han  variat 
ELS  camins  d'anar  a  DÉU 

La  conversió  o  agregació  a  la  Iglésia  catòlica  del  gran  es¬ 
criptor  anglès  Joan  Enric  Newman,  nascut  en  el  cisma  angli¬ 
cà  i  per  espai  de  molts  anys  enemic  acèrrim,  encara  que  amb 
certa  dignitat  quasi  sempre,  de  la  Santa  Iglésia  Romana,  í  que, 
quan  estava  al  capdamunt  de  sa  influència  religiosa  en  els 
països  anglosaxons  de  tot  el  món,  es  féu  catòlic;  aquesta  con¬ 
versió,  diem,  d’un  home  tan  il·lustre  i  famós,  creat  Cardenal  pel 
Sant  Pare  Lleó  XIII,  mereix  ésser  estudiada. 

La  consideració  del  camí  que  ha  portat  a  Déu  als  grans 
homes  i  els  ha  decidit  a  abraçar  la  virtut  cristiana,  complint  la 
norma  de  vida  ensenyada  per  la  Iglésia,  és  un  tema  d’estudi 
de  gran  instrucció.  Ja  no  es  tracta  d'una  conversió  com  la  de 
Sant  Pau,  en  què  la  força  de  la  gràcia  obertament  domina  a 
l’home  d’una  manera  meravellosa  i  extraordinària,  sentint  l’im¬ 
perí  de  la  veu  divina  i  el  pes  de  l’omnipotència  sobirana;  sinó 
que  es  tracta  d’un  home  de  gran  intel·ligència  que,  sempre 
naturalment  a  l’influx  de  la  gràcia  sobrenatural,  cerca  a  Déu 
per  medis  racionals,  cerca  la  veritat  i  la  virtut,  obra  amb  recti- 


53 


l’única  uncXciA 

tud  de  voluntat  i  troba  lo  que  cercava:  el  camí  de  la  pau  i  de 
la  salvació. 

Els  metges  en  l’ordre  de  la  salut  corporal,  exercint  la  seva 
professió,  troben  casos  típics,  en  els  quals  es  paren  especial¬ 
ment  perquè  els  il·lustren  i  ensenyen  pels  demés  casos  que  es 
presenten.  Són  casos  que  serveixen  d'exemple.  Lo  mateix  pas¬ 
sa  en  l’ordre  de  la  salut  espiritual;  i  el  cas  de  Newman  és 
un  cas  de  gran  ensenyança  i  que  volem  serveixi  de  base  a  la 
present  Carta  Pastoral,  que  escrivim  amb  motiu  de  la  pròxima 
Quaresma  de  1904. 

Tractem  de  parlar  del  camí  que  porta  a  Déu.  Les  varia¬ 
cions  de  les  èpoques,  el  caràcter  distint  que  pren  l’esperit  dels 
homes,  les  noves  idees  i  costums,  el  nou  gust,  l'avorriment  i 
contradicció  que  causen  al  nostre  desig  de  novetats  certs 
principis  vellíssims  i  de  summa  simplicitat  que  només  sem¬ 
blen  propis  d'èpoques  primitives  i  infantils,  tot  plegat  ha  fet 
que  fins  molts  homes  de  bona  voluntat  han  cregut  que  devia 
haver-hi  una  renovació  de  medis  per  a  portar  l'home  a  Déu; 
que  el  vell  sistema  espiritual  era  ja  caduc,  i  que  el  camí  de 
la  veritat  i  de  l’eternitat,  que  l’Evangeli 1  diu  terminantment 
que  és  difícil,  que  és  costa  amunt,  devia  esmenar-se,  perquè 
és  possible  servir  a  dos  senyors  i  obtenir  la  dignitat  de  vence¬ 
dors  sense  la  fatiga  de  la  batalla. 

I  com  el  cas  de  la  conversió  de  Newman  és  tan  típic  i  sig¬ 
nificatiu,  i  es  tracta  d'un  home  ara  objecte  d’estudi  en  moltes 
revistes  sàvies  d’Europa,  d'un  gran  esperit  modern,  usant  el 
llenguatge  dels  literats  presents,  d’una  intel·ligència  poderosís- 
sima  i  lluminosa,  admirada  principalment  en  els  països  que 
avui  van  al  davant  del  moviment  humà,  convé  recordar  el  camí 
que  ell  seguí  per  a  arribar  al  port  de  salvació,  el  qual  port  fou 
per  ell  la  Religió  catòlica  i  la  piadosa  Congregació  de  Sant 
Felip  Neri,  en  la  qual  visqué  i  morí  santament  fins  després 
d’ésser  ja  Cardenal. 


1.  Mateu,  VII,  14. 


54 


J.  TORRAS  I  BAGES 


En  famós  doctor  de  la  Universitat  d'Oxford,1  filosop,  teò¬ 
leg  i  poeta,  portat  de]  desig  de  trobar  la  Veritat,  estudià  du¬ 
rant  molts  anys  la  tradició  del  Cristianisme,  la  doctrina  dels 
Parcs  de  ia  Iglésia,  totes  les  institucions  nascudes  d’aquesta, 
sospesà  totes  les  raons  en  favor  i  en  contra  del  Pontificat 
Romà,  i  arribà  a  la  persuasió  de  que  la  Iglésia  catòlica  era  la 
verdaderament  fundada  per  Jesucrist;  però  totes  aquestes 
raons  científiques  i  moltíssimes  altres  que  no  devem  aquí  re¬ 
latar,  perquè  aquesta  Carta  no  és  un  tractat,  no  foren  les  qui 
li  donaren  el  cop  de  gràcia  i  l’impuls  que  devia  portar-lo  a  la 
pràctica  de  la  vida  catòlica:  la  raó  concloent,  la  causa  deci¬ 
siva  i  el  motiu  de  la  seva  conversió  que  al·lega  al  públic  no 
d  alguna  nació  decaiguda,  sinó  dels  pobles  anglosaxons  de 
tot  el  món  qui  l'estaven  contemplant,  l'última  paraula  que  diu 
i  repeteix  en  el  llibre  que  publicà  com  a  preliminar  de  la  seva 
conversió  és  aquesta:  «El  temps  és  curt,  l'eternitat  és  llarga.» 

I  si  aquell  gran  esperit,  d'una  cultura  i  d'una  penetració 
científica  meravellosa,  potser  el  primer  del  segle  xix,  de  natu¬ 
ral  noblesa  de  sentiments,  de  passions  frenades,  d'un  gust  ex¬ 
quisit  per  a  les  coses  perfectes,  necessità  la  consideració  de 
1  eternitat  i  de  la  sort  definitiva  de  la  seva  ànima  a  l’acabar-se 
la  vida  present,  per  a  resoldre’s  a  emprendre  el  camí  de  sal¬ 
vació,  i  així  ho  publica  davant  del  món,  ^com  no  necessitarem, 
per  a  portar  una  vida  verament  cristiana,  la  consideració  de 
les  veritats  eternes,  la  immensa  multitud  de  persones  comunes 
i  vulgars,  qui  som  com  no  res  en  comparació  d’aquell  home 
insigne  admirat  i  respectat  per  tot  el  món? 

Els  homes  moderns,  fins  els  creients,  pensen  poc  en  la  sal¬ 
vació  eterna.  Hi  pensen  poc  i  fins  en  parlen  poc  en  les  conver¬ 
ses,  en  les  conferències  religioses,  en  la  comunicació  mútua 
entre  ells,  i  fins  en  les  controvèrsies  i  propagandes  en  què 
exerceixen  el  proselitisme.  Una  mena  de  racionalisme  s’ha  apo- 


1.  Développement  de  la  Doctrine  Chrétienne.  Traducció  de  Boyeldieu 
DAuvigny. 


l'única  eficàcia 


55 


dcrat  dels  esperits.  El  racionalisme  està  com  escampat  per 
l’atmosfera  que  respirem;  i  perseverant  íntegra  per  la  gràcia 
de  Déu  la  fe  cristiana  en  l’interior  dels  fills  de  la  Iglésia,  no 
obstant,  un  engrut  mundà  es  posa  sobre  les  nostres  ànimes  i, 
obrant  sobre  d’elles,  les  fa  frívoles,  apareixent  la  religió  més 
com  un  sistema  social,  com  una  mena  de  policia  moral,  com 
un  art  i  una  filosofia  per  acontentar  l'espeiït,  que  no  pas 
com  un  medi  de  salvació  que  Jesucrist  vingué  a  ensenyar-nos. 

I  l'arrel  fonda  de  la  religió  en  el  cor  dels  homes,  que  la 
fa  fixa  i  ferma  de  manera  que  no  hi  ha  força  mundana  que 
la  pugui  arrencar,  no  és  la  convicció  de  sa  utilitat  social,  ni 
de  la  bellesa  de  ses  doctrines,  ni  dels  nobles  sentiments  que 
inspira,  ni  l'ésser  una  tradició  veneranda  respectada  per  totes 
les  generacions;  l’arrel  única,  indestructible,  de  la  religió  és 
la  creença  ferma  de  que  sense  ella  no  podem  salvar-nos,  se¬ 
gons  la  claríssima  sentència  de  Nostre  Senyor  Jesucrist.1 

La  sort  eterna  a  ningú  li  és  indiferent.  Davant  de  l’etemi- 
tat  tothom  tremola,  solament  no  temen  al  sortir  d'aquest  món 
•els  homes  bestialitzats;  per  això  l'il·lustre  savi  anglès  de  qui 
havem  parlat  es  recordava  a  si  mateix  aquest  principi:  «La 
vida  és  curta,  l'eternitat  és  llarga.»  I  aquest  argument  decisiu 
en  les  vacil·lacions  humanes,  aquesta  raó  summa  i  transcenden¬ 
tal  per  a  tothom  qui  creu  que  la  seva  ànima  és  immortal, 
aquesta  base  essencial  de  la  Religió,  és  també  base  de  la  fer¬ 
mesa  de  la  vida  social;  de  manera  que  la  fermesa,  lo  mateix 
de  la  vida  individual  que  de  la  vida  pública,  depèn  de  que  tin¬ 
gui  aquest  fonament:  el  record  i  la  viva  convicció  de  l'eterni¬ 
tat.  Sobre  un  fonament  flac  no  s’hi  poden  fer  construccions 
fortes,  l'equilibri  depèn  del  fonament;  i  quan  falta  en  l'edi¬ 
fici  de  la  vida,  aquesta  és  inconstant,  desequilibrada:  tremola, 
i  a  l'últim  s’enfonsa. 

La  inconstància  i  la  frivolitat  dels  homes  moderns  és  evi¬ 
dent,  lo  mateix  en  la  vida  particular  que  en  la  vida  pública  i 


1.  Marc,  XVI,  16. 


56 


J.  torras  i  bages 


mn  ,  H  aV,dlVC  ,8IOSa'  En  la  raa-i°r  Part  «l’clls  la  força  que 
™  I.dingflx  Iactlvitat  de  la  seva  vida  són  els  desigs,  els  iLs- 
i  ts,  i  en  els  mes  distingits  el  sentiment.  Però  aquestes  forces 
humanes  eJs  instints,  els  desigs  i  els  sentiment,  són  foíces 
que  han  d  esser  dirigides,  perquè  elles  de  si  mateixes  són  ce 
gues  i  mudables,  i  si  els  falta  una  direcció  superior  són  inca 
paces  d  una  obra  completa  i  harmònica.  La  vida  aleshores 
lluny  d  esser  una  harmonia,  és  un  desequilibri  i  discordança’ 


II 


La  literatura  pseudo-mística  equivoca 


EL  CAMÍ 


,  nf?ra  que  a  vosaltres,  caríssims  germans  i  fills  de  la 
nostra  diòcesi,  no  us  sia  gaire  usual  una  certa  literatura  fofa 
desmanegada,  i  com  flaca  de  nervis,  i  de  vegades  epilèptica, 
de  que  s  alimenten  alguns  esperits  moderns  i  la  tenen  per  l'úl- 

ridíc.fleqUISlttat;  n°  °bstant’  com  les  modes,  encara  que  sien 
ridicuies,  pertot  arreu  es  fiquen,  i  les  novetats  impressionen  i 

es  fan  agradables,  almenys  per  una  temporada,  us  volem  pre¬ 
venir  contra  la  mateixa,  perquè,  no  essent  ella  sana,  emmaTat 
ix  1  espent  d  aquells  que  s'hi  aficionen.  Aquest  estil  í  gust 

deT  nen110  &  ^  f°rma'  SÍnÓ  qUe  arriba  a  Io  essencial 

ca  alanaaesr  t  'a'  té  !*  SeVa  resonància  en  ^  literatura 
catalana,  essent  així  que  es  oposat  per  diametrum  al  pensa¬ 
ment  caracter  de  la  nostra  gent,  pràctic  i  concret,  i  que  ha- 
dor.atde  pi°curar  mantenir,  perquè  és  sens  dubte  lo  que  ha 
donat  en  el  temps  modern,  positiu  i  treballador,  una  certa 
preponderància  al  nostre  país,  i  que  manté  en  ell  encara  maï- 
gra  les  fnvolitats  i  extravagàncies  de  les  doctrines  ^cTals 
sectanes,  un  relatiu  aplom  al  nostre  poble  que  naix  de  son 
tradicional  sentit  comú;  sentit  comú  que  tira  a  destmir  aque 

usual  3  £antastIca  1  °P°sada  a  la  rraütat  de  la  nostra  vida 


l’única  eficàcia 


57 


Aquesta  literatura  no  té  nord  ni  guia,  va  a  les  seves,  no 
cerca  altra  inspiració  que  la  de  sentiment,  i,  no  obstant,  té 
grans  pretensions  reformistes,  no  solament  sobre  les  institu¬ 
cions  socials,  el  matrimoni,  cl  treball  i  la  propietat,  sinó  també 
sobie  1  esperit  humà;  vol  ésser  una  mena  de  literatura  pro¬ 
fètica,  i  per  això  pren  aires  místics,  i  els  seus  deixebles  es  pre¬ 
senten  com  místics,  mestres  d’esperit,  però  d’un  esperit  laic 
que  tebut  ja  la  inspiració  i  la  direcció  que  per  espai  de  llargs 
segles  la  Iglésia  ha  donat  a  les  nobles  ànimes  qui  cerquen  la 
perfecció  de  la  vida  i  la  font  de  la  perfecció  humana,  que  és 
Déu,  per  aquest  procediment  intem,  que  sempre  ha  d’anar 
acompanyat  de  la  pràctica  de  la  virtut,  que  s'anomena  la  mís¬ 
tica. 

La  mística  és  un  procediment  de  l'esperit  humà  dels  més 
exposats  a  rampells  de  fatalíssimes  conseqüències,  quan  no  va 
governada  per  un  criteri  molt  segur;  la  mateixa  Iglésia,  mestra 
de  veritat  i  assistida  de  l’Esperit  Sant,  modera,  vigila  i  escull 
amb  molta  reflexió  als  qui  han  de  regir  ànimes  qui  van  per 
aquest  camí,  per  lo  qual  aquests  místics  de  la  literatura,  que 
volen  ésser  com  els  directors  espirituals  del  poble  i  obrir 
noves  vies  de  la  vida  humana,  guiats  solament  per  la  fanta¬ 
sia  i  per  un  sentiment  malaltís,  arriben  com  a  terme  del  seu 
esforç  a  certes  fermentacions  humanes,  estèrils  i  extravagants, 
que  no  són  altra  cosa  que  un  similar  de  les  aberracions  filosò¬ 
fiques  i  místiques  de  certes  nacions  asiàtiques,  amb  el  desa¬ 
vantatge  encara  de  faltar  als  d'aquí  la  natural  espontaneïtat 
que  mai  tenen  les  coses  que  són  filles  del  refinament. 

Els  falta  el  fonament  de  l’eternitat. 

I  haveu  de  pensar  que  aquesta  falta  de  fonament  verdader, 
i  el  guiar-se  sols  pel  sentiment  i  la  fantasia,  essent  el  princi¬ 
pal  objecte  que  es  proposa  disfrutar  el  gust  que  l'home  sem¬ 
pre  troba  quan  es  banya  en  emocions  sentimentals,  no  és 
exclusiu  d  aquesta  literatura  que  avui  domina  en  molts  espe¬ 
rits  i  exerceix  influència  en  la  literatura  catalana,  sinó  que 
fins  es  troba  en  1  exercici  de  la  pietat  cristiana,  responent 
sens  dubte  les  dues  manifestacions,  la  literària  i  la  piadosa,  a 


58 


3.  TORRAS  I  BAGES 


un  estat  actual  dels  esperits  que,  faltats  d'energia,  enervats, 
més  que  de  l'exercici,  de  les  altes  facultats  de  la  intel·ligència  i 
de  la  voluntat,  els  plau  el  sentiment,  preferint  la  llaminadura 
a  l’aliment  nodritiu  que  dóna  vigor  a  l’home  i  fortifica  al  cris¬ 
tià  per  a  fer  el  camí  de  la  vida,  seguint  el  corriol  dels  ma¬ 
naments  que  porta  indefectiblement  a  Déu.  Posada  la  pràcti¬ 
ca  de  la  religió  en  aquests  termes,  una  religió  de  sentiment 
i  de  fantasia,  una  quincalla  de  pietat  i  no  l'or  macís  que  es 
deriva  de  la  doctrina  de  l’Evangeli  i  dels  exemples  dels  sants, 
és  a  dir,  l’exercici  sovint  dur  per  a  la  vostra  viciada  naturalesa 
de  les  virtuts  cristianes;  la  religió  aleshores  resulta  insuficient, 
aigualida,  i  els  homes  qui  sols  d'aquella  manera  la  practiquen, 
mig  mundans  i  mig  cristians,  no  arriben  a  trobar  la  pau  sòlida 
de  la  vida,  no  estan  en  terreny  ferm,  coixegen  de  les  dues  ca¬ 
mes,  com  diu  l'antic  Profeta,1  i,  de  consegüent,  no  poden  se¬ 
guir  el  sublim  camí  que  porta  a  Déu,  la  imitació  de  Jesucrist, 
que  és  la  veritat,  el  camí  i  la  vida. 

Voldríem  desterrar  de  vosaltres  aquesta  frivolitat  de  reli¬ 
gió,  aquesta  ombra  de  religió  que  es  guia  pel  sentiment  i  que 
més  que  altra  cosa  és  una  satisfacció  incompleta  i  irracional 
de  l’instint  que  ens  porta  a  lo  sobrenatural,  que  l’ateisme  no 
podrà  mai  extirpar  de  la  nostra  naturalesa.  D'aquest  instint 
nasqué  la  idolatria,  i  els  nostres  literats  modernistes  són  ar¬ 
rossegats  pel  mateix  viciós  desig  que  els  antics  gentils,  i  per 
això  són  idolàtrics;  tornant  l'esperit  humà  a  l’estat  o  positura 
que  tenia  abans  que  Nostre  Senyor  Jesucrist  el  purgués  de 
tota  superstició.  Quan  del  sentiment  i  de  l'amor  instintiu  se’n 
fa  la  guia  de  la  vida,  aleshores  cada  home  adora  a  l'ídol  de  sa 
preferència,  segons  el  temperament  que  en  ell  domina,  o  de 
les  circumstàncies  en  què  es  troba  sa  existència;  així  el  sagrat 
llibre  de  la  Saviesa,2  per  l'hermosura  i  grandesa  de  les  coses 
i  pels  sentiments  apassionats  dels  homes,  explica  l’origen  dels 


1.  III  Reis,  XVIII,  21. 

2.  Saviesa,  XIII. 


l’única  eficàcia 


59 


ídols;  i  en  nostres  dies  el  doctor  Newman,  dirigint-se  als  seus 
lectors,  que  eren  lo  més  escollit  dels  països  anglosaxons  de 
tota  la  terra,  els  diu:  «No  vulgueu  convertir  en  ídols  les  vos¬ 
tres  preocupacions  predilectes.» 

Tots  els  qui  coneixeu  les  produccions  de  la  moderna  litera¬ 
tura  haureu  observat  en  ella  un  error  fonamental  i  en  gran 
manera  seductor  per  a  les  persones  joves  de  fantasia  ardent  i 
de  cor  encès,  i  fins  per  les  ànimes  generoses  qui  no  sien  al 
mateix  temps  reflexives.  Els  vicis  i  passions,  els  delictes  més 
ignominiosos,  els  crims  destructius  de  la  societat  humana,  tots 
queden  dissimulats,  perden  sa  malícia,  i  es  converteixen  en 
obres  divines  i  santes  en  mans  de  certs  literats,  quan  aquells 
pecats  i  delictes  tenen  per  mòbil  i  per  objecte,  o  quan  van 
acompanyats  d'un  sentiment  intens  que  moltes  vegades  ni 
és  tal  sentiment,  sinó  purament  instint.  Això  és  que  en  les 
novel·les  i  en  el  teatre  la  literatura  artística,  i  en  la  corrent 
dels  successos  humans  el  periodisme,  han  donat  al  sentiment 
i  a  la  passió  un  valor  purificant  i  santificador,  considerant-lo 
d’una  força  redemptora  que  no  solament  eximeix  de  respon¬ 
sabilitat  en  tota  aberració,  sinó  que  volta  i  circueix  d'una  res¬ 
plendor  de  glòria  a  aquell  qui,  mogut  per  un  sentiment  o  pas¬ 
sió  desfrenada,  ha  comès  excessos  criminals.  [ Considereu  quan 
oposada  és  aquesta  idea  de  la  que  amb  sa  doctrina  i  exemple 
ens  ensenyen  Jesucrist  i  tots  els  sants  que  fan  consistir  la  re¬ 
dempció  en  el  sacrifici!  Les  passions  no  són  purificants,  són 
cegues,  i  elles  han  d’ésser  purificades  amb  la  recta  direcció 
de  la  raó  i  de  la  fe  cristiana,  que  han  de  senyalar-los  el  curs 
que  deuen  seguir. 

I  quan  una  idea  d'aquestes  primordials  en  la  direcció  de  la 
vida  humana  s'escampa  per  la  societat,  en  virtut  de  la  llei  del 
contagi,  la  qual  és  més  evident  encara  en  el  món  dels  esperits 
que  no  pas  en  el  món  corporal,  d'aquella  idea  tothom  en  pa¬ 
teix,  i  fins  influeix  en  el  criteri  dels  cristians  fidels  a  la  doctri¬ 
na  i  a  l'autoritat  de  la  Iglésia;  i  per  això  Nós  creiem  complir 
amb  nostre  magisteri  al  rectificar  certes  idees,  més  de  caràc¬ 
ter  pràctic  que  no  pas  especulatiu,  que  corrompeixen  la  vida 


60 


J.  TORRAS  I  BAGES 


cristiana,  i  que  encara  que  sembla  que  no  es  tracta  més  que 
de  matèria  literària,  de  medis  estètics,  no  obstant,  transcen¬ 
deixen  a  lo  més  essencial  de  la  religió,  perquè  perverteixen 
la  vida  humana. 


III 

La  pau  i  consistència  de  tot  està  en  l'harmonia 

DE  LO  TEMPORAL  I  LO  ETERN 

Convé  avivar  la  consciència  de  la  responsabilitat,  el  princi¬ 
pi  de  què  havem  de  donar  compte  en  el  tribunal  etern  de  tota 
la  nostra  vida,  i  recordar  sovint  l'eternitat  que  ens  espera. 

La  veritat  és  concreta  i  determinada,  consisteix  en  un  sí  o 
en  im  no,  i  aquesta  serietat  de  la  Veritat  els  ministres  d'ella 
devem  treballar  perquè  regni  en  tota  l’extensió  de  la  vida 
humana,  perquè  la  nostra  llei  és  la  Veritat,1  i  la  justícia  és  la 
Veritat,  la  qual  és  reina  sobirana. 

Als  ulls  dèbils  la  resplendor  del  sol  els  mortifica;  així  en 
els  diferents  ordres  de  la  vida  la  resplendor  de  la  Veritat  tam¬ 
bé  mortifica  a  molta  gent;  no  obstant,  ella  és  l'única  que 
salva. 

En  les  èpoques  de  grans  refinaments,  de  luxe,  de  riquesa, 
de  vanitat,  de  desigs  desenfrenats,  de  plaer,  sol  augmentar 
també  la  sofisteria.  Un  sofista  és  aleshores  un  home  interes¬ 
sant,  posseeix  una  certa  coqueteria,  i  té  el  do  d'agradar  a 
tothom;  fa  bona  cara  a  tots  els  sistemes,  i  s'entén  amb  les  opi¬ 
nions  contradictòries.  La  veritat  aleshores,  al  costat  de  la  doc¬ 
trina  sofistica,  sembla  ferrenya  i  malcarada;  la  Veritat,  ama¬ 
ble  per  naturalesa,  delícia  dels  grans  esperits  i  dels  esperits 
senzills,  és  suplantada  pel  sofisma;  les  aparences  atractives  i 


1.  Psalm  CXVIII,  142. 


L’ÚNICA  eficàcia 


61 


agradables  enganyen  als  sentits,  i  la  realitat  més  fonda,  i  que 
per  a  ésser  capida  necessita  la  força  superior  de  l’ànima,  queda 
desconeguda  del  gran  nombre  de  gent  del  món,  que  ja  diu  per 
això  1  antiquíssim  psalm: 1  «Fills  dels  homes,  ^fins  a  quan  sereu 
de  cor  imbècil?  <-;per  què  ameu  la  vanitat  i  aneu  al  seguici  de 
la  mentida?» 

I  el  perill  d'ésser  enganyat  pel  sofisma,  d’ésser  seduït  pel 
sí  i  el  no,  per  la  doctrina  que  s'avé  amb  tothom,  fins  cl  tenen 
els  grans  talents:  Sant  Agustí  es  confessa  d'haver  seguit  la 
secta  dels  acadèmics  de  son  temps,  que,  com  ell  diu,  es  com- 
plaïen  en  sostenirt  totes  les  opinions,  fins  les  entre  si  contra¬ 
dictòries. 

Sembla  que  per  aquest  camí  l’home  hauria  de  trobar  amb 
seguretat  la  pau,  que  així  s'hauria  d'acabar  les  lluites  de  l'es¬ 
perit,  i  que  el  cor  hauria  de  reposar  disfrutant  d'una  immen¬ 
sa  varietat  d'idees  i  de  doctrines.  El  fonament  permanent  de 
la  guerra  entre  els  homes,  lo  mateix  de  la  guerra  d'idees  que 
de  la  guerra  externa  de  les  armes,  és  indubtablement  la  dis¬ 
tinció  entre  el  Bé  i  el  mal  que  correspon  a  la  distinció  entre 
la  Veritat  i  l’error;  sembla,  doncs,  superficialment  la  cosa  con¬ 
siderada,  que  abolida  aquella  distinció  i  proclamada  la  igual¬ 
tat  de  totes  les  doctrines,  i  la  licitud  de  totes  les  passions, 
haurien  de  disfrutar,  lo  mateix  els  homes  particulars  que  la 
societat,  d’un  repòs  deliciós,  regnant  sobre  la  terra  una  cari- 
nyosa  fraternitat.  I,  no  obstant,  quan  en  el  món  es  va  desva- 
neixent  la  distinció  entre  el  Bé  i  el  mal,  entre  la  Veritat  i 
1  error;  quan  en  la  societat  domina  la  indiferència,  la  societat 
es  desfà  com  un  cos  mort,  i  quan  en  el  cor  de  l'home  s'apaga 
la  preeminència  de  la  Veritat  i  del  Bé,  i  tots  sos  afectes  queden 
igualats,  i  desapareix  el  contrast  de  la  virtut  i  del  pecat,  i  no 
fa  diferència  entre  una  cosa  i  altra,  alshores  el  fàstic  de  la 
vida  s  apodera  de  l'home  i  comença  la  guerra  de  l'home  amb 
si  mateix,  i,  de  consegüent,  el  tedi  s'apodera  dels  esperits,  apa- 


1.  Psalm  IV,  3. 


62 


J.  TORRAS  I  BAGES 


reixent  la  guerra  irracional,  lluita  de  bèsties  per  la  contrarietat 
de  les  passions,  de  cibis  et  venereis,  que  és  la  més  repugnant 
de  totes. 

La  distinció  entre  el  Bé  i  el  mal,  entre  la  Veritat  i  Terror, 
és  la  llei  fonamental  de  la  consciència  humana,  és  la  mateixa 
consciència,  de  manera  que  treta  aquella  distinció  desapareix; 
i  l’home  ja  no  és  home  més  que  per  defora,  queda  buit  i  bau- 
mat  i  sense  substància.  Aleshores  l'home  giravolta  contínua¬ 
ment,  segons  d’on  bufa  el  vent  de  la  passió  i  del  sentiment; 
deixa  d’ésser  autònom,  no  té  dret  ni  llei  pròpia,  el  governen  les 
circumstàncies  externes,  perquè  ha  quedat  consumit  el  codi 
essencial  de  la  seva  racionalitat. 

Aquesta  anihilació  de  la  substància  humana  explica  la  falta 
de  consistència  dels  homes  i  de  les  institucions  públiques  en 
nostres  dies,  la  falta  de  soliditat  social  i  aquesta  mena  de  pol¬ 
vorització  que  es  nota  en  les  classes,  en  els  partits,  en  les  es¬ 
coles,  en  els  pobles  i  en  les  famílies.  No  hi  ha  dissolvent  més 
actiu  que  la  passió,  i  per  això  entronitzada  aquesta,  fet  el 
sentiment  autònom,  independent  i  sobirà,  déu  dels  homes,  és 
una  reproducció  d'aquells  antics  ídols  insadollables  i  devo¬ 
radors  que  constituïen  el  càstig  més  terrible  de  Déu  sobre 
aquells  pobles  que,  com  diu  Sant  Pau,1  havent-lo  conegut  no  el 
volien  adorar. 

I  per  a  retornar  a  l'home  d'aquest  desmai  espiritual,  per  a 
curar-lo  d'aquesta  epilèpsia  moral  que  no  el  deixa  ésser  amo 
dels  seus  propis  moviments  i  per  a  ressuscitar-li  la  morta 
consciència,  substància  de  l’home,  no  hi  ha  medi  més  assegu¬ 
rat  que  el  qui  portà  a  TiHustre  Newman  a  la  vida  de  la  veri¬ 
tat,  o  sia  el  record  del  gran  principi:  «La  vida  és  curta,  l'eter¬ 
nitat  és  llarga.» 

Nós  creiem  que  la  tan  general  ofuscació  de  les  conscièn¬ 
cies  en  el  temps  present  es  deu  a  l'oblit  en  què  es  deixa  el 
càstig  etern,  que  sempre  hauríem  de  tenir  davant  dels  ulls 


1.  Romans,  I,  21. 


l’única  eficàcia 


63 


i  fer  ressonar  en  les  orelles  de  nostre  pròxim.  Diuen  que  Ale¬ 
xandre  Magne,  després  que  s'hagué  ensenyorit  de  tan  immen¬ 
sos  territoris,  tingué  por  de  si  mateix,  i  que,  per  no  quedar 
desvanescut  per  la  supèrbia,  manà  a  un  esclau  que  cada  matí 
li  digués:  «Alexandre,  recorda’t  que  ets  home.»  Així  a  l'home 
modern  ensenyorit  de  la  matèria,  però  esclau  de  les  pròpies 
passions,  és  necessari  dir-li:  «La  vida  és  curta,  l'eternitat  és 
llarga.» 

No  ln  ha  estímul  que  reaccioni  més  fortament  a  l’home  que 
l’instint  de  la  pròpia  existència,  lo  mateix  de  la  caduca  exis¬ 
tència  material  que  de  l’espiritual:  l’home  tot  ho  dóna  per 
la  vida,  i  la  preocupació  per  la  sort  de  la  nostra  existència 
eterna  no  sols  és  una  creença  en  els  cristians,  un  principi  ra¬ 
cional  en  els  filosops  formals  i  discrets,  sinó  que  fins  és  un 
instint  en  tots  els  homes,  tan  fort  com  l'instint  de  conserva¬ 
ció  d'aquesta  vida  temporal  i  terrena.  En  efecte,  per  la  vida 
es  perd  la  vida,  diu  la  sabiduria  del  nostre  poble,  i  per  a  gua¬ 
nyar-se  la  vida  i  per  a  assegurar-se  el  benestar  d'ella  els  homes 
s’escarrassen  en  el  treball,  sacrifiquen  fins  la  pròpia  salut,  i 
per  a  salvar  la  pròpia  existència  es  desprenen  de  tot  lo  demés. 

Sols  hi  ha  un  instint  que  venç  a  l’instint  de  conservació  de 
la  nostra  vida  temporal  i  terrena,  i  és  l'instint  sobrenatural 
d’assegurar  la  vida  eterna.  Per  això  el  Criador  del  nostre  lli¬ 
natge  volgué,  per  magisteri  de  son  Verb  etern,  el  Fill  de  Déu 
encarnat,  il·lustrar  en  gran  manera,  resoldre  el  misteriós  pro¬ 
blema,  que  tots  els  pobles  de  la  terra  havien  tractat,  sobre  qui¬ 
na  era  la  sort  de  l’home  quan  sortia  d’aquest  món  el  seu  espe¬ 
rit  immortal.  Volgué  que  hi  hagués  una  summa  claredat  en 
aquest  problema  que  cada  home  s'ha  de  resoldre  a  si  mateix, 
i  fins  als  més  simples  facilitar-los  la  resolució.  Sobre  la  força 
d  aquest  instint  sobrenatural  de  la  pròpia  salvació,  vencent  i 
sacrificant  l’instint  de  conservació  d'aquesta  vida  temporal  i 
material  present,  en  tenim  completa  demostració  no  sols  en 
els  innombrables  màrtirs  de  la  fe  cristiana,  que  el  nom  màrtir, 
com  tothom  sap,  significa  testimoni,  perquè  ells  foren  testimo¬ 
nis  de  la  Veritat  del  Verb  etern,  qui  prometé  la  glòria  im- 


64 


J.  TORRAS  I  BAGES 

mortal  als  qui  per  amor  de  la  Veritat  donessin  la  vida;  sinó 
que  fins  en  els  pobles  de  la  gentilitat  trobem  homes  qui,  il·lu¬ 
minats  per  la  pròpia  intel·ligència  racional,  vicaria  de  Déu,  han 
sacrificat  l’encís  poderosíssim  d'aquesta  vida  present  i  terre- 
na  per  a  guardar  fidelitat  a  la  Veritat  eterna,  principi  i  fi  de 
totes  les  coses.  Tothom  sap  el  cas  de  Sòcrates;  i  al  poble 
gentil  pertanyia  l'home  típic,  eternament  exemplar,  sant  per 
tots  els  segles  de  la  Humanitat,  heroi  vencedor  en  les  lluites 
de  la  vida  que  ens  descriu  admirablement  la  Sagrada  Bíblia  i 
que  la  Iglésia  ens  proposa  com  a  norma  que  devem  imitar  en 
aquestes  difícils  batalles:  el  patriarca  Job. 

Envestit  de  totes  les  contradiccions,  ferit  en  tots  els  seus 
afectes,  el  Senyor  alaba  la  seva  virtut,  però  Satanàs  respon  al 
Senyor:  «L'home  tot  ho  dóna  mentre  pugui  salvar  la  pell.» 
L  apreta  encara  més,  per  permissió  divina,  l'enemic  de  la  na¬ 
turalesa  humana,  i  quan  arriba  a  lo  més  fort  del  conflicte, 
quan  sembla  que  ha  de  caure  en  la  desesperació,  ix  de  son 
coi  el  crit  de  confiança,  i,  il·luminat  per  l'esperit  de  profecia, 
diu:1  «Conec  que  viu  el  meu  Redemptor,  que  em  ressuscitarà 
de  la  pols  de  la  terra,  i  tinc  la  invencible  esperança  de  que  l'he 
de  veure  amb  mos  propis  ulls.»  I  l'esperança  en  la  vida  immor¬ 
tal,  l'instint  sobrenatural  de  la  vida  eterna,  li  dóna  forces  per 
a  vèncer  el  cúmul  insuportable  dels  sofriments  de  cos  i  d'àni¬ 
ma;  i  amb  lo  invisible  2  venidor  venç  lo  present  i  sensible.  De 
manera  que  les  sublims  exclamacions  del  Patriarca  d’Idumea, 
la  fe  de  1  altra  vida,  amb  els  quals  confortat  resisteix  i  domina 
tota  la  potència  contradictòria  i  es  manté  ferm  malgrat  totes 
les  envestides,  són  la  mateixa  idea,  la  mateixa  fe,  amb  la  qual 
el  doctor  d’Oxford  es  resol  a  sortir  del  protestantisme,  on 
era  glorificat,  i  abraçar  la  religió  verdadera,  és  a  dir,  aquella 
sentència:  «La  vida  és  curta,  l’eternitat  és  llarga.» 

Sempre,  sense  variació,  procurarem  avivar  en  vostre  es¬ 
perit  la  idea  de  l'eternitat.  És  la  idea  mare  de  totes  les  idees, 


1.  Job,  XIX,  25. 

2.  Hebreus,  XI,  21. 


3/tfNICA  EFICÀCIA 


65 


cs  Ja  íont  de  totes  les  energies,  és  el  lligam  iníinit  que  uneix 
-entre  si  totes  les  existències,  és  la  que  dóna  unitat  a  totes  les 
coses;  podem  dir  que  ella  és  l'única  realitat,  és  la  mateixa 
Veritat,  es  Déu.  Tot  lo  que  no  és  etern  és  no  res.  És  una  il·lusió; 
es  com  les  projeccions  lluminoses  que  en  si  no  tenen  realitat 
ni  substància,  i  l’única  finalitat  de  les  quals  és  donar-nos  idea, 
anticipació  i  participació  d’una  realitat  que  voldríem  veure  i 
tenim  lluny.  Així  és  tot  lo  mundà  i  temporal  en  relació  amb 
lo  diví  i  etern.  Sols  tenen  importància  les  coses  terrenals,  els 
aconteixements  humans,  en  quant  es  refereixen  a  lo  etern  i 

n’t!  aleshores  la  substància  mundana  i  els  homes  pels  quals 
ella  ha  sigut  criada  s'engrandeixen  i  divinitzen;  i  veiem  l'o- 
peracio  divma  regint  el  moviment  de  tot  lo  criat,  i  els  agents 
espirituals  o  intel·ligents  i  materials  i  sensibles  se’ns  presen¬ 
ten  com  dòcils  instruments  del  poder  diví.  La  Sagrada  Bíblia, 
inspirada  per  Déu,  ens  manifesta  l'admirable  espectacle  de 
tot  lo  criat,  movent-se  a  l'impuls  de  Déu,  í  a  Aquest,  inalte¬ 
rable,  sense  mutació,  sempre  el  mateix,  i  principi  de  tota  la 
mundana  varietat. 

Lo  temporal  i  lo  etern,  de  consegüent,  estan  lligats  d'una 
manera  indissoluble;  i  separar  lo  temporal  de  lo  etern  és  una 
mutilació,  és  una  dislocació  que  pertorba  l’harmonia  de  l’Uni¬ 
vers  i  trenca  la  Llei  de  la  vida;  per  això  la  vida  de  ï'espe- 
rit  quan  queda  ofegada  per  les  invasions  materials,  quan  la 
carn  amb  tots  els  elements  que  d'ella  deriven  mata  a  l’esperit 
el  principal  reactiu  per  a  tomar-li  la  vida  és  la  profunda  con¬ 
sideració  de  l'eternitat. 

Lo  etern  es  féu  temporal,  i  lo  invisible,  visible  en  la  Per- 
.sona  de  Nostre  Senyor  Jesucrist  per  a  retornar  a  la  Huma¬ 
nitat  de  son  desvaneixement,  per  a  soldar  lo  que  s’havia  tren¬ 
cat,  per  a  restablir  la  unió  entre  l’home  i  Déu  promulgant  la 
Llei  de  la  Ventat,  que  és  son  sant  Evangeli,  que  porta  l'har¬ 
monia  de  la  vida.  D’aquí  és  que,  quan  Jesucrist  és  rebutjat,  i 
/sa  doctrina  no  és  escoltada,  i  la  seva  Llei  no  és  obeïda,  de  se¬ 
guida  es  presenta  el  gran  conflicte  en  la  consciència  particular 
de  cada  home  i  en  l'equilibri  de  la  societat  pública.  Els  gentils 

:5 


66 


J.  TORRAS  I  BAGES 


antics  resolgueren  l'equilibri  públic  amb  la  institució  de  l’es¬ 
clavitud;  els  gentils  moderns  encara  no  han  trobat  la  fórmula 
de  l’harmonia  social,  i,  si  rebutgen  la  ponderació  de  forces  que 
ensenya  l'Evangeli,  és  fàcil  que  no  reïxin  amb  felicitat  de  ses 
moltíssimes  provatures. 

Però  no  volem  Nós  tractar  ara  d’aquest  públic  equilibri  i 
d’aquesta  harmonia  social.  Per  raó  de  nostre  ministeri,  i  ate¬ 
nent  al  sant  temps  de  Quaresma  que  s’acosta,  volem  única¬ 
ment  parlar-vos  de  la  manera  de  resoldre  el  gran  conflicte  de 
la  vida  actual  en  els  dominis  de  la  nostra  consciència,  de  la 
manera  d'aliar-la  amb  l'altra  vida,  de  com  hem  d’harmonitzar 
lo  temporal  i  lo  etern,  lo  material  i  lo  espiritual;  és  a  dir,  par¬ 
lant  el  llenguatge  claríssim  de  la  Iglésia,  intel·ligible  a  tota 
criatura  racional  per  insignificant  que  sia  la  seva  instrucció, 
volem  parlar  de  com  hem  de  portar-nos  per  a  viure  amb  amis¬ 
tat  i  gràcia  de  Déu  en  aquest  món,  a  fi  d’assegurar  la  nostra 
eterna  salvació  en  l'altre. 

Tota  harmonia  suposa  un  pacte  que  les  dues  parts  han  de 
complir  amb  fidelitat.  En  aquest  cas  solemníssim  de  què  trac¬ 
tem,  el  pacte  existeix,  el  proposà  a  totes  les  generacions  huma¬ 
nes  el  Verb  etern  de  Déu  encarnat,  Jesús  de  Natzaret,  Fill  de 
la  Immaculada  Verge  Maria  i  Redemptor  del  nostre  llinatge,  i 
aquest  pacte  s'anomena  el  Nou  Testament,  i  és  el  testament 
i  perdurable  aliança  que  Déu  ha  fet  amb  els  homes,  la  salva¬ 
ció  dels  quals  depèn  de  la  fidelitat  amb  què  el  compleixin. 


IV 

Eficàcia  de  la  idea  d'eternitat 

A  la  pobra  criatura  humana  li  és  molt  difícil  acostar-se  a 
Déu,  Esperit  infinit.  Veu  les  seves  resplendors  en  les  magnifi¬ 
cències  de  la  Creació  material,  el  sent  en  el  ritme  moral  de 
la  pròpia  consciència;  coneix  que  la  seva  intel·ligència  racional 
és  com  una  espuma  d’una  Llum  infinita,  reconeix  en  els  dic- 


l'única  eficàcia 


67 


tats  dc  l'Evangeli  sentències  divines;  però  l’Infinit  i  Invisible 
li  fa  por,  té  l'home  consciència  de  la  pròpia  poquedat  i  misè¬ 
ria,  i  no  gosa  acostar-se  a  Aquell  que  és  cl  principi  i  fi  dc  totes 
les  coses.  Per  això  la  Sabiduria  divina,  el  Verb  etern,  reves¬ 
tint-se  de  la  nostra  naturalesa,  es  féu  Mediador  i  lligà  al  llinat¬ 
ge  dels  homes  amb  Déu  per  medi  de  l'eternitat. 

L’eternitat  és  la  idea  mare  de  l’Evangeli;  és  la  seva  subs¬ 
tància  i  essència,  és  l'ànima  que  li  dóna  vida,  és  la  base  i  fo¬ 
nament  de  totes  les  seves  ensenyances;  sense  la  idea  de  l’e¬ 
ternitat,  que  omple  i  vivifica  totes  les  seves  pàgines,  fóra  un 
llibre  de  sabiduria  vulgar,  una  veritat  sense  demostració,  un 
bellíssim  somni,  mes  no  un  codi  de  la  vida  humana;  una  com¬ 
posició  imaginativa,  mes  no  llei  pràctica  i  real  de  la  Humani¬ 
tat  civilitzada,  com  fa  prop  de  dos  mil  anys  que  és  i  continua¬ 
rà  essent  d'aquí  en  avant. 

Per  això  avui,  per  a  molts  literats  que  viuen  en  la  il·lusió 
del  món,  adorant  les  mesquineses  mundanes,  encesos  en  el  foc 
de  les  passions  terrenals,  dins  de  l’estret  horitzó  dels  sentits 
o  en  el  desvaneixement  de  la  supèrbia  racional,  als  quals  falta 
la  sublim  simplicitat  humana,  la  superioritat  i  domini  de  la 
sensualitat  i  de  la  vanitat,  aquella  simplicitat  que  proporciona 
a  l'esperit  la  visió  universal,  la  contemplació  de  totes  les  coses 
a  la  llum  de  l'eternitat  que  dóna  a  les  coses  les  proporcions 
reals,  i  destrueix  les  proporcions  grandioses  i  enciseres  amb 
què  ens  les  presenta  la  pròpia  imaginació  mentre  dormim  el 
somni  de  la  vida  terrena;  aquests  literats,  aquests  filosops, 
aquests  artistes,  aquests  polítics,  tots  aquests  homes  de  món, 
diem,  faltats  de  la  llum  principal  i  verdadera,  que  es  produeix 
i  resulta  de  la  consideració  de  l'eternitat,  miren  i  no  veuen  la 
sabiduria  de  l'Evangeli,  llegeixen  la  seva  lletra,  però  no  pe¬ 
netren  el  seu  esperit;  i  la  comprensió  falsa  que  tenen  del 
celestial  llibre  fa  que  el  considerin  purament  com  un  llibre 
regulador  de  relacions  humanes,  com  l'obra  d'un  filosop  social. 

Per  això  Nós  en  aquesta  Carta  vos  cridem  l'atenció  sobre 
lo  imprescindible  que  és  per  a  l’home  la  llum  sempre  serena, 
viva,  penetrant,  mai  illusionadora,  de  l’eternitat,  per  a  tenir 


68 


J.  TORRAS  I  BAGES 


la  idea  verdadera  de  lea-  coses,  per  a  no  caure  en  il·lusions  i 
enganys  que  ens  facin  errar  en  el  camí  que  condueix  al  port 
de  salvació;  i  tant  en  la  nostra  vida  social  com  en  la  nostra 
conducta  individual,  i  fins  en  la  pràctica  de  la  pietat  i  de  la 
devoció,  sempre  havem  de  tenir  la  vista  fixa  en  aquell  estel  de 
llum  constant,  que  ni  minva  ni  creix,  que  mai  enganya,  que 
venç  i  desfà  totes  les  boires  que  despedeix  la  fermentació  hu¬ 
mana,  la  llum  immensa  i  divina  de  l'eternitat. 

La  gent  superficial  pensa  que  la  consideració  de  l'eternitat 
de  què  es  valen  els  homes  apostòlics  per  a  cridar  a  la  vida 
cristiana,  a  l’exercici  de  la  virtut  i  de  la  pietat,  a  les  ànimes, 
és  un  medi  afectiu,  una  manera  d’influir  sobre  el  cor,  més  que 
no  pas  sobre  la  intel·ligència,  un  argument  ad  terrorem  per  a 
impressionar  la  fantasia;  però,  encara  que  és  cert  que  la  con¬ 
sideració  de  l’eternitat  impressiona,  la  impressió  viva  i  fonda 
que  causa  prové  de  la  llum  meravellosa  de  la  idea,  del  concep¬ 
te  d'aquella  veritat  immensa  dins  de  la  qual  es  mouen  i  viuen 
totes  les  existències,  el  cel  i  la  terra,  la  llum  del  qual  no  és 
altra  cosa  que  la  mateixa  resplendor  de  Déu. 

A  la  contemplació  de  l’eternitat  vos  cridem,  estimats  ger¬ 
mans  i  fills,  en  el  pròxim  temps  de  la  Quaresma,  i  com  l’a¬ 
pòstol  Sant  Pau  1  us  direm:  «Ja  és  hora  de  despertar-vos  del 
somni  d'aquesta  vida  mundana  i  d’obrir  els  ulls  a  la  llum  per 
a  veure  la  realitat.»  Lo  present  i  material  és  il·lusió  passatgera, 
és  com  aqueixos  núvols  de  figures  fantàstiques  que  per  l'aire 
es  fan  i  es  desfan  en  poca  estona.  «La  vida  és  curta,  l'eternitat 
és  llarga.» 

Quan  els  homes  consideren  la  idea  de  l’eternitat,  la  vida 
deixa  d'ésser  lleugera  i  frívola,  i  es  converteix  en  formal  i  dis¬ 
creta;  perquè  aleshores  la  vida  està  edificada  sobre  fonaments 
verdaders  i  guarda  les  lleis  de  l'equilibri.  La  vida  humana 
aleshores  és  resistent  i  aguanta  totes  les  envestides;  les  tem¬ 
pestats  més  furioses  no  poden  aterrar-la,  s'ha  fet  ja  en  certa 


1.  Romans,  XIII,  11. 


l'O  XICA  hiíc.Xcia 


69 


manera  eterna,  i  com  l’eternitat  es  un  atribut  diví,  ella  queda 
també  divinitzada.  Els  sants  no  són  altra  cosa  que  els  homes 
de  l’eternitat.  Són  homes  del  temps  i  del  seu  temps,  no  cons¬ 
titueixen  un  anacronisme,  tenen  una  perenne  actualitat  per¬ 
què  l’eternitat  abraça  tots  els  temps,  comprèn  totes  les  cir¬ 
cumstàncies  i  conté  totes  les  coses.  Lo  més  vell  i  lo  més  nou, 
lo  passat  i  lo  esdevenidor,  tot  queda  inclòs  en  l’eternitat.  Per 
això  aquell  admirable  esperit  de  Sant  Agustí,  contemplant 
l’eternitat,  atribut  de  Déu,  exclamava:  «jOh  Hermosura  vella 
i  sempre  nova!  És  una  mar  sense  límit  i  sense  mida.» 

Els  homes  de  l’eternitat,  els  sants,  són  els  qui  saben  mi¬ 
llor  adequar-se  a  tots  els  temps  i  a  totes  les  circumstàncies, 
perquè  no  estan  aferrats  a  lo  variable  i  transitori  que  passa,  i, 
en  canvi,  viuen  identificats  amb  lo  essencial,  amb  lo  etern,  que 
dura  i  permaneix  sempre  i  pertot  arreu,  en  totes  les  èpoques 
i  en  tots  els  països.  Per  això  els  sants  són  ciutadans  de  tot  el 
món  i  no  perden  l’actualitat  en  cap  època.  Sant  Antoni  Abat 
era  d'Egipte  i  de  l'època  romana,  i  avui  és  familiar  i  conciu¬ 
tadà  de  totes  les  nacions  cristianes;  i  com  ell  moltíssims  d'al¬ 
tres.  Són  els  homes  per  excel·lència,  perquè,  desfent-se  de  lo 
accidental,  es  queden  amb  lo  essencial;  el  país,  l’època,  la  clas¬ 
se  social,  el  grau  de  ciència  que  posseïren,  el  caràcter  de  la 
civilització  en  què  visqueren,  són  accidents  que  queden  ofe¬ 
gats  per  la  llum  de  lo  essencial,  per  l'exceHència  de  son  espe¬ 
rit,  per  l'elevació  de  la  seva  vida  identificada  amb  l’eternitat. 
De  manera  que  en  definitiva  lo  que  sempre  triomfa  en  la 
Humanitat  és  lo  etern;  el  temps,  com  un  riu  poderós,  tot  s’ho 
emporta:  sistemes  de  filosofia,  règims  polítics,  gust  artístic 
i  literari,  modes  socials,  drets  i  consuetuds,  tot  va  riu  avall; 
i  sols  queda  la  immutable  Eternitat,  envers  la  qual  giren  els 
ulls  totes  les  generacions  com  l’única  llum  que  pot  desxifrar 
l'enigma  de  la  vida. 

La  vida  dels  sants  és  una  vida  lluminosa;  per  això  devo- 
tament  les  llegim  i  sentim  la  força  atractiva  de  son  exemple: 
com  sempre  tenien  a  la  vista  l'eternitat  i  per  ella  regien  totes 
les  seves  accions,  la  solució  de  la  seva  vida  resulta  enterament 


70 


J.  TORRAS  I  BAGES 


racional.  És  el  riu  que  va  a  la  mar.  La  criatura  que  cerca  al 
Criador,  l’Existència  insuficient  i  variale  que  s’aferra  al  Ser 
infinit  i  etern.  El  deixeble  de  la  Llei  evangèlica  que,  mitjançant 
la  pràctica  d’ella,  vol  identificar-se  amb  son  Autor,  Jesús  de 
Natzaret,  Fill  de  la  Immaculada  Verge  Maria,  Verb  etern  de 
Déu,  que  il·lumina  a  tot  home  que  ve  a  aquest  món,  í,  mitjan¬ 
çant  la  seva  fe  i  la  pràctica  de  la  seva  doctrina,  li  dóna  la  po¬ 
testat  de  fer-se  fill  de  Déu.1 


V 

La  pseudo-mística  no  té  la  sabiduria 

L'adaptació  d'aquesta  vida  temporal  i  terrena,  variable  per 
naturalesa,  distinta  segons  els  temps  i  les  circumstàncies,  a 
la  vida  immutable  i  eterna,  que  ve  després  d'aquest  món,  i  de 
la  qual  la  vida  present  és  una  preparació  i  preàmbul,  és  una 
verdadera  dificultat  que  exigeix  una  llum  intensa  a  l’enteni¬ 
ment  i  una  constant  energia  a  la  voluntat.  Per  això  són  molts 
els  cridats  i  pocs  els  escollits;  i  la  idea  del  regne  etern  im¬ 
porta  una  selecció,  en  el  qual  no  seran  compresos  sinó  aquells 
que,  purificada  la  seva  vida,  identificats  amb  el  Primogènit  del 
nostre  llinatge,  que  és  l’Unigènit  Fill  de  Déu,  sien  altres  Crís- 
tos,  és  a  dir,  estiguin  ungits  amb  la  gràcia  del  Redemptor,  que 
és  la  caritat  eterna,  l’amor  de  Déu  que  lliga  i  uneix  la  criatura 
amb  son  Criador,  fent-la  participant  de  la  vida  d'Aquest. 

Sols  Déu  pot  ensenyar  d'una  manera  inequívoca  les  drece¬ 
res  que  porten  a  Déu,  el  camí  ral  del  compliment  de  la  Llei 
que  la  raó  ensenya  a  l’home,  i  la  gràcia  del  Senyor  que  favo- 
reix  a  tota  criatura  racional  l’ajuda  a  complir-la.  Així  és  que 
la  Sagrada  Bíblia  ens  presenta  a  diferents  gentils  que  guar¬ 
daven  justícia  i  eren  amics  de  Déu.  Però  el  Criador  del  nostre 


1.  Joan,  I,  12. 


l'única  eficXcia 


71 


llinatge  volgué  donar-nos  un  Pedagog,  un  Mestre  infal·lible,  que 
és  Jesucrist,  i  la  Iglésia,  que  el  representa. 

La  mística  és  una  d'aquestes  dreceres,  un  procediment  per 
a  arribar  a  Déu,  propi  únicament  de  certes  ànimes,  sempre  ex¬ 
cels  i,  de  consegüent,  difícil;  i  si  la  Llei  natural  i  general  a 
tots  els  homes  no  pot  complir-se  amb  perfecció  sense  l’auxili 
de  la  gràcia  divina,  és  clar  que  voler  arribar  a  Déu,  a  la  Veri¬ 
tat  Summa,  per  medi  de  la  mística,  és  a  dir,  per  procediments 
misteriosos,  és  seguir  un  camí  exposadíssim  i  que  exigeix  un 
guia  molt  expert. 

Tots  aquests  filosops,  artistes  i  literats  que  en  ses  especu¬ 
lacions  cerquen  un  aliment  per  a  son  esperit  i  no  miren  lo 
que  mengen,  morts  de  fam,  no  són  en  el  fons  altra  cosa  que 
una  gent  que  està  afamada  de  Déu,  però  que,  rebels  a  la  seva 
autoritat  i  a  la  doctrina  per  Ell  revelada,  ells  mateixos  es  devo¬ 
ren  les  pròpies  entranyes  de  l’ànima;  i  cercant  el  consol  de  la 
vida,  de  l'existència,  amb  la  ceguetat  de  l’instint  i  amb  la  insu¬ 
ficiència  de  la  raó  que  rebutja  l'auxili  de  la  fe,  arriben  al  terme 
tristíssim  de  la  seva  destrucció.  Per  això  veiem  la  pseudo-mís- 
tica  modernista  amb  íntima  relació  de  família  amb  els  nihilis¬ 
tes  contemporanis;  i  els  terribles  anarquistes  no  són  altra 
cosa  que  els  pràctics  que  sense  contemplacions  volen  arribar 
al  súmmum:  són  els  moderats  i  els  exaltats  d'una  mateixa 
escola. 

Tot  el  món  es  perd  per  una  mateixa  causa,  com  ja  predica¬ 
va  el  profeta  Jeremies,1  perquè  els  homes  ni  reflexionen  ni  me¬ 
diten;  per  la  lleugeresa  de  son  esperit,  perquè  no  consideren 
la  vida  ni  contemplen  les  coses  a  la  llum  de  l’eternitat,  que  de 
cap  manera  pot  ésser  suplerta,  perquè  és  essencial.  Quan  d'una 
cosa  se  n'extreu  un  element  essencial,  dita  cosa  queda  desna¬ 
turalitzada,  no  és  ella  mateixa;  i  com  l'eternitat  és  un  element 
essencial  en  la  vida  de  l'esperit  humà,  extreta  ella,  la  natura¬ 
lesa  humana  queda  dissipada,  i  la  seva  vida  perd  l’harmonia 


i.  XII,  11. 


72 


J.  TORRAS  I  BAGES 


que  té  la  vida  dels  animals  i  de  les  plantes,  que  desenrotllant- 
se  segons  les  lleis  de  la  creació  material  i  del  temps  transi¬ 
tori  en  tenen  prou,  no  senten  cap  deficiència:  sa  fam  queda 
apagada,  i  reposen  dins  de  la  llei  de  sa  pròpia  naturalesa. 

Amb  gran  profunditat  l’apòstol  Sant  Pau 1  ensenya  que  l'he¬ 
retgia  és  filla  de  la  carn;  la  sensualitat  i  la  supèrbia,  fermen¬ 
tacions  de  la  vida  animal,  l’engendren,  i  ella  després  pareix  la 
mort.  Per  això,  per  a  deslliurar-nos  del  pecat  i  mantenir-nos- 
fidels  a  Déu,  la  Iglésia  ens  exhorta,  i  tots  els  Sants  amb  ses 
doctrines  i  sos  exemples  ens  ensenyen  l'eficàcia  de  la  mortifica¬ 
ció  de  la  carn  i  de  la  humil  oració  del  nostre  cor  per  a  deslliu¬ 
rar  el  nostre  esperit.  L'heretgia,  com  tot  pecat,  és  una  esclavi¬ 
tud.  L'home  flac  es  fa  heretge  pretenent  que  així  es  fa  lliure,, 
mes  en  la  realitat  de  la  vida  passa  que  està  amarrat  per  la  ca¬ 
dena  de  la  sensualitat  i  de  la  supèrbia,  i  aquesta  cadena  que 
el  manté  lligat  i  esclau  queda  a  mercè  i  a  la  direcció  de  Ia\ 
passió  més  forta.  Per  això  veureu  un  continu  canvi  de  posició 
en  l'esperit  dels  qui  volen  guiar-se  a  si  mateixos  i  no  admeten  la< 
direcció  divina.  Com  aquells  d'Atenes,  de  qui  parla  el  llibre 
dels  Fets  dels  Apòstols,  esperen  sempre  la  darrera  novetat,  i: 
és  perquè  els  falta  la  llum  de  l'eternitat.  Incapacitats  de  tastar 
la  summa  Veritat  i  la  summa  Bellesa,  que  és  l'únic  aliment 
de  l'esperit  de  l'home,  cerquen  la  satisfacció  amb  la  novetat; 
estimulant  propi  dels  esperits  vulgars,  de  les  ànimes  incapaces 
d'assaborir  lo  infinit  i  etern. 

Alcem  nosaltres,  caríssims  germans  i  fills,  el  cor  a  Déu,  vis¬ 
quem  en  l’amplíssim  horitzó  de  l’eternitat,  procurem  deslliu¬ 
rar-nos  de  la  cadena  dels  sentits  que  ens  lliga  a  lo  terrenal  i 
transitori,  per  a  trobar  lo  etern  i  immutable,  la  summa  de  la. 
perfecció,  aquella  Hermosura  vella  i  sempre  nova.  Déu  Senyor 
nostre,  que  vingué  a  ensenyar-nos  el  Redemptor  Jesús. 


1.  Gàlates,  V,  17. 


l'única  eficàcia 


73 


VI 

La  verdadera  sabiduria  està  en  la  possessió 

DE  LA  VERITAT 

Quan  es  troba  a  Déu  es  troba  la  verdadera  Sabiduria;  tot 
l'esforç  de  l’enteniment,  tota  l'activitat  de  la  nostra  raó,  es  di¬ 
rigeix  a  cercar  la  Sabiduria,  que  consisteix  en  la  possessió  de 
la  Veritat;  qui  no  està  amb  Déu  està  fora  de  la  Veritat,  que 
és  l’atmosfera  dins  de  la  qual  ha  de  respirar  la  criatura  racio¬ 
nal;  i  qui  no  disfruta  d’aquesta  atmosfera  s'ofega.  Per  això 
vosaltres  haureu  vist  les  convulsions  que  pateixen  aquells  es¬ 
perits  que  volen  viure  fora  de  Déu.  Pateixen  ells  i  fan  patir  als 
altres.  No  tenen  ells  pau  i  pertorben  la  dels  demés.  Una  litera¬ 
tura  convulsiva,  avui  existent,  demostra  el  gran  nombre  d’es¬ 
perits  moderns  que  viuen  fora  de  Déu;  i  fora  d’Ell,  l’esperit 
no  pot  viure.  El  psalmista  hebraic,1  el  sublim  cantor  dels  mis¬ 
teris  de  l’esperit,  els  càntics  del  qual  encara  avui  canta  tot  el 
món  civilitzat,  ja  usà  aquesta  metàfora  de  que  l’home  respi¬ 
ra  en  Déu.  Bado  la  boca,  diu,  per  a  engolir  aire  quan  desitjo 
complir  la  teva  Llei.  Quan  les  nostres  aspiracions  s’efectuen  en 
conformitat  amb  la  Llei  divina  engolim  aire  pur  i  el  moviment 
vital  s'efectua  amb  naturalitat  i  facilitat;  els  quí  viuen  en 
l'aire  impur  de  la  impietat,  en  l'atmosfera  viciada  de  la  vanitat 
i  de  la  sensualitat,  baden  la  boca  com  els  asmàtics,  però  no 
poden  respirar,  i  la  vida  se’ls  fa  pesada.  Viuen  fora  del  seu  ele¬ 
ment,  perquè  l’element  propi  de  la  criatura  racional  és  Déu;  i 
per  això  passa  que  així  que  els  homes  viuen  separats  de  Déu, 
el  pessimisme  creix  en  la  societat.  Quant  més  es  predica  que 
aquest  món  és  el  centre  de  les  ànimes,  més  disminueix  el  con¬ 
sol  de  la  vida;  i  l'experiència  demostra  que  la  pau,  l'alegria  i 
el  goig  de  les  ànimes  són  patrimoni  dels  humils  i  dels  purs 
que  amen  a  Déu  i  viuen  baix  l'ombra  de  les  ales  de  sa  pater¬ 
nal  Providència. 


1.  CXVÏII,  131. 


74 


J.  TORRAS  í  BAGES 


Una  literatura  que  pertorba  els  esperits  no  va  guiada  per 
la  verdadera  Sabiduria,  perquè  aquesta,  per  a  ésser  tal,  ha  de 
saber  proporcionar  el  consol  de  la  vida.  Si  no  té  tal  eficàcia,  si 
en  lloc  de  consolar  pertorba,  no  és  filla  de  la  Sabiduria,  per¬ 
què  és  atribut  necessari  i  essencial  d'aquesta  consolar  als 
seus  deixebles.  Per  això  els  deixebles  del  Verb  etern,  de  la 
Sabiduria  encarnada,  fins  en  mig  de  les  grans  contradiccions 
disfruten  d'un  goig  inefable.  Sant  Pau  1  ens  diu  clarament  que 
així  que  se  li  augmentaven  les  tribulacions  i  conflictes  i  les  per¬ 
secucions,  s'augmentava  també  infinitament  el  consol  del  seu 
esperit,  fins  al  punt,  deia,  que  ell  consolava  als  altres.  La  Sabi- 
duría  consisteix  en  la  possessió  de  la  Veritat.  Qui  no  posseeix 
la  Veritat,  encara  que  no  sàpiga  de  lletra,  és  savi  de  debò. 
L'inspirat  poeta  hebraic  ja  deia,  dirigint-se  al  Senyor:  «Dó- 
na'm  la  intel·ligència  de  la  Veritat  i  viuré.»2  Aquell  gran  espe¬ 
rit  no  podia  viure  fora  de  la  Veritat.  Tothom  en  la  Veritat  hi 
reposa;  l'home  sincer  hi  està  com  el  peix  a  l'aigua.  És  son  ele¬ 
ment  natural.  El  camí  d'arribar  a  la  possessió  de  la  Veritat 
de  la  vida,  és  a  dir,  a  la  Sabiduria,  Déu  ha  volgut  ensenyar-lo 
per  si  mateix  a  l'home,  i  l'antic  oracle  ja  fa  molts  segles  que 
digué:  «El  principi  i  font  de  la  Sabiduria  és  el  temor  de  Déu.»3 

La  Veritat  és  una  necessitat  perenne  i  universal  de  l'home. 
L’esperit  la  necessita  per  a  viure  lo  mateix  ara  que  dos  mil 
anys  enrera,  lo  mateix  el  ciutadà  de  Barcelona  que  el  de  Lon¬ 
dres  o  de  Chicago,  lo  mateix  el  literat  que  l’home  sense  lletra. 
Per  això  és  que  hi  ha  d'haver  un  camí  universal  que  porti  a  la 
Veritat  a  tots  els  fills  d'Adam,  puix  que  tots  igualment  la  ne¬ 
cessitem  per  viure.  La  mentida  no  és  cap  aliment;  entreté, 
però  no  satisfà.  L’enginy  literari  i  artístic  i  el  talent  filosòfic, 
quan,  estant  seduïts  pel  sofisma,  saben  donar  a  la  mentida  i  a 
la  il·lusió  formes  excitants,  la  fan  suggestiva,  perquè  obren  so¬ 
bre  l'instint  vivíssim  de  la  novetat  i  de  la  veritat,  i,  encara  que 


1.  II  Corintis,  I,  5. 

2.  CXVIII,  144. 

3.  Eclesiastès,  I,  16. 


l'única  i: ficacia 


75 


falsament,  són  en  l’ordre  natural  uns  vidents  del  misteri  de  lo 
Etern  i  Infinit  i  de  la  limitació  de  les  nostres  potències.  En 
la  infància  veiem  aquest  mateix  fet  d'una  manera  evident,  els 
nois  prenen  per  realitats  tot  lo  que  els  interessa  i  agrada.  En 
una  esfera  diferent  lo  mateix  passa  als  homes,  j Quants  entu¬ 
siasmes  per  pures  il·lusions!  [Quantes  felicitats  d'un  dia! 
I  tot  lo  del  món,  amb  ses  grandeses  i  opulències  i  vanitats,  és 
la  felicitat  d'un  dia;  perquè  el  món,  enemic  de  l'home  i  rebel 
a  Jesucrist,  està  posat  en  la  mentida  i  és  incapaç  de  posseir  la 
Veritat.  Mai  el  món  ha  pogut  ésser  qualificat  de  savi,  ni  pels 
seus  mateixos  amics.  Són  bogeries  del  món,  tothom  diu.  I  per 
això  havem  de  cercar  la  Sabiduria  fora  del  món,  i  la  trobem 
en  el  temor  de  Déu,  que  modera  a  l’home,  aplaca  ses  passions 
i,  contenint  nostres  instints  animals  forts  i  avassalladors,  per¬ 
met  que  el  nostre  instint  racional  s'elevi  fins  a  Déu,  on  troba, 
guiat  per  Jesucrist,  la  pau,  la  puresa  i  la  consolació  de  la  vida. 
Per  això  diu  l'oracle  diví:  «El  temor  de  Déu  és  el  principi  i  la 
font  de  la  Sabiduria.» 

La  mística  cristiana  arriba  a  la  llibertat  per  la  identificació 
de  l'home  amb  Déu.  Pel  just  no  hi  ha  llei,1  perquè  ell  és  la  llei 
de  si  mateix,  puix  l’Etern  impera  en  sa  consciència  i  és  el 
mòbil  i  el  fi  de  tota  sa  activitat  i  la  llum  que  dóna  a  les  coses 
ses  verdaderes  proporcions.  En  ell  hi  ha  una  identificació  en¬ 
tre  la  llibertat  i  la  Veritat,  coincideixen  perfectament  en  sa 
consciència,2  efectuant-se  aleshores  aquella  sentència  divina 
que  diu  que  la  Veritat  ens  deslliura.  L’ànima  justa  vola  lliure¬ 
ment  en  la  infinita  esfera  de  l’Etern,  perquè  Aquest  és  la  llei 
de  la  seva  vida. 

Molts  dels  qui  avui  pretenen  donar  espiritual  pastura  als 
homes  per  medi  de  les  lletres,  no  fan  consistir  la  sabiduria  en 
la  possessió  de  la  Veritat.  Prescindeixen  d'ella,  i  com  el  Pro- 
cònsol  de  Judea  amb  to  incrèdul  pregunten:  «<-Què  és  la  Veri- 


1.  I  Timoteu,  I,  3. 

2.  Joan,  XVII,  10.  Vegeu  Sant  Joan  de  la  Creu,  Llama  de  Amor  viva, 
canc.  III. 


76 


J.  TORRAS  t  BAGES 


tat?»  No  volen  traba  ni  mida;  i  com  la  Veritat  és  la  mida  de 
les  coses,  la  qui  els  dóna  les  verdaderes  proporcions,  la  tenen 
per  raquítica  i  tirànica,  i,  incapaços  del  sublim  goig  de  la  Infi¬ 
nita  Veritat,  la  supleixen  per  vanes  fantasmagories,  i  cerquen 
en  les  emocions  sentimentals  i  apassionades,  variades,  vehe¬ 
ments  i  impensades,  el  goig  de  la  vida.  Com  en  els  gentils 
d  abans  de  que  vingués  al  món  el  diví  Mestre  Jesús,  els  d'ara 
també,  els  mateixos  es  volen  fer  els  déus  que  adoren,  adoren 
les  pròpies  ficcions  i  rebutgen  la  Veritat  com  llei  dels  esperits: 
volant  sense  nord  ni  guia,  s'ixen  del  camí  de  la  raó,  i  les  prò¬ 
pies  passions  i  sentiments,  que  per  sa  naturalesa  han  d’ésser 
conduïts  son  el  vehicle  en  el  qual  cerquen  inútilment  el  re¬ 
pòs  de  l'anima. 


VII 

Les  Sagrades  Escriptures  són  el  tresor 
de  l'Eterna  Sabiduria 

A  tots  vosaltres,  caríssims  germans  i  fills,  vos  dirigim  la 
present  Carta,  perquè  no  us  deixeu  seduir  per  les  enganyoses 
i  frívoles  delícies  d'una  literatura  falsa.  No  vulgueu  amar  i  ado¬ 
rar  els  falsos  déus.  La  Veritat  sia  sempre  ernord  del  vostre 
enteniment  i  la  delícia  del  vostre  cor.  Ella  és  eterna,  la  resplen¬ 
dor  i  la  glòria  de  Déu;  l’única  atmosfera  respirable  per  l'es- 
perit  perque  davalla  del  cel;  els  profetes  de  la  terra,  els  qui 
us  volen  fer  viure  del  sofisma,  els  qui  pretenen  crear  una  nova 
esfera  per  a  la  vida  de  l'esperit  dins  de  la  qual  la  Humanitat 
diuen  ells  que  ha  de  renovar-se,  vos  inclinen  a  la  terra  i  us 
separen  del  cel.  Per  a  respirar  no  us  abaixeu  envers  la  terra 
alceu-vos  cap  al  cel.  L’aire  pur  ve  de  les  altures;  per  això  vos 
aconsellem  la  lectura  i  meditació  dels  Llibres  Sagrats  baix  la 
direcció  i  magisteri  de  la  Iglésia,  amb  aquella  humilitat  d’es- 
pent  que  obre  les  potències  il·luminant  l'enteniment  i  ence¬ 
nent  el  cor  amb  un  amor  puríssim. 


í.’l'NICA  EFICÀCIA 


77 


Els  Llibres  Sagrats  són  un  tresor  d’eterna  sabiduria,  i  sa 
lectura  nodreix  les  ànimes  i  apaga  la  fam  de  lo  Infinit  i  diví 
que  el  Criador  ha  posat  en  la  nostra  naturalesa,  essent  com 
un  vestigi  i  senyal  de  la  nostra  procedència;  l'aire  de  família 
propi  del  llinatge  humà  que  l'acredita  de  llinatge  diví.  Són 
com  una  carta  que  Déu  ha  escrit  als  homes,  un  descobriment 
i  revelació  de  les  coses  altes  i  sobiranes  que  quedaren  ocul¬ 
tes  a  l’home  quan  aquest,  després  del  pecat,  quedà  en  una  gran 
disminució  d'intel·ligència,  una  comunicació  de  l’eterna  Sabi¬ 
duria  feta  en  llenguatge  d'homes  per  a  adequar-se  l'Infinit  a 
la  nostra  limitada  raó;  per  això  avui  mateix  veiem  que  la 
Sagrada  Bíblia  és  el  llibre  de  la  civilització,  la  llum  que  il·lumi¬ 
na  a  tots  els  pobles  civilitzats,  l'aliment  intel·lectual  dels  homes 
sòlids  i  el  fonament  i  codi  de  la  vida  de  perfecció  cristiana. 

<;Què  són  els  llibres  dels  homes  al  costat  d’aquests  llibres, 
l’Autor  dels  quals  és  Déu,  valent-se  d'instruments  humans? 
,-Quin  consol  voleu  esperar  de  llibres  escrits  d'homes  tan  mi¬ 
serables  com  nosaltres?  Sant  Pau  tenia  consciència  de  posseir 
una  gran  potència  de  consolació,  i  així  ho  escriu;  mes  també 
diu  que  el  poder  de  consolar  el  tenia  perquè  Jesucrist  abans 
l'omplia  a  ell  de  celestials  delícies,  de  manera  que  l’Apòstol 
consolava  perquè  ell  abans  havia  sigut  consolat  pel  gran 
Consolador,  l’Esperit  de  dolçor  infinita. 

El  nostre  Sant  Vicenç  Ferrer  increpava  amb  energia,  i  al 
mateix  temps  amb  gran  simplicitat,  als  seus  contemporanis, 
pel  deliri  que  tenien  per  la  lectura  dels  lírics,  dels  còmics  i 
dels  altres  poetes  clàssics,  i  amb  sobrenatural  intuïció  pronos¬ 
ticava  en  el  segle  xiv  la  conseqüència  que  havia  de  venir  de 
l'oblit  de  les  Sagrades  Escriptures,  apenes  llegides  ni  medita¬ 
des,  donats  els  esperits  a  la  pura  literatura  humana  com  si 
fos  un  aliment  suficient  per  la  nostra  naturalesa.  I  endevinà 
el  gran  conflicte  religiós  del  segle  xvi.  èQuè  diria  aquell  apos¬ 
tòlic  predicador  si  veiés  les  lectures  que  serveixen  d’aliment  a 
la  gent  dels  nostres  dies?  Tant  en  l'ordre  material  com  en  l’or¬ 
dre  espiritual  l'aliment  refà  a  l'home;  per  això  convé  que  els 
aliments  sien  sanitosos.  No  us  alimenteu,  doncs,  de  la  vanitat, 


.T.  TORRAS  I  BAGES 


78 

dc  lo  que  no  té  substància;  sinó  de  la  Veritat,  de  lo  Etern. 
Les  idees  falses,  el  sofisma,  la  negació,  les  obscuritats  del 
dubte,  les  suggestions  ben  presentades  en  forma  elegant  que 
exciten  amb  deliri  els  instints  de  la  nostra  naturalesa  espiri¬ 
tual  i  material,  i  que  no  poden  satisfer-los  perquè  elles  matei¬ 
xes  careixen  de  realitat  i  de  substància,  no  són  un  aliment  de 
l'esperit. 

Déu  cuidà  de  deixar  un  aliment  solidíssím  a  l’home  racional 
dictant  les  Sagrades  Escriptures.  Una  generació  que  s'alimenti 
d’elles,  una  societat  que  les  prengui  per  sa  lectura  predilecta, 
produirà  homes  de  caràcter  sòlid,  d’enteniment  equilibrat,  de 
sentiments  elevats,  que  es  faran  superiors  a  les  frívoles  emo¬ 
cions,  a  les  novetats  passatgeres,  en  una  paraula,  a  las  vanes 
aparences  que  a  tants  enganyen,  corrent  sempre  al  darrera 
d'un  benestar  que  mai  troben. 

Per  a  trobar  el  benestar  i  el  consol  en  aquest  món,  la  pau 
en  la  vida  present,  hem  de  cercar  el  benestar  i  el  consol  de  la 
vida  eterna.  Les  dues  vides  de  l'home,  la  del  temps  present  i 
la  de  l'eternitat  que  ens  espera,  estan  tan  lligades  entre  si  que 
l'una  no  pot  ésser  independent  de  l’altra.  Una  formidable 
conspiració  mundana  vol  fer  aquesta  vida  temporal  indepen¬ 
dent  de  la  vida  eterna  i  no  ho  pot  obtenir.  La  naturalesa  hu¬ 
mana  sent  la  seva  imperfecció,  treballa  per  a  adquirir  la  per¬ 
fecció,  i  l'instint  de  l'eternitat  l'ennobleix  i  la  consola.  La  su¬ 
pressió  de  l’eternitat  condemna  a  l'home  a  arrossegar-se  sobre 
la  terra  i  a  l'immens  desconsol  de  l’anihilació.  La  mística  dels 
nostres  modernistes  es  dirigeix  a  distreure  als  homes  d'aques¬ 
ta  anihilació,  a  presentar  ficcions  belles  i  enginyoses,  ficcions 
d’unmortalitat  i  d’eternitat  que  es  dissipen  com  el  fum  i  que 
són  incapaces  de  consolar  als  esperits  reflexius. 

Sant  Pau  ens  ensenya  l’eterna  consolació.  Tot  lo  que  hi  ha 
escrit  en  els  Ulibres  Sagrats  ha  sigut  escrit  per  a  ensenyança 
nostra,  diu  el  gran  Apòstol,  a  fi  que,  mitjançant  la  paciència  i 
el  consol  que  es  troba  en  les  Escriptures,  mantinguem  ferma 


l'única  eficàcia 


79 


l’esperança.1  En  efecte,  la  lectura  de  la  Bíblia,  feta  amb  la  de¬ 
guda  reverència  i  humilitat  baix  el  magisteri  de  la  Iglésia, 
orienta  l’esperit  de  l'home  envers  l’eternitat,  i  per  això  li  pro¬ 
porciona  amb  invencible  eficàcia  el  consol  de  la  vida.  L’actual 
literatura  que  es  dóna  aires  profètics  i  vol  dirigir  l'esperit 
dels  homes,  ^envers  on  l’orienta?  A  Nós  ens  sembla  que  el 
desorienta.  I  qui  no  té  una  orientació  de  vida  no  pot  sentir 
el  consol  de  la  vida.  Fins  ignora  lo  que  és  la  vida;  i  els  homes 
que  segueixen  aquella  direcció  passen  el  temps  discutint  amb 
si  mateixos  i  mai  arriben  al  repòs  de  l'esperit. 

Sia  la  lectura  i  la  meditació  de  les  Sagrades  Escriptures  del 
Nou  Testament,  dictades  per  Déu  per  a  ensenyança  i  santifica¬ 
ció  dels  cristians,  l'aliment  principal  de  la  nostra  intel·ligència 
i  del  nostre  cor,  i  sentirem  l'eficàcia  d'una  consolació  que  ens 
donarà  la  victòria  en  tots  els  conflictes  de  la  vida.  Aleshores 
totes  les  literatures  mundanes,  fins  les  més  racionals  i  exqui¬ 
sides,  ens  semblaran  raquítiques,  en  comparació  d'aquells  lli¬ 
bres  la  ciència  dels  quals  deriva  de  la  mateixa  Sabiduria  de 
l'Etern.  Lo  temporal  i  terrenal  adquirirà  sa  verdadera  propor¬ 
ció,  i  unit  amb  lo  infinit  i  perdurable  participarà  d’una  dig¬ 
nitat  sobirana,  convertint-se  en  un  atri  o  vestíbul  del  Regne 
de  la  Glòria,  perquè  la  nostra  vida  es  mourà  al  ritme  de 
l'Eternitat. 

I  perquè  el  Déu  de  les  altures  amb  les  inefables  influències 
de  la  seva  gràcia  elevi  i  mantingui  el  vostre  esperit  en  l'eterna 
esfera  de  la  Veritat,  vos  donem  la  nostra  Benedicció  en  nom 
del  Pare  f,  del  Fill  t  i  del  Sant  Esperit  Amén. 

Vic,  festa  de  la  Càtedra  de  Sant  Pere  a  Roma  de  1904. 


1.  Romans,  XV,  4. 


GRÀCIA  D’UNA  DONA* 


Sumari 

I.  Significació  de  l'any  jubilar  de  la  Immaculada. 

II.  Maria  ha  sigut,  en  els  temps  moderns,  el  sosteniment  de  l'es¬ 
perit  catòlic. 

III.  Maria  regna  per  la  seva  gràcia. 

IV.  La  gràcia  de  Maria  serà  la  restauració  social. 

V.  Manera  pràctica  de  celebrar  el  jubileu  marià. 


NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 


Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en  Nostre 
Senyor  Jesucrist. 


*  La  tan  intensa  devoció  mariana  del  Doctor  Torras  es  tradueix  en 
aquesta  nova  pastoral,  que,  junt  amb  la  titulada  La  Immaculada  Con¬ 
cepció,  són  el  més  bell  homenatge  a  la  Verge  puríssima  i  el  record  per¬ 
durable  d’aquest  any  1904,  cinquantenari  de  la  proclamació  dogmàtica 
de  la  concepció  immaculada  de  Maria.  Referint-se  a  aquest  document, 
diu  amb  profunda  penetració  el  seu  autor  al  poeta  Maragall:  «Me  deia 
vostè  en  una  carta  que  s'havia  estrístit,  perquè  jo  en  una  pastoral  (L’úni¬ 
ca  eficàcia)  semblava  que  disminuïa  l’excellència  del  sentiment.  Ara  en 
rebrà  una  altra,  en  què  veurà  la  potència  que  el  Cristianisme  li  reconeix. 
I  les  dues  pastorals  estan  sostingudes  per  una  mateixa  idea:  la  jerar¬ 
quia  en  el  regne  interior  de  l’home»  (28  de  setembre  del  1904). 


GRÀCIA  D’UNA  DONA 


81 


Ne  timeas,  Maria,  invenisti  enim 
gratiam  apud  Deum. 

«i Oh  Maria!  No  temis  perquè  has 
trobat  gràcia  als  ulls  de  Déu.» 

(Lluc,  ï,  30.) 


I 

Significació  de  l'any  jubilar  de  la  Immaculada 

L'any  jubilar  de  la  Immaculada  Concepció  es  va  celebrant 
on  tot  el  món  cristià,  i  particularment  en  aquesta  Diòcesi, 
amb  peregrinacions,  solemnitats  religioses  i  altres  actes  pú¬ 
blics  en  què  es  paga  a  la  Reina  de  cels  i  terra  el  tribut  de  ve¬ 
neració  i  de  respecte  que  es  mereix  Aquella  qui  és  anomena¬ 
da  Auxili  dels  cristians. 

I  abans  de  tancar-se  aquest  anys  de  benedicció  i  de  gràcia 
que  el  Vicari  de  Jesucrist  a  la  terra  ens  exhorta  a  aprofitar  per 
a  obtenir  de  Déu  els  auxilis  necessaris  en  la  batalla  de  la  vida, 
per  a  eixir  vencedors  d'ella  i  merèixer  la  palma  de  la  immor¬ 
tal  victòria,  considerant  que  Maria  és  perpètua  triomfadora, 
que  el  mal  major  del  pecat  res  ha  pogut  contra  Ella,  i  que  tot 
el  poder  de  les  tenebres  queda  dissipat  als  raigs  dolcíssims 
de  la  llum  celestial  d'aquesta  estrella  matinal,  que  és  la  Ver¬ 
ge  Maria,  havem  cregut  convenient,  caríssims  germans  i  fills, 
dirigir-vos  altra  vegada  la  nostra  paraula  per  a  exhortar-vos  a 
la  celebració  devota,  pura  i  santa  de  la  festa  principal  i  verda- 
dera  del  quinquagèsim  aniversari  de  la  definició  dogmàtica  de 
la  Immaculada  Concepció  de  Maria  Santíssima,  Mare  de  Déu 
i  Mare  nostra,  vida,  dolçura  i  esperança  de  tots  els  cristians 
en  els  conflictes  que  en  aquesta  vall  de  llàgrimes  havem  de 
passar. 

El  dia  8  del  pròxim  desembre  compliran  els  cinquanta  anys 
d’aquell  solemne  acte  del  papa  Pius  IX,  de  santa  memòria,  de¬ 
clarant  heretge  al  qui,  contrariant  la  definició,  s'atrevís  a  sos- 


82 


J.  TORRAS  I  BAGES 


tenir  que  la  Verge  Maria  havia  sigut  concebuda  amb  pecat.. 
I  Nós  no  sabem  que  el  dogma  hagi  sigut  contrariat  per  ningúr 
i  tots  els  catòlics  l'han  professat  amb  devot  respecte,  i  fins  els 
mateixos  protestants  des  d'aquella  ocasió  ençà  tenen  una  mena 
de  devoció  a  la  Verge  Maria,  acostant-se,  per  tant,  a  la  Iglésia 
catòlica;  complint  altre  cop  la  celestial  Senyora  lo  que  d’Ella 
canta  la  Iglésia,  és  a  dir,  que  és  vencedora  de  totes  les  heret¬ 
gies,  perquè  domina  i  té  baix  son  peu  poderós  el  Cap  de  tota 
heretgia  i  de  tota  impietat,  l'Esperit  del  mal,  Satanàs,  enemic 
de  Déu  i  dels  homes. 

Sempre  convé  sostenir  en  el  poble  cristià  l'imperi  benèfic 
i  dolcíssim  de  Maria,  perquè  sempre  els  homes  necessitem  sa 
maternal  protecció;  i  l'encàrrec  que  en  l'ordre  de  la  pietat 
fem  amb  més  eficàcia  als  nostres  estimats  cooperadors,  el  ve¬ 
nerable  Clero,  és  el  d’estimular  i  fomentar  entre  els  fidels  la 
devoció  a  Maria  Santíssima.  És  aquesta  el  gran  vincle  d’uni¬ 
tat  entre  el  poble  fidel,  el  vincle  de  la  fraternitat  universal  en¬ 
tre  els  catòlics,  puix  tots  reconeixem  per  Mare  a  la  Immacu¬ 
lada  Verge;  i  tenim  l’íntima  seguretat  de  que  sa  devoció  és  el 
més  poderós  medi  perquè  el  cristianisme  pràctic  torni  a  im¬ 
perar  en  la  societat  dels  homes. 

Ni  la  política,  ni  la  sociologia,  ni  la  filosofia,  ni  l'art,  ni  tota 
la  universal  literatura,  tenen  poder  per  a  retornar  al  món  aba¬ 
tut,  per  a  infondre-li  lo  que  li  falta,  per  a  curar  ses  deficiències,, 
per  a  dar-li  forces  de  vida.  Perquè  encara  que  actualment  la 
vida  material  abunda  i  és  esplèndida,  i  major  que  la  dels 
segles  passats,  la  vida  no  és  en  els  homes  una  condició  de  la 
matèria,  sinó  que  exigeix  esperit,  i  on  no  hi  ha  esperit  no  hi 
ha  vida;  i  la  carn  abandonada  de  l’esperit  es  corromp,  i  la  cor¬ 
rupció  és  senyal  de  la  mort.  El  nostre  ofici  sacerdotal  consis¬ 
teix  en  invocar  a  l’Esperit  de  Déu  perquè  vingui  sobre  la 
Humanitat.  Al  principi  del  Cristianisme,  allà  en  el  Cenacle  de 
Jerusalem,  vingué  d'una  manera  visible  i  solemne  sobre  aquells: 
primitius  cristians  presidits  per  la  Verge  Maria;  i  alguns  sants 
diuen  que  les  oracions  d'aquesta  Senyora  apressuraren  la  vin¬ 
guda  de  l’Esperit  Sant. 


gràcia  d’una  dona 


83 


Lo  cert  és  que  la  primera  vegada  que  l’Esperit  de  Déu  vin¬ 
gué  al  món  per  a  donar  principi  al  nou  ordre  de  coses,  a  la 
Llei  de  gràcia  per  la  qual  es  regeix  la  Humanitat  cristiana, 
vingué  en  virtut  de  sa  libèrrima  misericòrdia,  però  també  per 
una  atracció  admirable  que  exercí  Maria  en  l’Esperit  de  Déu, 
prenent-la  per  Esposa  segons  el  llenguatge  piadós  de  nostra 
santa  Mare  la  Iglésia;  i  si  la  introducció  en  el  món  de  l’Espe¬ 
rit  Sant  s’obrà  per  mediació  de  Maria,  si  Ella  fou  qui  restablí 
ta  comunicació  entre  Déu  i  els  homes  en  el  misteri  de  l'Encar¬ 
nació,  és  clar  que,  elevada  a  la  dignitat  de  Mare  de  Déu,  mul¬ 
tiplicades  les  seves  gràcies,  perpètuament,  mentre  el  món  serà 
món,  Ella  serà  el  llac  que  uneix  el  Criador  amb  la  criatura  en 
la  relació  de  la  gràcia  sobrenatural,  la  qui  mantingui  encès  el 
foc  sagrat  de  l'amor  entre  l’home  i  son  Déu  í  Senyor. 


II 

Maria  ha  sigut,  en  els  temps  moderns, 

EL  SOSTENIMENT  DE  L'ESPERIT  CATÒLIC 

(í  Qui  podrà  negar  que  en  els  temps  actuals  la  Verge  Maria 
ha  sigut  la  qui  ha  sostingut  l'esperit  catòlic  en  l’Europa  i  en 
tot  el  món  certament  civilitzat,  però  encara  més  en  gran  mane¬ 
ra  materialitzat?  ^Qui  sinó  Ella  ha  fortificat  a  les  noves  ge¬ 
neracions  per  a  sostenir  l'envestida  formidable  de  l’heretgia, 
que,  vestint-se  pompàticament  amb  el  nom  de  llibertat,  de 
ciència,  de  crítica  i  de  gust  artístic,  ha  minat  en  gran  manera 
totes  les  classes  socials? 

És  un  fet  innegable  que,  malgrat  el  sensualisme  que  de¬ 
riva  de  l'augment  de  la  riquesa,  i  de  la  indiferència  que  porta 
la  relaxació  del  fre  de  la  creença  pública,  existeix  escampat 
per  tot  el  món  un  poble  cristià  tal  com  el  pronosticaren  els 
profetes  d'Israel,  un  poble  cosmopolita,  de  totes  les  gents  de 
la  terra  i  tal  com  el  predicaren  els  sants  Apòstols  de  Jesucrist; 
i  que  aquest  poble  existeix  sens  comptar  amb  la  protecció 


84 


J.  TORRAS  I  BAGES 


del  poder  civil,  al  revés,  impugnat,  generalment  parlant,  per  la 
potestat  política. 

La  Iglésia  avui  dia  viu  de  miracle.  Així  com  Sant  Agustí  i 
altres  apologistes,  i  gairebé  tots  els  Doctors  de  la  Iglésia,  fan 
notar  com  la  Religió,  predicada  i  establerta  en  el  món  per 
gent  sense  lletres  i  contrariada  per  les  passions  humanes,  por¬ 
ta  en  si  mateixa,  per  aquest  fet,  la  demostració  de  son  origen 
diví,  de  que  no  és  obra  d’homes,  sinó  de  l’Esperit  Sant;  així 
també  en  nostres  temps  el  fet  de  la  Iglésia  amb  vida  que  re¬ 
sisteix  les  seduccions  del  sensualisme  tan  poderós  en  la  nostra 
pobra  naturalesa  humana,  i  que  domina  tots  els  conflictes  que 
li  provoquen  la  política,  la  ciència  i  les  doctrines  antisocials 
que  amb  tren  de  guerra  dirigeix  contra  ella  Satanàs,  l'enemic 
de  Jesucrist,  qui  s'aprofita  dels  avenços  de  la  civilització,  de 
la  ciència,  de  la  literatura,  de  l'art,  com  en  altres  ocasions  s’ha 
aprofitat  de  la  ignorància,  de  la  rudesa  de  costums  i  de  la 
misèria,  vestint-se  segons  la  moda  del  temps  per  a  seduir  als 
pobres  fills  d’Adam,  prova  també  que  la  Iglésia  és  invencible 
i  que  dintre  d'ella  existeix  un  Esperit  que  mai  podrà  extermi¬ 
nar  la  malícia  mundana  manejada  amb  gran  talent  pel  prín¬ 
cep  del  mal. 

I  per  a  humiliació  de  la  ciència  que  infla,  de  la  riquesa  que 
congria  les  grans  misèries  humanes,  i  de  la  política  vanaglo- 
riosa  i  estèril,  ha  volgut  Déu  en  aqueixos  temps  moderns  con¬ 
tinuar  el  miracle  de  la  humilitat,  amb  el  qual  començà  el 
Cristianisme,  i  mostrar  clarament  a  tot  el  món  que  l'admirable 
regne  de  Déu  sobre  la  terra,  compost  de  totes  les  races  dels 
homes,  en  el  qual  es  parlen  totes  les  llengües  i  hi  viuen  tota 
classe  i  condició  de  persones,  té  per  principal  fonament,  i  és 
la  qui  li  sosté  l’ànima,  la  qui  li  dóna  vida  i  esperit,  una  Dona. 

És  cert  que  la  Iglésia  de  Déu  a  la  terra  és  el  món  sobrena- 
turalitzat  i  que,  de  consegüent,  consisteix  en  una  complexitat 
d'influències,  d’eficàcies  i  de  forces;  que  la  ciència,  que  la  ri¬ 
quesa,  que  la  política,  que  la  literatura,  que  l’art,  en  una  pa¬ 
raula,  que  la  total  civilització  constitueix  un  medi  en  mans 
de  la  Providència  que  governa  als  homes,  lo  mateix  que  la 


GRÀCIA  l)’l. NA  DONA 


85 


misèria,  que  Ics  malalties  i  que  les  persecucions;  però,  per  so¬ 
bre  de  totes  aquestes  influències,  eficàcies  i  forces,  apareix 
d'una  manera  evident  amb  influència  decisiva  aquella  Dona 
admirable  que  escollí  Déu  lo  Pare  perquè  en  Ella  s’encarnés 
son  Verb  etern. 

I  aquesta  nostra  afirmació,  caríssims  germans  i  fills,  no  és 
filla  d’una  exaltació  mística;  en  aquest  punt  ni  la  volem  deri- 
var,  com  podríem,  de  raons  sobrenaturals  i  teològiques,  sinó 
que  és  d'evidència  pràctica  i  palpable  i  present.  Existeix  en 
la  nostra  antiga  literatura  un  llibre,  que  és  de  tots  els  nostres 
el  qui  ha  estat  més  vegades  editat,  intitulat  Els  miracles  del 
Roser,  o,  lo  que  és  lo  mateix,  els  miracles  de  Nostra  Senyora. 
Aquella  pintoresca  col·lecció  a  molts  dels  contemporanis  els 
semblaria  antitètica  a  l’esperit  actual,  fins  és  possible  que  al¬ 
gun  d'aquells  fets  no  sia  prou  comprovat;  però  a  la  faç  de 
tota  l’Europa  i  desafiant  a  tota  la  crítica  de  nostre  temps  i  en 
la  França,  el  camp  de  batalla  elegit  per  la  Revolució,  s'ha  anat 
compilant  una  col·lecció  de  miracles  de  Nostra  Senyora,  mo¬ 
nument  que  l'Esperit  Sant  ha  volgut  edificar  enmig  de  la  Iglé- 
sia  catòlica,  en  honor  de  Maria  Immaculada  i  en  profit  de  la 
vida  espiritual  dels  cristians  moderns.  A  Lourdes  la  Verge  Ma¬ 
ria  sosté  amb  evidència  invencible  l'existència  de  l'ordre  so¬ 
brenatural. 

És  clar  que  la  Iglésia  de  la  terra  no  pot  disposar  de  la 
voluntat  del  Pare  celestial,  qui  governa  la  Cristiandat  per  medi 
de  son  Esperit  i  en  conformitat  a  la  Llei  predicada  per  son 
Santíssim  Fill.  Que  la  Iglésia  no  disposa  com  ella  vol  del  do 
de  profecia,  sinó  que,  instrument  de  la  Divinitat,  amb  docilitat 
amorosa  segueix  les  seves  santes  influències;  però  també  és 
cert  que  la  pietat,  que  la  devoció  que  brota  espontàniament  en 
l'esperitual  jardí  de  la  Iglésia  i  que  s'estén  per  tots  els  països, 
que  es  comunica  a  tots  els  esperits  i  que  interessa  a  tots  els 
cors,  és  un  medi  en  mans  de  la  Providència  divina  amb  el  qual 
vol  mantenir  la  vida  sobrenatural  entre  els  cristians.  I  aques¬ 
ta  devoció  expansiva,  dolça,  universal,  fàcil,  humil  i  pràctica 
en  els  temps  moderns,  la  devoció  a  la  Verge  Maria,  nostra 


86  J-  TORRAS  I  BAGES 

Mare,  ha  sigut  la  principal  força  dc  resistència  a  la  sensuali¬ 
tat  i  a  la  impietat  del  segle,  i  el  medi  més  poderós  d'estendre 
i  sostenir  la  vida  catòlica. 

La  definició  del  dogma  de  la  Concepció  Immaculada,  feta, 
ara  fa  cinquanta  anys,  pel  papa  Pius  IX,  és  com  la  coronació 
autoritzada  d'una  època  de  meravellosa  devoció  a  aquella  ce¬ 
lestial  Senyora,  que  Déu  ha  volgut  recomanar  mitjançant  ma¬ 
nifestacions  sobrenaturals  i  miraculoses.  Les  admirables  con¬ 
versions  a  Nostra  Senyora  de  les  Victòries,  o  sia  la  devoció  al 
Cor  puríssim  de  Maria,  a  París;  la  famosa  conversió  del  jueu 
el  baró  Alfons  de  Ratisbonne  amb  la  intervenció  sobrenatural 
de  Nostra  Senyora,  a  Roma;  la  devoció  del  mes  de  Maria 
practicat  en  tot  el  món  en  les  iglésies,  en  els  col·legis,  en  els 
hospitals  i  en  les  cases  particulars;  la  Saleta,  Lourdes,  Pom- 
peia  i  altres  molts  fets  eloqüentíssims  passats,  no  en  pobles 
arraconats  de  la  muntanya,  o  en  països  crèduls,  sinó  en  les 
ciutats  d’Europa  tiranitzades  per  una  crítica  no  imparcial  i 
serena,  sinó  enemiga  per  principis  de  la  Religió  catòlica,  han 
mantingut  l’esperit  sobrenatural  de  la  societat  cristiana  més 
que  no  pas  la  ciència  dels  apologistes  i  les  delectables  atrac¬ 
cions  dels  artistes  catòlics. 


III 

Maria  regna  per  la  seva  gràcia 

Maria  és  la  Verge  poderosa  ( Virgo  potens);  és  aquell  exèr¬ 
cit  que  ja  contemplaren  els  vidents  de  l’Antic  Testament  que 
havia  de  destruir  l'exèrcit  de  la  impietat;  és  aquell  exèrcit 
en  ordre  de  batalla 1  de  què  ens  parla  simbòlicament  la  Iglésia 
personificant-lo  en  una  Dona  amorosa,  puríssima  i  santa;  és 
la  força  de  l’amor  i  de  la  gràcia  que  supera  i  rendeix  a  totes 


1.  Càntics,  III,  6. 


URÀCIA  D’UNA  DONA 


87 


les  forces  mundanes  i  diabòliques;  és  el  poder  de  la  gràcia 
divina  ministrat  per  una  Dona  i  que  ha  d’estendre  sobre  la 
terra  el  regne  de  Déu,  que  vingué  a  fundar  i  a  establir  son 
Santíssim  Fill  Jesucrist,  Senyor  i  Redemptor  nostre. 

Considereu  amb  molta  atenció,  cristians,  aquest  misteri  que 
ens  proposa  la  santa  Mare  Iglésia  quan  ens  presenta  la  dolça, 
la  pura,  la  virginal  Maria,  aplicant-li  antigues  pronòstigues 
dels  profetes,  com  un  exèrcit  en  ordre  de  batalla.  És  el  capgi- 
rament  i  transformació  del  món  vell  en  el  món  nou,  de  la  so¬ 
cietat  antiga  en  la  societat  nova  de  l'Evangeli,  de  la  Humanitat 
rude  i  animal  en  la  Humanitat  espiritual;  és  una  mutació  de 
forces  prevalent  en  la  direcció  dels  homes,  una  força  abans 
desconeguda,  impalpable  i  invisible,  i,  no  obstant,  omnipo¬ 
tent  i  invencible,  la  força  de  la  gràcia  que  es  mou  a  l’influx  de 
Maria,  que  venç  amb  l’amor. 

Aquella  visió  admirable  de  Sant  Ignasi  de  Loiola  de  les 
dues  banderes,  tinguda  al  peu  de  la  muntanya  de  Montserrat, 
la  muntanya  de  Maria,  és  una  nova  forma  de  la  mateixa  veri¬ 
tat,  de  l’exèrcit  diabòlic  i  mundà,  superb  i  corruptor,  i  de  l'e¬ 
xèrcit  de  la  gràcia  humil  i  suau  que  venç  per  l'amor,  i  del  qual 
és  símbol  i  realitat  la  puríssima  Verge  Maria. 

La  poesia  profètica  dels  nostres  pares,  de  l'antic  poble  de 
Déu,  ja  ens  presenta  interessants  pintures  de  la  força  de  la 
gràcia,  i  la  història  de  les  seves  dones  prodigioses  constitueix 
un  símbol  providencial  de  la  gràcia  de  Maria  Santíssima.  Quan 
la  Providència  revesteix  a  una  dona  de  la  gràcia  divina,  ella 
venç  als  exèrcits  més  formidables  i  brutals.  Dèbora,1  asseguda 
sota  d’una  palmera,  judica  i  regeix  al  poble  d’Israel  i  l'anima 
a  reconquerir  sa  llibertat;  l’encisadora  Judit 2  escapça  amb  un 
cop  de  daga  al  cabdill  dels  assiris  i  desfà  son  innombrable 
exèrcit;  Ester 3  amb  sa  gràcia  guanya  al  gran  emperador  asiଠ
tic,  senyor  d’innombrables  regnes,  i  deslliura  a  son  poble,  con- 


1.  Judit,  III,  4. 

2.  Judit,  XII,  6. 

3.  Ester,  V,  3. 


88 


J.  TORRAS  I  BAGES 


*!«§§» 


demnat  a  l’extermini,  i  el  mateix  poble  de  Déu,  captiu  a  Egipte, 
veu  salvat  per  una  graciosa  princesa 1  l’elegant  criatura  que 
dintre  d'un  cistell  surava  en  el  riu  i  que  Déu  destinava  a  ésser 
el  cabdill,  el  legislador,  el  salvador  de  son  poble,  traient-lo  de 
son  dur  captiveri. 

Sembla  que  a  cada  una  de  les  seves  més  sublims  criatures 
l’Omnipotent  les  fa  participants  d'algun  dels  seus  atributs,  i 
podem  pensar  que  al  comunicar-los  els  excelsos  dons  de  la 
seva  gràcia  té  en  compte  la  naturalesa  de  cada  una  d'elles, 
puix  governa  sempre  l'obra  de  ses  mans  amb  suavitat,  pes  i 
mesura.  En  l'ordre  de  la  naturalesa,  el  Criador  ha  volgut  espe¬ 
cialment  fer  participar  a  la  dona,  sobre  els  homes,  de  la  grଠ
cia  natural.  Exerceix  ella  sa  influència  en  la  societat  no  per 
la  ciència,  no  per  la  força,  ni  pel  treball:  l'exerceix  per  la 
gràcia. 

Quan  érem  molt  jove  havíem  traduït  l'oda  a  les  dones,  de 
l'Ànacreon;  en  ella  el  poeta  grec  pondera  els  instruments  de 
força  que  la  naturalesa  ha  donat  als  diferents  sers:  banyes 
als  toros,  peus  lleugers  ai  cavalls,  als  lleons  les  dents  trinxants, 
l'enteniment  discret  als  homes;  i  a  les  dones,  diu,  (-no  els  ha 
dat  res?  Els  ha  dat,  respon  ell  mateix,  la  gràcia,  que  és  major 
que  totes  les  altres  forces.  Ja  el  Criador  del  nostre  llinatge  ho 
digué  en  els  dies  del  paradís,  després  d'haver  format  a  Eva, 
nostra  primera  mare:  «Per  ella  deixarà  l’home  a  son  pare  i  sa 
mare».2  El  sagrat  llibre  del  Gènesi  representa  la  naturalesa 
humana,'  el  poeta  hel·lènic  la  gràcia  grega;  però  l'una  i  l’altra 
queden  a  una  distància  infinita  de  la  gràcia  cristiana  represen¬ 
tada  per  la  Immaculada  Verge  Maria.  Ella  vencé  el  poder  dia¬ 
bòlic,  el  poder  de  les  tenebres,  que  tenia  enlluernats  als  ho¬ 
mes,  amb  el  poder  de  la  llum,  alegria  de  tots  els  rectes  de  cor; 
la  llum  és  l’alegria  de  l'esperit  i  la  fortalesa  del  cor;  els  flacs 
fugen  de  la  llum,  i  la  llum  els  ofèn. 


1.  Èxode,  II,  5. 

2.  Gènesi,  II,  24. 


GRÀCIA  D'UNA  DONA 


89 


Í Oh  gran  misteri!  L'home  és  fet  per  a  la  llum,  ama  la  llum, 
i  sovint  no  pot  suportar-la;  però  tothom  ama,  tothom  es  de¬ 
lecta,  tothom  pot  suportar  els  raigs  de  la  plàcida  llum  que 
deriva  de  l’Estrella  del  mar,  de  Maria.  Ella,  la  Verge  hebraica, 
amb  sa  graciosa  llum  vencé  a  les  deesses  i  a  les  nimfes  gre¬ 
gues,  esplendents  d’humana  bellesa;  perquè  Maria  és  una 
gràcia  divina,  la  blanca  resplendor  de  la  Llum  eterna  i  son 
mirall  claríssim.1  Ningú  pot  resistir  la  gràcia  de  Maria,  que 
s'ha  fet  senyora  del  cor  dels  fills  d’Adam  per  a  portar-los 
a  Déu. 

Els  malalts  necessiten  una  llum  tèbia  proporcionada  a  la 
debilitat  de  la  seva  vista;  els  raigs  directes  del  sol  els  morti¬ 
fiquen  i  els  fan  aclucar  els  ulls;  els  malalts  de  l'ànima  queden 
fora  de  si  quan  els  raigs  vivíssims  de  la  Llum  infinita  penetren 
en  son  esperit;  aquella  força  de  claror  els  rebat  per  terra, 
com  a  Sant  Pau  quan  anava  a  Damasc  a  perseguir  cristians; 
la  llum  de  Maria  els  eleva.  El  món  dels  pecadors,  doncs,  ne¬ 
cessitava  una  llum  més  humana,  una  puresa,  una  virtut,  una 
santedat  proporcionada  a  la  seva  flaquesa,  i  la  divina  benig¬ 
nitat  ens  concedí  a  Maria,  la  misericordiosa,  la  piadosa,  la  dol¬ 
ça.  Per  això  Ella  és  refugi  de  pecadors,  i  amb  sa  influència 
eficacíssima  i  suau  ens  prepara  per  a  ésser  introduïts  en  el 
regne  de  la  Justícia  absoluta  i  eterna,  per  a  entrar  a  la  com¬ 
panyia  i  participació  de  vida  d’Aquell  davant  del  qual  ni  els 
mateixos  àngels  són  purs. 

La  victòria  de  la  gràcia  de  Maria  sobre  la  gràcia  grega,  la 
més  excelsa  de  les  gràcies  humanes,  és  evident.  El  geni  dels 
grecs  havia  ideat  típiques  creacions,  la  bellesa  i  gràcia  de  les 
quals  eren  la  delícia  dels  esperits  més  distingits  i  el  món  els 
donava  culte;  però  quan  aparegué  en  l'horitzó  del  món  la 
Dona  admirable,  plena  de  gràcia,  quedà  enfosquida  aquella 
gràcia  imaginària  i  fantàstica,  i  tots,  grans  i  petits,  savis  i  ig¬ 
norants,  lo  mateix  els  d'esperit  senzill  que  els  d’esperit  refi- 


1.  Saviesa,  VII,  26. 


90 


J.  TORRAS  I  BAGES 


nat,  els  grecs  que  els  bàrbars,  sentiren  la  influència  d'una 
gràcia  abans  desconeguda,  que  havia  de  durar  perpètuament 
i  ésser  agradable  a  totes  les  generacions  humanes.  Era  una 
gràcia  espiritual  que  no  s'arruga,  ni  s’envelleix,  ni  està  sub¬ 
jecta  a  la  moda;  era  una  manifestació  de  la  Bellesa  essencial 
i  eterna,  la  Verge  i  Mare  de  Déu,  qui  amb  atraccions  suavís- 
simes  havia  de  purificar  als  homes  i  conduir-los  al  port  de 
salvació. 

Els  teòlegs  han  discutit  llargament  sobre  l'atracció  de  la 
gràcia;  les  diferents  escoles  cada  una  l'explica  a  sa  manera, 
però  totes  elles  convenen  en  que  aquesta  atracció  s'exerceix 
principalment  per  mediació  de  Maria.  El  món  de  la  natura¬ 
lesa  i  el  món  de  la  gràcia  es  corresponen;  en  l’ordre  de  la 
naturalesa,  les  afeccions  pures,  els  sentiments  rectes  i  les  no¬ 
bles  simpaties  constitueixen  una  circulació  de  benestar  i  de 
benvolença  entre  els  homes,  i  són  elements  de  molta  eficàcia 
per  a  la  perfecció  de  la  vida;  en  l’ordre  sobrenatural  volgué 
nostre  adorable  Redemptor  Jesús  que  no  faltés  tampoc  aquest 
element  de  l’afecte,  i  així  com  ens  comunicà  els  tresors  de  la 
gràcia,  com  un  element  d’aquesta  ens  concedí  una  participa¬ 
ció  del  més  excel·lent  dels  afectes  humans  del  seu  Cor:  l'amor 
filial  a  sa  Immaculada  Mare  Maria.  Per  això  ens  digué  en  la 
persona  del  deixeble  Joan:  «Aquesta  és  la  vostra  Mare.» 

tQui  podrà  explicar  lo  que  és  la  gràcia?  La  gràcia  és  llum, 
la  gràcia  és  força,  la  gràcia  és  vida,  i  és  el  grau  superior  de  la 
vida;  però  lo  que  és  indubtable  i  doctrina  tinguda  per  tots 
els  teòlegs,  és  que  la  gràcia  és  un  gran  afecte,  el  major  dels 
afectes,  el  germen,  principi  i  font  de  tots  els  afectes,  l'afecte 
fonamental,  del  qual  tots  els  altres  són  solament  com  variants: 
l'amor.  D’aquí  ve  que  la  gràcia  tot  ho  facilita;  per  ella  no  hi 
ha  dificultats,  i  venç  tots  els  obstacles. 

La  força  és  dura,  la  ciència  enterca,  el  treball  penós;  però 
la  força  de  la  gràcia  és  suavíssima  i  penetrant;  la  llum  de  la 
gràcia  és  clara,  serena  i  apropiada  a  tots  els  objectes;  i  el 
treball  de  la  gràcia  que  excita  el  moviment  de  l'esperit  és  tan 
agradós,  que  ens  ensenya  la  Sagrada  Teologia  que  l'activitat 


GRÀCIA  D’UNA  DONA 


91 


dels  nostre  enteniment,  ocupant-se  en  Déu,  serà  la  font  de  la 
nostra  felicitat  eterna  en  el  regne  de  la  Glòria.  Per  això  la 
Llei  cristiana,  la  Llei  de  llibertat,  és  la  Llei  de  gràcia;  consis¬ 
teix  en  aquell  jou  suau  i  aquella  càrrega  lleugera  de  què  ens 
parla  l'Evangeli1  i  que  en  si  mateixa  porta  el  consol  de  la 
vida  que  prometé  Jesucrist  a  sos  deixebles. 

Lo  característic  de  la  gràcia  és  fer  agradables  les  coses,  i 
això  tant  en  l’ordre  natural  com  en  l’ordre  sobrenatural,  lo 
mateix  segons  la  doctrina  estètica  que  segons  la  doctrina  teo¬ 
lògica.2  La  gràcia  de  Maria  féu  la  Humanitat  agradable  a  Déu; 
és  Ella  la  gràcia  del  nostre  llinatge,  que,  seguint  camins  de 
perdició,  era  desagradable  als  ulls  de  l'Altíssim;  quan  l’àngel 
li  anuncià  el  gran  misteri  de  l'Encarnació  li  digué:  «Has  cai¬ 
gut  en  gràcia  a  Déu,  perquè  ets  plena  de  gràcia.»  I  de  la  seva 
gràcia  tots  nosaltres  en  participem,  de  manera  que,  si  som 
agradables  a  Déu,  ho  devem  a  la  gràcia  de  Maria. 

La  gràcia  és  el  vehicle  de  la  vida  sobrenatural,  és  la  ma¬ 
teixa  vida  sobrenatural  que  circula  pel  cos  místic  de  Jesu¬ 
crist,  per  tots  els  membres  que  formen  l’ànima  de  la  Iglésia; 
qui  no  participa  de  la  gràcia  és  mort,  té  aparences  de  viu, 
però  no  ho  és,  perquè  tota  la  vida  sobrenatural  prové  del 
Verb  de  Déu,  ple  de  gràcia  i  de  veritat;3  per  això  Maria,  la 
Mare  del  Verb  encarnat,  és  la  Mater  divinae  gratiae,  és  la 
font  de  la  gràcia,  que  si  s'estroncava  deixaria  secs  i  àrids  els 
prats  de  la  santa  Iglésia,  de  la  Humanitat  cristiana,  frondosos 
de  santedat. 


IV 

La  gràcia  de  Maria  serà  la  restauració  social 

Una  renovació  de  la  pietat  a  Maria  Santíssima  significaria 
una  renovació  de  la  vida  cristiana.  Aquesta  devoció  ha  sos- 


1.  Mateu,  XI,  39. 

2.  Div.  Thom.,  Sum.  theol,  2-2,  q.  3,  a.  1. 

3.  Joan,  I,  14. 


92 


J.  TORRAS  I  BAGES 


timn.it  1  esperit  en  els  temps  actuals,  en  què  ei  cristià  es  troba 
en  tants  conflictes  de  consciència;  i  malgrat  les  pretensions 
racionalistes  i  científiques  del  segle,  malgrat  la  mundana  su¬ 
pèrbia,  per  permissió  divina,  a  fi  d'humiliar  aquesta  plaga  de 
totes  les  civilitzacions,  la  supèrbia,  una  Dona  ha  d’ésser  el 
medi  providencial  de  restauració  social. 

Al  qui  no  tingui  molt  arrelat  l’hàbit  sobrenatural  de  la  fe 
li  semblarà  una  extravagància,  una  il·lusió  mística  o  una  aber¬ 
ració  imaginativa  aquesta  nostra  afirmació  de  que  la  influèn¬ 
cia  d'una  Dona,  de  la  celestial  Maria,  hagi  d’ésser  instrument 
principal  de  la  restauració  de  la  societat  cristiana;  ho  com¬ 
prenem  perfectament.  Perquè  Nós  no  afirmem  això  en  virtut 
de  la  deducció  d’una  lògica  humana,  sinó  per  la  creença  en  el 
poder  de  la  intervenció  divina;  no  en  virtut  d'una  llei  de  la 
naturalesa,  sinó  d'una  llei  de  la  gràcia  consignada  en  el  codi 
diví  de  l’Evangeli  quan  ensenya  que  la  força  de  la  supèrbia, 
de  la  concupiscència,  de  l'avarícia,  de  l'ambició  dels  homes! 
origen  de  les  lluites  socials,  serà  vençuda  per  la  humilitat,  ori¬ 
gen  i  llavor  de  la  verdadera  grandesa,  com  ho  cantà  ïa  nostra 
Profetessa  Maria  al  visitar  a  sa  cosina  Elisabet  entonant  l'ad¬ 
mirable  càntic  del  Magnificat.  Ella  mateixa  pronosticà  amb  sa 
paraula  inspirada,  que  la  Iglésia  cada  dia  repeteix  en  sos  di¬ 
vins  oficis,  la  influència  que  Ella  exerciria  en  totes  les  genera¬ 
cions  humanes,1  i  la  història  de  la  civilització  cristiana  és  una 
demostració  de  la  veritat  del  vaticini  de  Maria. 

Havem  manifestat  ja  la  seva  influència  actual  i  l'havem  ma¬ 
nifestada  amb  preferència  perquè  és  un  fet  contemporani, 
actual  i  evident  per  tothom  que  no  tingui  la  vista  enterbolida 
per  la  incredulitat.  Palpem  la  influència  de  Maria  en  la  vida 
sobrenatural  de  la  nostra  societat;  a  son  influx  es  reuneixen 
concursos  innombrables  d'homes,  acudeixen  en  peregrina¬ 
cions  a  visitar  sos  santuaris,  es  formen  trens  en  les  línies  fèr¬ 
ries  per  a  traslladar  més  pelegrins  que  habitants  no  té  una 


GRÀCIA  D’UNA  DONA 


93 


província;  en  nom  d'Ella  es  funden  congregacions  i  societats 
religioses  d’homes  i  dones  per  a  consagrar-se  al  servei  dels 
pobres,  dels  malalts,  dels  vells  i  dels  infants  desemparats; 
congregacions  de  joves  seculars  en  les  grans  ciutats  que  es 
reuneixen  per  l'atracció  de  l'amor  a  Maria;  savis  i  doctors, 
poetes  i  artistes,  l'estrella  inspiradora  dels  quals  és  l’Estrella 
del  mar,  la  celestial  Verge  Maria. 

I  aquest  fet  actual  és  una  confirmació  i  corroboració  de 

10  que  ha  passat  sempre  en  la  història  cristiana.  Lo  mateix  en 
les  èpoques  de  costums  rudes  que  en  les  èpoques  de  civilit¬ 
zació  refinada.  La  història  de  la  nostra  reconquesta  és  una 
empresa  heroica  començada,  continuada  i  acabada  baix  els 
auspicis  i  la  protecció  de  Maria  Santíssima.  Començada  allà 
en  les  altures  de  Montgrony,  prop  de  la  covacapella  de  la  Ver¬ 
ge  Maria,  que  Nós  visitem  sempre  amb  gran  commoció  d'es¬ 
perit,  Santa  Maria  de  Ripoll  alça  la  creuada  que  devia  conti¬ 
nuar  fins  a  València  i  a  Múrcia,  on  havia  de  cantar  el  gran 
Rei  Conqueridor  les  alabances  a  la  Verge  Maria  en  els  tem¬ 
ples  principals  d’aquelles  ciutats,  i  quan,  acabada  a  Granada 
la  victòria  cristiana  a  Espanya,  el  perill  de  la  superstició  ma¬ 
hometana  amenaçava  a  altres  parts  d’Europa,  la  Verge  del 
Roser  i  el  Sant  Nom  de  Maria  asseguren  a  l’Europa  la  supe¬ 
rioritat  cristiana  en  el  món  civilitzat,  i  ses  festes  litúrgiques 

11  recorden  fets  grandiosos  de  la  societat  cristiana  obtinguts 
amb  l’auxili  de  Maria. 

«-Per  què,  doncs,  no  ha  d'ésser  la  Verge  Santíssima  la 
triomfadora  en  el  conflicte  social  modern?  Si  Ella,  la  clemen- 
tíssima,  la  piadosa,  la  dolça  Maria,  féu  triomfar  la  pau,  la 
civilització  i  la  llibertat  en  les  lluites  guerreres,  ,-com  no  por¬ 
tarà  la  concòrdia  social,  pertorbada  per  idees  falses  i  per  pas¬ 
sions  cegues  i  violentes,  per  la  cruel  ambició  dels  uns  i  la 
cega  enveja  dels  altres? 

La  devoció  a  la  Immaculada  Verge  Maria  dintre  del  Cristia¬ 
nisme,  en  l'ordre  de  la  vida  sobrenatural,  representa  una  re¬ 
lació  d’afecte,  i  entre  totes  les  influències  la  que  té  més  eficଠ
cia  sobre  els  homes  és  la  influència  de  l’afecte.  L'afecte  mou 


J.  TORRAS  I  BAGES 


94 

l’enteniment,  estimula  la  voluntat,  enforteix  la  memòria,  activa 
el  treball;  és  repòs,  consol,  fermesa  i  pau.  La  sagrada  Litúrgia 
venera  a  Maria  Santíssima  amb  el  nom  de  Mare  de  l’Amor 
Hermós,  i  és  Ella  la  Reina  dels  afectes  cristians. 

La  lluita  social  d'avui  és  també  lluita  d’idees,  però  princi¬ 
palment  és  lluita  d’afectes.  Sempre  l’heretgia  en  aquestes 
parts  d’Occident,  al  revés  de  lo  que  passa  a  l'Orient,  ha  tin¬ 
gut  un  caràcter  pràctic  adequat  al  caràcter  de  la  gent  occi¬ 
dental  més  pràctica,  més  fixada  en  les  necessitats  de  la  vida, 
menys  cavil·losa  i  imaginativa  que  la  gent  oriental.  I  d'una 
manera  particular  això  passa  en  les  heretgies  socials,  que 
encara  que,  naturalment,  es  funden  en  idees  falses,  però  prin¬ 
cipalment  són  sostingudes  per  les  concupiscències  que  han 
quedat  desfrenades  un  cop  romput  el  fre  de  la  fe  sobrenatu¬ 
ral  i  divina,  que  si  a  tothom  és  necessària  per  a  la  vida  eterna, 
per  a  la  vida  temporal,  ho  és  també  en  gran  manera,  sobretot 
per  les  classes  populars,  que  no  coneixen  altra  filosofia,  i  les 
passions  de  les  quals  són  naturalment  més  violentes,  perquè 
senten  amb  major  violència  les  tumultuoses  excitacions  dels 
instints  de  la  nostra  naturalesa  animal,  estimulats  per  la  ma¬ 
teixa  necessitat  no  suficientment  satisfeta. 

ï  essent  la  devoció  a  la  Immaculada  Verge  Maria  una  rela¬ 
ció  d'afecte  dintre  de  la  vida  cristiana,  constitueix  evident¬ 
ment  un  medi  sedatiu,  un  gran  calmant  de  les  humanes  pas¬ 
sions;  perquè  l'heretgia  és  odi,  és  supèrbia,  i  la  devoció  a 
Maria  Santíssima  és  amor.  I  fins  en  l’ordre  de  les  idees,  per 
a  rectificar  les  que  són  errades,  per  a  il·luminar  les  tenebres 
de  l’enteniment,  és  sens  cap  dubte  la  devoció  a  la  Verge  Maria 
un  medi  poderosíssim.  No  en  va  li  canta  la  Iglésia  que  és 
Estrella  del  mar,  ni  en  va  els  sants  i  piadosos  cristians  se  la 
imaginen  com  una  figura  lluminosa,  desterradora  de  tenebres 
i  que  projecta  la  llum  de  la  vida  que  ens  guia  pels  camins 
d’aquesta  vall  de  llàgrimes.  Perquè  la  comunicació  de  les 
idees,  l'estendre  opinions,  principis  i  creences,  es  facilita  en 
gran  manera  si  el  fil  conductor  de  les  idees  és  l'afecte,  si  la 
propagació  és  estimulada  per  l'amor  o  altres  sentiments,  puix 


GRÀCIA  D'UNA  DONA 


95 


el  sentiment  és  fecundant,  és  una  influència  que  fa  germinar 
i  créixer  les  idees,  i  una  propaganda  activa  i  fecunda  suposa 
un  sentiment  molt  viu  que  la  promou. 


V 

Manera  pràctica  de  celebrar  el  jubileu  marià 

Per  això  Nós,  considerant  la  facilitat  amb  què  la  devoció  a 
la  Immaculada  Verge  Maria  s’apodera  del  cor  dels  cristians, 
purificant,  santificant  i  endolcint  els  sentiments,  i  il·luminant 
els  esperits  amb  aquella  llum  que  ve  de  dalt  i  desterra  les  te¬ 
nebres  produïdes  per  les  fermentacions  de  les  concupiscèn¬ 
cies,  exhortem  als  nostres  diocesans  perquè,  aprofitant  aquest 
any  jubilar  dedicat  a  la  Immaculada  Concepció  de  la  Verge 
Maria,  mirin  d’augmentar  la  devoció  a  aquesta  celestial  Se¬ 
nyora,  i  que  la  seva  devoció  sia  fervent  i  pura,  recta,  tribut 
de  sentiment  i  de  voluntat,  homenatge  de  virtut  cristiana,  de 
puresa  de  vida  i  de  divina  caritat.  Oferir  la  nostra  oració  amb 
un  cor  impur  és  presentar  un  regal  exquisit  en  una  vaixella 
immunda.  Sia,  doncs,  la  primera  diligència  purificar  els  nos¬ 
tres  cors;  per  això  nostre  Santíssim  Pare  Pius  X,  per  a  honrar 
més  a  Maria  Immaculada,  ha  concedit  el  Jubileu,  que  no  és 
altra  cosa  que  facilitar  a  nosaltres,  pecadors,  la  purificació 
de  les  nostres  consciències,  la  santificació  de  les  nostres 
ànimes. 

I  exhortem  d'una  manera  particular  als  fidels  cristians  de 
la  nostra  jurisdicció,  als  caps  i  amos  de  casa,  perquè  practi¬ 
quin  el  culte  domèstic  en  honor  de  Maria  Santíssima.  Abans 
tota  casa  cristiana,  fos  qualsevol  la  seva  categoria  o  posició, 
tenia  una  imatge  o  pintura  de  la  Mare  de  Déu  en  el  lloc  més 
distingit  de  l’habitació,  i  allí  es  donava  culte  a  la  celestial 
Senyora,  i  a  son  voltant  es  reunia  la  família  en  les  circums¬ 
tàncies  solemnes  de  la  vida  per  a  pregar  i  implorar  son  po¬ 
derós  auxili  amb  les  hores  de  la  tribulació,  per  a  dar-li  grà- 


96 


J.  TORRAS  I  BAGES 


cies  amb  motiu  de  les  alegries;  i  sempre  aquell  lloc  era  com 
el  sagrat  de  la  casa  on  s'anava  a  cercar  el  consol,  la  serenitat, 
la  pau  de  la  vida. 

Per  desgràcia,  la  moda,  que  és  l'esperit  mundà  tirànic,  an- 
ticristià  i  sovint  ridícul,  però  que  domina  fàcilment  als  homes, 
enganya  a  molts,  i,  amb  pretext  de  major  elegància  i  de  gust 
més  exquisit,  fa  desaparèixer  el  venerable  costum  de  les  Imat¬ 
ges  sagrades  i  posa  en  son  lloc  objectes  profans,  que  anomena 
artístics  i  quasi  mai  ho  són,  sovint  perillosos,  i  sempre  molt 
inferiors  a  la  Imatge  d'Aquella  que  és  mirall  d'eterna  bellesa, 
i  que  abans  presidia  a  totes  les  cases  cristianes,  com  presideix 
des  de  son  tron  gloriós,  al  costat  de  son  diví  Fill  Jesús,  la 
societat  sobirana  del  cel. 

i  Quina  manera  més  pròpia  d'una  família  cristiana  de 
solemnitzar  el  quinquagèsim  aniversari  de  la  definició  dog¬ 
màtica  de  la  Concepció  Immaculada  que  posar  sa  devota  Imat¬ 
ge  en  el  lloc  més  íntim  i  més  sagrat  de  la  casa? 

Però  ja  no  solament  Nós  desitgem  que  la  Imatge  de  Maria 
santifiqui  la  família  essent  com  un  llaç  sobrenatural  d’espi¬ 
ritual  afecte  entre  tots  els  seus  individus,  sinó  que  exhortem 
als  nçstres  feligresos  perquè  no  deixin  perdre  el  costum  d'es¬ 
criure  1  ’Ave  Maria  puríssima  sobre  el  llindar  de  la  porta  de  la 
seva  casa  i  d’honrar  aquesta  amb  la  Imatge  de  Maria  posada 
a  l’exterior,  amb  son  corresponent  llantió  en  lloc  oportú  i 
propi,  lo  qual  no  solament  és  un  medi  d’edificació  pública  i 
social,  sinó  que  també  contribueix  al  bon  aspecte  i  gràcia  dels 
carrers  de  les  poblacions.  La  moda  fa  posar-hi  estàtues  vanes 
i  sense  cap  significat  moltes  vegades,  i  desterra  com  cosa  anti¬ 
quada  les  imatges  de  Maria,  que  seran  perpètuament  pel  poble 
cristià  motiu  de  goig,  que  desperta  en  els  cors  nobles  sua- 
víssims  i  purs  sentiments. 

Fan  falta  a  la  societat  els  bons  sentiments,  i  els  bons  sen¬ 
timents  són  aquells  que  estan  regits  rectament;  perquè  tot 
sentiment  natural  és  bo,  puix  la  naturalesa,  igualment  que  la 
gràcia,  deriva  de  Déu,  Criador  del  cel  i  de  la  terra;  però 


GRÀCIA  D'UNA  DONA 


97 


l'egoisme,  que  és  l'essència  del  pecat,  enverina  els  sentiments 
humans,  convertint-los  en  elements  pertorbadors  de  la  socie¬ 
tat,  i  en  medis  i  perills  d'eterna  condemnació  dels  homes.  Per 
això  Nós  creiem  que  la  devoció  a  Maria  Santíssima  és  un 
medi  poderosíssim  per  a  portar  la  concòrdia  social.  L’Esperit 
del  mal  ha  encès  avui  dia  el  foc  de  la  discòrdia  i  de  l'odi  en¬ 
tre  els  homes,  qui  tenen  de  son  Criador  i  de  son  Redemptor 
Jesús  el  precepte  fonamental  d’amar-se  els  uns  als  altres  com 
germans.  Naturalment  que  Nós  creiem  que  també  s’han  d’usar 
medis  de  caràcter  econòmic  per  a  restablir  l'harmonia  entre 
les  diferents  classes  de  ciutadans,  i  així  ho  havem  manifestat 
en  algunes  altres  Cartes  Pastorals;  però  és  indubtable  que  a 
l'odi  de  classes,  atiat  per  les  sectes  antisocials,  la  Iglésia  ha 
d’oposar  l'amor  dels  uns  als  altres,  amor  d'obres  i  no  solament 
de  paraules,  servint-se,  ajudant-se,  consolant-se  i  estimant-se, 
com  fills  que  tots  som  d'un  mateix  Pare  celestial  i  destinats 
tots  igualment,  segons  els  mèrits  i  virtuts  de  cadascú,  a  l’eter¬ 
na  possessió  de  la  Glòria. 

I  Maria  Santíssima  és  la  font  d'aquest  amor  sobrenatural, 
diví  i  humà.  Acudim,  doncs,  a  Ella,  estimats  germans  i  fills, 
principalment  en  aquest  any  jubilar  que  la  Iglésia  consagra 
a  són  culte  i  servei.  Ara  va  a  començar  el  mes  d’octubre,  el 
mes  del  Sant  Rosari,  l'oració  predilecta  de  Maria  i  el  culte 
de  família  per  excel·lència.  Per  les  piadoses  súpliques  del  Ro¬ 
sari  tenim  la  seguretat  d’obtenir  la  protecció  de  la  Immacu¬ 
lada  Senyora.  Sia  en  aquest  any  jubilar  el  mes  d'octubre  un 
mes  de  renovació  de  la  pietat  de  les  famílies  cristianes  envers 
la  nostra  celestial  Mare,  i  que  el  culte  domèstic  del  Rosari 
torni  a  ésser  com  un  distintiu  de  tota  casa  catòlica;  així  com 
la  solemnitat  de  la  Immaculada  Concepció,  que  ha  de  cele¬ 
brar-se  el  dia  8  de  desembre,  sia  com  una  mena  de  plebiscit, 
com  un  sufragi  universal  en  el  qual  el  poble  cristià  reconegui, 
ratifiqui  i  proclami  a  Maria  per  Reina  de  cels  i  terra;  al  qual 
fi  als  reverends  Rectors  de  les  iglésies  de  la  nostra  Diòcesi, 
dins  dels  medis  i  de  les  condicions  que  cada  un  d'ells  pugui 
disposar,  manem: 


98 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Primer:  Que  cl  mes  d'octubre,  mes  del  Sant  Rosari,  segons 
les  disposicions  pontifícies,  aquest  any,  com  a  preparació  a 
la  festa  jubilar  de  la  Immaculada  Concepció,  sia  celebrat  amb 
més  obsequiosa  pietat,  exhortant  al  poble  cristià  els  reverends 
Rectors  perquè  les  famílies  renovin  i  sien  fidels  a  la  pràctica 
de  la  recitació  en  comunitat  del  Sant  Rosari,  i  procuraran 
igualment  celebrar  amb  la  major  solemnitat  possible  la  pro¬ 
cessó  del  primer  diumenge  d'octubre. 

Segon:  En  quant  sia  possible,  abans  de  la  festa  jubilar  de 
la  Immaculada  procuraran  celebrar  novenes,  tríduums  o  altres 
actes  piadosos,  quant  més  devots  millor,  com  preparació  del 
dia  que  recorda  el  privilegi  singular  i  exclusiu  de  Maria  que 
la  posa  sobre  tota  criatura,  i  que  amb  sa  divina  maternitat 
li  dóna  una  dignitat  superior  a  tots  els  àngels  i  la  constitueix 
com  a  llaç  d'unió  entre  Déu  Omnipotent  i  nosaltres,  els  homes 
flacs  i  pecadors;  i  en  el  dia  de  la  festa,  a  més  de  les  solemni¬ 
tats  del  temple,  allà  on  bonament  sia  possible,  procuraran 
que  el  poble  fidel  amb  públiques  demostracions  d'afecte,  se¬ 
gons  les  condicions  de  cada  lloc,  celebri  la  glòria  de  la  celes¬ 
tial  Senyora  reconeixent-la  Reina  de  tots  els  sants  del  cel  i  de 
tots  els  cristians  de  la  terra. 

Caríssims  diocesans:  Posseït  Nós  íntimament  del  sentiment 
de  la  Iglésia  sobre  l'omnipotent  intercessió  de  Maria  Santís¬ 
sima,  mai  acabaríem  d’exhortar-vos  a  que  li  professeu  una  de¬ 
voció  fervent  i  pura,  a  fi  d'alcançar  la  victòria  de  la  vida  tan 
difícil  enmig  de  les  seduccions  del  segle;  i  pel  restabliment 
entre  els  cristians  de  la  concòrdia  mútua  i  de  l'afecte  frater¬ 
nal  entre  tots.  Per  una  dona  vingué  al  món  la  desgràcia  del 
pecat,  llavor  de  tots  els  mals  de  la  terra,  de  les  epidèmies,  de 
la  fam,  de  la  guerra  i  de  la  discòrdia  social,  i,  sobretot,  de  la 
condemnació  eterna;  per  la  gràcia  d’una  Dona  ve  al  món  tot 
el  bé,  puix  per  medi  d'Ella  envià  Déu  al  món  son  Verb  etern, 
de  qui  deriva  la  pau,  l’amor  i  la  fraternitat  entre  els  homes 
i  després  la  immortalitat  gloriosa.  La  gràcia  de  Maria  és  su¬ 
perior  a  la  desgràcia  d’Eva.  Els  qui  tenen  el  cor  pres  de  la 
supèrbia,  la  gent  pompàtica  i  altisonant,  es  resisteix  a  con- 


GRÀCIA  D’UNA  DONA 


99 


fessar  que  la  Humanitat  se  salvi  per  la  gràcia  d’una  Dona; 
els  humils  de  cor,  els  convençuts  de  la  impotència  humana, 
per  a  trobar  l’elevació  espiritual,  la  dignitat  de  la  vida  i  el 
mèrit  de  la  virtut  reconeixen  la  necessitat  d’un  auxili  diví,  i 
agraïts  confessen  que  aquest  auxili  s’ha  obtingut  per  la  gràcia 
d’una  Dona. 

Acudim,  doncs,  tots  a  la  intercessió  omnipotent  de  Maria 
perquè  ens  alcanci  de  la  Justícia  eterna  aquelles  benediccions 
de  suavitat  i  de  dolçura  que  les  Sagrades  Lletres  prometen 
als  qui  honren  als  seus  pares.  Jesucrist  ens  donà  a  Maria  per 
mare;  honrem-la,  doncs,  degudament,  i  el  Déu  Totpoderós 
vos  donarà,  caríssims  germans  i  fills,  aquella  Benedicció  que 
sobre  tots  vosaltres  implorem  en  nom  del  Pare  f,  del  Fill  f 
i  de  l’Esperit  Sant  t-  Amén. 

Vic,  15  de  setembre,  festa  de  l’Octava  de  la  Nativitat  de  Nos¬ 
tra  Senyora,  de  1904. 


L’ELEVACIÓ  DEL  POBLE,  O  SIA, 
LA  DEMOCRÀCIA  CRISTIANA* 
(Contra  l’error  socialista) 


I.  La  Iglésia  i  les  formes  socials. 

II.  Sols  l'Evangeli  té  una  filosofia  social. 

III.  La  Democràcia  és  una  qüestió  d’esperit. 

IV.  La  Democràcia  socialista. 

V.  La  Democràcia  cristiana. 

VI.  Tradició  democràtica  de  la- Iglésia. 

VII.  El  Sacerdoci  i  la  Democràcia. 

VIII.  El  Sacerdoci,  institució  eterna,  i  el  Sacerdot,  home  del  dia. 

IX.  Doctrines  democràtiques  de  la  Iglésia. 

X.  La  Llei  Natural  davant  de  les  dues  Democràcies. 

XI.  El  Decàleg  és  la  Llei  de  la  vida  social. 

XII.  L’Elevació  cristiana  i  la  nivellació  socialista. 

XIII.  L'Elevació  de  l’esperit  i  el  millorament  material. 


*  Pastoral  de  Quaresma  de  l’any  1905.  Pren  peu  de  les  doctrines  so¬ 
cials  de  Lleó  XIII,  principalment  en  l'encíclica  Graves  de  communi,  del 
12  de  gener  del  1901,  i  exposa  la  tradició  democràtica  de  l'Església  en 
tots  els  seus  ordres.  Prat  de  la  Riba  digué  d’aquest  document :  «La  pas¬ 
toral  del  Doctor  Torras  és  magnífica;  la  que  m’ha  fet  més  efecte  de  totes 
les  que  ha  fet  fins  ara.  És  de  Papa,  de  gran  Papa.» 


L'tlLEVACIÚ  DEL  POBLE 


101 


NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 


Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en  Nostre 
Senyor  Jesucrist. 


Pararé  Domino  plebem  perfectam. 
«A  preparar  al  Senyor  un  poble 
perfet.» 

(Lluc,  I,  17.) 


I 

La  Iglésia  i  les  formes  socials 

La  Iglésia  porta  el  timó  de  la  Humanitat  en  el  viatge  que 
aquesta  va  fent  sobre  la  terra,  i  Ella,  amb  els  ulls  posats  en 
l'eternitat,  en  les  contínues  varietats  dels  temps,  va  acomodant 
els  homes  als  nous  temperaments  socials  perquè  visquin  se¬ 
gons  la  Llei  de  l'Evangeli;  única  Llei,  junt  amb  la  Llei  natu¬ 
ral,  que  serveix  per  a  totes  les  situacions,  fins  les  més  opo¬ 
sades  entre  si,  de  la  vida  humana.  L'Evangeli  no  conté  una 
forma  concreta,  i,  no  obstant,  pot  donar  forma  a  totes  les 
situacions  concretes  socials,  polítiques  i  econòmiques  dels  ho¬ 
mes,  com  Déu  Criador,  forma  infinita,1  la  dóna  a  totes  les 
existències  de  la  creació.2  L'Evangeli  té  una  amplitud  immen¬ 
sa  perquè  està  destinat  a  abraçar  a  la  universal  Humanitat  en 
totes  ses  formes,  situacions  i  estats;  és  l'Evangeli  del  regne 
de  Déu,  que  mai  tindrà  fi  sobre  la  terra. 


1.  Div.  Thom.,  Sum.  theol,  1,  q.  3,  a.  2. 

2.  Ibíd.,  1,  q.  55,  a  3. 


102 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Cada  forma  i  situació  social,  política  i  econòmica  voldria 
tenir  l'exclusiva  de  l'Evangeli.  La  Iglésia  té  tant  de  treball 
per  a  defensar-se  dels  enemics  com  dels  amics,  perquè  vol 
conservar  la  seva  llibertat,  la  llibertat  pròpia  dels  fills  de 
Déu,  perquè  Ella  és  la  Filla  de  Déu  per  excel·lència.  L'empe¬ 
rador  Romà,  fet  ja  cristià,  enyorava  la  dignitat  pontifícia  amb 
què  s'adornaven  els  seus  antecessors  del  paganisme;  el  feu¬ 
dalisme  volgué  fer  de  la  Iglésia  una  de  les  institucions  de  son 
sistema  legal  i  polític;  la  monarquia  absoluta  intentà  fer-la 
seure  amb  gran  majestat  en  son  mateix  tron  per  a  regir-la  i 
governar-la  a  son  pler,  com  avui  encara  la  governen,  en  la 
part  que  se  separà  de  la  Iglésia  romana,  les  grans  monarquies 
del  nord  d'Europa;  i  la  moderna  Democràcia,  tan  pretensiosa 
i  ambiciosa  com  les  formes  socials  que  la  precediren,  continua 
la  tradicional  empresa  de  voler  dominar  la  Iglésia  i  fer-la  un 
membre  del  cos  social...  quan  ella  ha  d'ésser,  segons  la  Llei 
de  sa  fundació,  l'esperit  qui  la  regeixi  i  vivifiqui,  no  per  força, 
sinó  de  grat;  perquè  la  Religió  és  vida,  i  aquesta  no  s'infon 
per  contrarietat,  sinó  per  simpatia  i  amor. 

L'òrgan  principal  de  la  Providència  de  Déu  en  el  govern 
espiritual  i  moral  de  la  Humanitat  és  el  magisteri  de  la  Iglé- 
sia  romana,  i  quan  aquesta,  per  boca  del  Vicari  de  Jesucrist, 
ha  parlat  en  forma  solemne  i  magistral  a  tot  el  poble  cristià 
de  la  Democràcia,1  no  en  el  sentit  polític  de  predomini  d'una 
classe  en  el  govern  dels  Estats,  que  en  això  no  s’hi  fica  la  santa 
Mare  Iglésia,  considerant-ho  cosa  que  Déu  Criador  ha  deixat 
a  les  disputes  dels  homes,  sinó  simplement  com  una  neces¬ 
sitat  de  la  societat  moderna  cristiana  d’ajudar  al  poble  ínfim, 
a  la  plebs,  a  elevar-se  a  una  major  dignitat  espiritual  i  moral, 
i  també  d’assegurar-li  en  lo  possible,  dins  de  les  contingències 
de  les  coses  humanes,  un  major  benestar  econòmic,2  els  qui 
tenim  un  verdader  magisteri  de  dret  diví,  la  missió  d’ensenyar, 

1.  Epist.  Enc.  Leonis  XIII,  Graves  ds  communi,  Istruzione  delia 
S.  C.  degli  affar.  ecclesiastici  straordinari,  etc.,  et  alibi. 

2.  Enc.  De  conditione  opificum. 


l'elevació  del  poble 


103 


just  és  que  fem  també  matèria  de  nostres  ensenyances  la 
qüestió  de  la  Democràcia,  a  fi  de  fixar  els  termes  de  sa  dis¬ 
creta  intel·ligència  en  la  forma  que  l'ensenya  la  Iglésia,  expli¬ 
cant-la  als  fidels  cristians  com  a  norma  de  sa  conducta  en  les 
relacions  amb  la  vida  pública  o  social. 

És  clar  que  la  nostra  missió  de  Pastor  de  les  ànimes  s'e¬ 
xerceix  principalment  amb  els  homes  particulars  preparant- 
los  per  a  sa  eterna  salvació,  però  és  impossible  tractar  a  l'home 
en  abstracte,  extreure'l  de  la  societat,  perquè  Déu  Criador  l’ha 
fet  social,  i  quan  Déu  Redemptor  vingué  al  món  i  li  donà  una 
Llei  de  vida,  l'Evangeli,  aquesta  Llei  ha  volgut  que  fos  essen¬ 
cialment  social.  El  cristià  és  l’home  social  per  excel·lència,  i  el 
nom  Iglésia  significa  junta,  congregació,  reunió  de  molts.  La 
filosofia  té  sempre  estret  l'horitzó,  i  per  això  entre  els  seus 
deixebles,  tant  antics  com  moderns,  abunden  els  pessimistes 
quí  desesperen  de  la  societat  i  la  consideren  incurable;  i  a 
l’home  particular  per  a  perfeccionar-lo,  per  a  proporcionar-li 
la  felicitat,  l’aïllen,  li  fan  un  tron  de  sa  pròpia  supèrbia,  pres¬ 
cindint  dels  demés  individus  del  llinatge. 


II 

Sols  l'Evangeli  té  una  filosofia  social 


Fora  de  l’Evangeli  no  existeix  una  filosofia  de  la  societat. 
En  tal  cas  existeix  en  forma  positivista,  és  a  dir,  prenent  per 
base  el  fet  existent,  estudiant  les  seves  transformacions,  el 
caràcter  que  presenta  segons  les  èpoques;  o  en  forma  instin¬ 
tiva,  i,  de  consegüent,  cega  i  incapaç  de  formular  la  Llei  de 
l'equilibri  necessària  en  l'estàtica  social.  Fora  de  l'Evangeli 
no  existeix  la  Llei  de  l'harmonia  humana,  com  no  existia  abans 
de  la  seva  predicació,  i  prescindint  d’ell  és  impossible  que 
existeixi  en  una  forma  racional  i  lluminosa;  serà,  en  tal  cas, 


104 


J.  TORRAS  I  BAGES 


com  una  necessitat  que  no  és  evident  que  sia  prou  satisfac¬ 
tòria  a  tots  els  individus  del  llinatge.  L'ordre,  la  disposició  i 
la  distribució  dels  diferents  membres  del  cos  social,  la  filo¬ 
sofia  purament  humana  provarà  que  són  necessaris,  que  sens 
ells  desapareix  l'equilibri,  i  que,  per  tant,  perilla,  si  no  es  té 
en  compte  aquesta  Llei  d’equilibri,  d'enrunar-se  tot  l’edifici 
de  la  civilització  construït  instintivament,  en  virtut  d'un  im¬ 
puls  del  Criador;  però  totes  les  filosofies  dels  homes  no  po¬ 
dran  explicar  la  raó  de  la  distribució  social,  de  les  desigual¬ 
tats  humanes,  perquè  dins  de  l’esplèndida  civilització,  usant 
el  llenguatge  de  Sant  Pau,  els  uns  han  de  tenir  oficis  d’honor 
i  els  altres  oficis  vils,  perquè,  essent  iguals  per  naturalesa,  han 
d'ésser  desiguals  en  la  participació  de  les  comoditats,  dels 
goigs  i  de  les  preeminències.  Els  antics  inventaren  la  teoria 
de  castes  diverses  d'homes,  que  el  Cristianisme  ha  destruït, 
per  a  justificar  la  desigual  distribució  dels  avantatges  socials; 
i  aquells  homes  així  vivien  contents  amb  aquesta  lògica  de 
la  desigualtat  en  la  distribució  social.  Posseïen  el  perquè  de  la 
desigualtat.  El  Cristianisme  ha  destruït  aquest  perquè  i  n'ha 
donat  un  altre:  essent  la  vida  present  i  transitòria  vestíbul 
d'una  altra  que  mai  s’ha  d’acabar,  i  havent-se-la  de  guanyar 
cadascú  amb  l’exercici  de  la  virtut,  la  Providència,  qui  gover¬ 
na  a  la  Humanitat  i  vol  sublimar-la  amb  una  perfecció  supe¬ 
rior,  ha  disposat  la  present  diversitat  de  condicions  i  d’estats 
en  els  homes  per  a  donar  lloc  a  l'exercici  de  virtuts  diverses 
que  produeixin  una  sublim  harmonia  moral,  i  faci  als  homes 
que  a  ella  hagin  contribuït  mereixedors  d’una  dignitat  i  feli¬ 
citat  sobirana  en  l’altra  vida. 

Destruïda  per  la  impietat  aquesta  raó  de  l'harmonia  so¬ 
cial,  difícilment  l'home  modern  en  trobarà  cap  d'altra  que  el 
satisfaci;  i  els  homes  d'Estat,  per  hàbils  que  siguin,  si  volen 
fer  de  la  impietat  instrument  de  govern,  no  arribaran  a  aque¬ 
lla  estabilitat  harmònica  i  lliure  de  la  vida  pública,  de  la  qual 
tots  els  elements  de  la  societat  en  participen. 


L 'ELEVACIÓ  DEL  POULE 


105 


III 

La  Democràcia  és  una  qüestió  d’esperit 

Ningú  pot  canviar  la  naturalesa  de  les  coses,  ni  el  temps, 
ni  el  talent,  ni  les  passions  dels  homes.  L’home  és  un  ser  fona¬ 
mentalment  espiritual,  puix  la  seva  part  material  està  subor¬ 
dinada  a  l'esperit  i  deu  ésser  governada  per  la  intel·ligència. 
Sempre  la  Humanitat  ha  tributat  l’honor  de  superioritat  a 
l'esperit;  i  avui  dia  mateix,  no  obstant  d’estar  en  ple  mate¬ 
rialisme  pràctic,  enmig  d’una  civilització  sensual,  els  qui  es 
presumeixen  d'ésser  superiors  als  demés,  i  fins  es  fan  profetes 
anunciadors  d’una  forma  de  vida  més  excelsa,  els  mundans 
qui  senten  la  pruïja  de  satisfer  les  altes  facultats  de  l’esperit, 
i  no  són  prou  humils  per  a  subjectar-se  a  la  lluminosa  revela¬ 
ció  del  dolcíssim  Déu  i  Home,  i  cerquen  revelacions  estra¬ 
nyes,  intuïcions  imaginàries  i  emocions  singulars,  s'anomenen 
intel·lectuals,  i  nosaltres  els  amem  particularment,  perquè  són 
un  testimoni  esplèndid  i  eloqüentíssim  de  la  Humanitat  en 
contra  del  materialisme,  i  una  confessió  explícita  i  evident  de 
la  insuficiència  de  lo  terrenal,  de  lo  sensible,  de  lo  comú  i 
natural,  de  lo  humà,  pel  repòs  i  felicitat  de  l'home,  una  de¬ 
mostració  de  la  necessitat  de  lo  sobrehumà,  puix  ells  a  si  ma¬ 
teixos,  com  si  fossin  homes  típics  i  perfets,  es  canonitzen  de¬ 
clarant-se  Superhomes. 

I  havem  fet  aquestes  observacions  i  consideracions  per  a 
anar  a  parar  a  l’arrel,  a  la  font,  principi  o  germen  de  tota  for¬ 
ma  social,  que  sempre  és  evidentment  l'esperit.  L'esperit  és 
lo  que  caracteritza  i  determina  una  institució,  una  classe  o 
una  forma  social,  és  lo  que  li  dóna  la  direcció,  li  imprimeix 
moviment  i  determina  l’objecte;  i  per  això  qui  penetra  l’es- 
perit  d’una  institució  té  d'ella  un  coneixement  íntim  i  més 
complet  que  no  pas  si  conegués  el  detall  de  sa  estructura  ex¬ 
terna.  Si  per  un  cas  qualsevol  o  per  una  influència  eficaç  can¬ 
via  l’esperit  d’una  institució,  la  institució  queda  radicalment 
canviada;  no  és  la  mateixa,  encara  que  les  formes  externes  no 


J.  TORRAS  I  BAGES 


106 

hagin  canviat,  perquè  les  accions  són  Ics  qui  declaren  ïa 
naturalesa  del  subjecte  qui  les  obra,  els  efectes  la  de  la  causa 
qui  els  produeix,  puix  l’activitat  és  la  manifestació  de  la  vida,1 
és  la  mateixa  vida,  i  la  vida  és  cl  ser. 

Per  això  la  qüestió  de  la  Democràcia,  com  totes  les  qües¬ 
tions  humanes,  és  en  sa  arrel  i  principi,  en  son  germen  i  es¬ 
sència,  una  qüestió  espiritual,  és  una  qüestió  religiosa,  i  qui 
la  vol  tractar  amb  profunditat  ha  d’arribar  a  Déu,  Esperit 
Infinit,  amb  qui  està  necessàriament  lligat  l’esperit  de  l’home. 


IV 

La  Democràcia  socialista 

El  Sant  Pare  Lleó  XIII  parla  de  dues  democràcies  que 
tenen  principis  diferents,  procediments  diversos  i  que  van  a 
fins  oposats.  Aquestes  dues  Democràcies  mai  podran  avenir- 
se.  La  democràcia  dels  socialistes  és  anticristiana,  és  materia¬ 
lista  en  sa  doctrina  i  en  sos  fins.  És  filla  de  la  concupiscència, 
i,  per  tant,  tumultuosa,  cega  i  insadollable.  No  té  regla,  ni  té 
fre,  ni  sap  on  va.  Els  mateixos  doctors  de  la  secta,  homes  de 
talent  indubtable  alguns  d’ells,  després  d’explicar  la  seva  teo¬ 
ria  la  declaren  irrealitzable.  De  consegüent,  és  falsa;  perquè 
la  veritat  és  la  realitat,  i  tota  doctrina  que  es  separa  de  la 
realitat  és  impossible  que  sia  verdadera,  no  cal  cercar  argu¬ 
ments  per  a  destruir-la,  ella  mateixa  es  destrueix,  perquè  no 
és  la  vida,  sinó  la  mort;  és  una  composició  de  la  fantasia,  una 
obra  d’imaginació,  no  un  organisme  vivent. 

Els  doctors  socialistes  ensenyen  que  la  societat  és  una 
evolució  de  la  matèria,  que  aquesta  és  qui  ha  donat  forma  a 
la  societat,  que  ella  ha  determinat  l’estructura  social,  els  prin¬ 
cipis  qui  regeixen  a  la  Humanitat,  les  creences,  els  sentiments, 


1.  Thom.,  1,  q.  18,  a.  2. 


LLLF.VACÏÓ  DEL  POBLE 


107 


els  costums  i  les  lleis.  Tota  la  filosofia  de  la  història  per  ells 
és  aquesta.  Els  genis  immortals  qui  han  discorregut  sobre  el 
curs  de  la  Humanitat  en  el  món,  veient-hi  una  mà  omnipotent 
qui  la  condueix  i  guia,  i  han  considerat  als  homes  com  ins¬ 
truments  racionals  qui  compleixen  amb  l’esforç  de  sa  volun¬ 
tat  intel·ligent  uns  designis  d'enaltiment  de  la  dignitat  humana, 
un  desenrotllament  del  llinatge  qui  dóna  lloc  a  la  virtut,  a 
Theroisme,  a  la  santedat,  a  una  excelsa  perfecció  i  bellesa  de 
la  societat,  qui  han  considerat  aquesta  com  una  sublim  cons¬ 
trucció  d'un  Arquitecte  Omnipotent  i  sapientíssim,  més  har¬ 
mònica,  més  hermosa,  sobreexcel·lent  a  la  mole  material  del 
món  que  serveix  d'habitació  al  llinatge,  aquests  genis  immor¬ 
tals  qui  han  considerat  la  perpètua  lluita  humana,  l’existència 
del  bé  i  del  mal,  la  perennitat  del  conflicte  humà  com  un 
medi  de  perfecció  moral,  com  una  situació  transitòria,  evolu¬ 
tiva,  en  la  qual  l’home  ha  de  demostrar  son  valor  personal, 
ha  d'adquirir  mèrits  que  seran  recompensats  en  una  altra 
vida,  al  dir  dels  doctors  socialistes  s'han  enganyat,  han  sigut 
uns  visionaris,  uns  fanàtics,  uns  preocupats  qui  han  sugges¬ 
tionat  a  la  Humanitat  fent-li  creure  en  el  Dret  natural,  és 
a  dir,  en  la  Religió,  en  el  matrimoni,  en  la  propietat  i  en  l'au¬ 
toritat. 

Segons  ells,  tot  comença  i  tot  acaba  en  la  matèria,  en  la 
possessió  de  la  riquesa,  en  les  lleis  econòmiques  que  instinti¬ 
vament  regeixen  la  societat.  I  ells,  tan  naturalistes,  tan  adora¬ 
dors  de  l'animalitat,  volen  destruir  el  dret  de  la  naturalesa, 
quod  ipsa  Natura  docuit,  elaborat  uniformement  en  lo  essen¬ 
cial  en  totes  les  èpoques  i  en  totes  les  races  humanes,  així  que 
arriben  a  la  vida  de  la  civilització.  Ells  pretenen  que  les  grans 
institucions  humanes,  la  religió,  el  matrimoni  i  la  propietat, 
han  sigut  un  producte,  un  efecte,  una  conseqüència  de  l'estat 
econòmic,  medis  inventats  per  a  legitimar-lo.  Fins  el  Cristia¬ 
nisme,  fet  històric  l’aparició  del  qual  sobre  la  terra  consta 
d'una  manera  evident,  volen  que  sia  una  invenció  per  a  jus- 


108 


J.  TORRAS  I  BAGES 


tificar  la  forma  econòmica  de  la  societat.1  Tot  per  ells  comen¬ 
ça  en  la  matèria,  i  acaba  també  tot  en  la  matèria;  perquè  ells 
ensenyen  que  això  és  tota  la  finalitat  humana:  gaudir  de  la 
riquesa. 

Considereu,  de  consegüent,  si  el  Cristianisme  mai  podrà 
avenir-se  amb  aquesta  doctrina,  i  si  és  possible  que  ella  pre¬ 
valgui  sense  que  la  civilització  humana  tingui  un  eclipsi  total. 
Cap  cristià  pot  professar  aquesta  doctrina  sense  abjurar  de 
la  seva  religió,  com  tota  societat  qui  vulgui  conservar  l'estat 
de  civilització  deu  rebutjar-la  igualment. 

Però  les  actuals  tempestats  socialistes,  l’immens  moviment 
produït  en  tot  el  món  civilitzat,  les  irrealitzables  utopies,  les 
comminacions  contra  el  capital  i  la  propietat,  la  proclamació 
de  la  tirania  econòmica,  l’apoteosi  de  l'obrer  feta  sovint,  apro¬ 
fitant-se  de  sa  inexperiència,  per  a  obtenir  una  representació 
social,  molts  que  es  diuen  amics  de  l'obrer,  i  que  no  sembla 
que  estiguin  inclinats  al  sacrifici  en  favor  del  proletari,  apo¬ 
teosi  de  l’obrer,  no  com  la  de  la  Iglésia  respectant  les  altres 
classes,  sinó  injuriosa  en  contra  del  llinatge  humà  de  les 
antigues  generacions,  i  injusta  contra  les  altres  classes  so¬ 
cials,  aquest  moviment  immens  i  amenaçador  ha  despertat  l'ଠ
nima  adormida  de  molts  cristians,  i  la  caritat  social,  l'amor 
al  poble  en  sa  classe  ínfima,  a  la  plebs,  ha  renovat  aquella 
sublim  filantropia  que  aparegué  en  el  món,  segons  deia  Sant 
Pau,2  al  venir  a  la  terra  el  nostre  Déu  i  Salvador,  Jesús. 


V 

La  Democràcia  cristiana 

No  és  possible  major  unitat  i  constància  d'esperit,  que  la 
que  té  la  Iglésia  catòlica  en  son  curs,  mai  interromput,  per 
entre  les  generacions  humanes;  al  revés  de  lo  que  passa  en 

1.  Vide  La  pietra  angolare  del  socialismo  scientifico  («La  Civiltà 
Cattolica»,  any  LV,  vol.  IV). 

2.  Titus,  III,  4. 


l’elevació  del  poble 


109 


l’heretgia.  La  Iglésia  guarda  el  dipòsit  de  la  Veritat,  li  és  fidel, 
i  obra  sempre  de  conformitat  amb  ella;  l'heretgia  és  una  ob¬ 
sessió  d'orgull,  i  aquesta  passió  és  variable,  no  és  una  regla 
com  la  Veritat,  i  els  qui  estan  obsessionats  per  ella  són  menys 
de  lo  que  ells  es  pensen,  falsos  profetes  de  totes  les  èpoques, 
tenen  sols  un  valor  negatiu  en  la  història  humana,  serveixen 
als  qui  combaten  i  són  el  contrapès  de  l’equilibri;  però  ells 
en  si  careixen  de  potència  edificativa.  Els  nihilistes  són  sa  més 
lògica  conseqüència  i  son  símbol  més  exacte.  Existeix  certa¬ 
ment  una  tradició  herètica,  no  una  transmissió  de  doctrina, 
sinó  una  comunicació  de  concupiscència  carnal  i  intel·lectual 
que  rebutja  tot  fre,  i  sa  raó  d'ésser  és  contrariar  el  fre,  i  son 
objecte  dissipar  l'esperit  que  procedeix  de  dalt  i  amb  gran 
misteri  governa  la  successió  dels  segles,  o  sia  la  vida  humana 
sobre  la  terra.  Lo  contrari  de  la  sobrenatural  tradició  cris¬ 
tiana. 

Entre  els  profetes  i  apòstols,  entre  els  evangelistes  i  els 
Papes,  en  sa  ensenyança  canònica  hi  ha  una  admirable  trans¬ 
missió  d’Esperit.  Lleó  XIII  proclama  una  democràcia  no  po¬ 
lítica,  sinó  social,  independent  de  tota  forma  de  govern,  que 
deixa  a  les  disputes  dels  homes;  encara  més,  reprèn  seriosa¬ 
ment  com  un  abús  de  la  Religió  als  qui  es  valen  d'aquesta  en 
favor  d'algun  partit  polític,  als  qui  volen  fer  un  partit  de  la 
Democràcia  cristiana,  i  declara  a  aquesta  no  política,  sinó 
humana. 

D'aquesta  Democràcia  humana,  doncs,  anem  a  parlar,  de 
l’elevació  del  poble  ínfim,  de  la  plebs,  pronosticada  pels  pro¬ 
fetes,  qui  tingueren  la  visió  d'un  estat  social  de  perfecte  equi¬ 
libri,  d’igualtat  humana,  d’una  nivellació  en  virtut  de  la  regla 
de  la  justícia,  de  l’excel·lència  essencial  de  l'home,  que  no  pro¬ 
vé  de  son  naixement,  ni  de  ses  riqueses,  ni  de  son  talent,  sinó 
de  sa  bondat  moral,  de  sa  justícia  i  de  sa  virtut,  qui  anuncia¬ 
ren  la  vinguda  al  món  d'un  Home  típic,  exemplar,  excels  í 
diví.  Cap  de  tot  el  llinatge  humà,  sens  ésser  eixit  de  les  esco¬ 
les  dels  savis,  ni  posseir  riqueses,  ni  obtenir  el  poder  polític; 
al  revés,  obrer,  tota  sa  vida,  l'acabarà  despullat,  escarnit  i 


110 


J.  TORRAS  I  BAGES 


crucificat  pel  món,  el  qual  és  incapaç  de  comprendre  sa  doc¬ 
trina  d'espiritual  perfecció,  qui  espiritualitzava  l’autoritat,  la 
propietat  i  la  família,  i  predicava  la  igualtat  humana  al  ma¬ 
teix  temps  que  el  respecte  a  la  legítima  jerarquia. 

Anem  a  parlar  d'una  Democràcia  que  havia  de  destruir  les 
tiranies  i  les  injustícies  amb  què  els  forts  oprimien  als  dèbils, 
creant  una  atmosfera  moral,  establint  uns  principis  de  frater¬ 
nitat  universal  que  havien  de  penetrar  fins  al  moll  dels  ossos 
de  la  Humanitat,  la  qual  d'aleshores  endavant  no  suportaria 
la  negació  de  la  dignitat  humana,  fins  en  els  seus  represen¬ 
tants  més  humils,  més  dèbils,  més  ignorants,  i  veuria  una 
imatge  de  Déu,  fins  en  els  idiotes,  en  els  envilits  pel  vici  i 
fins  en  els  mateixos  criminals  i  malvats.  És  una  de  les  visions 
més  completes,  una  de  les  pronòstigues  més  evidents  de  l'Era 
cristiana,  el  psalm  LI.  En  ell  la  deslliuració  del  poble,  l’exalta¬ 
ció  de  l’humil,  el  refrenament  del  poderós  són  el  distintiu  del 
regnat  espiritual  del  Messies,  que  ha  d’ésser  de  perpètua  du¬ 
ració  i  de  tots  els  països  del  món.1  L'exaltació  de  la  plebs  opri¬ 
mida  va  sempre  junta  en  les  visions  profètiques,  lo  mateix 
que  en  la  revelació  evangèlica,  amb  la  nova  manera  d'ésser  de 
la  Humanitat  que  venia  a  establir  en  la  terra  el  Fill  de  Déu. 
Les  veus  dels  profetes,  la  de  la  Verge  Maria,  la  predicació  del 
Precursor,  les  ensenyances  dels  evangelistes  i  apòstols,  la 
vida  i  la  doctrina  de  tots  els  sants  de  la  Iglésia  catòlica  cons¬ 
titueixen  un  himne  de  perfecta  harmonia  en  honor  de  la  De¬ 
mocràcia  cristiana,  un  càntic  sublim  a  l'elevació  popular,  a  la 
gloriosa  exaltació  de  la  plebs,  a  sa  deïficació  en  virtut  de  la 
gràcia,  que  la  Iglésia,  nostra  Mare,  expressa  en  les  solemnitats 
de  sa  litúrgia  manant  al  ministre  sagrat  que  encensi  al  poble. 
Nosaltres  no  qualifiquem  al  poble  de  sobirà;  el  domini  ver- 
dader  sols  pertany  a  Déu;  però  la  teologia  catòlica  ensenya  i 


L  Tal  vegada,  en  compte  del  psalm  LI,  l'autor  es  vol  referir  al  psalm 
LXXI,  en  el  qual  apareix  molt  viva  la  idea  de  l’exaltació  del  pobre  i 
l'abatiment  del  poderós  en  el  regne  del  Messies. 


l’elevació  del  poble 


111 


la  sagrada  litúrgia  considera  al  poble  cristià  com  l’habitació 
més  digna  de  l’Altíssim. 

Les  paraules  de  la  gloriosa  i  sempre  humil  Verge  Maria  al 
visitar  a  sa  cosina  Elisabet,  que  un  antic  tirà  volia  fer  esbor¬ 
rar  de  l’Evangeli  de  Sant  Lluc,1  i  un  pseudo-teòleg  germànic, 
protestant  i  racionalista,  declara  de  sabor  anarquista,  no  són 
altra  cosa  que  l'expressió  de  l'excelsitud  de  la  justícia,  de  la 
justícia  de  la  misericòrdia,  de  l’ordre  humà,  que  no  es  funda 
en  la  raça,  ni  en  la  riquesa,  ni  en  el  poder;  són  una  revelació 
anticipada  de  la  jerarquia  verdadera  i  eterna,  que  Jesucrist 
després  ensenyà  al  predicar  l'Evangeli  de  son  Regne  en  la  ter¬ 
ra,  i  que  la  Verge  Maria  retreu  com  llei  que  ja  ha  presidit  en 
el  govern  providencialment  especial  del  poble  d’ïsrael,  pre¬ 
valent  en  definitiva  la  virtut  sobre  la  força,  la  humilitat  sobre 
la  supèrbia,  i  declarant  la  humilitat  base,  principi  i  germen  de 
Ja  grandesa  verdadera. 


VI 

Tradició  democràtica  de  la  Iglésia 

Són  evidents  els  orígens  democràtics  dels  Cristianisme. 
El  Precursor  del  Messies  declara  que  sa  missió  és  preparar- 
li  una  plebs  perfecta;  i  entre  la  plebs  apareix,  viu,  conversa 
i  tracta  el  Fill  de  Déu  fet  home;  i  encara  que  Ell  í  els  seus 
deixebles  no  exclouen  del  Regne  de  Déu,  de  la  Iglésia,  a  les 
classes  altes  i  riques,  sinó  que,  al  revés,  a  tothom  hi  criden, 
perquè  la  salvació  és  per  tots  els  homes  de  bona  voluntat,  no 
obstant,  Jesucrist  declara  la  summa  dificultat  de  salvar-se  que 
té  el  ric;2  la  primitiva  Iglésia,  deien  els  seus  enemics,  que  sols 
es  componia  de  pobrissalla,  i  encara  que  això  no  sia  cert,  no 


1.  Vide  A  Lapide. 

2.  Mateu,  XIX,  23. 


112 


J.  TORRAS  I  BAGES 


obstant,  la  pobresa  i  la  caritat  constituïen  la  principal  exe¬ 
cutòria  de  noblesa  d’aquella  societat  perfectíssima  en  què  no 
hi  havia  teu  ni  meu,  fins  al  punt  de  que  molts  rics  voluntària¬ 
ment  es  desprenien  de  sos  cabals  posant-los  als  peus  dels 
Apòstols  per  a  ésser  distribuïts  entre  la  Comunitat  segons  les 
necessitats  de  cadascú.1  I  aquesta  voluntària  forma  de  vida  co¬ 
muna,  tan  a  propòsit  per  a  arribar  a  la  sublimitat  de  l'espíri- 
tualisme  cristià,  encara  que  sia  impossible  en  una  societat 
immensa  com  és  la  societat  cristiana,  que  ha  d’abraçar  tota  la 
terra,  en  sos  diferents  continents,  imperis  i  nacions,  i  ha  de 
durar  fins  a  la  fi  dels  segles,  no  obstant,  aquesta  forma  volun¬ 
tària  de  vida  pobra  i  comuna,  que  constitueix  l’ideal  del  Cris¬ 
tianisme,  ha  estat,  és  i  serà  la  forma  predilecta  de  la  Iglésia, 
la  qual  la  conserva  amb  gran  amor  per  a  aquelles  ànimes  fer¬ 
voroses  qui  aspiren  a  la  perfecció  dins  de  la  vida  religiosa. 

És  necessari  repetir  molt  sovint  que  la  utopia  socialista, 
en  lo  que  es  refereix  a  la  distribució  de  la  riquesa,  ve  de  donar 
una  base  obligatòria  a  una  forma  de  vida  que  sols  pot  subsis¬ 
tir  voluntària  i  entre  gent  d’una  certa  altesa  de  vida.  Que  el 
socialisme  voluntari  i  evangèlic  és  condició  sublim  de  lliber¬ 
tat  d'esperit;  i  el  socialisme  obligatori  i  revolucionari  fóra 
oprimiment  i  esclavitud  dels  homes.  La  Iglésia  té  per  proce¬ 
diment  essencial  la  llibertat,  la  Revolució  la  imposició;  per 
això  les  dues  seran  perpètuament  antitètiques. 

La  Iglésia  perennement  ha  donat  culte  a  la  pobresa  i  ha 
prestat  homenatge  d'amor  a  la  plebs,  perquè  la  pobresa  í  la 
condició  humil,  en  la  vida  present,  si  són  voluntàriament  vol¬ 
gudes,  o  almenys  acceptades,  aleshores  són  meritòries,  estat 
de  dignitat  i  en  gran  manera  venerables.  La  història  ens  refe¬ 
reix  d’antics  sants  reis  i  reines  que  s’agenollaven  davant  dels 
pobres,  que  els  besaven  les  llagues  si  estaven  malalts,  i  eren 
els  seus  súbdits  predilectes,  puix  els  consideraven  en  la  con¬ 
dició  superior  de  la  jerarquia  dels  homes  i  en  el  grau  més 


1.  Fets,  IV,  35. 


l’elevació  del  poble 


113 


pròxim  de  la  dignitat  divina.  Sant  Lluís,  rei  de  França,  deía 
que  li  feia  més  por  la  maledicció  d'un  pobre  que  un  exèrcit 
enemic.  Per  això  amb  gran  raó  el  Sant  Pare  Lleó  XIII  rebutja 
la  idea  de  que  la  Democràcia  cristiana  sia  una  cosa  nova,  una 
forma  que  ara  hagi  de  començar,  sinó  que,  derivant  de  l'anti- 
quíssima  font  de  la  revelació  profètica,  completada  i  magni¬ 
ficada  per  la  revelació  de  Jesucrist,  consignada  en  els  codis 
evangèlics  i  apostòlics,  pels  quals  es  regeix  la  Humanitat  cris¬ 
tiana,  la  ïglésia  perennement  l'ha  ensenyada  per  medi  dels 
seus  doctors  i  sants. 

La  predilecció  de  Jesucrist  pels  pobres  i  humils  ha  sigut  la 
marca  característica  de  la  seva  ïglésia,  i  el  cultiu  d’aquest  sen¬ 
timent,  l’ensenyança  d’aquesta  doctrina,  prové  de  la  inspira¬ 
ció  contínua  de  l'Esperit  vivificant  del  Cristianisme. 

I  no  pot  ésser  d'altra  manera,  perquè  aquest  sentiment  i 
aquesta  doctrina  són  un  element  essencial  de  la  nostra  reve¬ 
lació  i  de  la  nostra  religió,  fins  al  punt  de  que  el  Redemptor 
explícitament  nega  l'entrada  en  son  Regne  etern  al  qui  s’apar¬ 
ti  d'aquestes  divines  ensenyances  seves:  lo  petit,  lo  humil,  lo 
insignificant,  lo  despreciable  als  ulls  del  món,  és  preciós  als 
ulls  de  Déu;  en  la  situació  definitiva  de  la  Humanitat,  els  qui 
en  el  món  són  els  darrers,  allà  seran  els  primers,  i  és  impos¬ 
sible  que  sia  amic  de  Déu  qui  no  és  amic  dels  pobres,  dels 
humils  i  dels  petits  davant  del  món.1 

A  la  cooperació  d'aquesta  admirable  obra  divina,  que  els 
homes  mai  haurien  imaginat,  a  l’edificació  d'una  societat  que 
té  per  obligació  essencial,  imprescindible,  que  declara  obra  no 
sols  de  justícia,  sinó  d'amor,  l’atenció  preferent,  la  predilec¬ 
ció,  el  servei  dels  humils  i  petits  segons  el  món,  dels  desem¬ 
parats  de  la  fortuna,  a  la  cooperació  d'aquesta  obra  admira¬ 
ble,  iniciada  pel  mateix  Déu,  han  sigut  cridats  per  obrers, 
amb  preferència  a  totes  les  clases  socials,  els  fills  dels  pobres. 
Els  dotze  apòstols,  les  pedres  fonamentals  de  l’edifici,  foren 


1.  Marc,  X,  15.  Mateu,  XX,  35. 


114 


J.  TORRAS  I  BAGES 


pobres,  pobres  continuaren  essent  en  gran  part  els  qui  vin¬ 
gueren  després;  l’accepció  de  persones,  el  fer  diferència  entre 
rics  i  pobres,  el  donar  preferència  als  rics  fou  anatematitzat 
pels  apòstols  amb  gran  severitat; 1  i  els  graus  més  alts  de  la 
jerarquia  cristiana,  la  dignitat  sacerdotal,  ha  sigut  sempre 
amb  preferència  conferida  als  fills  dels  pobres.  Fins  en  els 
temps  feudals,  en  les  situacions  socials  de  predomini  de  l’ele¬ 
ment  aristocràtic,  fins  en  aquelles  èpoques  en  què  el  poder 
feudal  i  aristocràtic  semblava  que  s'imposava  a  la  Iglésia, 
aquesta  conservà  sempre  amb  gran  energia  el  principi  i  la 
tradició  catòlica,  i  els  Papes  qui  aleshores  governaven  a  la 
Iglésia  s'oposaren,  fins  a  morir  en  el  desterro,  a  que  les 
dignitats  eclesiàstiques  passessin  a  formar  un  membre  de 
l'organisme  feudal  i  aristocràtic. 

Aquesta  és  la  gran  glòria  de  la  Democràcia  cristiana:  la 
perpètua  reivindicació  que  ha  fet  la  Iglésia  en  favor  del  po¬ 
ble,  contra  tota  classe  de  pretensions  exclusivistes  dels  pode¬ 
rosos,  dels  rics  i  dels  qui  tenen  el  predomini  polític  per  a 
exercir  ells  sols  el  govern  espiritual  de  la  Humanitat,  per 
a  ésser  els  magistrats  qui  sostinguin  i  apliquin  la  Llei  de  Jesu- 
crist  a  la  consciència  humana. 


VII 

El  Sacerdoci  i  la  Democràcia 

I  aquesta  providencial  forma  de  govern  exercida  principal¬ 
ment  pels  fills  dels  pobres,  qui  s'imposen  a  l’aristòcrata,  al 
milionari,  a  l’erudit,  al  guerrer  i  fins  al  príncep,  i  fan  la  Llei 
al  món,  aquest  miracle  de  governar  als  poderosos,  els  qui  no 
tenen  força,  profetitzat  ja  per  Isaïes2  quan  deia  que  temps 


1.  Jaume,  II,  1-9. 

2.  XI,  6. 


L'EI.F.VACíÓ  DEL  POBLO 


115 


a  venir  es  veuria  un  noi  que  amb  una  verga  menaria  i  pastu¬ 
raria  ramats  de  feres  que  l'obeirien,  aquesta  forma  de  govern 
democràtic,  aquesta  summa  magistratura  exercida  pels  fills 
dels  pobres,  d’això  mateix,  de  son  origen  obrer,  humil,  des- 
preciable  als  ulls  del  món  pompàtic,  treu  en  l'ordre  humà  la 
força  de  l’eficàcia  de  sa  missió  mai  interrompuda. 

Certament  que  l’aristocràcia  ha  donat  admirables  minis¬ 
tres  a  la  Iglésia.  L'Episcopat  catòlic  li  deu  homes  immortals 
en  la  història  de  les  generacions  cristianes.  Sant  Carles  Bor- 
romeu  i  Sant  Francisco  de  Sales,  rebrots  de  velles  races  aris¬ 
tocràtiques,  entre  altres,  foren  uns  sublims  Pastors  de  po¬ 
bles,  però  és  indubtable  que  la  magistratura  sacerdotal  surt 
preferentment,1  quasi  universalment,  de  la  massa  popular,  i 
que  a  això  es  deu,  humanament  parlant,  l'íntima  eficàcia  de 
son  ministeri  en  la  diversitat  de  situacions  socials. 

El  poble  és  com  una  matèria  prima,  no  s'ha  gastat,  fins 
els  seus  vicis  i  passions  no  arriben  tan  endins  de  la  substàn¬ 
cia  humana,  són  uns  vicis  i  passions  que  tenen  una  mena  d'in¬ 
genuïtat,  tenen  més  brutalitat  que  malícia,  i  moltes  vegades 
ells,  els  viciosos  i  apassionats,  no  disten  tant  com  sembla  de 
la  humilitat  de  cor.  Per  això,  fins  humanament  parlant  i 
prescindint  de  l’auxili  de  la  gràcia  divina,  que  mai  li  pot  fal¬ 
tar,  el  sacerdoci  catòlic  és  una  classe  eterna  i  sempre  nova, 
i  té  l’eficàcia  de  lo  nou.  Déu  mateix,  per  boca  del  profeta  Je- 
remies,2  ha  explicat  al  món,  amb  una  claredat  admirable,  la 
necessitat  de  la  renovació  dels  pobles,  de  les  institucions  i 
de  les  classes  socials.  Ha  revelat  una  llei  de  la  història  hu¬ 
mana.  El  vi  ha  d’ésser  trascolat,  ha  de  passar  d’una  tina  a 
l’altra  tina;  si  no  se'l  separa  de  la  mare,  del  pòsit  que  deixa 
al  fons  de  la  tina,  no  arribarà  a  tenir  l’aroma,  la  sabor  deli¬ 
cada,  el  bouquet,  com  diuen  ara  els  moderns  gormands.  Així 
també  la  Humanitat,  per  a  purificar-se,  ha  d'ésser  trasbalsada, 


1.  «Pauperum  autem  filios  praecipue  eligi  vuit,  nec  tamen  ditiorum 
excludit.»  (Ses.  XXIII,  cap.  XVIII,  Syn.  Trid.) 

2.  XLVIII,  5  i  segs. 


116 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ha  de  deixar  la  mare  o  les  pròpies  impureses  que  la  malme¬ 
ten;  i  la  Providència  de  Déu  qui  la  governa  disposa  en  sos 
eternals  decrets  aquests  trànsits  de  pobles,  d’institucions,  de 
classes  socials,  perquè  el  canvi  i  el  trasbals  les  vagi  purificant, 
acostant-se  l’esperit  humà  a  aquella  puresa  a  què  el  vol  ele¬ 
var  Déu,  Autor  de  l'home  i  de  la  societat.  Aquesta  és  la  Llei 
de  la  mutabilitat  humana  i  de  la  immutabilitat  divina. 

Les  classes  socials  s’envelleixen  i  caduquen,  el  sacerdoci 
és  sempre  el  mateix,  és  sempre  una  classe  viva.  La  immensa 
majoria  del  jovent  eclesiàstic,  com  a  sortits  de  la  plebs,  vénen 
sense  preocupacions,  sense  pretensions,  sense  repugnàncies 
de  classes.  Com  entren  de  nou  a  la  vida  social  tenen  l'esperit 
lliure,  sense  forma  determinada,  aptes,  de  consegüent,  per  a 
revestir-se  de  la  forma  universal  de  l’Evangeli,  de  perpètua 
ingenuïtat,  i  conciliable  amb  totes  les  èpoques  i  amb  totes  les 
classes  socials.  L’Evangeli  lliga  amb  tothom  de  bona  voluntat, 
però  amb  major  suavitat  i  intimitat  amb  els  pobres.  És  1  ’Evan- 
gelium  pauperum.  Per  a  la  seva  perfecta  comprensió,  per  a 
obtenir  la  seva  plena  absorció,  l'home  ha  de  tenir  la  pobresa, 
almenys  d'esperit.  Per  això  estem  amb  gran  delícia  entre  els 
fills  dels  pobres  dels  nostres  Seminaris,  i  quasi  rebem  amb 
més  goig  als  qui  vénen  de  les  quadres  de  les  fàbriques  o  de 
les  pobres  cabanyes  de  la  munytanya,  que  als  qui  surten  de 
casals  rics.  Els  considerem  en  l'ordre  eclesiàstic  més  fills  d'a¬ 
quella  generació  que  no  procedeix  de  la  carn  i  de  la  sang, 
sinó  de  Déu.  La  Providència  sembla  que  d'una  manera  més 
manifesta  els  porta  ella  mateixa  a  les  nostres  mans  per¬ 
què  en  fem  Sacerdots  de  l’Altíssim;  i  a  la  llei  de  casta  que 
regia  en  el  sacerdoci  de  l'Antic  Testament  supleix  la  llei  de 
l’esperit,  tan  propi  del  Cristianisme,  que  significa  la  plenitud 
de  la  perfecció  humana  en  aquesta  vida,  l'espiritualisme  de  la 
pobresa  i  de  la  humilitat  que  preparen  per  a  la  fraternitat 
universal,  vencent  al  materialisme  de  la  casta  i  de  la  riquesa 
que  produeixen  l'orgull  del  predomini  temporal. 

Ningú  en  la  Iglésia  de  Déu  ha  tingut  la  intuïció  tan  viva, 
penetrant  i  eficaç  de  l'excel·lència  espiritual  de  la  pobresa, 


l’elevació  del  poble 


117 


com  a  medi  d'educació  moral  de  l'home,  com  el  gloriós  Pare 
Sant  Francesc.  En  aquesta  part  ha  sigut  l'intèrpret  més  ex¬ 
cel·lent  de  l'Evangeli.  Conten  d'ell  que  una  vegada  plorava 
molt,  ningú  sabia  la  causa  de  la  seva  aflicció,  i  no  el  podien 
consolar.  Preguntat  amb  molta  instància  per  què  plorava,  per 
algun  dels  seus  deixebles  predilectes,  respongué  l'iHustre  Pa¬ 
triarca  de  la  pobresa:  «Ploro  i  estic  en  gran  aflicció  perquè 
acaben  d'entrar  en  l’Ordre  un  gran  nombre  de  joves,  nobles, 
i  tinc  por  no  li  facin  perdre  el  seu  esperit  de  simplicitat  i 
pobresa.» 

Els  nobles  d’aquella  època  és  sabut  que  eren  els  rics,  els 
que  tenien  posició  social,  els  de  llinatge. 


VIII 

El  Sacerdoci,  institució  eterna,  i  el  Sacerdot, 

HOME  DEL  DIA 

El  sacerdoci  no  s’ha  d'encasillar  en  cap  de  les  condicions 
o  classes  socials  concretades  per  les  circumstàncies  històri¬ 
ques.  És  una  classe  eterna.  La  pròpia  Iglésia,  que  veu  en  l’es¬ 
tat  primitiu  de  la  Humanitat,  en  la  Iglésia  d’abans  de  Jesu- 
crist,  el  símbol  profètic  de  si  mateixa,  sempre  ha  reconegut 
com  una  figura  del  sacerdot  catòlic,  del  sacerdot  etern,  a 
Melquisedec,  de  qui  no  es  coneix  ni  la  família,  ni  la  descen¬ 
dència,  ni  la  pàtria.  Lo  etern  no  té  condicions  temporals.  El 
sacerdoci  no  és  un  monument  històric,  sinó  un  membre  viu 
d'un  cos  viu,  la  Humanitat  viadora,  destinat  a  infondre  la  vida 
espiritual  a  tot  el  cos  de  què  ell  és  membre.  Per  això  el  sacer¬ 
dot  ha  d'ésser  un  home  del  dia,  no  del  dia  d’ahir,  no  un  espe¬ 
rit  encarcarat  amb  la  història,  però  sí  home  de  tradició,  que 
és  vida,  i  deu  inquirir  la  sabiduria  dels  passats,  perquè  el  sant 
i  el  savi  són  un  fruit  que  en  la  Humanitat  es  produeix,  no  de 
sobte,  sinó  com  el  resultat  d'una  elaboració,  d’una  tradició, 
d’una  ensenyança  adquirida  per  l'experiència,  per  l’esforç  de 


118 


J.  TORRAS  I  BAGES 

la  voluntat,  per  la  influència  de  la  gràcia,  per  un  conjunt  de 
circumstàncies  educatives  que  influeixen  en  l’home  i  el  dig¬ 
nifiquen.  La  santedat  i  la  seva  sabiduria  són  una  acumulació 
de  ^corrents  humans  i  d’influències  divines  que  es  concreten 
en  la  voluntat  d'un  home,  i  son  lliure  arbitri  fa  d'elles  un  estat 
propi  i  personal. 

El  sacerdot,  de  consegüent,  deixeble  de  la  tradició,  que  és 
vida,  ha  d'ésser  un  home  del  dia,  sense  pretendre  ressuscitar 
lo  passat,  perquè  en  el  món,  per  virtut  pròpia,  sols  ha  ressus¬ 
citat  Jesucrist,  tot  lo  demés  ha  de  morir  i  convertir-se  en 
pols;  el  qui  té  el  privilegi  diví,  com  el  té  la  ïglésia,  d’una  vida 
immortal,  no  ha  de  pretendre  resurreccions;  la  vida  no  recu¬ 
la,  sempre  va  endavant.  Aquesta  és  la  Llei  del  Criador.  No 
havem  d’ésser  d’ahir,  ni  de  demà;  havem  d'ésser  d'avui.  Suffi - 
cit  diei  malitia  sua i1  «Cada  dia  té  son  propi  quefer.»  ^Qui 
sap  lo  que  serà  el  dia  de  demà?2 

Els  homes  més  grans,  savis  i  sants  s’han  enganyat  molt 
sovint  quan  han  volgut  pronosticar  del  dia  de  demà.  La  ma¬ 
teixa  Sagrada  Escriptura3  del  dia  d'avui  en  diu  el  dia  de 
l’home;  el  passat  i  el  pervenir  no  són  nostres.  És  just,  és  obli¬ 
gatori,  és  noble  el  sentiment  d’amor  i  respecte  al  passat.  Qui 
desprecia  els  temps  antics,  desprecia  a  la  Humanitat,  i,  de 
consegüent,  a  son  propi  llinatge.  Però  no  devem  del  passat 
fer-ne  im  ídol.  El  passat  ha  mort,  i  el  cristià  adora  al  Qui  té 
una  vida  sempiterna.  Tot  ídol  és  derogatori  de  la  dignitat  di¬ 
vina,  i,  no  obstant,  l'home  sempre  ha  tingut  una  viva  incli¬ 
nació  a  adorar  les  formes.  Recordem  haver  llegit  en  un  dels 
llibres  més  interessants  de  la  literatura  ascètica,  en  el  famós 
llibre  de  Joan  Cassianus,  un  fet  històric  de  gran  interès  i  ins¬ 
tructiu.  En  les  relacions  de  les  austeríssimes  vides  dels  Pares 
de  l’Erm,  dels  antics  monjos  de  l'Egipte,  consta  que  incons¬ 
cientment,  sense  cap  classe  de  malícia  herètica,  aquells  sants 


1.  Mateu,  VI,  34. 

2.  Proverbis,  XXVII,  1. 

3.  Jeremies,  XVII,  16  et  alibi. 


L’LLEVACTÓ  DF.I.  POBLE 


119 


solitaris  qui  vivien  en  comunicació  íntima  amb  la  Naturalesa, 
en  les  seves  devotíssimes  contemplacions  s’havien  acostumat 
a  representar-se  a  Déu,  objecte  del  seu  amor  i  ocupació  con¬ 
tínua  de  la  seva  vida,  en  forma  humana.  Ell  era  el  solaç  de 
la  seva  vida.  L’antropomorfisme,  al  mateix  temps,  anava  se¬ 
duint  a  aquells  fidels  cristians  d’Orient,  i,  convertit  en  heret¬ 
gia,  fou  condemnat  per  la  Iglésia.  Aleshores  el  Prelat  de  la 
regió  anuncià  la  condemnació  i  reprovació  de  l’error  a  aquells 
venerables  solitaris,  i  ells,  els  homes  de  l'austeritat  i  de  la 
contemplació,  que  vivien  de  la  comunicació  amb  Déu,  al  qual 
olis  se’l  representaven  fet  com  un  home,  sentiren  una  desola¬ 
ció  espantosa.  Es  comunicaven  els  uns  monjos  amb  els  altres, 
es  trobaven  com  si  els  haguessin  robat  la  vida,  no  sabien  com 
contemplar  a  Déu.  L'Esperit  immens  i  infinit,  que  tot  ho  om¬ 
ple,  els  costava  més  de  contemplar  que  no  pas  la  insignificant 
forma  humana. 

A  la  Religió  divina  també  la  limitació  i  la  insuficiència  hu¬ 
mana  la  identifica  sovint  amb  les  formes  socials  transitòries, 
i  quan  la  corrent  del  temps  s’emporta  alguna  d'aquestes  for¬ 
mes  que  l’antiguitat  i  l’harmonia  feien  venerables,  quan  els 
homes,  acostumats  justament  a  respectar  i  a  amar  aquelles 
formes,  les  veuen  desaparèixer,  sovint  a  conseqüència  d'in¬ 
justícies,  no  poden  consolar-se  de  la  pèrdua,  i  es  creuen  haver 
perdut  la  Religió,  com  aquells  antics  solitaris  es  creien  haver 
perdut  a  Déu,  a  l'Esperit  infinit,  perquè  no  el  podien  adorar 
en  forma  humana. 

El  nostre  ideal,  la  nostra  norma,  el  nostre  mestre,  el  nos¬ 
tre  director,  nostramo,  és  Jesucrist,  qui  és  d’ahir,  d'avui  i  de 
tots  els  segles.1  Ell  és  l'home  típic,  enviat  per  Déu  i  Déu  ver- 
dader,  el  Messies,  Home  de  totes  les  civilitzacions  i  de  totes 
les  races.  És  cosmopolita,  i  son  Evangeli  etern.  Qui  el  vol  lli¬ 
gar  a  una  època,  a  una  civilització,  a  una  raça,  a  una  transi¬ 
tòria  forma  política,  social  o  econòmica,  deroga  la  seva  infi- 


1.  Hebreus,  XIII,  8. 


120 


J.  TORRAS  I  BAGES 

nita  dignitat  i  no  entén  a  Jesucrist.  Solvit  Christum,  com  deia 
Sant  Joan1  dels  heretges  de  son  temps;  el  desfà,  el  divideix, 
no  el  comprèn  en  la  seva  integritat,  es  queda  amb  una  part! 
perquè  la  infinita  influència  i  fecunditat  de  la  gràcia  de  Jesu¬ 
crist  en  el  llinatge  humà  es  coneixerà  acabats  els  segles  i  su¬ 
mades  totes  les  èpoques,  i  la  seva  influència  és  tan  universal, 
és  tan  impossible  que  el  món  se  sostregui  d'ella,  que  la  Iglésia 
ha  condemnat  la  doctrina  que  diu  que  els  gentils  d'abans  del 
naixement  del  Salvador  no  la  sentien.  El  Verb  de  Déu  és 
1  única  llei  essencial  de  vida  del  llinatge  humà. 


IX 

Doctrines  democràtiques  de  la  Iglésia 

D'aquesta  infinitat  de  Jesucrist  procedeix  el  caràcter  uni¬ 
versal,  indeterminat  de  formes,  de  la  societat  que  d’Ell  deri¬ 
va,  de  la  Cristiandat.  Ell  no  té  preferències  determinades  de 
classe;  tothom  que  guarda  la  justícia  i  la  caritat  és  fill  de 
Déu.  L’única  preferència  evident,  innegable,  de  son  Cor  és 
l’amor  als  pobres,  i  així  és  que  els  grans  imitadors  de  Jesu¬ 
crist,  els  seus  amics  indiscutibles,  que  són  els  Sants,  tots  ells 
han  sigut  íntims  dels  pobres  i  per  amor  d'Ell  s'han  fet  po¬ 
bres;  i  la  Iglésia,  son  instrument  en  el  govern  espiritual  dels 
homes,  i  que  mira  sempre  l'exemple  del  Redemptor  i  sempre 
escolta  sa  paraula  per  a  donar  la  norma  de  la  vida  a  la  socie¬ 
tat  que  segueix  ses  ensenyances,  ha  tingut  contínuament  com 
a  missió  pròpia  seva  la  del  Precursor:  Pararé  Domino  ptebem 
perfectam. 

Així  és  que,  dins  del  Cristianisme,  en  la  mateixa  essència 
de  la  Iglésia,  hi  trobem  el  germen  democràtic  que  subsisteix 
en  les  situacions  més  diverses  que  naturalment  porta  la  suc- 


1.  I  Joan,  IV,  4. 


L’ELEVACIÓ  DE!.  POBT.E 


121 


cessió  de  les  èpoques.  No  molt  després  de  la  victòria,  quan 
el  Cristianisme  ja  dominava  en  la  ciutat  dels  Cèsars,  que  la 
Providència  feia  ciutat  dels  Papes,  un  Pontífex  romà,  Sixte  III, 
ordena  la  composició  de  l'immens  i  admirable  mosaic  de  San¬ 
ta  Maria  la  Major  en  honor  de  la  Verge  nostra  Senyora,  que 
avui  encara  contemplen  amb  gran  fruïció  tots  els  qui  visiten 
la  Ciutat  Eterna,  i  mana  posar-hi  aquesta  dedicatòria,  encara 
subsistent:  Xistus  Episcopus  plebi  Dei.  La  plebs  romana  qui 
voltava  al  Pontífex  en  les  Catacumbes,  assegut  aquest  en  el 
soli  august  de  la  victòria,  és  encara  son  objecte  predilecte,  i  a 
la  plebs,  i  no  al  patriciat,  dedica  una  de  les  obres  d'art  més 
admirables  que  es  conserven  de  l'antiguitat,  i  que  és  al  mateix 
temps  testimoni  perenne  dels  sentiments  populars  del  Cris¬ 
tianisme. 

I  quan  ve  la  descomposició  de  l'antiga  societat  romana,  i 
amb  el  temps  es  transforma  en  la  societat  feudal,  quan  un 
perseverant  estat  de  guerra  endureix  els  costums,  dissipa  la 
llum  de  la  civilització  i  apareix  per  la  natural  evolució  de  les 
coses  una  aristocràcia  militar  que  es  converteix  en  territorial, 
la  societat  europea  no  perd  mai,  baix  la  maternal  influència 
de  la  Iglésia,  el  respecte  que  es  deu  al  poble,  perquè  la  veu  de 
l'Evangeli  se  sobreposa  al  remor  de  les  armes;  i  els  cànons 
dels  concilis  celebrats  en  aquella  època  semibàrbara  van  sem¬ 
pre  a  la  defensa  de  l'oprimit,  del  treballador,  de  l'orfe,  de  la 
viuda  i  de  tots  els  desemparats.  I  quan  encara  durava  l'orga¬ 
nització  feudal  i  el  predomini  de  l’aristocràcia  en  la  major 
part  d’Europa,  i  semblava  que  la  força  era  omnipotent,  l'eter¬ 
na  doctrina  de  la  Veritat,  interpretada  per  un  dels  més  grans 
Doctors  que  ha  tingut  la  Iglésia,  Sant  Tomàs  d’Aquino,  pre¬ 
cisament  fill  d’una  antiga  raça  feudal,  ensenya  el  caràcter 
social  de  la  riquesa,  en  virtut  del  qual  no  hi  ha  classe  ni  con¬ 
dició  de  ciutadans  qui  puguin  dir-se  desheretats,  puix  explí¬ 
citament  escriu1  «que  és  una  lícita  necessitat  de  la  vida  hu- 


1.  2-2,  q.  66,  a.  2,  i  q.  65,  a.  2. 


122 


J.  TORRAS  I  BAGES 

mana  que  l’home  tingui  béns  propis»,  però  també  afegeix 
«que,  quant  a  l'ús  d’ells,  l’home  no  deu  tenir  els  béns  ex¬ 
terns  com  propis,  sinó  com  comuns,  de  manera  que  fàcilment 
en  faci  participants  als  altres  en  les  seves  necessitats,  segons 
lo  que  diu  l'Apòstol:  Mana  als  rics  del  segle  que  sien  fàcils 
en  donar  i  comunicar  lo  propi». 

I  aquesta  fórmula  expressiva  de  la  naturalesa  de  la  pro¬ 
pietat  i  de  la  distribució  de  la  riquesa,  que  donà  el  Doctor 
escolàstic,  constitueix  la  perenne  doctrina  del  Cristianisme, 
que  mai  ha  sigut  superada  per  les  escoles  dels  economistes; 
fórmula  simplicíssima,  justa,  discreta  i  fàcil  d'ésser  compre¬ 
sa;  cànon  de  tota  la  Humanitat,  que  mai  serà  titllat  d'utòpic, 
com  tantes  i  tantes  teories  d’economistes  i  de  socialistes,  i 
regla  de  conducta  que  tot  home  de  bona  voluntat  pot  i  deu 
seguir  en  el  règim  de  sa  vida  social. 

Per  això  el  caràcter  social  de  la  riquesa,  la  participació  de 
tot  el  llinatge  en  els  elements  de  viure  que  el  Criador  pro¬ 
porciona  per  medi  de  la  Naturalesa  i  de  la  indústria  humana, 
sense  que  sia  lícit  excloure'n  a  ningú,  perquè  tot  el  llinatge 
és  una  família,  constitueix  una  doctrina  dogmàtica  que  va 
surant  de  generació  en  generació,  sobreposant-se  a  totes  les 
teories,  imposant-se  a  totes  les  escoles,  i  essent  anunciada, 
fins  en  les  èpoques  més  refractàries  als  principis  de  la  igual¬ 
tat  essencial  entre  els  homes,  amb  claredat,  sense  contem¬ 
placions  pels  rics  i  poderosos,  per  boca  dels  doctors  i  evan¬ 
gelitzadors  més  insignes  que  ha  tingut  la  Iglésia. 

En  una  època  que  els  francesos  anomenen  el  gran  segle, 
que  indubtablement  té  un  lloc  eminent  en  la  història  univer¬ 
sal  del  llinatge  humà,  d’intensa  resplendor  en  tots  els  rams 
que  encisen  el  nostre  esperit,  davant  d’un  Rei  a  qui  anomenen 
el  Rei  Sol  per  a  designar  que  il·luminava  a  tot  ï'horitzó  civi¬ 
litzat,  enmig  d'una  aristocràcia  cortesana,  il·lustre,  de  gust 
exquisit  i  poderosa,  quan  totes  les  classes  superiors  d’aquella 
societat  estaven  en  el  zenit  de  sa  glòria,  l'home  més  eloqüent 
i  savi  de  la  Iglésia  i  de  la  literatura  franceses,  Bossuet,  educat 
dins  d’aquests  mateixos  elements,  però  gran  coneixedor  de  la 


l’elevació  del  poble 


123 


doctrina  i  de  la  tradició  catòliques,  fa  ressonar  la  seva  veu,  no 
tribunícia,  sinó  patrícia,  proclamant  amb  tota  la  seva  cruesa, 
posant  en  evidència  l’eterna  Democràcia  del  Cristianisme,  l'e¬ 
minent  dignitat  dels  pobres  i  la  categoria  superior  de  totes 
que  els  correspon  en  la  jerarquia  humana,  al  servei  de  la  qual 
deuen  consagrar-se  els  poderosos  en  una  societat  cristiana.1 

De  manera  que  les  ensenyances  pontificals  del  Sant  Pare 
Lleó  XIII  sobre  la  Democràcia  cristiana,  de  la  qual  ell  parlà 
canònicament  com  doctor  i  mestre  universal  dels  cristians, 
no  són  una  concessió  a  l'esperit  del  segle,  no  són  una  doctrina 
nova,  no  constitueixen  un  sistema  social  ideat  per  Lleó  XIII, 
sinó  que  són  purament  l'aplicació  a  la  societat  contemporània 
d’uns  principis  revelats  als  homes  pels  antics  profetes  d'Is- 
rael,  confirmats  i  completats  per  Jesucrist,  i  que  la  Iglésia  va 
transmetent  de  generació  en  generació,  llum  de  vida  social  o 
col·lectiva  i  de  vida  espiritual  i  personal  que  mai  s'és  eclipsa¬ 
da  ni  en  les  èpoques  de  majors  preocupacions,  i  que  així  com 
serveix  per  a  la  perfecció  i  santificació  individual  dels  cris¬ 
tians,  és  d’intensíssima  eficàcia  per  a  l’equilibri  i  la  pau  de  la 
societat  humana. 

Veu’s  aquí  altra  vegada  evidenciada  la  necessitat  de  la  re¬ 
velació  divina,  del  dipòsit  sagrat  de  la  doctrina  que  guarda  la 
Iglésia  amb  tota  fidelitat,  considerant  aquesta  custòdia  com 
la  primera  i  més  essencial  de  les  seves  obligacions;  sense 
aquesta  vigilància  sobre  el  preciós  tresor  de  la  doctrina  reve¬ 
lada,  la  mutabilitat  humana,  el  gust  de  lo  nou,  el  cansament 
de  lo  antic,  la  infinida  pruïja  de  l'home  qui  mai  està  satisfet 
i  sempre  cerca  novetats,  emocions  i  paradoxes,  qui  sembla 
un  noi  que  es  cansa  de  les  joguines  amb  què  entreté  la  seva 
activitat  pueril;  sense  aquesta  severa  vigilància  en  la  guarda 
de  la  doctrina  de  la  revelació,  base  de  la  vera  civilització  hu¬ 
mana,  com  ho  demostra  el  fet  de  que  aquesta  sols  existeixi 


1.  Sermon  pour  le  Dimanche  de  la  Septuagésime  ( CEuvres  de  Bos- 
suet),  chez  Lefèvre,  t.  IV. 


124 


J.  TORRAS  I  BAGES 

en  els  països  que  tenen  per  llibre  de  text,  per  llibre  de  la 
vida,  la  Sagrada  Bíblia,  la  societat  hauria  de  liquidar  per  des- 
avinença  essencial  entre  els  socis.  Però  la  fórmula  que  deter¬ 
mina  la  legitimitat  de  la  propietat  i  del  capital  i  de  la  distri¬ 
bució  social  de  la  riquesa,  de  l'autoritat  i  de  la  llibertat  hu¬ 
mana,  com  de  totes  les  bases  essencials  de  la  societat  que  per 
tenir  caràcter  de  fonament  han  d’ésser  immòbils,  està  contin¬ 
guda  en  la  revelació  divina,  i  en  ella  no  pot  posar-hi  sa  mà 
barroera  l'home,  més  hàbil  per  a  destruir  que  per  a  edificar. 

X 

La  Llei  Natural  davant  de  les  dues  Democràcies 

La  Democràcia  ha  d'ésser  enemiga  dels  constructors  de 
societats,  perquè  aquests  pretensiosos  i  improvisats  creadors 
de  pobles  prenen  la  massa  social  com  a  matèria  de  son  art, 
i,  de  consegüent,  es  consideren  superiors  al  poble,  amb  po¬ 
testat  de  dictar-li  la  llei  de  la  vida,  i  llevant-li,  de  consegüent, 
l’excelsa  autonomia  que  la  Humanitat  porta  en  ses  entranyes: 
la  llei  natural  que  el  Criador  esculpí  d’una  manera  inesborra¬ 
ble  en  l'obra  predilecta  de  ses  mans:  els  homes.  Sa  naturalesa, 
obra  del  Criador,  és  sa  llei. 

Estem  en  un  d'aquells  casos  en  què  la  Sabiduria  revelada 
ha  d’acudir  en  auxili  de  la  llei  natural,  en  què  la  gràcia  ha 
d’ajudar  a  la  naturalesa.  Els  agitadors  socialistes  són,  gairebé 
tots,  homes  inspirats  per  les  concupiscències,  no  són  deixebles 
de  la  Veritat,  no  són  intèrprets  de  la  Naturalesa,  ells  són  els 
qui  volen  decretar  la  forma  de  la  societat,  í  es  tenen  pels 
arquitectes  de  l’edifici  humà;  i  la  regla  i  el  nivell  de  la  cons¬ 
trucció  que  pretenen  no  és  la  regla  que  perennement  ha  servit 
per  a  totes  les  societats  humanes,  infosa  pel  Criador  del  llinat¬ 
ge  i  ratificada  i  explicada  per  son  Redemptor.  En  les  dues  de¬ 
mocràcies,  la  socialista  i  la  cristiana,  dominen  dues  lleis  dife¬ 
rents:  la  de  la  concupiscència  i  la  de  la  caritat.  D'aquí  ve  que 


l.'LI.I'VACIÓ  DLL  POBLE 


125 


sien  inconciliables,  corn  la  mentida  i  la  veritat.  La  mentida  per 
si  és  nihilista,  és  una  fantasia,  una  aparença,  no  una  realitat, 
sinó  carença  de  veritat.  L’instint  desfrenat  enganya  als  homes, 
per  això  els  antics  simbolitzaven  la  concupiscència  o  la  passió 
tapada  d’ulls.  No  hi  veu.  Es  veu  solament  a  si  mateixa,  però 
no  la  realitat. 

D’aquí  prové  que  la  concupiscència  sia  sempre  destructiva, 
i  quan  s’apodera  dels  instints  humans,  aquests,  que  existei¬ 
xen  com  auxiliadors  de  la  vida  humana,  es  giren  contra  el  ma¬ 
teix  home.  Quan  les  flames  de  la  cega  concupiscència  s’apode¬ 
ren  de  l’instint  conjugal,  aquest,  posat  pel  Criador  per  a  la 
multiplicació  del  llinatge,  es  converteix  en  homicida  i  estèril, 
i  mata  la  descendència.  La  llei  de  la  multiplicació  dictada  so¬ 
lemnement  al  llinatge,  la  Llei  del  Criador  per  excel·lència,  com 
l’anomena  el  grave  Tertul·lià,  es  toma  llei  de  destrucció  i  d’a¬ 
nihilació  social.  El  Decàleg  posa  el  manament:  No  fornicaràs, 
de  seguida  del  que  diu:  No  mataràs,  perquè  la  fornicació  és 
una  mena  d’homicidi  i  un  atemptat  contra  la  conservació  del 
llinatge.  La  font  pura  i  fecunda  del  llinatge  és  el  sant  matri¬ 
moni.  Per  això  aquest  és  una  institució  essencial  del  Cristia¬ 
nisme  que  es  regeix  per  la  caritat,  que  té  sempre  a  la  vista 
el  bé  i  la  dignitat  del  llinatge  humà,  el  bonum  prolis  dels  ca* 
nonistes;  i  l’amor  lliure,  és  a  dir,  la  concupiscència  sense 
fre,  és  la  llei  del  socialisme,  que  no  veu  en  la  unió  conjugal 
altre  fi  que  la  mútua  concupiscència.  Quan  la  concupiscència 
desfrenada  s’apodera  de  l’instint  de  posseir,  aquest  instint 
propi  de  la  criatura  racional,  qui  cerca  una  base  material, 
necessària  per  a  la  vida,  i  és  el  germen  i  principi  del  dret  de 
propietat,  és  a  dir,  d’una  possessió  no  transitòria,  sinó  perma¬ 
nent  dintre  de  certs  límits,  l’instint  de  posseir  aleshores,  com 
se  veu  en  el  sistema  socialista,  es  gira  contra  la  possessió 
humana,  distinta  de  la  bestial,  pròpia  i  típica,  que  anomenem 
propietat,  i  vol  convertir  a  tots  els  homes,  de  ciutadans  lliu¬ 
res,  en  clients  de  l’Estat,  qui,  constituït  en  únic  propietari  i 
únic  capitalista  i  patró  de  tots  els  ciutadans,  ha  de  distribuir 
les  feines  entre  ells  i  dar-los  la  pitança  necessària  per  a  viure, 


126 


J.  TORRAS  I  BAGES 


i  res  més.  Per  això  la  implantació  del  socialisme  importaria  la 
restauració  dels  antics  esclaus,  o  almenys  dels  servi  glebae, 
d’una  cosa  pitjor  que  els  pagesos  de  remença,  per  l'emanci¬ 
pació  dels  quals  lluitaren  nostres  pares  i  l’ob tingueren  ja  fa 
molts  cents  anys.  Mireu,  de  consegüent,  quin  progrés;  sinó 
que  d'aquella  servitud  antiga  i  limitada,  en  certs  casos  era  pos¬ 
sible  redimir-se,  i  ara  els  socialistes  la  voldrien  universal,  irre- 
dimible,  considerant-la  com  l'últim  i  més  alt  grau  de  perfec¬ 
ció  de  l'organisme  econòmic  de  la  societat. 

i  Oh  noble  llibertat  de  la  ciutadania  cristiana,  font  de  senti¬ 
ments  purs,  de  costums  honestos,  d’elevació  d’esperit,  de  dig¬ 
nitat  de  caràcter,  on  aniries  a  parar  si  fos  possible  la  realit¬ 
zació  de  les  utopies  i  somnis  dels  moderns  socialistes,  ence¬ 
gats  per  la  concupiscència,  única  llei  de  la  vida  humana  pels 
doctors  de  la  secta!  jAmb  quanta  veritat  digué  l’apòstol  Sant 
Pau  1  que  la  concupiscència  era  l’arrel  de  tots  els  mals  i  que 
feia  apostatar  de  la  fe,  com  ho  veiem  sovint  per  experiència  en 
rics  i  pobres!  Qui  pren  per  llei  de  vida  la  concupiscència  ha 
de  rebutjar  necessàriament  la  llei  de  la  caritat.  Cristians  i 
socialistes,  els  doctors  de  la  Iglésia  i  els  de  la  secta  s’avenen 
en  una  mateixa  sentència:  el  socialisme  no  és  una  qüestió  eco¬ 
nòmica,  sinó  moral  i  espiritual,  de  substància  í  essència,  no 
de  material  estructura  externa  de  la  societat,  sinó  que  és  qües¬ 
tió  íntima,  de  vida,  una  essencial  transformació  de  la  socie¬ 
tat,  que  significa  un  canvi  d'esperit,  més  aviat  una  flaquesa 
d'esperit. 

El  materialisme  sempre  és  una  gran  flaquesa  humana,  i 
el  socialisme  és  una  manifestació  de  materialisme.  El  mateix 
sentit  comú,  a  l'home  fort  i  decidit  el  qualifica  d’home  d'es¬ 
perit,  i  diem  que  no  té  esperit  a  l’home  flac;  per  això  la  lluita 
actual  en  l’essència  i  realitat  és  entre  el  materialisme  i  l’espi- 
ritualisme,  entre  la  llei  de  la  concupiscència  i  la  llei  de  la  ca¬ 
ritat,  que  corresponen,  respectivament,  a  la  Democràcia  socia- 


1.  I  Timoteu,  VI,  10. 


L’ELEVACIÓ  DEL  POBLE 


127 


lista  i  a  la  Democràcia  cristiana;  i  aquesta  prevaldrà  contra 
l'altra  el  dia  en  què  se  li  hagi  multiplicat  l’esperit.  Aquell  és 
més  poderós  qui  té  més  esperit. 

Així  ha  succeït  sempre  en  totes  les  heretgies  que  han  apa¬ 
regut  en  la  Iglésia  de  Déu;  l'heretgia  ha  quedat  vençuda  quan 
la  Iglésia,  és  a  dir,  la  societat  cristiana,  ha  multiplicat  son 
esperit,  i  aquest  és,  en  l’ordre  que  regeix  el  govern  espiritual 
de  la  Humanitat,  en  el  curs  de  la  història  humana,  l'objecte 
providencial  i  la  raó  d'ésser  de  les  heretgies.1  Sense  l'ateisme 
Déu  no  seria  tan  venerat;  a  Jesucrist  l'estimem  més  quan  el 
contemplem  crucificat;  i  la  contradicció  perenne  que  el  Re¬ 
demptor  sofreix  de  part  dels  homes  concupiscents  de  totes 
les  èpoques,  sosté  l’esperit  cristià  fervent,  com  el  vent  ar¬ 
bora  més  el  foc. 

El  socialisme  ha  d’ocasionar  una  renovació  de  cristianisme 
en  la  terra.  Ha  nascut  aquell  d'un  refredament  de  la  pietat  en 
la  vida  de  la  societat  civilitzada;  l'ombra  serveix  a  la  llum  per 
a  produir  la  convenient  perspectiva  dels  objectes  materials,  i 
per  medi  de  faules  i  de  ficcions  és  introduïda  la  veritat  de  la 
realitat  en  l’esperit  humà. 

Mai  hi  han  hagut  més  faules  que  al  principi  del  Cristianis¬ 
me.  Els  apòstols  escriuen  contra  elles,  veient-hi  un  gran  perill 
per  a  la  sòlida  creença.  Sant  Pere 2  amb  molta  vehemència  pre¬ 
dica  contra  els  propagandistes  de  faules  doctes;  la  sabiduria 
mundana,  vanitosa  i  lleugera,  sempre  fou,  és  i  serà  amiga 
de  novetats  i  faules  enginyoses,  i  el  Príncep  dels  Apòstols 
apercep  seriosament  als  cristians  perquè  no  es  deixin  seduir 
per  elles.  Devem  nosaltres  també  advertir  als  cristians  mo¬ 
derns  a  fi  que  la  faula  socialista  presentada  amb  pomposi¬ 
tat  d’arguments  i  amb  subtils  especulacions,  però  que  prescin¬ 
deix  de  la  realitat  humana,  essent  una  composició  a  priori, 
com  un  somni  d’artista  romàntic  que  interessa  per  ses  formes 

1.  I  Corintis,  XI,  19. 

2.  II  Pere,  I,  16. 


128 


J.  TORRAS  I  BAGES 


a  la  imaginació,  pel  sentiment  al  cor,  i  estimula  vivament  els 
instints  més  violents,  devem,  dic,  advertir  als  cristians,  a  fi 
que  no  es  creguin  la  faula,  sinó  que  mirin  la  realitat  de  les 
coses,  que  examinin  la  naturalesa  i  les  entranyes  de  la  societat 
humana,  i  veuran  la  conformitat  de  la  naturalesa  i  de  la  grଠ
cia,  de  la  raó  i  de  la  revelació,  i  com  la  Llei  natural  és  la 
condició  necessària  de  subsistència  i  de  vida  de  tota  comuni¬ 
tat  humana. 

El  socialisme  significa  l’abolició  de  la  Llei  natural,  i  la  Llei 
natural  és  la  fórmula  necessària  de  tota  associació  humana,  el 
vincle  essencial,  el  germen  de  la  civilització,  essent  impossi¬ 
ble  que  sense  ella  subsisteixi  una  verdadera  societat.  La  Llei 
natural  és  la  llei  dels  homes;  la  Llei  civil  és  la  llei  dels  ciuta¬ 
dans.  Quan  la  Llei  civil,  segons  volen  els  socialistes,  se  sobre¬ 
posa,  altera  i  violenta  la  Llei  natural,  es  fa  injúria  a  la  Natu¬ 
ralesa  humana,  i  tal  situació  no  pot  constituir  l'estat  perma¬ 
nent  de  les  coses.  Desgraciadament,  el  civilisme,  és  a  dir,  la 
teoria,  va  ensenyorint-se  del  govern  dels  Estats,  els  quals  cohi¬ 
beixen  a  l'home.  Pateixen  de  socialisme.  En  un  sistema  legis¬ 
latiu  cristià  l'home  és  l’objecte,  el  fi,  la  raó  d'ésser  de  la  llei. 
Aquesta  existeix  en  bé  de  l'home  i  per  a  ajudar-lo  a  ésser 
home:  tota  profanació  de  la  naturalesa  humana,  la  vulnera¬ 
ció  de  la  personalitat,  constitueix  un  delicte  abominable,  i 
Jesucrist  declarà  que  el  qui  no  respectés  als  més  petits  i 
humils  del  llinatge  mereixia  que  amb  una  roda  de  molí  lliga¬ 
da  al  coll  fos  tirat  al  fons  del  mar.1  Ja  havem  dit  que  els  rics 
existien  pels  pobres,  no  els  pobres  pels  rics,  i  devem  afegir 
que  l'autoritat  existeix  pels  súbdits,  no  els  súbdits  per  a  l'auto¬ 
ritat,  i  fins  Jesucrist,  segons  el  símbol  de  la  fe  catòlica,  exis¬ 
teix  pels  pecadors,  no  els  pecadors  per  a  Jesucrist.2 

L’home,  doncs,  en  tota  sa  integritat  ha  de  subsistir  en  tot 
sistema  social;  tot  sistema  que  vulneri  la  integritat  humana 

1.  Mateu,  XVIII,  6. 

2.  «Propter  nos  homines  et  propter  nostram  salutem  descendit  de 
coelis.» 


l'elevació  del  poble 


129 


és  fals  radicalment,  perquè  tot  sistema  social,  polític  o  econò¬ 
mic  s’ha  de  dirigir  a  l’home,  a  perfeccionar-lo,  a  ennoblir-lo, 
consolar-lo  i  a  salvar-lo,  com  a  aquests  fins  es  dirigeix  la  reli¬ 
gió  divina  ensenyada  al  llinatge  humà  pel  Verb  de  la  Veritat. 
L’Estat  i  la  Iglésia  són  per  a  l'home,  no  és  l’home  per  a  la 
ïglésia  o  per  a  l’Estat.  És  clar  que  hi  ha  d’haver  una  llei  dels 
homes,  com  existeix  una  llei  en  cada  classe  de  sers,  la  llei  de 
sa  naturalesa,  la  llei  natural  de  què  parlàvem  ara,  una  llei  de 
ponderació  humana,  inherent  a  la  naturalesa,  sense  la  qual 
aquesta  es  dissiparia,  es  desnaturalitzaria,  i  l'experiència  hu¬ 
mana  dels  segles  passats,  en  els  quals  és  de  sentit  comú  que  hi 
ha  hagut  societat,  perquè  societat  n’hi  ha  des  de  que  es  té 
memòria  d’homes,  l'experiència  humana  dels  segles  passats 
ens  ensenya  les  institucions  essencials  en  la  societat  humana 
que  el  Cristianisme  ratificà,  ennoblí  i  perfeccionà. 


XI 

El  Decàleg  és  la  Llei  de  la  vida  social 

La  Llei  de  ponderació  humana  que  sosté  l’equilibri  social 
és  el  Decàleg.  La  igualtat  matemàtica,  l'exactitud  matemàtica 
és  una  utopia  voler-la  aplicar  a  la  societat.  Cada  cosa,  cada 
ciència,  cada  art  té  la  seva  lògica.  La  matemàtica  és  una  cièn¬ 
cia  de  la  matèria;  la  sociologia  ho  és  de  la  matèria  i  de  l'es¬ 
perit.  Per  això  qualifiquem  a  la  llei  social  de  llei  de  pondera¬ 
ció;  és  una  composició  d'ingredients  molt  distints,  i  quan 
l’home  hi  vol  posar  la  mà,  com  els  doctors  socialistes,  la  des¬ 
barata.  Voler  destruir,  com  ells  volen,  la  llei  del  contrast 
humà,  és  voler  destruir  l’equilibri  social;  l'equilibri,  l’harmo¬ 
nia  i  la  fecunditat  en  aquest  món  són  un  efecte  del  contrast. 
Lo  que  en  diem  l'univers  és  precisament  això.  La  contrarietat 
de  forces  és  la  base  de  l'equilibri  físic  i  moral  dels  homes;  i 
l'equilibri  és  l'harmonia,  la  vida,  lo  sublim  de  la  creació,  i  la 
llei  de  l’equilibri  social  és  el  Decàleg«  Tothom  sap  que  aques- 


9 


130 


J.  TORRAS  I  BAG 


ta  fou  la  conclusió  obtinguda  per  Le  Play  en  la  fonda  i  s 
cera  investigació  efectuada  amb  un  procediment  de  pura  < 
servació  social. 

La  societat  està,  com  tot  cos  viu,1  en  contínua  elaborac 
va  vivint,  va  transformant-se,  canvia  sa  estructura  externa 
sos  òrgans  essencials  són  sempre  els  mateixos,  perquè  ells  s 
els  qui  operen  l'elaboració  vital.  Els  socialistes  voldrien  leg 
lar  sobre  la  vida,  i  iqui  són  ells  per  a  tenir  tal  pretensió? 
vida  no  té  més  llei  que  el  Verb,  i  ella,  la  vida,  és  llei  de  i 
lo  altre,  dicta  condicions  i  les  imposa,  i  qui  vol  eixir-se  d'el 
ha  de  morir.2  Per  això,  quan  la  Llei  de  la  vida  social,  quan 
Decàleg  és  complet  i  observat,  la  societat  viu;  quan  és  desc 
dat,  la  societat  decau,  i  quan  fos  enterament  esborrat,  la 
cietat  moriria  i  vindria  l'estat  salvatge.  L’actual  experièn 
de  les  nacions  ens  ho  comprova;  en  aquelles  en  què  hi 
l'observança  social  i  pública  del  Decàleg,  la  civilització  i 
potència  vital  és  més  forta;  en  aquelles  en  què  el  Decàleg  ] 
blicament  és  trencat,  la  vida  social  va  debilitant-se  i  extingi 
se,  com  veiem  que  passa  a  Espanya.  De  segur  que  els  n 
tres  homes  polítics  no  gosarien  declarar  el  Decàleg  llei 
l’Es  tat  espanyol,  essent  així  que  és  la  llei  eterna  de  la  Hur 
nitat,  fora  de  la  qual  és  impossible  que  hi  hagi  vida  social  v 
dadera  i  vigorosa. 

El  gran  antídot  contra  la  utopia  socialista  és  el  Decàl 
sempre  viu  en  la  consciència  humana,  malgrat  tots  els  so 
mes  subtils  i  les  més  enginyoses  faules  del  socialisme.  És  c 
que  de  vegades  més  o  menys  s'esborra,  i  que  Moisès  tin| 
d'escriure’l  en  dues  taules  de  pedra;  però  la  revelació  c: 
tiana,  la  gràcia  de  la  difusió  de  la  Veritat  les  esculpí  en 
cor  dels  qui  són  fills  de  Déu  per  adopció,  i  el  treball,  la  n 
sió  i  tot  el  ministeri  dels  qui  per  raó  de  son  estat  o  de  ses  c 
dicions  personals  han  de  contribuir  a  l'elevació  del  poble 


1.  Efesis,  IV,  16. 

2.  Joan,  I. 


l’elevació  del  poble 


131 


la  formació  d’una  plebs  perfecta,  o  sia  la  Democràcia  cristia¬ 
na,  ha  de  dirigir-se  a  fer  regnar  el  Decàleg,  la  llei  de  vida,  en 
el  cor  dels  homes.  El  dia  en  què  sincerament  regnés  el  Decଠ
leg,  amb  ses  naturals  conseqüències,  en  el  cor  de  rics  i  pobres, 
el  socialisme  quedaria  vençut  i  dissipat  de  la  faç  del  món 
cristià,  que  és  únicament  on  existeix  amb  verdadera  força. 

Tota  qüestió  moral  i  de  justícia,  la  família,  la  propietat  i 
l’autoritat,  ha  de  resoldre's,  en  últim  terme,  pel  Decàleg;  si 
no,  no  es  pot  resoldre.  Hi  ha  d'haver  una  última  instància  en 
els  tribunals,  si  no  es  vol  pledejar  eternament;  un  primer  i 
últim  principi  en  les  discussions,  si  les  disputes  han  de  tenir 
terme  i  els  homes  no  es  conformen  en  passar  la  vida  enrao¬ 
nant  en  lloc  de  passar-la  obrant. 

La  societat  ha  de  tenir  bases  fixes,  incontrovertibles  i  sa¬ 
grades.  Les  bases  socials  són  sagrades,  no  són  obra  de  l'home, 
són  obra  del  Criador,  i  per  això  atemptar  contra  elles  és  un 
delicte.  Hi  ha  coses  que  Déu  ha  entregat  a  les  disputes  dels 
homes;  i  altres  que  la  mà  de  l’home  no  les  pot  tocar,  són 
sobrehumanes,  són  divines,  són  l'essència  i  la  vida  de  la  Hu¬ 
manitat.  i  Desgraciats  de  nosaltres  que  les  bases  socials  fossin 
qüestió  d'Acadèmia  pels  savis  i  de  míting  per  part  dels  popu¬ 
lars;  que  vinguessin  a  parar,  com  ja  quasi  hi  han  vingut,  a 
qüestió  de  programa  electoral! 

El  socialisme  i  el  Decàleg  són  antitètics,  i  el  primer  té  la 
pretensió  de  derogar  el  segon.  Si  això  fos  possible,  la  Demo¬ 
cràcia,  la  classe  popular,  o  sia  la  plebs,  quedaria  dissipada  i  la 
seva  elevació  fóra  impossible.  Es  parla  de  l'elevació  del  quart 
estat,  i  després  del  quart  en  vindrà  un  altre,  perquè  el  movi¬ 
ment  de  les  classes  socials  no  s'estronca.  La  societat  en  la  vida 
real  mai  para,  té  el  moviment  de  la  vida,  expel·leix  uns  ele¬ 
ments  i  en  pren  d’altres,  i  aquests  elements  nous  que  entren 
en  la  vida  social  són  els  dèbils,  els  petits,  els  qui  no  tenen  lli¬ 
natge,  ni  posició,  ni  classe.  El  Decàleg  és  la  defensa  d’a¬ 
quests.  Els  forts,  els  poderosos,  no  necessiten  defensa;  i  en 
el  món,  qualsevulla  que  sia  la  constitució  de  la  societat,  fins 
en  la  forma  socialista  i  en  ella  més  que  en  les  altres,  sempre 


132 


J.  TORRAS  I  BAGI 


hi  haurà  forts  i  dèbils.  La  llei  és  en  defensa  del  dèbil,  el  foi 
ja  té  la  força;  qui  mana,  qui  disposa  qui  fa  de  cap,  necess; 
ríament  ha  de  tenir  la  força,  i  si  el  qui  té  la  força  no  té  llei, 
si  ell  se  la  pot  fer,  és  clar  que  oprimirà  al  dèbil. 

En  un  organisme  socialista,  com  la  secta  no  admet  la  Lli 
natural,  els  qui  manarien  es  farien  la  llei  a  son  gust,  ells  m; 
teixos  en  son  sistema  són  la  font  del  dret.  En  la  vida  cristi; 
na  el  Decàleg  impera  en  absolut  sobre  tothom,  i,  ungit  aro 
la  gràcia  de  Jesús  i  estès  amb  la  predicació  evangèlica,  veiej 
un  perfecte  paral·lelisme  entre  la  difusió  del  Cristianisme 
l’extensió  de  la  llibertat  humana.  Sols  on  hi  ha  l’Esperit  d 
Déu  hi  regna  la  llibertat  i  la  integritat  humana  és  respectada 

XII 

L’Elevació  cristiana  i  la  nivellació  socialista 

L'elevació  de  la  plebs  és  l’objecte  preferent  del  Cristiani: 
me  en  sa  missió  social,  perquè  l'ensenyança  de  Jesús,  si  b 
versà  sobre  tot  el  Decàleg,  però  d'una  manera  particular  am 
un  afecte  entranyable,  manà  aquell  article  que  diu:  «Amarà 
els  altres  com  a  tu  mateix».1 2  I  als  qui  no  l'observaran  con 
mina  amb  terribles  anatemes  i  amenaça  amb  l'eterna  conden 
nació. 

La  Democràcia  cristiana  naix  d'aquest  article,  que  és  l'es 
sència  del  Cristianisme3  i  que,  traduint-lo  al  llenguatge  de] 
polítics  moderns,  podríem  formular-lo  dient  que  consisteix  e 
l’elevació  del  quart  estat.  En  efecte,  les  obres  socials,  cor 
ara  diuen,  que  executen  els  cristians,  totes  tenen  aquest  ol 
jecte.  L’ensenyança  de  la  infància  i  de  la  joventut,  la  morali 
zació  dels  qui  s'han  deixat  desencaminar  pels  vicis,  la  propi 

1.  II  Corintis,  III,  17. 

2.  Joan,  XIII,  34. 

3.  Romans,  XIII,  8. 


l’elevació  del  poble 


133 


gació  de  les  salvadores  creences  de  Jesucrist  en  contra  de  les 
seductores  i  desesperades  doctrines  del  socialisme,  que  por¬ 
ten  al  nihilisme  i  a  l’extinció  del  llinatge  humà,  com  se  veu 
amb  els  anarquistes,  qui  constitueixen  la  demostració  ad  ab- 
surdum  de  la  falsedat  de  la  filosofia  social  sectària  que  resul¬ 
ta  antisocial,  el  conjunt  de  lleis  protectores  de  l’obrer  i  so¬ 
bretot  l’anomenada  legislació  obrera  d’Alemanya,  derivació 
del  Decàleg  i  particularment  de  l'article:  «Amaràs  els  altres 
com  a  tu  mateix»,  i  que,  si  bé  ha  sigut  obra  de  tots  els  homes 
de  bona  voluntat,  es  deu  principalment  a  la  iniciativa  i  a  l’es¬ 
forç  dels  catòlics,  reeixint  entre  tots  aquell  cor  apostòlic  i  es¬ 
perit  evangèlic  del  bisbe  de  Magúncia,  Ketteler,  tot  aquest 
moviment  social  no  té  altre  objecte  que  l’elevació  del  poble 
ínfim,  i  prové  d'aquell  mateix  Esperit  de  Déu  que  Jesucrist 
envià  al  món  en  el  Cenacle  de  Jerusalem  i  que  bufarà  sobre 
la  terra,  com  a  força  motora  en  l'ordre  moral  mentre  l'Evan¬ 
geli  sia  la  llum  i  la  guia  dels  homes. 

Convé  fixar-se  molt,  insistir  molt,  en  la  diferència  radical, 
d'esperit  i  d’essència,  entre  el  sistema  socialista  i  el  sistema 
cristià,  o  sia  entre  la  Democràcia  sectària  i  la  Democràcia 
cristiana,  caracteritzada  l’una  per  la  imposició  i  l'altra  per  la 
llibertat.  La  llibertat  humana  és  un  dogma  essencial  del  Cris¬ 
tianisme,  és  la  base  de  la  personalitat:  la  persona  és  tal  per¬ 
què  té  llibertat,  sense  ella  fóra  solament  una  cosa  d'aquell 
baix  el  domini  del  qual  es  trobaria.  Per  això  tota  sobirania  i 
tot  domini  dintre  del  Cristianisme  és  limitat;  sempre  l'es¬ 
fera  de  la  nostra  consciència  moral,  sempre  la  concretació  de 
la  nostra  personalitat,  obra  del  lliure  arbitri,  és  superior  a  tota 
llei  humana,  a  tot  domini  de  criatura,  per  lo  qual  el  procés 
íntim  de  la  nostra  vida  queda  reservat  al  tribunal  de  Déu. 
El  sistema  social  que  deriva  d'aquest  principi,  que  no  sols  és 
propi  de  la  religió  cristiana,  puix  aquesta  en  això  no  fa  més 
que  ratificar  el  dret  de  la  humana  naturalesa,  el  sistema  social 
que  deriva  d’aquest  principi  va  sempre  informat  de  la  lliber¬ 
tat,  de  l’espontaneïtat,  de  la  ingenuïtat  i  de  la  fecunditat  que 
caracteritzen  les  obres  que  sorgeixen  no  de  l’humà  artifici, 


J34  J.  TORRAS  X  BAGES 

sinó  que  procrea  la  mateixa  naturalesa  i  fomenta  la  gtàcia. 
Aquestes  obres  ingènues  de  la  naturalesa,  aquestes  institu¬ 
cions  i  organismes  socials,  fonts  de  vida,  tenen  una  eficàcia 
divina  i  ennobleixen  a  l’home,  perquè  no  sols  respecten  la  lli¬ 
bertat  de  l’home,  sinó  que  es  realitzen  i  concreten  en  el  pas 
particular  per  ministeri  de  la  llibertat  humana.  Família,  pro¬ 
pietat  i  autoritat  són  una  salvaguarda  de  la  llibertat  de  l'ho¬ 
me,  i  l’home  lliure,  una  concurrència  de  voluntats  lliures,  les 
concreten  i  determinen.  L’ús  digne  de  la  llibertat  és  l’únic 
principi  de  la  verdadera  elevació  humana.  Podem  dir  que  l’ele¬ 
vació  de  l’home  per  medi  del  mèrit  és  una  llei  general  de  la 
Humanitat,  lo  mateix  en  l’ordre  natural  que  en  l’ordre  sobre¬ 
natural,  i  el  mèrit  neix  de  l’ús  digne  que  l’home  fa  de  la  seva 
llibertat. 

El  socialisme  vol  l’elevació  de  l’home  per  medi  de  la  llei 
civil,  estén  son  nivell  com  el  mestre  de  cases  per  a  fer  una  pa¬ 
ret,  i  així  vol  ordenar  també  a  la  noble  Humanitat,  quan  ni 
la  llei  divina  dictada  pel  Criador  i  ratificada  pel  Redemptor  és 
prou  ella  sola  per  a  l’elevació  de  l’home.  Aquesta  és  una  con¬ 
dició  intrínseca,  íntima,  substancial  de  l'home,  podríem  dir- 
ne  una  producció  original,  que  neix  del  mateix  home,  com  el 
fruit  de  l’arbre,  no  provinent  d’una  regla  externa  que  no  pos¬ 
seeix  força  creadora.  En  el  sistema  social  i  cristià  1  home  s  e- 
leva  per  l’influx  de  la  Providència  a  una  categoria  superior  per 
son  esforç  personal,  per  la  virtut,  pel  treball,  per  son  enginy 
o  aptitud,  per  sa  moralitat  i  economia,  per  l’estudí,  és  a  dir, 
per  una  acumulació  que  suposa  una  activitat  lliure,  sostinguda 
per  la  constància  i  servida  per  naturals  aptituds,  condicions 
|  que  els  homes  en  totes  les  èpoques  i  en  tots  els  països  han 

considerat  principi  de  mèrit  i  executòria  de  dignitat  personal. 

La  nivellació  socialista  careix  de  mèrit;  és  una  imposició 
tirànica,  que  no  neix  de  la  naturalesa,  sinó  de  laitifici,  i,  per 
tant,  és  estèril,  anihila  la  llibertat,  que  mata  la  iniciativa  i  fa 
impossible  la  ingenuïtat  i  mèrit  que  deriven  de  les  lliures 
obres  humanes  i  donen  dignitat  al  nostre  llinatge.  Voler  fer 
la  societat  és  el  gran  error  socialista,  i  és  l'error  que  han  d'e- 


L'ELEVACIÓ  Dl'l.  POBLE 


135 


vilar  els  catòlics.  La  societat  es  va  fent  a  si  mateixa  baix  la  mà 
omnipotent  del  Qui  pastà  la  terra,  li  infongué  la  vida  i  deixà 
que  s’anés  en  ella  desenrotllant.  La  vida  té  per  distintiu  l’es¬ 
pontaneïtat,  i  es  desenrotlla  baix  la  divina  influència.  Els  teò¬ 
legs  ensenyen  que  la  vida  és  una  derivació  directa  de  Déu,1  la 
qual  ni  els  mateixos  àngels,  ministres  del  Senyor  en  el  règim 
de  l’Univers,  poden  comunicar.  És  lo  que,  usant  un  llenguatge 
humà,  en  diríem  una  obra  personal  de  l’Omnipotent.  I  d’això, 
que  es  pot  demostrar  amb  arguments  racionals,  en  veiem  un 
simulacre  entre  els  homes.  El  procés  de  les  obres  humanes 
fins  en  dóna  una  mena  de  demostració;  el  terrissaire  i  el  me¬ 
tal·lúrgic  fan  ses  obres  amb  motllo,  com  voldria  el  socialista 
fer  a  la  societat;  l’escultor  i  el  pintor  trenquen  els  motllos, 
perquè  ses  obres  tenen  una  aparença  de  vida  i  surten  espon¬ 
tàniament  de  son  esperit. 

La  creació  és  un  atribut  que  l’Omnipotent  s’ha  reservat; 
en  tot  lo  demés  admet  i  fins  exigeix  la  cooperació  de  la  cria¬ 
tura.  Mireu,  doncs,  si  són  modestes  les  pretensions  creadores 
dels  socialistes;  per  això  les  comunes  o  comunitats  que  d’ells 
sortirien  estarien  privades  de  l’espontaneïtat  de  la  vida,  que 
ells  volen  reglamentar  amb  capítols,  articles  i  paràgrafs,  com 
les  ordenances  de  l’exèrcit,  que  no  és  principi  de  vida,  sinó 
instrument  de  mort.  Les  essències  en  si  mateixes  són  supe¬ 
riors  a  les  lleis  dels  homes  i  no  poden  ésser  reglamentades;  la 
reglamentació  sols  procedeix  en  les  manifestacions  externes 
d’elles.  La  fórmula  íntima  i  substancial  de  la  propietat,  de  la 
família  i  de  l’autoritat,  òrgans  essencials  de  la  vida  social 
humana,  pedres  sagrades  del  fonament  de  la  civilització,  són 
superiors  a  la  filosofia,  a  la  política  i  a  l’economia;  són  ne¬ 
cessàries;  estan  fora  de  les  disputes  dels  homes,  i  si  un  dia 
desapareguessin,  tot  l’edifici  de  la  civilització  s’enfonsaria. 


1.  Thom.,  De  Veritate,  lib.  II,  cap.  XXII  et  alïbi. 


136 


J.  TORRAS  I  BAGES 


XIII 

L'Elevació  de  l'esperit  i  el  millorament  material 

Però,  encara  que  l’home  s’eleva  i  dignifica  amb  el  propi  es¬ 
forç  i  amb  l'exercici  recte  de  la  seva  activitat,  no  obstant, 
l'home  no  es  basta,  necessita  auxili,  i  no  solament  en  l'ordre 
sobrenatural,  com  ensenya  la  fe,  sinó  també  en  l'ordre  natu¬ 
ral,  com  demostra  l’experiència.  Per  això  l'home  és  social  i  no 
pot  fer  sol  el  camí  de  la  vida;  per  això  està  manat  que  devem 
ajudar-nos  els  uns  als  altres,  i  aquest  auxili  principalment  el 
devem  als  qui  més  el  necessiten.  Si  digué  l'antic  poeta:  Homo 
sum:  humani  nihil  a  me  alienum  puto,  portant  amb  merave¬ 
llosa  fidelitat  la  veu  de  la  Naturalesa;  a  nosaltres,  els  cris¬ 
tians,  la  naturalesa  i  la  gràcia  ens  obliguen  a  mirar  com  a 
propi  lo  dels  nostres  semblants.  Les  seves  necessitats  són 
les  nostres  necessitats;  les  seves  misèries,  les  nostres  glòries. 

Potser  algú  pensarà  que  en  aquesta  Exhortació  pastoral 
havem  parlat  poc  dels  medis  de  millorar  la  situació  material 
de  la  classe  obrera;  però  deveu  entendre  que  el  nostre  espe¬ 
rit  és  que  se  la  deu  afavorir  i  ajudar  tant  com  se  pugui  dins 
dels  límits  de  la  justícia  i  en  quant  no  sia  contrari  a  l'interès 
legítim  de  les  altres  classes.  En  Altres  Cartes  Pastorals  havem 
parlat  ja  en  aquest  sentit,  retraient  l'ensenyança  del  Sant  Pare 
Lleó  XIII  quan  deia  que  devia  procurar-se  moderar  el  des¬ 
equilibri  que  resultava  de  l’acumulació  de  la  riquesa  social  en 
poques  mans,  i  fomentar  l'augment  dels  petits  propietaris  i  in¬ 
dustrials,  com  garantia  no  sols  de  tranquil·litat  pública,  sinó 
també  com  forma  més  adequada  per  a  conservar  l’esperit 
cristià  en  la  societat.  La  història  de  la  treballadora  i  indus- 
triosa  Catalunya  és  un  bon  exemplar  d’aquestes  societats  equi¬ 
librades. 

Però  el  nostre  fi  en  aquesta  Exhortació  és  parlar  princi¬ 
palment  de  l’elevació  de  l'esperit;  és  clar  que  mai  podem  obli¬ 
dar  la  part  material  de  l'home,  perquè  som  esperit  i  som  ma¬ 
tèria,  i  per  a  viure  en  aquest  món  necessitem  de  la  matèria. 


L’E1.F.VACIÓ  DLL  POULE 


137 


Fins  la  matèria  serveix  a  l’esperit.  Deia  un  gran  missioner 
irlandès  del  segle  passat,  molt  estimat  de  tot  son  poble,  reli¬ 
giós  apostòlic  i  eloqüent,  que  no  convenia  predicar  l’Evangeli 
a  ventrells  buits;  i  ho  deia  per  experiència  pròpia  i  personal. 
Així  és  que  la  divulgació  i  propagació  de  la  doctrina  de  sal¬ 
vació  eterna  ha  de  fer-se  sense  oblidar  les  necessitats  corpo¬ 
rals  del  pròxim;  i  la  plebs,  el  poble  ínfim,  sempre  ha  de 
veure  en  el  cristià  fervorós  un  amic  lleial,  generós  i  disposat 
sempre  a  ajudar-lo  en  lo  convenient,  just  i  necessari.  Aquest 
és  l'instrument  més  eficaç  de  propagació  evangèlica.  Aquell  fet 
dels  cristians  primitius,  units  tots  entre  si  amb  els  vincles  de 
la  més  afectuosa  caritat,  ajudant-se  com  a  germans,  sense  di¬ 
ferència,  i  que  feia  exclamar  als  gentils,  admirats:  «jMireu 
com  s’estimen! »,  sempre  serà  el  medi  més  poderós  d’esten¬ 
dre  la  doctrina  de  Jesucrist.  No  hi  ha  res  que  es  propagui  tant 
com  el  foc;  i  la  caritat  o  amor  al  pròxim  és  un  foc  de  sublim 
potència.  La  misèria  crida  misèria,  la  misèria  material  con¬ 
gria  la  misèria  espiritual,  i  veu’s  aquí  per  què  el  Sant  Pare 
Lleó  XIII  alçà  el  crit  per  a  despertar  als  cristians  adormits  i 
atiar-los  a  fi  que  treballessin  en  favor  de  la  classe  obrera, 
millorant  en  lo  possible  les  condicions  econòmiques  de  sa 
existència,  perquè  la  millora  material  portés  una  millora  en 
l’esperit,  en  els  costums  i  en  la  integritat  de  la  vida  obrera. 

Però  en  aquesta  exhortació  ens  dirigim  principalment  a 
l’elevació  i  dignificació  del  doble  ínfim,  la  qual  és  indubtable 
que  té  son  germen  i  principi  en  l'esperit.  La  millora  econòmi¬ 
ca  i  material  sola  fóra  contraproduent  í  portaria  encara  un 
augment  de  corrupció;  l’abundància  dóna  més  facilitat  als  vi¬ 
cis  i  al  desordre  de  tota  classe  de  passions;  mai  es  pot  oblidar 
la  llei  de  l’equilibri.  L'augment  espiritual  porta  inevitable¬ 
ment  l’augment  material.  Quan  una  classe  moralment  s’eleva 
segueix  immediatament  sa  millora  material.  El  poble  ínfim, 
quan  ajudat  pels  bons  cristians  s'eleva,  és  més  moral,  més  in¬ 
tel·ligent,  i  té  un  sentit  més  exacte  de  la  realitat  social;  sap  ma¬ 
nejar  millor  sos  interessos,  sap  tractar-los  més  discretament; 
coneix  sos  drets  i  els  dels  altres,  i,  per  tant,  arriba  a  la  situa- 


138 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ció  de  classe  autònoma,  i  no  necessita  tuteles  de  sectes  ni  de 
partits.  Ella  mateixa  sap  governar-se.  La  vida  corporativa  és 
indubtable  que  té  molta  eficàcia  en  l’elevació  moral  del  poble, 
que  porta  per  conseqüència  sa  elevació  jurídica. 

La  Democràcia  cristiana  ha  d’anar  al  fons  de  la  cosa  i  ha 
de  treballar  modestament,  amb  amor  i  confiança,  en  la  millo¬ 
ra  de  la  plebs,  que  és  la  classe  predilecta  de  la  Iglésia  i  a  la 
qual  hem  de  fer  objecte  de  nostres  afectes,  de  nostre  estudi 
i  de  totes  nostres  diligències,  amb  la  seguretat  de  que  aques¬ 
ta  és  la  via  de  la  santificació  pròpia  i  de  la  glòria  de  Déu,  i  fi 
principal  del  Cristianisme.1  Evangelizare  pauperibus  missit 
Me.2  La  Providència  permet  el  socialisme  per  a  renovar  en  la 
Iglésia  l’amor  als  humils,  als  petits  i  als  pobres.  Qui  més  ama 
als  petits,  als  humils  i  als  pobres,  més  ama  a  Déu  i  és  més  me¬ 
reixedor  de  la  Glòria  eterna.  «Lo  que  féreu  per  un  d’aquests 
petits,  deia  Jesucrist,  ho  féreu  per  Mi.»  Elevant  als  qui  es¬ 
tan  baixos  en  el  món  ens  elevem  a  nosaltres  mateixos  en  l'es¬ 
fera  de  l’esperit,  de  la  dignitat  humana,  de  la  justícia  absoluta, 
de  l’amor  infinit.  Acostant-nos  al  qui  està  caigut,  a  qui  el  món 
mira  amb  desdeny  o  indiferència,  ens  acostem  a  Déu.  Jo  vos 
asseguro  que  vosaltres,  principalment,  sacerdots,  consolant, 
instruint  i  ajudant  al  poble  ínfim,  compliu  més  perfectament 
vostre  ministeri  que  no  pas  si  l'exercíssiu  en  les  classes  altes, 
riques  i  instruïdes.  Els  rics  i  grans  del  món  ja  tenen  la  falsa 
consolació  de  les  riqueses  i  de  la  glòria  mundana,  i  la  llum 
fàtua  de  la  ciència  terrenal.  Els  pobres,  els  petits  i  humils  no 
tenen  altre  solaç  ni  altra  llum  que  el  consol  i  la  Sabiduria  de 
Jesucrist.  Encara  vos  diré  més:  trobareu  més  facilitat  pel  pro¬ 
selitisme  cristià  entre  els  petits  que  entre  els  grans  del  món. 
Les  riqueses  són  espines  entre  les  quals  l’home  queda  enre¬ 
dat.  Benaventurats  els  pobres  d’esperit,  perquè  d’ells  és  el  reg¬ 
ne  dels  cels. 


1.  Mateu,  XXV,  XXXI  i  segs. 

2.  Lluc,  IV,  18. 


i.’lï.fvaciü  del  poble 


139 


La  nostra  Democràcia  cristiana  ha  de  tenir  el  procediment 
evangèlic  en  sa  propaganda  de  paraula  i  d’escrit,  en  ses  obres 
i  institucions  socials.  L'Evangeli  és  la  summa  sabiduria  huma¬ 
na  ensenyada  pel  mateix  Déu,  i  no  caducarà  mai  per  diferents 
que  sien  entre  si  les  èpoques  en  les  idees,  en  els  costums,  en 
les  institucions  i  en  les  lleis.  No  es  tracta  de  produir  un  mo¬ 
viment  obrer  transitori,  d'aquells  que  fan  obrir  els  ulls  com 
una  cosa  que  sobrevé  impensada,  com  se  produeix  un  movi¬ 
ment  públic  per  a  fer  unes  eleccions.  La  Democràcia  cristiana 
ha  de  dirigir-se  a  fer  bons  ciutadans  entre  la  gent  plebea,  i  els 
farà  si  els  fa  bons  cristians,  és  a  dir,  honestos,  justos,  intel·li¬ 
gents,  amics  del  treball,  de  la  família  i  de  la  societat.  No  s'ha 
de  preocupar  de  que  sien  molts,  sinó  de  que  sien  exemplars. 
La  llavor  sempre  és  escassa,  però  està  destinada  a  multipli¬ 
car-se.  Un  nucli  d'obrers  exemplars,  dignes  i  intel·ligents,  són 
una  potència  que  atraurà  a  una  massa  amb  son  exemple,  amb 
sa  vida  i  amb  l’ordre  de  sa  família,  i  sense  necessitat  de  pero- 
racions.  Tenim  poca  confiança  en  la  paraula  de  l’home;  la  pa¬ 
raula  d'eficàcia  és  la  paraula  divina.  No  neguem  que  la  propa¬ 
ganda  oral  antisocialista  no  tingui  importància;  al  revés,  la 
creiem  necessària,  però  sols  per  a  destruir  els  sofismes  i 
els  errors  i  les  calúmnies  dels  adversaris,  no  com  medi  d'edi¬ 
ficació.  L’Evangeli  és  lo  únic  que  té  força  edificativa  perma¬ 
nent  i  sòlida,  perquè  és  la  Llei  de  l'equilibri  humà,  i  per  això 
la  Democràcia  cristiana  ha  d’estendre  sa  influència  exercint 
una  propaganda  i  proselitisme  d'amor  pràctic  al  poble;  i  tots 
havem  d’afinar  nostres  sentiments,  nostra  voluntat  i  nostres 
accions  en  conformitat  al  Cor  del  gran  filantrop  1  de  tots  els 
segles:  Jesucrist  Senyor  nostre,  Qui  ens  ha  promès  la  vida 
eterna  ni  som  amics  del  poble  i  exercitem  envers  ell  la  mise¬ 
ricòrdia  i  l'amor,  i  Qui  assentà  solemnement  el  principi  de 
que,  solament  fent-nos  nosaltres  com  els  petits  i  humils,  po- 


1.  Cal  observar  que  la  paraula  humanitas  aplicada  per  Sant  Pau  (III, 
4)  a  Jesucrist,  en  el  text  grec  és  philantropia. 


140 


J.  TORRAS  I  BAGES 


dríem  passar  pel  portal  d'entrada  del  Regne  del  cel,  on  siguem 
mereixedors  d'entrar  pels  mèrits  infinits  de  la  seva  Passió  i 
Mort.  Amén. 

Que  l’Esperit  Creador,  digitus  paternae  dexíerae,  Qui  ha 
vestit  de  magnificències  la  naturalesa  física  del  món  i  Qui 
és  el  qui  edifica  i  vivifica  la  naturalesa  espiritual,  o  sia  la 
Humanitat,  il·lumini  els  nostres  enteniments  i  encengui  amo¬ 
rosament  els  nostres  cors,  a  fi  que  en  els  presents  temps  de 
runes  i  d'esterilitat,  seguint  les  exhortacions  i  ensenyances  de 
nostre  Santíssim  Pare  Pius  X,  qui  vol  instaurar-ho  tot  en 
Crist,  sapiguem  tots,  en  la  mida  de  les  nostres  forces,  no  sols 
oposar-nos  a  la  destrucció  social  que  maquinen  les  sectes,  sinó 
que  amb  ànim  generós,  benèfic  i  disposat  al  sacrifici  treballem 
en  la  construcció  del  gran  edifici  social  segons  l'estil  sublim 
de  l’arquitectura  evangèlica,  seguint  les  inspiracions  de  l’únic 
Mestre  d'ella,  l'Esperit  vivificant  que  Jesús  envià  al  món  i 
persevera  en  sa  acció  santíssima. 

I  perquè  tots,  caríssims,  Clero  i  fidels,  sapiguem  treballar 
dignament  en  tan  noble  objecte,  implorem  l’auxili  de  l'Altís¬ 
sim  i  a  tots  vos  donem  la  Nostra  pastoral  Benedicció  en  nom 
del  Pare  t,  del  Fili  f  i  de  l'Esperit  Sant  f.  Amén. 

Vic,  10  de  febrer,  festa  de  la  gloriosa  verge  Santa  Escolàstica 
Patrona  de  la  present  ciutat,  de  1905. 


BEATIFICACIÓ  DEL  MÀRTIR 
PERE  ALMATÓ,  FILL  DE  LA  DIÒCESI* 


Sumari 

I.  La  bona  nova. 

II.  Glòria  en  nostres  màrtirs. 

III.  La  festa  de  beatificació. 


NÓS,  EL  BISBE  DE  VIC, 

AL  CLERO  I  FIDELS  DE  LA  DIÒCESI 

I 

La  bona  nova 


Caríssims: 

La  solemnitat  de  Nadal  que  s'acosta  posa  la  ploma  als  nos¬ 
tres  dits  per  a  enviar-vos  a  tots,  en  qualsevol  part  del  Bisbat 


*  Petita  pastoral  de  Nadal  de  l’any  1905.  La  pròxima  elevació  als  al¬ 
tars  d'un  missioner  que  té  el  bressol  a  Sant  Feliu  Sasserra,  població 
de  la  diòcesi  de  Vic,  com  és  el  P.  Pere  Almató,  O.  P.,  constitueix  per  a 
l’església  ausetana  un  esdeveniment  extraordinari;  i  el  Prelat  l’anuncia 
als  seus  feligresos  amb  tota  la  importància  que  comporta,  i  els  convida 
a  les  festes  de  la  beatificació,  que  s'han  de  celebrar  la  primavera  vinent 
a  Roma. 


142 


J.  TORRAS  I  BAG12S 


on  visqueu,  les  bones  festes  i  l’expressió  del  desig  de  que  tots 
disfruteu  de  la  pau  i  consol  que  vingué  a  portar  al  món  el 
Fill  de  Déu,  i  que  els  àngels  anunciaren  cantant  la  glòria  a 
Déu  en  les  altures  i  la  pau  en  la  terra  als  homes  de  bona  vo¬ 
luntat. 

La  glòria  de  Déu  i  la  pau  dels  homes,  promulgades  en  el  dia 
en  què  Nostre  Senyor  Jesucrist  nasqué  en  la  portal  de  Betlem, 
són  com  l'essència  i  la  substància  de  la  nostra  santa  Religió, 
i  signifiquen  l’amor  a  Déu  i  l’amor  als  homes;  aquesta  cari¬ 
tat  bessona  que  comprèn  en  si  tota  la  Llei  cristiana. 

Per  això  cada  any  per  Nadal,  en  tots  els  punts  de  la  Cris¬ 
tiandat,  fins  en  aquells  en  què  la  relaxació  mundana  és  major, 
sembla  que  en  aquestes  solemnitats  del  Naixement  i  Infància 
de  Jesús,  nostre  dolç  Salvador,  es  renova  el  sentiment  d’ado¬ 
ració  al  Pare  celestial  i  d'amor  i  fraternitat  entre  tots  els 
homes.  I  és  que  la  gràcia  que  Jesucrist  portà  a  la  terra  con¬ 
tinua  vivificant  a  tots  els  homes  de  bona  voluntat,  i  produeix 
la  santedat,  que  mai  s’estroncarà  en  la  Iglésia  de  Déu,  sinó 
que  passa  de  generació  en  generació  fins  arribar  al  compli¬ 
ment  dels  segles. 

Avui  a  tots  enviem,  caríssims  germans  i  fills,  com  un  amo¬ 
rós  recordatori  de  l’aparició  en  el  món  del  Rei  de  la  santedat, 
que  es  manifesta  com  en  son  tron  en  la  menjadora  de  la  qua¬ 
dra  o  cort  del  portal  de  Betlem;  i  junt  amb  aquest  recordato¬ 
ri  vos  enviem  l'anunci  d’una  santedat  que  aparegué  en  aquesta 
nostra  terra,  que  aquí  florí,  que  granà  en  l’Ordre  del  gloriós 
Pare  Sant  Domingo  i  que  fou  collida  per  la  Glòria  allà  en  les 
llunyanes  terres  d’Orient,  en  la  regió  del  Tonquín. 

Ve  molt  oportunament  l’anunciar-vos  en  el  temps  de  Na¬ 
dal,  en  el  Naixement  de  Jesucrist,  que  és  l'arbre  o  la  soca 
d’on  brota  tota  santedat  entre  els  homes,  arbre  sempre  viu  i 
que  estén  ses  branques  en  totes  les  generacions,  ve  molt 
oportunament  l’anunciar-vos  que  la  Iglésia  nostra  Mare  ha  de¬ 
terminat  la  Beatificació  d’un  fill  d'aquesta  nostra  estimada 
Diòcesi,  d’un  estudiant  del  nostre  Seminari,  el  Venerable  Pere 
Almató,  màrtir  de  la  Fe  de  Jesucrist  allà  en  les  regions  del 


BEATIFICACIÓ  DLL  MÀRTIR  PERE  ALMATÓ 


143 


Tonquín.  L'cndemà  dc  Nadal  la  Iglésia  ens  fa  celebrar  la 
festa  del  primer  màrtir,  el  diaca  Sant  Esteve,  i  el  Naixement 
de  Jesús  i  el  martiri  de  Sant  Esteve  semblen  una  mateixa 
festa.  Cada  màrtir  és  una  nova  prova  de  l’etema  fecunditat  de 
la  Iglésia  catòlica  i  un  nou  testimoni  de  sa  divinitat. 


II 

Glòria  en  nostres  màrtirs 

Alabem  a  Déu  en  sos  Sants,  caríssims  germans  i  fills.  La 
glòria  del  benaventurat  Pere  Almató  és  la  nostra  pròpia  glòria, 
de  la  nostra  terra,  de  la  nostra  gent.  És  cert  que  tot  màrtir 
és,  en  primer  lloc,  una  glòria  de  la  Iglésia  catòlica,  qui  l'en¬ 
gendrà  a  la  vida  de  Jesucrist;  que  aquests  màrtirs  que  van  a 
ésser  beatificats  són  una  glòria  de  l'Espanya  catòlica,  puix  en 
un  mateix  dia  confessaren  a  Jesucrist,  donant  la  seva  sang, 
barrejant  la  seva  sang,  un  biscaí,  un  castellà  i  un  català;  que 
són  molt  especialment  una  glòria  de  la  insigne  Ordre  de  Nos¬ 
tre  Pare  Sant  Domingo,  perpètua  defensora  de  la  Fe,  que  els 
infongué  el  zel  de  l’apostòlic  Fundador;  però  per  a  aquesta 
nostra  estimada  Diòcesi  l’Almató  és  el  Benjamí  de  la  santedat, 
l'amic  de  tots,  i  quasi  el  parent.  El  seu  nom  de  casa  persevera 
en  algunes  cases  pairals  de  la  terra;  té  aquí  diferents  sacer¬ 
dots  condeixebles  que  el  conegueren  i  tractaren,  i,  de  conse¬ 
güent,  tots  havem  d'alegrar-nos  de  que  tinguem  un  nou  inter¬ 
cessor  davant  de  Déu,  i  quedar  agraïts  a  la  Iglésia,  que,  al 
decretar-li  l’honor  dels  altars,  ens  honra  a  tots  nosaltres. 

Alabem  a  Déu  en  el  seu  màrtir  Pere  Almató.  Ell  va  coronat 
amb  les  roses  vermelles  del  martiri  i  amb  els  lliris  blancs  de 
la  innocència.  Consta  en  el  procés  canònic  que  el  nostre  Pere 
Almató  mai  perdé  la  gràcia  baptismal.  Passà  com  un  àngel 
per  aquest  món  de  corrupció  sense  encomanar-se  sa  malícia. 
Arribà  a  la  Glòria  sense  haver  tacat  la  blanca  vestidura  de  la 


144 


J.  TORRAS  I  BAGES 


gràcia  baptismal,  al  revés,  enriquint-la  i  esmaltant-la  amb  la 
reial  porpra  de  la  seva  sang  vessada  per  Jesucrist. 

i  Oh  màrtir  benaventurat  i  gloriós!  jOh  flor  hermosa  i  olo¬ 
rosa  del  Lluçanès!  Embalsameu  amb  l'aroma  de  la  nostra  Fe, 
de  la  vostra  Caritat  heroica  i  de  la  vostra  Innocència  a  tota 
aquesta  Diòcesi,  a  les  nostres  ànimes  fredes  en  l'amor  de  Déu 
i  contaminades  pels  aires  impurs  del  món;  intercediu  davant 
de  Jesucrist,  per  qui  generosament  donàreu  la  sang,  a  fi  que 
aquesta  terra  continuï  essent  un  planter  de  sants  sacerdots, 
de  verges  sagrades,  de  piadosos  pares  de  família.  Feu  que  mai, 
malgrat  les  seduccions  mundanes,  prevalgui  aquí  la  vida  ani¬ 
mal  sobre  la  vida  espiritual;  que  tots  sapiguem  seguir,  com 
vós,  al  diví  Salvador,  al  dolç  Jesús,  vida  de  la  nostra  vida  i 
única  esperança  de  la  nostra  salvació  eterna. 


III 

La  festa  de  beatificació 

El  Romà  Pontífex  té  ja  determinat  celebrar  la  solemnitat 
de  la  Beatificació  del  nostre  estimat  Pere  Almató  i  de  sos  com¬ 
panys  de  martiri  en  la  festa  de  l'Ascensió  de  Jesucrist  al  Cel, 
que  cau  el  dia  24  del  pròxim  mes  de  maig;  i  Nós,  al  partici¬ 
par-ho  als  nostres  diocesans,  els  convidem  a  unir-se  íntima¬ 
ment  a  l'espiritual  alegria  de  la  Iglésia  universal  i  a  celebrar 
aquesta  nova  glòria  de  la  fecundíssima  Iglésia  ausetana. 

És  una  mena  d'obligació  moral  dels  allegats  prendre  part 
personal,  assistir  a  aquella  festa  de  la  Iglésia  universal  que 
dignifica,  exalça  i  glorifica  a  un  paisà,  a  un  amic,  a  un  qui  és 
os  dels  nostres  ossos  i  carn  de  la  nostra  carn,  qui  nasqué,  vis¬ 
qué  i  conversà  entre  nosaltres,  parlà  la  nostra  llengua,  parti¬ 
cipà  de  les  nostres  afeccions  i  començà  ja  aquí  la  preparació 
per  a  la  glòria  que  trobà  amb  la  palma  i  la  corona  del  martiri 
en  el  país  d’Orient. 


mmrnmmm 


BUATIFICACJÓ  DBL  MÀRTIR  PlJRB  ALMATÓ  145 

Nós  pensem  també,  amb  l'auxili  de  Deu,  anar  a  Roma  per 
a  representar  la  nostra  estimada  Diòcesi  en  aquesta  festa  de 
la  Iglésia  universal,  per  a  presentar  al  nou  benaventurat  així 
que  s'ofereixi  per  primera  vegada  la  seva  sagrada  imatge  a  la 
pública  veneració  dels  cristians,  per  a  presentar-li  com  les 
primícies  de  la  pregària  dels  seus  paisans,  de  la  terra  que  el 
veié  nàixer,  del  país  on  aprengué  a  creure,  a  estimar  i  a  es¬ 
perar  en  Jesucrist,  Déu  i  Home  verdader,  i  pel  qual  després 
ell  donà  generosament  la  seva  sang.  I  vos  exhortem,  estimats 
diocesans,  a  tots  aquells  a  qui  bonament  sia  possible,  a  que 
ens  acompanyeu  en  aquella  solemne  diada  en  què  el  Vicari  de 
Jesucrist,  des  de  la  Casa  Pairal  de  la  Cristiandat,  des  de  la  im¬ 
mensa  iglésia  del  Vaticà,  decretarà  l’honor  dels  altars  al  vene¬ 
rable  fill  de  Sant  Feliu  Sasserra,  al  màrtir  de  Jesucrist,  el 
virginal  Pere  Almató. 

Els  nobles  i  piadosos  fills  de  la  terra  bascongada,  on  nas¬ 
qué  altre  dels  màrtirs,  el  pontífex  Berrioochoa,  preparen  una 
peregrinació  a  Roma  per  a  assistir  a  les  solemnitats  de  la  Bea¬ 
tificació,  i  a  son  temps  Nós  vos  participarem  i  organitzarem  la 
nostra  peregrinació  combinada  amb  aquella. 

La  fe  i  l’amor  de  Jesucrist  són  el  gran  vehicle  de  la  vida 
cristiana;  el  Venerable  Pere  Almató  amb  aquestes  dues  ales 
de  la  fe  i  de  la  caritat  divina  volà  des  d’aquest  Seminari  a 
l’apostòlica  Ordre  dels  Frares  Predicadors,  d'Espanya  a  l’Àsia, 
i  de  la  terra  al  Cel.  A  nosaltres  també  la  fe  i  l'amor  a  Jesús 
ens  portarà  a  Roma  per  a  postrar-nos  davant  de  la  imatge  de 
l’Almató,  quan  per  primera  vegada  el  Papa  la  presentarà  a  la 
veneració  de  la  Cristiandat. 

En  aquest  temps  de  sensualisme  i  d’egoisme  refinat,  en 
què  la  societat  va  oblidant  els  principis  espirituals,  i,  anima- 
litzada,  gairebé  no  comprèn  els  principis  evangèlics,  ni  la  no¬ 
blesa  de  la  vida  present,  i  sols  confusament  pensa  en  la  vida 
eterna,  per  a  assegurar  la  qual  donà  la  seva  sang  el  Rei  dels 
màrtirs,  Jesús,  nostre  diví  Salvador,  la  glorificació  d’uns  nous 
confessors  de  la  fe,  dels  nostres  dies  i  de  la  nostra  terra,  en¬ 
fortirà  la  vida  del  nostre  esperit. 


10 


146 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Així  sapiguem  tots  nosaltres,  caríssims,  inspirar-nos  en  la 
seva  fe  heroica  i  en  sa  caritat  divina;  així  sapiguem  seguir 
els  seus  exemples  adherint-nos  a  la  Creu  de  Jesucrist,  única 
que  sosté  la  nostra  vida  sobrenatural;  així  el  venerable  i  virgi¬ 
nal  màrtir  Pere  Almató  intercedeixi  per  a  aquesta  Diòcesi,  que 
fou  la  seva  Diòcesi;  així  alcanci  per  a  tota  classe  i  condició  de 
persones  d’ella  la  benedicció  de  l’Altíssim,  que  és  penyora  de 
tot  bé  i  principi  de  santificació,  benedicció  que  Nós  vos  augu¬ 
rem  en  nom  del  Pare  t,  del  Fill  f  i  de  l’Esperit  Sant  f.  Amén. 


Vic,  10  de  desembre  de  1905. 


EL  MISTERI  D’INIQUITAT* 


Sumari 

I.  Els  atemptats  anarquistes. 

II.  Hipocresia  de  la  secta. 

III.  El  misteri  d’iniquitat. 

IV.  Cal  salvar  la  societat. 

V.  Les  armes  són  la  caritat  i  el  sacrifici. 

VI.  La  Musa  de  l’anarquisme. 

VII.  La  pedra  fonamental  és  Jesucrist. 


CARTA  PASTORAL 

AMB  MOTIU  DE  L'ATEMPTAT  CONTRA  L’EMINENTÍSSIM 

senyor  Cardenal  Bisbe  de  Barcelona 


*  Crit  de  desvetllament  a  les  consciències  catòliques  adormides,  en¬ 
front  de  la  secta  anarquista,  que  pren  proporcions  fantàstiques.  Hi 
dóna  lloc  l’atemptat  contra  el  cardenal  Casanas,  bisbe  de  Barcelona, 
comès  per  un  degenerat  fill  de  Vic  (24  de  desembre  del  1905),  de  resultes 
de  la  pastoral  contra  l’anarquisme,  de  l’eminentíssim  Purpurat,  amb 
motiu  de  l’explosió  de  la  bomba  de  la  Rambla  de  les  Flors,  de  Barce¬ 
lona  (3  de  setembre).  L'aparició  d’aquest  document  episcopal,  després 
de  les  festes  nadalenques  del  citat  any  1905,  és  un  record  de  l’ambient 
agredolç  que  en  aquesta  data  han  tingut  les  sagrades  solemnitats  en  el 
cor  del  Doctor  Torras  i  de  l’Església  catalana.  I  tot  ell  revela  la  més 
alta  serenitat  i  valentia  a  l’hora  del  perill. 


148 


J.  TORRAS  I  BAGES 

NÓS,  EL  BISBE  DE  VIC, 

AL  CLERO  I  FIDELS  DE  LA  DIÒCESI 

Mysterium  iam  operatur  iniquitatis. 
«Ja  es  va  fent  el  misteri  d'iniquitat.» 

(I  Tessalònics,  II,  7.) 


I 

Els  atemptats  anarquistes 

L'atemptat  sacríleg  contra  la  vida  del  senyor  Cardenal 
Bisbe  de  Barcelona,  comès  per  un  fill  d'una  honesta  família 
d'aquesta  ciutat  de  Vic,  urgeix  la  nostra  consciència  de  Pastor 
i  ens  obliga  a  alçar  el  crit  per  a  despertar  l'esperit  cristià 
ensopit,  a  fi  que  el  Pastor  únic  i  universal  del  llinatge  humà, 
en  el  dia  en  què  li  haurem  de  dar  compte  de  la  nostra  adminis¬ 
tració  pastoral,  no  pugui  dir-nos:  «Gos  mut,  j-per  què  no  lla¬ 
draves  quan  veies  que  el  llop  devorava  les  ovelles  que  t'havia 
confiat?»1 

Quan  a  la  Nit  de  Nadal  sortia  de  cantar  a  la  seva  Seu:  «El 
Rei  pacífic  i  desitjat  de  tot  el  món  s'hamostrat  d’una  manera 
admirable»,  un  home  qui  havia  tingut  una  educació  cristiana 
en  aquesta  ciutat,  plena  de  temples  del  Senyor  i  de  perso¬ 
nes  consagrades  a  Déu,  es  tirà  sobre  el  venerable  Prelat  barce¬ 
loní  i,  alçant  un  punyal,  intentà  matar-lo.  La  Providència  no 
volgué  que  es  realitzessin  tals  intents  sacrílegs.  Però  Nós  ara 
creiem  de  la  nostra  obligació  dirigir-nos  a  vosaltres,  caríssims 
diocesans,  per  a  cridar-vos  l'atenció  sobre  l'obra  de  perversió 
de  l’esperit  del  poble,  que  ja  fa  temps  que  la  secta  va  realit¬ 
zant  i  que  en  aquesta  mateixa  ciutat  ha  establert  una  càtedra 


1.  Issaïes,  II,  10. 


EL  MISTERI  D’INIQUITAT 


149 


d’impíetat  dirigida  per  un  apòstata  públic  de  la  Fe  cristiana, 
la  publicació  de  la  qual  ja  està  condemnada  per  la  Nostra 
Autoritat  diocesana. 

Els  diferents  delictes  comesos  a  Torelló,  a  Ripoll  i  a  altres 
punts  d’aquesta  Muntanya  tenen  son  complement  i  explicació 
en  l'atemptat  contra  la  vida  del  senyor  Cardenal  Bisbe  de 
Barcelona  al  sortir  de  Matines  de  Nadal,  en  la  nit  en  què  el 
poble  cristià  celebra  el  Naixement  del  Fill  de  Déu  en  cara 
humana. 

No  es  tracta  d’una  qüestió  entre  patrons  i  treballadors;  no 
és  una  rivalitat  de  classes,  com  sempre  hi  ha  hagut  i  hi  haurà 
en  el  món;  no  es  tracta  de  millorar  la  situació  de  la  classe 
obrera,  en  lo  qual  la  Iglésia  catòlica  sempre  cooperarà  dins 
de  la  justícia;  no  s'intenta  alçar  el  poble  i  elevar-lo  a  major 
dignitat  i  atribuir-li  majors  prerrogatives  socials,  ni  de  refor¬ 
çar  sos  drets  en  les  relacions  econòmiques  entre  el  capital  i 
el  treball;  les  paraules  i  les  obres  demostren  que  lo  que  inten¬ 
ta  la  secta  és  destruir  el  Cristianisme,  empresa  ja  molt  vella, 
perquè  l’evangelista  Sant  Joan,1  deixeble  del  Senyor,  ja  escri¬ 
via  que  l'enemic  de  Crist  ja  era  sobre  la  terra  allà  quan 
tot  just  el  Cristianisme  acabava  d’aparèixer  en  el  món. 

Un  dels  nostres  predecessors,  de  santa  memòria,  el  bisbe 
Strauch,  ja  fou  víctima  i  caigué  mort  pel  ferro  de  les  sectes, 
allà  en  les  muntanyes  de  Vallirana,  on  alevosament  fou  con¬ 
duït,  perquè  amb  sos  eloqüents  escrits  posava  en  evidència  la 
malícia  sectària.  Ell  no  era  enemic  del  Poder  civil;  ell  no  re¬ 
butjava  les  noves  institucions  polítiques;  però  amb  enteresa 
apostòlica  volia  posar  en  evidència  la  malícia  anticristiana 
dels  qui  enganyaven  al  poble  amb  pretext  de  llibertat,  com 
ara  l’enganyen  i  el  porten  a  la  impietat  amb  pretext  de  millo¬ 
rar  la  situació  econòmica. 


1.  I  Joan,  II,  28. 


150 


J.  TORRAS  I  BAGES 


II 

Hipocresia  de  la  secta 

La  Iglésia,  caríssims  fills,  mai  s’oposarà  a  la  llibertat  i  al 
millorament  econòmic  del  poble;  al  revés,  ama  la  llibertat  i 
el  millorament  econòmic.  La  llibertat  civil  i  política  és  filla 
del  Cristianisme;  únicament  el  món  cristià  és  lliure;  i  els  po¬ 
bles  més  lliures  de  la  terra  tenen  son  organisme  polític  en 
conformitat  amb  les  eternes  lleis  del  Cristianisme.  Les  ciutats 
catalanes  eren  pobles  democràtics  i  lliures  dins  d'una  efica- 
císsima  influència  religiosa.  Tothom  sap  que  la  Constitució  an¬ 
glesa  data  de  quan  Anglaterra  era  l’illa  dels  sants,  cora  ara 
torna  a  ésser,  i  que  la  Constitució  dels  pobles  de  l'Amèrica 
del  Nord  fou  alabada  pel  Sant  Pare  Lleó  XIII  com  de  gran 
oportunitat  i  equitat  per  a  un  país  de  la  conformació  social 
d'aquell. 

Però  la  secta  no  ama  la  llibertat,  ni  ama  el  millorament 
econòmic  del  poble.  És  astuta,  i  en  sa  lluita  contra  el  Fill  de 
Déu,  Legislador  de  la  Humanitat,  es  disfressa,  i  cerca,  per  a 
fer-ho,  el  trajo  de  moda,  s'aprofita  del  gust  dominant,  de  l’as¬ 
piració  popular  que  ella  coneix  que  té  més  força  en  aquells 
moments. 

Hi  hagué  un  temps  en  què  es  presentava  com  la  gran  de¬ 
fensora  del  principi  de  la  llibertat  política  dels  pobles,  aparen¬ 
tava  una  certa  noblesa,  predicava  que  era  enemiga  d'impo¬ 
sicions;  fins  es  declarava  deixeble  de  Jesucrist,  presentant-se 
com  a  reivindicadora  de  la  puresa  de  la  seva  doctrina  en  la 
redempció  temporal  del  poble;  deia  que  cadascú  havia  de  viu¬ 
re  tranquil·lament  amb  la  seva  llei;  quan  ara  la  veiem,  en  els 
pobles  qui  han  arribat  ja  a  la  darrera  etapa,  com  la  França, 
convertida  en  enemiga  acèrrima  de  la  Iglésia,  i  amb  gran  hipo¬ 
cresia,  com  si  hi  hagués  un  fort  perill  per  la  Potestat  civil, 
desterra  a  milers  d’homes  i  dones  pacífics,  sols  perquè  obser¬ 
ven  la  llei  de  l'Evangeli,  i  es  prepara  per  a  apoderar-se  de  les 
iglésies,  i  declara  que  la  casa  del  Senyor  no  és  del  Senyor,  que 


EL  MISTERI  D’INIOUITAT 


151 


si  els  cristians  la  volen  l'hauran  de  llogar,  fins  que  els  deixe¬ 
bles  de  Satanàs  voldran  tirar  fora  a  Jesucrist  i  els  seus  ado¬ 
radors. 

Rebutjada  per  la  secta  la  idea  de  llibertat,  i  presentant-se 
ja  en  sa  forma  natural  i  pròpia,  que  és  la  tirania,  ara  vol  por¬ 
tar  al  poble  a  la  impietat,  prometent-li  regnar  sobre  la  terra. 
Com  Satanàs  a  Jesús  en  la  temptació  de  la  Muntanya,  li  diu 
al  poble:  «Et  daré  tot  el  món  si  m'adores.» 

;  Pobre  poble,  si  el  millorament  econòmic  t'ha  de  venir  de 
la  secta!  La  secta  podrà  portar  la  revolució,  la  dissolució  so¬ 
cial,  un  desfet;  però  ella  és  incapaç  de  fer  res  de  bo,  perquè 
l’arbre  dolent  no  pot  produir  fruits  bons;  podrà  destruir  l'edi¬ 
fici  social,  dissipar  la  civilització  que  baix  la  influència  del 
Cristianisme  s'ha  anat  desenrotllant  a  Europa;  però  elevar  al 
poble,  millorar  la  situació  de  la  classe  obrera,  equilibrar  la 
distribució  de  la  riquesa  entre  els  homes,  això  és  impossible. 
L'equilibri,  l’equitat,  la  justícia  social,  és  obra  de  raó,  de  sere¬ 
nitat  i  de  bons  sentiments,  i  la  secta  encén  les  passions,  es 
posa  a  judicar  en  el  terreny  de  la  mentida,  tenint  una  falsa 
idea  de  l'home,  i  els  seus  doctors  no  practiquen  de  cap  ma¬ 
nera  la  doctrina  que  prediquen,  puix,  fora  de  raríssimes  excep¬ 
cions,  són  homes  concupiscents,  incapaços  de  sacrificar-se  pel 
seu  pròxim.  La  secta  mai  tindrà  sants. 


III 

El  misteri  d'iniquitat 

Tota  institució,  tota  doctrina,  tot  moviment  social,  tot  ar¬ 
bre,  s’ha  de  judicar  pels  seus  fruits.  Les  doctrines  i  els  fets  de 
la  secta  ja  els  coneixeu,  caríssims  fills.  Les  seves  publicacions 
prediquen  contínuament  la  impietat,  i  la  impietat  sempre  ha 
sigut  avorrida  dels  homes  honestos  fins  en  els  temps  i  en  els 
països  en  què  no  domina  el  Cristianisme.  Al  revés,  la  impietat 
en  determinats  homes  arriba  a  son  grau  màxim  en  els  temps  i 


152 


J.  TORRAS  I  BAGES 


en  els  països  cristians,  i  és  perquè  el  Cristianisme  destrueix 
la  superstició,  i  aleshores  l’esperit  anticristià,  incapaç  de  sin¬ 
ceritat,  amb  un  furor  inexplicable  es  desboca  pels  camins  de 
la  negació  i  del  nihilisme  fins  arribar  a  l'avenç  de  la  destruc¬ 
ció,  com  ho  veiem  clarament  amb  els  nostres  anarquistes. 
L  esperit  antireligiós  i  antisocial,  com  moviment  públic,  es 
pot  dir  que  és  propi  de  la  cristiana  i  civilitzada  Europa;  els 
pobles  asiàtics,  civilitzats  a  sa  manera,  però  no  cristians,  tenen 
quasi  desconeguda  la  impietat  i  l’anarquisme,  que  avui  dia 
corren  desfrenats  pels  nostres  pobles. 

És  aquest  el  misteri  d'iniquitat  de  què  ja  parlaven  els  apòs¬ 
tols.1  La  iniquitat  és  un  misteri,  i  per  això  hi  ha  pocs  homes 
que  l'entenguin,  i  enganya  a  tantes  multituds.  La  seducció  del 
pecat  és  un  misteri.  Les  formes  més  elegants,  les  suavitats 
més  atraients,  les  dolçors  més  enciseres,  són  més  perilloses  i 
les  més  seductores.  La  premsa  més  llegida  és  la  més  dolenta, 
perquè  sap  péixer  als  seus  lectors  la  vehement  delícia  del 
pecat.  La  secta  té  son  idealisme,  obre  horitzons  enganyosos 
i  proporciona  també  als  seus  adeptes  una  mena  de  fals  ali¬ 
ment  espiritual.  Així  atrapa  a  certes  ànimes  educades  en  l'es¬ 
cola  de  Jesucrist,  però  que,  essent  indòmites  a  la  regla  santa 
de  la  nostra  Religió,  fugen  d'ella  i  cerquen  on  viure  sense 
restricció  i  sense  llei. 

La  premsa  sectària  estampa  cada  dia  una  muntanya  de 
paper,  i  barrejant  tots  els  estímuls  humans,  l'esperit  i  la  carn, 
excitant  de  vegades  sentiments  nobles  envers  els  pobres  í 
obrers,  o  desfrenant  per  medi  de  la  pornografia  els  instints 
bestials  de  l'home,  predicant  sovint  l'extermini  del  sacerdoci 
i  l’abolició  de  la  Religió  cristiana,  i  altres  vegades  ponderant 
l'adoració  de  la  veritat,  de  la  bellesa  i  de  la  justícia;  és  a  dir, 
la  premsa  convertida  en  sacerdotessa  del  misteri  d'iniquitat, * 
oposant-se  al  misteri  de  la  Veritat,  que  vingué  a  revelar-nos 
el  Verb  de  Deu,  Fill  de  Maria  Verge,  la  premsa  sectària  en 


1.  Tessalònics,  II,  7. 


I·L  MISTERI  D’INIQUITAT 


153 


tots  els  seus  matisos,  és  avui  el  principal  instrument  en  con¬ 
tra  del  Cristianisme.  I  entre  la  premsa  escampadora  d'idees 
adverses  al  Cristianisme  i  a  la  societat,  i  els  propagandistes 
populars  que  prediquen  contra  la  Religió,  i  els  oradors  del 
nostre  Parlament  qui  fan  professió  d'anticristians,  com  ara 
fa  poc  ha  succeït,  i  el  Josep  Sala  i  els  altres  instruments  de 
l’anarquisme,  hi  ha  una  relació  d’íntim  parentiu  espiritual. 
Tots  descendeixen  d'un  mateix  principi,  que  és  l'odi  a  l'obra 
de  Jesucrist,  la  Iglésia  catòlica,  qui  és  Mare  i  espiritual  mestra 
de  tot  el  llinatge  humà;  entre  ells  hi  ha  solament  diferència  de 
medis  per  a  destruir-la,  però  l'intent  és  igual.  Per  les  venes  de 
tots  ells  circula  la  mateixa  sang,  han  adjurat  de  l'amor,  no  el 
coneixen,  i  l’avorriment  a  l’home,  fill  de  Déu  per  la  gràcia 
cristiana,  és  el  distintiu  que  els  manifesta. 

La  lògica  de  l’ateisme  és  evident.  Qui  no  coneix  a  Jesucrist, 
qui  renega  de  Jesucrist,  no  pot  conèixer  a  Déu.  El  diví  Re¬ 
demptor  ho  digué  amb  paraules  d’una  claredat  summa:  «Nin¬ 
gú,  sinó  per  medi  de  Mi,  arribarà  al  Pare»; 1  i  la  veritat  d'a¬ 
questes  paraules  evangèliques  queda  demostrada  per  l'expe¬ 
riència.  L'anticristianisme  es  converteix,  a  no  tardar,  en  ateis¬ 
me.  La  paternitat  divina  desapareix  de  l'enteniment  i  del  cor 
de  l’home  quan  en  ella  s'apaga  la  llum  de  Jesucrist;  i  comen¬ 
ça  aleshores  el  misteri  de  la  iniquitat,  l’avorriment  a  l'home. 
Perquè  els  homes,  si  no  som  fills  d’un  mateix  pare,  no  som 
germans;  i  si  no  som  germans,  som  enemics,  perquè  les  nos¬ 
tres  passions  són  oposades,  el  nostre  interès  és  contrari,  el 
nostre  temperament  és  distint;  l’home  és  un  llop  contra  l'altre 
home,  com  digué  aquell  filosop;  i  veus  aquí,  caríssims  ger¬ 
mans  i  fills,  d’on  surten  aquests  llops  que  tot  sovint  sembren 
la  desolació  i  la  sang  per  tot  Europa,  i  especialment  a  la  gran¬ 
diosa  capital  de  nostre  Principat,  la  ciutat  de  Barcelona. 


1.  Joan,  XIV,  6. 


154 


J.  TORRAS  I  BAGES 


IV 

Cal  salvar  la  societat 

I  a  escriure  aquesta  Carta,  estimats  diocesans,  ens  hi  obli¬ 
ga  la  necessitat  de  recomanar-vos  la  carinyosa  vigilància  so¬ 
bre  els  vostres  fills,  sobre  els  vostres  dependents,  i  fins  l’exer¬ 
cici  d'una  benèfica  influència  sobre  tot  el  poble  en  virtut  de 
la  gran  llei  cristiana  de  la  caritat  que  ens  mana  interessar-nos 
per  tots  els  homes. 

Una  de  les  nostres  grans  tristeses  és  la  situació  moral  del 
poble,  víctima  de  l’astúcia  anticristiana,  qui  baix  capa  de  mi¬ 
llorar-la  li  ha  pres,  en  gran  part,  l'esperit  cristià.  Ell  era  la 
classe  més  íntimament  unida  amb  la  santa  Mare  Iglésia;  era 
la  classe  més  cristiana  de  la  societat;  era  on  d’una  manera 
més  admirable  es  practicaven  les  virtuts  evangèliques;  era, 
en  una  paraula,  com  l'essència  del  Cristianisme,  la  realització 
de  la  sublim  aspiració  de  Jesús,  nostre  Redemptor  dolcíssim, 
quan  deia:  «Só  enviat  a  evangelitzar  els  pobres».1 

Per  això,  estimats  sacerdots  diocesans,  pesa  sobre  Nós  la 
greu  preocupació  de  si  nosaltres  no  tenim,  com  exigeixen  les 
circumstàncies  presents,  aquella  abnegació  i  esperit  de  sacri¬ 
fici  que  ens  hauria  de  portar  al  poble  amb  caritat  i  paciència 
fins  al  martiri,  si  fos  necessari,  per  a  treure'l  de  les  mans  de 
la  impietat  que  el  condueix  a  la  perdició  temporal  i  eterna. 
L’ensopiment  dels  savis,  dels  rics  i  dels  poderosos  del  món, 
lo  que  ara  en  diuen  les  classes  directores,  arriba  fins  a  nos¬ 
altres,  i  les  bombes  i  els  punyals  i  els  incendis,  que  donen  a 
la  nostra  edat  l’aspecte  d’una  època  bàrbara,  que  constituei¬ 
xen  un  espectacle  d'un  món  que  es  diverteix  i  no  pensa  més 
que  en  delectar-se  quan  se  senten  els  cruixits  i  espetecs  de  la 
nostra  societat  corcada,  que  sembla  que  va  a  enfonsar-se,  la 
repetició  d’aquells  aconteixements  dels  antics  imperis  que  els 


EL  MISTERI  D'INIQUITAT 


155 


profetes  d’Israel  ens  expliquen  que  irritaven  la  potència  di¬ 
vina  amb  la  supèrbia  i  la  sensualitat,  flaqueses  de  tota  societat 
decadent,  i  que  de  sobte,  semblant  forts,  s'enfonsaven,  que  en 
part  avui  també  veiem;  la  comparació  de  les  coses  que  ara 
passen  en  el  món  amb  les  que  passaven  en  les  èpoques  ante¬ 
riors,  el  considerar  que  l’ensopiment  i  la  infatuació  distingei¬ 
xen  als  pobles  que  es  van  a  perdre,  ens  posa  la  ploma  als  dits 
per  a  cridar  l'atenció  del  clero  i  de  totes  les  persones  amants 
del  pròxim,  de  qualsevol  classe  social  que  siguin,  a  fi  que 
tots,  implorant  degudament  la  gràcia  de  Nostre  Senyor  Jesu- 
crist,  augmentem  el  nostre  fervor  i  activitat  i  la  nostra  ab¬ 
negació  i  esperit  de  sacrifici  per  a  treballar,  posseïts  d'amor 
a  Nostre  Senyor  Jesucrist,  en  la  salvació  del  poble,  que  Ell 
redimí  amb  la  seva  sang  preciosíssima. 

D'altra  banda,  el  sentit  polític  de  la  nostra  societat  ens 
obliga  a  una  major  activitat  en  procurar  el  bé  espiritual  del 
nostre  pròxim.  L'autoritat  política  avui  dia,  en  uns  punts  per 
malícia  sectària  i  en  altres  per  creure  que  l'acció  de  la  po¬ 
testat  civil  no  deu  ficar-se  en  l'ordre  espiritual,  encara  que, 
d’altra  part,  el  respecti,  l'autoritat  política,  diem,  avui  dia,  o 
bé  és  contrària  a  la  influència  religiosa  necessària  perquè 
tingui  soliditat  la  societat  humana,  o  bé  prescindeix  d'ajudar 
a  la  Iglésia  en  son  treball  de  cristianitzar  al  poble;  per  lo  qual 
tots  els  qui  tenim  el  principi  sobrenatural  de  que  Jesús  és 
Salvador,  havem  d’augmentar  el  nostre  zel  envers  el  pròxim, 
i  havem  d’encendre  més  en  el  nostre  cor  la  flama  de  la  caritat 
divina,  i  per  medi  de  la  caritat  pràctica,  de  la  misericòrdia  i 
l’amor  exercir  l'apostolat,  el  proselitisme  de  salvar  les  ànimes. 


V 

Les  armes  són  la  caritat  i  el  sacrifici 

Amb  la  caritat  havem  de  vèncer  l'anticristianisme,  perquè 
el  sistema  que  vol  treure  a  Jesucrist  de  la  societat  humana  té 


156 


J.  TORRAS  I  BAGES 


per  principi  i  germen  l’oposició  a  la  caritat,  o  sia,  un  egoisme 
desfrenat.  És  el  cristianisme  girat  al  revés.  El  Cristianisme  té 
com  a  principi  social  essencial  el  sacrifici,  l’abnegació,  la  mor¬ 
tificació  de  si  mateix,  la  moderació  de  tots  per  a  arribar  a 
Tharmonia.  L'harmonia  absoluta,  el  regnat  perfet  de  la  jus¬ 
tícia  a  la  terra  el  considera  impossible:  dins  d'aquesta  mateixa 
gran  societat  humana  i  divina,  cosmopolita,  vivificada  per 
l’Esperit  Sant,  que  en  diem  la  Iglésia  catòlica,  hi  haurà  sem¬ 
pre  màcules  i  arrugues.  La  perfecció  verdadera  l'espera  so¬ 
lament  en  l’eternitat.  Però  l'estrella  de  Betlem,  l’ideal  i  l'as- 
píració  a  l'amor  universal  de  tot  el  llinatge  humà,  a  l'elevació 
popular,  sempre  ha  existit  i  existeix  en  la  Iglésia  catòlica; 
sempre  hi  ha  hagut  i  hi  haurà  en  ella  ànimes  escollides  qui 
hi  han  dedicat  tota  sa  vida,  qui  al  bé,  tant  corporal  com  espi¬ 
ritual  del  poble,  hi  han  sacrificat  la  seva  vida  i  tot  lo  que 
tenien. 

i  Quina  diferència  entre  els  herois  del  Cristianisme  i  els 
herois  de  les  sectes  anticristianes!  L'Europa,  per  imperfecta 
que  sia,  està,  no  obstant,  poblada  d'instituts  benèfics  de  dife¬ 
rents  classes.  Institucions  per  a  cuidar  malalts,  per  a  recollir 
vells  i  criatures  desemparats,  per  a  assistir  en  ses  cases  a  les 
famílies  necessitades,  per  a  l’ensenyança  literària  dels  pobres, 
per  a  la  instrucció  professional  dels  obrers;  i  aquestes  insti¬ 
tucions  en  sa  quasi  totalitat  han  eixit  a  l'influx  espiritual  del 
Cristianisme,  el  qual  sempre  ha  posat  en  el  cim  de  la  glòria, 
entre  els  companys  més  íntims  de  Jesucrist  i  els  més  inme- 
diats  participants  de  sa  eterna  felicitat,  aquells  homes,  aque¬ 
lles  dones,  qui  s’han  sacrificat  pel  bé  corporal  o  espiritual  de 
son  pròxim. 

La  secta  anficristiana  no  comprèn  lo  que  sia  sacrifici.  Al 
revés,  té  al  sacrifici  com  una  monstruositat,  com  un  turment 
inútil;  posa  al  goig,  al  plaer,  com  base  de  la  vida  humana, 
i  quan  l’experiència  li  ha  evidenciat  que  el  plaer  és  impossi¬ 
ble,  que  el  consol  no  existeix  sense  la  gràcia  de  Jesucrist,  ales¬ 
hores  ella,  la  secta  que  s'intitula  a  si  mateixa  adoradora  de  la 
naturalesa,  es  gira  contra  la  naturalesa  i  s’esforça  en  des- 


EL  MISTERI  D'INIQUITAT 


157 


truir-la,  i  amb  bombes,  punyals  i  incendis  vol  desfer  la  so¬ 
cietat  humana,  filla  de  la  naturalesa,  que  el  mateix  Jesús,  Fill 
de  Déu,  respectà  en  sa  vinguda  al  món,  dient  l’Evangelista  que 
no  venia  a  desfer-la,  sinó  a  refer-la. 

En  aquest  punt  de  la  present  Carta,  escrit  lo  que  precedeix 
d'ella,  rebem. la -notícia  de  que  l'infeliç  Josep  Sala  ha  mort 
a  la  presó.  Déu,  com  no  fiant-se  de  la  justícia  humana,  s’ha 
fet  justícia  amb  ses  pròpies  mans;  com  temps  enrera  l'anar¬ 
quista  qui  a  París  volia  amb  la  dinamita  destruir  un  dels  prin¬ 
cipals  temples,  ell  mateix  quedà  destruït  i  destrossat,  perquè 
els  homes  extraviats  prenguin  exemple,  i  tothom  reconegui 
que  Jesucrist  guarda  a  sa  Iglésia,  contra  la  qual,  segons  sa 
promesa,  les  portes  de  l'infern  mai  prevaldran.  Déu  l'hagi  per¬ 
donat,  i  esperem  que  en  sos  últims  moments  de  vida  haurà 
reviscut  en  la  seva  ànima  la  fe  cristiana  que  li  ensenyaren  els 
seus  pares,  i  que  haurà  obtingut  la  misericòrdia  divina,  ja  que 
ell,  com  tants  d’altres,  són  menys  culpables  dels  seus  delictes 
que  aquells  mestres  seus,  qui  en  les  columnes  dels  periòdics 
o  en  les  perorates  dels  clubs  emmetzinen  l'ànima  del  poble. 

VI 

La  Musa  de  l’anarquisme 

Existeix  una  Musa  inspiradora  de  l'anarquisme,  qui  sap 
donar  encís  a  les  paraules  dels  seus  falsos  profetes.  Aquests 
falsos  profetes  obtenen  aplaudiments  i  corones  en  les  taules 
del  teatre,  fins  de  la  gent  política  i  oficial,  i  els  poderosos  i 
grans  del  món  els  cerquen  com  un  solaç  exquisit  de  la  vida. 
També  aquells  imperis  orientals  de  què  parlen  els  profetes  de 
1  Antic  Testament,  i  a  què  abans  havem  fet  referència,  tenien 
el  refinament  de  cercar  el  plaer  de  la  falsa  profecia.  Fugien 
de  la  realitat,  prescindien  d'ella,  que  necessàriament  importa 
mortificacions  en  la  vida,  i  s’abeuraven  en  la  mentida,  no  vo¬ 
lien  apagar  la  seva  set  en  les  fonts  d’aigua  viva  de  la  Veritat 
divina,  i  cercaven  amb  deliri  les  cisternes  tèrboles  i  corrom¬ 
pudes  de  la  idolatria,  de  la  il·lusió  i  de  la  falsedat. 


158 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Pels  fruits  es  coneix  l’arbre.  Considereu,  estimats  dioce¬ 
sans,  la  diferència  entre  els  deixebles  dels  falsos  profetes  de 
les  sectes  anticristianes  i  els  deixebles  de  la  santa  Fe  catòlica 
estesa  per  tot  el  món,  per  a  fer  de  tot  el  llinatge  humà  com 
una  sola  família.  Fa  pocs  dies,  joh  contrast!,  tinguérem  la  sa¬ 
tisfacció  d’escriure-us  una  Carta  participant  la  notícia  de  que 
un  fill  d’aquesta  Diòcesi,  contemporani  nostre,  qui  morí  mar¬ 
tiritzat  evangelitzant  el  Tonquín  oriental,  anava  a  ésser  elevat 
per  la  Iglésia  a  l’honor  dels  altars.  El  màrtir  Pere  Almató 
sentí  sobrenaturalment,  noblement,  l’amor  universal  al  llinat¬ 
ge  humà,  i  es  sacrificà  per  a  ésser  útil  al  seu  pròxim,  per  a  fer 
resplendir  la  llum  de  la  Veritat  a  aquells  pobles,  per  a  por¬ 
tar-los  el  coneixement  i  amor  de  Jesús,  únic  Salvador  del 
nostre  llinatge.  Jove  deixà  la  dolça  pàtria,  la  família,  els  amics 
i  totes  ses  conveniències  personals.  El  portava  l’amor,  i  per 
l’amor  morí.  Era  deixeble  de  l’amor.  L'anarquista  Josep  Sala 
era  deixeble  de  l’odi.  La  seva  ànima  infantil  d’home  popular 
quedà  suggestionada  amb  les  doctrines  dels  falsos  profetes; 
un  món  de  confusions  bulliria  dins  de  la  seva  testa,  les  idees 
transcendentals  de  la  secta,  la  mena  de  grandiositat  de  sos 
projectes,  el  paradís  de  mentida  que  ells  forgen  suposant  que 
la  Iglésia  retarda  el  seu  adveniment,  l'adveniment  de  la  feli¬ 
citat  humana,  li  encendria  totes  les  males  passions,  i  sense 
tenir  res  que  dir  del  digníssim  senyor  cardenal  Casanas,  sols 
perquè  és  un  membre  eminent  de  la  Iglésia  catòlica,  alçà  con¬ 
tra  ell  el  punyal  precisament  quan  el  ministre  de  Déu  sortia 
del  temple,  en  les  Matines  de  Nadal,  qui  sap  si  responent  això 
a  un  refinament  d’impietat  o  a  un  ritu  abominable  i  sectari. 


VII 

La  pedra  fonamental  és  Jesucrist 

Els  estrèpits  socials  que  presenciem,  caríssims  diocesans, 
ens  han  de  fer  més  addictes  a  Jesucrist,  pedra  fonamental  de 
la  societat  humana,  pedra  que,  segons  la  doctrina  de  l'apòstol 


159 


EL  MISTERI  D’INIQUITAT 

Sant  Pau,1  serveix  per  a  edificar  o  per  a  ensopegar.  Els  qui 
volen  edificar  fora  d'aquest  fonament  no  alçaran  cap  edifici 
sòlid. 

La  societat  canvia,  els  costums  es  muden,  les  lleis  i  les  ins¬ 
titucions  civils  i  polítiques  varien;  però  l'eterna  Veritat  de 
Déu  i  la  revelació  de  son  Verb  al  món  són  com  l'essència  de 
la  Humanitat,  el  lligam  suavíssim  que  uneix  als  homes,  l’aglu¬ 
tinant  imprescindible  dels  esperits.  Déu  és  el  fidel  custodi  de 
la  naturalesa,  perquè  és  son  Autor,  i  son  intèrpret  sempre 
verídic  és  el  Verb  de  Veritat,  Jesús  Redemptor.  L'anarquis¬ 
me,  les  sectes  antisocials  qui  l’engendren,  són  pecats  contra 
la  naturalesa,  que  provenen  de  no  respectar  al  Legislador  diví 
de  la  naturalesa  humana.  Una  societat  cristiana  que  rebutja 
el  Cristianisme  és  molt  pitjor  que  una  societat  gentílica  que 
no  ha  conegut  el  verdader  Déu. 

L’apostasia  de  Jesucrist  suposa  una  alteració  molt  fonda  en 
la  virtut  natural  de  l'home,  suposa  una  sublevació  insana  de 
males  passions,  i  per  això  té  per  conseqüència  una  vulneració 
dels  grans  principis  socials,  dels  grans  principis  de  la  natura¬ 
lesa.  D’aquí  prové  que  mai  s’és  vist  una  societat  que,  rebutjant 
els  grans  principis  socials  del  Cristianisme,  hagi  quedat  tran¬ 
quil·la;  sempre  ella  permaneix  en  estat  convulsiu,  perquè  està 
en  desequilibri.  La  història  ens  mostra  algunes  societats  gen- 
tíliques  equilibrades  a  sa  manera,  tenint  un  cert  respecte  a  la 
naturalesa  humana,  però  sempre  era  sacrificant,  anul·lant  al¬ 
guns  membres  del  llinatge,  deixant  sense  personalitat  l'ínfima 
classe  social. 

El  Cristianisme  té  l'honor  d’haver  reintegrat  a  la  natura¬ 
lesa  humana  en  l'harmònica  i  completa  possessió  de  si  matei¬ 
xa.  Tot  home,  sia  el  qui  sia,  pertanyi  a  la  classe  que  es  vulgui, 
és  igualment  mereixedor  de  consideració.  Les  preocupacions 
socials,  les  pretensions  aristocràtiques,  les  concupiscències  de 
la  gent  adinerada,  mai  han  arribat  a  corrompre  l'esperit  evan- 


1.  Romans,  IX,  33. 


160 


J.  TORRAS  I  BAGES 


gèlic  de  nostra  santa  Mare  la  Iglésia,  ni  en  les  èpoques  més 
dominades  per  oligarquies  polítiques,  militars  o  mercantils. 
La  llei  de  la  igualtat  evangèlica  ha  regit  sempre  en  la  Iglésia 
catòlica,  i  ella  triomfarà  de  les  sectes  antisocials  qui  posen  en 
perill  la  civilització  i  causen  la  perdició  eterna  de  tantes  àni¬ 
mes,  portant-les  a  la  impietat,  o  a  l'odi  a  Jesucrist,  únic  Sal¬ 
vador  dels  homes. 

El  conflicte  actual,  la  fermentació  de  sectes  antisocials  dins 
de  la  societat  cristiana  no  és  un  fet  nou  i  exclusiu  de  la  nos¬ 
tra  època.  Al  nostre  país  de  Catalunya  arribà  en  el  segle  xjii 
aquella  tumultuosa  heretgia  dels  abigesos  amb  la  qual  s'alça¬ 
ren  altres  sectes  quasi  idèntiques  als  nostres  socialistes  i  anar¬ 
quistes,  i  semblava  que  l’ordre  cristià  ja  s'havia  acabat  en  el 
món.  Aquella  heretgia  i  aquelles  sectes  es  dissiparen  amb  un 
augment  de  fervor  en  la  pietat  cristiana  del  poble;  i  després 
d’elles  vingué  una  de  les  èpoques  més  admirables  que  ha  tin¬ 
gut  la  societat  humana,  regida  per  un  poderosíssim  esperit 
catòlic;  la  gran  època  de  la  filosofia,  de  l’art,  de  la  sociologia 
catòliques.  És  a  dir,  usant  una  expressió  avui  de  moda,  es 
manifestà  aleshores  en  la  societat  d'Europa  un  catolicisme 
integral  que  informava  la  totalitat  de  la  vida  humana.  Però 
allà  on  hi  ha  Jesucrist  hi  ha  l'anticrist,  i  els  gèrmens  de  la  im¬ 
pietat  que  ens  dissiparan  del  tot  fins  al  dia  en  què  se  separarà 
la  llum  de  les  tenebres,  és  a  dir,  fins  al  dia  del  judici  final,  els 
gèrmens  de  la  impietat  ha  deixat  la  divina  Providència  que  en 
els  nostres  dies  es  desenrotllessin  i  manifestessin  en  la  vida 
social  d’una  manera  espantosa.  Mes,  el  verdader  cristià  no 
s’ha  d’espantar  ni  dubtar  mai  de  les  promeses  del  Redemptor: 
«En  el  món,  digué,  tindreu  grans  tribulacions,  però  confieu 
que  Jo  só  vençut  al  món».1 

Per  això  nosaltres,  caríssims  diocesans,  ferits  en  nostres 
més  delicades  afeccions  pel  fet  anàrquic  i  sacríleg  d’un  paisà 
nostre,  d’un  vei  nostre,  d'un  germà  nostre,  seduït  per  les  pre- 


1.  Joan,  XVI,  33. 


161 


EL  MISTERI  D'IMIOUÏTAT 

dicacions  sectàries,  havem  d’unir-nos  més  íntimament,  d’intel- 
ligència  i  de  voluntat,  amb  el  diví  Restaurador  del  nostre  lli¬ 
natge,  i  cooperar  amb  major  eficàcia  a  la  difusió  del  bé  espi- 
piritual  i  material  del  poble,  a  fi  que  l'amor  triomfi  de  l'odi, 
la  veritat  de  l'error,  i  regni  entre  tota  la  societat  aquella  pau 
promesa  als  homes  de  bona  voluntat,  que  anunciaren  els  àn¬ 
gels  en  el  portal  de  Betlem  en  el  Naixement  de  Nostre  Senyor 
Jesucrist,  que  en  aquests  dies  ens  recorda  la  santa  Mare 
Iglésia. 

I  perquè  així  sia,  vos  enviem  a  tots,  caríssims  germans  i 
fills,  la  Nostra  Benedicció  pastoral  en  nom  del  Pare  f,  del 
Fill  |  i  de  l’Esperit  Sant  t-  Amén. 

Vic,  festa  de  Sant  Joan  l’Evangelista,  27  de  desembre  de  1905. 


11 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FE* 


(Contra  la  vanitat 
dels  que  es  diuen  intel·lectuals) 


Sumari 

I.  Fam  i  set  espiritual  que  devora  al  món. 

II.  Aquesta  fam  i  set  han  de  tenir  una  satisfacció  espiritual. 

III.  La  Fe  és  la  fórmula  de  la  Vida. 

IV.  Vanitat  dels  intel·lectuals  en  voler  ensenyar  la  Vida. 

V.  Valor  just  de  la  ciència  en  la  conquesta  de  la  Fe. 

VI.  La  Fe  és  obra  de  l'Esperit  de  Déu. 

VII.  La  Confessió  externa  de  la  Fe. 

VIII.  La  Confessió  perfecciona  la  Fe  i  l'home. 

IX.  La  Confessió  de  la  Fe  és  el  gran  certamen  dels  segles. 


*  Pastoral  de  Quaresma  de  l'any  1906.  Nou  cas  d'amplitud  de  visió 
pastoral  més  enllà  de  les  fronteres  diocesanes.  Sembla  resultat  d’aquest 
document  la  comunicació  epistolar  entre  el  rector  de  la  Universitat  de 
Salamanca,  Miguel  de  Unamuno,  i  l’autor.  El  bisbe  de  Madrid-Alcalà, 
doctor  Guisasola,  escriu  al  Doctor  Torras  després  d'aquesta  pastoral: 
«Por  supuesto  los  intelectuales  no  han  dejado  la  ocasión  de  "modemi- 
zar”  a  su  antojo,  sintiéndose  fustigados  por  usted.» 


163 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FE 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en  Nostre 
Senyor  Jesucrist. 

Cor de  enim  creditur  ad  iustitiam; 
ore  autem  confessio  fit  ad  salutem. 

«Perquè  és  necessari  creure  de  cor 
per  a  justificar-se,  i  confessar  la  fe 
a  salvar-se.» 

(Romans,  X,  10.) 


I 

Fam  i  set  espiritual  que  devora  al  món 

Un  home  senzill  i  popular  qui  fou  pastor  en  el  misteriós 
poble  d’Israel,  a  qui  Déu  havia  concedit  el  do  de  profecia  i 
al  qual  sempre  se  l'ha  considerat  com  a  verdader  profeta,  pin¬ 
ta  una  situació  d'esperit  d'aquella  gent  de  son  temps,  que,  com 
succeeix  sovint  en  les  Sagrades  Escriptures,  és  igualment  una 
pronòstiga  de  lo  que  succeeix  en  diferents  situacions  del  lli¬ 
natge  humà. 

Diu  Amós:  «Vindrà  temps,  diu  el  Senyor,  en  què  Jo  en- 
viare  la  fam  sobre  la  terra;  però  no  fam  de  pa,  ni  set  d'aigua, 
smó  d'oir  la  paraula  del  Senyor.  I  d'una  mar  a  l'altra  mar,  í 
del  nord  a  l'orient,  tothom  quedarà  trastornat.  Aniran  d'un 
punt  a  l'altre  per  a  oir  la  paraula  del  Senyor,  i  no  ho  aconse¬ 
guiran.  Les  hermoses  donzelles  i  els  joves  en  aquell  dia  defa¬ 
lliran  de  set».1. 


1.  Cap.  VIII. 


164 


J.  TORRAS  I  BAGES 

L'antiga  profecia  té  una  perfecta  aplicació  als  nostres  dies 
i  a  la  nostra  gent  moderna.  Dins  del  materialisme  dominant, 
la  gent  moderna  sent  d’una  manera  vivissima  els  estímuls  de 
l’esperit.  La  fam  és  general;  tothom  corre,  sense  saber  on  va, 
cercant  pa,  i  el  jovent  defalleix  de  set.  La  mateixa  activitat 
dels  escriptors  socialistes  i  anarquistes,  qui  sembla,  i  fins  ells 
diuen,  que  treballen  pel  pa  que  satisfà  la  fam  del  cos,  en  ses 
teories  i  en  ses  doctrines  demostren  que  lo  que  els  falta  és 
el  pa  de  l'ànima.  L'agulló  que  els  mou  a  escriure  i  a  perorar 
en  ses  propagandes  no  és  corporal,  que,  gràcies  a  Déu,  a  molts 
d’ells  no  els  falta  res,  sinó  que  és  l'agulló  espiritual  d'una 
ànima  buida.  I  en  tots  els  ordres  socials  la  gent  famolenca 
abunda.  Literats,  artistes,  polítics,  homes  de  negocis,  homes 
particulars  i  fins  dones  van  perduts,  i  cadascú  cerca  un  ali¬ 
ment  per  a  satisfer  la  fam  del  seu  esperit;  es  fan  els  seus 
ídols,  i  després  se’n  cansen  i  en  cerquen  de  nous,  s'enteren 
dels  desconeguts  i  els  adopten,  i  mai  queden  satisfets,  i  espe¬ 
ren  sempre  lo  nou  i  desconegut. 

I  és  que  cerquen  el  consol  de  la  paraula  de  1  home  i  no 
el  consol  de  la  paraula  de  Déu,  i  per  això  la  seva  ànima  no 
troba  repòs.  Mai  com  avui  els  homes  havien  confiat  en  la  pa¬ 
raula,  ella  és  la  reina  del  món,  la  fórmula  del  govern,  el  signe 
de  la  civilització  i  el  principi  de  la  felicitat.  I,  com  no  la  cer¬ 
quen,  els  homes,  encara  que  segueixin  tot  el  món,  no  troben 
la  paraula  de  Déu,  i  mentrestant  estan  acanyats  per  la  fam 
i  el  jovent  defalleix  de  set. 

El  raquitisme  moral  és  el  senyal  que  ens  distingeix,  casís- 
sims  germans  i  fills;  falta  la  nodrició  espiritual  que  dóna  for¬ 
ces  a  l'home,  i  aleshores  ve  aquella  fam  i  aquella  set  de  què 
parla  el  profeta  Amós,  i  el  desfici  de  cercar  aliment;  i  l'ali¬ 
ment  que  troben  no  els  satisfà,  i  no  arriben  mai  a  la  satisfac¬ 
ció  verdadera,  al  repòs,  al  goig  de  viure  que  la  Iglésia  demana 
a  Déu,  perquè,  essent  Ell  l'Autor  i  Principi  de  la  vida,  la  Font 
de  la  vida,  d’Ell  sols  pot  derivar  la  dignitat,  la  fecunditat  i  el 
goig  de  la  vida  humana.  El  goig  de  la  vida  és  un  misteri,  que 
sols  el  troben  aquells  qui  no  el  busquen.  Qui  cerca  goigs,  qui 


I.A  CONFESSIÓ  DE  LA  FF, 


165 


viu  per  la  delectació,  qui  posa  son  fi  en  el  plaer,  troba  l’amar¬ 
gura,  el  desfici  i  la  desesperació.  Erra  en  lo  fonamental,  posa 
un  fonament  fals  a  la  vida,  i  d'aquí  la  inseguretat,  la  falta  de 
fermesa  i  la  debilitat. 

Lo  primer  per  a  viure  és  el  pa.  Hi  ha  molta  gent  qui  amb 
pa  i  poca  cosa  més  viu,  i  té  salut  i  forces,  i  viu  molts  anys. 
És  tanta  l'excel·lència  del  pa,  que  amb  el  nom  de  pa  compre¬ 
nem  tot  l’aliment  de  l’home.  D’un  home  qui  té  per  viure  diem 
que  ja  té  el  pa  assegurat.  I  fins  Jesucrist,  el  diví  Redemptor, 
volgué,  baix  l'espècie  de  pa,  donar-nos  l’aliment  de  l’ànima, 
que  comprèn  en  si  tot  l’aliment  i  tota  la  gràcia  i  tot  el  consol 
espiritual:  el  Santíssim  Sagrament  de  l’Altar. 

Per  una  aberració  pròpia  dels  qui  viuen  en  l'abundància, 
avui  dia  hi  ha  molta  gent  qui  no  fa  cas  del  pa.  Pensen  alimen¬ 
tar-se  de  llamineries;  i  els  succeeix  que,  cercant  el  plaer,  no 
el  troben,  no  arriben  a  la  satisfacció  de  la  vida,  com  hi  arriben 
sense  buscar-la  els  qui  s’alimenten  d’un  bon  pa.  Aquests  tro¬ 
ben  la  salut,  la  força,  i  senten  el  goig  de  viure  de  què  parlen 
tant  els  escriptors  modernistes,  i  de  què  parlà  moltes  centú¬ 
ries  abans  que  ells  nostra  Mare  la  santa  Iglésia  catòlica,  quan 
en  una  de  ses  oracions  o  col·lectes  de  la  Missa  ens  fa  dema¬ 
nar  la  consolationem  vitae.1 

El  malestar  del  món  no  és  per  falta  de  pa,  que  mai  faltarà 
sobre  la  terra;  és  perquè  la  gent  no  fa  cas  del  pa.  Mai  havia 
abundat  tant  com  ara;  en  els  temps  moderns,  si  falta  la  collita 
en  un  punt  del  món,  porten  el  gra  d'un  altre;  i  el  pa  de  l'espe¬ 
rit  la  Iglésia  catòlica  també  procura  que  no  falti  enlloc;  i 
avui  dia  per  totes  les  parts  del  món  hi  ha  temples  del  Senyor, 
ministres  seus  que  distribueixen,  per  medi  dels  sagraments, 
la  seva  gràcia;  i  qui  vol  viure  amb  Déu,  en  la  casa  del  pa,  en 
quasi  totes  les  nacions,  fora  de  França,  troba  convents  on  pot 
sadollar-se  del  pa  de  l'esperit. 


1.  Missale  Rom.,  col.  sec.  pro  omni  gradu  Ecclesiae. 


166 


J.  TORRAS  I  BAGES 

Qui  s’acostuma  a  la  llamineria  perd  la  gana,  és  a  dir,  la 
gana  de  menjar  pa;  diu  que  no  el  pot  fer  passar,  i  aleshores 
cerca  encara  més  estimulants,  noves  sabors  que  li  delectin  el 
paladar,  i  s'aparta  més  del  pa,  per  lo  qual  cau  en  la  flaquesa, 
en  la  falta  de  forces,  en  l’anèmia  i  en  la  debilitat  mortal. 

Aquells  joves  de  qui  parla  el  profeta  Amós  qui  defalleixen 
de  fam  i  de  set,  i  no  troben  el  pa,  el  Verb,  la  paraula  de  Déu, 
l'aigua  de  la  sabiduria  eterna,  avui  abunden.  Des  de  la  infàn¬ 
cia  no  se'ls  educa,  fins  algun  cop  en  els  col·legis  de  religiosos 
i  religioses,  no  se’ls  acostuma  a  viure  de  pa;  lo  essencial  de 
la  vida,  la  base,  la  substància,  la  serietat  i  la  sanitat  de  la 
vida,  desapareixen  en  un  món  de  fetilleries;  els  refinaments 
semblen  necessitats,  i,  després  que  es  creuen  ja  sadollats  i 
satisfets,  senten  la  fam  de  Tànima,  es  troben  buits,  i  corren 
cercant  la  paraula  de  la  veritat  i  del  consol,  i  no  la  troben, 
perquè  encara  confien  i  la  busquen  per  la  paraula  de  l'home. 

Jesucrist  digué:  «Jo  só  el  Pa  de  vida».1  I  amb  alta  veu,  en 
el  temple  de  Jerusalem,  en  un  dia  de  gran  concurs  de  gent, 
clamava  dient:  «Qui  estigui  assedegat  que  vingui  a  mi  i  be¬ 
gui.  Qui  beurà  de  l’aigua  que  jo  dono,  mai  més  tindrà  set».2 


II 

Aquesta  fam  i  set  han  de  tenir  una  satisfacció  espiritual 

L’ofici  principal  del  Pastor  és  satisfer  la  fam  i  la  set  de  les 
ànimes  que  té  confiades,  procurar-los  una  salut  robusta  i  fins 
el  consol  de  la  vida.  La  possessió  de  l’Esperit  consolador  és 
el  símptoma  més  evident  d’una  vida  cristiana;  el  benestar  de 
l'home  és  signe  d’una  bona  salut. 

La  vinguda  de  Jesucrist  Senyor  nostre  al  món,  sa  predica- 
ció  evangèlica,  la  seva  sacratíssima  Passió  i  son  sacrifici  ad- 


1.  Joan,  VI,  35. 

2.  Joan,  IV,  13. 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FE 


167 


mirable,  la  seva  triomfant  Resurrecció  i  sa  Ascensió  gloriosa 
al  cel,  és  a  dir,  tota  la  missió  del  Fill  de  Déu  a  la  terra  es 
dirigí  a  l’objecte  de  preparar  als  homes  per  a  enviar-los  l'Es¬ 
perit  consolador,  a  fi  que  regnés  en  les  seves  consciències  i 
fos  el  consol  de  la  seva  vida. 

L'obra  de  Jesucrist  a  la  terra  tingué  son  complement  amb 
la  vinguda  de  l’Esperit  Sant,  qui  és  vida,  consol  i  fecunditat, 
de  manera  que  la  gràcia  cristiana,  destinada  a  elevar  i  santi¬ 
ficar  a  la  naturalesa  humana,  no  és  altra  cosa  que  l'influx  de 
l'Esperit  Sant  en  la  nostra  vida;  i  per  això  totes  les  merave¬ 
lles  del  Cristianisme,  l’heroisme  dels  màrtirs,  les  penitències 
dels  anacoretes,  la  soledat  i  l'oració  dels  monjos,  la  constàn¬ 
cia  i  la  fortalesa  dels  homes  i  dones  seculars  exemplars  de 
virtut,  la  serena  i  lluminosa  sabiduria  dels  doctors,  la  puresa 
de  les  verges,  el  zel  dels  missioners;  la  inefable  misericòrdia 
dels  qui  sacrifiquen  la  seva  vida  al  servei  dels  malalts,  dels 
boigs,  de  la  gent  perduda;  la  mateixa  existència  de  la  Iglésia, 
qui  manté  en  una  inefable,  inexplicable  i  amorosa  unitat  al 
llinatge  humà  de  tots  els  països  i  de  totes  les  èpoques,  i  que 
el  profeta  Zacaries  1  caracteritzà  admirablement  en  aquella 
visió  que  tingué  d'una  ciutat  sense  muralles,  poblada  d’una 
immensa  multitud,  circuïda  solament  per  Déu,  com  una  mu¬ 
ralla  d'amor,  única  fortalesa  per  la  defensa  dels  seus  innom¬ 
brables  enemics,  totes  aquestes  meravelles  que  s’han  produït 
en  la  humanitat  no  són  altra  cosa  que  una  obra  de  l'Esperit 
Sant,  i  signifiquen  la  victòria  del  goig  i  de  l'amor  en  la  des¬ 
valguda  humanitat;  i,  segons  la  doctrina  de  Sant  Tomàs,  el 
signe  demostratiu  d'una  acció,  d’una  operació,  quan  arriba  a 
son  complement  i  perfecció,  és  la  tranquil·litat  i  el  goig. 

D'aquí  ve  que  l'objecte  de  la  missió  del  nostre  dolç  Re¬ 
demptor  fos  el  consol  i  la  felicitat  dels  homes,  que  es  co¬ 
mença  i  inicia  en  aquesta  vida  temporal  i  que  es  completa  i 
perfecciona  en  la  vida  eterna.  El  viure  és  agradable;  per  això 


1.  Caps.  IV,  i  V. 


168 


J.  TORRAS  I  BAGES 

tenim  horror  a  la  mort;  i  perquè  tothom  vol  viure,  tothom 
cerca  el  pa  que  sosté  la  vida.  Però  l'home  no  viu  solament  de 
pa,  digué  el  diví  Salvador,  sinó  de  la  paraula  que  procedeix 
de  la  boca  de  Déu.2  La  Paraula  il·luminadora  de  l’esperit  és  per 
excel·lència  el  pa  dels  homes.  De  des  que  el  món  és  món  els 
homes  s’han  preocupat  d’aquest  pa,  han  investigat  i  estudiat, 
han  discutit  i  lluitat,  han  promogut  guerres  i  revolucions;  i 
alguns  moderns,  d'esperit  raquític  i  de  curtedat  de  mires,  han 
anatematitzat  la  Religió  per  aquest  motiu,  creient-la  origen  de 
discòrdies.  No  és  la  Religió  la  que  promou  la  contradicció 
humana,  com  no  és  el  pa  la  causa  de  les  divisions  entre  rics  i 
pobres,  de  l’oposició  entre  propietaris  o  legítims  possessors 
i  lladres,  ni  del  gran  nombre  de  delictes  continguts  en  tots 
els  codis  penals  i  que  fan  referència  als  actes  de  l'home  qui 
es  vol  apoderar  del  pa  dels  altres. 

Aquestes  lluites  i  contradiccions  i  guerres  perpètues  dels 
homes  pel  pa  de  l’ànima  i  pel  pa  del  cos,  molt  més,  incompa- 
rablement  més  vives  pel  pa  de  l'ànima  que  pel  pa  del  cos, 
provenen  de  la  nostra  naturalesa,  dels  nostres  instints,  de 
la  fam  que  tenim,  de  la  necessitat  que  sentim,  d’una  exigència 
íntima  i  ineludible  d'aliment.  El  dia  que  la  lluita  humana  s'a¬ 
cabés  sobre  la  terra  seria  senyal  de  que  la  humanitat  estava 
desvirtuada,  decaiguda  i  degenerada;  la  lluita  humana  per  ex¬ 
cel·lència  és  la  del  pa  de  l’esperit;  la  lluita  pel  pa  del  cos  és 
comuna  a  la  humanitat  i  a  l’animalitat;  per  això  l'Angèlic 
Doctor  Sant  Tomàs  diu  que  la  lluita  animal  és  de  cibis  et 
venereis. 

Mai  com  avui,  caríssims,  els  homes  havien  predicat  la  pau, 
ni  s’havien  reunit  tantes  conferències,  ni  s’havien  escrit  tants 
volums,  per  a  acabar  amb  la  guerra,  per  a  mitigar  les  revolu¬ 
cions,  per  a  arribar  a  la  concòrdia.  És  una  de  les  més  grans 
humiliacions  de  la  paraula  humana,  perquè  guerres  i  revolu¬ 
cions  tan  fortes  com  les  modernes,  matances  tan  extraordinà- 


2.  Mateu.  IV,  4. 


LA  CONFESSIÓ  DE  l.A  PE 


169 


ries  com  les  dels  nostres  dies,  poques  vegades  s'havien  vist 
en  la  història  tan  vella  del  món  com  en  aquests  temps  de  la 
diplomàcia  de  la  pau.  I  així  continuarà  mentre  no  se  satis¬ 
faci  la  fam  dels  homes;  a  casa  sense  pa  tot  són  raons,  diu  un 
refrà  que  sol  haver-hi  en  totes  les  llengües;  i  mentre  hi  hagi 
fam,  mentre  els  homes  no  estiguin  satisfets,  les  raons,  les  llui¬ 
tes  i  les  contradiccions  continuaran  vives,  cruels  i  sagnants. 


III 

La  Fe  és  la  fórmula  de  la  Vida 

La  potència  de  satisfer  la  fam  de  les  ànimes  i  d’apagar  la 
set  dels  esperits  sols  l'ha  tinguda  Jesucrist  Senyor  nostre.  Ell, 
en  l'Evangeli,  sovint  s’anomena  a  si  mateix  pa  de  vida  eterna 
i  aigua  que  apaga  la  set,  i  aquestes  similituds  que  per  a  ex¬ 
pressar  la  seva  missió  consoladora  usava  el  Mestre  diví  eren 
sols  el  compliment,  la  realització  de  les  antigues  profecies 
que  amb  els  mateixos  termes  caracteritzaven  al  Messies,  es¬ 
perat  de  tots  els  pobles.  I  els  qui  més  de  prop  tractaven  amb 
Jesús  més  sentien  l’eficàcia  de  la  seva  consolació:  per  això  en 
una  ocasió  en  què  els  deixebles  semblava  que  es  deixaven 
vèncer  de  l’oposició  dels  enemics  de  Jesucrist  al  preguntar-los 
el  Mestre:  «^Vosaltres  també  em  deixareu?»,  Sant  Pere  con¬ 
testà:  «Senyor,  £a  qui  aniríem?  Sols  Vós  teniu  paraules  de 
vida  eterna».1 

La  paraula  de  Jesucrist  és  la  fe  cristiana,  és  la  veritat  eter¬ 
na,  és  la  vida  de  l'home.  No  és  una  pura  forma  de  l’enteni¬ 
ment,  no  és  sols  una  perfecció  de  la  intel·ligència:  és  una  ele¬ 
vació  de  tot  l'home  que  s’acosta  a  Déu  per  a  participar  de  la 
seva  vida  sobirana.  Comprèn  tot  el  nostre  ser,  les  potències  i 
els  sentits;  tota  la  nostra  activitat,  la  nostra  vida  íntima,  in- 


1.  Joan,  VI,  68. 


170 


J.  TORRAS  I  BAGES 


terior  i  incomunicable,  i  la  nostra  vida  externa,  social  i  pú¬ 
blica.  No  és  un  ornament  o  una  perfecció  transitòria;  i  en¬ 
cara  que  és  cert  que  en  la  vida  eterna  no  té  lloc  la  fe,  però, 
no  obstant,  podem  dir  que  ella  abarca  i  unifica  la  vida  tempo¬ 
ral  i  la  vida  eterna,  la  totalitat  de  la  vida  humana;  és  un  ger¬ 
men  que  es  va  desenrotllant,  és  la  llavor  d'una  vida  divina 
que,  sembrada  aquí  en  el  món  en  la  nostra  ànima,  en  la  vida 
eterna  arriba  a  la  plenitud  de  sa  magnificència. 

Per  això  aquell  a  qui  Déu  ha  fet  la  gràcia  de  la  fe  té  ja  en 
principi  la  substància  de  les  coses  que  espera,1  és  a  dir,  pos¬ 
seeix  ja  en  germen  la  totalitat  de  la  vida  humana,  la  sublima¬ 
ció  i  la  satisfacció  de  totes  ses  facultats  i  potències,  una  anti¬ 
cipació  de  lo  invisible,  amagat  als  homes  qui  no  són  dòcils 
a  l'ensenyança  de  Jesucrist,  i  el  coneixement  de  la  qual  Ell 
revela  als  seus  fidels  deixebles.  Perquè  el  Verb  de  Déu,  la  cièn¬ 
cia  de  la  fe,  és  una  substància  que  satisfà  a  l’home  i  sense 
aquesta  substància  l'home  no  té  nodrició  possible.  Les  cièn¬ 
cies  humanes,  les  belles  arts,  l'espectacle  de  la  naturalesa,  la 
dolçor  de  l’amistat  i  els  sentiments  nobles  de  família  consti¬ 
tueixen  goigs  fragmentaris  de  la  vida;  però  una  íntegra  satis¬ 
facció  humana  sols  pot  proporcionar-la  el  pa  substancial  por¬ 
tat  al  món  per  nostre  diví  Redemptor:  la  doctrina  celestial. 

Sant  Tomàs  ho  explica  amb  una  meravellosa  claredat.  To¬ 
tes  les  criatures,  diu,  participen  del  bé  de  Déu,  però  cada  una 
solament  en  conformitat  amb  les  exigències  de  sa  naturalesa: 
les  unes,  les  inanimades,  sols  per  l’existència  que  reben;  les 
altres,  per  la  vida  que  tenen,  com  les  plantes,  les  bèsties,  per 
un  coneixement  rudimentari  de  les  coses  particulars  i  con¬ 
cretes;  i  amb  aquesta  porció  de  vida  que  a  cada  una  ha  tocat 
ja  estan  contentes.  Sols  la  criatura  racional  està  lligada  pel 
coneixement  a  l’ordre  universal  i  total  de  les  coses,  viu  rela¬ 
cionada  amb  la  universal  existència  i  aspira  a  la  possessió  de 


1.  Hebreus,  XI,  1. 
1.  1-2,  q.  2,  a.  3. 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FE 


171 


la  font  i  principi  d’ella.  L'home,  diu  en  altra  part  el  Sant  Doc¬ 
tor,1  no  queda  assossegat  mentre  li  resta  alguna  cosa  que 
desitjar  i  que  cercar,  mentre  les  seves  facultats  puguin  encara 
perfeccionar-se;  i,  de  consegüent,  el  pa  únic  que  pot  satisfer 
aquesta  fam  immensa  és  la  unió  amb  el  mateix  Déu,  font  de 
vida  i  aliment  complet  de  l'home.  «Só  criat  per  a  Vós,  i  sols 
en  Vós  puc  reposar»,  deia  a  Déu  el  gran  Sant  Agustí. 

En  efecte,  estimats  cristians,  sols  en  Déu  pot  reposar  el 
nostre  esperit.  De  Déu  ningú  en  queda  desenganyat,  ningú  en 
queda  tip,  perquè  Ell  és  Pare  de  les  misericòrdies  i  Déu  de 
tota  consolació,  Bellesa  eterna  i  sempre  nova,  com  diu  Sant 
Agustí.  Per  això  els  cristians  vivim  de  la  paraula  de  Déu,  que 
és  la  santa  Fe  catòlica. 

Desgraciadament,  avui  dia  molts  cerquen  la  fe  per  camins 
que  no  hi  porten;  el  camí  de  la  fe  és  la  humilitat.  Hi  ha  qui 
es  creu  que  amb  discussions,  amb  molta  retòrica  i  amb  refi¬ 
naments  filosòfics  i  artístics  ha  d’arribar  a  la  fe.  La  fe  ve  de 
Déu,  i  aquell  qui  vol  trobar-la  s'ha  d'acostar  a  Déu.  Diu  l’evan¬ 
gelista  Sant  Joan2  que  qui  practica  la  Veritat  arriba  a  la 
llum,  i  en  altre  lloc 3  afirma  que  Crist  és  la  Veritat.  Per  això 
la  sinceritat,  que  és  la  veritat  regnant  en  l'esperit  de  l’home, 
és  la  primera  condició  del  qui  cerca  la  fe;  un  esperit  simple, 
recte  i  ben  intencionat,  ple  de  la  convicció  d'una  altra  vida, 
genia  i  queda  satisfet  amb  la  fe  catòlica;  troba  amb  ella  el  pa 
que  necessita,  l'aliment  de  totes  les  seves  facultats  i  la  satis¬ 
facció  de  tots  els  instints  i  esperances  d'immortalitat,  de 
perfecció  i  de  glòria  que  és  l'aspiració  invencible  de  la  hu¬ 
manitat,  manifestada  explícitament  per  totes  les  generacions 
passades  i  sols  satisfeta  per  la  revelació  divina. 

Les  memòries  històriques  més  antigues  que  ens  queden 
dels  cristians  dels  temps  de  la  persecució,  quan  eren  avorrits 
i  condemnats  a  mort,  i  objecte  de  mofes  i  de  desprecis  de 


1.  1-2,  q.  3,  a.  7. 

2.  III,  21. 

3.  V,  6. 


172 


J.  TORRAS  I  BAGES 


part  del  món,  ens  manifesten  en  ells  el  goig  de  la  vida  i  l’he¬ 
roisme  de  la  mort.  Una  serenitat  i  una  tranquil·litat  i  una 
interna  delícia  a  prova  de  turments,  de  penes  i  de  suplicis. 
Així  solament  s’explica  la  subsistència  del  Cristianisme  en¬ 
mig  de  proves  tan  rigoroses  com  ha  passat  la  nostra  santa  fe. 
Perquè  una  construcció  sia  sòlida  ha  de  tenir  el  fonament 
molt  segur  i  fort.  La  resistència  de  la  fe  és  infinita;  res  la 
pot  vèncer,  per  això  son  símbol  és  la  roca  incommovible  con¬ 
tra  la  qual  s’estrellen  les  ones  més  avalotades  de  la  mar  del 
món.  Davant  d'ella  van  desfilant  els  segles,  es  fan  i  desfan 
els  sistemes  herètics  i  filosòfics,  les  institucions  polítiques, 
les  literatures,  les  civilitzacions,  i  ella  tranquil·la  i  sempre  la 
mateixa,  com  el  sol  que  il·lumina  a  la  humanitat,  passats  els 
núvols  i  les  boires,  torna  a  revifar  el  món  amb  sa  llum  sem¬ 
pre  serena  i  amb  sa  calor  de  vida.  La  Vida,  Déu,1  és  eterna,  i 
per  això  la  fe  catòlica  és  indefectible,  perquè  la  fe  és  la  fórmu¬ 
la  de  la  vida  humana2  donada  pel  Verb  de  Déu,  Jesús  nostre 
Redemptor,  als  homes. 

I  perquè  la  fe  és  la  fórmula  de  la  vida,  l’apòstol  Sant  Pau 3 
diu  que  el  just  viu  de  la  fe.  La  vida  és  una  activitat;  i  l’activi¬ 
tat  summa,  el  principi  de  l’activitat,  Déu,  que  és  el  motor 
universal  de  tots  els  sers,  a  cada  element  de  l’univers  li  ha 
assignat  una  llei  conforme  a  sa  naturalesa  i  que  determina 
l’harmonia  de  sa  existència  connexionada  amb  l'harmonia  uni¬ 
versal.  L’harmonia  de  la  nostra  existència  i  l’harmonia  univer¬ 
sal  de  tot  el  món,  exigeix  un  encadenament  com  els  grans 
d’un  rosari:  si  no,  no  fóra  harmonia;  i  la  fe,  donant  raó  del 
nostre  origen,  del  nostre  fi,  del  per  què  estem  en  el  món  i  de 
l’ús  que  hem  de  fer  de  tot  lo  que  constitueix  l'univers,  expli¬ 
cant  la  total  i  absoluta  finalitat,  és  la  cadena  preciosa  i  mis¬ 
teriosa  que  lliga  l'home  amb  totes  les  existències  i  amb  son 
Senyor  i  Déu.  És  la  fórmula  que  expressa  la  circulació  de  la 


1.  Joan,  XI,  25, 

2.  Symb.  Quicumque. 

3.  Gàlates,  III,  11. 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FK 


173 


vida,  la  distribució  de  la  Vida  universal  dc  des  la  Font  dc  vida, 
Déu  omnipotent  i  etern,  fins  a  Ics  més  ínfimes  criatures,  de 
des  la  vida  transitòria  del  món  fins  a  la  vida  inalterable  de 
l'eternitat. 

La  fe,  com  tota  fórmula,  és  misteriosa,  i  Sant  Pau  ja  ho 
manifesta; 1  i  no  pot  deixar  d’ésser  misteriosa,  perquè  ales¬ 
hores  ja  deixaria  d’ésser  fórmula  i  passaria  a  ésser  explicació. 
El  mestre  dóna  fórmules  als  seus  deixebles  i  aprenents.  Sense 
el  procediment  de  les  fórmules  la  vida  i  la  civilització  huma¬ 
nes  estarien  en  un  encallament,  i  el  progrés  s'acabaria  a  la 
terra.  Ni  la  indústria,  ni  el  comerç,  ni  la  jurisprudència,  ni  cap 
de  les  humanes  disciplines  seria  possible.  El  savi  dóna  les 
fórmules,  i  la  multitud  dels  homes  les  executen;  i  si  els  pre¬ 
gunteu  les  raons  de  son  obrar,  per  què  tenen  aquell  procedir 
i  si  ells  volien  posar-se  a  discutir  defensant  i  explicant  la  fór¬ 
mula,  el  procediment  que  segueixen,  no  ho  sabrien  fer,  que¬ 
darien  malament,  i  la  feina,  la  indústria,  el  comerç,  la  juris¬ 
prudència,  l'agricultura,  fins  la  política,  l'art  de  governar  els 
pobles,  en  valdria  de  menys,  tot  es  tornaria  enraonar,  com 
avui  passa  en  el  sistema  governatiu.  La  fórmula  és  una  neces¬ 
sitat  de  la  vida  humana  en  aquest  món;  en  l'eternitat  desapa¬ 
reix  la  fórmula,  perquè  la  comunicació  entre  el  Mestre  i  el 
deixeble  és  immediata,  i  la  il·luminació  dels  esperits  és  di¬ 
recta.2 

Aquesta  doctrina,  caríssims  germans  i  fills,  no  és  nova,  és 
l'eterna  doctrina  de  la  Iglésia,  exposada  per  Sant  Tomàs  amb 
una  gran  claredat,  i  que  nosaltres  ara  no  fem  altra  cosa  que 
reproduir,  expressant-la  amb  el  llenguatge  modern,  i  servint- 
nos  dels  conceptes  i  idees  de  la  gent  contemporània.  El  Sant 
Doctor 3  ensenya  que  la  il·luminació  de  l'home  és  per  graus,  i 
que  l’arribar  a  la  ciència  perfecta,  al  coneixement  complet  que 
tindrem  en  l’altra  vida  quan  veurem  a  Déu  tal  com  és,  no 


1.  «Argumentum  non  apparentium»  (Hebreus,  XI,  1). 

2.  I  Corintis,  XIII,  12. 

3.  2-2,  q.  2,  a.  3. 


174 


J.  TORRAS  I  BAGES 

per  enigmes  i  misteris,  com  ara  el  coneixem,  que  per  a  arribar 
a  la  possessió  d’aquella  llum  sobirana  hem  de  començar  per 
creure,  per  la  fc.  Tot  estudi,  tot  coneixement  i  tota  ciència 
fóra  impossible  si  el  deixeble  no  començava  per  creure  en  la 
paraula  del  mestre.  Aquest  és  el  gran  principi  aristotèlic.  La 
il·luminació,  l'evidència  i  la  possessió  de  la  ciència  s'adquireix 
per  graus,  i  no  disfrutem  de  la  verdadera  il·luminació  d'una 
ciència  fins  després  que  havem  arribat  a  la  possessió  com¬ 
pleta  d’ella.  La  possessió  completa  de  la  ciència  de  Déu  és  la 
possessió  de  Déu,  és  una  comunicació  amb  Déu  sense  inter¬ 
mediari,  directa,  immediata,  una  mena  d'absorció  de  la  intel- 
ligència  de  l’home  en  la  intel·ligència  de  Déu,  de  la  nostra  vida 
limitada  i  deficient  en  la  vida  infinita  i  absoluta  del  Senyor,1 
lo  qual  constitueix  la  glòria  eterna. 

<*Qui  arribarà  a  tals  altures  si  Déu  mateix  no  l’hi  porta? 


IV 

Vanitat  dels  intelectuals  en  voler 
ENSENYAR  LA  VlDA 


Els  titans  de  la  mitologia,  qui  volien  escalar  el  cel  i  cai¬ 
gueren  a  l’abisme,  són  un  símbol  molt  adequat  que  expressa 
la  incompetència  dels  homes  per  a  arribar  al  coneixement  i 
possessió  de  la  Veritat  infinita,  al  regne  de  la  perfecció,  sense 
refiar-se  de  l'auxili  diví.  Aquestes  caigudes  a  l’abisme  dels 
que  rebutgen  el  magisteri  diví  i  prescindeixen  de  la  fórmula 
de  la  fe  són  molt  nombroses.  Amb  el  magisteri  dels  homes 
no  arribaran  mai  a  la  possessió  de  la  Veritat  infinita;  de  lo  in¬ 
finit  sols  en  pot  ésser  mestre  TInfinit.  El  mestre  ha  de  domi¬ 
nar  la  ciència  que  professa,  i  ^qui  pot  dominar  la  ciència  de 
les  universals  relacions  humanes  i  divines,  de  les  existències 


1.  Supl.,  q.  92,  a.  1. 


L\  CONlTSSlrt  DU  LA  H! 


175 


i  realitats,  de  lo  transitori  i  de  lo  permanent,  del  temps  i  de 
l'eternitat,  sinó  Déu  omnipotent  i  el  Verb  seu,  que  il·lumina 
el  món  per  medi  de  la  humilitat  de  son  evangeli  i  de  sa  Iglésía? 

La  vanitat  dels  qui  a  si  mateixos  s'anomenen  intel·lectuals 
és  insuportable.  Ignoren  el  misteri  de  la  vida,  i  volen  passar 
per  mestres  de  la  vida  humana;  viuen  entre  tenebres  i  cami¬ 
nen  palpant  i  ensopegant,  i  s’anomenen  fills  de  la  llum.  Són 
enemics  de  la  fórmula,  i  l'univers  enter  és  una  immensa  fór¬ 
mula,  i  el  nostre  enteniment  és  una  fórmula,  i  la  nostra  vida 
és  una  fórmula:  una  fórmula  viva  que  no  pot  passar  dels  ter¬ 
mes  que  la  comprenen.  En  el  llenguatge  inspirat  de  les  Sagra¬ 
des  Escriptures  trobem  un  mot  que  equival  a  la  paraula 
fórmula,  verbum,  que  significa  no  sols  la  idea,  sinó  també 
l'expressió  i  la  realitat  de  les  coses  creades.  És  l'essència  de 
la  vida.  Hem  de  viure  segons  la  fórmula,  i  la  nostra  fórmula 
és  la  santa  fe  catòlica,  emanada  del  Verb  de  Déu,  Jesús,  Fill 
de  la  Immaculada  Verge  Maria,  i  de  l'Esperit  Sant,  que  Ell 
envià  al  món  després  de  la  seva  misericordiosa  Redempció. 

La  pretensió  dels  nostres  intel·lectuals  de  voler  ensenyar 
als  homes  el  camí  de  la  vida  és  molt  vella  en  la  història;  sem¬ 
pre  hi  ha  qui  li  agrada  passar  per  mestre;  però  Jesús,  el  Fill 
de  l’home,  deia:1  «No  vulgueu  ésser  anomenats  mestres;  de 
mestre  no  n’hi  ha  més  que  un,  el  Crist.»  En  aquest  concepte 
Sant  Agustí  sostenia  que  la  humanitat  no  tenia  més  que  un 
mestre:  el  Verb  de  Déu,  que  il·lumina  a  tota  intel·ligència 
creada. 

Per  això  els  cristians  perpètuament  som  deixebles,  i  sense 
voler  ésser  mestres  convidem  a  tots  els  homes  de  bona  volun¬ 
tat  a  matricular-se  a  l'escola  divina  fundada  per  Jesucrist  i  a 
aplicar-se  a  l’estudi  de  la  seva  ciència  de  salvació,  que  és  la 
mateixa  Paraula  de  Déu.  La  Paraula  de  Déu  és  el  nostre  ali¬ 
ment,  la  nostra  força,  la  nostra  llum  i  la  nostra  delícia.  Amb 
ella  passem  tranquil·lament  la  nostra  vida,  i  amb  serena  i  pa- 


1.  Mateu,  XXIII,  8  i  10. 


176  J.  TORRAS  I  BAGES 

cífica  humilitat  amb  ella  emprenem  el  viatge  envers  l’eterni¬ 
tat.  La  modèstia  de  la  nostra  vida  cristiana  contrasta  amb  la 
ufana  dels  nostres  intel·lectuals.  Ells  tot  ho  remenen,  cel  i 
terra;  els  cristians  ens  acontentem,  Jesucrist  s’acontentà  amb 
la  societat  existent,  sense  parar  mai,  no  obstant,  de  fer-li  tot 
el  bé  que  podia,  de  millorar-la  i  de  rectificar-la;1  i  així  con¬ 
tinua  obrant  la  santa  Mare  Iglésia.  El  cristià  més  eminent  es 
reconeix  un  deixeble  perpetu,  hem  d'aprendre  fins  a  l’hora 
de  la  mort.  Hem  de  fugir  de  l'originalitat,  de  la  vanitat  de 
tenir  idees  pròpies;  lo  que  és  molt  propi  són  els  nostres  pe¬ 
cats.  Tot  lo  demés,  les  nostres  idees,  els  nostres  sentiments  i 
tota  la  nostra  vida,  la  major  sublimitat  i  heroisme  de  la  vida, 
la  major  elevació  de  les  nostres  idees  i  la  major  noblesa  dels 
nostres  sentiments,  té  un  origen  més  alt;  deriva  de  la  Font 
de  vida,  a  la  qual  el  cristià  acut  contínuament,  perquè  la  seva 
vida  aquí  en  el  món,  corrent  per  la  terra  que  embruta  l'aigua 
més  cristal·lina,  sàpiga  conservar  l'excel·lència  amb  què  el  Cria¬ 
dor  la  dotà  i  que  restablí  Jesús  Senyor  nostre  en  els  dies  de  la 
seva  predicació,  passió  i  mort  sacratíssimes. 

Aquesta  humilitat,  caríssims,  us  explica  la  unitat  de  la  nos¬ 
tra  santa  Iglésia,  estesa  per  tot  el  món  en  tanta  diversitat 
d'homes  de  diferents  temperaments,  llengües  i  costums,  i  en 
èpoques  tan  distintes  de  la  història.  La  iglésia  dels  intel·lec¬ 
tuals  és  la  Babilònia  de  la  confusió:  ni  s’entenen  ni  es  poden 
entendre,  és  una  escola  sense  mestre,  o  més  ben  dit,  és  una 
escola  en  què  tothom  vol  ésser  mestre,  i  els  mestres  que  ar¬ 
riben  a  imposar-se  ho  són  solament  per  torn  de  moda.  És 
una  de  les  grans  manifestacions  de  la  vanitat  humana,  capaç 
d’excitar  la  curiositat,  d'entretenir  l'ociositat,  però  no  de  sa¬ 
tisfer  la  humanitat. 

I Quina  regla  de  vida  personal  o  social  han  portat  al  món? 


1.  Mateu,  V,  17. 


LA  CONFESSIÓ  DF.  I.A  FE 


177 


V 

Valor  just  de  la  ciència  en  la  conquesta  de  la  fe 

Tot  ho  volen  passar  pel  sedàs  de  la  seva  intel·ligència  (per 
això  es  diuen  intel·lectuals)  i  donar-nos  als  altres  la  regla  de 
vida,  o  més  ben  dit,  es  manifesten  enemics  de  tota  regla  i, 
creient-se  il·luminats,  s'emprenen  de  dirigir  als  altres  homes. 
Ells  volen  ésser  la  regla  i  els  petits  déus  del  món. 

La  Iglésia,  nostra  Mare,  ama,  respecta  i  fomenta  el  treball 
intel·lectual;  els  seus  doctors  han  sigut  uns  atletes  de  la  intel- 
ligència  humana;  el  gust  de  l’especulació  intel·lectual  ha  sigut 
vivíssim  en  moltes  generacions  monàstiques  i  eclesiàstiques, 
fins  de  vegades  han  arribat  al  refinament,  i  la  Iglésia  ha  tingut 
que  posar-hi  mida.  Perquè  nosaltres,  els  homes  racionals,  no 
som  pures  intel·ligències;  perquè  la  intel·ligència,  sí  bé  és  la 
nostra  potència  més  noble  i  la  directora,  no  obstant,  no  és 
l'única  força  humana;  la  imaginació  i  el  sentiment  represen¬ 
ten  una  força  de  difusió  admirable,  i  sense  elles  la  intel·ligèn¬ 
cia  fòra  estèril  i  quedaria  molt  reduïda  la  força  motora  de  la 
voluntat.  En  tot  moviment  espiritual,  doncs,  la  intel·ligència  es 
transfon  mitjançant  la  imaginació  i  el  sentiment.  Però  lo  es¬ 
sencial  del  món,  lo  essencial  de  la  societat,  l'ennobïiment  de 
la  vida  humana,  no  neix  d’una  força  humana,  perquè  una  cosa 
no  pot  ésser  filla  de  si  mateixa,  la  més  noble  vida  humana  neix 
d'una  força  sobrehumana.  L’orientació  de  la  nostra  vida  no 
depèn  del  drama,  de  la  novel·la,  de  la  crítica  o  de  la  filosofia; 
els  intel·lectuals  no  sabem  que  hagin  orientat,  però  sí  desorien¬ 
tat  a  molta  gent. 

La  mateixa  difusió  del  Cristianisme,  la  il·luminació  del 
món,  no  es  féu  per  un  pur  procediment  intel·lectual;  avui  ma¬ 
teix  les  conversions  dels  heretges,  sempre  nombroses,  la  puri¬ 
ficació  dels  pecadors,  l'extensió  de  la  Iglésia  catòlica,  no  és 
un  efecte  acadèmic;  la  fe  no  és  el  resultat,  no  és  la  conse¬ 
qüència  d'un  raciocini,  no  és  filla  de  la  ciència,  de  Tart  o  de 
la  literatura,  sinó  d’una  influència  sobrenatural  i  divina.  La 


12 


178 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ciència,  l’art  i  la  literatura  no  tenen  prou  forces  per  a  produir 
la  fe,  que  és  d’un  ordre  superior  a  elles  i  que  és  una  regla 
sobre  l'home,  una  llei  de  l’home  posada  per  l’Autor  de  l'home, 
com  tot  autor  posa  la  llei  a  l’obra  que  fa,  conforme  a  la  na¬ 
turalesa  de  l’obra  i  en  harmonia  amb  ella. 

La  fe,  doncs,  és  una  llei  que  Déu  ha  donat  a  la  seva  cria¬ 
tura  racional.  Qui  es  pensa  amb  la  ciència  conquerir  la  fe 
s’enganya  del  tot;  la  ciència  prepara  el  camí,  treu  obstacles, 
demostra  que  havem  de  creure;  però  la  infusió  de  la  fe  en 
l’esperit  de  l'home  és  una  operació  divina.  Aquesta  és  la  sum¬ 
ma  doctrina  del  Cristianisme,  que  palpita  en  tota  l'extensió 
de  les  Sagrades  Escriptures,  que  guarda  i  practica  la  santa 
Mare  Iglésia,  i  aquest  és  l'honor  de  la  humanitat  racional.  La 
summa  sabiduria  humana,  la  ciència  de  la  salvació,  se  la  re¬ 
servà  Déu,  i  per  a  difondre-la  entre  els  homes  envià  al  món 
el  seu  Fill  Unigènit,  el  Verb  de  Veritat  eterna,  i  instituí  la 
Iglésia  catòlica,  que  fins  a  la  fi  del  món  ha  d’exercitar  entre 
els  homes  el  magisteri  de  salvació. 

La  desaparició  en  el  món,  que  no  és  possible  segons  la 
promesa  divina,  de  la  fe  catòlica  significaria  la  desaparició 
de  l’honor  principal  del  llinatge  humà,  és  a  dir,  de  la  ciència 
universal,  de  la  vulgarització  de  la  sabiduria  més  sublim. 
L’essència  de  la  missió  de  Jesús,  nostre  dolç  Redemptor,  de 
son  magisteri  en  el  món  està  continguda  en  aquelles  paraules: 
«Jo  só  enviat  a  evangelitzar  els  pobles».1  És  a  dir,  só  enviat  a 
vulgaritzar,  a  fer  arribar  a  tothom  la  sublim  ciència  de  la  sal¬ 
vació.  I  en  altre  lloc  dóna  com  a  característica  de  que  son 
magisteri  és  diví  el  fet  de  que  els  pobres  són  evangelitzats.2 
I,  en  efecte,  el  món  no  es  preocupava  dels  pobres;  es  deu  als 
molts  segles  de  catecisme  en  què  s'ensenyà  a  totes  les  gene¬ 
racions  d’Europa  que  és  obra  de  misericòrdia  espiritual  en¬ 
senyar  als  ignorants,  el  que  les  lleis  civils  hagin  estès  pels 


1.  Lluc,  IV,  18. 

2.  Mateu,  XI,  5. 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FE 


179 


pobles  i  a  tota  condició  de  persones  el  benefici  de  l’ense¬ 
nyança.  Però  ningú,  la  sublim  esperança  de  la  vida  l'ha  do¬ 
nada  tan  universalment  com  la  Iglésia  catòlica,  que  la  fa  un 
deure  imprescindible  i  amenaça  amb  l'eterna  condemnació 
als  pastors  d'ànimes,  als  Bisbes  i  Rectors  qui  sien  negligents 
en  ensenyar-la  fins  als  més  humils,  fins  als  idiotes;  i  per  la 
gràcia  de  Déu  veiem  sers  infeliços,  criatures  desgraciades,  d'in¬ 
tel·ligència  torpíssima,  en  els  enteniments  de  les  quals,  que 
semblen  tancats  a  tota  idea  superior,  els  ministres  de  la  ïglé- 
sia,  a  costa  d’immensa  paciència,  fan  penetrar  la  sublim  en¬ 
senyança  del  principi  i  del  fi  de  l'home  i  de  la  llei  moral  de 
la  vida. 

i  Oh  savis  mundans  inflats  de  ciència!  jOh  entusiastes  de¬ 
fensors  de  la  igualtat  humana,  enemics  de  la  Iglésia  catòlica! 
Veniu  i  escolteu  el  gran  misteri.  La  més  sublim  de  les  cièn¬ 
cies,  l'única  ciència  verdadera,  perquè  és  l’única  que  salva, 
per  a  aprendre-la  tots  els  homes,  científics  i  populars,  gent  de 
talent  i  idiotes,  tots  ens  havem  de  seure  en  el  mateix  banc 
de  la  humanitat  en  l’escola  de  Jesucrist,  i  tots  havem  d’estu¬ 
diar  la  lliçó  en  el  mateix  llibre,  i  tots  havem  de  tenir  el  ma¬ 
teix  mestre;  i  en  aquesta  ciència  sublim  potser  els  populars, 
els  qui  no  tenen  lletres  i  fins  els  de  petita  intel·ligència  aven- 
çaran  més  que  no  pas  els  lletrats,  que  els  científics,  que  els 
de  més  poderosa  intel·ligència.  Oh  tu,  ric  i  poderós,  potser  els 
teus  humils  criats  i  servents  seran  deixebles  més  aprofitats 
que  no  pas  tu  en  l’escola  de  Jesucrist,  posseiran  graus  sublims 
de  la  noble  i  santíssima  ciència  de  la  salvació  que  tu  t’has 
quedat  sense  entendre,  ensopit  en  l'exterioritat  de  les  rique¬ 
ses  i  dels  honors  mundans,  i  recorda’t  d’aquella  sentència 
divina  que  diu  que  en  el  dia  de  la  llum,  que  en  el  judici  in¬ 
fal·lible  de  l'eterna  justícia,  que  en  el  regne  de  la  perfecció 
verdadera,  molts  dels  qui  ara  són  els  darrers  allà  seran  els 
primers,  i  molts  dels  qui  ara  són  els  primers  allà  seran  els 
darrers.1  ;I  vosaltres,  teòlegs,  qui  viviu  en  un  segle  que  exagera 


1.  Mateu,  XIX,  30. 


180 


J.  TORRAS  I  BAGES 

la  importància  de  la  ciència,  que  es  pensa  que  amb  ella  traurà 
el  mal  i  el  pecat  de  la  terra,  estudieu,  doncs,  les  ciències  que 
ens  hi  exhorta  la  santa  Mare  Iglésia,  però  estudieu  encara 
més  amb  gran  humilitat  i  fervor  la  ciència  de  la  salvació,  i  no 
us  deixeu  seduir  per  certes  doctrines  estèrils  que  ofeguen 
l’esperit! 


VI 

La  Fe  és  obra  de  l’Esperit  de  Déu 

La  fe  és  un  fruit  de  l'Esperit  Sant,  és  una  il·luminació  que 
persevera  en  l'esperit  del  verdader  deixeble  de  Jesucrist  i  li 
constitueix  un  hàbit  en  virtut  del  qual  pensa,  judica  i  viu.  Cons¬ 
titueix  una  nova  vida,  per  això  aquell  qui  perd  la  fe  és  mort 
per  a  la  vida  sobrenatural;  la  fe  és  un  requisit  essencial  per 
a  la  vida  cristiana;  la  fe  és  l’arrel  i  la  font  de  la  vida  sobre¬ 
natural;  la  fe  no  ens  ha  de  venir  dels  homes,  no  pot  venir-nos 
dels  homes,  sinó  del  mateix  Déu. 

I  aquesta  lliçó  convé  donar-la  en  veu  molt  alta  i  que  tot¬ 
hom  l'entengui  perquè  avui  és  molt  oblidada,  i  molts  pensen 
que  la  fe  s’alcança  amb  indústries  o  diplomàcies  de  l'enginy 
humà,  que  és  un  resultat  que  s’obté  per  les  habilitats  del 
subjecte  qui  vol  propagar-la,  quan  la  fe  és  un  fruit  de  l'Espe¬ 
rit  Sant,  i,  de  consegüent,  l'Esperit  diví  no  es  comunica  per 
medis  humans,  sinó  per  una  influència  sobrenatural.  Jesucrist 
Senyor  nostre  clarament  ho  manifestà  a  Sant  Pere,  quan 
l’antic  pescador  esplèndidament  confessà  la  fe  que  tenia  en 
la  seva  divinitat,  dient-li  aleshores  Jesús  aquelles  paraules  que 
consigna  l’Evangeli: 1  «No  és  la  carn,  ni  la  sang,  oh  Pere,  que 
t’ha  fet  aquesta  revelació,  sinó  el  meu  Pare,  qui  està  en 
el  Cel.» 


1.  Mateu,  XVI,  17. 


LA  COVÏTSSTÒ  DF  I.A  I  li 


181 


L'activitat  científica  del  temps  modern,  despertant  en  el 
nostre  llinatge  les  seves  ambicions  antigues  i  sempre  frustra¬ 
des,  que  es  manifestaren  ja  en  el  paradís  terrenal,  de  voler 
arribar  a  saber  tant  com  Déu,  ambicions  que  sempre  acaba¬ 
ran  en  confusions  i  en  no  saber-se  entendre,  fet  que  ens  conta 
la  Sagrada  Escriptura  amb  la  torre  de  Babel,  i  que  avui  veiem 
reproduir  en  les  nombroses  sectes  qui  neguen  els  vincles  so¬ 
cials,  i  que,  de  consegüent,  signifiquen  que  els  homes  no  s'en¬ 
tenen;  l'ambiciosa,  doncs,  activitat  científica  de  la  gent  mo¬ 
derna,  i  els  refinaments  literaris  i  artístics  que  formen  la 
delícia  de  la  seva  vida,  han  enterbolit  la  grandiosa  i  verdadera 
idea  de  la  fe  en  molts  enteniments,  d'altra  banda  ben  inten¬ 
cionats,  i  prenen  l'excelsa  filla  de  l’Etern,  la  fe  divina,  com 
una  manifestació  de  la  consciència  humana,  com  un  fruit  que 
espontàniament  ha  produït  la  humanitat,  i  no  com  una  pa¬ 
raula  que  Déu  ha  parlat  als  homes  pel  ministeri  dels  antics 
profetes,  i  sobretot  per  Jesucrist,  en  qui  s'enclou  explícita  o 
implícitament  tota  la  revelació  divina. 

La  revelació  és  una,  com  la  humanitat  és  una,  com  la  Re¬ 
ligió  és  una,  com  Déu  és  u.  Per  això  també  és  una  la  càtedra 
de  la  doctrina  celestial.  Desgraciada  de  la  humanitat  si  tenia 
diferents  mestres,  si  havia  d'obtenir  la  veritat  essencial  amb 
discussions  amb  investigacions  científiques,  amb  sistemes  filo¬ 
sòfics,  amb  intuïcions  artístiques.  Desgraciats  de  nosaltres  si 
Déu  hagués  fiat  la  Veritat  eterna  als  fills  dels  homes,  dels 
quals  digué  ja  el  Psalmista1  que  disminuïen  la  veritat.  Ni  el 
principi,  ni  la  difusió,  ni  el  sosteniment  de  la  Veritat  eterna 
en  el  món,  és  obra  de  les  forces  humanes;  els  homes  sola¬ 
ment  han  sigut  instruments  tenuíssims  de  Déu  en  la  constitu¬ 
ció  de  son  regne  en  la  terra.  Avui  es  parla  molt  de  la  difusió 
del  Cristianisme  per  medi  de  la  controvèrsia,  de  la  investiga¬ 
ció  i  dels  estudis,  com  si  la  Religió  fos  un  ram  literari  i  no 
una  infusió  de  vida  sobrenatural.  En  aquests  temps  de  lliure 


1.  XI,  2. 


182 


J.  TORRAS  I  BAGES 


examen  i  de  vanitats  infantils  els  homes,  abans  de  creure, 
volen  discutir  amb  Déu,  i  Déu  no  discuteix  amb  els  homes. 
Sant  Pau1  ja  atacà  fortament  aquesta  mania  insensata.  Déu 
entén  a  l'home,  però  l’home  no  entén  a  Déu.  ^Com  el  podrà 
entendre  essent  l’obra  de  les  seves  mans?  L’artífex  comprèn 
perfectament  la  seva  obra,  però  aquesta  no  comprèn  al  qui 
l'ha  feta.  La  criatura  sols  veurà  a  son  Criador  si  Ell  se  li  ma¬ 
nifesta  i  en  quant  se  li  manifesti,  perquè  Déu  no  està  subjecte 
a  les  lleis  del  nostre  enteniment.  L'inferior  sí  que  està  sub¬ 
jecte  a  les  lleis  del  superior,  però  i  com  Déu  infinit  estarà 
subjecte  a  la  llei  del  nostre  ínfim  enteniment?  ^Com  Déu 
infinit  cabria  en  la  nostra  limitadíssima  potència? 

Ningú  s’engendra  a  si  mateix.  L'elevació  de  l'home  a  l'or¬ 
dre  sobrenatural  la  comparen  els  teòlegs  a  una  generació,  i  a 
l’home  així  transformat  el  consideren  una  nova  criatura.  Lle¬ 
gim  en  la  història  d’alguns  sants  que  després  de  la  seva  con¬ 
versió  veien  el  món  diferent  d’abans,  d’una  altra  manera,  i 
és  perquè  ja  ells  eren  uns  altres.  Tot  engendrament  és  un 
misteri,  i  per  això  la  gràcia  cristiana,  essent  palpable,  és,  no 
obstant,  un  misteri.  Jesucrist  ja  ho  explicà  a  Nicodemus,  qui 
no  entenia  aquest  misteri.2  «Per  a  entrar  en  el  regne  etern,  li 
deia,  s’ha  de  néixer  de  nou,  hi  ha  d'haver  un  renaixement;  tu, 
li  deia  a  més,  sents  el  vent,  Però  no  coneixes  la  seva  proce¬ 
dència,  ni  la  seva  direcció.»  Així  avui  dia  són  molts,  tots  els 
moderns,  qui  rebutgen  la  fe,  però  que  no  tenen  l’esperit  enso¬ 
pit,  senten  el  vent,  i  tant  com  nosaltres  els  cristians,  i  el  vent 
se’ls  emporta  i  els  fa  caure  i  despenya.  El  vent  que  mou  la 
humanitat,  el  vent  que  mou  l’univers,  la  força  omnipotent  qui 
governa  els  esperits  i  la  matèria,  l'objecte  final  de  tots  els 
estímuls,  la  intel·ligència  i  la  voluntat  sobiranes,  el  Ser  ado¬ 
rable  principi  de  tots  els  sers,  és  un  misteri  invencible  i  in- 
contrastable,  i  per  això  la  confessió  del  misteri  és  universal 


1.  Romans,  XI,  33  i  segs. 

2.  Joan,  III. 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FE 


183 


i  sura  en  l’esfera  de  tota  la  Humanitat,  i  batejant-lo  amb  di¬ 
ferents  noms,  per  més  que  ho  vulguin  dissimular,  el  senten 
i  no  el  poden  fer  desaparèixer  fins  els  seus  enemics,  i  la  relació 
i  la  comunicació  i  l’encadenament  entre  els  sers  finits  i  l'In¬ 
finit,  entre  les  criatures  i  el  Criador,  entre  els  homes  i  Déu, 
forma  tot  junt  un  misteri,  misteri  de  confusió  i  de  tenebres 
pels  qui  no  creuen,  de  llum  i  d'harmonia  per  tots  els  qui  se¬ 
gueixen  la  doctrina  catòlica. 

Sant  Pau,  llum  de  la  Iglésia  universal,  diu  ell  mateix1  que 
predicava  misteris,  i  la  nostra  santa  Religió  és  un  conjunt  de 
misteris;  i  lo  que  està  sobre  nosaltres,  allò  a  què  no  arriba  la 
vista  dels  ulls  de  la  nostra  intel·ligència,  per  força  ha  d'ésser 
per  nosaltres  un  misteri.  També  molts  modernistes  prediquen 
misteris,  i  s'ha  de  fer  honor  a  la  seva  sinceritat  quan  confes¬ 
sen  la  impotència  humana  i  cauen  en  el  pessimisme;  però 
i  quina  diferència  entre  els  misteris  que  predicava  Sant  Pau, 
els  misteris  cristians,  i  els  misteris  dels  intel·lectuals!  Aquests 
prediquen  misteris  de  desesperació,  de  destrucció  i  d'amar¬ 
gura,  misteris  d’una  fosquedat  aterradora;  Jesús,  els  seus 
apòstols  i  la  seva  Iglésia  ensenyen  misteris  de  consol,  d'edifi¬ 
cació  i  de  llum.  Tot  misteri  és  obscur,  però  els  misteris  cris¬ 
tians  irradien  llum,  són  com  núvols  lluminosos,  raigs  de  tene¬ 
bres  que  il·luminen,  com  els  descriu  el  príncep  de  la  mística 
teologia  Dionís  l'Aeropagita,1  són  com  aquell  núvol  que,  en 
forma  de  columna,  precedia  i  guiava  al  poble  d'Israel  quan 
travessava  el  desert.  Els  misteris  cristians  il·luminen  i  guien 
la  vida  humana  i  condueixen  l'home  fins  a  l’eternitat,  on  s'a- 
claren  els  misteris  amb  l’auxili  de  la  divina  Llum.  Els  misteris 
dels  intel·lectuals  augmenten  la  confusió,  produeixen  l'amar¬ 
gura,  i,  en  lloc  de  guiar  els  homes  envers  l'ordre  i  la  pau,  els 
condueixen  al  desordre  i  a  la  desesperació,  perquè  els  miste¬ 
ris  de  què  està  plena  la  vida  sensa  la  llum  cristiana  fan  enso- 


1.  I  Corintis,  II,  7. 

1.  De  caelesti  hierarchia,  I. 


184 


J.  TORRAS  I  BAGES. 

pegar  als  homes,  però  amb  la  Llum  de  Jesús  conforten  i  guien 
en  el  camí  de  l'eternitat  i  ens  faciliten  el  trànsit. 


VII 

La  Confessió  externa  de  la  Fe 

L'esfinx  dels  egipcis,  el  fatum  dels  grecs  i  romans,  lo  in¬ 
cognoscible  dels  moderns,  les  antinòmies  socials  d'avui  dia, 
tot  són  manifestacions  i  confessions  vergonyants  del  misteri; 
i  els  nostres  modernistes  s'han  enamorat  tant  del  misteri,  que 
el  multipliquen,  com  els  grecs  i  romans  els  seus  déus,  í  es 
delecten  en  ell,  i  del  misteri,  que  és  una  forma  transitòria  del 
coneixement  humà,  volen  fer-ne  el  terme  i  fi  de  ïa  vida. 

De  manera,  caríssims,  que  el  nostre  objecte  en  la  present 
Carta  pastoral  no  és  obtenir  la  convicció  de  l’existència  del 
misteri,  perquè  la  il·lustració  científica,  la  investigació  intel- 
Iectual,  el  moviment  o  activitat  social,  tant  com  són  més  vius 
posen  més  en  relleu  el  misteri,  com  en  un  cel  net  i  transpa¬ 
rent  un  núvol  és  més  visible,  i  la  nostra  època,  que  ha  arribat 
fins  als  refinaments  de  la  cultura  i  de  la  il·lustració,  sent,  con¬ 
fessa  i  dóna  culte  al  misteri;  i  el  pessimisme  i  la  desesperació 
de  certs  esperits  oprimits  pel  misteri  tenen  una  íntima  con¬ 
nexió,  són  la  manifestació  d'un  estat  d’ànim  similar  al  d’a¬ 
quells  antics  qui  oferien  als  seus  déus  irritats  víctimes  huma¬ 
nes.  La  humanitat  per  si  sola  és  com  una  roda  que  volta  sobre 
si  mateixa,  sols  el  Cristianisme  li  ha  obert  un  camí  de  per¬ 
feccionament  i  d’elevació,  la  base  del  qual  és  ja  no  la  confessió 
del  misteri,  sinó  la  sublim  solució  que  dels  misteris  de  la  vida 
temporal  i  de  son  encadenament  amb  el  misteri  de  l'eterna 
vida  donà  Jesús,  nostre  dolcíssim  Redemptor  i  Mestre,  i  que 
està  designada  a  explicar  a  totes  les  generacions  humanes  fins 
a  la  fi  dels  segles  nostra  santa  Mare  la  Iglésia  catòlica. 

La  confessió  de  la  doctrina  catòlica,  en  tota  sa  extensió  í 
plenitud,  com  llei  de  la  vida  humana  és  una  necessitat  ím- 


T  A  CONFUSSIÓ  l)F.  T.A  FI2 


185 


prescindible.  Aquell  qui  no  creu,  diu  l’Evangeli,1  es  condemna¬ 
rà.  Aquell  qui  tanca  els  ulls  a  la  llum,  aquell  qui  no  segueix  el 
camí  de  la  vida  i  vol  caminar  a  les  fosques,  no  arribarà  a  bon 
terme.  I  aquesta  confessió  de  la  fe  catòlica,  sempre  neces¬ 
sària  per  a  la  sinceritat  del  Cristianisme,  avui  l'exigeixen  d'una 
manera  particularíssima  les  circumstàncies  de  l’època.  El  gran 
mal  modern  és  la  fluixedat.  Tot  és  fluix  avui  dia.  Ens  diuen 
els  higienistes  que  els  aliments  són  fluixos;  els  qui  es  dedi¬ 
quen  a  la  instrucció  del  jovent  es  queixen  de  superficialitat  i 
ínconstància;  els  qui  viuen  enmig  del  món  i  prenen  part  molt 
activa  en  la  vida  social  es  lamenten  de  falta  de  caràcters.  No 
falta  il·lustració,  sinó  caràcter.  I  la  vida  cristiana  contempo¬ 
rània  pateix  del  mateix  mal. 

Una  immensa  vanitat  s’ha  apoderat  del  món;  la  vanitat  i 
fluixedat  són  germanes  i  solen  anar  juntes.  En  l'home  vanitós 
la  veritat  mai  triomfa;  la  veritat  exigeix  esperits  enèrgics,  de¬ 
cidits,  abnegats  i  disposats  al  sacrifici.  No  tothom  és  bo  per 
a  deixeble  de  la  Veritat;  la  humanitat,  per  a  obtenir  la  seva 
sublimació  final  i  definitiva,  la  glòria  celestial,  ha  de  sofrir 
una  selecció;  reeixirà  en  la  vida  eterna  la  humanitat  triom¬ 
fadora,  no  la  sàvia,  no  la  il·lustrada,  no  la  rica,  no  l'elegant, 
sinó  aquella  que  en  l'exercici  de  la  pròpia  vida  haurà  fet  triom¬ 
far  la  veritat.  Qui  facit  veritatem  venit  ad  lucem.2 

La  veritat  ha  de  resplendir  en  tota  la  nostra  vida  interior 
i  exterior.  La  sinceritat  és  el  símptoma  inequívoc  d’una  ànima 
sana.  La  devoció,  l'oració,  la  misericòrdia,  la  paciència,  l’acti¬ 
vitat,  totes  les  virtuts,  fins  les  més  excel·lents  que  adonen 
l'home,  totes  elles  res  signifiquen,  ni  res  són,  ni  portaran  a 
la  glòria  eterna,  sense  la  sinceritat.  I  al  revés,  l'ànima  sincera 
està  en  camí  de  salvació  encara  que  sia  flaca  i  de  vegades  cai¬ 
gui  en  passions  i  vicis.  La  sinceritat  en  definitiva  triomfa,  per¬ 
què  significa  amor  a  la  Veritat,  i  l'amor  a  la  Veritat  coincideix 


1.  Marc,  XVI,  16. 

2.  Joan,  III,  21. 


186 


J.  TORRAS  I  BAGES 


amb  l'amor  de  Déu,  i  la  força  i  la  salvació  l’home  la  troba 
sempre  en  el  camí  de  la  Veritat  i  en  la  confessió  de  la  Veritat. 

La  fe,  que  és  la  fórmula  de  la  Veritat  sobrenatural,  uni¬ 
versal  i  eterna,  no  basta  tenir-la  allà  dins  el  sagrari  de  l'es- 
perit.  La  fe,  dèiem,  caríssims  germans  i  fills,  és  una  fórmula 
de  vida;  no  és  una  pura  contemplació  interna,  no  és  un  pano¬ 
rama  de  vistes  sublims  per  a  delectar,  no  és  una  especulació 
intel·lectual;  la  fe  catòlica,  la  nostra  santíssima  Religió,  és  cert 
que  és  una  admirable,  fecundíssima  i  lluminosa  filosofia,  però 
és  una  filosofia  per  l’ús  de  tota  la  humanitat,  que  tanscendeix 
a  tota  la  nostra  vida  que  irradia  de  des  el  noste  enteniment  i 
la  nostra  voluntat,  les  dues  potències  unides  i  aliades  sobre- 
naturalment,  a  tota  la  nostra  persona,  a  tots  els  sentits  i  po¬ 
tències,  a  tota  la  nostra  activitat,  a  tots  els  actes  de  la  nostra 
vida,  que  informa  els  costums,  que  il·lumina  les  idees,  que 
eleva  els  sentiments,  que  transforma  a  l’home;  és  a  dir,  és 
el  germen  d’una  vida  nova,  és  el  principi  d'una  orientació  total 
de  l’home  en  la  qual  es  combinen  i  enllacen  la  vida  temporal 
i  la  vida  eterna,  i  que  ens  posa  en  comunicació,  ens  relaciona 
d’una  manera  íntima,  a  cada  un  de  nosaltres,  ínfima  criatura, 
amb  tot  el  llinatge  humà  present,  passat  i  futur,  amb  l'univers 
de  totes  les  criatures,  i  amb  Déu,  font  i  principi  de  tota  l’exis¬ 
tència. 

La  fe,  doncs,  no  és  una  fantasia,  una  composició  mental  o 
un  estat  d'esperit;  és  una  infusió  de  vida  sobrenatural  que 
naturalment  per  força  ha  de  manifestar-se  a  l'exterior,  ha  de 
transpirar  en  tots  els  nostres  actes,  i,  de  consegüent,  ha  de 
regir  la  nostra  activitat  i  predominar  sobre  la  naturalesa,  a  la 
qual  no  solament  respecta  i  consagra  en  tota  sa  integritat,  sinó 
que  la  fecunda,  l'eleva,  la  purifica  i  la  divinitza. 

D'aquí  és  que  cohibir  la  fe  en  el  nostre  interior,  reprimir¬ 
ia  perquè  no  surti  a  fora,  dissimular-la  sense  motiu  davant 
de  la  societat,  impedir  que  domini  en  la  totalitat  de  la  nostra 
vida,  és  oprimir  la  vida  i  exposar-la  a  que  miserablement  s'ex¬ 
tingeixi  atrofiada  per  la  falta  d’exercici.  La  fe  és  una  aliança 
amb  Déu,  una  conjunció  de  l’home  amb  Déu  per  la  mediació 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FE 


187 


de  Jesucrist;  i  per  això  el  manifestar-nos  homes  de  fe  és  un 
tribut  que  devem  a  Nostre  Senyor,  i  si  l’hi  neguem  cometem 
contra  Ell  una  gran  injúria.  «Aquell  que  s'avergonyeixi  de  con¬ 
fessar-me  a  Mi  davant  dels  homes,  Jo  m'avergonyiré  de  re- 
conèixer-lo  a  ell  davant  del  Pare  celestial»,  deia  nostre  diví 
Redemptor.1 

Hi  ha  cristians  qui  temen  perdre  la  reputació  de  savis  da¬ 
vant  del  món  si  es  manifesten  creients;  n'hi  ha  qui  s'espanten 
d’una  mofa.  Aquests  viuen  més  de  la  vanitat  que  no  pas  de  la 
veritat,  i  aquella  fe  que  arraconen  en  son  interior  i  que  la  ta¬ 
pen  perquè  el  món  no  els  la  vegi,  parlarà  contra  ells  en  el 
judici  amb  el  Jutge  etern;  i  la  fe  cristiana,  que  és  indispensa¬ 
ble  per  a  la  salvació,  per  ells  és  com  un  pes  gravíssim  que  els 
enfonsa  encara  més  en  els  abismes  de  la  perdició.  N'hi  ha 
d’altres  qui  creuen,  però  la  fe  els  fa  nosa  per  a  l'èxit  dels  seus 
projectes,  per  a  la  satisfacció  de  les  seves  ambicions,  per  a 
prosperar  i  triomfar  en  el  món,  i  aleshores  aquests  es  venen 
l’ànima  al  dimoni;  com  Pilat  i  els  prínceps  dels  sacerdots  i 
com  Judes  entreguen  el  Just  a  les  passions  avalotades  i  mal¬ 
vades  i  fan  traïció  a  la  Veritat. 

El  predomini  de  la  fe  en  la  nostra  vida,  la  victòria  de  la 
Paraula  de  Déu  en  nosaltres  ha  d'ésser  completa  i  segura;  el 
Verb  de  Veritat  ha  de  dominar  i  regir  totes  les  nostres  potèn¬ 
cies,  i  Ell  ens  portarà  a  la  perfecció,  a  la  pau  i  el  goig  de 
la  vida. 


VIII 

La  Confessió  perfecciona  la  Fe  i  l’home 

La  victòria  verdadera  del  Verb  de  Veritat  en  nosaltres  és  la 
confessió  de  la  fe.  Qui  per  un  motiu  o  altre  no  confessa  la 


1.  Mateu,  X,  32. 


188 


J.  TORRAS  I  BAGES 


fe  és  senyal  de  que  en  ell  no  ha  triomfat  la  veritat,  no  ha 
arribat  encara  a  la  regió  de  la  llum;  és  una  ànima  que  se  la 
disputen  la  llum  i  les  tenebres,  no  està  encara  en  llibertat,  no 
ha  vençut,  no  domina,  no  regna,  perquè  per  la  fe  i  la  gràcia 
som  fets  fills  de  Déu,  i  la  dignitat  reial,  el  domini,  l’home  sols 
l'obté  per  Jesucrist,  únic  rei  del  món. 

Entre  la  universal  humanitat,  dins  de  la  història  de  tot  el 
llinatge  humà  els  homes  que  més  resplendeixen  en  la  digni¬ 
tat  reial,  els  de  més  potència  i  domini,  no  són  els  conqueri¬ 
dors  de  pobles,  que  sovint  deixen  una  memòria  d'avorrició; 
no  són  els  polítics,  qui  fan  obres  i  construccions  que  en  poc 
temps  s'arruïnen;  no  són  els  filosops,  les  especulacions  dels 
quals  poquíssims  són  els  qui  les  comprenen;  no  són  els  ar¬ 
tistes  i  poetes,  qui  a  lo  més  fan  la  delícia  dels  homes  d’algunes 
generacions;  els  qui  contemplem  revestits  de  la  dignitat  reial 
i  veiem  que  son  nom  regna  i  domina  de  generació  en  genera¬ 
ció,  i  la  universalitat  del  poble,  grans  i  xics,  homes  i  dones  ad¬ 
miren,  veneren  i  paguen  un  vassallatge  d'amor,  són  els  grans 
confessors  de  la  fe,  aquells  homes  i  dones  de  tota  classe  i 
condició  social  qui,  il·luminats  i  fortificats  i  ennoblits  pel  Verb 
de  Veritat,  triomfaren  de  la  pròpia  flaquesa  humana,  de  la 
tirania  política,  de  les  preocupacions  i  errors  socials,  i  vence- 
ren  les  persecucions,  els  suplicis,  les  seduccions  i  les  tempta¬ 
cions  confessant  la  santa  Fe  catòlica. 

Mai  ningú  ha  disputat  la  sobirania  en  la  humanitat  a 
aquests  herois  de  la  fe  de  Jesucrist;  els  primitius  poetes  i  ar¬ 
tistes  cristians  i  la  litúrgia  de  la  santa  Mare  Iglésia  concedi¬ 
ren  el  signe  de  la  sobirania,  la  corona,  als  màrtirs;  i  les  repú¬ 
bliques  lo  mateix  que  les  monarquies,  l'aristocràcia  i  la  demo¬ 
cràcia,  la  universal  humanitat  cristiana  concedeix  no  sols  la 
corona,  l'ús  del  símbol  de  la  sobirania,  sinó  que  paga  home¬ 
natge  com  reis  entre  els  homes,  a  aquests  homes  qui  exercei¬ 
xen  un  espiritual  i  sempitern  domini  sobre  tot  el  llinatge 
humà  que  creu  en  Jesús  Redemptor. 

I  aquest  tribut  que  el  món  paga  als  màrtirs,  a  la  seva  in¬ 
victa  fortalesa,  és  perquè  foren  confessors  de  la  fe,  i  més 


LA  CONFESSIÓ  DE  LA  FE 


189 


s’estimaren  la  Veritat  que  no  pas  la  seva  pròpia  vida.  És  per 
la  seva  identificació  amb  la  Veritat.  No  hi  ha  prova  més  con¬ 
sistent  d'ésser  amic  lleial  de  Jesucrist  que  donar  la  vida  per 
Ell,  que  morir  per  a  sostenir  la  seva  paraula.1 

La  confessió  de  la  fe  més  solemne  és  el  martiri.  Per  això 
Sant  Ciprià,  l’iliustre  escriptor  i  bisbe  de  Cartago,  hi  anà 
acompanyat  dels  seus  diaques,  encara  que  ells  no  havien  de 
morir,  com  a  la  funció  més  gran  del  seu  ofici.  El  martiri 
és  l'acte  pontifical  més  solemne;  i  la  Iglésia,  composta  d'ho¬ 
mes,  però  regida  i  il·lustrada  per  l'Esperit  Sant,  sempre  ha 
considerat  l'honor  del  martiri  com  concedit  solament  a  àni¬ 
mes  electes,  i  als  màrtirs  els  posa  en  el  grau  més  sublim 
de  la  jerarquia.  Perquè  el  martiri  és  la  confessió  més  solem¬ 
ne  de  la  fe  i  la  victòria  més  explícita  en  el  gran  certamen  de 
la  vida,  en  el  qual  la  Veritat  queda  més  glorificada.  El  martiri 
és  l'homenatge  més  sublim  a  la  Veritat  i  el  medi  imprescin¬ 
dible  perquè  la  Veritat  regni  a  la  terra. 

Els  nostres  intel·lectuals  no  arriben  a  aquestes  altures.  Són 
com  els  acadèmics  contra  els  quals  escriví  Sant  Agustí.  Ho¬ 
mes  qui  no  coneixen  la  transcendència  de  la  vida,  i  la  passen 
entusiasmant-se  en  opinions  passatgeres.  Flaquesa  molt  prò¬ 
pia  i  característica  de  totes  les  edats  decadents.  Bonics  i  lleu¬ 
gers  com  les  papallones,  sofreixen  prompte  una  transformació 
humiliant.  Sols  la  fe,  caríssims,  té  soliditat  i  permanència; 
és  la  base  divina  de  la  vida  humana,  i  la  seva  confessió  reves¬ 
teix  a  l'home  d'una  fortalesa  que  les  Sagrades  Escriptures 
l’expressen  amb  aquella  metàfora:  la  cuirassa  de  la  fe.  La 
confessió  de  la  fe,  la  manifestació  d'ella  amb  les  paraules  i  les 
obres,  fa  a  l’home  invencible  i  triomfador  del  món.  És  la  pro¬ 
clamació  de  la  sobirania  de  la  Veritat,  a  la  qual  tot  s’ha  de 
rendir  i  subjectar,  fins  la  nostra  vida.  Perquè  la  identificació 
de  l'home  amb  la  Veritat  és  tot  l’objecte  de  la  religió  cristia¬ 
na,  i  aquell  qui  arriba  a  morir  per  la  Veritat,  qui  mor  amb  la 


1.  Joan,  XV,  3. 


190 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Veritat  a  la  boca,  és  digne  de  que  els  homes  el  posin  en  els 
cims  de  la  glòria,  com  Jesús,  Veritat  eterna,  el  fa  participant 
de  la  seva  felicitat  indefectible.  La  Veritat  és  tot,  perquè  la 
Veritat  és  Déu,  i  totes  les  veritats  humanes  i  mundanes  són 
com  raigs  de  llum  que  deriven  d’Aquell  qui  és  la  llum  que 
il·lumina  a  tothom  qui  ve  a  aquest  món. 

Per  això  vos  exhortem  a  tots,  caríssims,  a  fugir  i  avorrir 
la  mentida.  Per  una  aberració  que  sols  s’explica  pel  pecat  ori¬ 
ginal,  com  altres  tantes  antinòmies  que  trobem  en  el  nostre 
llinatge,  els  homes  no  podem  viure  sense  la  Veritat,  i,  no  obs¬ 
tant,  sentim  delícia  en  la  ficció,  en  la  vanitat  i  en  la  men¬ 
tida.1  Mes  no  hi  ha  goig,  no  hi  ha  repòs,  no  hi  ha  dignitat,  com 
en  la  submissió  a  la  Veritat;  viure  de  la  Veritat  és  una  vida 
divina.  Per  això  devem  sempre  exercitar-nos  en  la  plena  con¬ 
fessió  de  la  fe,  en  viure  vida  de  fe,  en  que  la  fe  informi  tota 
la  nostra  existència.  La  fe  sense  la  seva  confessió  és  imper¬ 
fecta.  La  confessió  de  la  fe  és  necessària  per  a  la  nostra  eter¬ 
na  salvació,  perquè  és  l’obra  de  la  fe  per  excel·lència,  és  la 
seva  manifestació,  és  el  triomf  de  la  Veritat  en  nosaltres.  L’an¬ 
tic  profeta  deia:2  «Só  parlat  perquè  crec»;  Sant  Pau  repetia 
la  mateixa  idea  quan  escrivia:3  «Tenim  la  mateixa  fe,  i  per 
això  parlem  un  mateix  llenguatge»;  i  els  bisbes  alemanys,  du¬ 
rant  la  persecució  del  Kulturkampf,  tornaven  a  dir  com  l'an¬ 
tic  profeta  hebraic:  «Perquè  creiem,  havem  de  parlar.» 

I  tots,  caríssims,  havem  de  parlar  aquest  llenguatge;  la 
Paraula  divina,  la  fe  catòlica,  l'hem  de  tenir  no  sols  a  l'inte¬ 
rior,  sinó  a  la  boca,  i  regir  per  ella  la  nostra  vida.  La  confes¬ 
sió  de  la  boca,  la  professió  pública  de  la  fe  de  Jesucrist,  el 
pensar,  sentir  i  obrar  en  conformitat  amb  ella,  és  el  signe  de 
que  n’estem  posseïts,  de  que  la  fe  és  el  motor  de  tota  la  nostra 
vida.  La  il·luminació  divina  de  la  Paraula  de  Jesús  és  el  llevat 


1.  Psalm  IV,  1. 

2.  Psalm  CXV,  10. 

3.  II  Corintis,  IV,  13. 


LA  CONFESSIÓ  DH  LA  FF, 


191 


que  ha  de  fer  fermentar  tota  la  massa  de  la  vida  humana.1 
El  llevat  no  serveix  per  a  res  si  no  assaona  i  fa  agradable  i 
nodritiu  el  pa.  Així  la  fe,  si  es  quedava  inactiva  en  el  nostre 
interior,  si  no  assoanava  la  nostra  vida,  no  seria  més  que  un 
do  sobrenatural  no  aprofitat.  Tot  lo  del  món  té  la  seva  lògica, 
i  aquesta  lògica  no  és  més  que  la  llei  de  la  naturalesa  respec¬ 
tiva  de  cada  cosa.  Sortir-se  de  la  lògica  és  eixir-se  de  la  raó,  és 
obrar  en  contra  d’ella,  és,  en  una  paraula,  caure  en  l'absurd. 
La  fe,  de  consegüent,  té  la  seva  lògica,  i  per  això  l’home  de 
fe  ha  d’ésser  lògic:  en  totes  les  operacions  de  la  seva  vida 
s'ha  de  guiar  per  la  fe;  en  altres  paraules,  el  seu  pensar,  el 
seu  sentir,  el  seu  obrar,  la  seva  manera  de  viure,  tant  en  la 
vida  interior  com  en  la  vida  social,  no  ha  d'ésser  altra  cosa 
que  derivacions  de  la  fe,  així  com  aquesta  no  és  altra  cosa  que 
la  substància  de  les  coses  que  esperem,  és  a  dir,  la  fórmula 
que  ens  anuncia  la  totalitat  de  la  vida,  la  plenitud  de  la 
vida  que  resideix  en  Déu,  fi,  repòs  i  complement  de  la  huma¬ 
nitat  purificada  i  sublimada,  i  que  constitueix  la  felicitat  eter¬ 
na,  l’herència  de  la  glòria,  promesa  per  Nostre  Senyor  Jesu- 
crist  a  tots  aquells  qui,  rebent-lo  i  prenent-lo  per  Mestre,  són 
fets  fills  de  Déu  per  adopció.2 


IX 

La  Confessió  de  la  Fe  és  el  gran  certamen 

DELS  SEGLES 

La  lògica  de  la  fe  s’anomena,  amb  els  termes  consagrats 
per  les  Santes  Escriptures  i  per  la  tradició  catòlica,  la  con¬ 
fessió  de  la  fe,  i  a  ella  únicament  va  anexa  la  promesa  de 
l’eterna  glòria.  La  fe  és  el  germen,  és  el  principi,  és  un  focus 


1.  Mateu,  XIII,  33. 

2.  Joan,  I,  12. 


192 


J.  TORRAS  I  BAGES 


de  llum  divina,  i  les  irradiacions  d'ella,  les  seves  derivacions, 
totes  les  seves  conseqüències  pràctiques  i  lògiques,  la  vida  que 
s’exercita  al  compàs  de  la  fe,  és  la  confessió  de  la  fe.  Feliç 
aquell  qui  l'observa  i  practica,  puix  guarda  fidelitat  a  Déu, 
i  aquell  qui  guarda  fidelitat  a  Déu  pot  estar  segur  d’una  cor¬ 
respondència  inefable  de  part  d’aquell  Senyor  d'infinita  glò¬ 
ria,  l’atribut  del  qual  és  la  magnificència  en  recompensar  als 
seus  fidels  servidors. 

I  ara,  per  acabar  aquesta  Carta,  caríssims,  ens  ve  a  la  me¬ 
mòria  l’exhortació  de  l'apòstol  Sant  Pau  al  seu  deixeble  Ti- 
moteu,1  excitant-lo  a  que  en  el  certamen  de  la  fe,  davant  de 
la  multitud,  confessés  a  Jesús  amb  gran  generositat.  El  certa¬ 
men  de  la  fe  és  de  tots  els  segles,  però  en  el  nostre  aquest  cer¬ 
tamen  té  una  grandiositat  extraordinària.  Avui  tot  el  món  està 
en  comunicació,  ses  diverses  parts  se  coneixen  i  són  veïnes, 
la  societat  humana  té  una  inclinació  avui  dia  al  cosmopolitis¬ 
me,  a  un  catolicisme  esplèndid,  a  una  suavíssima  monarquia 
universal  i  divina,  a  disminuir  els  entrebancs  que  separaven 
els  diferents  pobles,  els  uns  dels  altres,  a  formar  un  sol  poble 
humà,  aquell  popuíus  acquisitionis  de  què  parla  el  Príncep  dels 
Apòstols,2  i  del  qual  és  Rei  immortal  i  invisible  per  dret  de 
naturalesa,  i  de  conquista  en  virtut  de  la  seva  misericordiosa 
Redempció,  Jesús  Senyor  nostre,  el  Fill  de  Déu  i  Fill  de  l’home, 
Déu  i  germà  nostre. 

El  certamen  de  la  fe,  la  batalla  de  la  vida,  la  lluita  humana, 
avui  té  un  relleu  particular.  Tot  està  en  ordre  de  batalla:  les 
controvèrsies  científiques,  les  lluites  de  les  qüestions  pràcti¬ 
ques  socials;  fins  sembla  que  toma  a  venir  lo  que  ens  sem¬ 
blava  solament  propi  de  les  èpoques  històriques  primitives: 
l’oposició  i  guerra  entre  les  diferents  races  humanes.  Però 
tot  això  és  humà,  i,  de  consegüent,  petit  i  transitori;  lo  que 
avui  se'ns  presenta  com  grandioses  activitats  i  construccions 


1.  I  Timoteu,  VI. 

2.  I  Pere,  II,  9. 


193 


T.A  CONTFSSH)  DH  LA  FE 

sublims,  demà  seran  unes  sublims  runes.  La  humanitat  i  el 
món  són  ara  lo  mateix  que  han  estat  de  des  son  principi,  i 
Déu  és  també  sempre  el  mateix,  i  no  canvia. 

Tothom  qui  coneix  la  naturalesa  i  la  història  humana  està 
convençut  de  que  tot  acaba  per  enrunar-se,  i  que  sobre  totes 
les  runes  i  sobre  tot  lo  transitori  i  passatger  queda  Aquell 
qui  governa  i  mou  la  humanitat  amb  un  fi  sublim  que  revelà 
al  món  el  Verb  de  Déu  encarnat,  Jesús,  nostre  dolç  Redemptor. 

El  món  desvaneix  el  nostre  cap,  i  els  fills  del  món  refle¬ 
xionen  poc.  Un  antic  profeta,  vivint  també  en  una  època  de 
civilització  magnífica  i  grandiosa  segons  el  món,  escriví  aque¬ 
lles  inspirades  paraules:  «Tota  la  terra  està  plena  de  desola¬ 
ció  perquè  no  hi  ha  ningú  qui  en  son  interior  reflexioni».1 

Per  això  Nós,  caríssims,  que,  per  raó  del  nostre  ofici  pas¬ 
toral,  en  1  eterna  salvació  de  les  vostres  ànimes  tenim  una  mis¬ 
sió  de  Déu  semblant  a  la  dels  antics  profetes,  vos  exhortem 
a  la  reflexió,  a  la  meditació  i  a  la  pràctica  de  la  paraula  eterna 
i  immutable,  de  la  paraula  de  Déu,  que  és  la  confessió  d'obra  i 
•de  paraula  de  la  santa  fe  catòlica.  Al  combat  de  la  vida  hi 
havem  d’anar  revestits  de  l’armadura  de  la  fe,  contra  la  qual 
no  té  cap  força  tota  la  potestat  adversa.  La  fe  tot  ho  venç. 
Amb  pretext  diferent,  a  cada  època  s'alça  una  oposició  con¬ 
tra  la  santa  Iglésia  catòlica;  però  les  heretgies  van  passant, 
i  Ella  va  seguint  son  curs  inalterable,  servint  d’arca  de  salva¬ 
ció  a  tots  els  homes  de  bona  voluntat  qui  volen  travessar  se¬ 
gurs  el  mar  tempestuós  de  la  vida.  Tres  segles  enrera  sem¬ 
blava  que  el  Protestantisme  anava  a  engolir  a  la  Iglésia  catò¬ 
lica.  Aquella  heretgia  ara  es  va  reduint  i  fonent,  i  una  gran 
part  dels  seus  adeptes  tornen  a  la  Casa  pairal  de  la  humanitat 
cristiana,  la  santa  Iglésia  catòlica,  apostòlica  i  romana. 

En  la  sempiterna  lluita  humana  qui  no  vulgui  ésser  vençut 
que  es  defensi  amb  les  armes  de  la  fe.  «La  nostra  fe,  diu  l’a¬ 
pòstol  Sant  Joan,2  és  la  que  ens  darà  victòria  sobre  el  món.» 

1.  Jeremies,  XII,  11. 

2.  I  Joan,  V,  4. 

13 


194 


J.  TORRAS  I  BAGES 

Poder  dir  que  tota  la  lluita  humana  és  un  certamen  de  la  fe. 
Enmig  de  tota  la  complicació  mundana,  i  donant  explicació 
d’ella,  hi  ha  el  principi  simplicíssim  de  la  fe,  de  la  Veritat 
eterna,  lluitant  amb  la  mentida;  la  impugnació  de  lo  tempo¬ 
ral,  de  lo  transitori,  de  lo  aparent  contra  lo  etern,  immutable 
i  diví.  Tota  la  gran  lluita,  ben  considerada,  es  redueix  a  això, 
i  per  a  sostenir-la  i  vèncer  necessitem  la  fe.  Perquè  per  ella 
lo  etern  i  invisible  se'ns  fa  com  si  fos  visible,1  i  solament  re- 
calcats  en  lo  Invisible  tenim  força  per  a  obtenir  victòria  en 
el  mundanal  certamen. 

I  per  això,  repetint  les  paraules  de  Sant  Pau  al  seu  dei¬ 
xeble,2  vos  manem  davant  de  Déu,  que  tot  ho  vivifica,  i  de 
Jesucrist,  qui  prestà  son  testimoni  davant  de  Ponç  Pilat,  que 
feu  una  digna  confessió,  és  a  dir,  que  totes  les  vostres  obres, 
que  totes  les  vostres  paraules,  que  tota  la  vostra  vida  sia  una 
explícita  i  franca  manifestació  de  la  fe  catòlica.  No  hi  ha  fe¬ 
cunditat  comparable  amb  la  d'una  digna  confessió  de  la  fe. 
L'eloqüència  humana  és  poderosa,  és  un  instrument  d'una 
eficàcia  comprovada;  fins  el  mal,  fins  la  injustícia,  de  vegades 
s'imposen  en  el  món  per  l'esforç  de  l’eloqüència  humana.  La 
confessió  de  la  fe  és  un  ressò  de  l’eloqüència  divina,  del  Verb 
de  Déu,  Jesús  nostre;  i  així  succeeix  que  l'eloqüència,  que 
la  potència  d’una  bona  confessió  de  la  fe,  té  més  força  que 
no  pas  el  talent  del  més  gran  apologista.  És  una  eloqüèn¬ 
cia  que  tothom  l'entén,  des  de  la  gent  més  ruda  fins  a  la  gent 
científica;  pertot  arreu  penetra,  perquè  és  la  veritat,  la  bon¬ 
dat,  l'amor  en  acció  que  s'introdueix  en  l’esperit  i  en  el  cor; 
i  al  santificar  personalment  al  qui  confessa  la  fe,  al  qui  iden¬ 
tifica  la  seva  vida  amb  la  vida  de  Jesús,  santifica  també  als 
qui  tentemplen  el  gran  certamen  de  la  humanitat,  el  certamen 
que  Jesús,  nostre  dolç  Redemptor,  inaugurà  i  que  durarà  fins 
a  la  fi  dels  segles,  quan  Ell  mateix  vindrà  a  premiar  amb  la 


1.  Hebreus,  XI,  27. 

2.  I  Timoteu,  VI. 


J.A  CÚNFFSSIÓ  OF.  I.A  FR 


195 


corona  de  la  glòria  i  la  palma  de  la  victòria  als  qui  hauran 
sortit  triomfadors;  i  que  a  cadascun  de  nosaltres  ja  ens  hau¬ 
rà  anticipat  quan,  al  dissoldre's  el  nostre  cos,  ens  prendrà  en 
la  seva  amabilíssima  companyia  per  tota  l'eternitat.  Amén. 

I  perquè  l’auxili  de  la  gràcia  necessària  per  a  la  victòria 
vos  sia  concedit  demanem  en  primer  lloc  la  intercessió  de  la 
Immaculada  Verge  Maria,  i  a  tots  vos  enviem  la  Nostra  Bene¬ 
dicció  en  nom  de  Déu  Omnipotent  Pare  t>  Fill  j  i  Esperit 
Sant  f.  Amén. 


Vic,  25  de  gener,  festa  de  la  Conversió  de  Sant  Pau,  de  1906. 


'  '  •  ■ 


CONDUCTA  DELS  OBRERS  CATÒLICS 
EN  LES  CIRCUMSTÀNCIES  ACTUALS* 


Sumari 

I.  L'únic  Mestre  dels  cristians. 

II.  Fermesa  en  la  confessió  de  la  fe. 

III.  Respecte  a  l'autoritat  i  a  la  propietat. 

IV.  Orientacions  per  a  la  lluita  de  la  vida. 

V.  La  caritat  cristiana. 

CARTA  ALS  OBRERS  CATÒLICS 
DE  LA  VILA  DE  MANLLEU 

i 

L'únic  Mestre  dels  cristians 

Estimats: 

La  confiança  i  l’amor  de  fills  amb  què  vinguéreu  a  trobar- 
me  el  dia  de  la  Mare  de  Déu  de  la  Candelera,  al  sortir  dels  di- 
vinals  Oficis,  per  a  parlar  d’assumptes  vostres  i  de  les  dificul- 

*  Aquesta  pastoral,  del  mes  de  febrer  del  1906,  té  el  caràcter  de 
resposta  pública  del  Prelat  a  una  consulta  que  li  acabaven  de  fer  els 
obrers  catòlics  de  Manlleu,  freturosos  d’orientació  i  guiatge  en  els  con¬ 
flictes  socials.  Semblen  afiliats  aquests  obrers  —per  bé  que  la  pastoral 
discretament  ho  calla—  a  l'entitat  titulada  «Patronal  Mixt»,  la  qual  amb 
alguna  anterioritat  havia  estat  constituïda  en  la  vila  fabril  del  Ter, 
amb  la  principal  finalitat  de  suavitzar  les  relacions  econòmiques  entre 
els  patrons  i  els  obrers. 


197 


CONDUCTA  DELS  OBRERS  CATÒLICS 

tats  que  trobàveu  com  a  catòlics  en  la  complicació  que  natu¬ 
ralment  porta  la  vida  social  moderna,  la  vostra  fe  i  la  vostra 
confiança  m’obliguen  dolçament  a  contestar-vos  amb  la  pre¬ 
sent  Carta.  Aquell  dia  parlàrem  poca  estona:  era  ja  tard,  i  jo, 
ignorant  el  motiu  de  la  vostra  visita,  potser  no  vaig  donar 
satisfacció  suficient  als  vostres  desigs  i  a  les  vostres  pregun¬ 
tes.  I  així,  a  més,  a  l’escriure-us  no  solament  parlaré  amb  vosal¬ 
tres,  els  qui  vinguéreu,  sinó  també  amb  tots  els  companys  en 
nom  i  comissió  dels  quals  us  me  presentàreu.  Així  també  ens 
posarem  en  comunicació  d’esperit  vosaltres  i  el  qui  té  el  càr¬ 
rec  de  la  direcció  espiritual  en  aquest  bisbat,  cosa  sempre  útil 
i  fins  necessària,  puix  les  relacions  entre  el  Bisbe  i  els  fidels 
cristians,  la  direcció  dels  quals  li  toca,  són  d’una  intimitat 
extraordinària,  i  convé  que  sien  fortes  i  amoroses,  puix  radi¬ 
quen  en  el  cor,  i  tenen  per  objecte  final  l’interès  més  trans¬ 
cendental  de  l’home,  l’interès  humà  per  excel·lència,  perquè  és 
un  interès  etern  i  no  transitori,  un  interès  comú  a  tot  el  nos¬ 
tre  llinatge,  que  sempre  ha  cregut  que  els  homes  eren  alguna 
cosa  més  que  les  bèsties,  que  al  morir  desapareixen  del  tot 
colgades  a  la  terra. 

L'instint  de  la  immortalitat  és  vivíssim  en  el  cor  dels  ho¬ 
mes  de  tot  país  i  de  tot  temps.  La  desaparició  de  l’instint  de 
la  immortalitat  en  el  cor  d'un  home  el  tenim  per  un  cas  de 
brutalitat,  i  per  això  la  impietat  mai  o  quasi  mai  nega  la  im¬ 
mortalitat  d'una  manera  clara,  i  inventa  faules  doctes  per  a 
entretenir  l'instint  d'immortalitat  i  no  exasperar  a  l'home, 
que  mai  es  resigna  a  l'anihilació.  Si  hi  ha  alguna  excepció  és 
molt  rara,  tan  rara  com  ho  són  els  monstres  en  l'ordre  de  la 
generació  física.  Però  aquest  instint  d'immortalitat  és  vaga- 
rós  i  confús.  Sentim  dins  del  nostre  cor  la  llei  eterna  que  ens 
amenaça  amb  el  càstig  o  que  ens  fa  esperar  en  una  recom¬ 
pensa  segons  els  casos;  i  aquesta  llei  la  sentim  tan  fortament, 
que  podem  dir  que  en  últim  resultat  aquesta  llei  fa  la  felici¬ 
tat  o  l'amargura  de  la  vida:  la  felicitat,  si  la  consciència  ens 
diu  que  havem  complert  amb  la  nostra  obligació;  l’amargura, 
si  ens  punyeix  el  remordiment  d’haver  obrat  malament. 


198 


J.  TORRAS  I  BAGES 

Però  aquests  sentiments  i  aquests  principis  del  nostre  cor 
tenen,  com  totes  les  coses  interiors,  una  certa  vaguetat  i  falta 
de  claredat,  i  necessiten  un  mestre  qui  les  expliqui.  Al  món  no 
hí  ha  hagut  més  que  un  Mestre  que  hagi  explicat  dignament  to¬ 
tes  aquestes  coses.  Els  altres  mestres  que  ens  volen  ensenyar  i 
dirigir  són  mestres  de  confusió  i  de  contradicció,  que  can¬ 
vien  com  les  modes  del  vestir.  Aquest  Mestre  únic  de  la  nos¬ 
tra  vida  és  Jesús  de  Natzaret,  un  obrer  d'allà  de  la  Judea  en 
qui  volgué  encarnar-se,  o  fer-se  home  com  nosaltres,  la  Sabi- 
duria  de  Déu  etern,  que  per  això  és  Déu  i  home,  i  fundà  so¬ 
bre  la  terra  una  escola  perquè  servís  a  totes  les  generacions 
humanes  i  a  tots  els  pobles  de  la  terra:  la  Iglésia  catòlica. 

Vosaltres  i  jo,  estimats,  reconeixem  per  Mestre  a  Jesús, 
i  el  preferim  a  tants  d'altres  qui  volen  passar  per  mestres;  i 
ens  proclamem  deixebles  seus,  i  ens  honrem  d’ésser-li  deixe¬ 
bles,  perquè  preferim  ésser  deixebles  de  Déu  que  no  pas  dels 
homes;  perquè  en  Jesús,  Mestre  diví  de  la  vida  humana,  hi 
sentim  la  veritat,  i  en  els  homes  qui  volen  ésser  mestres  dels 
altres  homes  hi  sentim  la  vanitat. 

De  consegüent,  a  tots  vosaltres,  qui  sou  cristians,  és  a  dir, 
deixebles  de  Jesucrist,  vaig  a  parlar-vos  d'alguns  punts  sobre 
els  quals  em  consultà  la  comissió  que  en  nom  de  tots  vosal¬ 
tres  vingué  a  trobar-me. 


II 

Fermesa  em  la  confessió  de  la  fe 

Vosaltres,  per  causa  del  treball,  per  circumstàncies  de  fa¬ 
mília  o  per  altres  raons  socials,  haveu  d’alternar  amb  com¬ 
panys  qui,  seduïts  per  l'error,  estan  del  tot  separats  de  la  Re¬ 
ligió,  i  fins  li  tenen  odi  i  blasfemen  d'ella,  és  aquesta  una 
situació  dura  i  desagradable,  perquè  per  l’home  de  fe,  per 
l’home  qui  creu  en  Déu  Criador  i  Jesús  Redemptor,  l’insult 


199 


CONDUCTA  DELS  OBRERS  CATÒLICS 

a  la  seva  religió  el  sent  més  que  no  pas  l’insult  que  directa¬ 
ment  es  fes  a  la  seva  persona. 

En  aquest  cas  convé  tenir  molta  enteresa  de  caràcter  ï 
saber  amb  dignitat  confessar  la  fe,  és  a  dir,  no  amagar-nos 
de  que  som  deixebles  de  Jesucrist  i  de  que  per  amor  a  Ell 
estem  resolts  a  sofrir  mofes  i  calúmnies.  La  Sagrada  Escrip¬ 
tura  ens  conta  que  els  apòstols  amb  molt  goig  sofrien  les  in¬ 
júries  dels  tribunals  on  eren  presentats,  pel  Nom  de  Jesús.1 
I  qui  té  enteresa  de  caràcter  i  no  s'avergonyeix  de  la  seva 
fe,  sinó  que,  al  revés,  amb  serenitat  i  dignitat  es  glòria  d’ella, 
aquest  logra  el  respecte  fins  dels  mateixos  incrèduls  i  enemics 
de  la  Religió.  No  convé,  generalment  parlant,  tenir  moltes 
paraules:  «l’heretgia  s'ha  distingit  sempre  per  les  moltes  pa¬ 
raules;  la  fe  cristiana,  per  les  seves  obres. 

Així  és  que  la  millor  defensa  que  nosaltres  havem  de  fer 
de  la  nostra  fe  és  amb  el  tenor  de  la  nostra  vida,  amb  la  pràc¬ 
tica  de  la  virtut  i  amb  la  modèstia  i  discreció  de  les  nostres 
paraules,  o  sia,  de  la  nostra  conversa.  El  Cristianisme  no  exis¬ 
teix  sobre  la  terra  per  a  fer  oradors  o  escriptors,  sinó  per  a 
fer  homes  de  bé,  qui  compleixin  les  obligacions  que  tenen 
envers  Déu,  envers  la  família,  envers  el  pròxim  i  envers  ells 
mateixos,  i  així  merèixer  la  recompensa  eterna  en  l’altra  vida. 
La  Religió  cristiana  no  triomfa  per  medi  de  les  discussions, 
sinó  que  s'imposa  per  medi  de  la  seva  virtut,  perquè  és  una 
cosa  divina,  superior  a  l'home  i  que  Jesucrist  vingué  a  portar 
al  món,  demostrant  amb  els  seus  miracles  i  amb  la  seva  re¬ 
surrecció  que  era  Déu,  i,  de  consegüent,  mestre  de  la  vida 
humana. 

Aquesta  fe,  estimats  fills,  haveu  de  guardar-la  amb  gran 
amor  i  demanar  a  Déu  que  us  la  conservi,  perquè  és  un  do  i 
gràcia  celestial,  i  l’haveu  de  considerar  com  un  gran  benefici. 
Per  nosaltres,  qui  tenim  fe,  el  principal  mèrit  que  té  la  religió 
de  Jesucrist  és  que  salva;  i  sense  Jesucrist  qui  prescindeix  i 
s’aparta  de  Jesucrist  no  pot  salvar-se.  Per  això  és  que  nosal- 


1.  Fets,  V,  41. 


200 


J.  TORRAS  I  BAGES 

tres  els  cristians  preferim  morir  abans  que  renegar  de  la  fe 
de  Jesucrist.  Però  fins  en  aquest  món  la  doctrina  i  la  gràcia 
cristianes  són  d’una  gran  utilitat  a  l'home.  I,  si  no,  observeu 
les  aberracions  en  què  cauen  les  sectes,  que  avui  dia  tenen 
seduïts  a  un  gran  nombre  d’homes. 

Com  que  no  creuen  en  Déu  ni  en  Jesucrist  neguen  el  ma¬ 
trimoni  i  la  família.  La  secta  no  ho  diu  tot  d'un  cop  perquè 
és  astuta  i  comprèn  que  als  homes  els  ha  d’embrutir  a  poc 
a  poc;  i  així  és  que  la  teoria  de  l'amor  lliure  sols  l'expliquen 
els  més  francs,  i  els  altres  comencen  només  per  a  afluixar  el 
vincle  santíssim  del  matrimoni,  però  en  definitiva  van  a  parar 
en  que  els  homes  i  les  bèsties  no  es  diferencien  en  la  manera 
de  multiplicar-se.  La  Religió  cristiana  ens  ensenya  que  l'ob¬ 
jecte  principal  del  matrimoni  és  la  conservació  i  multiplicació 
del  llinatge  humà  sobre  la  terra,  i  l'auxili  i  el  consol  que,  mit¬ 
jançant  l'amor,  el  marit  i  muller  s’han  de  prestar  l'un  a  l'al¬ 
tre.  La  secta  defensa  l’amor  lliure  perquè  no  comprèn  la 
noblesa  de  la  naturalesa  humana,  i  per  això,  mitjançant  l'es- 
campament  de  les  seves  doctrines  i  de  la  pornografia  que 
l'ajuda,  va  embrutint  una  part  del  jovent,  dissipant  el  seu 
esperit  i  corrompent  la  seva  carn. 

Per  això  és  necessari,  caríssims,  sobretot  els  qui  sou  joves, 
que  visqueu  molt  alerta  per  no  deixar-vos  arrossegar  pel  cor¬ 
rent  dels  vicis,  al  qual  fi  vos  recomanem  l'oració  i  la  freqüèn¬ 
cia  de  Sagraments,  una  filial  devoció  a  la  Immaculada  Verge 
Maria  i  l'evitar  converses  i  lectures  deshonestes;  i  així  no 
sereu  víctimes  de  les  flaqueses  carnals,  causa  i  principi  de 
grans  amargures  i  desgràcies  en  tots  sentits  en  aquelles  qui 
pateixen  aquesta  misèria. 

III 

Respecte  a  l'autoritat  i  a  la  propietat 

L’altre  perill  sobre  el  qual  vos  cridem  l'atenció  és  la  pre- 
dicació  contra  l’autoritat,  avui  molt  estesa  i  que  en  la  pràc- 


CONDUCTA  DFLS  OBRERS  CATÒLICS 


201 


tica  dóna  per  resultat  que  la  gent  no  s'entén.  L'autoritat  és 
necessària  a  la  societat,  si  no  aquesta  es  desfaria,  com  un 
paller  cs  dcsla  sense  la  perxa  que  lliga  les  unes  palles  amb 
les  altres.  L’autoritat  de  vegades  és  bona,  de  vegades  és  do¬ 
lenta,  perquè  en  el  món  exerceixen  i  han  d’exercir  l’autoritat 
els  homes,  i  la  bondat  dels  homes  ningú  pot  assegurar-la. 
Però,  bona  o  dolenta,  sempre  l’autoritat  és  necessària,  i  per 
això  tots  havem  de  contribuir  a  que  sia  bona,  i  tot  ciutadà  en 
un  país  lliure  ha  de  treballar  perquè  l’autoritat  sia  exercida 
pels  homes  més  discrets  i  dignes. 

La  secta  té  una  gran  inclinació  a  la  tirania  i  a  oprimir  la 
llibertat  dels  qui  no  es  resignen  a  ésser  esclaus  seus,  per  lo 
qual  els  catòlics  han  de  procurar  la  defensa  del  seu  dret,  asse¬ 
gurat  per  la  possessió  d'una  llarga  sèrie  de  segles  i  que  no 
mortifica  a  ningú  i  respecta  a  tothom. 

El  respecte  a  l'autoritat,  doncs,  ha  de  distingir  sempre  al 
catòlic,  qui,  creient  que  l'ordre  de  la  societat  és  obra  de 
l'Autor  de  la  Humanitat,  o  sia  de  Déu,  acata  a  l’autoritat,  sen¬ 
se  la  qual  els  homes  no  podrien  viure  en  societat,  sinó  que 
haurien  de  viure  com  els  salvatges,  anant  cadascun  a  la  seva. 

L’altre  error  sobre  el  qual  crido  molt  especialment  la  vos¬ 
tra  atenció  és  sobre  la  propietat,  la  qual,  segons  la  doctrina 
de  la  secta,  és  il·legítima  i  injusta.  Que  la  propietat  i  el  capital 
són  legítims  i  respectables  i  conformes  a  la  naturalesa  hu¬ 
mana  és  de  sentit  comú,  perquè  ningú  creu  que  lo  que  ell 
lícitament  ha  guanyat  i  estalviat  i  acumulat  no  ho  pugui  re¬ 
tenir.  Ni  a  ningú  li  remordeix  la  consciència  de  posseir  lo  que 
ell,  sense  defraudar  a  ningú,  ha  guanyat;  ni  creu  pecar,  ni  fer 
injúria  al  pròxim,  de  donar-ho  en  vida  o  de  deixar-ho  a  un 
altre  a  l'hora  de  la  mort. 

Les  lleis  civils  és  clar  que  poden  modificar,  determinar  i 
regularitzar  la  propietat  i  el  capital,  però  no  poden  destruir- 
lo;  i  aquell  precepte  diví  que  diu:  No  robaràs,  i  que  el  Cria¬ 
dor  escriví  com  una  llei  en  la  consciència  humana,  prova  que 
la  propietat  i  el  capital  adquirits  sense  injustícia  han  d'ésser 
respectats. 


202 


J.  TORRAS  I  BAGES 


La  propietat  i  el  capital  són  justos  perquè  són  fills  legí¬ 
tims  del  treball,  i  el  treball  és  de  lo  més  sagrat  de  l'home. 
És  la  font  de  la  vida  aquí  a  la  terra,  és  la  regla  més  segura 
de  la  moralitat,  és  el  compliment  d'una  llei  posada  pel  Cria¬ 
dor,  és  fins  un  consol  per  l’home,  com  ho  demostra  que  la 
gent  ociosa  sovint  és  melancòlica,  maniàtica  i  viciosa. 

Si  la  justícia  i  la  legitimitat  de  la  propietat  i  del  capital 
provenen  del  treball,  que  és  el  seu  principal  origen  i  principi, 
és  clar  que  la  injúria  i  la  defraudació  contra  el  treball  és  un 
delicte  major  que  el  delicte  contra  la  propietat  i  el  capital. 
La  Iglésia  catòlica  sempre  ho  ha  ensenyat  així;  puix,  com  tots 
vosaltres  sabeu,  molts  segles  abans  de  que  sortissin  les  doc¬ 
trines  modernes  que  tracten  d'aquestes  matèries,  ja  la  Iglésia 
comptava  com  un  pecat  contra  l’Esperit  Sant  el  defraudar  el 
jornal  als  jornalers;  i  encara  que  el  robo  i  l’estafa,  i  altres 
delictes  contra  la  propietat,  els  ha  considerat  sempre  pecats, 
però  no  pecats  contra  l'Esperit  Sant,  que  significa,  en  el  llen¬ 
guatge  de  la  Iglésia,  com  explica  el  Catecisme  de  la  doctrina 
cristiana,  un  pecat  gravíssim  que  irrita  especialment  a  la  jus¬ 
tícia  divina  i  de  difícil  perdó  en  aquest  món  i  en  l'altre. 

L’autoritat  civil,  de  consegüent,  que  existeix  en  la  societat 
per  a  mantenir  l'ordre  i  l'harmonia  i  el  respecte  al  dret  de 
cada  u,  ha  de  vigilar  perquè  el  treballador  no  sia  oprimit,  i 
perquè  la  propietat  i  el  capital  sien  respectats,  fomentant 
totes  aquelles  institucions  que  protegeixin  a  l’obrer  i  que  al 
mateix  temps  facilitin  la  bona  i  justa  intel·ligència  entre  el 
treball  i  el  capital  i  la  propietat.  Així  ho  exigeix  la  doctrina 
del  Cristianisme,  que  ensenya  que  tots  els  homes  som  ger¬ 
mans  i  fills  d’un  mateix  Pare  celestial. 

Però,  malgrat  tot,  és  precís  que  esteu  convençuts  de  que 
el  món  sempre  serà  imperfet,  sempre  hi  haurà  injustícies,  i 
encara  que,  naturalment,  tots  havem  de  treballar  perquè  la 
societat  sia  lo  més  perfecta  possible,  i  en  extirpar  d’ella  les 
injustícies  i  en  protegir  i  alabar  la  virtut,  no  havem  de  caure 
mai  en  la  il·lusió  de  que  la  terra  pugui  ésser  un  paradís.  La 
vida  humana  no  és  una  novel·la  o  un  drama  que  compon  un 


203 


CONDUCTA  DELS  OBRERS  CATÒLICS 

poeta,  o  un  quadro  que  pinta  un  artista,  sinó  que  és  una  com¬ 
plexitat  d’interessos,  de  passions,  de  virtuts  i  vicis,  de  veritats 
i  d'errors,  i  convé  veure  les  coses  tal  com  són  i  no  com  les 
pinten  alguns  escriptors  socialistes,  qui  són  més  aviat  poetes 
o  artistes  que  homes  pràctics  que  es  facin  càrrec  de  les  rea¬ 
litats  de  la  vida  humana. 

La  societat  que  pinten  els  socialistes  fóra  una  societat  feta 
amb  motllo,  i  el  llinatge  humà  és  massa  gran  perquè  pugui 
emmotllar-lo  el  caparró  d’un  home,  encara  que  sia  un  socia¬ 
lista  de  talent.  Sempre  en  el  món  hi  haurà  persones  malaltes, 
fluixes  d’ànima  i  de  cos;  desgraciats  i  esguerrats,  de  poca 
intel·ligència,  de  poca  discreció,  fins  de  vegades  tenint  talent 
per  a  certs  rams  i  posseint,  d’altra  banda,  instrucció;  gent  que 
es  deixarà  portar  de  les  passions  i  anirà  a  parar  a  la  misèria; 
rics  que  es  tomaran  pobres,  pobres  que  es  faran  rics;  in¬ 
vents  industrials  que  simplificaran  el  treball  perjudicant 
industrials  ja  existents,  i  modes  noves  que  aboliran  el  con¬ 
sum  de  gèneres  en  la  producció  dels  quals  treballaven  molts 
obrers. 

Totes  aquestes  dificultats  i  conflictes,  i  moltes  altres  ine¬ 
vitables  en  l'activitat  humana  que  dóna  moviment  al  treball, 
és  clar  que  la  protecció  dels  governs  i  la  influència  de  les  ins¬ 
titucions  socials  han  de  procurar  disminuir-los,  evitar-los,  i 
quan  es  presenten  han  d’ajudar  a  l’obrer  per  a  dominar  la 
mala  situació  de  les  coses;  però  mai  ningú  s'ha  de  creure  que 
la  terra  es  pugui  convertir  en  un  paradís,  sinó  que  la  situació 
de  la  Humanitat  en  el  món  és  una  situació  de  conflicte,  i  que 
la  Religió  de  Jesucrist  ajuda  a  resoldre  o  a  suportar  o  a  mi¬ 
tigar  el  conflicte. 

En  la  vida  present  cada  home  té  un  conflicte  personal  i 
propi,  íntim  dintre  de  la  seva  consciència  i  del  seu  esperit: 
el  conflicte  del  seu  temperament,  de  les  seves  passions  i  de  la 
seva  imaginació;  i  un  altre  conflicte  exterior  i  en  relació  amb 
els  demés  homes  entre  els  quals  ha  de  viure,  tenint  sovint 
amb  ells  contrarietat  de  gustos,  d'inclinacions  i  d’interessos. 


204 


J.  TORRAS  I  BAGES 
IV 

Orientacions  per  a  la  lluita  de  la  vida 

D’aquesta  lluita  humana  vosaltres  em  parlàreu  en  l’entre¬ 
vista  que  tinguérem  el  dia  de  la  Candelera,  i  em  demanàreu 
consell  de  com  vos  havíeu  de  portar  en  ella.  I  per  un  instint 
cristià  vinguéreu  a  mi,  perquè,  en  realitat,  la  principal  obli¬ 
gació  del  Bisbe  és  donar  direcció  als  cristians  en  la  lluita 
i  conflicte  de  la  vida. 

No  és  que  jo  cregui  que  els  eclesiàstics  tinguin  condicions, 
generalment  parlant,  per  a  resoldre  els  conflictes  econòmics 
entre  el  capital  i  el  treball.  Per  això  es  necessita  tenir  conei¬ 
xements  pràctics  de  la  indústria:  no  són  prou  per  a  aquest 
fi  els  coneixements  de  filosofia,  de  teologia,  d'història,  ni  fins 
els  mateixos  estudis  de  sociologia.  En  una  Carta  escrita  sobre 
l'equilibri  en  la  jerarquia  industrial,  ja  deia  que,  a  mon  en¬ 
tendre,  les  dificultats  i  conflictes  que  esdevenen  en  la  indús¬ 
tria  han  d’ésser  resolts  per  homes  de  la  mateixa  o  similar 
indústria,  i  que  per  això  consideràvem  útils  les  institucions 
formades  pels  diferents  elements  i  classes  que  intervenen  en 
aquell  ram  o  en  altres  rams  semblants. 

Però  també  vos  diré  que  en  tot  conflicte,  que  en  tota  llui¬ 
ta  i  en  tota  contrarietat,  no  solament  d'interessos,  sinó  també 
d'amor  propi  i  de  qualsevol  passió  humana,  el  principal  medi 
per  a  entendre’s,  el  medi  imprescindible,  és  la  bona  voluntat. 
Sense  la  bona  voluntat  no  s'acaba  cap  lluita,  ni  es  resol  cap 
conflicte,  ni  es  venç  cap  dificultat,  ni  es  termina  cap  plet.  I  la 
principal  missió  de  la  Iglésia  és  treballar  en  els  homes  perquè 
tinguin  bona  voluntat.  Tots  vosaltres  sabeu  que  ens  refereix 
l'Evangeli  que  en  el  Naixement  de  Jesús,  en  el  portal  de  Bet¬ 
lem,  els  àngels,  per  a  publicar  la  missió  que  el  portava  al 
món,  cantaven:  «Pau  en  la  terra  als  homes  de  bona  voluntat.» 
En  aquest  sentit  el  Sant  Pare  ha  escrit  als  pobles  cristians 
Cartes  encícliques,  i  els  bisbes  havem  escrit  Cartes  pastorals, 


CONDUCTA  DELS  OBRERS  CATÒLICS 


205 


tractant  dels  conflictes  i  de  les  qüestions  obreres,  no  entrant 
en  el  camp  tècnic  de  la  producció  industrial,  sinó  procurant 
destruir  obstacles,  vèncer  dificultats  i  ensenyar  la  verdadera 
doctrina  sobre  les  relacions  dels  homes  entre  si,  tal  com  se 
dedueixen  de  les  ensenyances  de  Jesús,  nostre  adorable  Sal¬ 
vador.  Perquè  si  l’amo  i  el  treballador  fossin  perfets  cristians 
s’entendrien  fàcilment  i  anirien  a  l’una  al  tractar  de  la  parti¬ 
cipació  que  a  cada  part  correspon  en  la  ganància  de  la  pro¬ 
ducció,  i  amb  discreció  i  prudència  resoldrien  els  conflictes 
que  naturalment  s'han  de  presentar  en  una  matèria  tan  difícil 
i  de  tanta  transcendència  per  a  la  pau  pública  i  pel  benestar 
de  les  famílies. 

Si  sentiu  dir  que  la  Iglésia  no  defensa  la  classe  obrera, 
sinó  que  la  desempara,  deixant-la  a  mercè  dels  poderosos  de 
la  terra,  no  haveu  de  creure  als  qui  tals  idees  propaguen. 
De  des  que  el  Cristianisme  començà  a  predicar-se  sobre  la 
terra,  s'ensenyà  com  a  dogma  i  principi  fonamental  de  la 
nostra  fe  catòlica  que  els  homes  essencialment  eren  iguals, 
de  manera  que  seria  heretge  qui  ensenyés  lo  contrari.  Sem¬ 
pre  la  Iglésia  ha  ensenyat  que  els  rics  i  poderosos  existien 
pels  pobres  i  dèbils:  no  els  pobres  pels  rics,  sinó  els  rics  pels 
pobres;  com  els  grans  dipòsits  d'aigua  i  de  neu  de  les  altes 
muntanyes  existeixen  per  a  alimentar  els  rius  que  fecundit- 
zen  la  terra  i  donen  moviment  a  les  fàbriques.  El  concepte 
egoista  de  la  propietat  i  del  capital  no  és  cristià.  La  propie¬ 
tat  i  el  capital  són  institucions  socials  que  existeixen  pel  bé 
comú  i  general  dels  homes. 

En  la  història  de  la  Iglésia,  i  fins  en  èpoques  en  què,  per 
les  circumstàncies  especials  en  què  aleshores  estava  la  socie¬ 
tat,  predominava  la  influència  de  les  classes  poderoses,  tro¬ 
bem  Pares  i  Doctors  de  la  Iglésia,  bisbes  i  predicadors  que 
escrivien  i  parlaven  contra  els  mals  rics  amb  energia  i  lliber¬ 
tat  apostòlica,  fins  amb  una  noble  duresa,  que  avui,  si  es  feia 
en  aquella  mateixa  forma,  en  aquesta  nostra  societat,  tan 
faltada  de  sinceritat  i  al  mateix  temps  tan  somoguda  per  pro¬ 
pagandes  dissolvents,  tal  vegada  les  autoritats  civils  els  con- 


206 


J.  TORRAS  I  BAGES 

siderarien  homes  subversius  i  que  posaven  en  perill  l’ordre 
social. 

Amb  això  està  dit  que  la  Iglésia  catòlica  no  prohibeix  als 
seus  obrers,  als  seus  fills  qui  pertanyen  a  la  classe  obrera,  la 
defensa  legítima  dels  seus  drets,  ni  les  seves  apíracions  a  mi¬ 
llorar  la  seva  situació  econòmica  sinó  que,  al  revés,  mira  amb 
simpatia  l'elevació  popular  i  l’equilibrada  distribució  de  la 
riquesa  entre  els  homes  per  medis  naturals  i  legítims,  és  a 
dir,  mentre  no  sia  en  detriment  de  la  justícia  de  les  altres 
classes.  Perquè,  naturalment,  l’obrer,  com  tot  altre  ciutadà 
cristià,  en  la  defensa  de  son  dret  i  de  l'interès  de  la  seva 
classe,  està  subjecte  a  la  llei  de  l'equitat  i  de  la  justícia.  Això 
passa  amb  totes  les  professions,  amb  el  propietari,  amb  el 
metge,  amb  el  comerciant  i  amb  tota  carrera  o  ofici.  Cadascú 
pot  procurar  el  seu  interès  o  els  seus  avantatges,  però  sense 
perjudici  dels  altres  ;puix  la  justícia  és  una  virtut  universal 
i  que  mira  a  tothom,  i  obliga  a  tota  classe  i  condició  d'homes 
de  qualsevol  ofici  o  professió  que  sien,  i  ningú,  sense  pecat 
i  ofensa  de  la  Llei  divina,  es  pot  valer  de  medis  il·lícits  i 
reprovats. 

Perquè  la  Iglésia  és  tan  amant  de  la  veritat  i  de  la  justí¬ 
cia,  que  les  admet  vinguin  d’allà  onsevulla,  encara  que  vin¬ 
guessin  del  dimoni;  de  manera  que  si  els  socialistes  o  qual¬ 
sevol  heretge  enemic  de  la  Religió  obté  algun  avantatge  just 
o  benefici  en  favor  de  l'obrer,  la  Iglésia  l'admetrà  de  bona 
gana,  com  accepta  la  filosofia,  la  poesia,  les  lleis  i  tot  altre 
avantatge  que  prové  d’infidels  o  d’heretges  mentre  no  repug¬ 
nin  a  la  justícia  i  a  l'honestedat  natural.  Així  com  per  la  ma¬ 
teixa  raó  rebutja  els  errors,  les  injustícies  i  tota  altra  maldat, 
encara  que  pervingui  d'un  catòlic,  d’un  savi  i  fins  d'un  bisbe. 
I  àdhuc  la  Iglésia  té  el  principi  de  que  Déu  permet  en  el  món 
les  injustícies,  els  escàndols  i  tota  classe  de  mals  en  benefici 
dels  bons  i  virtuosos,  perquè  així  com  les  tempestats  puri¬ 
fiquen  l'atmosfera,  així  també  la  lluita,  la  contrarietat  i  la 


CONDUCTA  DELS  OBRERS  CATÒLICS  207 

prova  posen  en  evidència  el  mèrit  de  l'home  i  li  donen  la  dig¬ 
nitat  de  vencedor  en  la  batalla  de  la  vida  i  el  fan  mereixedor 
del  premi  etern. 

Però  també  vos  dec  advertir  que  aneu  a  poc  a  poc  a  creu¬ 
re  en  les  paraules  del  homes.  Els  entusiasmes  sempre  són 
perillosos.  Tot  lo  que  afalaga  els  nostres  gustos,  el  nostre  in¬ 
terès  i  les  nostres  passions,  fàcilment  és  cregut  i  generalment 
ens  entusiasma.  Per  això  és  que  devem  estar  alerta  i  no  ésser 
fàcils  a  entusiasmar-nos.  La  reflexió  és  una  qualitat  molt  prò¬ 
pia  del  cristià,  i  per  això  tenim  aquell  refrany  que  diu  que 
no  és  or  tot  lo  que  lluu,  i  Sant  Pau  deia  que  Satanàs  es  trans¬ 
formava  en  àngel  de  llum.  En  totes  les  èpoques  els  errors  i 
les  heretgies  per  a  estendre's  pel  món  s'han  disfressat.  I  la 
disfressa  és  segons  la  moda  o  el  gust  o  les  inclinacions  d’a¬ 
quella  època.  Quan  ha  predominat  en  el  món  la  gent  acadè¬ 
mica,  o  sia  de  lletres  i  d'estudis,  l'heretgia  ha  sigut  lletrada, 
així  en  temps  passats;  quan  en  els  temps  nostres  la  classe 
popular  ha  tingut  un  augment  d'importància,  l'heretgia  cerca 
d’afalagar  amb  lo  que  naturalment  al  poble  li  ha  d'ésser  agra¬ 
dable. 

La  perpètua  ambició  de  l’heretgia  ha  sigut  apoderar-se  de 
la  direcció  del  món;  però  ella  mai  ha  amat  ni  pot  amar  al 
poble,  i  així  és  que  vosaltres  podeu  observar  que  en  els  pro¬ 
jectes  de  reforma  social  que  presenta,  l'amor  no  hi  figura  per 
res.  Donen  forma  i  figura  a  la  societat,  la  divideixen  i  subdi¬ 
videixen  com  si  resolguessin  un  problema  de  geometria,  sense 
tenir  per  res  en  compte  els  sentiments  i  afectes  de  l'home, 
com  si  l'home  fos  un  estaquirot  que  en  tots  sos  moviments 
ha  d'ésser  manejat  dels  altres.  El  socialisme  significa  la  su¬ 
pressió  de  l'espontaneïtat  humana.  L'amor  és  suprimit  en 
totes  ses  manifestacions  més  nobles.  No  reconeixen  l'amor  a 
Déu,  principi  i  fi  de  l'home  i  Criador  de  totes  les  coses;  ni 
l’amor  a  la  família,  que  en  l’ordre  de  la  naturalesa  és  el  gran 
consol  de  la  vida;  ni  l'amor  de  la  pàtria,  que  es  redueix  a 
l’amor  del  pròxim  en  son  grau  més  excel·lent,  puix  la  pàtria 
significa  aquella  part  del  llinatge  humà  més  identificada  amb 


208 


J.  TORRAS  I  BAGES 

nosaltres  pels  vincles  de  la  sang,  dels  costums  i  sentiments, 
i  pel  veïnat  de  l’habitació  aquí  a  la  terra. 

La  secta  actual  vol  esborrar  de  la  societat  a  Déu,  a  la  fa¬ 
mília  i  a  la  pàtria,  i  encara  que  ella  amb  paraules  pompàti- 
ques  això  ho  disfressa  per  no  ésser  titllada  d’inhumana,  i 
predica  que  vol  el  regnat  de  la  humanitat  en  el  món,  les  seves 
predicacions  són  paraules  boniques,  però  buides,  d’aquelles 
que  ja  deia  Sant  Pau  que  afalaguen  les  orelles,  perquè,  ^què 
és  la  Humanitat  sense  Déu,  qui  és  l’únic  llaç  d’unió  entre  els 
homes;  sense  la  família,  que  és  l'única  font  dels  més  dolços 
sentiments  humans,  i  sense  la  pàtria,  que  ve  a  ésser  com  el 
fonament  i  la  base  de  la  nostra  vida  social? 

Per  això  la  conseqüència  lògica  i  legítima  de  la  secta,  els 
seus  deixebles  sobresalients  qui  més  han  comprès  la  seva 
doctrina,  són  els  anarquistes  i  nihilistes,  qui  intenten  abolir 
la  societat  humana  i  fins  destruir  la  humanitat,  perquè  és 
dolenta  i  incorregible,  segons  ensenyen  els  seus  filosops  més 
il·lustres. 

Jesús,  qui  vingué  al  món  per  a  ajudar  als  homes,  és  l’únic 
qui  té  forces  per  a  vèncer  en  aquesta  batalla.  És  l’únic,  esti¬ 
mats  fills,  amb  qui  havem  d’aliar-nos  per  a  no  deixar-nos  em¬ 
portar  pels  corrents  que  només  tenen  força  per  a  destruir; 
és  la  Veritat  qui  il·lumina,  és  la  Bellesa  qui  consola  i  és  la 
Bondat  qui  alena,  conduint-nos  pel  camí  de  la  vida  i  assegu- 
rant-nos  d'arribar  amb  seguretat  al  fi  de  la  nostra  existència, 
malgrat  les  dificultats  i  els  conflictes  i  els  perills  que  havem 
de  vèncer  si  volem  fer-nos  mereixedors  de  l'eterna  recom¬ 
pensa. 


V 

La  caritat  cristiana 

I  veu’s  aquí,  estimats,  l'objecte  d’aquesta  Carta:  donar-vos 
alguna  idea  per  a  sostenir-vos  dignament  en  la  batalla  de  la 


•CONDUCTA  DELS  OBRERS  CATÒLICS  209 

"vida,  per  a  fortificar  la  vostra  voluntat  i  perquè  la  vostra  con¬ 
ducta  sia  sempre  noble,  de  manera  que  serveixi  de  lliçó  a 
-aquells  dels  vostres  companys  qui,  il·lusionats  i  seduïts,  s'han 
apartat  de  la  religió  de  Jesucrist  com  si  fos  un  enemic  del 
poble,  quan  Ell  és  i  serà  perpètuament  l’únic  amic  verdader 
que  tenen  totes  les  classes  socials,  però  molt  particularment 
la  classe  obrera,  perquè  Jesús  és  l'amic  de  l’home,  el  filantrop 
per  excel·lència,  com  li  diuen  sovint  la  sagrada  litúrgia  grega 
i  les  cartes  de  l’apòstol  Sant  Pau. 

L'home  deixat  a  si  mateix,  sense  el  contrapès  de  la  influèn¬ 
cia  divina,  que  és  la  gràcia  en  la  nostra  ànima,  té  inclinació 
.a  oprimir  i  a  explotar  als  altres  homes,  i  si  és  poderós  és 
difícil  de  que  sàpiga  abstenir-se'n.  Una  revolució  pot  desban¬ 
car  una  classe,  i  una  altra  classe  posar-se  en  lloc  de  la  que 
ha  sigut  desbancada;  però,  una  vegada  els  qui  havien  surat 
estaran  en  el  Poder  i  disfrutant  del  domini,  seran  tan  opres¬ 
sors  com  els  anteriors,  perquè  la  naturalesa  humana  és  igual 
en  tots  els  individus,  i  sols  la  gràcia  de  Jesucrist  modera, 
•equilibra  i  contraresta  les  passions  que  viuen  en  el  cor  de 
l'home. 

El  concepte  de  la  fraternitat  humana  ha  nascut  del  Cris¬ 
tianisme,  i  fins  aquells  qui  avui  l'usen  i  són  enemics  de  la 
nostra  Religió  d’ella  l’han  après,  i  si  un  dia,  lo  qual  no  és 
possible,  perquè  Jesucrist  prometé  que  la  Iglésia  duraria 
fins  a  la  fi  dels  segles,  desapareixia  el  Cristianisme,  desapa- 
xeixeria  la  fraternitat,  i  tornaria  l'esclavitud,  és  a  dir,  l'opres¬ 
sió  del  dèbil  en  favor  del  poderós.  I  d’això  els  qui  teniu  alguna 
edat  n'haureu  vist  l’experiència  en  homes  qui,  una  vegada  han 
arribat  a  la  fortuna  i  al  poder,  s'obliden  del  poble  i  miren 
d'explotar-lo  en  son  favor,  portats  d’un  egoisme  desfrenat. 

La  llei  de  la  Caritat,  que  és  l’essència  del  Cristianisme,  és 
l'única  capaç  de  frenar  l’egoisme  dels  homes.  Per  això  veureu 
vosaltres  que,  en  gairebé  tots  els  pobles  qui  no  són  cristians, 
domina  l'esclavitud  i  l'opressió  del  poble,  essent  així  que  la 
religió  de  Jesucrist,  així  que  aparegué  en  el  món,  anà  ja  de 
-des  el  principi  desvaneixent  les  preocupacions,  predicant  sem- 


.14 


210 


J.  TORRAS  I  BAGES 


pre  la  igualtat  humana,  arribant  a  l’anihilació  de  l’esclavitud 
per  l’efecte  moral  de  les  doctrines  cristianes. 

Aquesta  llei  de  la  caritat,  estimats,  ha  d’ésser  la  norma  de 
la  nostra  vida.  El  cristià  no  pot  avorrir  a  ningú  i  deu  amar 
fins  als  seus  enemics.  Amb  la  fe  i  la  caritat  havem  de  fer  el 
camí  de  la  vida.  La  fe  i  la  caritat  són  amigues  i  germanes.  La 
fe  ens  donarà  constància  i  superioritat  d’esperit  per  a  no 
deixar-nos  enganyar  dels  errors  i  heretgies,  que  il·lusionen  a 
l'home  i  mai  el  satisfan,  ni  poden  conduir-lo  a  Déu,  que  és 
principi  i  fi  i  salvació  única  de  l’home  racional.  Jesús,  vos  re¬ 
petim  ara  a  l'acabar,  és  l'únic  Mestre  i  l'únic  Salvador;  mai 
vos  penedireu  de  tenir-lo  per  amic.  En  el  món  l’única  felici¬ 
tat,  tant  del  pobre  com  del  ric,  tant  del  lletrat  com  del  qui  no 
sap  lletra,  és  l’amistat  de  Jesucrist.  És  un  amic  universal, 
perquè  és  Déu.  Els  homes  són  amics  dels  qui  tenen  una  edu¬ 
cació,  un  caràcter  o  uns  costums  i  gustos  semblants  als  seus, 
perquè  són  homes.  Jesucrist  és  amic  de  qualsevol,  sia  el  que 
sia  el  seu  caràcter,  la  seva  educació,  els  seus  costums,  els 
seus  estudis  o  els  seus  gustos,  mentre  tingui  bona  voluntat, 
perquè  és  Déu. 

Així  també  la  nostra  conducta  envers  els  altres  homes  sem¬ 
pre  ha  d’ésser  digna  i  caritativa.  Fins  als  nostres  enemics,  fins 
als  enemics  de  Jesucrist,  els  havem  de  tractar  amb  dignitat 
i  caritat.  Així  demostrarem  l'excel·lència  de  la  nostra  fe,  i 
provarem  la  nostra  virtut,  i  prevaldrem  de  la  malícia,  sectària 
que  pretén  esborrar  del  món  l’obra  de  Jesucrist,  la  santa  re¬ 
ligió  catòlica.  Els  apòstols  de  Jesús  al  predicar  l’Evangeli  ja 
ensenyaven  que  la  victòria  únicament  s’alcançava  per  medi 
de  la  fe,  i  és  aquesta  una  veritat  eterna  i  pròpia  de  totes  les 
generacions. 

I  per  això  acabo  aquesta  Carta,  estimats,  recomanant-vos 
aquesta  virtut  divina  de  la  fe  que  ens  uneix  a  tots  amb  els 
dolcíssims  vincles  de  la  caritat,  i  que  ens  dóna  l’esperança 
de  la  immortalitat  si  som  dòcils  als  seus  preceptes  i  complim 
les  virtuts  que  ella  ensenya.  No  ens  han  d'espantar  les  mofes 
i  les  injúries  del  món,  perquè  el  món  i  les  seves  vanitats  pas- 


CONDUCTA  DELS  OBRERS  CATÒLICS 


211 


sen,  i  la  Veritat  de  Déu  durarà  per  sempre;  desgraciat  d’aquell 
qui  pel  món  deixa  a  Déu.  Avui,  desgraciadament,  són  molts 
els  qui  deixen  a  Déu  pel  món;  però  nosaltres,  estimats,  ju¬ 
rem-li  de  nou  fidelitat  i  diguem,  com  Sant  Pau,1  que  ni  la 
mort,  ni  la  vida,  ni  els  àngels,  ni  els  sers  més  poderosos,  ni 
el  present,  ni  l’esdevenidor,  ni  la  violència,  ni  els  honors  més 
elevats,  ni  les  més  baixes  injúries,  ni  cap  criatura  podrà  ja- 
mai  separar-nos  de  l'amor  de  Déu,  que  es  funda  en  Jesucrist 
Senyor  nostre. 

Així  ho  espera  de  vosaltres,  estimats  fills,  i  al  recomanar- 
vos  a  la  protecció  de  la  dolcíssima  Verge  Maria,  Mare  i  advo¬ 
cada  de  tots  els  cristians,  vos  envia  sa  Benedicció  més  afec¬ 
tuosa, 

f  Josep,  Bisbe  de  Vic 


Vic,  11  de  febrer  de  1906. 


1.  Romans,  VIII,  38. 


EL  NOSTRE  PA  DE  CADA  DIA* 


Sumari 

I.  Un  cas  de  l'acció  íntima  de  l'Esperit  Sant  en  la  Iglésia. 

II.  Jesucrist  curarà  la  debilitat  moderna. 

III.  L'aliment  espiritual  ha  d’ésser  l’Eucaristia. 

IV.  La  nodrició  ha  d’ésser  freqüent. 

V.  La  voluntat  de  Jesucrist. 

VI.  La  tradició  de  la  Iglésia. 

VIL  El  Decret  del  Papa. 

VIII.  Prescripcions  del  Bisbe. 


NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en 
Nostre  Senyor  Jesucrist. 

Panem  nostrum  supersubslantialem  de  nobis  hodie. 
«El  nostre  Pa  de  cada  dia  doneu-nos  avui.» 

(Mateu,  VI,  11). 


*  Carta  pastoral  eucarística  escrita  durant  la  Quaresma  del  1906, 
substanciós  comentari  del  Decret  de  la  Sagrada  Congregació  del  Conci¬ 
li  sobre  la  Comunió  freqqüent  i  diària  del  20  de  desembre  del  1905. 


EL  NOSTRE  PA  UF  CADA  DJA 


213 


I 

Un  cas  de  l'acció  íntima  de  l'Esperit  Sant  en  la  Iglésia 

Caríssims: 

En  la  Iglésia  de  Déu  els  fets  de  més  transcendència  i  els 
moviments  espirituals  de  major  força  poden  molt  bé  com- 
parar-se  a  la  llavor  de  la  mostassa  de  què  parlava  Nostre 
Senyor  Jesucrist,  que,  essent  la  grana  més  menuda,  produeix 
una  planta  de  gran  ufana  i  verdor,  on  van  a  posar-s'hi  els 
ocells  del  cel.  Aquests  sentiments  i  moviments  sobrenaturals 
i  interiors  causats  principalment  pels  sagraments  s’obren  a 
l’influx  de  l'Esperit  Sant,  recorren  les  entranyes  de  la  Iglésia, 
és  a  dir,  les  consciències  cristianes,  impressionen  silenciosa¬ 
ment  i  amb  eficàcia  les  ànimes  escollides,  i  produeixen  trans¬ 
formacions,  accions  i  reaccions  de  vida  sobrenatural,  que  un 
dia  o  altres  es  manifestaran  per  una  major  perfecció  en  la 
vida  pública  i  exterior  de  la  societat  cristiana.  Però  els  mun¬ 
dans  no  en  fan  cas,  ni  són  capaços  de  comprendre  aquests 
delicats  i  suavíssims  moviments  de  la  pietat  que  resulten,  no 
obstant,  de  la  força  divina  de  la  gràcia  ,qui  sosté  la  vida  so¬ 
brenatural  de  la  Iglésia  de  Déu,  fundada  en  la  terra  per  Nos¬ 
tre  Senyor  Jesucrist  per  a  l'eterna  salvació  dels  homes. 

Un  d’aquests  moviments  imperceptibles  a  les  ànimes  dis¬ 
tretes,  als  homes  qui  no  fan  cas  més  que  de  lo  que  es  veu  i 
es  palpa,  de  lo  que  fa  soroll,  un  d’aquests  silenciosos  movi¬ 
ments  sobrenaturals  qui  transformen  als  homes  sense  que 
ells  mateixos  se  n’adonin,  sens  dubte  serà  l'efecte  que  ha  de 
produir  en  el  poble  cristià  el  Decret  de  la  Sagrada  Congrega¬ 
ció  del  Concili  sobre  les  disposicions  requerides  per  a  rebre 
amb  freqüència  i  cada  dia  la  Comunió  Eucarística,  publicat 
el  dia  20  de  desembre  de  l'any  pròxim  passat,  i  d’ordre  de 
nostre  Santíssim  Pare,  comunicat  a  tots  els  Bisbes  de  la  Cris¬ 
tiandat. 

El  Sant  Pare  i  la  Sagrada  Congregació  del  Concili  per  or¬ 
dre  d’ell,  dintre  de  la  simplicitat  apostòlica  amb  què  parla 


214 


J.  TORRAS  I  BAGES 

sempre  la  Iglésia  de  Déu,  han  donat  tal  importància  al  Decret 
que  tracta  de  la  substància  de  la  vida  cristiana,  que  Nós 
creiem  convenient  excitar  l’esperit  de  sacerdots  i  seculars,  de 
tots  els  íidels  de  qualsevol  condició  i  estat  que  sien,  de  la  nos¬ 
tra  estimada  Diòcesi,  perquè  meditin  humilment,  i  amb  ànim 
d’aprofitar-se’n,  la  doctrina  i  ensenyança  de  l’indicat  Docu¬ 
ment  apostòlic,  al  qual  fi,  caríssims  germans  i  fills,  us  havem 
volgut  escriure  algunes  consideracions  i  reflexions  piadoses. 


II 

Jesucrist  curarà  la  debilitat  moderna 

Les  persones  dèbils  han  de  menjar  sovint  i  pendre  aliment 
substanciós;  si  no,  s'exposen  a  anar-se  debilitant  encara  més 
cada  dia,  a  caure  malalts,  venint,  per  conseqüència,  la  mort. 
Veureu  cada  dia  pels  diaris  anuncis  de  reconstituents  per  a 
les  naturaleses  flaques;  pels  cantons  dels  carrers  hi  ha  plan¬ 
tats  cartells  participant  al  públic  específics  contra  l'anèmia  o 
debilitat,  tònics,  vins,  licors  i  substàncies  de  diferents  classes 
per  a  fortificar  les  naturaleses  pobres. 

El  gran  mal  del  segle,  estimats  cristians,  és  la  debilitat 
o  anèmia,  és  a  dir,  la  fluixedat.  La  fluixedat  de  cos  i  d'ànima 
és  evident,  i  per  això  tothom  en  parla.  Cadascú  hi  dóna  son 
remei,  cadascú  en  vol  donar  la  seva  explicació  de  quina  és  la 
causa  d'aquesta  decadència;  però  la  gent  no  s’entén,  i  cada 
metge  explica  i  aconsella  un  sistema  diferent,  i  molt  sovint 
el  sistema  de  l'un  és  contrari  al  sistema  de  l'altre.  L  un  us 
dirà  que  lo  millor  és  l’alimentació  de  carn,  l’altre  surt  amb 
que  lo  més  adequat  i  convenient  a  la  nostra  naturalesa  és  l'ús 
dels  fruits  i  de  llegums  i  verdures;  l'un  pondera  que  a  l'hivern 
lo  millor  és  anar  ben  vestit  i  folrat  de  roba  de  llana,  l’altre 
que  no  hi  ha  res  més  convenient  per  a  la  salut  que  el  vestir- 
se  de  roba  de  lli. 


PL  NOSTRP.  PA  Dl-  CADA  DIA 


215 


Però  Nós  no  devem  donar-vos  regles,  ni  en  sabríem,  per  a 
curar  la  debilitat  corporal;  som  metges  de  les  ànimes,  i  el 
nostre  ministeri  té  per  objecte  curar  la  debilitat  espiritual,  la 
fluixedat  de  l’home  qui  fàcilment  cau  en  la  malaltia  de  les 
passions  i  vicis,  a  què  és  molt  inclinada  la  nostra  naturalesa 
humana.  ï  les  medicines  i  remeis  que  devem  ordenar,  el  sis* 
tema  de  vida,  l’aliment  que  devem  aconsellar  per  a  conservar 
la  salut  de  l’ànima,  per  a  l’honest  benestar  de  la  vida  i  obte¬ 
nir  després  d'aquest  món  transitori  l’eterna  salvació  de  la  nos¬ 
tra  ànima  immortal,  no  és  cap  específic,  remei  o  substància 
que  haguem  d'inventar;  nosaltres  els  cristians  no  reconeixem 
més  que  un  Metge  de  les  ànimes,  qui  és  i  serà  Metge  de  totes 
les  generacions  humanes;  per  varietats  que  el  món  faci,  la 
vida  espiritual  de  l’home  no  podrà  trobar  altre  Metge  que  el 
nostre,  que  és  l'adorable  Redemptor  Jesús. 

Els  curanderos  sempre  abunden  i  sempre  tenen  seguidors. 
Surten  nous  específics,  remeis  i  secrets,  receptes  per  a  por¬ 
tar  la  felicitat  als  homes  i  per  a  salvar  al  poble;  però  l’esperit 
es  queda  malalt,  els  sofriments  i  l'amargura  del  cor  no  minva, 
la  felicitat  interna  no  augmenta,  i  el  terme  de  la  vida  queda 
més  tenebrós  que  mai. 

Per  això  no  hi  ha  més  remei  que  tornar  a  l’etern  Metge  de 
les  ànimes,  a  Jesucrist  Senyor  nostre,  únic  consol,  únic  remei 
i  única  salvació  de  l'home.  Sense  ésser  profeta  tenim  la  segu¬ 
retat  de  que  els  homes  tornaran  en  si,  que  els  passarà  la  fe¬ 
bre,  que  ara  domina  a  tanta  gent,  de  cercar  remeis  nous,  con¬ 
sols  i  felicitat  de  fira,  quincalla  vistosa  de  periòdics,  oradors 
i  literats;  i  que  vindrà  un  dia  en  què,  per  sobre  de  totes  aques¬ 
tes  vanitats  desacreditades,  Jesucrist  Senyor  nostre  tornarà 
a  ésser  el  Rei  de  l'esperit  públic  i  el  Metge  universal  dels 
homes. 

La  ciència,  la  indústria,  el  treball  i  el  discurs  de  l'home 
trobaran  indubtablement  medis  de  suavitzar  la  vida  corpo¬ 
ral,  de  contrarestar  les  misèries  de  la  humanitat  que  li  aug¬ 
menten  així  que  es  va  fent  vella;  però  el  director  espiritual 
dels  homes,  el  metge,  el  conseller,  el  consolador,  l’etern  amic 


216 


J.  TORRAS  I  BAGES 


de  la  humanitat  i  son  aliment  espiritual  que  satisfaci  als  es¬ 
perits,  el  seu  Pa  substancial,  quotidià  i  sempitern,  no  és,  no- 
serà,  ni  pot  ésser  altre  que  Nostre  Senyor  Jesucrist.  Ell  ma¬ 
teix  ho  digué:  «Jo  só  el  Pa  de  vida.» 


III 

L'aliment  espiritual  ha  d’ésser  l'Eucaristia 

Nosaltres  els  cristians  tenim  una  vida  de  l’esperit  que  és; 
com  el  principi  d’una  altra  vida  més  perfecta  i  eterna  que 
esperem  en  l’altre  món.  I  tota  vida  s’ha  d’alimentar.  Sola¬ 
ment  Déu  no  necessita  aliment,  perquè  és  Vida  essencial,, 
substancial,  i  origen  i  causa  de  tots  els  sers  vivents.  Sense  ali¬ 
ment  la  nostra  vida  s'acaba  prompte,  i  per  això  Jesucrist  Se¬ 
nyor  nostre,  qui  vingué  al  món  per  a  donar-nos  la  vida  so¬ 
brenatural,  ens  deixà  també  un  aliment  exquisit,  nodritiu, 
deliciós  i  fortificant:  la  Sagrada  Eucaristia,  en  la  qual  es  con¬ 
té  la  substància  de  la  carn  i  de  la  sang,  la  humanitat  i  la 
divinitat  del  Fill  de  Déu  i  Fill  excels  de  la  Immaculada  Verge- 
Maria. 

Aquest  misteri  del  nostre  aliment  espiritual  és  el  misteri 
generador  de  la  pietat  cristiana;  és  el  més  poderós  focus  de 
la  vida  sobrenatural,  imprescindible,  necessari,  i  sense  ell  la 
vida  del  cor  es  para  perquè  no  hi  ha  circulació  d'amor  si  no- 
rebem  infusió  d'amor;  com  si  no  s'elabora  la  sang  per  medi 
de  l’aliment  corporal  que  ens  sosté  es  para  la  circulació  de 
la  nostra  sang  i  s’acaba  la  nostra  vida.  Per  això  els  protes¬ 
tants  enyoren  el  Santíssim  Sagrament,  no  es  poden  passar 
sense  ell,  i  no  tenint-lo  se’l  fingeixen  i  s’enganyen  a  si  matei¬ 
xos  per  medi  d'una  comunió  fictícia,  que  no  és  la  comunió 
del  Cos  Sacratíssim  de  Nostre  Senyor  Jesucrist  que  ens  uneix 
amb  la  Divinitat.  Un  velí  sacerdot  del  nostre  país  qui  havia 
exercit  el  ministeri  parroquial  a  Anglaterra  ens  havia  contat 
que  moltes  vegades  un  ministre  anglicà  que  vivia  en  el  seu 


EL  NOSTRE  PA  DE  CADA  DIA 


217 


barri  li  havia  demanat  que  el  deixés  anar  a  la  iglésia  per  a 
pregar  davant  del  Santíssim  Sagrament. 

Un  bon  aliment  desperta  l’apetit;  i  l'apetit  de  1'ànima,  l'a¬ 
petit  del  cor  del  cristià,  del  qui  venera  l'Evangeli,  s’estimula 
d’una  manera  admirable  amb  el  Pa  de  vida  eterna  que  Jesu- 
crist  ens  deixà  per  aliment.  Qui  més  en  menja  més  ganes  té 
de  menjar-ne;  mai  embafa,  i  ens  comunica  el  goig  i  la  for¬ 
ça  de  la  vida. 

i  Com  voleu  que  els  primitius  cristians  aguantessin  tres- 
cents  anys  de  persecucions  crudelíssimes,  sense  esperances 
humanes,  durant  molt  temps,  de  que  un  dia  veiessin  la  lliber¬ 
tat  de  la  fe,  si  no  hagués  sigut  aquest  Pa  celestial  que  els 
delectava  i  fortificava?  ^Qui  penseu  que  vencé  la  potència  i 
el  gran  talent  polític  de  Bismarck,  donant  paciència  i  forta¬ 
lesa  al  clero  i  fidels  catòlics  d’Alemanya,  sinó  la  Comunió 
sacratíssima  del  Cos  de  Nostre  Senyor  Jesucrist,  aliment  de 
les  ànimes  cristianes?  <-1  qui  vencerà  en  definitiva  en  l'escàn¬ 
dol  actual  de  França?  Qui  tornarà  a  fer  la  França  cristiana? 
Lo  que  reanimarà  amb  la  calor  de  la  caritat  cristiana  a  aque¬ 
lla  nació  il·lustre,  avui  desgraciada  per  haver-se  apartat  de 
Déu,  serà  la  celestial  Eucaristia,  el  Santíssim  Sagrament,  àni¬ 
ma  i  vida  del  Cristianisme.  Sense  la  Sagrada  Comunió  no  hi 
ha  Cristianisme,  perquè  desapareix  Jesucrist  d’entre  nosal¬ 
tres,  i  Ell  digué:  «Jo  estaré  entre  vosaltres  fins  a  la  consuma¬ 
ció  dels  segles.»  No  hi  ha  doctrines,  no  hi  ha  teories,  no  hi 
ha  sistemes,  no  hi  ha  escoles  filosòfiques  que  hi  valguin;  lo 
que  sosté  el  Cristianisme  sobre  la  terra  és  el  Santíssim  Sa¬ 
grament  de  l’Altar.  Perquè  el  Cristianisme  no  és  la  doctrina 
de  Jesucrist,  com  l'aristotelisme  és  la  doctrina  d’Aris tòtil,  o 
el  platonisme  és  la  doctrina  de  Plató;  el  Cristianisme  és  la 
vida  de  Jesucrist,  que  Ell  ens  comunica  i  ens  infon;  i,  com 
un  dels  medis  principals  de  la  difusió  de  la  seva  vida  en  els 
homes,  instituí  el  Santíssim  Sagrament  de  l'Altar.  Tancada 
aquesta  font  quedaria  tancada  la  font  de  la  vida  sobrenatural, 
i  s'estroncaria  el  corrent  de  la  gràcia  divina  que  sosté  als  ho¬ 
mes  en  el  combat  de  les  seves  passions,  que  els  consola  en  la 


218 


J.  TORRAS  I  BAGES 


tristesa  del  desterro  i  que  els  fortifica  en  les  seves  misèries 
i  debilitats. 


IV 

La  nodrició  ha  d’ésser  freqüent 

I  com  dèiem  al  principi,  la  necessitat  de  l'aliment  es  fa 
més  sensible  quan  els  homes  són  més  flacs,  quan  l’esperit 
es  debilita,  quan  vivim  en  una  atmosfera  viciada  i  perillem 
de  caure  en  vicis  i  passions,  que  són  les  malalties  de  l'ànima. 
Aleshores  havem  d’anar  ben  alimentats  espiritualment;  si  no, 
perillem  de  perdre  la  vida  de  l’ànima.  En  l’ordre  espiritual 
estem  ara  en  un  temps  de  misèria  i  de  fam.  Els  homes  fa- 
molencs  de  tot  fan  plat,  es  multipliquen  els  espectacles,  les 
modes  del  vestir  converteixen  als  homes  i  dones  en  una  mena 
de  mones  que  es  delecten  en  lo  extravagant  i  ridícul,  i  molt 
satisfets  es  passegen  revestits  de  sa  pròpia  insignificança,  gas¬ 
ten  en  un  vestit,  en  un  espectacle,  per  a  oir  un  cantant  o  can- 
tanta  d'anomenada,  o  per  a  contemplar  qualsevol  curiositat, 
una  quantitat  que  moltes  vegades  no  tenen  i  s'han  de  treure 
de  la  boca;  les  ruïnes  de  famílies,  tant  grosses  com  mitjanes 
i  petites,  que  tan  sovint  es  veuen,  més  que  no  pas  de  desgrଠ
cies  sobrevingudes,  són  efecte  de  l’apetit  desordenat  dels 
plaers,  dels  goigs,  de  la  delícia  de  la  vida;  i,  no  obstant,  des¬ 
prés  d’haver  consumit  tot  lo  que  tenien  i  no  tenien  per  a 
delectar-se,  queden  tan  famolencs  com  abans,  amb  un  igual 
apetit  desfrenat  de  delícies.  El  gloriós  Sant  Joan  de  la  Creu, 
home  d’una  vida  molt  penitent  i  d'una  doctrina  admirable, 
d’uns  apetits  sublims  i  que  coneixia  molt  les  necessitats  de 
l'ànima,  i  que  la  satisfacció  d'ella  sols  pot  trobar-se  en  Déu, 
deia  que  els  mundans  patien  fam  de  l'esperit,  perquè  en  lloc 
d'as  seure's  a  la  taula  de  son  Senyor,  a  la  qual  Ell  els  convida, 
s'alimenten  de  les  criatures,  que  són,  deia  ell,  les  engrunes 
que  cauen  de  la  taula  del  Criador. 


EL  NOSTRE  PA  DE  CADA  DIA 


219 


I  el  gran  Pare  de  la  immensa  família  cristiana,  el  piadós 
Pontífex  summe  qui  regeix  avui  la  Iglésia  catòlica,  nostre  San¬ 
tíssim  Pare  Pius  X,  veient  a  les  multituds  afamades,  cercant 
amb  deliri  pertot  arreu  l’aliment  i  el  consol  de  la  vida,  sen¬ 
tint  en  si  mateix  la  representació  viva  de  l’adorable  Pastor  de 
tot  el  llinatge  humà,  Jesús  Senyor  nostre,  alça  la  seva  veu 
sobirana  i,  dirigent-!a  a  tots  quatre  vents  de  la  terra,  els  re¬ 
peteix  i  recorda  amb  santa  persuasió  les  paraules  del  diví 
Redemptor  quan  deia:  1  «Só  Jo  el  pa  viu  baixat  del  cel;  aquell 
que  en  mengi  no  morirà,  perquè  la  meva  carn  és  el  pa  que 
Jo  daré  per  a  la  vida  i  salvació  del  món.» 

L’aliment,  per  sa  naturalesa,  és  generalment  una  necessi¬ 
tat  quotidiana.  Així  ho  trobem  i  contemplem  en  l’ordre  ma¬ 
terial.  Plantes,  animals  i  homes  per  a  sostenir  el  nostre  or¬ 
ganisme  físic  cada  dia  havem  de  nodrir-nos;  fins  el  nostre 
esperit,  les  expansions  necessàries,  les  converses  amistoses  i 
familiars  que  eixamplen  el  cor,  les  lectures  agradables,  les 
arts,  els  passeigs  i  la  contemplació  de  les  escenes  de  la  natu¬ 
ralesa,  tot  lo  que  serveix  per  a  mantenir  la  nostra  vida  intel- 
lectual  o  racional,  ho  havem  de  menester  molt  sovint  si  no 
volem  perdre  l'equilibri  de  les  nostres  facultats,  tan  conve¬ 
nient  al  nostre  esperit  com  el  concert  dels  humors  al  nos¬ 
tre  cos. 

I  per  a  la  nostra  vida  sobrenatural,  Jesús,  nostre  dolcís- 
sim  germà,  qui  vingué  de  part  de  son  Etern  Pare  a  infondre 
en  els  homes,  a  qui  prengué  per  germans,  una  participació  de 
la  vida  divina,  pel  sosteniment  d’ella,  el  pa  que  ha  d'alimen- 
tar-la  volgué  que  el  mengessin  cada  dia,  i  per  això  a  l'ense¬ 
nyar  als  deixebles  la  pregària  que  havien  de  dirigir  al  Pare 
celestial,  entre  les  seves  peticions  que  els  cristians  tan  sovint 
dirigim  a  Déu  hi  posà  aquella:  «El  nostre  pa  de  cada  dia  do¬ 
neu-nos  avui.» 


1.  Joan,  VI,  10  i  segs. 


220 


J.  TORRAS  ï  BAGES 


V 

La  voluntat  de  Jesucrist 

Els  Pares  i  Doctors  de  la  Iglésia  entenen  que  el  bon  Jesús 
en  aquesta  petició  inclogué  el  pa  de  l’ànima  i  el  pa  del  cos, 
i  particularment  el  Pa  eucarístic.  Lo  evident  és  que  Jesucrist 
d’una  manera  claríssima  ensenyà  als  seus  deixebles  que  el 
pa  de  vida  era  Ell,  que  sense  Ell  no  hi  havia  vida,  i  que  la 
seva  carn  sagrada  seria  l'aliment  necessari  per  a  tothom  qui 
volgués  viure  la  vida  immortal  que  Ell  portava  als  homes. 
I  aquesta  interpretació  es  dedueix  d’una  manera  invencible 
del  mateix  context  de  l'Evangeli,  puix  en  el  capítol  VI  de  Sant 
Joan  llegim  que  els  jueus  quedaren  molt  admirats  d’una  cosa 
tan  nova  i  tan  estranya  de  que  haguessin  d'alimentar-se  per 
a  viure  espiritualment  de  la  carn  del  Messies,  i  Jesucrist  tor¬ 
na  a  repetir  la  mateixa  ensenyaça  i  quan  els  qui  oïren  el  seu 
sermó  disputaven  sobre  aquest  punt,  Jesús  ratificà  la  seva 
sentència  i  l’explanà  dient:  «En  veritat  us  dic  que  si  no  men¬ 
geu  la  carn  del  Fill  de  l'home  i  no  beveu  la  seva  sang  no 
tindreu  vida  en  vosaltres.»  Els  deixebles  quedaren  escanda- 
litzats  i  murmuraven  de  les  paraules  del  Mestre,  dient  que  no 
es  podien  sentir.  Ho  entenien  d’una  manera  material,  i  per 
això  els  diu:  «L'esperit  és  el  que  vivifica,  el  sentit  carnal  no 
serveix  per  a  entendre  aquest  misteri;  les  paraules  que  Jo  só 
dit  són  esperit  i  vida.» 

La  predicació  d'aquest  misteri  de  la  fe  fou  tal  vegada  el 
punt  més  crític  de  les  predicacions  del  diví  Salvador.  I  és 
perquè  constitueix  l'essència  de  la  vida  cristiana.  Una  gran 
part  dels  deixebles,  a  l'oir  aquesta  predicació  del  misteri  euca¬ 
rístic,  abandonà,  deixà  de  seguir  al  Mestre  celestial,  fins  al 
punt  que,  dirigint-se  als  dotze  Apòstols,  els  diu:  «<ri  vosal¬ 
tres  també  us  en  voleu  anar?»  I  aleshores  és  quan  el  gloriós 
Sant  Pere,  qui  havia  d'ésser  la  pedra  fonamental  de  la  fe  ca¬ 
tòlica,  respon  amb  aquella  sublim  i  afirmativa  admiració: 
«Senyor,  a  qui  anirem?  Vós  solament  teniu  paraules  de  vida 


EL  NOSTRE  PA  Dli  CADA  DTA 


221 


eterna.  I  nosaltres  havem  cregut  i  conegut  que  Vós  sou  el 
Crist,  el  Fill  de  Déu.» 

Es  tractava  del  Pa  de  vida,  del  gran  misteri  de  la  comuni¬ 
cació  entre  Déu  i  l’home,  de  la  infusió  d’una  virtut  sobrena¬ 
tural  en  la  nostra  miserable  naturalesa,  d’una  substància  di¬ 
vina  i  fortificant  que  havia  de  servir  d'aliment  a  l’home 
viador  mentre  fa  son  viatge  per  aquesta  vall  de  llàgrimes, 
significada  en  els  temps  antics  pel  mannà  qui  mantingué  al 
poble  d’Israel  en  la  travesia  del  desert  per  a  arribar  a  la  terra 
promesa;  pel  pa  misteriós  que  fortificà  al  gran  profeta  Elias 
en  aquella  lluita  heroica  contra  els  ídols  per  a  sostenir  la 
creença  en  un  sol  Déu  Totpoderós,  Criador  del  cel  i  de  la 
terra,  contrariat  i  perseguit  de  mort  per  una  reina  impia  i 
malvada;  es  tractava  de  que  quedés  assentat  fins  a  la  consu¬ 
mació  dels  segles,  a  través  de  totes  les  innombrables  i  mo- 
vedisses  generacions  humanes,  la  veritat  de  l’aliment  sobre¬ 
natural,  de  la  Substància  divina,  del  Pa  de  vida  constituït  per 
un  sagrament  de  la  institució  del  qual  posseïm  acta  indestruc¬ 
tible,  i  que  la  Iglésia  nostra  Mare  conserva  com  el  tresor 
més  sublim  i  deliciós  de  tot  el  sagrat  dipòsit  que  li  confià 
el  Fill  de  Déu.  Per  això  disposà  la  Providència  que  la  contra¬ 
dicció  dels  deixebles  i  les  llargues  explicacions  del  Mestre 
donessin  tal  relleu  al  misteri  sagrat  de  la  Comunió  del  Cos 
de  Jesucrist,  que  la  seva  institució  resultés  evident  i  incon¬ 
testable,  sense  que  mai  ni  l'heretgia  ni  la  ímpietat  hagin 
pogut  ofuscar  la  llum  de  la  paraula  de  Jesús,  que  il·lumina  el 
més  adorable  dels  nostres  misteris. 


VI 

La  tradició  de  la  Iglésia 

La  història  de  la  pietat  cristiana  té  els  seus  alts  i  baixos, 
com  la  història  de  la  Iglésia  té  els  seus  conflictes,  com  la  his¬ 
tòria  geològica  del  món  té  sos  cataclismes,  com  la  història 
de  la  nostra  ànima  té  també  les  seves  revolucions;  però  hi  ha 


222 


J.  TORRAS  I  BAGES 


sempre  en  tots  aquests  casos  un  fil  invisible  que  lliga  i 
manté  la  unitat;  i  per  això  ara  nosaltres  entre  el  transcenden¬ 
tal  Decret  de  Pius  X,  destinat  a  exercir  una  influència  màxima 
en  la  vida  espiritual  dels  cristians  moderns,  i  el  costum  dels 
cristians  primitius,  que  cada  dia  s’alimentaven  del  pa  de  vida 
eterna,  el  Santíssim  Sagrament  de  l’Altar,  hi  trobem  un  fil 
conductor  de  la  pietat  i  devoció  dels  fidels  deixebles  de  Jesu- 
crist  en  la  perpètua  ensenyança  de  la  Iglésia  sobre  la  utilitat 
de  la  Comunió  freqüent  i  quotidiana  feta  amb  les  degudes 
disposicions,  que  el  Decret  objecte  de  la  present  Carta  pasto¬ 
ral  posa  cuidado  particular  en  fer  evident,  quedant  clar  com 
la  llum  del  dia  la  perpètua  ensenyança  de  nostra  santa  Mare 
la  ïglesia  en  una  matèria  tan  essencial  i  de  transcendència 
en  la  vida  espiritual  del  poble. 

En  efecte,  sempre  han  cregut  els  cristians  que  la  primera 
Missa  i  la  primera  Comunió  fou  en  aquell  dijous  sant,  d’eter¬ 
na  i  venerable  recordança,  en  què  Jesús,  abans  de  dirigir-se 
a  l’hort  de  Getsemaní  a  fer  oració  esperant  que  l’anessin  a 
prendre,  per  a  començar  la  seva  dolorosa  i  sacratíssima  Passió, 
consagrà  el  pa  i  el  vi  convertint-los  en  la  substància  del  seu 
Cos  i  de  la  seva  Sang,  i  els  distribuí  com  en  una  Comunió 
general  entre  els  deixebles,  dient-los:  «Vosaltres  fareu  lo  ma¬ 
teix  en  memòria  de  Mi.» 

I  des  d'aleshores  els  cristians  sempre  han  cregut  que  l’a¬ 
liment  espiritual  que  ha  de  sostenir  les  seves  forces,  és  a 
dir,  la  seva  virtut;  que  ha  de  delectar-los  el  cor  dins  de  les 
tristeses  de  la  vida,  que  ha  d’unir  a  tots  els  homes  del  món 
qui  professen  una  mateixa  creença  al  voltant  d’una  mateixa 
taula,  tots  germans  asseguts  a  la  taula  del  gran  Pare  de  fa¬ 
mílies  del  llinatge  humà,  per  a  celebrar  el  convit  de  la  frater¬ 
nitat  universal,  que  l’aliment  que  en  ell  se  serveix  el  serveix 
el  mateix  Jesús,  Sacerdot  sempitern  i  universal  del  nostre 
llinatge,  qui  alimenta  amb  substància  pròpia  als  qui  son  Etern 
Pare  li  ha  confiat,  per  medi  dels  ministres  de  la  seva  Iglésia, 
quan  celebren  en  tots  els  temples  de  la  cristiandat  el  sant 
sacrifici  de  la  Missa. 


EL  NOSTRE  PA  DE  CADA  DIA 


223 


Perquè  sempre  els  cristians  han  cregut  que  la  sagrada 
Comunió  de  què  espiritualment  s’alimenten  és  una  participa¬ 
ció  del  sant  sacrifici  de  la  Missa,  i  la  sagrada  litúrgia  sempre 
ho  ha  suposat  així,  i  encara  avui  mateix,  l’únic  dia  de  l'any  en 
què  no  es  pot  celebrar  el  sant  sacrifici  de  la  Missa,  el  dia  del 
Divendres  Sant,  és  també  l'únic  dia,  es  pot  dir,  en  què  està 
prohibit  distribuir  als  fidels  la  sagrada  Comunió,  fora  del  cas 
de  necessitat  en  què  com  a  Viàtic  s’administra  als  malalts 
per  a  fortificar-los  en  la  seva  crítica  situació,  a  fi  que  el  con¬ 
sol  de  l’esperit  compensi  els  sofriments  i  dolors  corporals  a 
què  estan  subjectes. 

I  la  universalitat  d’aquest  convit,  el  convit  humà  per  ex¬ 
cel·lència,  que  sols  pot  oferir-lo  el  gran  Pare  de  famílies  del 
llinatge,  el  trobem  simbolitzat  en  l’Antic  i  Nou  Testament. 
Isaïes  ja  el  pronosticà  d’una  manera  simbòlica  en  aquella  ad¬ 
mirable  profecia  en  què  diu:1  «El  Senyor  dels  exèrcits  donarà 
en  aquesta  muntanya  de  la  nova  Sion,  a  tots  els  pobles  de 
la  terra,  un  convit  de  menjars  substanciosos,  un  convit  de  vins 
exquisits;  en  aquesta  muntanya  trencarà  les  cadenes  que  lli¬ 
gaven  a  tots  els  pobles  i  els  filats  que  estaven  parats  sobre 
totes  les  nacions.  I  enfonsarà  per  sempre  la  mort,  i  el  Senyor 
Déu  eixugarà  les  llàgrimes  de  totes  les  cares,  i  esborrarà  de 
tota  la  terra  la  ignomínia  de  son  poble.» 

I  el  mateix  Jesús,  nostre  diví  Mestre,  amb  un  símbol  de 
misericòrdia,2  explicà  al  poble  qui  l’escoltava  una  gran  cena, 
un  esplèndid  convit,  al  qual  no  volgueren  assistir,  encara 
que  hi  fossin  convidats  per  l’amo  de  casa,  els  qui  tenen  el 
cor  posat  en  les  grandeses,  en  les  riqueses  i  en  les  delícies  del 
món;  i  aleshores  manà  el  Pare  de  famílies  qui  tenia  preparat 
tan  esplèndid  convit,  que  son  criat  sortís  pels  carrers  i  pla¬ 
ces,  i  que  cerqués  tota  mena  de  gent  tarada:  mendicants,  coi¬ 
xos,  baldats  i  cegos.  El  criat  executà  l’ordre  i  féu  seure  a 


1.  Cap.  XXV. 

2.  Lluc,  XIV. 


224 


J.  TORRAS  I  BAGES 


taula  a  tots  aquells  desgraciats,  i  digué  a  l'amo:  «Ja  só  com¬ 
plert  la  vostra  ordre,  però  encara  sobra  molt  de  lloc.»  I  l'amo 
respongué:  «Surt  pels  camins  i  empeny  a  la  gent  perquè 
vingui,  a  fi  que  s’ompli  la  casa.» 

Aquest  símbol  o  paràbola  del  Mestre  diví  és  molt  significa¬ 
tiu,  i  en  ell  hi  veiem  expressades  dues  condicions  del  convit 
eucarístic.  La  seva  universalitat,  en  quant  tothom  hi  és  cridat, 
no  sols  els  distingits,  sinó  també  els  esparracats;  el  desig  del 
Senyor  de  que  tothom  entri  al  convit  fins  al  punt  de  manar 
que  li  portin  la  gent.  Així  en  aquella  darrera  cena  pasqual 
digué  als  Apòstols:  1  «Amb  gran  desig  desitjava  sopar  amb 
vosaltres  en  aquesta  Pasqua.» 


VII 

El  Decret  del  Papa 

Per  la  universalitat  del  convit  eucarístic  pugna  avui  el  papa 
Pius  X.  No  solament  hi  crida  a  la  gent  qui  viu  una  vida  de 
perfecció,  no  solament  als  qui,  congregats  en  un  convent  o 
corporació  religiosa,  dediquen  tota  la  seva  vida  al  cultiu  de 
l'esperit,  sinó  que  declara  que  hi  vol  a  tota  mena  de  gent, 
casats,  comerciants  i  a  tots  els  fidels,  qualsevol  que  sia  el 
seu  estat  o  professió.  Reprova  altra  vegada  l’heretical  doctrina 
qui  sols  admetia  a  la  taula  eucarística  als  qui  estaven  en  un 
estat  de  perfet  amor  a  Déu  i  purificats  de  tot  defecte  venial; 
declara  que  la  disposició  essencial  per  a  combregar  ha  d’ésser 
la  mateixa  pel  qui  combrega  cada  dia  que  pel  qui  combrega 
cada  setmana  o  cada  mes,  i  al·legant  l'autoritat  de  sant  Agustí 
i  del  Sagrat  Concili  de  Trent,  destrueix  la  falsa  idea  de  que  la 
Comunió  sia  com  un  premi  reservat  a  les  ànimes  de  grans  vir¬ 
tuts  i  de  molt  alta  vida;  sinó  que,  al  revés,  la  misericordiosa 


1.  Lluc,  XXII,  15. 


225 


EL  NOSTRE  PA  DE  CADA  DIA 

institució  del  Santíssim  Sagrament  la  féu  Jesucrist  per  a  dei¬ 
xar-nos  com  un  antídot  o  contraverí  de  l'aire  empestat  del 
món  per  a  deslliurar-nos  de  les  culpes  quotidianes,  per  a  pre- 
servar-nos  de  les  mortals,  per  a  pagar  els  deutes  a  la  Justícia 
divina,  per  a  consolar-nos  de  les  tristeses  del  desterro  i  encen¬ 
dre  el  nostre  cor  en  l'amor  de  la  celestial  pàtria. 

Per  aquesta  raó  el  Sant  Pare  declara  que  cap  cristià  qui 
estigui  en  estat  de  gràcia,  qui  avorreixi  sincerament  el  pecat, 
i  qui  amb  recte  fi,  és  a  dir,  no  mogut  per  cap  afecte  terrenal 
o  humà,  sinó  per  vera  devoció,  vulgui,  encara  que  sia  cada 
dia,  rebre  la  Sagrada  Comunió,  que  ningú  té  el  dret  d'impe- 
dir-l’hi.  No  obstant,  també  manifesta  que  en  aquesta  matè¬ 
ria  el  fidel  cristià  no  ha  de  guiar-se  per  son  propi  criteri  per¬ 
sonal,  sinó  pel  dictamen  del  confessor,  i  a  més  declara  que 
la  reverència  deguda  al  Cos  sacratíssim  de  nostre  Salvador 
Jesús  exigeix  abans  de  rebre'l  una  convenient  preparació  i 
després  una  reverent  i  devota  acció  de  gràcies.  Posades  aques¬ 
tes  condicions,  el  nostre  Santíssim  Pare  Pius  X,  atenent  als 
perills  de  salvació  en  l’hora  present  i  a  la  dissipació  de  l’esperit 
i  disminució  de  l'amor  de  Déu  en  el  cor  dels  cristians,  exhorta 
amb  gran  afecte  a  tots  els  fidels  de  qualsevol  estat  o  condició 
que  sien  a  la  Comunió  freqüent  i  fins  quotidiana,  recordant  la 
la  pràctica  de  la  Iglésia  primitiva,  la  doctrina  perenne  de  la 
Iglésia,  l’ensenyança  del  Catecisme  Romà  ad  Parochos  i  l'au¬ 
toritat  canònica  del  Concili  de  Trent;  i  Nós,  volent  seguir 
fidelment  les  disposicions  de  nostra  santa  Mare  la  Iglésia, 
per  la  present  Carta  exhortem  a  tots  els  fidels  de  la  nostra 
jurisdicció  a  que  corresponguin  a  la  invitació,  no  sols  del  Sant 
Pare  de  la  Iglésia  catòlica,  sinó  també  a  la  que  personalment 
va  fer  en  hora  solemne  Nostre  Senyor  Jesucrist  cridant  a 
tots  els  seus  deixebles  qui  havien  de  venir  al  món,  a  la  parti¬ 
cipació  del  seu  Cos  i  Sang  en  la  sagrada  taula  de  l’altar. 

Oir  Missa  cada  dia,  o  almenys  amb  freqüència,  i  com¬ 
bregar  en  ella,  veus  aquí  el  medi  segur  de  conservar-nos 
en  la  santa  unió  i  caritat  de  Jesucrist.  Ell  és  el  nostre  director 
espiritual,  puix  és  el  sacerdot  summe  del  llinatge  humà  i  la 


15 


226 


J.  TORRAS  I  BAGES 


sagrada  Comunió  és  el  medi  que  ens  exhorta  a  practicar, 
quan  diu:  1  «Qui  menja  la  meva  carn  i  beu  la  meva  sang,  ell 
habita  en  Mi  i  Jo  en  ell.»  Que  major  delícia  que  viure  units 
amb  Jesucrist!  Tota  gràcia  i  santedat  ens  ha  de  venir  per 
Jesucríst,  no  hi  ha  altre  medi  que  Ell;  per  lo  qual,  com  més 
íntima  serà  la  nostra  unió,  major  serà  també  la  participació 
de  la  seva  gràcia  i  santedat,  i  la  unió  sacramental  de  l'Euca¬ 
ristia  és  el  medi  solemnement  intituït  pel  Salvador  per  a 
unir-se  amb  nosaltres. 


VIII 

Prescripcions  del  Bisbe 

Per  lo  qual,  desitjant  que  els  nostres  feligresos  s’aprofitin 
de  la  inefable  gràcia  de  Jesucrist  que  reben  tots  aquells  qui 
combreguen  dignament,  i  que  regni  entre  els  amics  del  bon 
Jesús  del  nostre  bisbat,  de  qualsevol  estat  o  condició  que 
sien,  la  plenitud  de  la  vida  espiritual,  de  la  qual  veiem  un 
exemplar  en  els  cristians  dels  primitius  temps  de  la  Iglésia, 
qui,  alimentats  cada  dia  amb  el  pa  de  vida  eterna,  eren  l’ad¬ 
miració  del  món  per  la  santedat  de  la  seva  vida,  exhortem  a 
tots  els  sacerdots  a  la  reflexió  sobre  el  Decret  de  la  Sagrada 
Congregació  del  Concili,  objecte  de  la  present  Carta,  i  de 
les  seves  oportuníssimes  notes,  a  fi  que,  sadollats  de  la  seva 
doctrina  i  revestits  aleshores  de  l'esperit  de  la  Iglésia,  treba¬ 
llin  tots  en  la  renovació  de  l'esperit  cristià  mitjançant  la 
freqüència  de  la  Sagrada  Comunió,  sempre  amb  les  condi¬ 
cions  i  circumstàncies  marcades  en  el  Decret  pontifici.  Els 
confessors  sempre  han  sigut  els  qui  més  han  contribuït  a  la 
restauració  piadosa  de  la  societat  cristiana.  Exemple  admira¬ 
ble  és  d’això  el  gran  confessor  i  sacerdot  Sant  Felip  Neri. 


1.  Joan,  VI,  57. 


OI.  NOSTRE  PA  DE  CADA  DIA 


227 


Un  sacerdot  en  la  santa  direcció  de  les  consciències  és  un  ins¬ 
trument  de  major  eficàcia  pel  sosteniment  dc  l’esperit  de 
Jesucrist  entre  els  homes,  que  no  pas  un  periodista  de 
gran  potència.  Creiem  en  l’eficàcia  de  les  controvèrsies  i 
propagandes  escrites,  però  molt  més  creiem  en  l’eficàcia  del 
sant  exercici  del  ministeri  sagrat.  Aquest  és  el  qui  ha  rebut 
del  Mestre  diví  l’encàrrec  de  difondre  entre  els  homes  el 
bonus  odor  Christi  que  preserva  al  llinatge  humà  de  l’empes- 
tament  del  pecat. 

Tots  els  grans  sants  moderns  enviats  per  Déu  a  la  seva 
ïglésia  per  a  sostenir  als  homes  en  l'amor  de  Jesús,  nostre 
Salvador,  tots  ells  han  sigut  confessors  i  directors  piadosís- 
sims  i  discrets  d’ànimes,  i  el  pusillus  grex  que  ells  cultiva¬ 
ven  era  com  un  llevat  escollit  que  assaonava  tota  la  massa 
del  poble  cristià.  El  mal  es  difon  perquè  excita  les  nostres 
inclinacions  pervertides  pel  pecat  original;  però  el  bé  s'estén 
d'una  manera  admirable,  perquè  la  naturalesa  humana,  en¬ 
cara  que  estigui  viciada,  conserva,  no  obstant,  les  excelses  as¬ 
piracions  que  li  donà  el  Criador  i  que  fortifica  la  gràcia  del 
nostre  Redemptor  Jesús.  I  la  sagrada  Comunió  és  una  subs¬ 
tància  divina  que,  presa  degudament,  constitueix  un  aliment 
espiritual,  una  delícia  i  un  preservatiu  per  a  salvar  les  ànimes 
de  la  seducció  traïdora  del  pecat. 

Procureu,  doncs,  tots  vosaltres,  caríssims  cooperadors  nos¬ 
tres  en  el  ministeri  de  salvació,  amb  prudència,  suavitat  i 
fervor  preparar  als  cristians  per  a  la  Comunió  freqüent  i  quo¬ 
tidiana  corresponent  a  les  ensenyances  de  nostre  Santíssim 
Pare  Pius  X,  Pastor  universal  del  poble  cristià;  i  aleshores  la 
vostra  paciència,  la  vostra  virtut  i  el  vostre  zel  obtindran, 
en  el  dia  del  passament  de  comptes,  el  premi  promès  a  aquells 
qui  haurant  fet  fructificar  el  talent,  la  facultat  o  ministeri 
rebut  pel  gran  Pare  de  famílies  qui  no  l'han  mantingut  ociós, 
sinó  que  amb  sa  diligència  l'han  fet  créixer,  multiplicant  així 
la  riquesa  de  la  Casa  de  Déu:  és  a  dir,  que  amb  son  treball 
i  amb  ses  oracions  han  fomentat  la  santedat  i  la  perfecció 
cristiana  entre  els  fills  de  la  santa  Mare  ïglésia. 


228 


J.  TORRAS  I  BAGES 

I  vosaltres,  caríssims  fills,  a  qui  Déu  ha  cridat  a  la  seva 
Iglésia  perquè  visquéssiu  en  contínua  companyia  i  dolça  in¬ 
timitat  amb  son  Fill  Unigènit,  Jesús,  el  gran  amic  dels  homes, 
oïu  la  veu  amorosa  i  paternal  del  Romà  Pontífex,  i  dòcils  a 
les  seves  ensenyances,  vivint  com  verdaders  deixebles  del  Mes¬ 
tre  diví,  procureu  alimentar-vos  sovint,  i  els  qui  bonament 
puguin  fins  cada  dia,  amb  el  Pa  de  vida  eterna  qui  sosté  les 
forces  de  la  nostra  ànima  en  el  camí  d’aquest  desterro  de  la 
vida  terrenal,  aliment  dolcíssim  i  substanciós,  consol  de  l’es¬ 
perit  contra  les  amargures  que  tots  havem  de  sofrir,  i  purifi¬ 
cador  de  les  consciències,  que  expel·leix  dels  cors  rectes  les 
impureses,  que  mentre  estem  en  aquest  món  penetren  fins 
en  l'esperit  dels  homes  de  bona  voluntat.  Si  voleu  disfrutar 
de  salut  espiritual,  si  voleu  assegurar  la  vostra  eterna  sal¬ 
vació,  no  teniu  més  remei  que  alimentar-vos  d’aquest  Pa  ce¬ 
lestial;  recordeu- vos  de  les  paraules  de  Nostre  Senyor  Jesu- 
crist:  1  «Qui  menja  d'aquest  Pa  tindrà  una  vida  immortal.» 

I  ara  Nós,  volent  complir  les  ordenacions  de  la  santa  Mare 
Iglésia  dictades  en  diferents  temps  i  d’ordre  de  nostre  Santís¬ 
sim  Pare  Pius  X  per  medi  de  la  Sagrada  Congregació  del 
Concili  en  el  Decret  de  20  de  desembre  de  1905,  ampliades,  ra¬ 
tificades,  solemnement  promulgades  i  comunicades  a  tots  els 
bisbes  de  la  Cristiandat  ordenem  lo  següent: 

l.o  Recomanem  al  zel  del  molt  il·lustre  senyor  Vice-Rector 
del  nostre  Seminari  el  compliment  de  la  voluntat  pontifícia 
de  la  pràctica  de  la  Comunió  freqüent  o  quotidiana  entre  els 
joves  qui  aspiren  a  l'estat  eclesiàstic,  no  solament  per  medi 
de  la  lectura  i  explicació  del  Document  pontifici,  sinó  amb 
la  perseverant  excitació  a  la  pietat  i  a  la  pràctica  de  l’amor 
a  Jesucrist  dels  qui  aspiren  a  ésser  ministres  seus. 

2.°  Els  reverends  Rectors  de  les  iglésies  de  la  Diòcesi  no 
solament  donaran  compte  als  respectius  pobles  del  Decret  i 
l’explicaran  oportunament,  sinó  que  procuraran  també  ex- 


1.  Joan,  VI,  59. 


EL  NOSTRE  PA  DO  CADA  DIA 


229 


plicar-lo,  adaptant-se  a  la  seva  capacitat,  en  Ics  escoles  de 
nois  i  noies  on  hi  assisteixin  els  qui  ja  han  combregat.  I  lo 
mateix  faran  en  les  escoles  dominicals  o  altres  centres  catò¬ 
lics  on  pugui  ésser  de  profit. 

3. °  També  faran  una  plàtica  sobre  aquesta  matèria,  els 
dits  reverends  Rectors,  a  les  associacions  piadoses,  com  són: 
congregacions,  confraries,  piaunions  de  la  seva  demarcació; 
i  si  tinguessin  aquestes  piadoses  associacions  directors  o  pre¬ 
fectes,  també  en  lloc  del  Pàrroco  podran  ells  fer  una  ins¬ 
trucció  doctrinal  sobre  el  Decret  pontifici. 

4. °  Existint  en  aquesta  Diòcesi  diferents  societats  públi- 
que  de  caràcter  catòlic,  exhortem  als  Consiliaris  d’elles  qui 
ho  judiquin  oportú,  que  reuneixin  junta  general  de  socis,  i 
per  si  mateixos  o  per  altre  eclesiàstic  que  judiquin  d'idoneï¬ 
tat  per  a  aquest  fi  facin  una  explicació  del  Decret  del  Papa, 
a  fi  que  en  lo  possible  la  doctrina  de  la  Iglésia  sobre  un  punt 
de  tanta  transcendència  en  la  vida  cristiana  i  en  la  santifica¬ 
ció  individual  arribi  a  coneixement  de  tothom. 

5. °  Els  Capellans-confessors  de  les  Comunitats  de  Reli¬ 
gioses  explicaran  a  aquestes  també  el  Decret  pontifici,  pro¬ 
curaran  que  es  guardi  un  exemplar  de  la  present  Carta  en 
la  Casa  respectiva,  i  que  es  compleixi  la  disposició  de  llegir- 
se  cada  any  en  Comunitat  dins  de  l'octava  del  Corpus  Christi 
el  Decret  que  ve  a  continuació,  fixant-se  especialment  en  l'ar¬ 
ticle  que  es  refereix  a  les  monges. 

Vos  escrivim  en  uns  dies,  caríssims,  en  què  l'esperit  cris¬ 
tià  es  dedica  a  contemplar  el  forn  roent  en  què  es  va  coure 
aquest  Pa  de  vida  eterna,  el  Cor  de  Jesús,  en  els  dies  de  la 
seva  sacratíssima  Passió,  quan,  portat  d'una  mena  de  delirí 
amorós  envers  els  homes,  al  veure  al  voltant  seu  en  la  taula, 
la  nit  de  la  Cena,  als  seus  deixebles  els  digué:  «Amb  gran 
desig  desitjava  menjar  amb  vosaltres  en  aquesta  Pasqua»,  i 
aleshores  els  donà  el  Pa  de  vida  eterna  cuit  en  el  forn  d’un 
sublim  amor. 

Que  aquesta  Pasqua  tan  desitjada  per  l'amorosíssim  Je¬ 
sús  es  perpetuï  en  la  Iglésia  catòlica,  que  sia,  el  seu  Cos  sa- 


230 


J.  TORRAS  I  BAGES 


cratíssim  sagramentat,  el  sempitern  aliment  dels  homes 
creients  a  fi  que,  al  sortir  de  la  vida  terrenal,  sien  introduïts 
en  l'etern  convit  de  la  Glòria. 

Amb  aquest  fi  implorem  humilment  la  intercessió  de  la 
Immaculada  Verge  Maria,  en  les  puríssimes  i  virginals  entra¬ 
nyes  de  la  qual  l'Esperit  Sant  pastà  el  Pa  de  vida  destinat  a 
l'aliment  espiritual  del  poble  cristià;  i  puix  firmem  la  present 
Carta  en  la  festa  de  les  Dolors  de  Maria,  que  és  com  un  mis¬ 
teri  de  Passió,  contemplant-la  al  peu  de  la  Creu,  oint  la  veu 
de  Jesús  pròxim  a  expirar,  que  li  recomana  ens  prengui  per 
fills,  obligada,  de  consegüent,  a  exercir  amb  nosaltres  l'ofici 
de  mare,  li  demanem  que  obtingui  de  Déu  Senyor  nostre  la 
ratificació,  la  confirmació  i  el  compliment  dels  nostres  desigs 
i  de  la  Nostra  Benedicció,  que  a  tots  vos  enviem  en  nom  del 
Pare  t,  del  Fill  f  i  de  l'Esperit  Sant  t-  Amén. 

Vic,  6  d’abril,  festa  de  les  Dolors  de  Nostra  Senyora,  de  1906. 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG, 

O  SIA,  MÀRTIRS  I  ANARQUISTES* 


Sumari 

I.  Glorificació  d'un  Màrtir. 

II.  El  Martiri  dins  de  la  jerarquia  divina  i  humana. 

III.  Els  homes  de  la  Veritat  i  els  homes  de  la  Mentida. 

IV.  Jesús  i  l’Anarquisme  es  contraposen  com  un  Sí  i  un  NO. 

V.  Virtut  de  la  Sang  segons  l’instint  humà  i  segons  la  Re¬ 
velació. 

VI.  La  Sang  de  Jesucrist. 

VII.  El  Martiri  en  la  jerarquia  de  l’amor. 

VIII.  Eficàcia  i  fecunditat  del  Martiri. 

IX.  Els  Màrtirs  i  els  Anarquistes. 

X.  Glorificació  del  Martiri  en  nostres  dies. 


*  Pastoral  escrita  de  retorn  de  Roma  per  les  festes  de  la  beatifica¬ 
ció  del  màrtir,  fill  del  bisbat  de  Vic,  P.  Pere  Almató,  que  van  tenir  lloc 
pel  maig  del  1906.  El  contrast  del  màrtir  de  la  fe  i  de  l'anarquista  ins¬ 
pira  aquest  document,  les  primeres  anotacions  del  qual,  segons  el  doc¬ 
tor  Marian  Serra  i  Esturí,  company  del  Prelat  en  el  viatge  a  Roma, 
sembla  que  són  preses  al  tren  mateix,  en  moments  que  la  ploma  epis¬ 
copal  se  sent  impulsada  a  escriure. 


232 


J.  TORRAS  I  BAGES 


NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau 
en  Nostre  Senyor  Jesucrist. 

Sine  sanguinis  effusione  non  fit  remissió. 
«Sense  efusió  de  sang  no  es  fa  la  remissió.» 

(Hebreus,  IX,  22.) 


I 

Glorificació  d'un  Màrtir 

Caríssims: 

En  una  Carta  pastoral  que  us  escrivírem  el  dia  10  de  de¬ 
sembre  últim  us  participàvem  la  pròxima  beatificació  d’un 
paisà  nostre,  el  benaurat  màrtir  Pere  Almató,  fill  de  Sant  Fe¬ 
liu  Sasserra. 

Acompanyat  d’una  bona  representació  de  la  Diòcesi,  assis¬ 
tírem  ja  a  la  solemne  beatificació,  i  ara,  abans  de  celebrar-se 
els  devots  tríduums  amb  què  inaugurarem  en  aquest  Bisbat 
el  culte  públic  del  nostre  paisà  qui,  mogut  de  l'amor  a  Déu 
i  de  l'amor  al  pròxim,  per  a  il·luminar  als  gentils  amb  la  llum 
cristiana,  donà  la  pròpia  sang  allà  en  les  regions  del  Ton- 
quín,  just  és  que  avui  us  dirigim  la  nostra  paraula  de  Mestre 
de  la  fe  en  aquesta  Diòcesi,  ja  que  anem  a  celebrar  la  victò¬ 
ria  de  la  fe  que  al  morir  obtenen  els  qui  acaben  la  vida  present 
amb  el  martiri. 

Els  qui  amb  Nós  assistíreu  a  la  solemne  beatificació  a  Sant 
Pere  del  Vaticà,  en  aquella  Roma  i  en  el  mateix  lloc  on  exis- 


EL  MISTERI  DF,  LA  SANG 


233 


teix  el  sepulcre  de  Sant  Pere  i  Sant  Pau,  fonament  de  la 
ïglésia  catòlica,  de  segur  que  com  Nós  mateix,  allà  en  la 
companyia  de  cristians  de  tota  la  terra,  de  bisbes  i  sacerdots 
de  tot  el  món,  de  gent  de  diferents  llengües  i  desconeguts,  i 
on  tothom  se  sentia  germà,  de  segur,  diem,  que  allà  tingué¬ 
reu  una  d’aquelles  il·luminacions  intel·lectuals  que  el  Senyor 
envia  als  seus  fidels  adoradors,  i  en  el  vostre  enteniment  i 
en  el  vostre  cor  rebéreu  una  sublim  lliçó  de  la  ïglésia  uni¬ 
versal,  catòlica,  fundada  per  Nostre  Senyor  Jesucrist  i  desti¬ 
nada  a  salvar  les  ànimes  dels  homes  de  totes  les  generacions 
fins  a  la  consumació  dels  segles. 

Perquè  en  aquell  rigorós  i  solemne  examen  del  nostre  pai¬ 
sà,  en  virtut  del  qual  el  tribunal  de  la  ïglésia  declarà  màrtir 
de  la  fe  al  Beat  Pere  Almató,  en  aquella  sentència  llegida 
solemnement  en  nom  del  Sant  Pare  davant  d'una  immensa 
multitud,  l'heroi  de  la  fe  vivificà  la  fe  dels  nostres  cors,  i  la 
santedat  del  confessor  de  Jesucrist  encengué  en  les  nostres 
ànimes  el  desig  de  la  santedat. 

La  Llum  divina  presentà  aleshores  als  nostres  esperits  la 
ïglésia  catòlica  com  una  immensa  escola  de  santedat  a  la 
qual  són  cridats  tots  els  homes  de  la  terra.  Perquè,  a  més 
de  l’ensenyança  externa  i  pública  que  davalla  de  la  càtedra 
del  Pescador  de  Galilea,  del  Summe  Sacerdot  de  la  humanitat 
cristiana,  del  Romà  Pontífex,  llaç  d’unió  entre  tots  els  creients 
i  garantia  de  veritat  en  les  nostres  creences  pel  do  de  la  infal- 
libilitat  en  les  seves  ensenyances  que  li  comunicà  el  Verb 
etern  fet  home;  hi  ha  en  la  ïglésia  catòlica  una  il·luminació 
interna,  la  gràcia  sobrenatural,  un  moviment  personal  promo¬ 
gut  per  l'Esperit  diví  en  el  cor  de  l’home  i  que  l’estimula  a 
una  vida  superior  i  d'unió  amb  Déu  omnipotent  mitjançant 
Nostre  Senyor  Jesucrist.  Nosaltres  els  homes  som  un  no-res, 
un  vas  fràgil,  però  aquest  vas  fràgil  pot  omplir-lo  l’Esperit 
Sant  i  comunicar-li  una  mena  d’omnipotència.  Els  homes  som 
susceptibles  de  la  santedat  i  de  la  maldat,  som  capaços  de 
tot,  d’una  virtut  divina  i  d'una  malícia  diabòlica. 


234 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Contra  l’escola  del  diable  vingué  Jesucrist  a  establir  l'esco¬ 
la  de  la  santedat,  i  allà  en  el  Vaticà,  sobre  la  tomba  dels 
sants  Apòstols,  contemplant  la  càtedra  de  Sant  Pere,  de  la 
qual,  com  que  derivessin  els  caps  i  patriarques  de  l'esperit 
de  santedat  en  les  diferents  generacions  humanes,  contem¬ 
plant  aquelles  admirables  estàtues  d’homes  i  dones  heroics, 
qui  volten  la  immensa  Basílica,  fràgils  com  nosaltres,  i  qui, 
no  obstant,  s’elevaren  per  ses  obres,  aproximant-se  al  mateix 
Déu,  conformant-se  amb  el  seu  Unigènit  fet  home,  Jesús  Re¬ 
demptor,  com  deixebles  fidels;  allà  el  cristià  humil  sent  l'as- 
piració  divina  a  la  santedat  de  la  vida,  i  per  això  la  Iglésia 
nostra  Mare  des  d’aquell  lloc  proclama  com  a  exemplars  dels 
homes  a  aquells  a  qui  ha  judicat  dignes  de  l’honor  dels 
altars. 

Oh  santedat!,  honor  del  llinatge  humà,  salvació  del  món, 
desconeguda  i  mofada  dels  homes  carnals  i  apreciada  i  admi¬ 
rada  dels  humils,  virtut  i  potència  de  Déu,  que  es  manifesta 
en  els  homes  escollits,  qui  són  els  que  a  si  mateixos  es  des- 
precien  i  sacrifiquen;  els  verdaders  magnànims  que  un  dia 
judicaran  al  món,  bellesa  imponderable,  invisible  als  ulls  car¬ 
nals  i  delícia  dels  pobres  d'esperit,  dels  pacífics,  dels  qui  te¬ 
nen  fam  i  set  de  justícia,  dels  misericordiosos  i  de  tots  els 
qui  tenen  el  cor  net. 


II 

El  Martiri  dins  de  la  jerarquia  divina  i  humana 

Entre  la  santedat  i  la  jerarquia  hi  ha  una  íntima  connexió, 
perquè  la  santedat,  en  l'ordre  absolut  i  etern  de  les  coses, 
és  pròpiament  la  que  dóna  a  cada  ser  la  categoria  d'una  ma¬ 
jor  o  menor  elevació  dins  la  gradació  de  l'univers. 

En  tot  lo  existent  hi  ha  jerarquia;  tota  la  creació  cons¬ 
titueix  una  immensa  jerarquia,  fins  en  els  elements  físics  que 
componen  el  món  material,  i  la  destrucció  de  la  jerarquia 


235 


EL  MISTERI  DP.  LA  SANG 

significaria  un  desfer-se  el  món,  significaria  el  caos,  la  con¬ 
fusió  i  1’anihilació.  Per  això  avui  en  que  l'heretgia  moderna, 
anant  contra  el  principi  jeràrquic,  ha  suscitat  entre  els  ho¬ 
mes  la  secta  dels  socialistes  i  anarquistes,  veiem  a  la  societat 
civil  amenaçada  de  ruïna,  i  l’estrèpit  de  les  bombes  que  vo¬ 
miten  la  mort  contra  els  pacífics  ciutadans,  no  són  altra  cosa 
que  els  cruixits  de  la  comunitat  humana  que  va  trencant  els 
llaços  que  mantenien  organitzada  i  unida  la  jerarquia  transi¬ 
tòria  i  imperfecta,  però  necessària  del  món. 

Al  cim  de  tota  la  jerarquia,  presidint  a  l'univers  de  les 
criatures  visibles  i  invisibles,  espirituals  i  materials,  racionals 
i  instintives,  hi  ha  aquell  Ser  Omnipotent  i  etern,  a  qui  l'antic 
profeta,1  en  un  transport  sobrenatural  de  son  esperit,  oí  que 
les  angelicals  milícies  adoraven  aclamant-lo:  Sant,  Sant,  Sant. 
Perquè  aquest  Ser  primer  i  omnipotent,  Font  de  vida,  és  el 
principi  de  la  jerarquia  i  de  la  vida,  de  la  vida  en  tots  els 
seus  ordres,  de  la  vida  animal  i  de  la  vida  racional,  de  la  vida 
espiritual  i  de  la  vida  sobrenatural,  i  ho  és  d'una  manera  tot 
particular  de  la  jerarquia  i  de  la  vida  de  la  santedat. 

Sant,  Sant,  Sant.  Aquesta  aclamació  l'home  la  pronuncia 
davant  dels  grans  espectacles  de  la  naturalesa,  en  els  horro¬ 
rosos  cataclismes  del  món,  en  les  desfetes  revolucionàries, 
quan,  trencats  els  frens  socials,  veiem  a  la  humanitat  en  con¬ 
fusió  i  desordre,  sentint  la  necessitat  de  Déu,  principi  de  tota 
jerarquia,  i  reclamar-lo,  com  en  la  Revolució  francesa,  per 
boca  de  Robespierre,  com  una  existència  necessària  i  benèfi¬ 
ca  per  totes  les  altres  existències.  Però  la  santedat  divina, 
on  resplendeix  d'una  manera  més  visible,  on  es  veu  més  evi¬ 
dentment  a  Déu  com  Font  de  vida  santa,  és  en  els  homes 
sants.  El  cel  i  la  terra  proclamen  la  glòria  de  Déu,  però  enlloc 
Déu  es  manifesta  més  admirable  que  en  els  seus  Sants.2 

I  aquesta  glòria  seva  el  Senyor  ha  volgut  que  resplendís 
en  aquesta  terra  nostra,  escollint  al  fill  del  metge  de  Sant 


1.  Isaïes,  VI,  3. 

2.  Psalm  LXVII,  36. 


236 


J.  TORRAS  I  BAGES 

Feliu  Sasserra,  de  la  pacífica  i  bella  comarca  del  Lluçanès, 
com  un  vas  d’elecció  en  el  qual  vessà  les  excel·lències  de  la 
seva  gràcia,  cridant-lo  a  ministre  de  l’Evangeli,  a  testimoni 
de  la  seva  religió  sagrada  i  a  víctima  sublim  de  l’amor  sobre¬ 
natural  al  pròxim. 

Tota  víctima  s’emporta  l'admiració  i  la  simpatia  dels  ho¬ 
mes  de  cor  noble;  però  les  víctimes  de  l’amor  constitueixen 
el  sacrifici  més  excels  que  la  humanitat  celebra  i  alaba  i  té 
com  son  principal  honor.  No  hi  ha  home  honest,  no  hi  ha 
cap  esperit  recte  qui  no  senti  grans  afectes  per  aquells,  que 
sempre  n'hi  haurà  en  el  món,  qui  se  sacrifiquen  per  la  famí¬ 
lia,  víctimes  de  l'amor  a  la  família.  No  hi  ha  home  qui  con¬ 
servi  els  sentiments  naturals  que  no  tingui  com  un  heroi  a 
aquells  qui  se  sacrifiquen  per  la  pàtria,  qui  es  fan  víctimes 
de  l'amor  a  la  pàtria.  No  hi  ha  persona  instruïda  qui  no 
senti  admiració  per  aquells  homes  estudiosos  qui,  portats 
d’un  amor  sincer  i  pur  a  la  ciència,  se  sacrifiquen  per  ella  i 
vénen  a  ésser  com  una  víctima  de  la  ciència.  I  per  sobre  de 
totes  les  víctimes  de  l'amor  i  com  el  sacrifici  més  sublim  de 
la  humanitat,  i  com  principi  i  arrel  i  manantial  de  l'amor 
que  voluntàriament  se  sacrifica  i  comunica  una  virtut  sobre¬ 
natural  a  tota  víctima,  i  sacrifici  d'amor,  sempre  ho  serà  el 
sacrifici  del  Verb  de  Veritat,  qui,  mogut  de  l'amor,  es  féu 
home  i  vingué  al  món  per  a  il·luminar-lo,  i  allà  en  el  cim 
del  Calvari  volgué  morir  per  la  salvació  de  tots. 

I  el  gran  Sant  Tomàs  1  ensenya  que  tots  els  sacrificis  hu¬ 
mans,  que  el  sacrifici  per  la  pàtria,  que  el  sacrifici  per  la 
ciència,  que  tots  els  sacrificis  que,  mogut  per  l’amor,  l'home 
practica,  poden  elevar-se  a  la  categoria  del  martiri,  a  l'esfera 
divina,  si  el  mòbil  és  diví,  és  a  dir,  si  el  mòbil  de  sentiment 
particular,  humà,  d’afecte  o  curiositat  personal  s'enlaira  a 
l’amor  sublim  de  Déu,  font  de  vida  universal,  principi  neces¬ 
sari  de  totes  les  coses  i  fi  absolut  de  la  universal  creació. 


1.  2-2,  q.  124,  a.  5. 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG 


237 


1  volem,  caríssims,  que  noteu  un  fet  de  molta  actualitat. 
Avui  lii  ha  homes  qui,  portats  d’un  verdader  furor,  d’un 
entusiasme  fanàtic  per  a  executar  els  sus  projectes  de  trans¬ 
formar  la  societat  humana,  és  indubtable  que  tenen  un  valor 
admirable,  com  Satanàs,  son  cap  i  príncep,  és  admirable  tam¬ 
bé,  puix  exposen  la  seva  vida  i  fins  l'entreguen  per  a  executar 
els  seus  designis.  Però  els  tals  no  es  guien,  no  són  moguts 
per  l’amor;  no  estimen  la  família,  no  estimen  la  pàtria,  i 
encara  que  ells  es  glorien  d'amants  de  la  ciència,  no  és  de 
la  ciència  de  la  veritat,  d'aquella  noble  aspiració  humana  qui 
cerca  regir-se  sempre  pels  principis  que  la  humanitat,  tant 
cristiana  com  no  cristiana,  en  tots  els  temps  de  la  història 
ha  considerat  essencials  a  la  societat.  Foren  ja  qualificats  i 
profetitzats  admirablement  per  l'apòstol  Sant  Pau1  quan 
digué  que  tal  classe  d’homes  era  sine  affectione ;  és  a  dir, 
que  en  els  seus  cors  no  hi  havia  el  sentiment  de  l’amor. 
D'aquí  és  que  aquesta  secta  vol  destruir  la  font  i  manantial 
de  l'amor.  Vol  destruir  a  Déu,  Amor  essencial  i  infinit,  estímul 
de  les  ànimes,  aspiració  dolcíssima  i  fecunda  de  tot  cor  no¬ 
ble,  font  inestroncable  dels  afectes  que  constitueixen  la  vida 
afectiva  del  nostre  llinatge. 

El  socialisme  ateu  extirpa  tots  els  afectes  humans;  així 
com  un  cranc  que  surt  a  una  persona,  encara  que  sia  de 
complexió  robusta,  li  destrueix  els  teixits  corporals,  així  tam¬ 
bé  el  socialisme  ateu  extirpa  les  grans  afeccions  humanes,  els 
més  nobles  sentiments  del  nostre  llinatge  i,  de  consegüent, 
tira  a  destruir  la  família,  anul·lant  la  santa  unió  de  l'home  i 
de  la  dona  per  medi  del  matrimoni,  i  amb  la  dissolució  del 
del  matrimoni  porta  la  desolació  de  la  societat,  escarneix  la 
pàtria  i  la  nega,  contrariant  un  sentiment  natural  de  l'home, 
es  mofa  de  la  llibertat  dels  ciutadans  i  vol  establir  una  tirania 
de  l’Estat  fent  dels  homes,  qui  han  rebut  de  Déu,  son  Criador, 
el  do  inestimable  de  la  llibertat,  uns  esclaus  uniformats  baix 


1.  Timoteu,  III,  3. 


238 


J.  TORRAS  I  BAGES 


el  fuet  del  representant  de  l’Estat,  qui  seria  amo  de  la  vida  i 
de  la  hisenda  dels  seus  súbdits. 

Mai  com  avui,  caríssims,  s’havia  vist  tan  clarament  i  tan 
pràcticament  posada  en  evidència  l'ensenyança  de  les  Sagra¬ 
des  Escriptures,  dels  Pares,  Doctors  i  Sants  de  la  Iglésia, 
qui  perpètuament  i  per  divina  revelació  han  ensenyat  que 
Satanàs  és  enemic  del  nostre  llinatge  i  homicida  des  del  prin¬ 
cipi.1  Els  seus  deixebles  actuals  amb  paraules  eloqüents  i  amb 
fets  evidents  clarament  ho  diuen,  i  se’n  fan  com  un  honor 
i  es  declaren  profetes  de  destrucció  i  d'anihilació  social.  I  els 
qui  són  moguts  per  l’esperit  de  destrucció  i  d’odi,  prediquen 
doctrines  d’odi  i  de  destrucció  i  executen  fets  abominables 
portats  per  un  avorriment  inefable  envers  el  llinatge  humà, 
matant  i  ferint  a  les  multituds  d'homes  amb  enginys  cientí¬ 
fics,  que  suposen  estudi,  als  tals  qui  són  criatures  apassio¬ 
nades  i  cegues,  els  seus  col·laboradors  literaris  els  exalcen  i 
dignifiquen  i  els  presenten  com  un  honor  del  llinatge  humà 
i  dignes  d'ésser  col·locats  en  la  categoria  dels  herois. 


III 

Els  homes  de  la  Veritat  i  els  homes  de  la  Mentida 

Satanàs  és  el  pare  de  la  mentida,  i  Jesucrist  és  el  Verb  de 
Veritat.  Entre  la  Veritat  i  la  mentida,  com  entre  les  tenebres 
i  la  llum,  no  pot  haver-hi  conciliació;  i  els  deixebles  de  la 
Veritat  perpètuament  havem  de  fer  guerra  a  la  mentida. 
I  avui  veiem  l’apoteosi  de  la  mentida,  un  culte  d’ella  literari, 
artístic,  filosòfic  i  social.  La  mentida  té  una  certa  grandiositat, 
com  tot  lo  que  és  buit,  perquè  dins  de  lo  buit  no  es  pot  to- 


1.  Joan,  VIII,  44. 


l·L  MISTERI  DU  LA  SANG 


239 


par  amb  res,  i  exerceix  sobre  les  ànimes  ílaques  la  fascinació 
de  l’abisme,  de  l’espai  buit.  La  mentida  és  una  veritat  corrup¬ 
ta;  la  veritat  pura  és  el  menjar  dels  déus,  i  per  això  la  Veritat 
deïfica,  i  és  impossible  estimar  a  Déu  i  al  mateix  temps  la 
mentida.  L'amor  purificant  de  la  Veritat,  de  Déu,  dóna  a  l'àni- 
ma  de  l’home  una  sublim  simplicitat:  per  això  la  simplicitat 
d'esperit  és  el  distintiu  dels  grans  sants,  així  sien  homes 
senzills  i  populars,  com  un  Sant  Francesc,  o  doctors  i  homes 
de  vida  literària  i  de  gran  societat,  com  un  Sant  Tomàs 
d’Aquino.  Aquests  esperits  sublims  i  delicats  no  poden  viure 
més  que  en  una  puríssima  atmosfera  de  Veritat,  allí  es  dila¬ 
ten,  s'engrandeixen  i  es  deïfiquen;  els  esperits  grollers,  per¬ 
vertit  el  pur  apetit  de  la  veritat,  desviats  d'ella  i  desfrenats 
sos  instints,  es  delecten  amb  la  mentida,  la  tomben  i  giren 
per  tots  els  indrets,  perquè  ella  és  multiforme  com  les  om¬ 
bres,  puix  la  falsedat  és  com  una  ombra  de  la  veritat  i  aques¬ 
tes  ombres  de  formes  fantàstiques  els  encisen,  els  sedueixen 
i  els  desperten  un  verdader  deliri.  El  gran  Apòstol  de  la 
gentilitat,  Sant  Pau,  ja  descriu  aquest  desfici  insadollable  que 
pateixen  els  amants  de  les  ombres;  Sant  Joan,  l’apòstol  de 
l’amor,  ja  escriví  que,  havent  vingut  al  món  el  Verb  per  a  por¬ 
tar  la  llum,  els  homes  més  s'han  estimat  les  tenebres  que  no 
pas  la  llum... 

La  veritat  és  un  gran  estimulant  de  l'esperit,  però  també 
ho  és  la  mentida.  És  la  mentida  un  estimulant  insadollable 
i  corrosiu:  per  això  Satanàs,  avorrint  la  veritat,  de  des  sa 
caiguda  cerca  la  satisfacció  que  mai  troba;  és  un  esperit 
pertorbat  qui  corre  per  fora  de  camí,  qui  cerca  repòs  i  sens 
fi  el  cercarà.  L'enteniment  i  el  cor  sols  poden  reposar  en  la 
veritat. 

Aquells  perversos  reprovats  que  les  llegendes  populars 
ens  conten  qui  corren  desesperats  i  volten  pels  aires,  en  per¬ 
petus  círcols,  sense  que  puguin  deturar-se,  són  un  magnífic 
símbol  d’aquells  esperits  qui,  apartant-se  de  la  veritat,  s'ad¬ 
hereixen  a  la  mentida,  els  quals  per  tota  l'eternitat  no  troba¬ 
ran  repòs  i  sempre  seran  mentiders. 


240  J.  torras  ï  bages 

Quan  l’home  creu  en  la  veritat  reposa:  per  això  escriví 
l’apòstol  Sant  Pau:  1  «Entrarem  en  el  repòs  nosaltres  qui 
hem  cregut.»  Sense  fe,  sense  la  creença  en  la  Veritat,  el  nos¬ 
tre  esperit  no  pot  reposar,  li  falta  base  o  fonament,  i  sense 
fonament  no  hi  ha  edificació  que  pugui  sostenir-se.  Hi  ha  avui 
dia  un  mot  que  els  periòdics  han  fet  de  moda  quan  tracten 
dels  anarquistes,  i  aquest  mot  té  una  propietat  de  significació 
admirable.  Als  anarquistes  els  tracten  de  desequilibrats.  En 
efecte,  pateixen  un  gran  desequilibri;  però  aquest  desequili¬ 
bri,  com  tot  desequilibri,  prové  de  falta  de  base  sòlida,  de 
qué  no  tenen  l'esperit  ben  assentat.  Tot  pecat  és  un  desequili¬ 
bri.  Quasi  podem  dir  que  tots  els  heretges  han  sigut  grans 
desequilibrats;  en  contraposició  quan  Jesús  volgué  fundar 
la  seva  Iglésia,  son  primer  cuidado  fou  procurar  l'equilibri 
de  l’etern  edifici,  i  per  això  el  fundà  sobre  pedra.  La  Pedra, 
la  roca,  és  Crist,  diu  Sant  Pau,2  perquè  Ell  és  el  Verb  de 
Veritat,  la  Paraula  substancial  que  volgué  Déu  en  la  plenitud 
dels  temps  parlar  ai  llinatge  humà,  perquè  aquest,  en  ses 
contínues  mudances  i  alteracions  fins  a  la  fi  dels  segles,  no 
perdés  l’equilibri  i  fos  el  ritme  de  la  vida  humana,  que  ha 
de  resultar  més  admirable  i  més  adorable  quan  més  fortes 
sien  les  sotragades  i  commocions  del  cos  social. 

En  la  història  humana,  caríssims,  tot  passa  i  succeeix  per 
a  major  glòria  del  nostre  amable  Jesús;  i  els  anarquistes 
actuals  resulten  uns  apologistes  involuntaris,  però  eloqüentís- 
sims,  d'aquelles  paraules  del  Senyor:  3  «Aquell  qui  no  cregui 
es  condemnarà.»  Perduda  la  fe,  ells  no  saben  com  explicar-se 
el  fet  social,  la  jerarquia,  la  propietat,  el  matrimoni.  És  cert 
que  el  dret  natural  explica  la  necessitat  d'aquestes  institu¬ 
cions,  i  demostra  que  són  una  exigència  de  l’actual  estat  dels 
homes;  però  l’harmonia  d'aquestes  institucions,  les  lleis  de  la 
seva  dinàmica  espiritual  i  sa  finalitat  transcendental  sols  que¬ 
den  explicades  per  la  llum  cristiana.  D’aquí  ve  que  els  anar- 

1.  Hebreus,  IV,  3. 

2.  I  Corintis,  X. 

3.  Marc,  XVI,  16. 


EL  MISTERI  DF,  LA  SANG 


241 


quisles,  qui  rebutgen  la  nostra  creença,  condemnen  a  mort  a 
la  societat  actual;  i  la  dissolució  social,  la  condemnació,  que 
els  doctors  dc  la  secta  han  pronunciat  amb  la  divulgació 
d  idees  dissolvents,  ells  amb  bombes  i  explosius  volen  execu- 
tar-la.  Perduda  la  fe,  la  societat  orgànica  tal  com  l'han  cons¬ 
tituïda  els  segles,  queda  condemnada  a  mort;  i  els  deixebles 
d’aquestes  sectes  mortíferes,  amb  un  valor  i  resolució  que 
significa  que  no  són  pas  homes  vulgars,  ells  mateixos  sovint 
es  condemnen  a  mort,  perquè  han  rebutjat  la  creença,  i  la 
seva  condemnació  serà  eterna,  víctimes  de  l'orgull. 

Havem  de  confessar-vos,  estimats  diocesans,  que  algunes 
vegades  havem  pensat  que  aquests  homes  desesperats  i  ene¬ 
mics  de  la  societat  i  del  llinatge  humà,  si  haguessin  sentit  en 
son  cor  i  en  son  enteniment  la  doctrina  celestial  de  Jesucrist, 
haurien  sigut  homes  capaços  de  sacrificar-se  pel  servei  del  seu 
pròxim,  així  com  ara  sacrifiquen  als  altres  homes  en  ares 
d'unes  aberracions  impossibles  i  contràries  al  sentit  comú 
i  a  la  dignitat  humana.  La  seva  perdició  i  la  perdició  que  ells 
maquinen  contra  la  societat  orgànica,  que  és  lo  mateix  que 
dir  vivent,  demostra  que  Jesús  és  l'únic  Salvador  dels  homes. 


IV 

Jesús  i  l’Anarquisme  es  contraposen  com  un  Sí  i  un  NO 

Jesús  és,  segons  la  lluminosa  doctrina  de  Sant  Pau,1  un  Sí 
solemne,  una  afirmació  eterna,  un  amén  inefable  a  la  paraula 
i  a  la  voluntat  de  Déu,  i,  de  consegüent,  dóna  seguretat,  equi¬ 
libri  i  finalitat  a  l’ordre  natural  de  les  coses  humanes.  Jesús 
és  la  llei  vivent  de  la  humanitat,  és  l'exemplar  de  tot  el  lli¬ 
natge;  i  Ell,  com  savi  arquitecte,  més  encara  que  la  disposi¬ 
ció  i  la  forma  externa,  li  dóna  son  Esperit  perquè  visqui,  i  les 


1.  II  Corintis,  I. 


16 


242 


J.  TORRAS  I  BAGES 

contínues  transformacions  de  la  vida  i  les  crisis  que  necessଠ
riament  porten  els  canvis  de  les  edats  no  li  facin  perdre 
l'equilibri  ni  l'harmonia,  que  són  l’externa  manifestació  de 
sanitat  del  ritme  vital. 

L'anarquisme  és  lo  contrari  de  Jesús.  És  un  no  rodó  com 
una  bomba,  una  negació  absoluta  de  tots  aquells  principis  i 
sentiments  que  engendren  l’organisme  social,  i  una  declaració' 
de  guerra  contra  l’ordre  diví  en  la  disposició  natural  de  les. 
coses  humanes. 

Contemplant,  doncs,  a  Jesús  i  a  l’anarquisme  en  el  camp 
de  batalla  del  món,  els  veiem  clarament  com  el  Sí  i  el  No, 
com  l'equilibri  i  el  desequilibri,  com  l'harmonia  i  la  dissolu¬ 
ció,  com  la  vida  i  la  mort,  com  l’Home-Déu,  vingut  al  món 
per  a  encaminar  el  nostre  llinatge  envers  l'eternitat  gloriosa,  i 
el  Príncep  de  les  tenebres  enemic  del  llinatge,  homicida  des; 
del  principi,  qui  vol  separar  a  la  criatura  de  son  Criador;  i 
que  l'eternal  Sabiduria  deixà  encara  en  el  món  perquè  de  la 
lluita  resultés,  usant  un  mot  avui  molt  corrent,  una  selecció' 
més  perfecta  del  llinatge,  i  aquest  quedés  dignificat  amb  la 
glòria  immortal  d'una  victòria  difícil,  però  que  té  promesa 
una  corona  eterna. 

La  gran  lluita  espiritual  és  la  més  horrible  de  totes  les 
lluites,  Sant  Pau,  home  heroic,  se’n  cansava,  i  com  cada  un 
de  nosaltres  l'ha  de  sostenir  en  son  interior,  tothom  sap  que 
la  lluita  dels  esperits,  entre  esperits  contraris,  és  pesada  i 
plena  d'angúnies,  cruel  i  més  difícil  que  no  pas  les  lluites 
visibles  i  materials.  La  lluita  típica,  primitiva  i  contínua  és  la 
lluita  dels  esperits,  segons  ens  ensenya  la  sagrada  revelació  i 
ens  explica  la  sana  filosofia.  Una  contraposició  mecànica  o  una 
baralla  de  bèsties  feres  sols  per  figura  pot  anomenar-se  lluita. 
L'activitat  i  la  contradicció  amb  el  fi  de  dominar  constituei¬ 
xen  com  l'essència  de  la  lluita;  i  tota  activitat  i  tot  impuls 
d’intenció  deriven  de  l'esperit,  de  manera  que  la  lluita  mate¬ 
rial  i  visible  entre  els  homes  és  com  una  ombra  externa,  com 
una  manifestació  palpable  d'una  contrarietat  i  lluita  espiritual 
que  no  veuen  els  ulls  carnals,  ni  les  intel·ligències  ensopides,. 


EI.  MISTERI  DE  LA  SANG 


243 


però  que  tot  home  reflexiu  veu  claríssimamcnt  amb  els  ulls 
de  son  enteniment.  Si  de  la  humanitat  se’n  suprimia  l'esperit, 
ja  no  hi  hauria  mai  més  ni  màrtirs,  ni  anarquistes,  ni  propa¬ 
gandes  de  fe,  ni  lluites  socials. 

Els  màrtirs  són  els  herois  de  l'esperit,  sacrifiquen  el  cos 
perquè  prevalgui  l’esperit.  Jesús  Senyor  nostre  vingué  al  món 
per  a  obtenir  la  difusió  de  l’Esperil  de  Déu  en  la  humanitat,  i 
ho  logrà  amb  l’efusió  de  la  seva  sang.  Aquest  és  el  gran  miste¬ 
ri  amagat  als  homes  des  del  principi  del  món,  com  ens  diu 
Sant  Pau;  1  però,  no  obstant,  els  homes  sempre  han  cregut, 
d'una  manera  torta  o  d’una  manera  recta,  que  l’efusió  de  la 
sang  tenia  una  virtut  especial.  És  una  llei  que  palpita  en  la 
consciència  humana,  és  un  principi  que  han  sentit  els  gentils 
i  els  cristians,  els  anarquistes  i  els  màrtirs,  i  que  explica  per¬ 
fectament  la  revelació  divina. 


V 

Virtut  de  la  Sang  segons  l'instint  humà  i  segons 
la  Revelació 

L’home  natural  té  solament  l’instint  d'aquest  gran  princi¬ 
pi;  i  per  això,  portat  de  la  bestialitat  i  ceguetat  de  les  preocu¬ 
pacions  i  passions,  que  amb  tanta  fertilitat  broten  en  la  nos¬ 
tra  naturalesa  degenerada,  arriba  a  les  aberracions  dels  sacri¬ 
ficis  humans  en  els  antics  gentils,  i  en  els  nostres  anarquistes 
arriba  als  horribles  sacrificis  col·lectius  que  en  les  grans  solem¬ 
nitats  socials  amb  terrible  pompa  solen  oferir  a  l’ídol  de  la 
ira,  o,  com  ells  diuen,  a  la  justícia  social. 

La  Revolució  francesa  féu  de  la  guillotina  una  ara  en  la 
qual  sacrificà  moltes  mils  víctimes  innocents  i  pures,  com  un 


1.  Colossesos,  I,  26. 


244 


J.  TORRAS  I  BAGES 

culte  que  tributava  a  la  humanitat.  Creia  en  la  força  expia- 
tòria  de  la  sang,  i  en  son  fanatisme  cruel  volia  esborrar  amb 
la  sang  lo  que  ella  deia  els  delictes  de  l’antic  règim.  Aquella 
revolució  i  els  nostres  anarquistes  són  una  reaparició  de  l'an¬ 
tiga  idolatria,  professen  un  culte  idolàtric  a  les  passions  hu¬ 
manes;  i  tot  ídol  és,  per  sa  naturalesa,  sanguinari. 

La  forma  idolàtrica  és  evident  en  els  nostres  anarquistes 
literaris;  rebutgen  l’adoració  al  Déu  viu  i  omnipotent  que 
Jesús  ens  ensenyà  d'invocar  com  a  Pare,  voldrien  tancar  dins 
d'un  immens  parèntesi  els  llargs  segles  de  cristianisme,  i  cla¬ 
rament  manifesten  son  desig  de  desfer  la  humanitat,  la  socie¬ 
tat  humana,  d'inventar  una  nova  civilització,  de  fer  un  edifici 
sense  tenir  en  compte  la  dinàmica  social,  és  a  dir,  el  dret 
natural  per  què  s’han  regit  tots  els  pobles  de  la  terra  donant 
un  salt  enrera  en  la  història  del  nostre  llinatge.  Quan,  passat 
el  deliri  actual,  els  vinents  estudiaran  el  nostre  temps,  a  molts 
dels  qui  avui  cultiven  la  literatura  els  inclouran  més  aviat  en 
la  història  de  les  aberracions  religioses  i  espirituals,  que  no 
pas  en  la  història  de  la  literatura  humana.  Ells  es  donen  un 
cert  caràcter  sacerdotal,  amb  sos  escrits  volen  suplantar  la 
Bíblia,  sabiduria  divina  revelada  als  homes  i  principi  i  regla 
de  la  civilització  cristiana,  i  com  sacerdots  d’una  divinitat 
falsa  i  cega  alguns  d’ells,  no  solament  preparen  els  sacrificis 
humans,  sinó  que  amb  ses  pròpies  mans  els  consumen,  creient- 
se  executor  d’una  llei  superior  i  absoluta. 

Tal  és  l'home  en  estat  de  naturalesa  a  què  molts  polítics 
moderns  volen  reduir  al  ciutadà,  despullant-lo  de  la  gràcia 
cristiana,  és  a  dir,  secularitzant,  com  ells  diuen,  la  comunitat 
humana,  rebutjant  tota  influència  sobrenatural.  La  gran  he¬ 
retgia  que  nega  la  necessitat  de  la  gràcia,  és  a  dir,  de  l’intern 
auxili  de  Déu  per  a  la  perfecció  de  la  vida,  i  que  la  història 
de  la  teologia  ens  manifesta  ses  freqüents  aparicions  en  la 
humanitat,  constitueix  l’error  fonamental  de  totes  les  sectes 
i  heretgies  socials  en  la  present  crisi  que  passa  l'esperit  pú¬ 
blic,  principalment  en  les  nacions  qui,  havent  resistit  l’heret¬ 
gia  quan  es  presentà  en  forma  religiosa  en  l'època  del  pro- 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG 


245 


testantisme,  s’han  deixat  seduir  per  la  impietat  disfressada 
de  política  en  els  temps  actuals. 

La  força  d’expiació  que  sempre  el  llinatge  humà  ha  atri¬ 
buït  a  la  sang,  la  idea  del  sacrifici,  explica  que  a  l’efusió  de 
la  sang  en  certs  llocs  i  en  certes  circumstàncies  se  li  atribuei¬ 
xi  un  poder  de  consagració.  Un  lloc  en  què  s’hi  ha  vessat 
sang  humana  inspira  reverència,  i  els  pobles  de  vegades  hi 
deixen  les  taques  com  un  monument  perenne.  L’efusió  de 
sang  és  una  mena  d'unció,  i  pobles  i  institucions  consideren 
com  un  mèrit  superior  haver  començat  la  seva  existència  amb 
un  baptisme  de  sang. 

Les  quatre  barres  de  l’escut  de  Catalunya  la  llegenda  su¬ 
posa  que  són  vermelles  de  sang  redemptora;  els  anarquistes 
seguen  amb  sang  les  seves  utopies,  pensant  sense  dubte  que 
així  les  fecunden.  Hi  ha  coses  primitives,  idees  simplicíssi- 
mes  en  el  nostre  llinatge  que  són  perpètues,  perquè  són  ma¬ 
nifestacions  espontànies  de  la  seva  essència,  el  ressò  de  la 
Paraula  omnipotent  i  creadora,  sovint  mal  entesa.  Les  pràc¬ 
tiques  supersticioses  de  què  estava  ple  el  llinatge  humà  abans 
de  Jesucrist  i  que  encara  vigeixen  i  vigiran  sempre  en  els  po¬ 
bles  no  cristians,  és  clar  que  signifiquen  alguna  cosa:  signifi¬ 
quen  un  instint,  i  tot  instint  humà  respon  a  una  veritat. 

Una  doctrina  rubricada  amb  la  sang  del  mestre  és  sempre 
respectable.  Jesús  en  el  Calvari,  en  la  càtedra  de  la  creu,  es¬ 
pargí  l’evangeli  de  salvació  amb  la  seva  sang.  La  Càtedra  Ro¬ 
mana,  mare  i  mestra  de  totes  les  càtedres  cristianes,  fou  es- 
pargida  amb  sang,  no  sols  de  Sant  Pere,  son  primer  Pontífex, 
sinó  també  amb  la  d'un  gran  nombre  de  successors  seus. 
Quasi  bé  no  hi  ha  càtedra  episcopal  que  no  hagi  tingut  aquesta 
unció  de  sang,  i  la  que  Nós  ocupem,  ja  sabeu,  caríssims,  que 
encara  no  fa  cent  anys  fou  espargida  amb  la  sang  d'un  il·lustre 
antecessor  nostre,  víctima  de  l'odi  de  les  sectes  que  no  pogue¬ 
ren  resistir  la  força  de  la  seva  ploma  apologètica. 

El  misteri  de  la  sang,  origen  de  tantes  aberracions,  és  in¬ 
dubtablement  una  ombra  monstruosa  d'una  gran  realitat,  d'un 
dogma  sublim  de  la  Religió,  que  Jesús  realitzà  clavat  a  la  creu 


246 


J.  TORRAS  I  BAGES 

quan  convertí  les  pràctiques  criminals  i  cruelíssimes  de  la 
superstició  geníüica  en  les  accions  d’amor,  d’alabança  divina, 
de  sublim  satisfacció  i  de  suavíssima  santificació  del  sacrifici 
cristià. 

L'apòstol  Sant  Pau  explica  la  significació  mística  i  profèti¬ 
ca  que  tenia  l’efusió  de  la  sang  en  el  poble  hebraic;  i  lo  que 
l’antic  poble  de  Déu  tenia  per  revelació  divina,  els  altres  po¬ 
bles  ho  han  tingut  com  per  instint  i  pressentiment.  El  gran 
deute  de  la  humanitat  sols  pot  satisfer-se  amb  cl  preu  de 
l’efusió  de  la  sang.  Sense  efusió  de  sang,  diu  l’Apòstol,'  no  hi 
ha  remissió.  I  parlant  dels  ritus  i  cerimònies  del  culte  judaic, 
diu1  2  que  quasi  totes  les  coses  es  purificaven  per  la  sang.  I  tots 
els  ritus,  cerimònies  i  sacrificis  de  l’efusió  de  sang  eren  figura  : 
representació  d’aquell  sacrifici  sublim  celebrat  en  el  Calvari, 
on  l’Anyell  diví  va  ésser  sacrificat  i  vessà  la  sang  per  a  esbor¬ 
rar  els  pecats  del  llinatge  humà,  reconciliant  als  homes  amb 
son  Criador  i  establint  aquella  pau  dels  esperits,  sòlida  i 
santíssima,  que  havia  pronosticat  el  Profeta  quan  digué:  «La 
justícia  i  la  pau  s’han  besat.»3 

La  sang  de  Jesucrist  és  la  pau  i  la  santificació  dels  homes; 
i  tota  la  doctrina,  tots  els  ritus  i  sagraments  de  la  religió 
crstiana,  consisteixen  en  una  aplicació  mística  del  misteri  de  la 
sang.  Tota  l’esperança  i  tots  els  medis  de  salvació  depenen 
de  la  sacratíssima  sang  de  Jesucrist,  i  com  Sant  Pau,  perpè¬ 
tuament  repeteix  la  Iglésia  nostra  Mare:  «Sense  l’efusió  de 
sang  no  hi  ha  remissió;  quasi  totes  les  coses  es  purifiquen 
per  la  sang.»  Tota  la  nostra  religió,  segons  el  llenguatge  bíblic, 
és  com  un  testament,  com  un  pacte  d’aliança  entre  Déu  i  els 
homes;  Jesús  fou  el  Mediador  entre  les  dues  parts  i  segellà 
l’acta  de  reconciliació  amb  la  seva  sang,  donant-li  d’aquesta 
manera  un  valor  indestructible. 


1.  Hebreus,  IX,  22. 

2.  Hebreus,  IX,  18 

3.  Psalm  LXXXIV,  11. 


247 


33L  MISTERI  DE  LA  SANG 

VI 

La  Sang  de  Jesucrist 

Ell  és  el  gran  màrtir  i  testimoni  de  la  Veritat,  i  l'efusió 
de  la  seva  sang  és  la  qui  dóna  valor  a  son  testimoni  i  la  qui 
consagrà  perpètuament  a  la  humanitat:  és  la  unció  sobrenatu- 
jral  del  món.  La  sang  de  Jesucrist  divinitzà  al  món,  fundà  la 
fraternitat  universal  i  lligà  tots  els  homes  els  uns  amb  els 
altres,  i  dels  diversos  pobles  de  la  terra  en  féu  un  sol  poble, 
que  és  el  poble  cristià.  Veus  aquí  al  ver  fundador  de  la 
internacional  sincera  i  sòlida,  Jesús,  nostre  dolcíssim  Redemp¬ 
tor,  davant  del  qual  no  hi  ha  ningú  que  sia  foraster  o  estran- 
:ger,  qui  amenaça  durament  al  qui  fa  diferència  entre  ric  i 
pobre,  i  mana,  baix  pena  de  condemnació  eterna,  que  tots  els 
homes  ens  estimem  com  germans. 

I  en  això  consisteix  la  Iglésia  de  Déu,  en  aquesta  unió 
orgànica  de  tot  el  llinatge  humà,  en  la  humanitat  sobrenatura- 
litzada,  com  ha  escrit  un  il·lustre  teòleg  modern;  1  i  la  sobre- 
naturalització  de  la  humanitat  s'efectua  per  l'efusió  de  la 
.sang  de  Jesucrist.  I  aquesta  efusió  de  sang  la  Iglésia  místi- 
cament  la  reprodueix  cada  dia,  perquè  la  humanitat  l'ha  de 
menester,  i  aquesta  efusió  quotidiana  de  la  sang  de  l'Anyell 
immaculat  constitueix  la  raó  d’ésser  de  la  Iglésia.  Tota  la  hu¬ 
manitat  cristiana  forma  un  edifici  espiritual,  i  la  lliga  que 
uneix  i  junta  els  elements  d'aquest  edifici  espiritual  és  la 
sang  de  Jesucrist.  Per  això,  si  fos  possible  l'abolició  del  sant 
sacrifici  de  la  Missa,  que  és  la  mística  efusió  de  la  Sang  de 
Jesucrist,  preu  de  la  nostra  redempció  i  satisfacció  a  Déu  pels 
pecats  del  món,  la  Iglésia  quedaria  dissolta;  suprimida  la  lliga 
que  junta  els  elements  de  l'edifici  espiritual,  aquest  quedaria 
enrunat.  Per  això,  el  cor,  representació  del  poble  cristià,  canta 


1.  Franzelin,  Thesses  De  Ecclesia  Christi. 


248 


J.  TORRAS  I  BAGES 


cada  dia  amb  clamor  suplicant  aquelles  paraules:  «Anyell 
diví,  qui  esborreu  els  pecats  del  món,  tingueu  compassió  de 
nosaltres.»  Mentre  subsistirà  el  món,  és  a  dir,  fins  que  s'acabi 
el  temps,  fins  que  arribarà  l'eternitat  i  s’acabarà  la  successió 
de  les  generacions  humanes  sobre  la  terra,  es  cometran  pecats 
i  delictes  i  Déu  serà  injuriat;  i,  per  tant,  la  Iglésia,  dipositଠ
ria  de  les  institucions  fetes  per  Jesucrist,  posseint  l'admira¬ 
ble  sacrifici  instituït  pel  Redemptor  la  nit  del  Dijous  Sant  i 
consumat  al  Divendres  sobre  el  Calvari,  cada  dia  practica  la 
mística  efusió  de  la  sang  de  l’Anyell  immaculat  que  posseeix 
una  immensa  virtut  satisfactòria  i  pacificadora,  per  a  aplacar 
la  Justícia  eterna  irritada  pels  pecats  dels  homes. 

Seduïts  pel  Príncep  de  la  mentida,  els  anarquistes  cerquen 
també,  en  l’efusió  de  la  sang,  un  calmant  per  a  la  irritació  de 
les  seves  ànimes  grolleres  i  desequilibrades.  Sant  Pau  explica 
admirablement  el  misteri  de  la  sang  i  determina  els  efectes 
oposats  de  la  seva  efusió.  Hi  ha  efusió  de  sang  que  clama 
venjança  a  la  Justícia  divina;  la  sang  crida  sang.  Un  delicte 
excita  altre  delicte,  i  des  del  primer  delicte  a  la  terra  comès 
pels  nostres  primers  pares,  com  en  la  humanitat  es  van  come¬ 
tent  una  cadena  interminable  de  delictes,  el  delicte  no  hauria 
trobat  remei,  el  pecat  hauria  esclavitzat  a  l'home,  si  el  Verb 
de  Déu,  Sabiduria  eterna,  no  s’hagués  encarnat,  i  amb  la  vo¬ 
luntària  i  misericordiosa  efusió  de  la  seva  sang  no  hagués 
donat  a  l'home  potestat  de  fer-se  fill  de  Déu  i  divinitzar  la 
seva  vida. 

Per  això  quan  Sant  Pau  parla  del  pacte  d'aliança  convin¬ 
gut  per  Jesucrist  com  mediador  entre  Déu  i  els  homes  pro¬ 
duint  una  sublim  pau  d'amistat,  diu  que  la  sang  de  Jesús 
clama  des  de  la  terra  amb  molta  major  eloqüència  que  no 
pas  la  sang  del  just  Abel.  Aquesta  clamava  venjança,  i  la  de 
Jesucrist  clama  perdó,  misericòrdia  i  pau,  reconciliant  entre 
si  totes  les  coses  i  produint  l'harmonia  universal,  que  men¬ 
tre  dura  el  desterro  de  la  vida  terrenal  és  imperfecta  i  sols 
la  veiem  en  esperit;  però  que  a  l'arribar  l'eternitat,  obrada  la 
selecció  del  judici  de  Déu  i  renovada  la  humanitat  i  confor- 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG 


249 


mada  amb  la  perfecció  de  Jesús,  l’home  típic  i  exemplar,  serà 
harmonia  pcrfectíssima  i  sempiterna. 

Jesús  és  la  principal  i  essencial  víctima  del  gran  sacrifici 
d’expiació  i  de  pau  en  el  llinatge  humà;  però  cl  seu  sacrifici 
continua  i  es  completa  en  els  seus  membres  qui  participen 
de  la  seva  vida;  i  tots  els  homes  havem  d'acompanyar  a 
Jesús  en  la  passió,  si  volem  participar  de  la  seva  glòria  eter¬ 
na.  I.a  vida  consagrada  al  plaer  no  és  una  vida  cristiana.  Amb 
l’espasa  del  deure  havem  de  sacrificar  en  nosaltres  les  grolle¬ 
ries  de  la  vanitat  i  de  la  sensualitat,  i  fent  prevaler  l’esperit 
havem  de  consagrar  la  nostra  vida  a  Déu.  El  món  no  vol  oir 
aquestes  doctrines  i  es  tapa  les  orelles;  i,  no  obstant,  aquesta 
és  lunica  doctrina  de  salvació.  El  món  avorreix  als  anarquistes 
i  voldria  extirpar-los;  i,  no  obstant,  el  món  i  els  anarquistes 
pateixen  del  mateix  mal.  Uns  i  altres  adoren  el  mateix  ídol, 
que  és  el  plaer;  el  món  li  ofereix  i  consagra  l’encens  de  tota 
classe  de  delícies  i  la  satisfacció  de  totes  les  concupiscències, 
els  anarquistes  el  sacrifici  de  la  sang  humana.  En  el  culte 
idolàtric  de  la  matèria  sempre  hi  ha  hagut  aquestes  dues  me¬ 
nes  de  sacrificis,  els  desfrenats  plaers  i  les  crueltats  sanguinଠ
ries.  I  aquest  avui  dia  continua  essent  el  culte  de  tots  aquells 
qui  rebutgen  l’Evangeli  de  Jesús. 


VII 

El  Martiri  en  la  jerarquia  de  l’amor 

Vos  dèiem  al  començament  d’aquesta  Carta  que  existia 
una  magnífica  jerarquia  de  santedat,  i  que  al  cim  d’ella  i 
com  a  font  i  principi  hi  havia  Déu  omnipotent  i  etern,  tres 
cops  Sant,  qui  s’havia  manifestat  al  món  enviant-li  sa  Pa¬ 
raula  sobirana  i  indefectible,  qui  s’encarnà  i  féu  home  per  a 
restaurar  la  humanitat  i  constituir  en  ella  l’excelsa  jerarquia 
de  la  santedat. 


250 


J.  TORRAS  I  BAGES 

El  principi  ordenador  d'aquesta  jerarquia  és  l'amor.  L’ho¬ 
me  únicament  s’enlaira  per  medi  de  l’amor.  L’antiga  idolatria 
no  coneixia  l’amor  d’excelsitud  que  encomanà  al  món  Nostre 
Senyor  Jesucrist,  però  tenia  una  idea  exacta,  encara  que 
material  i  grollera,  de  l’amor,  i  per  això  el  representava  amb 
ales,  perquè  comprenia  que  per  aquest  sentiment  l’home  ad¬ 
quireix  una  força  de  penetració;  i  Sant  Tomàs  el  compara 
a  la  sageta,  que,  segons  és  la  força  que  la  impulsa,  es  clava 
més  o  menys  endins  del  blanc  a  què  es  dirigeix.  I  tots  els 
teòlegs,  i  fins  la  mateixa  Iglésia,  ensenyen  que  solament  per 
medi  de  l’amor  l’home  pot  unir-se  amb  son  Déu,  i  que  la  per¬ 
fecció  de  l’home  depèn  de  la  perfecció  del  seu  amor.  I  fins 
vos  direm,  caríssims,  que  el  mateix  sentit  comú  natural  i  la 
humana  filosofia  demostren  la  força  d'elevació  que  posseeix 
l'amor  i  que,  segons  és  l'amor,  és  també  l’home  que  el  pro¬ 
fessa.  Els  amors  d’una  persona  designen  evidentment  qui  és 
ella  en  tota  sa  integritat,  la  llum  de  sa  intel·ligència,  la  rectitud 
de  la  seva  voluntat  i  la  delicadesa  dels  seus  sentiments.  Cone¬ 
gut  l’objecte  dels  amors  d’una  persona,  coneixem  perfecta¬ 
ment  a  ella,  i  per  això,  mitjançant  el  coneixement  de  l'amor, 
per  si  mateixa  queda  determinada  la  jerarquia  de  la  perfec¬ 
ció  i  santedat  humana;  així  com  també,  conegut  l'odi,  per  si 
mateixa  queda  constituïda  la  vil  jerarquia  del  pecat. 

La  jerarquia  de  l’amor  comença  en  Déu,  de  qui  diu  l’evan¬ 
gelista  Sant  Joan1  que  és  amor;  i  d’aquesta  immensa  mar 
d’amor  deriven  els  amors  vers  i  purs  de  totes  les  criatures 
dels  cels,  de  la  terra  i  dels  abismes;  i  a  Ell  tomen,  constituint- 
se  d’aquesta  manera  la  universalitat  de  l'amor,  distribuït  en 
diferents  graus  i  categories  dins  d’una  sublim  i  santíssima 
unitat.  Qui  no  s’aparta  d'aquesta  unitat  i  simplicitat  de  l’amor 
té  assegurada  la  salvació. 

Tota  1  ascesi  cristiana,  tota  la  purificació  de  la  consciència 
humana,  tot  el  treball  de  la  penitència  i  mortificació  que  pre- 


1  IV,  16. 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG 


251 


dicà  ja  en  les  riberes  del  riu  Jordà  Sant  Joan  Baptista  com  a 
preparació  del  Cristianisme,  i  que  tots  els  sants  han  predicat 
en  totes  les  èpoques  de  la  Iglésia,  tota  aquesta  mortificació  i 
penitència  cristiana,  no  és  altra  cosa  que  una  castificació  de 
l'amor,  perquè  quan  l'amor  de  l’home  és  pur,  la  seva  vida  és 
pura  i  està  en  camí  de  salvació  eterna. 

De  la  seva  font,  de  Déu,  l’amor  ix  puríssim,  però  a  l'es- 
campar-se  per  les  criatures  racionals  sovint  s'enterboleix,  i 
en  lloc  de  seguir  les  direccions  marcades  per  l’omnipotència  i 
sabiduria  del  Criador,  i  que  el  Verb  encarnat  assenyalà  tam¬ 
bé  d'una  manera  claríssima,  ratificant  els  preceptes  naturals, 
l'home  desvia  aquest  amor  seguint  camins  criminals  on  troba 
la  corrupció  de  l’amor,  que  és  el  pecat. 

Els  antics  profetes,  amb  una  intuïció  divina  i  una  eloqüèn¬ 
cia  d'expressió  admirable,  a  la  desviació  primària  i  essencial 
de  l’amor,  a  l’amor  que  la  criatura  deu  a  son  Senyor,  quan  el 
tributà  a  la  criatura,  als  esperits  invisibles  o  als  elements 
materials  del  món,  quan  deixant  al  Déu  viu  tributa  culte  als 
déus  morts,  a  aquesta  desviació  de  l’amor  l'anomenen  forni¬ 
cació.  Israel  fornicava  quan,  deixant  el  culte  del  Déu  viu,  s'en- 
tregava  a  la  idolatria.  I  avui,  caríssims  germans  i  fills,  aquesta 
immunda  fornicació  que  els  profetes  de  sublim  esperit  com¬ 
paraven  a  una  brutícia  fastigosa,  avui  aquesta  brutícia,  re- 
vestint-se  de  formes  elegants,  torna  a  ésser  el  gran  plaer  de 
molts  esperits  civilitzats;  i  una  mena  d’idolatria,  el  culte  de 
la  matèria,  s’emporta  un  amor  exclusivista  d'una  gran  part 
d'homes. 

L'amor  és  verdaderament  una  cosa  divina,  i  per  això  sols 
es  purifica  si  s’enlaira  a  les  altures  divines,  com  l’aigua  que 
baixa  dels  cims  més  alts  és  la  més  pura  i  la  més  saludable. 
Quan  és  l’amor  de  Déu  el  qui  engendra  els  amors  humans  en 
tota  sa  immensa  varietat,  i  fins  l'amor  als  animals  irracionals 
i  a  les  coses  inanimades,  com  ha  succeït  i  succeeix  amb  els 
sants,  i  amb  una  admirable  poesia  trobem  en  Sant  Francesc, 
aleshores  la  immensa  varietat  dels  amors  té  una  puresa  di¬ 
vina,  i  l’amor  a  la  família,  a  la  pàtria,  a  la  ciència  i  a  l'art 


252 


J.  TORRAS  I  BAGES 


és  com  una  anticipació  de  l’amor  etern  que  constitueix  les 
delícies  de  la  glòria. 

I  perquè  el  ritme  fonamental  de  la  vida  ha  d'ésser  l’amor, 
el  precepte  essencial  de  la  Llei  i  que  enclou  tots  els  demés 
preceptes  és  també  l'amor;  i  en  la  jerarquia  tindrà  un  grau 
més  elevat  aquell  qui  hagi  tingut  un  amor  més  intens  i  pur. 
Tots  els  sants  han  estimat  a  Déu  d’una  manera  heroica;  per 
Ell  han  viscut,  son  pensament  era  com  un  raig  de  la  intel- 
ligència  divina  que  els  il·luminava  per  medi  de  la  fe;  la  fe 
constituïa  no  sols  la  llum  del  seu  enteniment  i  el  compàs 
dels  afectes  del  seu  cor,  sinó  que  era,  a  més,  també  la  brúixo¬ 
la  de  tota  la  seva  vida.  Estaven  dedicats  a  Déu,  i  la  paraula 
sant  no  significa  altra  cosa  que  un  home  dedicat  i  consagrat 
a  Déu;  i  entre  els  sants,  en  la  jerarquia  de  l’amor,  es  conside¬ 
ren  en  un  grau  superior  i  en  una  dignitat  més  eminent  aquells 
homes  qui  han  fet  de  si  mateixos  un  sacrifici  a  Déu  i  per 
amor  d’Ell  han  donat  generosament  la  sang.  Tals  són  els 
màrtirs  de  Nostre  Senyor  Jesucrist. 


VIII 

Eficàcia  i  fecunditat  del  Martiri 

El  martiri  és  l'acte  més  sublim  que  pot  practicar  un  home, 
és  una  magnanimitat  sobirana;  és  la  funció  més  solemne  de 
culte  i  d’adoració  envers  Déu  que  pot  fer  l’home  el  sacrificar 
el  propi  cos  i  oferir  la  pròpia  sang.  Ja  ho  digué  el  diví  Sal¬ 
vador:  1  «No  hi  ha  amor  més  gran  que  el  d’aquell  qui  dóna 
la  vida  pels  seus  amics.»  I  Sant  Tomàs 2  explica  com  el  marti¬ 
ri  és,  entre  tots  els  actes  virtuosos,  el  qui  majorment  demos- 

1.  Joan,  XV,  13. 

2.  2-2,  q.  124,  a.  111. 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG 


253 


tra  la  perfecció  de  la  caritat  o  amor  sobrenatural,  puix,  diu 
el  Sant  Doctor,  que  un  home  demostra  la  fortalesa  del  seu 
amor  en  quant  per  ell  desprecia  les  coses  més  estimades  i 
vol  sofrir  les  més  odioses,  i  entre  tots  els  béns  de  la  vida 
present  el  que  l'home  més  estima  és  la  pròpia  vida  i  el  que 
més  odia  és  la  pròpia  mort,  sobretot  si  va  acompanyada  dels 
sofriments  o  turments  corporals,  per  a  fugir  dels  quals  fins 
els  animals  s’abstenen,  diu  Sant  Agustí,  de  la  més  vehement 
voluptuositat. 

Per  això  quan  un  home,  mitjançant  la  generosa  efusió  de  la 
pròpia  sang,  ha  sacrificat  la  seva  vida  entremig  de  turments 
per  amor  de  Déu,  la  Iglésia  eleva  aquest  home  a  l’honor  dels 
altars  i  el  posa  en  els  graus  pròxims  a  Jesucrist,  Rei  de  tots 
els  màrtirs,  en  la  jerarquia  de  l'amor.  Així  acaba  de  passar 
amb  el  nostre  paisà,  el  gloriós  Pere  Almató,  honor  de  la  nos¬ 
tra  Diòcesi  i  de  la  sagrada  Ordre  de  Nostre  Pare  Sant  Domin¬ 
go,  el  culte  públic  del  qual  anem  a  inaugurar,  i  amb  aquest 
motiu  escrivim  la  present  Carta  pastoral. 

L’home  en  tant  és  més  sant  en  quant  està  unit  amb  Jesu¬ 
crist,  Fill  de  Déu  i  Fill  de  l'home,  amb  vincles  de  major  inti¬ 
mitat;  i  el  llaç  del  martiri  és  el  més  íntim  de  què  és  capaç 
la  naturalesa  humana.  Per  això  quan  celebrem  el  sacrifici  de 
la  Missa,  és  a  dir,  quan  místicament  practiquem  l’efusió  de 
la  sang  de  Jesucrist  oferint-la  per  la  salvació  del  món,  cada 
dia  fem  memòria  de  les  primícies  del  martiri  cristià,  d'a¬ 
quells  qui  barrejaren  la  seva  sang  amb  la  de  Jesucrist  donant 
la  vida  per  amor  del  Redemptor.  Podem  dir  que  el  sacrifici 
de  Jesucrist  i  el  sacrifici  dels  màrtirs,  qui  han  patit  i  patiran 
en  tots  els  segles  de  la  història  cristiana,  no  formen  més  que 
un  sol  sacrifici;  la  víctima  és  la  mateixa,  el  cos  de  la  humani¬ 
tat  fidel,  el  cap  de  la  qual  és  Jesucrist;  el  mòbil  és  el  mateix, 
l'amor  sobrenatural.  D'aquí  ve  la  força  de  santedat  que  té 
l'efusió  de  la  sang  dels  màrtirs. 

L’efusió  de  sang  és  sempre  un  signe  prodigiós.  El  preu 
de  la  nostra  redempció  és  la  sang  de  Nostre  Senyor  Jesucrist; 
per  ella  alcancem  la  dignitat  de  fills  de  Déu  per  adopció,  i 


254 


J.  TORRAS  I  BAGES 


l’herència  eterna  de  la  glòria.  La  sang  de  Jesucrist  és  la 
clau  que  ens  obre  les  portes  de  la  verdadera  vida,  i  sense 
la  seva  efusió  nosaltres  no  coneixeríem  els  inefables  misteris 
de  l'amor,  font  inestroncable  de  la  vida.  Tothom  sap  que  la 
vida  se’ns  comunica  per  la  sang,  que  per  ella  se'ns  transmet 
l’herència,  no  sols  dels  béns  i  cabals  dels  nostres  pares,  sinó 
també,  molt  sovint,  el  seu  temperament,  els  seus  defectes,  els 
seus  instints  i  inclinacions.  La  sang  té  una  força  aglutinant, 
ella  constitueix  les  famílies,  les  regions,  les  nacions  i  les  ra¬ 
ces;  i  la  Iglésia,  nostra  Mare,  així  com  ens  imposa  el  dogma 
de  la  fraternitat  entre  tots  els  homes  de  la  terra,  al  mateix 
temps  ens  ensenya  que  una  mateixa  sang  circula  entre  tots 
els  homes  del  llinatge  humà,  perquè  tots  procedim  d’uns  pri¬ 
mers  i  únics  pares.  Per  la  sang  estem  units  amb  Déu  i  em¬ 
parentàrem  amb  Déu  i  fórem  fets  familiars  de  Déu,  perquè 
per  les  venes  de  son  Unigènit  Fill,  fet  home,  hi  corria  la  nos¬ 
tra  pròpia  sang;  i  la  circulació  de  l'amor,  tant  diví  com  humà, 
pels  diferents  graus  de  la  seva  jerarquia  està  en  relació  ín¬ 
tima  amb  la  comunicació  de  la  sang. 

El  misteri  de  la  sang,  doncs,  abraça  el  món  de  la  natura¬ 
lesa  i  el  món  de  la  gràcia,  i  assenyala  la  vida  i  la  mort.  L'efu¬ 
sió  de  la  sang  del  màrtir  és  un  principi  de  vida.  Tots  ens 
alegrem,  caríssims,  en  la  solemne  commemoració  del  martiri 
del  Beat  Pere  Almató,  i  nostres  predecessors  en  la  fe,  allà  en 
les  catacumbes  cantaren  himnes  a  les  victòries  dels  màrtirs, 
i  els  grans  apologistes  d’aquella  època  deien  que  la  sang  dels 
màrtirs  era  llavor  de  nous  cristians;  i  és  indubtable  que  la 
vida  de  la  fe  i  de  l'amor  a  Déu  es  transmet  per  la  sang,  com 
rebem  també  la  vida  natural  per  la  transmissió  de  la  sang 
dels  nostres  pares.  D'aquí  ve  que  en  totes  les  èpoques  de  la 
Iglésia  l'abundància  de  màrtirs  s’ha  considerat  senyal  evi¬ 
dent  de  fecunditat,  i  per  això  els  perseguidors  de  la  Religió 
són  factors  de  gran  eficàcia,  de  qui  es  val  la  Providència 
per  a  la  multiplicació  de  la  vida  espiritual  entre  els  homes. 


255 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG 

IX 

Els  Màrtirs  i  els  Anarquistes 

Un  màrtir  és,  doncs,  un  home  qui  compleix  admirablement 
la  seva  missió  dins  de  la  col·lectivitat  humana:  presta  testimo¬ 
ni  de  la  Veritat  i  de  la  Justícia,  i,  portat  de  l’amor  a  la  Veritat 
i  la  Justícia,  que  resideixen  essencialment  en  Jesucrist  i  en 
sa  doctrina,  dóna  generosament  la  seva  sang  i  amb  ella  signa 
la  seva  heroica  declaració.  Deixa  aquesta  vida  transitòria 
per  la  vida  eterna;  però  la  seva  influència  continua  sobre  la 
terra,  que  ha  il·luminat  amb  les  resplendors  de  la  Veritat  i  ha 
enriquit  amb  els  tresors  d’un  sublim  amor. 

L’anarquista  sent  d'una  manera  confusa  el  gran  misteri 
de  la  sang,  la  necessitat  de  les  satisfaccions  que  dels  homes 
exigeix  la  justícia  absoluta;  i  la  seva  ànima  materialitzada 
entén  la  justícia,  l'expiació  i  la  igualtat  humanes  d’una  mane¬ 
ra  material.  En  la  interpretació  de  la  felicitat  humana  pres¬ 
cindeix  de  l'esperit,  no  comprèn  la  benaurança  evangèlica.  Es 
troba  en  una  situació  d’esperit  semblant  a  la  dels  jueus,  qui 
entenien  les  eternes  doctrines  dels  profetes  qui  anunciaven 
el  regne  universal  de  la  justícia  i  de  la  pau  com  un  predomini 
polític  de  la  seva  raça,  i  rebutjaren  el  Messies,  qui  vingué  a 
establir  el  regne  de  Déu  entre  els  homes  d’una  manera  espi¬ 
ritual,  en  perenne  renovació,  a  fi  que  així  resplendís  més  el 
mèrit  dels  escollits  i  el  gran  drama  de  la  llibertat  humana 
s'anés  desenrotllant  fins  arribar  a  la  seva  fi. 

Per  això  l'anarquista  qui  mor  pel  seu  ideal  és  un  home 
fracassat,  no  queda  lligat  amb  el  moviment  general  i  rítmic 
de  la  humanitat,  és  un  element  que  la  humanitat  despedeix 
de  si,  no  és  un  element  assimilable;  i  constitueix  una  de  tan¬ 
tes  impureses  de  què  s'ha  d'anar  desprenent  el  moviment 
humà  en  son  curs  envers  la  perfecció  que  vingué  a  predicar 
Jesús  Senyor  nostre,  i  que  en  l'últim  dia  del  món  Ell  comple¬ 
tarà  en  sa  infinita  misericòrdia.  Al  contrari,  el  sant  és  l'home 
per  excel·lència,  l’home  perfet,  i  té  una  condició  tan  excel·lent 


J.  TORRAS  I  BAGES 


256 

d’assimilació,  que  el  sant  és  un  home  de  totes  les  èpoques,  de 
tots  els  països  i  de  totes  les  classes  socials.  Mai  envelleix,  i 
passa  de  civilització  a  civilització  sense  cap  dificultat.  És  de 
tots  els  segles.  Els  màrtirs  romans,  Sant  Sebastià  i  Santa  Ce¬ 
cília  per  exemple,  viuen  avui  en  la  humanitat  universal  i 
vuiran  sempre  sobre  la  terra.  Participen  de  la  immortalitat 
de  Jesús  ressuscitat,  s’han  revestit  de  Jesús  i  no  hi  ha  home 
que  no  lligui  amb  Jesucrist,  que  és  l'home  perfet  per  excel- 
lència.  Els  sants  són  ciutadans  de  totes  les  societats;  els  anar¬ 
quistes  són  incompatibles  amb  qualsevol  organització  social 
capaç  de  vida. 

El  màrtir  i  l’anarquista  representen  dos  ordres  oposats  i 
contraris.  Representen  el  sí  i  el  no  de  què  ens  parla  Sant 
Pau.  El  màrtir  és  un  testimoni  d’una  Llei  eterna  i  d’una 
Veritat  invariable;  l'anarquista  significa  la  negació  de  la  Llei, 
ell  es  presum  superior  a  la  Llei  i  vol  fer  la  llei  a  tot  el  món 
i  nega  la  veritat.  Per  ell  la  veritat  no  existeix,  perquè  si  con¬ 
fessava  que  existia  ja  no  seria  anarquista  i  tindria  de  sub- 
jectar-se  a  la  Veritat,  que  o  no  és  res,  o  ha  d’ésser  la  llei  de 
l’home  racional.  Per  això  diem  que  l'anarquista  és  un  home 
fracassat;  en  l'ordre  moral  de  l'univers  de  les  criatures  intel- 
lectuals,  en  el  món  dels  esperits  queda  deslligat  del  sistema 
general  de  la  vida;  per  això  és  el  profeta  i  l'apòstol  de  la 
mort;  i  fins  quan  ell  mor  i  vol  morir  en  protesta  de  fideli¬ 
tat  als  seus  ideals,  la  seva  mort  és  estèril,  i  més  encara  que 
estèril  és  perniciosa.  És  un  màrtir  al  revés,  i,  usant  la  frase 
del  Psalmista,1  podem  dir  que  la  fanàtica  efusió  de  la  seva 
sang  infecta  la  terra. 

X 

Glorificació  del  Martiri  en  nostres  dies 

La  glorificació  del  martiri  és  avui  de  molta  oportunitat, 
i  per  això  aprofitem  l’ocasió  present  per  a  convidar-vos  a  la 


1.  CV,  38. 


257 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG 


reflexió  sobre  el  fet  constant  de  la  Iglésia  catòlica  de  criar 
homes  i  dones  heroics  qui  són  testimonis  de  la  Veritat  eterna 
i  de  la  Llei  de  vida  que  vingué  a  ensenyar-nos  el  Verb  etern, 
Jesús,  llum  del  nostre  enteniment  i  amor  dels  nostres  cors. 
El  fet  de  l’anarquisme  té  una  gran  relació  de  contrarietat 
amb  el  fet  del  martiri,  i  quan  entremig  nostre  hi  ha  tants 
desgraciats  fanàtics,  germans  nostres  per  la  naturalesa  i  per 
la  redempció  de  Jesucrist,  qui  neguen  la  Veritat  i  la  Llei  i 
diuen  que  volen  constitur  una  societat  sense  Veritat  i  sense 
Llei,  la  Iglésia  presenta  a  la  consideració  dels  cristians  els 
màrtirs  que  vessaren  la  seva  sang  per  la  Veritat  i  per  la  Llei. 
I  quan  veiem  que  la  mentida,  ofuscant  l'enteniment  de  l'a¬ 
narquista,  li  subleva  les  passions  i  li  desfrena  l'odi  contra 
-els  demés  homes,  i  escampa  la  mort  i  la  destrucció  en  la  so¬ 
cietat,  i  es  proclama  apòstol  de  l’anihilació,  com  succeeix  avui 
-dia,  just  és  que  paguem  un  tribut  de  veneració  i  d'amor  als 
homes  de  les  grans  afirmacions  de  la  Veritat  i  de  la  Llei,  i  que 
segellaren  les  seves  afirmacions  amb  l'efusió  generosa  de  la 
pròpia  sang,  com  són  els  màrtirs  de  Nostre  Senyor  Jesu- 
-crist,  com  és  el  nostre  estimat  conterrani  el  Beat  Pere  Alma- 
tó.  A  l'espectacle  freqüent  avui  dia  de  les  explosions  de  l'odi 
huma  que  sembren  la  desolacio  i  la  mort  enmig  de  les  nostres 
^ciutats,  devem  contraposar  l'espectacle  de  l'amor  a  Déu  i  al 
pròxim  dels  màrtirs  de  Jesucrist  qui  escampen  el  místic  aro¬ 
ma,  el  bon  olor  de  Crist,  amb  la  dignitat,  amb  la  suavitat,  amb 
l’exemplaritat  del  qui  mor  per  la  Veritat  i  per  la  Llei,  que 
són  un  principi  necessari  per  a  la  salvació  eterna  dels  homes 
,i  base  imprescindible  de  tota  edificació  social.  Anarquisme  i 
edificació  social  són  dos  termes  antitètics;  i  per  a  la  humilia¬ 
ció  de  la  supèrbia  humana,  rebel  a  Jesucrist,  qui  vingué  a 
ensenyar-nos  la  Veritat  i  la  Llei,  Déu  permet  l'escàndol  dels 
anarquistes,  concretació  pràctica  de  l'escàndol  de  l'anarquia 
intel·lectual,  de  la  negació  especulativa  i  literària  de  la  Veritat 
i  de  la  Llei,  feta  per  pura  vanitat  moltes  vegades,  i  altres  per 
una  concupiscència  d'ordre  racional  d'esperits  lleugers  i  in¬ 
capaços,  ànimes  tèbies  de  les  quals  diu  la  Sabiduria  eterna  que 

17 


J.  TORRAS  I  BAGES 


258 

li  fan  venir  el  vòmit  a  la  boca.  «Així  fossin  freds  o  calents,  i 
no  tebis»,  diu  la  Sagrada  Bíblia.1  Hi  ha  molts  homes  avui  dia 
que  es  volen  situar  entre  la  Llum  i  les  tenebres,  entre  la 
Veritat  i  la  mentida,  petits  Júpiters  entonats  qui  es  pensen 
així  glorificar-se. 

No  vulgueu  mai,  caríssims  diocesans  nostres,  ésser  ento¬ 
nats;  pel  camí  de  la  humilitat  trobareu  la  Veritat,  sigueu  de 
debò  deixebles  de  Jesucrist,  que  Ell  ens  ensenya  la  Veritat  i 
la  Llei,  i  Ell  ens  dóna  la  fortalesa  necessària  per  a  confessar 
la  Veritat  i  la  Llei,  que  amb  aquestes  dues  ales  ens  havem 
d’elevar  fins  a  la  Divinitat.  Així  el  poble  cristià  posa  al  costat 
de  Jesucrist  als  qui  moren  en  defensa  de  la  Veritat  i  de  la 
Llei,  i  el  certamen  de  la  fe  Sant  Pau  el  pinta  com  1  acte  de 
més  sublimitat  de  la  vida  humana. 

En  aquest  punt  trobem  una  admirable  semblança  entre 
l’apòstol  Sant  Pau  i  el  filosop  gentil  Sèneca.  Sant  Pau2  diu  que 
els  Apòstols  en  les  seves  lluites  i  contradiccions  i  persecucions 
de  tota  mena  per  a  complir  la  divina  missió  de  propagar  la  fe 
eren  un  espectacle  pel  món,  pels  àngels  i  pels  homes,  espec¬ 
tacle  preparat  pel  mateix  Déu.  X  el  filosop  gentil,3  després  de 
proposar  el  cas  interessant  d’un  jove  enèrgic  i  serè  qui  aguan¬ 
ta  l’envestida  d’una  fera  o  d'un  lleó,  i  encara  el  domina  i 
rendeix,  diu  que  aquest  espectacle  és  més  agradable  en  quant 
resulta  més  ben  executat;  mes  no  és  per  això  un  espectacle 
que  pugui  interessar  als  déus,  sinó  simplement  un  plaer  de 
la  humana  lleugeresa.  L’espectacle,  afegeix,  en  què  Déu  es  para 
quan  contempla  la  seva  obra,  i  és  digne  i  similar  de  Déu,  és 
l'home  fort  qui  es  manté  equilibrat  en  l’adversa  fortuna,  ma¬ 
jorment  si  ell  mateix  l’ha  provocada. 

El  Beat  Pere  Almató  per  a  trobar  la  mort  deixà  sa  família, 
sa  pàtria  i  sos  amics,  i  fou  a  cercar-la  i  provocar-la  amb  la 
predícació  de  l’Evangeli  de  la  pau  entre  els  idòlatres  del 
Ton  quin.  Fou  un  sincer  deixeble  de  la  Veritat  i  de  la  Llei. 

1.  Apocalipsi,  III,  16. 

2.  I  Corintis,  IV,  9. 

3.  De  Providentia,  37-39.  Parisiis,  1619. 


EL  MISTERI  DE  LA  SANG 


259 


Pregueu,  oh  gloriós  màrtir  de  la  fe  catòlica,  a  Nostre 
Senyor  Jesucrist,  per  l'amor  del  qual  generosament  donàreu 
la  sang;  pregueu  per  la  conservació  de  la  fe  en  aquesta  nos¬ 
tra  estimada  Diòcesi,  perquè  els  seus  fills  no  es  deixin  en¬ 
ganyar  pels  emissaris  de  l'error,  qui  voldren  destruir  el  regne 
de  la  llum  i  estendre  les  tenebres  sobre  la  terra,  a  fi  que 
tornés  a  regnar  en  el  món  el  Príncep  de  les  tenebres.  Doneu- 
nos  l’amor  de  la  Veritat  que  ennobleix  i  salva  a  l'home.  Perta- 
nesquéreu  a  una  Ordre  religiosa  que  té  per  lema  Veritas  i  que 
fou  anomenada  per  un  Papa  l'Ordre  de  la  Veritat.  Alcanceu- 
nos  la  fortalesa  de  la  vida,  avui  que  una  fluixedat  mortal  s’ha 
apoderat  dels  homes,  la  major  part  dels  quals,  reptant  per 
la  terra,  viuen  d'una  pastura  enterament  material,  i  són  inca¬ 
paços  d'alçar  son  esperit  a  la  consideració  de  la  noble  Veritat 
i  d'alimentar  son  cor  en  els  sentiments  del  sublim  amor  que 
deriva  de  les  altures  de  la  Font  puríssima  de  tots  els  amors 
purs,  Déu,  qui  és  caritat. 

Vós,  oh  gloriós  màrtir,  a  qui  piament  considerem  dirigint- 
vos  amb  serenitat  al  suplici  amb  els  rosaris  a  les  mans,  en 
celebració  de  la  solemnitat  que  omple  de  goig  les  nostres 
ànimes,  feu  que  aquesta  devoció  popular  i  santificant,  tan 
amada  dels  nostres  pares  i  la  més  recomanada  de  totes  per 
la  Iglésia  nostra  santa  Mare,  feu  que  el  Rosari  torni  a  ésser 
el  culte  domèstic  de  totes  les  cases  cristianes;  que  la  fe  i  la 
caritat  de  Jesucrist,  que  el  perfet  amor  sia  la  vida  de  la  nos¬ 
tra  ànima  aquí  a  la  terra,  a  fi  que  a  l'arribar  l'hora  de  la  nostra 
mort  puguem  obtenir  amb  companyia  vostra  la  felicitat  eter¬ 
na  de  la  glòria.  Amén. 

I  perquè  Déu  Senyor  nostre  es  digni  beneir  les  piadoses 
solemnitats  que  es  preparen  en  honor  del  benaurat  màrtir  de 
Crist,  el  nostre  paisà  Pere  Almató,  a  tots,  caríssims  germans 
i  fills,  vos  enviem  la  Nostra  pastoral  Benedicció  en  nom  del 
Pare  f,  del  Fill  t  i  de  l'Esperit  Sant  f.  Amén. 

Vic,  1  d'agost,  dia  de  Sant  Feliu,  màrtir  de  Girona,  de  1906. 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA 
CRISTIANlSSIMA* 


Sumari 

I.  La  persecució  de  la  Iglésia  de  França. 

II.  Un  nou  cant  del  poema  del  Cristianisme. 

III.  És  una  verdadera  persecució  religiosa. 

IV.  Fruits  i  víctimes  de  la  persecució. 

V.  La  glòria  del  martiri  i  la  selecció  dels  elegits. 

VI.  Oració  i  penitència  davant  de  la  persecució. 

VII.  Conservem  la  nostra  fe. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau 
en  Nostre  Senyor  Jesucrist. 


*  Pastoral  del  gener  del  1907,  escrita  sobre  la  persecució  que  sofria 
l’Església  a  França.  Per  a  molts  eclesiàstics  francesos,  entre  els  quals 
és  prou  conegut  el  nom  del  Doctor  Torras,  aquesta  pastoral  fou  un 
motiu  de  consol  i  de  coratge,  com  ho  foren  les  altres  cartes  particulars 
que  en  moments  tan  crítics  trameté  a  algun  d'ells,  concretament  al  bis¬ 
be  de  Perpinyà,  monsenyor  Carselade. 


261 


LA  CAIGUDA  DR  LA  FRANÇA  CRISTTANÍSSIMA 

Numquid  qui  cadit  non  resurget ?  Et  qui  aversus 
est,  non  revertetur? 

«Per  ventura  el  qui  cau  no  s'alçarà?  (Y  no  tornarà 
a  camí  el  desencaminat?» 

(Jeremies,  VIII,  4). 

I 

La  persecució  de  la  Iglésia  de  França 

Estem  en  ima  hora  solemne  en  què  la  Providència  de  Déu 
ens  acaba  de  donar  una  gran  lliçó,  i  les  lliçons  de  Déu  les 
hem  d’oir  amb  silenci  i  gran  respecte,  i  meditar-les  profun¬ 
dament. 

En  el  curs  de  les  centúries,  en  el  camí  que  el  poble  cris¬ 
tià  va  fent  en  aquest  món,  succeeixen  fets  extraordinaris, 
passen  guerres,  vénen  heretgies,  es  desencadenen  persecu¬ 
cions,  i  tot  el  Summe  governant  de  la  Iglésia  ho  ordena  pel 
nostre  bé.  La  nostra  fe  ha  d'augmentar-se,  i  la  nostra  vida 
purificar-se  davant  dels  grans  escàndols,  i  hem  de  prendre 
exemple  d'ells  per  a  evitar-los,  reconèixer  la  misèria  huma¬ 
na,  i  humiliar-nos  profundament  veient  que  totes  les  gran¬ 
deses  s’enfonsen,  i  que  estem  en  aquest  món  com  a  passat¬ 
gers  i  pelegrins,  que  no  tenim  aquí  ciutat  permanent,  sinó 
que,  ajudats  de  la  gràcia  divina  i  guiats  pel  magisteri  de  la 
Iglésia,  hem  d’anar  fent  via  envers  la  ciutat  celestial  i  eterna, 
la  societat  dels  escollits,  el  regne  de  la  glòria,  que  Jesucrist 
Senyor  nostre  ens  guanyà  amb  el  preu  inestimable  de  la  seva 
sang  preciosíssima. 

Quan  un  medita  en  la  història  passada,  no  s’estranya  de 
res  de  lo  que  pugui  passar  en  aquest  món,  i  la  sabiduria 
cristiana  consisteix  en  viure  en  una  gran  despreocupació,  en 
un  despreniment  total,  en  una  elevació  d’esperit  que  sura 


262 


J.  TORRAS  I  BAGBS 


sobre  els  diluvis  que  vénen  al  món  per  a  purificar-lo,  com  el 
diluvi  de  Noè  vingué  per  a  rentar  la  immundícia  humana;  sa¬ 
bent  els  cristians  que  la  Iglésia  catòlica  és  l’arca  de  salvació, 
dins  de  la  qual  estem  segurs  de  salvar-nos  del  naufragi. 

La  França  cristiana  està  ara  sofrint  un  diluvi,  puix  la  im- 
pietat  s’és  desencadenada  contra  la  Iglésia,  i  la  secta  maçòni- 
ca,  apoderada  del  govern  de  la  nació,  persegueix  per  medi  de 
lleis  iniqües  la  Religió  de  Jesucrist,  i  pretén  esborrar-la  d’a¬ 
quella  nació  que  era  anomenada  la  nació  cristianíssima.  Aques¬ 
ta  és  l'hora  del  poder  de  les  tenebres;  mes  l'esperit  del  mal, 
fins  quan  se  li  permet  esbravar-se  contra  els  fills  de  Déu, 
quan  persegueix,  turmenta,  calumnia  i  destrueix  a  la  Iglésia, 
treballa  per  la  glòria  divina,  i  purifica  i  dignifica  als  qui  són 
cridats  a  herència  eterna  de  la  glòria. 

Ara  ho  veiem  en  la  nació  veïna  nostra.  Els  bisbes  són  trets 
de  les  seves  cases.  El  Cardenal  Arquebisbe  de  París,  home 
venerable,  de  tota  una  vida  consagrada  al  sevei  de  Déu  i  del 
pròxim,  que  té  prop  de  noranta  anys,  vell  i  malalt,  és  llençat 
de  la  seva  casa,  que  feia  trenta  anys  que  hi  vivia,  i  els  periò¬ 
dics  de  la  secta  encara  se'n  mofen,  dient  que  haurà  d'anar 
a  dormir  sota  el  pont  del  riu  Sena;  i,  en  efecte,  ha  de  cercar 
acolliment  en  la  casa  d'un  piadós  ciutadà. 

És  un  espectacle  que  no  té  igual  en  la  història,  i  sols  com¬ 
parable  al  que  presentaven  les  ciutats  en  el  començament 
de  l’Edat  Mitjana,  quan  eren  invadides  pels  bàrbars  del  Nord, 
qui  destruïen  tota  una  civilització  sense  saber  lo  que  es  feien, 
i  anul·laven  institucions,  escoles,  monestirs,  i  deixaven  là  con¬ 
fusió  regnant  pertot. 

I  encara  lo  que  passa  a  França,  i  amenaça  a  Espanya,  és 
pitjor:  és  pitjor  que  els  grans  desastres  passats,  perquè 
aquests  eren  produïts,  o  bé  per  la  cobdícia  de  pobles  que  res 
més  intentaven  que  apoderar-se  d’altres  països  més  rics  que 
els  seus,  o  bé  per  sectes  religioses  que,  dins  de  les  seves  he¬ 
retgies  i  del  seu  odi  contra  la  religió  verdadera,  guardaven 
alguna  creença,  o  per  revolucions  polítiques  que  intentaven 
apoderar-se  del  govern  de  les  nacions;  però  avui,  a  França, 


I.A  CATGl.'DA  DB  LA  FRANÇA  CRTSTIANÍSSIMA 


263 


la  persecució  no  té  cap  principi  religiós,  ni  té  cap  creença; 
abomina  del  patriotisme,  que  fa  estimar  els  mèrits  i  grande¬ 
ses  passades;  no  obra  per  a  abatre  a  un  enemic  polític  que 
contraria  els  seus  ideals,  sinó  que  únicament  vol  destruir  el 
Cristianisme:  és  a  dir,  intenta  tiranitzar  les  consciències  i  im¬ 
pedir  el  regne  de  Déu  a  la  terra. 

És  el  diluvi  de  la  impietat,  de  la  qual  han  obert  les  cata¬ 
ractes  els  governants,  i  junts  amb  la  secta  maçònica  volen 
negar  la  França  cristiana.  L’arca  de  salvació,  no  obstant,  sura 
sobre  les  aigües  tèrboles  de  la  impietat,  i  els  homes  creients 
qui  creuen  i  amen  a  Jesucrist,  i  d'Ell  esperen  la  salvació 
eterna,  s’han  refugiat  en  ella,  i  la  santa  Iglésia  catòlica  a 
França  ha  donat  al  món  cristià  l'espectacle  de  la  unió  i  de 
l’obediència  i  del  sacrifici,  salvant  la  unitat,  la  dignitat  i  l'ho¬ 
nor  de  la  Iglésia  enmig  de  la  total  ruïna.  Els  bisbes  han 
deixat  les  seves  cases  i  els  béns  i  rendes  indignament  robats 
pel  govern,  abans  que  prevaricar  en  els  grans  principis  de  la 
Religió  catòlica  i  trencar  la  unitat  de  la  Iglésia,  que  és  una 
i  universal,  estesa  per  tot  el  món,  i  amb  un  sol  cap,  que  és 
el  Pontífex  Romà.  Han  vist  amb  llàgrimes  als  ulls,  però 
sense  rendir-se,  com  les  autoritats  civils  desfeien  els  Semi¬ 
naris,  escampaven  els  joves  aspirants  a  l’estat  sacerdotal,  i 
amb  gran  iniquitat  agregaven  a  l'exèrcit  i  feien  portar  les 
armes  a  sacerdots  i  estudiants,  com  una  revenja  sectària, 
perquè  no  podien  separar-los  de  la  unitat  de  la  Iglésia.  Els 
rectors  i  altres  eclesiàstics  fidelment  aguanten  els  seus  punts, 
malgrat  haver  sigut  condemnats  a  la  misèria  i  tenir  de  su¬ 
portar  injúries  i  violències.  Les  ordres  religioses  dispersades, 
i  els  homes  venerables  qui  les  formaven,  homes  molts  d’ells 
meritíssims  pels  serveis  prestats  al  país,  i  pels  seus  coneixe¬ 
ments  i  virtuts,  tractas  com  indignes  de  la  seva  pàtria;  les 
congregacions  de  dones  religioses,  que  eren  una  glòria  de  la 
França,  i  que  havien  fet  conèixer  el  nom  francès  per  tot  el 
món  amb  les  seves  obres  d'ensenyança  i  de  beneficència,  ara 
són  perseguides  sense  pietat  i  desfetes  i  anihilades  com  si 
fossin  companyies  de  dones  de  mal  viure. 


II 


264 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Un  nou  cant  del  poema  del  Cristianisme 

Però  l’Esperit  Sant  ha  juntat  i  fortificat  el  cor  de  tota: 
aquesta  gent  perseguida,  i  ells  amb  constància  heroica  no- 
s’han  apartat  del  deure,  han  sigut  fidels  a  la  Iglesia  de  Cnst,. 
i  aquesta  Iglésia  de  Crist  a  França,  perseguida,  escarmda  i 
empobrida,  es  presenta  avui  més  gloriosa  i  mes  amable  que 
en  els  temps  brillants  de  Bossuet  i  de  Fénelon,  i  amb  una 
eloqüència  major  que  la  que  posseïren  aquests  grans  Prelats 
i  Prínceps  de  l’eloqüència  cristiana,  predica  amb  els  seus  fets. 
la  doctrina  de  Jesucrist  i  l'excel·lència  de  l'Evangeli,  i  la  força 
heroica  d’esperit  que  comunica  a  les  ànimes  la  gràcia  cris- 

ticino.  • 

Oh  França  cristiana!  Semblava  que  els  anys  de  prosperi- 

tat  i  de  grandesa,  que  la  resplendor  de  les  lletres  i  de  les 
arts,  que  la  magnificència  de  les  riqueses,  que  1  elegància  de 
la  teva  vida  social,  havien  debilitat  el  teu  esperit,  i  que  no 
series  apta  per  a  suportar  la  prova  de  la  persecució;  però  a™, 
dónes  al  món  cristià  l'espectacle  de  1  abnegació  i  de  la  f 
talesa  i  del  sacrifici.  Avui  més  que  en  els  dies  de  la  teva 
glòria  mundana,  de  la  gran  literatura  cristiana  i  de  la  gran 
resplendor  externa  de  la  fecunditat  de  les  teves  obres,  avui 
més  que  abans,  per  la  teva  constància  i  esperit  de  sacrifici, 
avui  mereixes  ésser  anomenada  la  filla  primogènita  de  la 
Iglésia.  «La  ruïna  material  és  completa,  ens  escnu  el  nostre 
venerable  germà  i  estimat  amic  l’Il·lustríssim  Juli  de  Carsela- 
de  bisbe  de  Perpinyà,  però  l’honor  sacerdotal  es  salvat,  pas 
un  sol  dels  meus  sacerdots  no  ha  faltat  al  seu  deure.  Tots. 
han  estat  i  són  admirables  de  fidelitat  i  de  generositat.» 

L'espectacle  que  ofereix  avui  la  Iglésia  de  França  es  digne 
de  Déu,  dels  àngels  i  dels  homes.'  Semblava  que  se  h  podria: 


1.  I  Corintis,  IV,  9. 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMA  265 

aplicar  aquella  sentència  de  l'antic  filosop:  Malis  pacis  vexa - 
ta;  però  si  l’exuberància  de  la  vida  material,  si  les  comoditats, 
si  els  refinaments  artístics,  si  les  delícies  d’una  civilització 
excessiva  han  pogut  produir  en  un  gran  nombre  la  debilitació 
de  l'esperit,  i  un  cert  afogament  de  la  vida  cristiana,  aquesta 
vida  s’ha  concentrat  en  els  escollits,  fortificats  per  la  gràcia 
de  la  redempció,  i  veiem  ara  a  França  reproduïts  aquells  ad¬ 
mirables  exemples  que  ens  presenten  els  últims  temps  de  la 
civilització  romana,  on  apareix  una  brillant  vegetació  de 
flors  de  totes  les  virtuts  cristianes  que  germinen  sobre  la  po- 
dridura  del  paganisme  agonitzant. 

És  una  altra  manifestació  de  l'omnipotència  de  la  gràcia 
cristiana  en  el  corrent  dels  segles;  és  una  nova  demostració 
de  la  perennitat  de  la  fe  en  el  Redemptor  Jesús,  Déu  i  home 
verdader;  de  la  indissolubilitat  d’aquell  sublim  i  místic  matri¬ 
moni  entre  el  Verb  de  Déu  i  la  naturalesa  humana  que  s'obrà 
en  l'Encarnació  en  les  puríssimes  entranyes  de  la  Verge  Ma¬ 
ria;  és  un  nou  argument  de  com  la  fe  de  Jesús  lliga  amb 
totes  les  races  i  amb  totes  les  civilitzacions,  lo  mateix  amb 
l'artística  Grècia,  que  amb  la  greu  Roma,  i  que  ara  amb  la 
moderna  França;  i  és  una  glòria  de  la  flaca  humanitat  que  la 
fa  mereixedora  de  participar  d’una  dignitat  divina,  puix  su¬ 
porta  la  persecució  i  tota  classe  de  tribulacions  abans  que  fal¬ 
tar  a  la  fidelitat  a  Jesucrist,  qui  volgué  formar  part  del  nos¬ 
tre  llinatge  per  a  ennoblir-lo,  elevar-lo  i  salvar-lo.  És  una 
prova  de  que  la  Iglésia  de  Déu  mai  es  fa  vella  i  conserva  per¬ 
pètuament  la  fecunditat  d’esposa  que  engendra  fills  forts, 
generosos  i  invencibles,  tant  ara  com  en  les  primitives  per¬ 
secucions  de  Jerusalem  i  de  Roma.  És  una  nova  victòria  de 
l’esperit  sobre  la  carn  per  a  edificació  de  la  sensualitat  mo¬ 
derna. 

Oh!  Quant  cert  és  que  les  tiranies  que  han  volgut  destruir 
la  Iglésia  són  els  instruments  de  la  perfecció  i  santedat  del 
Cristianisme!  I  que  no  són  cosa  diferent  d’aquelles  tiranies 
dels  grans  imperis  orientals,  que  els  profetes  d'Israel  ens  pre¬ 
senten  com  els  instruments  de  què  es  valia  Déu  per  a  puri- 


266 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ficar  al  seu  poble  escollit,  símbol  del  poble  cristià,  instru¬ 
ments  que  després  el  Senyor  llençava  en  l’abisme  de  l'anihi¬ 
lació  i  del  no-res,  quan  havien  complert  la  seva  missió  d'ésser 
medis  de  reaccionar  el  poble  desvanescut,  que  altra  vegada 
aleshores  reapareixia  complint  el  destí  etern,  continuant  el 
corrent  de  la  humanitat  que  des  dels  primers  segles  del  lli¬ 
natge  va  cercant  a  son  Déu  i  l'herència  d’una  infinita  glòria; 
mentre  els  qui  han  oprimit  al  poble  dels  fills  de  Déu,  desapa¬ 
reixen  en  el  no-res,  són  la  polseguera  dels  segles  que  es  dei¬ 
xen  enrera,  i  el  poble  dels  cridats  a  la  salvació  va  fent  serena¬ 
ment  la  seva  via  envers  la  pàtria  immortal. 

El  capítol  de  la  història  de  l'actual  persecució  francesa 
és  un  altre  cant  del  diví  poema  del  Cristianisme  i  un  nou 
honor  de  la  Gàl·lia  cristiana,  que  continuarà  essent  un  poble 
predilecte  de  la  santa  Iglésia  catòlica.  Un  escriptor  no  fran¬ 
cès  ha  dit,  com  en  estil  profètic,  que  quan  la  vila  de  París 
ja  no  serà  poblada,  i  que  bona  part  dels  arcs  del  pont  de 
sobre  el  Sena  hauran  caigut;  quan  els  viatgers  aniran  a  vi¬ 
sitar  les  imponents  ruïnes  per  on  pasturarà  el  bestiar,  veu¬ 
ran  com  els  habitants  del  país  es  reuniran  en  la  rústica  iglé¬ 
sia  bastida  potser  amb  les  despulles  dels  palaus  caiguts  per  a 
adorar  al  Salvador  crucificat;  símbol  expressiu  de  la  perenni¬ 
tat  de  la  fe  en  les  nostres  races  d’Europa,  predestinades  a 
ésser  els  cabdills  de  la  civilització  cristiana  en  tot  el  món  i 
els  principals  instruments  de  salvació  eterna  del  nostre  lli¬ 
natge. 


III 

ÉS  UNA  VERDADERA  PERSECUCIÓ  RELIGIOSA 

No  sabem,  ni  havem  de  voler  averiguar,  els  plans  de  Déu 
sobre  la  gloriosa  nació  francesa,  perquè  els  pensaments  de 
Déu  disten  tant  dels  pensaments  dels  homes  com  dista  el  cel 
de  la  terra;  però  la  paraula  de  l’Evangeli  enclou  la  sabiduria 


LA  CAIGUDA  Dl-  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMA 


267 


divina,  i  és  la  clau  d’interpretació  de  la  història,  perquè  és  la 
manifestació  de  la  Veritat  invencible  i  les  seves  fórmules  són 
les  fórmules  de  la  vida. 

«El  regne  dels  cels,  diu  Jesús  en  l’Evangeli  de  Sant  Ma¬ 
teu,1  és  semblant  al  gra  de  mostassa  que,  prenent-la  un  home, 
la  sembrà  en  son  camp;  és  una  llavor  petitíssima  entre  totes 
les  llavors,  però  un  cop  ha  crescut  ve  a  ésser  més  gran  que 
tots  els  llegums,  i  es  fa  com  un  arbre,  de  manera  que  els 
ocells  del  cel  baixen  i  es  posen  en  les  seves  branques.» 

Aquest  símbol  o  paràbola  del  Mestre  celestial,  l'experièn¬ 
cia  dels  segles  ha  demostrat  que  enclou  una  sorprenent  reali¬ 
tat.  Una  llavor  de  mostassa  era  el  Cristianisme  quan  fou  sem¬ 
brat  en  la  terra  de  França,  lo  mateix  que  en  tot  el  món;  i 
aquella  llavor  petitíssima  es  convertí  en  un  arbre  tan  frondós 
i  esplèndid,  que  tenia  un  dels  primers  llocs  en  la  humanitat. 
Prop  de  vint  segles  de  Cristianisme  a  França  han  donat  a  la 
història  del  món  un  cabal  de  glòries  humanes  que  els  infeli¬ 
ços  francmaçons  que  avui  la  dominen  són  incapaços  de  com- 
pendre.  Tot  havia  sortit  del  petit  gra  de  mostassa  de  la  Fe 
catòlica,  el  pensament  nacional,  la  literatura,  les  arts,  la  legis¬ 
lació,  tot  era  animat  pel  Cristianisme,  tot  rebia  vida  de  la  pe¬ 
tita  llavor.  Eren  les  branques  de  l'arbre  que  havia  brotat  del 
gra  de  mostassa. 

Avui  la  secta  enemiga,  abusant  del  govern  de  la  nació,  amb 
la  destral  de  la  llei  ha  tallat  la  soca  de  l'esplèndid  arbre.  La 
Iglésia  catòlica  en  sa  organització  externa  avui  ha  sigut  des¬ 
truïda,  la  llei  de  l’enemic  ha  decretat  la  seva  decapitació,  puix 
el  Cap  visible  de  la  Iglésia,  YEpiscopus  Catholicae  Ecclesiae, 
el  Bisbe  de  tota  la  Iglésia  no  és  reconegut;  i  el  que  els  fidels 
cristians  depenen  d'ell  i  l’obeeixen  en  matèria  religiosa  és 
considerat  com  un  delicte  contra  l'Estat. 

Mai  ha  sigut  més  absurda  i  ridícula  que  avui  l’acusació 
d'ambició  política  contra  el  Sant  Pare;  poques  vegades  en  la 


1.  XIII,  31  i  32. 


268  j.  torras  I  bagb: 

història  de  les  maldats  humanes  es  trobarà  una  hipocresi; 
major  que  la  de  què  s'ha  revestit  el  Govern  francès  a  l'acusa] 
al  discretíssim  i  pacient  Pontífex  Pius  X,  de  no  voler  la  pat 
social.  La  secta  lo  que  pretén  no  és  la  pau,  sinó  la  mort  de 
la  Iglésia  catòlica,  lo  que  ella  intenta  amb  una  petulàncü 
repugnant  per  medi  dels  seus  instruments  governamental' 
és  que  el  Papa  s'avingui  amb  la  destrucció  de  la  Iglésia,  ami 
la  dissolució  de  son  organisme  diví,  i  les  injúries  i  les  violèn 
cies  contra  el  Pontífex  no  són  altra  cosa  que  la  ira  de  la  im 
pietat  contra  la  constància  de  la  fe.  Pere  serà  sempre  la  pedra 
incommovible  en  què  està  assentada  la  Iglésia,  i  la  pedra  que 
no  han  pogut  somoure  els  perseguidors  que  fins  ara  ha  tin¬ 
gut  la  Iglésia  no  la  somouran  tampoc  les  diabòliques  astúcies 
dels  governs  maçònics. 

Ells  no  volen  reconèixer  al  Papa  com  a  cap  de  la  Iglésia 
catòlica,  perquè  no  ha  volgut  consentir  en  deixar  d’ésser  tal 
cap;  perquè  no  ha  volgut  anul·lar-se  el  declaren  enemic  de  la 
nació  francesa,  pertorbador  de  la  seva  pau,  i  treuen  de  Fran¬ 
ça  al  Prelat  qui  el  representava.  I  l’impedir  la  comunicació 
del  cap  amb  els  membres,  l’amputació  del  cap  per  a  separar- 
lo  del  cos,  no  és  una  sentència  de  mort  contra  la  Iglésia? 


IV 

Fruits  i  víctimes  de  la  persecució 

De  consegüent,  legalment  el  Cristianisme  orgànic,  la  Iglé- 
sia  catòlica  avui  està  proscrita  de  França;  però  la  llei  dels 
homes,  la  llei  dels  dimonis,  ^serà  prou  poderosa  per  a  arren¬ 
car  dels  cors  cristians  la  fe,  l'amor  i  l'esperança  en  Jesucrist? 
tFarà  tancar  la  boca  dels  creients  qui  imploren  l’assistència 
del  Mediador  entre  Déu  i  els  homes?  La  persecució  legal, 
podrà  impedir  el  culte  catòlic? 

L'home  no  pot  respondre  a  aquesta  pregunta;  però  el  cris¬ 
tià  sap  que  si  la  secta  ha  pogut  tallar  la  soca  i  les  branques 


269 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMÀ 

de  l’arbre  sant  de  la  Religió  catòlica,  no  podrà  destruir  les 
arrels,  ni  llençar  fora  la  llavor  de  la  mostassa,  plena  de  po¬ 
tència  vital  i  que  després  dominarà  a  la  secta  vana  i  transi¬ 
tòria  com  a  la  fi  ha  dominat  totes  les  sectes  que  han  aparegut 
des  de  la  predicació  del  Cristianisme. 

El  Senyor  Omnipotent  i  misericordiós  es  compara  a  si 
mateix,  en  les  Sagrades  Escriptures,  respecte  a  la  manera 
com  governa  a  la  humanitat,  al  pagès  qui  conrea  els  seus 
camps  i  cuida  els  arbres  que  en  ells  creixen.  Tot  arbre  ha 
d’ésser  podat;  la  magnificència  de  son  brancatge,  el  luxe 
d’una  vegetació  esplèndida,  el  pagès  qui  no  cerca  l’efecte 
agradable  de  la  vista,  sinó  el  fruit  saborós  que  ha  de  delectar 
el  paladar  i  mantenir  el  cos,  ho  sacrifica,  perquè  coneix  que 
l’arbre  serà  més  productiu  si  el  poda  i  si  redueix  la  ufana 
de  les  seves  branques. 

El  càstig  i  la  penitència  són  una  necessitat  de  la  humanitat 
prevaricadora;  tot  pedagog  qui  vol  treure  deixebles  aprofitats 
té  un  sistema  de  càstigs,  i  el  Pedagog  celestial  qui  governa  als 
cristians,  que  són  els  deixebles  de  Jesucrist,  qui  s’eduquen 
en  la  seva  escola,  o  sia  en  la  Iglésia  catòlica,  envia  de  quan 
en  quan  càstigs  per  a  exercitar-los  en  la  resistència,  per  a 
fomentar  el  seu  valor,  per  a  estimular-los  en  la  pràctica  de 
les  virtuts,  per  a  ensenyar-los  el  despreniment  de  l’esperit 
del  món,  i  a  revestir-se  de  l'esperit  de  Déu,  que  és  esperit  de 
puresa,  d’amor  i  de  desinfecció  de  la  terrenal  brutícia.  Diu 
l’Esperit  Sant:  1  «Als  qui  estimo  els  reprenc  i  castigo.»  Tots 
els  Sants  han  considerat  les  tribulacions  com  misericòrdies 
divines  destinades  a  perfeccionar  aquells  a  qui  el  Senyor  vol 
ennoblir.  La  vida  cristiana  s'ha  de  sobreposar  a  la  vida  mun¬ 
dana,  l'esperit  ha  de  dominar  i  regir  la  matèria,  i  la  caritat  i 
amor  han  de  vèncer  l’egoisme.  I  per  això  el  Pedagog  celes¬ 
tial,  al  mantenir  contra  les  portes  de  l'infern  i  tot  el  poder 
de  les  tenebres  la  seva  escola  aquí  a  la  terra,  que  és  la  Iglé- 


1.  Apocalipsi,  III,  19. 


270 


J.  TORRAS  I  BAGES 

sia  catòlica,  no  obstant,  usa  uns  instruments  de  càstig,  valent- 
se  de  la  mateixa  malícia  humana  i  diabòlica,  que  després 
llençarà  a  l’infern,  quedant  en  definitiva  triomfant  la  bondat, 
la  puresa  i  l’amor,  fent-se  la  divina  selecció  dels  escollits  i 
dels  reprovats  en  l’hora  de  les  grans  liquidacions. 

Per  això,  caríssims,  en  aquests  temps  de  persecucions,  de 
predicació  de  falses  doctrines,  d’escàndols  i  corrupció  pú¬ 
blics,  convé  molt  afirmar  i  ratificar  la  nostra  fe,  alenar  la  nos¬ 
tra  esperança,  recordant  el  gran  i  evident  principi  amb  què 
governaven  la  seva  vida  els  primitius  patriarques  del  nostre 
llinatge  que  ens  recorda  la  Sagrada  Bíblia,1  qui  habitaven  en 
tendes  movibles,  perquè  sospiraven  per  una  altra  pàtria  per¬ 
manent  que  ve  després  del  curt  temps  que  dura  aquesta  vida 
terrenal;  i  aquest  gran  principi  l’apòstol  Sant  Pau2  ens  el 
recorda  a  tots  els  cristians  , perquè  visquem  amb  despreni¬ 
ment  fins  de  lo  més  lícit  i  honest  i  just  que  ens  és  agradable, 
perquè  estem  aquí  de  pas,  i  Déu,  summe  consol  i  alegria  de 
la  criatura  racional,  és  l’únic  fi,  perfecció  i  complement  de  la 
nostra  existència,  que  tot  lo  altre  és  incapaç  de  satisfer. 

És  clar  que  el  maliciós  i  cruel  podador  que  Déu  ha  per¬ 
mès  que  s’introduís  en  la  seva  Iglésia  a  França,  la  secta  ma- 
çònica,  al  tallar  les  esplèndides  branques  de  l'arbre  sortit  del 
gra  de  mostassa  de  la  fe  cristiana,  ha  fet  un  mal  impondera¬ 
ble,  i  serà  causa  de  ruïna  espiritual  a  molts  fills  de  l’antiga 
nació  cristianíssima.  El  poble  senzill  i  humil  serà  la  víctima 
més  desgraciada,  i  per  la  Iglésia  serà  aquest  el  pesar  més 
gran,  perquè  ella  existeix  principalment  pels  pobres  i  humils.3 
Suprimides  les  escoles  catòliques,  dominant  l'ateisme  en  tota 
la  vida  pública,  reduït  el  culte  de  Déu  a  un  culte  privat  i 
particular,  la  gran  massa  popular  quedarà  separada  de  la 
influència  de  la  Religió,  i  viurà  sense  noció  de  Déu,  de  la  vida 
eterna,  de  la  doctrina  de  Jesucrist,  única  que  salva,  i,  de 

1.  Miquees,  II,  10. 

2.  Hebreus,  XIII,  14. 

3.  Lluc,  IV,  18. 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMA  271 

consegüent,  serà  llençat  el  poble  a  una  vida  de  desesperació, 
sense  el  consol  maternal  de  la  Iglésia  i  baix  la  fèrula  deses¬ 
perant  de  l’Estat,  el  qual  no  és  regit  per  la  fe  i  la  caritat, 
sinó  per  l’egoisme  personal  d'escola  o  de  secta.  De  manera 
que  convé  molt  que  el  nostre  poble  comprengui  aquestes  ve¬ 
ritats,  i  que  no  se  li  faci  creure,  com  ho  donen  a  entendre 
molts  periòdics  i  persones  superficials,  que  la  persecució  de 
França,  i  la  que  s'intenta  a  Espanya,  no  és  dirigida  més  que 
contra  els  religiosos,  el  clero  i  les  autoritats  de  la  Iglésia.  Va 
principalment  contra  el  poble.  El  clero  llençat  del  seu  país 
ja  sap  lo  que  ha  de  fer,  perquè  Jesucrist,  que,  com  Déu 
que  és,  veia  ja  les  persecucions  que  havien  de  venir,  diu 
en  l'Evangeli:  1  «Si  us  llencen  d'una  ciutat  espolseu  el  vostre 
calçat  sobre  la  ciutat  rebel,  i  aneu's-en  a  una  altra,  que  s'a¬ 
profitarà  de  la  vostra  paraula.»  I  en  efecte,  així  ho  ha  fet  el 
clero  en  les  distintes  persecucions. 

El  vent  de  la  revolució  arramba  els  núvols  que  porten  en 
son  si  la  pluja  fecundant,  i  els  llença  sobre  un  país  que  la 
Providència  divina  vol  fertilitzar.  Perseguits  els  religiosos  i 
eclesiàstics,  i  obligats  a  sortir  de  França  en  la  primera  revo¬ 
lució,  ara  ja  fa  més  de  cent  anys,  passaren  en  molt  nombre 
a  Anglaterra,  i  aquesta  nació  potentíssima  s'aprofità  d'ells, 
els  quals  promogueren  en  aquell  país  la  restauració  catòlica, 
essent  dita  nació,  la  més  poderosa  del  món,  una  d’aquelles 
en  què  avui  dia  la  Iglésia  catòlica  viu  amb  més  llibertat,  i  és 
tractada  amb  més  consideracions,  després  de  més  de  tres 
centúries  de  cisma  i  heretgia. 

El  poble  és  el  qui  sofrirà  i  el  qui  serà  la  víctima  de  la 
impietat  dels  governs,  ell  és  el  més  indefens  ,i  els  qui  el  pri¬ 
ven  de  la  religió  que  salva  les  ànimes  pagaran  en  l’altre  món 
el  seu  monstruós  delicte.  «Més  els  valdria,  diu  l'Evangeli,2  que 
amb  una  mola  al  coll  fossin  negats  en  el  mar.» 


1.  Mateu,  X,  23. 

2.  Mateu,  XVIII,  6. 


272 


J.  TORRAS  I  BAGE 

V 

La  glòria  del  martiri  i  la  selecció  dels  elegits 

Entre  la  diversitat  de  sentiments  que  desperta  en  Tànim: 
cristiana  l’actual  persecució  de  França,  hi  excita  una  sublin 
espècie  de  goig  espiritual.  El  goig,  l'alegria  i  el  consol  que  e 
poble  cristià  sent  en  la  contemplació  dels  admirables  marti 
ris  dels  sants  qui  patiren  i  moriren  per  la  fe  de  Jesucrist 
Perquè  l'actual  persecució  és  el  martiri  de  la  Iglésia  de  Fran 
ça,  i  si  el  martiri  d'un  home  o  d'una  dona  particulars  sói 
admirables,  i  si  la  seva  passió  inspira  himnes  de  victòrú 
que  avui  encara  cantem  amb  entusiasme;  el  martiri,  la  per 
secució,  la  passió,  de  tot  un  poble  il·lustre,  el  poble  cristiz 
de  les  Gàl·lies,  és  clar  que  mou  encara  més  l’amor  i  l'alegriz 
triomfal  de  les  ànimes  generoses  que  es  glorien  en  les  victò 
ries  de  la  virtut  humana,  i  en  la  immortalitat  de  la  fe  qu< 
professen. 

Perquè  aquesta  persecució  i  aquest  martiri  són  una  novz 
Epifania,  és  a  dir,  una  nova  manifestació  de  Déu  al  món  pei 
medi  de  Jesucrist.  Avui,  en  el  segle  xx  i  en  la  nació  francesa 
famosa  per  tot  el  món  civilitzat,  la  fe  de  Jesús  és  tan  viva  : 
entusiasta  com  pocs  anys  després  de  la  Resurrecció  del  Sal 
vador  era  viva  entre  els  cristians  de  Jerusalem,  perseguit* 
de  mort  per  la  Sinagoga,  o  entre  els  ciutadans  de  Roma  que 
es  deixaven  portar  al  circ  per  a  ésser  devorats  de  les  bèsties 
La  persecució  actual  dels  maçons  a  França  ha  portat  una 
commoció  molt  més  forta  a  aquella  nació  i  a  tot  el  món  ci 
vilitzat,  de  la  que  portà  a  Roma  i  a  tot  I'Imperi  la  persecució 
de  Neró;  i  és  perquè  el  Cristianisme  és  tan  viu  ara,  al  cap  de 
dos  mil  anys,  com  ho  era  en  sos  principis,  perquè  el  Cristianis 
me  és  la  resplendor  de  Déu  que  il·lumina  als  homes,  i  així 
com  Déu  és  etern,  la  seva  resplendor,  per  la  qual  es  manifesta 
al  món,  durarà  per  tots  els  segles  dels  segles.  I  cada  perse¬ 
cució  és  una  victòria,  i  cada  victòria  és  una  nova  demostració 


273 


|  -  - 

LA  CAIGUDA  DU  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMA 

i  prova  de  la  divinitat  de  la  nostra  fe,  i,  de  consegüent,  un 
nou  motiu  de  consol  pels  creients. 

És  necessari  que  hi  hagi  escàndols,  però  jai  d’aquell  per 
•qui  ve  l’escàndol!  El  món  mai  podrà  sofrir  a  Jesucrist,  i  sem¬ 
pre  el  perseguirà.  Ja  Sant  Pau  deia:  1  «Tots  els  qui  voldran 
viure  piadosament  amb  Jesucrist  patiran  persecució.»  Perquè 
la  supèrbia  no  pot  sofrir  la  humilitat,  la  sensualitat  s’avalota 
contra  la  puritat  i  continència,  l’avarícia  es  recrema  quan  se 
li  parla  de  generositat  i  llarguesa:  és  a  dir,  l’esperit  del  món 
i  l’esperit  de  Jesucrist  són  contraris,  i  entre  ells  hi  haurà 
guerra  perpètua.  I  aquestes  persecucions  que  ara  mou  la 
maçoneria,  que  significa  l’esperit  del  món,  de  supèrbia,  de 
sensualitat  i  d’avarícia  (puix  sabut  és  que  entre  els  maçons 
hi  ha  gent  molt  rica  i  molt  lluïda),  és  aquella  persecució  que 
descriu  Sant  Joan2  de  les  concupiscències  contra  l’esperit,  i 
és  el  compliment  de  les  antigues  profecies. 

Sí,  l’actual  persecució  maçònica  que  ha  intentat  dissoldre 
la  Iglésía  catòlica  a  França,  l’odi  contra  el  nom  de  Jesús,  que 
proscriu  i  desterra  de  la  societat  per  medi  de  lleis  injustes,  i 
que  a  Espanya  té  també  començada  la  campanya,  aquesta 
persecució  contra  Jesús  és  el  compliment  i  realització  de  les 
profecies  de  l’Antic  Testament,  i  d’una  manera  molt  particu¬ 
lar  de  la  profecia  de  Simeó  en  el  Temple,  que  ens  refereix 
l’Evangeli  que  digué  a  la  Verge  Maria,  qui  portava  en  sos 
braços  a  l’Infant  Jesús:  «Aquest  Fill  teu  serà  un  signe  de 
contradicció.»3  És  a  dir,  serà  el  blanc  contra  el  qual  es  tiraran 
les  sagetes  de  la  malignitat  humana. 

Jesús  és  el  cabdill  i  capità  diví  dels  qui  creuen,  esperen  i 
estimen  a  Déu,  la  divisa  de  son  escut  és  l’amor  a  Déu  i  l’amor 
als  homes.  L’adoració  i  submissió  a  Déu,  i  l’emancipació  dels 
homes  subjectes  a  l’esclavitud  del  jou  carnal  per  a  disfrutar 
de  la  llibertat  dels  fills  de  Déu,  és  l’objecte  perpetu  de  la  seva 


18 


1.  II  Timoteu,  III,  12. 

2.  I  Joan,  II,  16. 

3.  Lluc,  II,  34. 


274 


J.  TORRAS  I  BAGES 


missió  aquí  a  la  terra;  i  els  fills  de  la  carn  no  podran  sofrir 
mai  als  fills  de  l'Esperit,  i  els  perseguiran  mentre  el  món  serà 
món.  Per  això  digué  Simeó,  dirigint-se  al  qui  és  el  primer  dels 
predestinats,  Jesús:  «Aquest  serà  el  blanc  de  les  contradic¬ 
cions».1 

Crist  i  Belial  no  poden  avenir-se,  ni  la  llum  i  les  tenebres 
j untar-se.2  La  persecució  és  sempre  contra  Jesús,  complint-se 
la  profecia  de  Simeó.  Els  heretges,  encara  que  diuen  que  van 
contra  la  Iglésia,  van  contra  Jesús,  i  així  ha  estat  des  del 
principi.  Quan  a  Sant  Pau,  perseguidor  de  la  Iglésia,  pel  camí 
de  Damasc  se  li  aparegué  Jesús,  el  Senyor  li  digué:  «Sàul, 
Sàul,  per  què  em  persegueixes?»  Si  la  Iglésia  prescindia  de 
Jesús,  si  es  desfeia  del  Salvador,  si  es  constituïa  com  una 
societat  científica  o  humanitària,  és  a  dir,  si  es  desprenia 
de  son  caràcter  diví,  els  governs  sectaris  no  la  perseguirien; 
així  veiem  que  la  Iglésia  catòlica  es  pot  dir  que  és  l'única 
religió  perseguida.  Jesús  clarament  manifestà  que  la  seva 
missió  a  la  terra  era  promoure  en  ella  la  glòria  de  Déu,  i  la 
Iglésia  continua  fidelment  aquesta  missió  que  el  seu  Fundador 
li  encarregà;  els  esperits  malignes,  Satanàs  i  els  seus  minis¬ 
tres,  són  enemics  de  Déu,  i  tota  la  seva  activitat  s'exercita 
treballant  contra  Déu.  La  terra,  de  consegüent,  és  el  gran 
camp  de  batalla,  és  el  lloc  de  les  sublims  lluites  entre  el  Bé 
i  el  Mal,  entre  Jesús  i  Satanàs,  i  la  Iglésia  catòlica  és  el  gran 
castell  i  fortalesa  de  Jesucrist;  per  això  els  enemics  de  Déu 
dirigeixen  les  seves  bateries  contra  la  Iglésia,  i  l’exèrcit  de 
l'heretgia,  l’exèrcit  de  la  maçoneria,  intenta  en  aquestes  hores 
una  escomesa  general  contra  la  fortalesa  de  Déu  a  la  terra, 
la  santa  Iglésia  catòlica. 

El  govern  sectari  de  França  diu  que  ha  romput  amb  la 
Iglésia,  però  que  no  persegueix  a  la  Religió;  mes  no  pot  negar 
que  persegueix  a  Déu.  Ha  tret  les  imatges  de  Jesús  crucificat. 


1.  Lluc,  II,  34. 

2.  II  Corintis,  VI,  15. 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMÀ 


275 


ha  esborrat  el  nom  de  Déu  dels  llibres  que  passen  els  nois  a 
les  escoles,  i  ara  acaba  de  manar  que  es  fonguin  les  monedes 
perquè  en  elles  hi  havia  gravat  el  nom  de  Déu.  És  que  el 
dimoni  i  sos  adeptes  no  poden  sofrir  a  Déu  i  als  seus  mi¬ 
nistres;  i  per  això  persegueixen  a  Jesús,  el  Pontífex  summe 
de  la  humanitat  i  mediador  entre  Déu  i  els  homes. 

Tota  la  revelació  cristiana  va  compresa  en  aquesta  lluita 
que  ja  expressaven  els  antics  mites  gentílics  i  que  la  univer¬ 
sal  humanitat  porta  en  sa  pròpia  consciència.  La  lluita  entre 
el  Bé  i  el  Mal,  entaulada  en  l’interior  de  cada  home  en  dis¬ 
tintes  peripècies  que  duren  tota  la  vida,  es  desenrotlla  exte¬ 
riorment  en  la  història  humana;  i  el  nostre  dogma  ens  en¬ 
senya  que  hi  ha  d’haver  situacions  difícils  i  que  s'han  de 
passar  combats  heroics,  però  que  en  l’últim  resultat  Jesús 
serà  el  vencedor,  i  son  regne  etern  constituirà  la  situació  de¬ 
finitiva  del  llinatge  humà. 

Podem  dir  que  tot  el  context  de  les  Sagrades  Escriptures 
es  refereix  a  aquesta  lluita,  que  comença  en  son  primer  llibre 
del  Gènesi,  amb  la  impugnació  de  Satanàs  contra  nostres 
primers  pares,  i  acaba  en  l'Apocalipsi,  el  darrer  llibre  de  la 
Bíblia,  amb  la  glorificació  eterna  de  la  humanitat  triomfado¬ 
ra,  capitanejada  i  presidida  per  Jesús,  principi  i  fi  de  totes 
les  coses. 

La  profecia  és  una  de  les  grans  proves  amb  què  Déu  ha 
volgut  demostrar  als  homes  que  el  Cristianisme  és  obra  seva; 
i  l'escàndol  de  l'actual  persecució  a  França  posa  altre  cop  en 
evidència  el  compliment  de  la  profecia,  i  manifesta  que  la 
paraula  de  Déu  no  passa,  sinó  que  es  realitza  i  dura  a  través 
de  tots  els  segles,  així  com  l'escàndol  de  l’heretgia  és  transitori 
i  canvia  de  formes. 

Llucifer,  el  pare  de  la  mentida,  es  vesteix  sempre  segons 
la  moda  dominant  per  a  enganyar  més  fàcilment  als  homes, 
i  Oh  quant  lluminosa  és  per  a  l'esperit  creient,  i  quantes  coses 
diu  a  l'home  de  fe  cristiana  la  persecució  que  començà  en  la 
sagrada  Persona  de  Jesucrist  i  continua  durant  tots  els  se¬ 
gles  contra  la  seva  Iglésia!  I,  no  obstant,  malgrat  totes  les 


276 


J.  TORRAS  I  BAGES 

persecucions,  ella  és  en  definitiva  l'hereva  de  la  humanitat, 
la  que  guarda  el  gran  patrimoni  espiritual  de  la  doctrina 
de  salvació  contra  el  lladronici  de  les  sectes,  dissipadores  de 
la  veritat. 

I  veu's  aquí  ara,  caríssims,  a  França  altra  vegada  el  com¬ 
pliment  d'aquest  gran  principi.  Quan  els  lladres  s’han  volgut 
ficar  a  la  Casa  de  Déu  per  a  robar  i  dissipar  el  tresor  de  la 
Veritat  eterna,  els  ministres  de  la  Veritat  s’han  juntat,  l'Es¬ 
perit  Sant  ha  unit  els  seus  cors  mitjançant  el  llaç  dolcíssim 
de  l’amor  a  la  Veritat,  i  obedients  a  la  veu  del  gran  Pare  de 
famílies  de  la  humanitat  cristiana,  el  Sant  Pare  Pius  X,  han 
alçat  el  crit  contra  els  sacrílegs  invasors  de  la  santa  ïglésia 
catòlica  perquè  el  poble  fidel  no  es  deixés  enganyar  per  la 
hipocresia  de  la  maniobra  que,  dient  que  és  política,  no  és 
altra  cosa  que  perseguidora  de  la  Religió  de  Jesucrist,  el 
regnat  del  qual  en  el  llinatge  humà,  segons  la  profecia  de 
l'Evangeli,  no  ha  de  tenir  ni  terme  ni  fi. 

Però  els  falsos  profetes  són  sempre  lo  mateix,  tant  en 
l'Antic  com  en  el  Nou  Testament.  Gent  pompàtica  qui  predi¬ 
ca  l’adveniment  pròxim  de  la  felicitat  humana  que  mai  acaba 
d’arribar,  gent  estèril  que  mai  funden  res,  envejosos  dels  qui 
distribueixen  al  poble  el  pa  nodritiu  que  alimenta  l’esperit, 
i  traient  ells  de  la  boca  del  poble  el  pa  de  la  immortalitat,  la 
doctrina  i  la  fe  de  Jesucrist,  li  donen  el  pa  de  la  mentida,1 
que  torna  anèmies  els  esperits,  que  enganya  als  homes  i  els 
deixa  més  famolencs  encara.  La  mentida  no  alimenta  a  l’ho¬ 
me.  No  hi  ha  res  pitjor  per  a  la  salut  pública  que  la  sofistica¬ 
ció  dels  aliments,  i  principalment  dels  aliments  espirituals. 
El  pa  que  despatxen  les  sectes,  majorment  quan  s’han  apo¬ 
derat  de  l’Estat,  í  que  ells  diuen  que  és  l'únic  aliment  digne 
del  poble  civilitzat,  <mo  us  sembla  que  no  satisfà  la  gana  de 
l'ànima  racional?  Causa  la  mateixa  il·lusió  del  qui  somia  que 
menja  i  que  està  satisfet,  que  al  despertar-se  queda  la  seva 


1.  Proverbis,  XX,  17. 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMA 


277 


satisfacció  desvanescuda.  La  nostra  santa  Religió  trobà  en  el 
món,  quan  aparegué  en  ell,  una  gran  fam  dels  esperits;  així 
també  esperem  que  al  despertar-se  la  França  impia  de  l’actual 
somni  sentirà  una  fam  que  sols  podrà  satisfer  el  pa  sobresubs- 
tancial  que  portà  a  la  terra  Jesús,  Fill  de  Déu,  i  que  guarda 
i  reparteix  als  homes  la  santa  Mare  Iglésia.  La  història  de  sem¬ 
pre.  L'heretgia  desapareix  i  aleshores  els  seus  seduïts  tornen 
a  la  Casa  pairal  de  la  humanitat  cristiana,  la  Iglésia  catòlica, 
fora  d’aquells  qui  hauran  anat  a  parar  a  la  perdició  eterna. 
Així  es  va  fent  la  selecció  humana  i  queda  determinat  el 
nombre  dels  escollits  qui  han  de  regnar  per  sempre  amb  Je¬ 
sús  en  la  glòria. 


VI 

Oració  i  penitència  davant  de  la  persecució 

Davant  del  llastimós  espectacle  de  la  França,  veïna  nostra, 
i  en  aquest  temps  de  Quaresma,  és  molt  propi  cridar  els 
cristians  a  penitència.  Les  caigudes  de  les  societats  i  nacions 
sempre  provenen  del  pecat.  Quan  el  pecat  abunda,  diu  el  sa¬ 
grat  llibre  de  l'Apocalipsi,1  Déu  trasllada  el  candeler  de  la  fe 
d’un  país  a  l’altre.  La  fe  és  un  llum  i  el  pecat  és  tenebres,  i 
la  llum  i  les  tenebres  no  poden  llarg  temps  estar  juntes  en  un 
poble.  O  venç  el  pecat,  o  venç  la  fe.  El  pecat  ofega  la  fe,  o 
bé  la  fe  dissipa  el  pecat.  Així  ho  ensenya  la  història  dels  cis¬ 
mes  i  heretgies  nacionals.  Per  això  diu  l’Esperit  Sant,  diri¬ 
gint-se  a  la  Iglésia  d'Efès:  «Fes  penitència;  si  no,  trauré  el 
teu  candeler  del  seu  lloc  per  a  portar-lo  a  altre.» 

Aquesta  amenaça  contra  la  famosa  Iglésia  oriental  la  feia 
el  Senyor  perquè  la  secta  dels  nicolaïtes  s'anava  estenent,  sec- 


1.  II,  5. 


278 


J.  TORRAS  ï  BAGES 


ta  que  ensenyava  als  seus  seguidors  que  podien  entregar-se 
sense  la  regla  de  la  Llei  divina  a  totes  les  sensualitats,  a  poca 
diferència  com  la  nostra  secta  dels  maçons,  i  és  clar  que  el 
desfrè  de  la  carn  és  també  lo  que  ha  disminuït  l’esperit  de 
l’antiga  França  cristianíssima.  Aquesta  nació  generosa,  amant 
de  les  coses  grans  i  glorioses,  avui  la  veiem  en  gran  part  ator¬ 
dida  i  quasi  negant-se  a  si  mateixa,  presa  d’un  deliri  contra 
la  Religió,  fent  cara  a  Déu,  i  un  ministre  d’aquella  república 
s’alaba,  en  un  moment  de  bogeria  parlamentària,  de  que  ha 
apagat  les  estrelles  del  cel.  Però  l’escàndol  i  l’heretgia  criden 
als  homes  rectes  i  reflexius  a  la  penitència,  els  fan  compendre 
la  necessitat  d’humiliar-se  davant  de  Déu,  i  de  reprimir  la  su¬ 
pèrbia  de  la  carn,  subjectant-la  a  les  lleis  de  l'esperit,  perquè 
la  penitència  purifica  l’horitzó  de  les  ànimes,  equilibra  les  cons¬ 
ciències  i  serena  els  esperits,  allunyant  les  tenebres,  de  mane¬ 
ra  que  la  llum  de  la  fe  torni  a  resplendir.  El  candeler  de  la 
fe  no  serà  traslladat  de  la  Iglésia  de  França,  malgrat  la  per¬ 
secució  actual;  però  és  clar  que  ha  de  venir  el  remei  de  la 
penitència  cristiana. 

Figureu-vos,  caríssims,  les  oracions  sublims,  els  sentiments 
altíssims,  les  virtuts  heroiques  que  la  persecució  haurà  pro¬ 
duït  a  França.  A  ella  pot  aplicar-se  aquella  comparació  de  l’an¬ 
tic  profeta,1  que  representava  la  tribulació  que  redimeix,  en 
un  cup  o  tina  on  es  trepitgen  els  raïms.  Els  solitaris  de  la 
Cartoixa,  exiliant-se  del  seu  antic  monestir;  els  penitents  de 
la  Trapa,  obligats  a  emigrar  d'algunes  de  les  seves  granges- 
convents  on  practicaven  la  mortificació  treballant  les  terres; 
els  apostòlics  fills  de  Sant  Domingo,  Sant  Francesc,  Sant  Ignasi 
de  Loiola  i  altres  dispersats;  les  monges  i  altres  religioses 
condemnades  a  eixir  de  les  seves  famílies  espirituals  i  sub¬ 
jectades  a  la  misèria;  els  fidels  seculars  amb  les  seves  iglésies 
i  parròquies,  les  cases  pairals  del  poble  cristià,  intervingu¬ 
des  i  detentades  per  l'autoritat  civil;  tot  el  conjunt  dels  fills 


1.  Jeremies,  I,  15. 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA  CR1STIANÍSSIMA 


279 


de  Déu,  tots  els  qui  estimen  i  adoren  a  Jesucrist  han  sigut  tre¬ 
pitjats  en  el  cup  o  tina  de  la  tribulació  espiritual,  la  més 
amarga  de  totes;  però  d'aquesta  pressió  de  la  tribulació  espi¬ 
ritual  n'eixirà  el  vi  generós  d'una  vida  cristiana  sublim  i  una 
regeneració  social. 

Encara  que  s’hagi  podrit  una  part  del  raïm,  mentre  hi  ha 
en  ell  grans  bons,  el  pagès  l'aprofita  i  per  causa  dels  grans 
bons  no  llença  el  raïm;  així  Déu  no  desfà  un  poble  mentre 
en  ell  hi  troba  fills  fidels,1  i  en  les  renovacions  operades  per 
la  Providència  ells  seran  el  llevat  que  farà  fermentar  i  boni¬ 
ficarà  tota  la  massa.  Aquests  són  els  camins  del  Senyor. 

Mes  els  camins  del  Senyor  es  preparen  per  medi  de  la  pe¬ 
nitència.  Així  el  precursor  Sant  Joan  Baptista  predicava  als 
pobles  la  vinguda  del  Messies;  i  sempre  la  penitència  cristia¬ 
na,  que  és  la  purificació  humana,  ha  sigut  la  condició  necessଠ
ria  d'estendre's  el  regne  de  Déu. 

Per  això  Nós  havem  escollit  en  aquesta  Quaresma,  per  a 
presentar-vos,  un  tema  de  meditació  i  reflexió  espiritual,  la 
caiguda  de  la  França  crístianíssima.  A  la  vista  d'una  ruïna 
tothom  reflexiona,  i  davant  d'ella  l'home  entra  en  si;  unes  ruï¬ 
nes  recorden  lo  transitori  de  les  coses  humanes  i  eleven  l'es¬ 
perit  fins  a  la  visió  d’aquell  món  en  què  no  hi  pot  haver 
ruïnes,  perquè  és  permanent  i  etern,  puix  consisteix  en  la  ple¬ 
nitud  d’una  vida  indestructible.  A  més,  com  diu  Sant  Agustí, 
devem  Nós  dir-vos:  Has  vist  caure  a  l’altre?  Mira  de  no  caure 
tu.  I  per  a  evitar  la  caiguda,  fonamentem  la  nostra  vida  en 
la  penitència  cristiana:  en  la  reflexió  i  recolliment  que  for¬ 
tifiquen  l'esperit  i  el  preparen  per  a  l'oració,  que  ens  eleva 
fins  a  Déu;  en  la  mortificació  dels  sentits  que  humilia  la  carn 
i  la  subjecta  a  l’enteniment  i  eixampla  el  cor  deslliurat  de  la 
carn  per  a  seguir  fàcilment  els  camins  de  la  Llei  que  Jesucrist 
ens  donà. 


1.  Isaïes,  LXV,  8. 


280 


J.  TORRAS  I  BAGES 


El  venerable  Granada3  té  un  capítol  on  prova  que  els  pe¬ 
cats  són  la  causa  de  que  es  redueixi  el  regne  de  Jesucrist  a 
la  terra,  i  manifesta  com  sempre,  ja  de  des  l'Antic  Testa¬ 
ment,  la  multiplicació  del  poble  és  una  benedicció  del  Senyor, 
un  fruit  de  la  virtut,  així  com  el  pecat  disminueix  el  nombre 
dels  fills  de  Déu.  El  pecat  fa  perdre  la  fecunditat,  esterilitza; 
i  la  Iglésia,  quan  multiplica  el  seu  esperit,  augmenta  la  fecun¬ 
ditat,  perquè  els  cristians  són  els  fills  de  l’Esperit.  Ni  la  lite¬ 
ratura,  ni  la  política,  ni  les  arts,  ni  la  filosofia  són  aptes  si  no 
són  fecundades  per  l’Esperit,  per  a  produir  fills  de  Déu:  sense 
aquesta  influència  divina  resten  estèrils  totes  aquelles  nobles 
disciplines.  Som  fets  fills  de  Déu  per  una  regeneració,  és  a 
dir,  per  una  mena  de  nova  creació  espiritual.  Per  això  eí 
Psalmista1 2  demana  a  Déu  que  li  introdueixi  un  esperit  nou; 
per  això  la  Iglésia  a  l'invocar  a  l'Esperit  perquè  vingui  a  visi¬ 
tar  i  omplir  el  nostre  cor,  l’anomena  Esperit  Creador;3  i  aquest 
Esperit  quan  resideix  i  habita  en  el  nostre  cor,  és  el  qui  fa 
que  amb  sentiments  d'inefable  amor  ens  dirigim  a  Déu  ano¬ 
menant-lo  Pare.4  L'Esperit,  de  consegüent,  és  el  qui  crea  po¬ 
bles  cristians.  Un  poble  carnal  no  és  un  poble  cristià,  perquè 
la  carn  ofega  a  l’esperit. 

Contemplant,  doncs,  les  ruïnes  de  la  França  cristianíssima, 
procurem  nosaltres  amb  l’oració,  el  recolliment  i  la  penitèn¬ 
cia  alcançar  aquest  do  del  Senyor,  que  és  el  seu  Esperit,  no 
sols  perquè  nosaltres  mereixem  ésser  fills  de  Déu,  sinó  també 
perquè  s'estengui  pel  nostre  poble  l'Esperit  celestial,  a  fí  que 
sia  el  poble  dels  fills  de  Déu  robust  i  fort,  que  resisteixi  les 
impugnacions  de  l'esperit  sectari,  avui  desencadenat  també 
en  la  nostra  pàtria. 


1.  Símbolo  de  la  Fe,  part  V,  tractat  10,  cap.  V. 

2.  Psalm  L. 

3.  Himne  Veni  Creator. 

4.  Romans,  VIII,  15. 


LA  CAIGUDA  DF,  LA  FRANÇA  CRISTIÀ NÍSSUMA 


281 


VII 

Conservem  la  nostra  fe 

En  la  història  de  la  Passió  de  Nostre  Senyor  Jesucrist 3 
trobem  un  cas  real  que  a  Ell  li  passà,  i  que  és  un  cas  al  ma¬ 
teix  temps  simbòlic  de  lo  que  ara  passa  a  la  Iglésia  de  França. 
Anava  el  Redemptor  carregat  amb  la  creu,  caminant  ple  de 
sofriments,  afronts  i  amargures  cap  al  Calvari  per  a  ésser 
crucificat,  i  les  piadoses  dones  de  Jerusalem  li  sortiren  pel 
camí,  compadides  i  plorant  el  suplici  que  anava  a  sofrir  el  Fill 
puríssim  de  la  Verge  Maria;  i  Jesús,  girant-se  envers  elles, 
els  diu:  «No  vulgueu  plorar  sobre  Mi,  ploreu  sobre  vosaltres 
i  sobre  els  vostres  fills,  qui  haureu  de  suportar  tribulacions 
imponderables.»1 2  Així  també,  vosaltres,  ànimes  sensibles,  qui 
ploreu  per  la  sort  del  clero  a  França,  per  la  persecució  contra 
els  bisbes,  sacerdots,  religiosos  i  religioses,  i  contra  els  tem¬ 
ples  i  el  culte  de  Déu,  i  a  Espanya  per  les  amenaces  del  ma¬ 
teix  estil,  no  ploreu,  no,  pel  sacerdoci,  pel  culte  i  pel  temple, 
sinó  que  haveu  de  plorar  per  vosaltres  i  pels  vostres  fills,  qui, 
desemparats  de  l'auxili  i  gràcia  de  Jesucrist,  que  els  homes 
reben  pel  ministeri  de  la  Iglésia,  cauran  en  les  esclavituds  de 
les  concupiscències,  en  les  vanitats  i  bogeries  mundanes,  i  les 
ànimes  criades  a  imatge  i  semblança  de  Déu,  sense  la  llum 
sobirana  de  la  fe,  viuran  i  moriran  en  les  tenebres  i  ombres 
de  la  mort,  que  únicament  ha  dissipat  la  meravellosa  i  dolça 
claror  de  l’Evangeli  de  Jesucrist.  Ploreu,  de  consegüent,  l'eter¬ 
na  condemnació  de  moltes  ànimes.  Perquè  els  expositors  sa¬ 
grats,  quan  expliquen  el  simbolisme  de  l’arbre  eixit  de  la  me¬ 
nuda  llavor  de  la  mostassa,  diuen  que  els  ocells  del  cel  que 
baixen  i  es  posen  en  les  seves  frondoses  branques  són  les 
ànimes  qui  cerquen  acolliment  en  la  Iglésia  per  a  assegurar-se 
contra  els  perills  espirituals  de  la  vida  present. 


1.  Lluc,  XXIII,  28. 

2.  Lluc,  XXXIII,  28 


282 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Per  això  vos  exhortem,  caríssims,  a  treballar  per  a  la  con¬ 
servació  de  l'arbre  frondós  de  la  santa  Mare  Iglésia,  baix  la 
benèfica  ombra  del  qual  ens  ha  posat  l’amorosa  providència 
del  Senyor.  Les  misericòrdies  divines  són  innombrables,  de 
manera  que  tota  la  nostra  vida  i  totes  les  victòries  que  ob¬ 
tenim  de  les  nostres  passions,  tots  els  actes  de  virtut  que 
practiquem,  tots  els  mèrits  que  adquirim  són  un  efecte  de 
la  misericòrdia  divina;  però  aquesta  misericòrdia  suposa  sem¬ 
pre  la  cooperació  de  la  nostra  voluntat,  sense  la  qual  la  mi¬ 
sericòrdia  de  Déu,  que  visita  la  nostra  ànima,  es  convertiria, 
sense  la  nostra  cooperació,  en  una  acusació  formidable  contra 
la  nostra  consciència,  que  per  això  ensenya  l'Angèlic  Mestre 
Sant  Tomàs  d'Aquino,1  que  els  pecats  dels  cristians  són  més 
greus  que  els  dels  gentils,  i  en  l’altre  món  seran  també  molt 
més  rigorosament  castigats.  Perquè  el  cristià  no  solament  té 
un  coneixement  molt  més  clar  de  la  llei  de  vida,  sinó  que,  a 
més,  té  la  gràcia  de  la  redempció,  i,  de  consegüent,  és  molt  més 
culpable  si  prescindeix  d'aquesta  gràcia  i  abusa  de  la  infinita 
misericòrdia  que  Déu  li  fa.  Deixar  desemparada  la  Iglésia 
quan  ella  és  perseguida,  és  un  pecat  d'omissió. 

De  consegüent,  tots  vosaltres,  caríssims  cristians,  teniu 
obligació  de  consciència  de  treballar  per  la  santa  Iglésia  de 
Déu,  de  defensar-la  de  les  impugnacions  de  la  secta,  de  po- 
sar-la  al  damunt  del  vostre  cor,  com  la  cosa  més  estimada 
de  la  terra,  perquè  és  l'obra  de  Déu  més  excelsa  que  hi  ha 
en  el  món.  Tot  interès  terrenal,  per  important  que  sia,  ha  de 
cedir  davant  de  l’interès  de  la  salvació  eterna.  Tot  passa  i  es 
desvaneix  en  l'ordre  de  les  coses  humanes,  la  filosofia,  fins  la 
verdadera  i  sòlida,  revesteix  formes  diferents,  segons  les  èpo¬ 
ques  i  les  escoles;  la  literatura  i  les  arts  són  distintes  en  els 
diferents  pobles,  les  lleis  civils  cauen  en  desús,  les  formes  de 
govern  canvien  i  han  de  canviar  segons  les  èpoques:  sols  Je- 
sucrist  és  el  mateix  ahir  que  avui,  i  així  serà  en  tots  els  se- 


1.  1-2,  q.  106,  a.  2. 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMA  283 

gles;1  per  això  l'apòstol  Sant  Pau2  el  proclama  Rei  dels 
segles  immortal  i  invisible,  i  que  sols  a  Déu  toca  la  glòria 
per  tots  els  segles  dels  segles;  i  la  Iglésia  nostra  Mare,  a 
nosaltres  sacerdots,  ens  mana  cada  dia  fer  aquesta  augusta 
proclamació  de  Jesucrist  com  a  Rei  de  tots  els  segles,  en  el 
fervor  de  la  nostra  oració.  I  com  la  Iglésia  és  el  verdader 
regne  de  Déu  a  la  terra,  té  ella  com  Déu  una  mena  de  necces- 
sària  immortalitat. 

Ella  és,  caríssims  cristians,  la  vostra  casa  pairal;  no  cer¬ 
queu  acolliment  en  altres  cases  que  cauen;  i  en  aquesta  casa 
immensa  de  Déu,  que  és  al  mateix  temps  la  casa  dels  homes, 
perquè  la  casa  del  Pare  és  també  la  casa  dels  fills,  en  aquesta 
casa  ens  diu  la  Sagrada  Escriptura3  que  hi  ha  moltíssimes 
estades  o  habitacions  distintes,  acomodades  a  totes  les  neces¬ 
sitats  i  fins  a  tots  els  temperaments  i  gustos.  Per  això  enlloc 
com  en  la  Casa  de  Déu,  en  la  santa  Iglésia  catòlica,  regna  tant 
la  llibertat.4  Els  uns  viuen  en  l’estat  eclesiàstic  o  religiós,  els 
altres  en  l'estat  secular;  els  uns  segueixen  la  vida  activa,  els  al¬ 
tres  la  contemplativa,  cadascú  abraça  la  professió  que  desitja, 
puix  totes  la  Iglésia  les  considera  honestes  i  respectables;  els 
uns  es  constitueixen  en  monarquies,  els  altres  en  repúbliques; 
en  tots  els  rams  de  la  vida  hi  ha  diversitat  de  sistemes,  i  ca¬ 
dascú  pot  seguir  el  que  millor  li  sembli,  mentre  guardi  la  llei 
del  Criador  i  Salvador:  «Estimaràs  a  Déu  sobre  totes  les  co¬ 
ses  i  al  pròxim  a  la  manera  que  t’estimes  a  tu  mateix.» 

Per  això  vos  exhortem  a  tots,  cristians  de  la  Nostra  juris¬ 
dicció,  a  demanar  a  Déu  aquesta  santa  llibertat,  de  la  qual 
ha  privat  la  tirania  del  Govern  francès  als  cristians,  germans 
nostres,  de  la  veïna  República.  Demanem  en  aquesta  Qua¬ 
resma  fervorosament  al  Pare  de  les  misericòrdies  i  Déu  de 
tota  consolació,  que  deslliuri  als  nostres  germans  francesos 


1.  Hebreus,  XIII,  8. 

2.  I  Timoteu,  I,  17. 

3.  Joan,  XIV,  2. 

4.  II  Corintis,  III,  17. 


284 


J.  TORRAS  I  BAGES 


de  la  tribulació  que  passen,  i  que  els  restitueixi  la  llibertat  de 
la  vida  cristiana.  Demanem-li  també  que  la  malícia  sectària  no 
porti  a  Espanya  una  tribulació  igual,  puix  amb  ella  ens  ame¬ 
nacen  des  de  fa  temps  els  enemics  descoberts  i  encoberts  de 
la  religió  catòlica;  i  com  la  santa  Quaresma  és  temps  d’oració, 
de  penitència  i  de  propiciació,  i  en  ella  la  Passió  i  Mort  de 
Jesucrist  Senyor  nostre  forma  part  principal  de  les  nostres 
contemplacions  piadoses,  i  com  l’oració  i  l'almoina  són  medis 
per  a  obtenir  la  misericòrdia  divina,  als  reverends  Rectors 
de  los  nostres  parròquies  ordenem: 

Primer:  Que  almenys  una  vegada  totes  les  setmanes  de 
Quaresma  es  faci  en  les  seves  iglésies  respectives  la  devoció 
piadosíssima  del  Via  crucis,  procurant  explicar-la  al  poble  i 
excitant-lo  a  practicar-la,  el  qual  acte  de  pietat  i  religió  oferim 
des  d'ara  al  diví  Redemptor  Jesús  per  a  obtenir  el  seu  celes¬ 
tial  auxili  en  les  tribulacions  que  passa  la  seva  Iglésia  a  Fran¬ 
ça  i  perquè  detingui  i  destrueixi  les  que  amenacen  també  a 
la  nostra  Espanya,  sens  dubte  pels  nostres  pecats. 

Segon:  Procuraran  també  els  reverends  Rectors  durant  el 
sant  temps  de  Quaresma  fer  una  col·lecta  entre  els  seus  feli¬ 
gresos  per  a  les  necessitats  apremiants  de  la  Iglésia  a  França, 
cuidant  Nós,  després,  de  remetre  la  caritat  dels  nostres  fidels, 
junt  amb  la  nostra,  a  la  Iglésia  tan  atribolada  dels  nostres 
veïns  i  germans. 

I  humiliem-nos  tots,  caríssims  germans  i  fills,  davant  de  la 
majestat  de  Déu,  ofès  pels  nostres  pecats;  purifiquem  les  nos¬ 
tres  consciències  amb  la  penitència  cristiana;  alcem  el  nostre 
esperit  per  medi  de  l’oració  i  la  freqüència  de  sagraments  i 
la  pràctica  de  les  obres  de  misericòrdia  per  sobre  les  vanitats 
mundanes,  a  fi  que,  units  d'enteniment  i  voluntat  amb  Jesu¬ 
crist,  nostre  dolcíssim  Mestre  i  Redemptor,  Fill  consubstan¬ 
cial  de  Déu  i  hereu  de  la  glòria,  mereixem,  pels  mèrits  infinits 
de  la  seva  Passió  i  Mort,  participar  de  la  seva  herència  divina, 
que  consisteix  en  aquesta  vida  en  la  pau  i  consol  de  l'esperit, 
i  en  l’altra,  en  la  possessió  de  l'eterna  glòria.  Amén. 


285 


LA  CAIGUDA  DE  LA  FRANÇA  CRISTIANÍSSIMA 

I  com  Maria  Santíssima  és  Verge  poderosa  i  Mare  dolcíy 
sima  de  tots  els  cristians,  i  la  Iglésia  la  proclama  vencedora 
de  totes  les  heretgies,  exhortem  als  reverends  Sacerdots  di¬ 
rectors  d’ànimes  a  que  procurin  infondre  en  el  cor  dels  fidels 
la  seva  utilíssima  devoció,  majorment  per  medi  del  Sant  Ro¬ 
sari,  pregant  sempre  per  l'extirpació  de  les  heretgies  i  per  la 
conversió  dels  heretges  i  pecadors,  a  fi  que  tots  els  qui  havem 
sigut  redimits  per  la  Sang  preciosíssima  del  seu  Fill  Jesús  pu¬ 
guem  cantar  eternament  les  seves  misericòrdies  en  la  Glòria. 

I  perquè  Déu  Senyor  nostre  vos  comuniqui  els  auxilis  po¬ 
derosos  de  la  seva  gràcia,  vos  donem  la  Nostra  Benedicció 
en  nom  del  Pare  t  i  del  Fill  t  i  de  l’Esperit  Sant  t-  Amén. 

Vic,  dia  de  Sant  Francesc  de  Sales,  29  de  gener  de  1907. 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA* 
(Contra  els  qui  volen  abolir-la) 


Sumari 

I.  Idolatria  i  Revelació. 

II.  La  Revelació  es  completa  en  Jesucrist:  és,  doncs,  immu¬ 
table. 

III.  La  doctrina  evangèlica  és  la  sabiduria  universal. 

IV.  0  la  Fe  o  la  Idolatria. 

V.  O  el  culte  de  la  Veritat  o  el  culte  de  la  Mentida. 

VI.  La  Llei  de  la  Fe  és  Llei  d'Amor. 

VII.  La  Llei  de  la  Fe  és  Llei  de  Gràcia. 

VIII.  L’instint  de  Creença  requereix  la  Llei  de  la  Fe. 

IX.  Necessitat  del  magisteri  de  la  Iglésia. 

X.  La  Fe  és  la  base  de  les  grans  personalitats. 

XI.  La  Sabiduria  profètica  i  la  Sabiduria  acadèmica. 

XII.  La  Fe,  fórmula  de  la  vida. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en  Nostre 
Senyor  Jesucrist. 

*  Nova  pastoral  sobre  la  fe,  que  aparegué  a  fi  d’estiu,  14  de  se¬ 
tembre  de  1907.  Es  pot  prendre  per  una  segona  part  o  ampliació  de 
la  pastoral  La  confessió  de  la  Fe  (1906). 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


287 


Abscondisti  haec  a  sapientibus  et  prudentibus  et 
revelasti  ea  parvulis. 

«Escondires  aquestes  coses  als  savis  i  prudents  i 
les  has  descobertes  als  pàrvuls.» 

(Mateu,  XIX,  25.) 

I 

Idolatria  i  Revelació 

És  una  mania  molt  antiga  en  el  llinatge  humà  el  voler-se 
fer  els  homes  ells  mateixos  la  religió.  En  els  principis  del  lli¬ 
natge,  en  les  memòries  més  antigues  de  la  història  trobem  ja 
una  inclinació  difícil  de  resistir  a  adorar  els  homes  l'obra  de 
les  seves  mans.  I  aquesta  mania  no  abandona  mai  a  la  família 
humana,  ni  en  les  èpoques  antigues  ni  en  les  modernes,  ni 
en  els  temps  de  resplendent  civilització  ni  en  els  quasi  salvat¬ 
ges.  Moisès  i  els  profetes  treballaren  heroicament,  obraren 
amb  un  rigor  sublim  per  a  la  destrucció  dels  ídols,  i,  no  obs¬ 
tant,  fora  d’una  part  electa  de  la  Humanitat,  l'ídol  encisava 
als  homes  i  no  sabien  prescindir  d’ell. 

Era  l’ídol  l’amor  de  la  humanitat;  i  ni  els  pobles  més  ele¬ 
gants  se  sabien  desprendre  d'aquesta  brutícia,  com  l'anome¬ 
naven  els  profetes  d'Israel. 

Sant  Pau  1  rebé  una  impressió  dolorosíssima  quan  a  l'arri¬ 
bar  a  Atenes  trobà  la  ciutat  donada  del  tot  a  la  idolatria;  i  la 
seva  ànima  ardent,  son  esperit  amant  dels  homes  fins  al  grau 
més  sublim,  no  parà  fins  a  ficar-se  al  consell  selecte  dels  savis 
ateniencs  per  a  predicar-los  la  vanitat  dels  ídols  i  la  unitat 
de  Déu. 

El  Cristianisme  netejà  en  gran  part  la  terra  d'ídols.  Però 
la  perversa  inclinació  rebrota,  i  variant  de  formes,  o  en  les 


1.  Fets,  XVII,  16. 


288 


J.  TORRAS  I  BAG1 

supersticions  populars,  o  en  les  imposicions  polítiques,  c 
les  belles  ficcions  de  poetes  i  artistes,  en  les  vanitats  cient 
fiques  o  en  les  invencions  i  regles  de  les  sectes,  els  horm 
manifesten  que  no  s’ha  desarrelat  de  la  decaiguda  hurnanit; 
la  passió  de  fer-sc  la  religió  els  mateixos  homes. 

L'efervescència  religiosa  de  l'actual  Europa,  les  discu 
sions,  els  projectes  d’organització  espiritual,  les  persecucion 
i  fins  les  tendències  d’una  part  de  la  literatura  i  de  l’art,  d> 
mostren  que  subsisteix  la  inventiva  religiosa;  i  els  falsos  pr< 
fetes  són  encara  les  delícies  de  la  gent  mundana,  com  h 
foren  en  l’antiguitat.  Mai  surten  més  déus  que  quan  els  h< 
mes  s'aparten  del  Déu  verdader,  així  com  per  a  veure’s-1 
cerquen  llum  artificial  al  faltar-los  la  llum  del  sol.  Isaïes  j 
explicà  aquest  fenomen  en  el  poble  d'Israel:1  «Vosaltres,  o 
incrèduls  jueus,  enceneu  foc  i  us  volteu  de  flames,  i  voleu  cj 
minar  a  la  llum  d'elles  i  del  foc  que  haveu  encès.» 

L'Europa  actual  està  en  la  situació  psicològica,  com  ar 
diuen,  descrita  pel  Profeta,  i  podem  dir  que  en  la  seva  visi 
tan  comprensiva,  l'antiquíssim  Profeta  abarca  també  el  mó 
dels  esperits  insurrectes,  la  llavor  dels  quals  sembraren  Lute 
i  els  filosops  alemanys  principalment,  que  avui  es  manifest 
en  la  literatura,  en  les  arts  i  en  la  política,  i  que  es  contn 
posa  a  l'eterna  ensenyança  de  la  Iglésia  sostenidora  del  nu 
nament  de  Déu  en  el  Sinaí,  i  renovat  i  sublimat  per  Jesucrist 
«Adoraràs  solament  a  ton  Déu  i  Senyor,  i  a  Ell  sol  serviràs. 

Sempre  hi  ha  hagut  i  durarà  fins  a  la  fi  dels  segles  aques 
dualisme  en  el  llinatge  humà:  una  ensenyança  sobrenatura 
divina,  una  ciència  de  salvació  baixada  del  cel,  inspirada 
intimada  als  homes  en  forma  imperativa  categòrica,  segon 
el  mot  cèlebre  dels  filosops  alemanys,  amb  caràcter  de  font 
mental,  eterna  i  cosmopolita;  i  una  altra  discutible,  subjecta  : 
transacció,  múltiple,  acomodatícia,  vestint-se  a  totes  les  mc 
des,  d'actualitat,  pròpia  dels  esperits  que  es  tenen  per  supe 


1.  Isaïes,  L,  11. 


289 


LA  LI.ET  DE  LA  CREENÇA 

riors,  i  dc  la  qual  sols  són  capaços,  diuen  ells,  els  qui  viuen 
en  una  esfera  més  alta  d'inteHectualitat. 

Hs  a  dir,  1  ensenyança  dels  profetes  i  apòstols,  i  després 
de  la  santa  Iglésia  catòlica,  que  de  part  de  Déu  intimen  als 
homes  una  doctrina  que  no  és  fruit  de  la  intel·ligència  criada, 
°  sia  de  l’enteniment  humà,  sinó  manifestació  limitada  de  la 
Intel·ligència  divina,  el  Verb  de  Déu,  única  Llum  segura  i  in¬ 
variable  amb  la  qual  hem  de  veure  i  judicar  les  coses  variables 
d'aquesta  vida  transitòria,  doctrina  invariable,  com  ho  és  la 
Summa  Intel·ligència  de  totes  Is  coses,  la  qual  Intel·ligència 
dóna  unitat  al  llinatge  humà  perquè  lliga  amb  si  mateixa  to¬ 
tes  les  èpoques,1  civilitzacions,  pobles,  societats,  nacions  i 
tots  els  individus  del  llinatge,  i  tot  ho  condueix  a  un  fi  de 
tanta  excelsitud  i  glòria,  la  vida  eterna,  que  nosaltres  per  a 
compi  endre-la  i  contemplar-la  necessitem  també  una  trans¬ 
formació  gloriosa. 

Aquesta  doctrina  no  és  una  elaboració  humana,  al  revés, 
nosaltres  som  elaborats  per  ella;  i  tota  la  nostra  vida  cris¬ 
tiana,  la  nostra  formació  cristiana,  consisteix  en  posar-nos 
dòcilment  en  el  gresol  de  la  doctrina  ensenyada  pels  profetes 
i  apòstols,  i  en  particular  pel  Príncep  dels  profetes  i  Mestre 
dels  apòstols,  Jesús  Senyor  nostre;  i  en  la  conformació  de  la 
nostra  vida,  dels  nostres  costums,  dels  nostres  sentiments  i 
•dels  nostres  principis  amb  aquesta  doctrina  fem  consistir  la 
nostra  perfecció,  la  nostra  elevació,  la  nostra  dignitat  i  la  nos¬ 
tra  salvació  eterna.  Així  com  l’altra  doctrina,  oposada  a  la  que 
ens  ha  ensenyat  el  Sant  Esperit,  acomodatícia,  variable  i  sus¬ 
ceptible  de  totes  les  modes  i  que  cerca  sempre  l'última  moda, 
-és  obra  dels  homes;  ells  la  fan  i  la  desfan,  ells  la  posen  pels 
cims  i  la  proposen  per  a  ésser  adorada  fins  que  vingui  una 
altra  moda:  la  nova  treu  l’antiga;  com  obra  d'homes,  com 
.a  creació  de  1  enginy  humà,  l’objecte  d'adoració  és  variable: 
fins  al  mateix  adorable  Jesús  ells  el  transformen  i  canvien, 


1.  Hebreus,  XI,  5. 


290 


J.  TORRAS  I  BA 

el  divideixen,  l’analitzen  i  en  l'inquiet  laboratori  de  la  S' 
imaginació  li  donen  diversitat  de  formes.  Uns  digueren  < 
era  el  mateix  Déu  etern.  Criador  de  totes  les  coses,  que  s1 
via  fet  visible  als  homes  mitjançant  un  cos  fantàstic.  Alb 
que  no  era  tal  Déu,  sinó  que  a  l’home  perfet,  nascut  de  Ms 
Verge,  li  havia  sobrevingut  una  virtut  divina  que  el  constit 
la  més  excelsa  de  les  criatures  i  l’unia  amb  el  mateix  Déu. 
d’ara,  els  nostres  contemporanis,  diuen  que  l’obra  cristià 
que  la  nostra  religió  ens  la  fem  nosaltres  mateixos  en  el  r 
tre  interior;  que  els  dogmes  cristians  són  una  elaboració 
l'esperit  de  l’home,  i  que  lo  que  en  diem  la  divinitat  de  l’a 
rable  Jesús,  Aquest  se  la  féu  Ell  mateix:  d’home  s’anà  tra 
formant  en  Déu,  és  a  dir,  és  un  Déu  que  es  féu  per  si  mati 
I  els  cristians  diem:  Genitum,  non  factum,  consubstan 
lem  Patri. 

La  separació  d’aquestes  dues  ensenyances,  la  doctrina 
lestial  de  la  religió  i  les  movedisses  doctrines  humanes, 
inspiracions  divines  que  il·luminen  l’horitzó  etern  dels  sot 
naturals  destins  de  l’home  racional  i  la  inventiva  enginyi 
amb  què  certs  fiiosops,  poetes,  sociòlegs  i  homes  d’Estat  1 
volgut  formar  un  regne  espiritual  que  satisfaci  les  elevai 
aspiracions  humanes,  separar  en  el  camp  fecundis sim  de 
humanitat  el  blat  de  la  zitzània  és  la  missió  divina  que 
la  Iglésia  de  Déu  a  la  terra;  afirmar  la  Veritat  i  proclama] 
reina  contra  aquells  esperits  dèbils  i  famolencs  que  no  sat 
suportar-la  i  s’alimenten  de  tot  lo  que  es  presenta  nou  i 
lectable,  impedir  la  sofisticació  de  la  Veritat  i  del  Bé,  m 
tenir  la  noció  de  la  Veritat  i  del  Bé  en  el  món,  que  ja  l’an 
Profeta  deia  que  els  fills  dels  homes  disminuïen:  veus  a< 
lo  que  fa  la  santa  Mare  Iglésia,  quan  agavella  els  princip 
errors  d’una  època,  o  d’una  situació  social,  i  en  forma  de 
tàleg  els  presenta  als  seus  fidels  qui  esperen  d’ella  sa  direc 
espiritual,  a  fi  que  sàpiguen  abstenir-se  de  certs  principis  c 
es  respiren  diluïts  en  les  regions  de  la  teologia,  de  la  filoso: 
de  la  política  i  de  la  literatura  contemporànies.  Això  és  lo  ç 
ha  fet  la  Congregació  del  Sant  Ofici  en  el  catàleg  que  segu 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


291 


al  decret  Lamentabili  sane  exitu,  de  3  de  juliol  del  present 
any  1907. 

Amb  la  summa  exquisitat  amb  què  sol  procedir  la  santa 
Iglésia  Romana,  mare  i  mestra  de  totes  les  iglésies  del  món, 
tractant  de  l'anarquia  dominant,  en  aquest  Decret  no  imposa 
un  sistema,  no  preceptua  una  teoria,  ni  tan  sols  ho  indica. 
La  Iglésia  de  Jesucrist  ha  engendrat  la  llibertat;  però,  conei¬ 
xedora  del  mal  humà  per  excel·lència,  la  supèrbia,  i  dels  efec¬ 
tes  d’ella,  i  lo  cega  que  és  i  pretensiosa,  veient  al  món  mo¬ 
dern  engallardit  amb  son  avenç  material  i  sa  potència  física, 
creient-se  amb  això  apte  per  a  donar  lleis  a  l’esperit  i  per  a 
formular  no  sols  un  nou  organisme  social,  sinó  que  també  de 
corregir  i  adobar  la  religió,  girar-la  al  revés  i  fins  fer-la  nova, 
la  Iglésia  ens  recorda  el  respecte  a  la  tradició,  i  ens  presenta 
un  catàleg  de  les  aberracions  en  què  han  caigut  els  esperits 
qui  volen  corregir  l'obra  dels  profetes  i  apòstols  i  del  Verb 
etern,  qui  completà  l’ensenyança  religiosa  de  la  Humanitat. 

En  Jesús  de  Natzaret,  s'acabà  el  període  constituent  de  la 
religió  a  la  terra.  En  l’ordre  espiritual  l'Encarnació  del  Verb 
representa  la  plenitud  dels  temps  i  el  complement  de  la  Re¬ 
velació  divina.  El  cel  ja  ens  ha  dit  tot  lo  que  ens  havia  de 
dir;  Déu,  a  l’enviar  al  món  la  seva  Paraula  sobirana,  que  és 
el  Fi:  de  la  seva  infinita  Intel·ligència,  Jesús  Unigènit  del  Pare, 
donà  als  homes  i  confià  a  la  guarda  de  la  Iglésia  el  tresor  de 
la  Veritat;  i  com  la  Veritat  és  invariable,  la  Iglésia  no  pot 
treure  ni  posar  en  aquell  tresor,  sinó  solament  administrar-lo 
i  distribuir-lo  al  llinatge  humà  i  aplicar-lo  als  homes  segons 
les  necessitats  diverses  dels  temps. 


II 

La  Revelació  es  completa  en  Jesucrist: 

ÉS,  DONCS,  IMMUTABLE 

Déu  no  ha  de  dir  al  món  res  més  de  lo  que  li  ha  dit  fins 
Ara,  almenys  d'una  manera  autoritària  i  imperativa  i  amb  ca- 


292 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ràcter  de  llei  general;  i  escriu  un  gran  contemplatiu,  Sant 
Joan  de  la  Creu,  que  després  que  Déu  ha  enviat  al  món  a  son 
Verb,  qui  s'ha  fet  oir  de  tots  els  homes,  i  qui  per  ministeri 
de  la  Iglésia  ressona  en  totes  les  generacions  que  van  aparei¬ 
xent  sobre  la  terra,  una  nova  revelació,  la  pretensió  del  des¬ 
cobriment  o  de  l'aparició  d’una  nova  veritat  sobrenatural, 
fóra  una  injúria  al  Verb  encarnat,  qui  conté  en  si  tota  la  ve¬ 
ritat  que  es  refereix  als  homes,  a  son  fi  i  als  camins  de  la  seva 
eterna  salvació. 

És  l'essència  del  Cristianisme  la  Paraula  divina  parlada  al 
món,  o  sia,  el  Verb  de  Déu  qui  il·lumina  la  intel·ligència  hu¬ 
mana:  aquesta  és  la  llum  per  llargs  segles  desitjada  de  la 
humanitat,  llum  que  ha  aclarit  el  gran  misteri  de  la  restau¬ 
ració  i  redempció  humana;  és  el  total  compliment  de  la  pro¬ 
fecia,  que  l’evangelista  Sant  Mateu1  expressa  aplicant  als 
sermons  de  Jesucrist  aquelles  paraules  de  l'antic  vaticini: 
«Parlaré  per  a  aclarir  coses  que  estaven  ocultes  des  de  la  crea¬ 
ció  del  món.» 

De  consegüent,  en  l'ordre  de  les  seves  relacions  amb  l'eter¬ 
nitat,  amb  la  llei  de  la  creença,  de  l’adoració  i  de  la  conducta 
de  la  seva  vida  moral,  l’home  tot  ho  té  en  Jesucrist;  en  aquest 
concepte  Ell  fou  suficient  pels  homes  qui  escoltaren  la  seva 
viva  veu  i  foren  sos  contemporanis  aquí  a  la  terra,  i  serà  su¬ 
ficient  pels  homes  darrers  qui  viuran  a  la  terra,  per  a  l'última 
generació  humana  que  precedirà  a  la  segona  vinguda  del  Fill 
de  Déu  quan  es  presentarà  a  judicar  a  tot  el  llinatge,  eternit¬ 
zant  la  Humanitat  al  posar  punt  final  a  la  successió  de  les 
seves  generacions. 

La  totalitat  de  la  revelació  cristiana  exigeix  la  seva  intan- 
gibilitat  i  constitueix  la  unitat  espiritual  del  llinatge.  Els  dog¬ 
mes,  que  són  les  lleis  de  l’esperit  humà  elevat  a  l'ordre  sobre¬ 
natural,  usant  una  expressió  de  Brunetière,  donen  unitat  al 
llinatge  humà,  com  les  lleis  físiques  donen  unitat  i  harmonia 
a  la  naturalesa  material. 


1,  Mateu,  XIII,  35. 


LA  LLEI  OR  LA  CREENÇA 


293 


EI  món  físic,  cl  món  dc  la  malcria  és,  segons  la  doctrina 
teològica,  com  una  ombra  del  món  dels  esperits;  però  nosal¬ 
tres  els  homes,  en  qui  l’esperit  viu  en  la  matèria  i  la  matèria 
en  l’esperit,  els  grans  secrets  i  misteris  de  l'esperit,  la  magní¬ 
fica  naturalesa  espiritual,  el  món  invisible,  cl  contemplem 
enlgmàticament  en  el  món  visible  i  material.  Sant  Pau1  a  les 
manifestacions  sensibles  i  visibles,  al  llenguatge  dc  la  matèria, 
a  les  expressions  llegibles  als  nostres  ulls  carnals,  als  rudi¬ 
ments  de  l’ordre  sobrenatural  que  nosaltres  trobem  a  la  terra, 
amb  divina  profunditat  els  anomena  els  elements  del  món;  i 
el  famós  Brunetière,  qui  fa  pocs  mesos  ha  mort,  alta  intel- 
ligència  qui  trobà  la  veritat  sobrenatural  en  els  camins  rectes 
i  en  la  intenció  pura  dels  estudis  de  la  ciència  humana,  el 
famós  Brunetière,  com  glossant  i  aplicant,  sens  dubte  incons¬ 
cientment,  la  doctrina  de  Sant  Pau,  diu  que  els  dogmes  han 
d'ésser  immutables,  i  ho  són  en  virtut  de  sa  pròpia  natura¬ 
lesa,  perquè  constitueixen  les  lleis  del  món  espiritual,  i  la 
immutabilitat  de  les  lleis,  i  la  permanència  dels  elements, 
són  una  necessitat  absoluta  que  de  cap  manera  impedeixen 
el  lliure  moviment,  l'espontaneïtat  i  la  fecunditat  de  la  vida 
de  l’esperit,  ni  el  progrés  de  les  ciències  morals,  com  les  lleis 
físiques  que  governen  el  món  material  ni  perjudiquen  l'espon¬ 
taneïtat  de  la  vida  sensible,  ni  impedeixen  el  progrés  de  les 
ciències  naturals. 

Sense  el  dogma  desapareix  la  unitat  del  llinatge,  i  així 
veiem  que  l’exageració  del  racionalisme  disgrega  al  llinatge. 
Sols  Déu  té  la  virtut  d’unir;  l’home,  al  revés,  desuneix,  i  ja 
Sant  Agustí  deia:  Nihil  quam  hoc  genus  tam  sociale  natura 
tam  discordiosum  vitio.  L'home  indubtablement  té  la  facul¬ 
tat  de  dissoldre,  així  ho  ensenya  la  història;  i  si  alguna  vegada 
un  sentiment  purament  humà  ha  engendrat  una  unió,  aquesta 
ha  sigut  transitòria  i  interessada.  L'home  amb  les  seves  soles 
forces  ha  pogut  sentir  la  llei  de  la  unitat  humana,  i  per  boca 


1.  Gàlates,  IV,  3. 


294 


J.  TORRAS  I  BAGES 

del  còmic  llatí  ha  dit:  Homo  sum:  humani  nihil  a  me  aïienum 
puto;  però  aquest  sentiment  l’han  experimentat  sols  certes 
ànimes,  mai  ha  sigut  universal,  permanent  i  desinteressat,  sinó 
mitjançant  el  dogma  indiscutible,  revelat,  que  no  està  sota, 
sinó  sobre  de  l’home,  que  és  una  fórmula  divina,  una  llei  im¬ 
posada  i  indestructible,  no  una  llei  acordada  per  unes  cons¬ 
tituents  mundials,  com  ara  diuen.  La  nostra  llei,  la  constitu¬ 
ció  humana,  l'havem  rebuda  quan  fórem  constituïts,  i  és  la 
llei  del  nostre  ser  i  la  realització  d’una  fórmula  del  Criador. 


III 

LA  DOCTRINA  EVANGÈLICA  ÉS  LA  SABIDURIA  UNIVERSAL 

La  llei  de  la  creença  radica  en  el  nostre  cor,  i  constitueix 
la  sabiduria  del  cor,  no  és  la  llei  d'una  facultat  humana,  sinó 
de  totes  les  facultats  i  de  tot  l’home.  Sant  Pau  contínuament 
contraposa  la  sabiduria  cristiana  a  la  sabiduria  mundana.  De 
la  nostra  sabiduria  en  són  susceptibles  els  homes  qui  no  te¬ 
nen  lletres,  ni  han  freqüentat  universitats,  ni  coneixen  els 
plaers  de  la  literatura,  ni  han  escoltat  les  explicacions  dels 
filosops.  Consisteix  en  una  elevació  de  les  ànimes  senzilles 
a  l’esfera  de  la  llum.  És  un  gran  misteri,  però  misteri  palpable 
i  innegable.  Jesús  en  donava  gràcies  a  son  Pare  celestial  amb 
aquelles  paraules  tan  conegudes  de  l'Evangeli  de  Sant  Mateu: 
«Jo  us  glorifico,  oh  Pare,  Senyor  dels  cels  i  de  la  terra,  perquè 
haveu  tingut  ocultes  aquestes  coses  als  savis  i  prudents  del 
segle,  i  les  haveu  revelades  als  petits  i  humils.»1 

És  una  difusió  de  llum  viva  que  no  penetra  més  que  en 
les  ànimes  desinteressades  qui  cerquen  la  Veritat,  a  Déu,  per 
amor,  i  no  amb  segons  fms.  És  una  difusió  lluminosa  univer¬ 
sal,  per  tot  el  poble.  Ja  els  antics  profetes  l’havien  pronosti- 


1.  Mateu,  XI,  25. 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


295 


cada,  i  nosaltres  la  veiem  i  la  palpem,  i  l’Evangeli,  i  també 
l’antiga  profecia,  ens  ensenyen  com  havem  de  comprar  aques¬ 
ta  llum  de  sabi duria.  Jesús,  en  diferents  llocs  dels  seus  ser¬ 
mons,  ens  explica  aquest  comerç  espiritual.  Amb  diferents 
signes  i  símbols  ens  diu  que  qui  vol  adquirir  aquesta  pedra 
preciosa  de  la  sabiduria  celestial  tot  s'ho  ha  de  vendre  per  a 
comprar-la.  La  filosofia,  ja  des  de  l’antiguitat  profana,  s'ha 
dit  que  era  l’amor  a  la  sabiduria,  i  com  la  sabiduria  evangè¬ 
lica  és  d'un  grau  molt  més  alt  de  sublimitat,  l'amor  a  la 
sabiduria,  a  la  veritat,  la  filosofia  cristiana  exigeix  que  dit 
amor  estigui  totalment  possessionat  de  l’home.  Ha  d'ésser 
un  amor  sense  reserva,  absolut,  il·limitat.  Amaràs  a  ton  Déu 
i  Senyor  amb  tot  el  teu  cor,  amb  tota  la  teva  ànima,  amb  totes 
les  teves  forces,  i  a  Ell  sol  serviràs.  Aquesta  és  la  nostra 
filosofia. 

Pel  cristià  aquest  concepte  de  la  sabiduria  evangèlica,  de 
la  ciència  de  salvació,  és  indubtable  i  irrefutable.  El  Mestre 
celestial  el  predicà  evidentment  quan,  posant  les  seves  mans 
sobre  un  nen,  exclamà  amb  aquelles  venerables  paraules:  1  «Si 
no  us  torneu  com  aquest  infant,  no  entrareu  en  el  regne  dels 
cels.»  L'infant,  en  certa  manera,  no  té  preocupacions  i  pos¬ 
seeix  la  llibertat  d’esperit.  El  regne  dels  cels  és  el  regne  de 
la  veritat  triomfant,  és  la  llum  sublim,  i  a  ell  sols  hi  podem 
arribar  mitjançant  la  ciència  de  salvació,  que  dissipa  totes  les 
preocupacions  i  ens  deslliura  de  l’esclavitud  del  món.  La  mis¬ 
sió  del  Salvador  aquí  a  la  terra  fou  la  difusió  d'aquesta  ciència 
de  salvació,  la  universalitzà,  la  democratitzà. 

Els  heretges,  sobretot  els  moderns,  estan  tocats  d'un  orgull 
aristocràtic.  Es  creuen  saber  més  que  el  comú  dels  homes, 
viure  en  una  esfera  superior,  i  miren  amb  expressió  d'infe¬ 
rioritat  als  restants  mortals.  Jesús  fou  amic  de  la  turba,  i 
tots  els  grans  imitadors  del  dolcíssim  Redemptor  han  cercat 
preferentment  exercir  son  ministeri  de  salvació  en  el  poble. 


2.  Mateu,  XVIII,  5. 


296 


J.  TORRAS  I  BAGES 

Lo  meravellós  de  l'Evangeli  consisteix  en  l’eficàcia  de  la  seva 
potència  per  a  fer  savis.  Un  cristià,  una  cristiana  perfets  són 
verdaders  savis  i  posseeixen  d’una  manera  sublim  la  ciència 
de  salvació.  Pensen,  senten  i  obren  d'una  manera  incompa- 
rablement  superior  als  filosops  mundans.  Estan  pròxims  a 
l'ideal.  Aquest  miracle  en  el  món  espiritual  és  molt  comú. 

Tots  els  qui  havem  exercit  el  ministeri  sacerdotal,  a  cada 
pas  havem  trobat  un  equilibri  d'enteniment,  una  puresa  de 
sentiments  i  una  rectitud  i  desinterès  de  voluntat,  és  a  dir, 
una  ciència  de  la  vida  en  persones  populars,  una  noblesa  i 
idealitat  d'existència,  de  la  qual  estan  molt  lluny  els  filosops 
i  literats  mundans.  És  que  eren  com  el  nen  sobre  el  qual 
posà  les  mans  el  Redemptor  presentant-lo  com  a  símbol  de 
vida  perfecta. 

Al  contrari,  la  sabiduria  mundana  ha  fet  molt  pocs  savis.. 
Desorientada  i  ensuperbida,  pretensiosa,  mirant  amb  desdeny 
al  restant  del  llinatge,  el  Déu  dels  humils  li  ha  permès  que 
caigués  en  les  més  grans  confusions  i  vergonyes.  Dos  famo¬ 
sos  escriptors,  no  eclesiàstics,  l’un  d'ells  protestant,  han  pro¬ 
clamat  ben  clar  davant  de  l’Europa  moderna  la  bancarrota 
de  la  ciència.  Una  gran  part  de  la  carta  de  Sant  Pau  als  ro¬ 
mans  té  per  objecte  humiliar  als  savis  mundans,  retraient-los. 
amb  amor  incomparable  i  sinceritat  vivíssima  els  excessos  i 
aberracions  en  què  Déu  els  havia  deixat  caure,  perquè  conei¬ 
xent-lo  no  el  volien  adorar;  i  la  moderna  França  ens  presenta 
exactíssimamen t  el  mateix  espectacle.  Les  mateixes  preten¬ 
sions,  la  mateixa  supèrbia  i  les  mateixes  abominacions  en  els 
costums.  El  vent  de  la  impietat  se  n'ha  dut  la  sabiduria  de  la 
França  cristiana.  Han  caigut  en  l’esclavitud  dels  ídols.  Les. 
teories  més  abominables  sobre  la  generació  humana,  els  de¬ 
lictes  més  repugnants  contra  aquesta,  coses  que  abans  sola¬ 
ment  trobàvem  que  consideressin  lícites  i  jurídiques  les  an¬ 
tigues  civilitzacions  gentils  en  el  període  de  sa  decadència  i 
corrupció,  o  bé  en  certs  pobles  de  l'Àsia,  de  civilització  de- 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


297 


gradada,  ara  tenen  a  França  els  seus  apologistes  literaris.1  És 
que  hi  falta  la  Llei.  El  gran  Tertullià,  contemplant  el  mateix 
espectacle  contra  el  qual  escriu  Sant  Pau  en  la  carta  als  ro¬ 
mans,  és  a  dir,  l’enllaç  del  refinament  literari  i  de  les  abomi¬ 
nacions  del  vici,  exhalava  aquest  crit  eloqüent:  Oh  lex  Crea- 
toris l  i  Oh  llei  fonamental  del  llinatge,  oh  llei  de  la  generació 
esborrada  del  cor  dels  qui  es  diuen  i  es  tenen  per  savis! 
jOh  llei  del  Criador,  únic  Legislador  verdader! 


IV 

O  la  Fe  o  la  Idolatria 

Treta  la  llei,  anul·lat  aquell  precepte:  A  Déu  amaràs  i  a  Ell 
sol  serviràs,  ve  de  seguida  el  regnat  de  l'ídol.  Perquè  la  con¬ 
cupiscència,  l'avarícia,  la  supèrbia,  totes  les  passions  huma¬ 
nes,  treta  la  llei,  elles  es  converteixen  en  llei  de  l'home,  go¬ 
vernen  a  l'home  i  l'home  les  serveix  a  elles;  l'home  queda 
vençut  i  conquistat,  i  tot  vençut  és  esclau  del  vencedor  per 
dret  de  conquesta.  Per  això  Sant  Pau,2  lo  mateix  que  les  an¬ 
tigues  Escriptures,  a  les  dites  passions,  a  l'home  subjecte  a 
elles,  les  anomenava  una  idolatria,  i  realment  tota  idolatria 
no  és  res  més  que  això:  de  les  seves  aficions,  de  les  seves 
passions  i  inclinacions  l'home  en  fa  simulacres  i  els  adora. 
Allí  serà  ton  cor  on  tindràs  ton  tresor,  diu  l'Evangeli3  i  en¬ 
senya  l'experiència.  Les  passions  dominen,  les  passions  són 
deesses,  i  l’home  els  paga  son  culte.  En  èpoques  civilitzades 
com  la  grega,  la  romana  i  la  nostra,  els  simulacres  són  ele¬ 
gants,  el  culte  és  artístic,  no  hi  ha  llei  que  lligui,  però  sí  un 
jou  que  esclavitza;  al  fugir  l'home  de  la  direcció  de  la  llei, 


1.  V.  Le  Correspondant,  25  juin  1907:  «La  Crise  morale»,  par  Felix 
Klein. 

2.  Efesis,  V,  3. 

3.  Mateu,  VI,  21. 


298 


J.  TORRAS  I  BAGES 

pròpia  del  ser  racional,  cau  en  l'opressió  i  esclavitud  de  la 
matèria  cega  i  bruta.  La  carn  venç  a  l’esperit,  perquè  l'he¬ 
retgia,  ensenya  Sant  Pau,1  que  és  una  obra  de  la  carn,  fins 
la  que  es  disfressa  amb  el  nom  de  racionalisme.  La  carn  és 
el  ferment  de  totes  les  passions;  fins  aquelles  qui  semblen 
espirituals,  a  l’esperit  li  són  comunicades  per  la  cara.  El  nos¬ 
tre  esperit  per  si  mateix  no  té  passions;2  no  és  passiu,  sinó 
actiu,  però  els  afalacs  carnals  l'emboliquen.  La  nostra  raó  és 
curta,  però  dreta,  i  amb  l'auxili  de  Déu  governa,  regeix  i  or¬ 
dena  les  passions,  les  quals  aleshores  magnifiquen  i  exalcen 
la  dignitat  humana,  i  il·luminades  per  la  llum  intel·lectual  cons¬ 
titueixen  una  aurèola  gloriosa  del  nostre  llinatge.  Les  passions 
són  un  element  interessant  de  la  universal  harmonia  del  món 
humà.  Però  elles  no  existeixen  per  a  ésser  senyores,  sinó  per 
a  ésser  serventes.  La  senyora  és  la  raó,  i  tot  el  treball  del 
Cristianisme,  l'obra  de  la  Redempció,  té  per  objecte  obtenir 
que  la  raó  sobrenaturalment  il·luminada  regeixi  i  governi  a 
l'home.  La  virtut  consisteix  en  obrar  amb  l’ajuda  de  la  gràcia 
en  conformitat  amb  les  regles  de  la  raó,  així  com  el  pecat 
és  un  mancament,  és  mancar  a  la  regla  racional.  D'un  Prefaci 
de  l'antiga  litúrgia3  copiem  les  següents  línies:  «És  just  que 
us  alabem,  oh  Senyor,  puix  essent  Vós  la  Raó  sobirana  i  ha¬ 
vent-nos  fet  racionals,  tant  com  ens  apartem  dels  tràmits  de 
l'equitat  ens  apartem  també  de  la  vostra  participació,  així 
com  permaneixem  en  la  vostra  semblança  mentre  no  ens 
eixim  dels  camins  de  la  Veritat.»  La  Veritat,  Déu,  és  la  nostra 
regla.  Qui  es  pot  queixar?  La  fe  és  la  submissió  del  nostre 
enteniment  a  Déu,  Veritat  infinita;  és  la  fidelitat  a  la  seva  Pa¬ 
raula,  que  la  Iglésia  ens  proposa.  Els  dogmes  no  els  ha  fet 
la  Iglésia,  no  els  han  fet  els  homes;  constitueixen  el  tresor 
de  la  Revelació,  que  és  la  llei  del  nostre  esperit,  que  no  es- 


1.  Gàlates,  V,  20. 

2.  Div.  Thomae  1-2,  9-22  a.  I. 

3.  D.  Guéranger,  L’année  liturgique ,  vol.  X.  pàg.  401. 


299 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 

treny,  sinó  que  eixampla  l’horitzó  de  la  nostra  intel·ligència, 
obrint-li  espais  infinits. 

Rebutjada  la  llei  de  la  creença,  ve  la  idolatria,  l’adoració 
de  lo  que  cadascú  es  fa.  Perquè  la  destrucció  de  la  llei  no 
significa  ni  importa  l’extirpació  de  la  creença,  i  la  creença 
sense  llei  és  un  dels  grans  perills  de  la  Humanitat.  La  creen¬ 
ça  mai  desapareixerà  del  llinatge  humà,  perquè  és  una  exigèn¬ 
cia  de  la  nostra  naturalesa.  Un  formigó  de  sectes  ha  sortit 
del  Protestantisme  qui  relaxà  la  regla  de  la  fe;  són  innom¬ 
brables  les  interpretacions  de  les  Sagrades  Escriptures  que 
pugnen  les  unes  amb  les  altres,  que  del  sagrat  text  han  donat 
els  seus  doctors:  cada  secta  té  son  simulacre,  la  seva  fór¬ 
mula;  i  la  Iglésia  de  Déu,  sempre  constant  amb  si  mateixa, 
va  guardant  la  unitat  de  la  creença  sense  permetre  mai  la 
desviació  del  riu  cristal·lí  de  la  veritat  revelada,  que  deriva, 
segons  l'Apocalipsi,1  de  l'Anyell  de  Déu,  font  inestroncable  de 
vida  que  ha  d’apagar  la  set  de  l’infLnit  a  totes  les  generacions 
humanes,  mantenint  a  l’home  en  la  vida  superior  que  ens  farà 
mereixedors  un  dia  de  la  possessió  de  la  Llum  eterna. 


V 

O  EL  CULTE  DE  LA  VERITAT  0  EL  CULTE  DE  LA  MENTIDA 

La  relaxació  de  la  regla  de  la  fe  avui  encara  és  major  que 
en  temps  dels  protestants.  El  camp  de  la  idolatria  s’és  fet 
més  extens.  Avui  ja  no  solament  es  nega  a  la  Iglésia,  columna 
et  firmamentum  veritatis,  la  facultat  divina  de  regular  la 
creença,  d’interpretar-la  i  proposar-la  als  cristians,  sinó  que 
fins  es  nega  l'existència  de  la  veritat.1  La  veritat  cadascú  se 
la  fa,  diuen  els  nous  profetes.  Canvia,  evoluciona,  es  transfor- 


1.  XXII,  1. 
1.  Prop.  58. 


300  J.  TORRAS  I  BAGIiS 

ma,  és  una  creació  del  nostre  esperit,  qui  és  sobirà  i  no  té  de 
subjectar-se  a  cap  llei.  La  negació  de  la  veritat  és  correlativa 
de  la  negació  de  Déu.  Déu  és  la  Veritat,  i  la  Veritat  és  Déu, 
així  ens  ho  diu  la  revelació  cristiana,  així  ho  demostra  la  sana 
filosofia  i  així  ho  explica  la  Sagrada  Teologia.  Els  esperits 
raquítics  o  extraviats,  els  homes  inflats  qui  no  volen  confessar 
una  superioritat  sobre  d'ells  i  després  se  subjecten  i  cauen 
esclaus  de  les  majors  misèries,  tenen  el  gust  espiritual  per¬ 
vertit  i  senten  gran  inapetència  per  a  l'aliment  sòlid  de  la 
veritat.  La  veritat  és  massa  per  ells,  perquè  la  mentida  do¬ 
mina  en  el  seu  cor. 

És  clar  que  fora  de  la  Iglésia  existeixen  homes  qui  donen 
culte  a  la  veritat;  en  les  Sagrades  Escriptures  trobem  dife¬ 
rents  gentils,  verdaderament  sants,  i  encara  que  la  vocació 
a  la  fe  és  sempre  un  misteri,  no  obstant,  és  indubtable  que 
els  esperits  rectes,  que  aquells  qui  no  són  esclaus  de  cap  ídol, 
qui  no  practiquen  la  idolatria,  generalment  parlant  tenen  una 
dòcil  inclinació  a  obeir  al  precepte  fonamental  del  Cristia¬ 
nisme:  «Adoraràs  a  ton  Déu  i  Senyor,  i  a  Ell  sol  serviràs.» 
Això  explica  les  conversions  d'homes  savis  que  veiem  en  totes 
les  edats,  qui  entren  en  el  gremi  de  la  santa  Mare  Iglésia  per 
a  adorar  la  veritat  a  la  qual  donem  culte  tots  els  deixebles 
d’Aquell  qui  digué:  «Jo  só  la  Veritat.»1 

La  mentida  és  sovint  elegant  i  seductora.  És  la  gran  pros¬ 
tituta  dels  pobles,  segons  l'exactíssim  llenguatge  dels  profe¬ 
tes;  i  desgraciats  d'aquells  qui  es  deixen  enganyar  per  la  mor¬ 
tal  delícia  de  sos  falaguers  atractius!  La  idolatria  és  i  ha 
sigut  sempre  l’adoració  de  la  mentida,  la  major  de  les  fla¬ 
queses  de  la  humanitat,  i  la  més  perillosa  de  les  seves  ma¬ 
lalties.  La  mentida  és  dòcil,  amable,  té  l’encís  d'una  varietat 
summa,  s'acomoda  a  totes  les  condicions  d’esperit,  sap  afa¬ 
lagar  a  tota  classe  d’homes,  respondre  a  totes  les  passions 
humanes;  el  filosop  més  adust  s’entreté  amb  ses  delícies,  com 


1.  Joan,  XVI,  6. 


301 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 

el  poeta  o  artista  més  afable;  el  devot,  qui  no  és  recte,  sent  el 
seu  amor  amb  més  vehemència  que  no  pas  ningú,  el  ric  l’ado¬ 
ra  vestida  d’or:  és  una  coqueta  qui  sap  fer-se  interessant  a 
tothom.  Els  pobres  són  els  qui  estan  més  exempts  d’aquesta 
misèria;  per  això  són  els  predilectes  de  l’Evangeli  de  la  Ve¬ 
ritat  i  els  més  expressivament  cridats  a  l’herència  de  la  glòria. 

Filosofia  avui  quasi  no  n'hi  ha.  Però  l'actual  literatura 
i  les  arts  actuals,  la  política,  el  periodisme,  les  relacions  so¬ 
cials,  tot  el  conjunt  d’elements  qui  formen  l’esperit  públic, 
en  bona  part  avui  constitueixen  un  culte  esplèndid  a  la  men¬ 
tida;  no  cerquen,  no  es  preocupen  de  la  veritat,  sinó  que,  al 
revés,  fugen  d'ella.1  Al  regne  de  la  Veritat,  al  Déu  de  cels  i 
terra,  font  de  tota  l'existència,  i  de  qui  deriva  la  resplendor 
i  la  gràcia  de  tota  hermosura,  ideal  de  la  vida  humana,  exem¬ 
plar  de  tota  perfecció,  amor  que  junta  en  dolcíssim  llaç  tot 
lo  visible  i  invisible  de  la  creació,  i  a  Jesús,  son  Verb  etern, 
qui  ens  ha  donat  l’explicació  del  gran  misteri  i  ha  interpre¬ 
tat  lluminosament,  amb  interpretació  autèntica,  la  nostra  na¬ 
turalesa,  volen  substituir-hi  un  Olimp  fantàstic,  poblat  de 
déus  de  creació  humana,  una  idealització  de  les  inclinacions 
i  passions  humanes,  de  manera  que  no  han  d’ésser  subordi¬ 
nades,  conformades  a  la  regla  sublim  del  Ser  infinit  i  perfec- 
tíssím,  sinó  que  elles  són  norma,  exemplar  i  consol  de  la  vida. 

Per  això  els  pseudo-profetes  qui  canten  les  seves  alabances 
i  volen  contribuir  a  l’embelliment  d’aquest  modern  Olimp,  el 
regne  de  la  felicitat  i  de  la  glòria  humana,  pretenen  la  crea¬ 
ció  d’una  religió  sense  Déu,  d’una  pietat  atea;  enyoren  l’Olimp 
de  la  Grècia,  que  es  fongué  baix  el  foc  celestial  de  la  parau¬ 
la  dels  pescadors  de  Galilea;  i  més  idòlatres  que  els  grecs, 
els  falta  la  seva  exquisida  estètica  en  l'erecció  dels  simula¬ 
cres  i  en  la  creació  de  déus.  Perquè  els  grecs  no  estaven  do¬ 
minats  de  la  impietat;  la  seva  idolatria  naixia,  més  que  de 
la  vanitat,  de  la  insuficiència  humana;  tenia  una  certa  espon- 


1.  Psalm  IV,  3. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


taneïtat  i  harmonia;  era  una  ombra,  sovint  deforme,  de  la 
veritat.  Els  nous  idòlatres  estan  faltats  d'espontaneïtat;  no 
són,  generalment  parlant,  esperits  sincers;  han  conegut  i  tas¬ 
tat  la  veritat,  però  la  voldrien  subjectar  als  seus  gustos  i 
desigs,  i  troben  que  els  fa  resistència.  Perquè  aquesta  és  la 
diferència  entre  la  Veritat,  Déu,  i  l'ídol;  que  la  Veritat  vol 
subjectar,  donar  forma  i  vida  a  l'home,  i  l’ídol  és  la  criatura, 
l'obra  de  l'home.  És  l’home  que  s'adora  a  si  mateix;  és  l'home 
enganyant-se  a  si  mateix;  és  la  mentida  que  s'ha  apoderat  de 
l'home  i  li  fa  la  llei,  de  la  qual  ell  volia  fugir. 


VI 

La  Llei  de  la  Fe  és  Llei  d'Amor 

Diuen  que  dintre  del  Déu  dels  cristians  s’hi  troben  estrets, 
i  això  que  és  infinit;  cerquen  una  expansió  per  a  les  seves 
facultats,  i,  fugint  d'aquell  Amor  immens  d'on  deriven  tots 
els  amors  rectes,  cauen  en  l’egoisme,  és  a  dir,  en  l'amor  de 
si  mateix,  del  seu  gust,  de  la  seva  inclinació;  tenen  una  verda- 
dera  caiguda,  perquè,  si  l’amor  a  la  veritat  fa  pujar  a  l’home, 
l'iHumina  i  eleva,  tota  passió  que  no  cerca  la  veritat  enfonsa 
a  l’home  i  l'ofega.  De  manera  que  en  lo  que  es  refereix  a  la 
pràctica  de  la  vida,  a  l’orientació  dels  costums,  tota  la  qües¬ 
tió  religiosa  es  redueix  a  aquesta  pregunta:  ,-Qum  és  l’objecte 
de  l’amor  de  l'home?  <;Què  és  lo  que  fonamentalment  i  essen¬ 
cialment  ha  d’estimar  l'home?  És  a  dir,  ,-quin  és  l'objecte  de 
la  nostra  adoració? 

La  religió  augusta  tramet  a  l'home  l'eco  de  la  revelació  del 
Sinaí  i  del  Calvari,  i  li  diu:  «Amaràs  a  ton  Déu  i  Senyor,  i  a 
Ell  sol  serviràs.»  I  veus  aquí,  caríssims,  el  germen  i  la  subs¬ 
tància  de  tota  la  Religió:  és  a  dir,  què  és  lo  que  ha  d'estimar 
l’home.  La  litúrgia  medieval,1  al·ludint  a  un  heroic  defensor 


1.  Seq.  S.  Domin. 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


303 


de  la  fe,  diu:  Ad  amoris  regulam  populos  hortatur,  perquè, 
en  efecte,  el  Cristianisme  és  la  regularització  de  l'amor .  La 
fe  i  l'amor  coincideixen  i  s'identifiquen.  En  l’ordre  perfet  de 
les  coses  no  hi  ha  fe  sense  amor,  ni  amor  sense  fe;  quan  aques¬ 
ta  se  separa  de  l’amor,  els  teòlegs  diuen  que  és  informe,  és 
a  dir,  que  està  desfigurada.  Per  això  la  Religió  és  una  llei  de 
creença  i  amor. 

La  llei  de  la  unitat  resplendeix  sempre  en  el  nostre  llinat¬ 
ge,  fins  en  les  seves  aberracions.  Quan  una  preocupació  s'apo¬ 
dera  del  seu  esperit,  quan  s’entusiasma  amb  un  principi,  vol 
aplicar-lo  a  tots  els  ordres  de  la  vida.  L'home  modern  és 
amant  de  la  llibertat,  avorreix  les  imposicions  i  vol  regir-se 
per  son  propi  criteri.  I  la  nostra  santa  Religió  té  els  mateixos 
principis,  però  en  un  perfet  equilibri.  La  responsabilitat  és 
de  cadascú;  cadascú  haurà  de  respondre  de  si  mateix;  de  con¬ 
següent,  no  són  els  altres  els  qui  han  d'obrar  per  ell,  sinó  que 
l'home  ha  d’ésser  el  verdader  autor  de  totes  ses  accions,  mo¬ 
viments  i  obres.  L'Evangeli  compara  l’interior  de  l'home  a 
un  regne,  i  per  això  diu  que  el  regne  de  Déu  està  en  el  nostre 
interior.1  Però  també  és  cert  que  aquest  Evangeli  juntament 
individualista  i  col·lectivista,  que  aquesta  mateixa  doctrina  de 
salvació  que  Jesús  vingué  a  predicar-nos,  que  aquesta  llei 
de  perfecta  llibertat2  que  els  apòstols  anunciaren  a  tots  els 
pobles  de  la  terra,  no  vingué  a  desunir,  sinó  a  unir;  i  que  el 
desig  més  intens  del  diví  Redemptor  i  l’objecte  principal  de 
la  seva  llei  és  obtenir  la  unitat  d’esperit  de  tothom.3  I  no  pot 
haver-hi  unitat  sense  un  principi  unificador,  i  aquest  principi 
unificador  del  llinatge  humà  és  Déu,  sense  el  qual  els  homes 
quedarien  disgregats,  com  partícules  inquietes  d'un  món  des¬ 
ordenat  dels  esperits.  I  la  traducció  humana  de  la  unitat  di¬ 
vina  és  la  llei  de  la  creença  i  de  l'amor  o  adoració  per  la  qual 
sempre  ha  propugnat  la  santa  Mare  Iglésia,  i  ara  de  nou  en 


1.  Lluc,  XVII,  21. 

2.  Jaume,  I,  25. 

3.  Joan,  XVII,  11. 


304 


J.  TORRAS  I  BAGES 


el  Decret  de  3  de  juliol  de  la  Congregació  de  la  Santa  i  Ro¬ 
mana  Inquisició,  motiu  de  la  present  Instrucció  Pastoral. 


VII 

La  Llei  de  la  Fe  és  Llei  de  Gràcia 

Molts  moderns  catòlics  en  l’ordre  de  la  doctrina  de  salva¬ 
ció  repugnen  a  la  llei  perquè  no  coneixen  prou  la  gràcia; 
essent  així  que  la  nostra  llei  cristiana  és  anomenada  la  llei 
de  gràcia.  El  Cristianisme  sense  la  gràcia  no  es  pot  suportar.1 
Tindrà  admiradors,  fins  apologistes,  homes  il·lustres  qui  estu¬ 
diaran  de  fer-ne  imitacions  i  de  proposar-lo  al  món  com  pos¬ 
seint  una  potència  social  insuperable;  així  foren  Comte  i 
Taine,  noms  de  primera  magnitud  en  la  història  sàvia  del 
segle  xix;  però  sense  la  gràcia,  sense  l'estima  i  l'apreci  de  la 
gràcia,  mai  sabran  practicar-lo,  menys  encara  disfrutar-lo,  ni 
entendre,  de  consegüent,  sa  íntima  essència.  Contemplen  l'ex¬ 
terioritat  del  Cristianisme:  unes  formes  sublims  distintes  de 
les  demés  formes  humanes,  un  equilibri  i  una  harmonia  en 
què  s'aprofiten  tots  els  elements  de  la  vida,  on  s’expansionen, 
sense  sortir  del  ritme,  totes  les  facultats  humanes,  on  sense 
cap  violència  totes  les  forces  s'utilitzen  en  pro  del  bé  comú; 
essent  sempre  l’Amor  en  son  més  alt  concepte  l'intens  motor 
del  món  immens  dels  homes.  Però  no  volen  confessar  a  Déu, 
ni  volen  subjectar-s'hi;  al  revés,  volen  subjectar  Déu  a  una 
inspecció,  a  la  crítica,  a  la  moderna  deessa.  Molts  avui  l’exal¬ 
cen  més  que  a  la  veritat,  i  és  evident  que  el  poder  de  la  crítica 
és  inferior  al  poder  de  la  veritat.  La  crítica  està  sota  la  ve¬ 
ritat,  és  una  aplicació  d’ella  a  lo  contingent  i  variable;  però 
voler  la  crítica  amidar  tota  la  veritat,  explicar-la,  és  un  con¬ 
trasentit,  perquè  la  crítica  és  un  efecte  de  la  veritat;  i  així 


1.  Marc,  X,  27. 


305 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 

com  molt  naturalment  per  la  causa  ens  expliquem  l’efecte, 
perquè  està  contingut  en  ella,  per  l’efecte  no  es  comprèn  bé 
la  totalitat  de  la  causa.  Déu  és  immens,  i  la  crítica  humana 
és  molt  limitada. 

Les  aspiracions  de  la  nostra  naturalesa  racional  es  diri¬ 
geixen  a  obtenir  una  satisfacció  completa,  i  quan  la  gràcia 
cristiana  riquíssima  i  multiforme  no  suavitza  aquestes  aspi¬ 
racions,  no  atempera  l'apetit  racional,  quan  l’home  no  mira 
més  enllà  d’aquest  món,  quan  es  creu  que  la  terra  és  el  pa¬ 
radís  i  no  espera  son  complement  en  una  altra  vida,  aleshores 
s'apodera  de  l'home  una  pruïja  que  no  el  deixa  viure,  un  desig 
d'investigar,  una  set  de  novetats  que  tot  fre  se  li  fa  insupor¬ 
table,  aetas  nostra  freni  impatiens}  i  ve  a  caure  en  errors 
gravíssims. 

Això  passa  perquè  l'home  s'oblida  de  la  gràcia.  Pren  la  Re¬ 
ligió  com  una  disciplina  purament  humana,  com  un  sistema 
elaborat  pels  homes,  i,  de  consegüent,  la  considera  subjecta 
al  seu  examen,  i  vol  amidar-la  amb  les  mateixes  mides  amb 
què  s’amiden  les  coses  humanes.  I  la  Religió  és  una  gràcia 
divina  que  lo  primer  que  exigeix  és  que  l'home  la  consideri 
obra  de  Déu,  com  una  manifestació  i  comunicació  de  Déu  a 
la  criatura.  El  Cristianisme,  la  Igïésia  a  la  terra,  és  un  fet 
històric  i  diví,  i  la  seva  interpretació  no  ha  de  quedar  sub¬ 
jecta  al  beneplàcit  humà,  sinó  a  un  criteri  diví. 


VIII 

L’instint  de  Creença  requereix  la  Llei  de  la  Fe 

Els  moderns,  contra  els  quals  va  el  decret  Lament abili, 
no  neguen  la  creença;  al  revés,  molts  d'ells  li  paguen  un  cert 
culte;  però  sí  neguen  la  fe.  Creença  i  fe  no  són  lo  mateix.  La 


1.  Decret  Lamentabili. 

20 


30ó 


J.  TORRAS  I  BAGES 

creença  és  instintiva  i  la  fe  racional,  i,  no  obstant,  molts  ra¬ 
cionalistes  admeten  la  creença  i  rebutgen  la  fe.  És  que  els 
falta  la  moderació.  Tot  instint  de  si  té  una  certa  vaguetat, 
careix  de  regla  precisa,  i  la  seva  satisfacció  proporciona  a 
l'home  una  gran  intensitat  de  goig.  L’instint  de  la  creença 
permet  a  l'home  divagar  per  regions  immenses,  inexplorades 
i  misterioses,  i  en  ses  ascensions  troba  excitacions  vivíssimes. 
És  com  un  aeronauta  qui  practica  ses  ascensions  per  les  re¬ 
gions  altes  i  sense  direcció  fixa.  Per  això  aquests  aeronautes 
de  les  regions  espirituals  tenen  caigudes  tremendes,  més  en¬ 
cara  que  els  globus  sense  direcció.  Són  de  la  mateixa  espècie 
que  els  místics,  d'un  temperament  similar  en  l'ordre  natural, 
i  els  místics,  fins  els  més  piadosos  qui  pretenen  volar  a  la 
seva,  sense  seguir  les  prescripcions  de  la  sabiduria  cristiana, 
en  totes  les  èpoques  han  tingut  aberracions  lamentables. 

L’instint  de  la  creença  en  l'home  suposa  que  existeix  una 
regió  del  misteri;  si  tot  lo  que  existeix  capigués  dintre  de  la 
nostra  raó,  l’instint  de  la  creença  fóra  inútil  i  ja  no  el  tin¬ 
dríem.  Hi  ha  coses  que  són  més  enllà  de  les  fites  del  nostre 
coneixement.  Aquesta  regió  misteriosa  els  grans  positivistes 
moderns  l'han  confessada  i  reconeguda,  i  alguns  d'ells,  Littré 
per  exemple,  s’han  posat,  després  de  molts  anys  de  bregar 
amb  si  mateixos,  en  braços  de  la  Revelació  divina,  reconei¬ 
xent-la  guia  única  per  a  l'expedició  transcendental  i  perillosa 
de  l’altra  vida.  I  tenim  una  quasi  seguretat  de  que  els  matei¬ 
xos  Comte  i  Taine,  prínceps  de  l’escola,  reconeixien  que  la 
Iglésia  és  l'única  guia  discreta  de  la  Humanitat  per  a  aquestes 
peregrinacions  transcendentals.  Els  judicis  i  la  crítica  sobre 
el  moviment  històric  de  la  humanitat  que  es  troben  en  els 
dos  escriptors  citats  apoien  fortament  la  nostra  opinió.  Un 
instint  no  és  una  llei;  al  revés,  que  ell  ha  d’ésser  legislat. 

A  cada  instint  humà  correspon  una  llei.  La  llei  del  matri¬ 
moni,  la  llei  de  la  propietat  correspon  a  dos  instints  molt 
forts  en  la  nostra  naturalesa;  la  llei  de  la  fe  correspon  a  l’ins¬ 
tint  de  la  creença.  El  Criador  posà  en  la  nostra  naturalesa 
una  necessària  inclinació  a  la  creença,  i  al  mateix  temps  pro- 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


307 


mulgà  en  el  món  d'una  manera  solemne,  en  el  Sinaí,  la  llei  de 
la  fe,  que  completà  Jesús  Senyor  nostre.  Així  l'homenatge 
de  creença  i  adoració  al  món  invisible,  a  Déu  etern,  resulta 
un  obsequi  racional,  perquè  la  fe  converteix  en  racional  l’ins¬ 
tint  de  la  creença.  Perquè  l'existència  de  la  llei  de  la  fe,  vin¬ 
guda  al  món  d’una  manera  sobrenatural,  i  proposada  per  un 
organisme  vivent,  que  és  la  santa  Mare  ïglésia,  és  un  fet 
històric  innegable,  i  les  funcions  socials  de  dit  organisme 
vivent,  la  facultat  divina  d’ensenyar  als  fidels  la  vida  espiri¬ 
tual  i  sobrenatural  que  té  la  santa  Mare  ïglésia,  és  perfecta¬ 
ment  demostrable,  segons  les  lleis  naturals  de  la  intel·ligència 
humana.  Per  això  en  nosaltres  el  creure,  l’acte  de  fe,  és  un 
acte  de  raó  i  d'instint,  natural  i  sobrenatural,  que  participa 
de  la  naturalesa  i  de  la  gràcia. 

Però  la  regla,  la  llei  de  la  creença,  ha  d'existir,  perquè  tot 
lo  criat  té  llei.  La  llei  de  les  coses,  podem  dir  en  un  cert  sen¬ 
tit,  que  és  la  fórmula  de  la  seva  existència;  i  la  llei  de  la 
creença,  la  santa  fe  catòlica,  és  la  fórmula  del  coneixement 
humà  en  quant  es  refereix  a  l’ordre  sobrenatural,  a  la  regió 
del  misteri,  a  lo  transcendental  de  la  vida;  és  la  fórmula  que 
comprèn  la  totalitat  de  la  vida  humana,  que  comença  en 
aquest  món,  que  es  transforma  en  la  mort  i  que  ha  de  durar 
eternament  en  una  superior  esfera  de  perfecció. 

Aquesta  fórmula  de  la  vida  comprensiva  de  tot  l'home,  de 
tots  els  homes,  de  la  societat  entera,  des  de  son  origen  fins 
a  son  fi,  comprensiva  del  temps  i  de  l'eternitat;  aquesta  llei 
universal  que  enclou  la  finalitat  de  l'home  i  del  món,  que 
constitueix  el  principi  essencial  de  la  unitat  i  varietat  de  tota 
l’existència,  que  explica  l'harmonia  universal  i  la  perpetuïtat 
dels  elements,  que  tots  han  eixit  i  tots  han  de  tornar  a  Déu; 
aquesta  llei  directiva  de  l'esperit  humà  en  totes  les  èpoques 
i  en  totes  les  regions  del  nostre  llinatge,  sense  exclusió  de 
cap  home,  fins  del  més  insignificant  i  de  més  curta  intel·ligèn¬ 
cia,  aquesta  llei  ha  d'ésser  una  llei  viva,  com  la  llei  de  la  na¬ 
turalesa,  que  és  sempre  la  mateixa,  i,  no  obstant,  regula 
l’existència  d’una  contínua  renovació  de  sers  animals  i  vege- 


308 


J.  TORRAS  I  BAGES 

tals,  i  afavoreix  la  seva  vida,  i  permet  una  varietat  infinita 
d’existències,  sense  cohibir  cap  d’elles  i  regint-les  a  totes. 

Així  passa  en  el  regne  dels  esperits,  en  la  nostra  Iglésia, 
la  llei  de  la  qual,  instituïda  per  Jesucrist,  és  viva,  universal, 
aplicable  a  totes  les  edats  i  condicions  d’homes,  fomentant, 
consolant  i  fent  fructuosa  la  vida,  i  fent  eterna  la  vida:  la 
llei  de  la  fe  catòlica. 

Tot  lo  noble,  tot  lo  bo,  tot  lo  pur,  tot  lo  harmònic,  tot  lo 
verdaderament  progressiu  de  la  nostra  naturalesa,  tota  per¬ 
fecció  humana  i  mundana,  cap  dintre  d'aquesta  llei  viva  de  la 
fe  catòlica,  que  és  l'amor  universal.1 

L’heretgia  rebutja  la  llei;  per  això  l'anarquisme  és  l'heret¬ 
gia  per  excel·lència,  és  la  plenitud  de  l'heretgia;  i  així  com  la 
llei,  segons  la  doctrina  evangèlica,  s'identifica  amb  l'amor, 
l’anarquisme  s’identifica  amb  l’odi;  i  així  com  l'Evangeli  edi¬ 
fica,  i  veiem  històricament  i  contemporàniament  coin  l’Evan¬ 
geli  edifica  pobles  i  societats,  l’anarquisme  destrueix,  dissol 
i  anihila.  Els  nihilistes  i  terroristes  són  una  digna  represen¬ 
tació  de  l’anarquia. 

I  veu’s  aquí  lo  que  ha  fet  la  Iglésia  al  publicar  el  decret 
Lamentabili:  afirmar  altre  cop  la  llei  viva  de  la  creença,  l'e¬ 
xistència  d'una  autoritat  divina  a  la  terra,  constituïda  per  a 
regir  l'esperit  humà,  que  mai  podrà  reglamentar  ni  regir  cap 
acadèmia,  encara  que  estigui  composta  d'immortals. 

Perquè  la  llei  de  la  creença  no  és  una  llei  externa,  no  és 
fruit  de  l’humà  enginy,  no  és  una  aplicació  que  es  fa  a  l'es¬ 
perit  de  l’home  d'un  principi  elaborat  filosòficament,  és  una 
inoculació  divina,  la  introducció  d'un  principi  vital  que  re¬ 
força,  completa  i  fomenta  la  vida  humana,  i  diem  que  és  una 
gràcia  divina  perquè  ens  ve  de  dalt  sense  haver-la  merescuda, 
una  llum  de  oriens  ex  alto,  és  una  participació  de  la  Llum 
sublim  que  tingueren  els  Profetes  i  Apòstols,  i  en  això  con¬ 
sisteix  la  gran  excel·lència  de  la  manifestació  al  món  del  Verb 


1.  Filipesos,  IV,  8. 


309 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 

de  Déu,  en  què  ha  generalitzat  la  llum  profètica  í  apostòlica 
a  tota  mena  de  gent:  fïlosops,  artistes,  escriptors,  obrers,  pa¬ 
gesos,  capitalistes,  captaires,  velles,  dones  elegants,  pobres 
apedaçades,  analfabets  i  fins  a  persones  de  curtíssima  intel- 
ligència.  És  el  compliment  de  la  vella  profecia  de  Joel 1  en 
què  pronosticava  que  temps  a  venir  tot  el  món  profetitzaria, 
vells  i  joves,  homes  i  dones. 


IX 

Necessitat  del  magisteri  de  la  Iglésia 

Sols  una  Sabiduria  profètica  pot  ésser  la  sabiduria  univer¬ 
sal.  Creure  que  la  sabiduria  acadèmica  que  s’ha  d'aprendre  a 
les  escoles  pot  ser  universal,  és  creure  una  quimera;  en  la  hu¬ 
manitat  és  impossible  tal  sabiduria,  ni  hi  ha  sigut  mai,  ni  mai 
hi  serà.  En  les  èpoques  més  artístiques  i  més  il·lustrades  no 
s'és  vist  per  això  la  sabiduria  universal.  Una  llei  viva,  font 
d'inspiració  i  d’il·luminació  per  a  tot  el  poble,  ritme  del  seu 
enteniment  i  de  la  seva  voluntat,  orientació  lluminosa  del  seu 
esperit,  no  ha  existit  mai  ni  pot  existir  més  que  en  la  forma 
profètica,  en  el  sentit  ample  d'aquesta  paraula,  és  a  dir,  una 
sabiduria  revelada,  una  manifestació  de  la  Veritat  eterna  als 
homes,  qui  són  incapaços  per  si  sols  de  trobar  la  veritat  com¬ 
pleta;  que  per  això  mentre  hi  haurà  homes,  fins  a  la  trans¬ 
formació  gloriosa  de  la  humanitat,  els  homes  disputaran,  que 
ja  diu  la  Sagrada  Bíblia2  que  Déu  entregà  el  món  a  les  dispu¬ 
tes  dels  homes.  La  Iglésia  no  vol  treure  del  món  les  disputes, 
perquè  no  va  a  lo  impossible.  Les  disputes  dels  homes  seran 
útils  quan  la  Sabiduria  divina  les  permet,  i  són  una  conse¬ 
qüència  de  la  manera  en  què  ella  ha  constituït  la  humanitat, 


1.  II,  28. 

2.  Eclesiasta,  III,  11. 


310 


J.  TORRAS  I  BAGES 


són  un  medi  de  progrés;  però  en  lo  que  es  refereix  a  l’ordre 
espiritual  i  sobrenatural,  a  la  llei  transcendental  de  la  creen¬ 
ça,  als  dogmes  de  la  fe  catòlica,  la  Sabiduria  divina  ha  donat 
facultats  a  la  Iglésia  per  la  direcció  i  correcció  de  la  lluita. 
Jo  pregaré  per  tu,  diu  Jesús 1  al  Cap  de  l'Apostolat,  a  Sant 
Pere,  perquè  la  teva  fe  no  faci  falla,  i  tu  aleshores  confirma 
en  la  fe  als  teus  germans.  La  Iglésia  desaparexeiria  sense 
aquest  poder  diví  de  determinar  lo  que  és  o  no  és  conforme 
a  la  llei  de  la  creença,  l’obra  de  Jesús  quedaria  dissipada,  i 
s’estroncaria  la  comunicació  de  la  gràcia  divina  al  llinatge 
humà.  L’home  sofriria  una  capitis  diminutio,  perquè  la  gràcia 
de  la  fe  no  sols  respecta  la  totalitat  de  la  naturalesa,  sinó  que 
la  consagra,  la  ungeix  amb  un  bàlsam  diví  perquè  no  es  po¬ 
dreixi,  i  li  obre  un  amplíssim  horitzó  de  vida,  infinit  i  etern. 

Puix,  <:qui  podria  navegar  per  aquest  mar  infinit  i  etern, 
i  lliurar-se  del  naufragi,  sense  l'auxili  d'un  guia  segur?  I  el 
Criador,  qui  ha  donat  guia  als  ocells  per  a  volar  en  les  altu¬ 
res  de  l’aire  i  als  peixos  per  a  nedar  en  les  immensitats  dels 
abismes,  ^deixaria  al  llinatge  humà  que  anés  perdut,  amb 
contínua  confusió  i  lluita  per  les  regions  misterioses  de  la 
creença?  L’instint  dels  ocells,  l'instint  dels  peixos,  és  determi¬ 
nat  i  segur;  l'instint  de  la  creença,  com  els  demés  de  la  natu¬ 
ralesa  racional,  és  insegur,  vehement  i  incert,  no  té  direcció 
com  el  dels  ocells  i  els  peixos.  Però  l’home  és  intel·ligent  per 
a  cercar  direcció,  i  el  Verb  de  Déu  deixà  establerta  en  el  món 
una  guia  qui  no  pot  errar,  que  és  la  santa  Mare  Iglésia,  qui 
guarda  i  aplica  la  llei  de  la  creença;  i  l'home  seguint-la  ofereix 
a  Déu  un  obsequi  racional,  mereixedor  de  vida  eterna,  que 
per  això  la  fe  és  la  base  i  el  principi  de  la  salvació. 

Lo  que  passa  avui  amb  la  doctrina  de  salvació  és  una  gran 
misèria.  Poques  vegades  tant  sobre  d'ella,  poques  vegades  han 
estudiat  amb  més  vehemència  la  religió,  poques  vegades  la 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


311 


Sagrada  Bíblia  ha  sigut  objecte  de  tantes  investigacions,  com¬ 
paracions  i  crítiques.  L’escorça,  l’arquitectura,  les  línies  ex¬ 
ternes  de  la  religió  ocupen  tota  l'atenció  de  molts  dels  nos¬ 
tres  contemporanis;  però  la  substància  interna,  la  mina  ri- 
quíssima  de  son  contingut,  la  meditació  sincera  de  la  seva 
sabiduria,  l’exercici  imitatiu  de  les  accions,  dels  sentiments, 
de  les  virtuts  que  resplendeixen  en  el  Llibre  diví,  queden  re¬ 
duïts  a  la  mínima  expressió.  Prenen  la  Bíblia  com  un  llibre 
d’erudició,  com  un  llibre  humà,  i  com  a  tal  l’estudien.  No 
saben  entendre  que  la  Sagrada  Bíblia  no  és  purament  un 
llibre  d'erudició,  una  especulació  racional,  un  art  literari,  sinó 
que  és  el  Llibre  de  la  vida.  D'aquí  prové  que,  malgrat  lo  assi¬ 
milable  que  de  si  és  la  Sagrada  Escriptura,  avui  poquíssims 
se  l’assimilen.  Passen  la  vida  en  operacions  d’anàlisi  de  la 
religió,  i  no  s'alimenten  d’ella;  i  la  religió  és  principalment 
l'aliment  espiritual  de  la  Humanitat.  Déu  l’ha  posada  al  món, 
no  com  un  tema  de  discussions  sempiternes,  sinó  com  una 
substància  nodritiva,  fortificant  i  consoladora  per  a  ajudar  als 
homes  a  arribar  a  l'eternitat.  Els  homes  discuteixen  molt  de 
la  religió  i  usen  poc  d’ella,  i  d’aquí  ve  que  avui  vegem  tants 
homes  acanyats  en  l'ordre  espiritual  de  la  vida;  devent  tenir- 
se  en  compte  que  la  intel·ligència  completa  i  exacta  de  la  fe 
no  és  possible  per  un  pur  anàlisi  extern,  sinó  que  requereix 
un  coneixement  experimental  i  pràctic.  I  avui  que  tant  es 
pregona  l'estudi  positiu  o  pràctic,  no  obstant,  els  erudits  fu¬ 
gen  de  l’estudi  experimental,  de  la  pràctica  de  la  religió,  úni¬ 
ca  manera  de  conèixer  sa  naturalesa  i  eficàcia  divina. 

Ara  s’usa  molt  la  frase,  parlant  d'una  institució,  d’una  ci¬ 
vilització,  d’una  disciplina  humana,  que  s’ha  de  viure  aquella 
institució,  aquella  civilització  o  aquella  disciplina;  i  aquesta 
exigència  d’haver-se  de  viure  res  la  té  en  un  grau  tan  alt  com 
la  religió,  com  la  fe  cristiana,  que  consisteix  essencialment 
en  una  vida,  la  vida  cristiana,  de  tal  manera  que  la  religió 
si  no  és  vida  no  és  res,  ni  serveix  per  res,  ni  té  objecte  ni  mo¬ 
tiu  pel  qual  existeixi  sobre  la  terra.  A  Jesús  li  diem  amb  gran 
amor  vida  nostra,  i  quan  ens  separem  d'Ell  pel  pecat  diem 


312 


J.  TORRAS  I  BAGES 

que  perdem  la  vida;  i  l’apòstol  Sant  Pau,1  i  amb  ell  molts  al¬ 
tres  Sants,  arriba  a  confondre,  a  identificar,  a  unificar  la  seva 
vida  amb  la  de  Jesús;  i  fins  en  últim  resultat  la  fe  cristiana, 
la  pràctica  de  la  nostra  santa  religió,  es  dirigeix  a  identificar- 
nos  amb  Jesús,  de  manera  que  la  perfecció  de  l’home,  que  la 
santificació  de  l'home,  que  1  ’ideal  a  què  aspirem  consisteix 
en  identificar-nos  amb  Jesús;  i  les  Santes  Escriptures  ens 
diuen,  i  la  Sagrada  Teologia  ens  explica,  que  els  escollits,  que 
els  qui  caminen  a  l’eterna  glòria,  Déu  els  ha  destinat  a  con¬ 
formar-los  amb  la  imatge  de  son  Fill  Unigènit.2 

Alguns  homes  moderns,  esperits  nobles,  però  desfrenats, 
es  queixen  de  l'ariditat  de  la  fe,  quan  no  hi  ha  situació  espi¬ 
ritual  més  rica,  més  fecunda,  més  consoladora,  més  conna¬ 
tural  amb  el  nostre  esperit.  Sols  en  la  fe  podem  reposar.  Des¬ 
prés  de  llargues  navegacions  pel  mar  tenebrós  de  la  ciència 
mundana,  des  de  Sant  Agustí  fins  a  Brunetière,  mort  ahir, 
grans  esperits  en  el  port  de  la  fe  han  trobat  el  repòs;  i  com 
la  sabiduria  profètica  és  universal,  cada  dia  trobem  homes 
de  món,  populars  o  mitjans,  tan  estimables  en  l'ordre  etern  de 
les  coses  com  Sant  Agustí  i  Brunetière,  qui  entren  en  el  port 
de  la  fe  per  a  salvar-se  del  naufragi. 

Molts  dels  errors  condemnats  en  el  decret  voldrien  llevar 
a  la  sabiduria  cristiana  el  caràcter  profètic  i  convertir-la  en 
una  ciència  humana;  i  la  ciència  del  Verb  de  Déu  és  ciència 
divina  i  fórmula  de  vida  sobrenatural.  La  ciència  humana, 

1  arqueologia,  la  filologia,  l'exegesi  i  la  crítica  posades  al  ser¬ 
vei  de  la  revelació,  ajudant  a  la  interpretació  de  la  paraula 
divina,  contribueixen  a  la  instrucció  cristiana  del  món;  però 
sempre  han  de  pressuposar  la  veritat  de  la  revelació,  puix 
d'altra  manera  comencen  per  a  destruir  el  fonament,  per  l'al¬ 
teració  de  la  veritat  infal·lible,  i  l’home,  qui  tan  difícilment 
s’escapa  de  l'error,  injuria  al  Verb  de  Déu.  Tota  llei  necessita 
una  interpretació  autèntica,  i  de  la  llei  de  la  creença  única- 


1.  Gàlates,  II,  20. 

2.  Romans,  VIII,  29. 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


313 


ment  pot  dar-ne  la  interpretació  autèntica  la  santa  Mare  Iglc- 
sia  en  virtut  de  les  facultats  rebudes  del  mateix  Verb  etern, 
Jesús,  Fill  de  la  Immaculada  Verge  Maria,  quan  comunicà  als 
Apòstols  la  potestat  d'ensenyar,  i  quan  els  envià  el  Sant  Es¬ 
perit,  qui  els  obrí  el  sentit  ocult  de  les  Escriptures. 

Si  no  fos  evidentment  un  dogma  de  la  Religió  catòlica 
aquesta  facultat  sobrenatural  d’ensenyar  i  d'interpretar  la 
doctrina  de  salvació  que  té  la  santa  Mare  Iglésia,  ens  faria 
veure  la  necessitat  de  que  existís  sobre  la  terra  una  tal  facul¬ 
tat  la  mateixa  experiència  històrica.  Tota  la  ciència,  tota  la 
il·lustració  dels  doctors  protestants,  sols  ha  servit  per  a  por¬ 
tar  les  contradiccions  més  paleses  i  la  més  gran  confusió  en 
la  intel·ligència  de  la  Revelació  divina;  i  sense  la  guarda  i  la 
interpretació  de  la  Iglésia  ja  no  existiria  la  Sagrada  Bíblia 
més  que  com  un  llibre,  que  per  lo  mateix  que  cadascú  enten¬ 
dria  a  sa  manera,  deixaria  de  produir  la  unitat  espiritual  del 
llinatge  humà,  de  solidaritat  humana,  la  solidaritat  divina- 
humana,  que  és  l'objecte  de  la  religió,  i  tota  l'essència  del 
Cristianisme,  en  la  vida  present. 


X 

La  Fe  és  la  base  de  les  grans  personalitats 

Mai  més  que  en  èpoques  d’efervescència  herètica,  com  és 
l'actual,  que  en  situacions  en  les  quals  la  pruïja  de  la  novetat 
i  la  set  d’emocions  corporals  i  espirituals,  formen  tot  l’ideal 
d’una  gran  part  d'esperits,  és  necessària  l'adhesió  i  fidelitat 
al  magisteri  de  la  Iglésia  en  tot  lo  que  ateny  a  la  doctrina  de 
salvació.  D’altra  manera  qualsevol  ventada  s’emporta  els  es¬ 
perits,  els  sacseja  i  els  arremolina,  ells  perden  el  domini  de  si 
mateixos,  i  no  es  mouen,  sinó  que  els  mouen.  La  carn,  segons 
Sant  Pau,1  és  la  inspiradora  de  l’heretgia,  i  la  carn  és  boja. 


1.  Gàlates,  V,  19. 


314 


J.  TORRAS  I  BAGES 


No  hi  ha  res  com  la  fe  per  a  donar  enteresa,  seguretat  i  per¬ 
sonalitat  a  l’home.  La  sabiduria  profètica  és  la  creadora  de 
les  grans  personalitats,  perquè  l'home  no  és  una  pura  intel- 
ligència,  sinó  que  és  intel·ligència,  voluntat  i  sensibilitat,  és 
esperit  i  carn;  i  la  combinació  jeràrquica  d’aquests  elements 
és  la  qui  fa  els  grans  homes.  I  quan  parlem  dels  grans  homes 
no  parlem  en  el  sentit  mundà,  sinó  en  el  sentit  evangèlic;  no 
ens  referim  als  erudits,  als  científics,  als  literats,  als  artistes, 
als  financers  de  gran  perspicàcia,  als  industrials  o  agrícoles 
qui  han  fet  avançar  la  producció,  qui  de  vegades  són  petits 
homes:  ens  referim  a  la  sublim  categoria  de  la  virtut  asse¬ 
quible  a  tot  home,  a  aquella  superioritat  que  no  prové  de  la 
casa  en  què  s’ha  nascut,  ni  de  les  facultats  intel·lectuals  que 
es  posseeixen,  ni  de  la  resistència  física  que  es  té,  sinó  de 
l’ús  de  la  voluntat  lliure  en  el  propi  perfeccionament,  en  el 
bé  del  pròxim,  en  la  glòria  de  Déu,  a  aquella  categoria  que 
l'Evangeli  contraposa  a  la  categoria  mundana,  quan  diu  que 
aquells  que  aquí  són  petits  en  el  regne  etern  seran  grans. 

Perquè  la  personalitat  de  l'home  no  la  fan  aquestes  o  aque¬ 
lles  qualitats  que  posseeixi:  és  quelcom  més  intrínsec  que  les 
facultats,  és  l’exercici  d’aquestes,  és  la  vida.  Per  a  conèixer 
l’excel·lència  d'un  ser  és  necessari  que  coneguem  la  seva  vida; 
la  vida  és  la  manifestació  del  ser.  No  coneixerem  a  un  home 
si  no  coneixem  la  seva  vida,  en  el  sentit  complet  d'aquesta 
paraula.  La  vida  humana  és  una  vida  racional;  totes  les  nos¬ 
tres  facultats  han  d'ésser  mogudes  per  la  raó,  puix  d'altra 
manera  la  nostra  vida  no  fóra  racional.  Però  la  nostra  raó 
veu  al  davant  seu  regions  que  li  són  inaccesibles,  es  veu  vol¬ 
tada  de  misteris,  i  el  misteri  del  seu  principi  i  del  seu  fi,  el 
misteri  de  la  vida  ningú  més  li  ho  explica  d'una  manera  con¬ 
creta,  racional  i  harmònica  que  la  santa  revelació  divina. 

Sant  Pau  té  tot  un  capítol  destinat  a  provar  que  la  fe  és 
la  base  de  les  grans  personalitats.1  Tota  grandesa  necessita 


1.  Hebreus,  XI. 


315 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 

un  fonament  sòlid,  si  no,  no  s’aguantaria;  i  la  mateixa  raó 
humana  no  és  fonament  sòlid  en  lo  que  ateny  a  les  regions 
difícils  del  misteri  de  què  està  voltada  la  nostra  vida.  Així, 
fins  en  l’ordre  de  les  coses  temporals  i  transitòries  de  la  vida, 
aquells  homes  qui  en  el  món  han  tingut  una  vida  prodigiosa, 
diem  que  han  sigut  homes  de  fe,  una  fe  certament  humana, 
una  visió  superior,  no  una  demostració  de  les  coses,  lo  qual 
és  indici  de  lo  que  passa  en  tot  el  llinatge  dels  homes  perquè 
aquests  sàpiguen  caminar  dignament  pels  camins  de  la  vida. 
Necessita  el  nostre  llinatge  el  fonament  de  la  fe  verdadera, 
de  la  fe  infal·lible,  de  la  fe  invencible,  en  son  viatge  terrenal, 
perquè  lo  discutible  és  movedís  i  sobre  d’ell  no  pot  haver-hi 
edificació  sòlida:  la  base  de  la  vida  ha  d'ésser  indiscutible. 
Sant  Pau  amb  divina  eloqüència  ens  explica  com  les  grans 
accions  i  les  grans  passions  dels  homes,  aquelles  accions  i 
aquelles  passions  que  han  tingut  una  meravellosa  eficàcia  en 
la  formació  espiritual  del  nostre  llinatge,  totes  elles  tenien 
per  base  i  fonament  la  fe;  i  això  prové  de  que  el  misteri,  la 
sabiduria  profètica,  té  sobre  l’home  una  influència  fortificant 
i  immortalitzadora  que  el  fa  semblant  a  Déu  Omnipotent  i 
impassible.  En  l’ordre  espiritual  lo  que  no  es  veu  té  una  po¬ 
tència  il·luminadora  superior  a  lo  que  es  veu  i  toca.  I  així 
Sant  Pau,  parlant  dels  prodigis  de  Moisès,  diu  que  tots  ells 
provenien  de  la  fe  que  el  gran  israelita  i  profeta  de  Déu  tenia 
en  lo  Invisible,  tant  com  si  el  veiés.1  I  explicant  les  persecu¬ 
cions  exterminadores  de  diferents  èpoques  contra  els  ho¬ 
mes  de  fe,  i  de  la  resistència  admirable  amb  què  han  sigut 
suportades,  dóna  a  comprendre  que  aquesta  força  provenia 
de  que  els  qui  tant  patien  cercaven  el  complement  de  la  vida, 
el  qual  complement  sols  es  pot  conèixer  d'una  manera  segura 
per  la  sabiduria  profètica.  I  així  com  la  sabiduria  profètica 
il·lumina  a  tot  el  llinatge,  i  d’ella  són  capaços  fins  els  il·literats 
i  rudes,  i  tots  ells  entre  els  cristians  estan  enterats  dels  pro- 


1.  Hebreus,  XI,  27. 


316 


J.  TORRAS  I  BAGES 


blemes  més  transcendentals  de  la  vida,  així  la  gràcia  divina, 
que  és  a  l'ensems  llum  i  força,  fortifica  les  voluntats  i  comu¬ 
nica  un  verdader  heroisme  als  sers  més  flacs,  donant-los  vir¬ 
tut  per  a  vèncer  els  majors  obstacles  i  fer-se  superiors  als 
turments  i  persecucions  més  violentes.  Sols  per  la  fe  pot  arri¬ 
bar-se  a  la  relativa  perfecció  humana  mentre  estem  en  el  pre¬ 
sent  estat  d'inferioritat  i  esperant  la  transformació  gloriosa. 


XI 

La  sabiduria  profètica  i  la  sabiduria  acadèmica 

El  problema  de  la  vida  no  és  una  qüestió  literària  o  cien¬ 
tífica,  és  més  alta;  per  això  ens  portà  la  fórmula  de  la  vida 
el  Verb  etern  quan  es  féu  home  com  nosaltres.  La  nostra 
creença  els  cristians  no  la  demanem  a  la  sabiduria  acadèmica, 
sinó  a  la  sabiduria  profètica  principalment  revelada  als  ho¬ 
mes  per  Nostre  Senyor  Jesucrist. 

Per  això  tots  els  cristians  tenim  una  adhesió  inquebranta- 
ble  a  la  santa  Iglésia  Romana,  mare  i  mestra  de  totes  les 
iglésíes  del  món,  verge  de  tot  erro,  constant  sempre  en  si 
mateixa  en  l’ensenyança  de  la  veritat  en  el  llarguíssim  curs 
de  sa  història  en  el  món,  única  garantia  que  té  el  llinatge 
humà  durant  sa  peregrinació  a  la  terra  per  a  la  recta  direcció 
de  la  nostra  vida,  perquè  ella  posseeix  la  fórmula  de  la  vida. 
Per  això  tots  tenim  la  vista  fixa  en  el  Pontífex  Romà,  assegut 
en  la  seva  càtedra,  presidint  el  curs  del  homes  durant  sa  vida 
mortal,  essent  el  Mestre  infal·lible  de  la  doctrina  de  salvació, 
de  la  sabiduria  profètica.  Ell,  el  Papa,  no  és  un  filosop,  un 
polític,  un  artista,  ni  encara  un  sociòleg,  ell  és  el  cap  visible 
d’un  cos  immens,  el  cos  místic  de  Jesucrist,  i  aquest  cos  té 
la  vida  de  la  fe  i  de  la  gràcia  que  deriva  de  son  Esperit,  que 
és  l’Esperit  Sant,  i  quan  parla  i  quan  ensenya  i  quan  regeix, 
tots  els  cristians  creiem  que  està  assistit  per  l’Esperit  Sant: 
per  això  fem  més  cas  de  les  seves  definicions  que  de  les  pro- 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA  317 

posicions  i  conclusions  de  la  sabiduria  acadèmica;  i  per  això 
les  acadèmies  i  escoles  filosòfiques  tenen  pocs  deixebles  i 
elles  mateixes  desapareixen,  i  la  càtedra  humil  del  Pescador 
de  Galilea,  des  d’on  s'ensenya  la  sabiduria  profètica,  té  una 
immensitat  de  deixebles  de  totes  les  races  humanes,  i  per  con- 
trariada,  injuriada  i  perseguida  que  sia,  continua  travessant 
els  segles,  veient  desaparèixer  les  èpoques  i  esperant  arribar 
a  l'eternitat,  perquè  son  diví  Fundador  prometé  que  no  la 
deixaria  fins  a  la  fi  dels  segles. 

I  al  parlar  de  la  manera  que  n’hem  parlat  de  filosops,  po¬ 
lítics  i  altres  savis  i  científics,  no  és  que  no  els  respectem, 
no  és  que  no  els  apreciem,  no  és  que  no  els  estudiem,  no  és 
que  la  santa  Mare  Iglésia  en  els  temps  en  què  ha  tingut  po¬ 
ders  a  la  terra  no  els  hagi  favorescut  i  protegit,  no  és  que 
darrerament  en  el  Concili  Vaticà  no  hagi  exhortat  al  progrés 
de  les  ciències  i  disciplines  humanes,  a  la  cultura  social;  sinó 
que  els  ministres  de  l’Evangeli  devem  repel·lir  les  invasions  de 
la  supèrbia  literària  en  l'ordre  espiritual  i  sobrenatural  quan 
no  vol  reconèixer  la  sabiduria  profètica,  essent  així  que  d'ella 
rep  la  ciència  humana  llum  i  força  fecundant. 

La  Iglésia  s’aprofita  del  progrés  del  estudis  humans,  fins 
encara  que  vinguin  dels  heretges,  en  allò  que  no  s'aparten 
de  la  veritat,  i  treballa  a  fi  que  la  ciència  acadèmica  no  baixi 
mai  de  la  superior  categoria  que  li  correspon  entre  les  coses 
humanes. 

Però  la  ciència  acadèmica  mai  serà  la  ciència  de  la  vida, 
ni  la  regla  que  regeixi  les  accions  del  llinatge  humà.  El  pa 
de  la  vida  espiritual  que  nodreix,  delecta  i  fortifica,  està  des¬ 
tinada  a  distribuir-lo  a  totes  les  generacions  la  Iglésia  catòli¬ 
ca.  Aquesta  ciència  heterodoxa  que  ella  acaba  de  titllar  en  el 
decret  Lamentabili  no  sols  no  és  pa  nodritiu  de  vida  espiri¬ 
tual,  sinó  que  té  un  caràcter  negatiu;  no  afirma,  sinó  que 
nega;  no  és,  de  consegüent,  una  ciència  d'edificació,  sinó  una 
ciència  de  destrucció;  i  la  vida  és  una  cosa  molt  positiva  i  no 
negativa,  la  vida  és  un  fet,  com  la  religió  és  un  fet,  com  la 
sabiduria  profètica  és  un  fet,  que  no  podran  destruir  totes 


318  J.  TORRAS  I  RAGES 

les  cavil·lacions  dels  homes,  qui,  portats  de  la  supèrbia,  no 
volen  reconèixer  la  limitació  del  seu  enteniment  per  a  pe¬ 
netrar  en  la  regió  de  l’Infinit,  i  no  volen  confessar  que  Jesús 
és  l’enviat  de  Déu  per  a  ensenyar  als  homes,  per  a  mostrar- 
los  el  misteri  de  la  vida  divina,  el  Verb  etern  qui  il·lumina 
totes  les  coses  i  il·luminarà  a  totes  les  generacions  humanes 
per  a  seguir  aquí  en  el  món  el  camí  de  salvació. 

Seria  útil  fer  un  estudi  comparatiu  entre  la  fecunditat  ci¬ 
vilitzadora  de  la  sabiduria  profètica  i  la  de  la  sabiduria  aca¬ 
dèmica.  L’experiència  històrica  d’Europa  i  d’Amèrica  posa  en 
evidència  la  potència  i  eficàcia  que  té  sobre  el  llinatge  humà 
la  sabiduria  profètica.  Si  només  ens  fixéssim  en  els  antics 
pobles  orientals,  en  aquelles  civilitzacions  primitives,  hi  hau¬ 
ria  qui  tal  volta  atribuís  la  fecunditat  civilitzadora  de  la  sabi¬ 
duria  profètica  al  caràcter  especial  d’aquelles  races.  Però, 
molt  més  encara  que  allà  a  l'Àsia,  és  evident  aquí  a  Europa  i 
a  Amèrica  la  facultat  i  força  que  ha  tingut  en  la  formació 
dels  pobles  la  sabiduria  cristiana,  revelada  o  profètica.  Els 
Estats  Units  de  l’Amèrica  Septentrional  avui  se'ls  considera 
com  una  nació  típica,  i  és  indubtable  que,  enmig  de  defectes, 
té  aquella  societat  preeminents  avantatges.  Doncs  bé,  la  ci¬ 
vilització,  la  formació,  el  dret  públic,  l’esperit  informatiu 
d'aquella  societat  és  indubtable  que  es  deu  a  la  sabiduria  pro¬ 
fètica.  La  mateixa  filosofia,  segons  un  escriptor  indígena,  fins 
ara  ha  sigut  una  filosofia  desenrotllada  a  la  calor  de  la  sabi¬ 
duria  profètica. 

La  sabiduria  acadèmica  sempre  resulta  raquítica  quan  un 
considera  la  totalitat  de  la  civilització  humana;  per  si  sola  la 
sabiduria  acadèmica,  quan  no  s'uneix  i  solda  amb  la  sabiduria 
profètica,  té  molt  poques  forces  i  la  seva  influència  d'acció 
s’estén  molt  poc.  És  una  petita  variant  en  el  gran  quadro  de 
la  vida  del  nostre  llinatge,  perquè  ella  sola  no  és  principi 
de  vida,  ni  col·lectiva  ni  tan  sols  individual. 

I  Qui  dubta  que  la  fórmula  de  la  vida  individual  i  col·lectiva 
de  la  civilització  europea  i  americana  ha  sigut  la  Sagrada  Bí¬ 
blia?  £l  qui  no  sap  que  per  tots  els  cristians  l'autor  verdader 


319 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 

de  la  Sagrada  Bíblia  és  el  mateix  Déu,  qui  ha  inspirat  als 
homes  qui  l’escriviren?  Per  això  ha  sigut  anomenada  el  llibre 
de  la  civilització,  puix  sols  tenen  civilització  sòlida  els  pobles 
qui  la  prenen  per  fórmula  de  la  seva  vida.  On  no  ha  penetrat 
l'esperit  de  la  Sagrada  Bíblia,  que  és  l’Esperit  Sant,  no  lii  ha 
penetrat  la  civilització.  Per  això  la  Sagrada  Bíblia,  que  molts 
dels  escriptors  titllats  pel  decret  Lamentabili  voldrien  reduir 
a  la  categoria  d’un  llibre  purament  humà,  és  el  llibre  de  text 
de  la  Iglésia  catòlica  amb  el  qual  ensenya  tradicionalment  a 
tots  els  pobles  de  la  terra,  i  en  la  Bíblia  medita,  contempla, 
prega  i  es  consola,  i  és  l’essència  del  seu  culte  i  el  tresor  de 
la  seva  doctrina:  és  el  llibre  de  la  vida. 


XII 

La  Fe,  fórmula  de  la  vida 

La  ciència  mundana,  la  política,  el  mateix  art  pretenen 
sovint  usurpar  a  la  Iglésia,  vicària  de  Déu  a  la  terra,  el  minis¬ 
teri  de  salvació,  l’ofici  de  distribuir  el  pa  de  la  vida  espiritual 
als  homes;  però  les  èpoques  en  què  això  passa,  com  la  pre¬ 
sent,  solen  ésser  èpoques  de  fam,  i  aleshores  els  homes,  com 
en  les  ciutats  sitiades  reduïdes  a  viure  de  si  soles,  en  la  insu¬ 
ficiència  i  misèria  que  passen,  es  mengen  lo  més  fastigós;  així 
passa  avui  entre  aquells  qui,  desterrant  a  Déu  del  consorci 
humà,  avorrint  la  providència  espiritual  de  la  santa  Mare 
Iglésia,  per  a  apagar  la  seva  fam  canina  cerquen  satisfer-se 
de  porqueries,  de  les  quals  els  presenta  un  mercat  abundan- 
tíssim  la  literatura  i  l'art  pornogràfics,  que  constitueixen  en 
el  nostre  temps  una  fornicació  il·limitada.  Les  aspiracions  hu¬ 
manes  són  infinites,  i  per  això  als  homes  sols  ens  satisfà  el 
misteri  que  ens  proposa  la  sabiduria  profètica,  única  compe¬ 
tent  per  a  parlar  del  misteri.  L'infinit  és  un  misteri,  i  molts 
moderns,  tenint  un  deliri  per  l’infinit,  no  obstant,  rebutgen 
el  misteri.  Així  són  una  gran  part  dels  escriptors,  les  doctri- 


320 


J.  TORRAS  I  BAGES 


nes  dels  quals  ha  condemnat  la  Congregació  del  Sant  Ofici. 
Amen  l’infinit  i  rebutgen  el  misteri.  I  és  perquè  els  falta  la 
humilitat,  que  tots  els  homes  hem  de  tenir,  de  confessar  la  li¬ 
mitació  del  nostre  enteniment,  que  sols  en  l'altra  vida  arriba¬ 
rà  a  la  seva  plenitud.  L’infant  creu  moltes  coses  que  no  com¬ 
prèn,  perquè  son  pare  les  hi  diu;  molts  homes  no  creuen  les 
coses  que  no  comprenen,  encara  que  els  sien  proposades  pel 
Pare  celestial,  per  medi  de  son  Verb,  qui  ha  parlat  als  homes. 

Aquest  cas  no  és  no,  sinó  molt  vell  en  la  història  huma¬ 
na.  Malgrat  la  dolcíssima  atracció  de  Jesús,  hi  ha  homes  qui 
s'aparten  d'Ell  perquè  no  comprenen  els  misteris  continguts 
en  la  seva  doctrina  i  en  la  seva  Persona;  no  li  volen  donar  fe 
perquè  és  superior  a  ells,  perquè  traspassa  els  graus  de  la 
seva  intel·ligència  limitada  i  no  es  volen  reconèixer  inferiors. 
Un  dia  el  Mestre  diví  predicava  a  la  Sinagoga  de  Cafarnaüm 1 
i  manifestava  als  seus  oients  el  pa  que  havia  de  nodrir  els  es¬ 
perits  i  l’aliment  que  Ell  els  donaria  al  distribuir-los  la  subs¬ 
tància  del  seu  cos  i  de  la  seva  sang  en  el  misteri  de  l'Euca¬ 
ristia.  Aquells  jueus  rebutjaren  el  misteri  i  deixaren  des 
d  aquella  hora  de  seguir  al  Mestre  diví:  no  podien  suportar 
el  misteri;  i  aleshores  Ell,  dirigint-se  als  dotze  apòstols,  els 
diu:  «I  vosaltres  també  em  deixareu?»  I  respon  Sant  Pere: 
«A  qui  anirem,  Senyor?  Vós  teniu  paraules  de  vida  eterna.» 

Deixaren  a  Jesús  els  qui  el  tenien  per  home  solament;  el 
seguiren  els  qui  el  tenien  per  Déu.  Així  passa  també  ara:  re¬ 
butgen  els  Llibres  Sagrats  i  els  dogmes  catòlics,  rebutgen  el 
misteri  que  forçosament  ha  de  regnar  en  la  regió  de  l'infinit, 
els  qui  no  volen  creure  a  la  Paraula  de  Déu,  que  és  el  Verb 
etern.  Continuaran  seguint  a  Jesús  els  qui  el  creuen  i  amen 
com  a  Déu,  i  confiant  en  les  seves  promeses  esperen  d'Ell  la 
salvació,  i  diuen  com  Sant  Pere:  «A  qui  anirem,  Senyor?  Vós 
teniu  paraules  de  vida  eterna.» 


1.  Joan,  VI. 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


321 


Els  altres  mestres,  els  savis  mundans,  no  tenen  paraules 
de  vida  eterna,  i  Serien  fórmules  de  vida  eterna  aquelles  pro¬ 
posicions  condemnades  per  la  Sagrada  Congregació?  Els  qui 
confiem  en  Jesús,  els  qui  l’escoltem  com  Mestre  i  tenim  la 
seguretat  de  no  ésser  enganyats  per  Ell,  els  qui  el  creiem,  el 
coneixem.  Qui  creu,  després  coneix.  En  tota  ciència  el  deixe¬ 
ble  ha  de  començar  creient  la  paraula  del  mestre;  la  il·lumi¬ 
nació  és  posterior,  i  això  succeeix  d'una  manera  més  eminent 
en  la  ciència  de  la  vida.  Per  això  nosaltres,  tots  els  creients, 
repetim  a  Jesús  aquelles  paraules  que  li  digué  Sant  Pere  en 
la  Sinagoga  de  Cafarnaüm:  «Nosaltres  creiem  en  Vós,  i  per 
això  coneixem  que  Vós  sou  el  Crist,  Fill  de  Déu.»  Tal  és  el  fet 
de  la  fe  demostrat  per  l'experiència  dels  segles. 

Aquesta  és  la  ciència  profètica  que  conté  la  fórmula  de 
la  vida,  i  el  principi  del  coneixement  de  les  coses  sobrenatu¬ 
rals.  Aquesta  ciència  radica  en  el  cor  dels  homes,  és  la  ciència 
del  cor  de  què  parlen  sovint  les  Sagrades  Escriptures.  Déu 
parla  al  cor  dels  homes:  les  comunicacions  amb  l'invisible  i 
etern,  amb  Déu  Senyor  nostre,  són  internes  i  íntimes;  per  això 
quan  un  home  d’incrèdul  es  converteix  en  creient,  diem,  i  és 
així,  que  Déu  li  ha  tocat  el  cor;  i  en  aquella  admirable  confe¬ 
rència  de  la  Sinagoga  de  Cafarnaüm,  Jesús  deia  als  jueus  qui 
no  volien  creure  en  sa  misteriosa  Persona:  «Ningú  pot  venir 
a  Mi  si  el  Pare  no  l’atreu;  aquell  qui  ha  escoltat  al  Pare,  i  ha 
après,  aquell  vindrà  a  Mi.»  Hem  d’aprendre  de  Déu,  hem  d'es¬ 
coltar  i  creure  a  Déu  per  conèixer  a  Jesucrist. 

La  primera  condició  per  a  ésser  deixeble  de  Jesucrist  és 
la  humilitat;  qui  no  vol  ésser  humil,  ja  pot  sortir  de  la  seva 
escola  i  tornar-se'n  al  món.  La  ciència  de  Jesús,  la  doctrina 
de  salvació,  la  sabiduria  profètica  és  subtilíssima,  i  els  espe¬ 
rits  grollers  no  poden  capir-la.  És  una  ciència  en  la  qual  hi 
ha  savis  que  no  hi  poden  entrar,  i  molts  qui  no  són  savis  hi 
entren:  requereix  una  aptitud  especial.  Per  això  Jesús  Senyor 
nostre  dirigia  alabances  al  Pare  celestial,  perquè  aquesta  doc¬ 
trina  sublim  era  abscondida  als  savis  i  prudents  del  món,  i 
l’havia  manifestada  als  petits  i  humils. 


21 


322  J.  TORRAS  I  BAGES 

A  imitació  del  Mestre  diví,  alabem  també  nosaltres  al  Pare 
celestial,  qui  escampa  pel  món  la  doctrina  profètica,  la  llum 
evangèlica,  la  ciència  de  salvació,  a  tots  els  homes  de  bona 
voluntat  a  qui  el  vent  de  la  vanitat  o  de  la  sensualitat  no 
torça  la  recta  inclinació  a  cercar  la  veritat,  i  humilment  de¬ 
manen  la  llum,  aquella  llum  que  és  vida  de  tota  criatura 
racional.  Treballarem  sempre  en  vèncer  la  nostra  supèrbia,  la 
supèrbia,  principi  i  germen  de  tota  la  maldat  humana;  recor¬ 
dem  que  la  nostra  perfecció  és  la  nostra  simplicitat,  com  en 
l’ordre  de  l'existència  el  Ser  simplicíssim  és  el  Ser  perfectís- 
sim,  com  en  l’ordre  estètic  la  summa  bellesa  és  la  summa  sim¬ 
plicitat,  i  la  bellesa  de  la  nostra  ànima,  la  bellesa  que  ena¬ 
mora  a  Déu  és  aquella  simplicitat  que  conté  la  quinta  essència 
de  totes  les  virtuts  i  una  absència  de  malícia,  una  potència 
ingènua  i  un  sublim  equilibri,  que  Jesús  Senyor  nostre  sig¬ 
nificà  amb  aquelles  paraules:  «Si  no  us  torneu  com  aquest 
infant  no  entrareu  en  el  regne  dels  cels.»  Ve  a  ésser  la  inno¬ 
cència  primitiva  reconquerida,  i  constitueix  el  grau  més  ele¬ 
vat  de  la  perfecció  cristiana. 

Que  l'autor  i  complidor  de  la  fe,  Jesús  Salvador,  pels  mè¬ 
rits  de  la  seva  sang  preciosíssima  ens  concedeixi  la  gràcia 
de  guardar  sempre  fidelitat  a  la  seva  doctrina,  que  permaneixi 
sempre  viva  en  la  nostra  ànima  la  fórmula  de  vida,  que  és  la- 
seva  paraula  sobirana  que  ens  fa  fills  de  Déu  per  adopció,  a 
fi  que  al  sortir  del  món  mereixem  ésser  cohereus  seus  en  la 
Glòria  que  mai  s’acaba.  Amén. 

I  com  l'objecte  que  ens  havem  proposat  a  l’escriure  la  pre¬ 
sent  Instrucció  Pastoral  és  obtenir  un  augment  de  fidelitat  a 
la  Paraula  divina,  a  la  llei  de  la  creença  que  regeix  a  tots  els 
cristians  catòlics,  a  la  llei  viva  que  és  el  magisteri  de  la  santa 
Mare  ïglésia,  que  els  esperits  anàrquics  voldrien  abolir,  a 
tots  vos  exhortem,  no  sols  a  ratificar-vos  en  la  fe  i  obediència 
a  la  santa  Mare  ïglésia,  sinó  també  a  viure  la  vida  de  la  fe. 
La  fe  és  vida,  i  sense  ella  no  existeix  la  vida  cristiana.  La  re¬ 
gla  de  la  fe  ha  d’ésser  la  nostra  norma,  la  pauta  de  totes  les; 
nostres  accions,  el  ritme  de  la  nostra  vida,  no  una  fórmula 


LA  LLEI  DE  LA  CREENÇA 


323 


morta  en  les  interioritats  de  la  memòria;  perquè  la  fe  és  Déu 
que  ens  parla,  Déu  que  ens  instrueix,  Déu  que  ens  guia,  Déu 
que  ens  governa,  Déu  que  ens  condueix  a  la  Pàtria  celestial: 
és  Déu  en  nosaltres.  I  la  identificació  de  l’home  amb  Déu  co¬ 
mença  per  la  fe.  Sense  la  fe  és  impossible  la  identificació  de 
l’home  amb  Déu,  i,  de  consegüent,  és  impossible  la  salvació. 
À  l'influx  de  la  fe  es  produeix  en  el  regne  interior  de  l'home, 
en  la  nostra  vida  espiritual,  una  vegetació  admirable,  una  ele¬ 
vació  harmònica  de  totes  les  nostres  potències,  una  purifica¬ 
ció  de  tots  els  nostres  sentits,  una  activitat  plena  de  tota  la 
nostra  vida.  La  vida  humana  aleshores  és  un  complement  de 
la  vida  universal,  de  la  vida  de  tots  els  sers,  del  conjunt  de  l’e¬ 
xistència  creada,  és  el  llaç  d'unió  entre  Déu,  esperit  puríssim, 
i  la  matèria  viva;  és  l’home  aleshores  una  mena  de  sacerdot, 
íntim  confident  de  Déu,  a  qui  el  cristià  tramet  l'eco  de  la  uni¬ 
versal  harmonia  dels  sers,  l'oració  que  es  desprèn  del  món 
de  la  naturalesa  i  del  món  de  la  gràcia,  de  la  creació  i  de  la 
redempció,  de  la  innocència  i  de  la  penitència,  tornant  a  Déu 
tot  lo  que  ha  sortit  de  Déu  per  medi  de  Jesús,  el  nostre  germà 
primogènit,  l’hereu  de  la  nostra  casa,  de  la  Humanitat,  el 
Summe  Sacerdot,  cap  de  nostre  llinatge. 

Els  nous  errors  com  els  antics  sobre  la  seva  Persona,  la 
seva  doctrina  i  els  seus  sagraments,  errors  que  ara  acaba  de 
reprovar  l'autoritat  de  la  Iglésia,  tots  tenen  un  mateix  ob¬ 
jecte:  rebutjar  el  magisteri  diví,  abolir  la  fe,  l'ensenyança 
sublim,  sostreure  al  cristià  de  l’escola  de  Déu  per  a  portar-lo 
a  l’escola  de  l'home,  suprimir  la  llei  i  deixar  sol  i  trist  l'ins¬ 
tint  de  la  creença,  caminar  a  les  palpentes,  vagar  per  allà  on 
se  vulla,  és  a  dir,  fora  del  camí  marcat  per  una  institució  di¬ 
vina  aliada  racionalment  amb  la  naturalesa  humana,  que  és 
la  santa  Iglésia  catòlica,  apostòlica  i  romana.  I  en  aquesta 
ocasió  solemne,  caríssims,  tots  els  qui  teniu  fe  i  viviu  dins 
de  l’escola  de  salut,  que  és  la  nostra  Iglésia,  a  la  paraula  pon¬ 
tifical  reprovant  l’error  multiforme  disfressat  a  l’última  moda, 
respongueu  des  de  lo  íntim  del  vostre  cor  amb  un  amén-,  i 
alceu  vostre  esperit  a  la  regió  de  la  Veritat  eterna,  al  regne 


324 


J.  TORRAS  I  BAGES 


de  Déu,  on  tols  devem  encaminar-nos.  I  al  pregar  al  Senyor, 
per  mediació  de  la  Immaculada  Verge  Maria,  perquè  vos  doni 
constància  en  la  fe  i  en  la  vida  cristiana,  vos  enviem  la  Nostra 
Benedicció  en  nom  del  Pare  t  i  del  Fill  f  i  de  l’Esperit  Sant  f. 
Amén. 

Víc,  14  de  setembre,  festa  de  l'exaltació  de  la  Santa  Creu 
de  1907. 


LA  VIDA* 


Sumari 

I.  Els  modernistes  pretenen  ensenyar-nos  la  font  de  la  Vida. 

II.  El  verdader  i  el  fals  concepte  de  la  Vida. 

III.  Els  modernistes  desfiguren  doctrines  eternes. 

IV.  Confusió  entre  la  Vida  divina  i  la  Vida  humana. 

V.  En  el  món  no  està  la  plenitud  de  la  Vida. 

VI.  Aquesta  Vida  ni  és  un  frenesí  ni  un  platxèria;  és  una  lluita. 
VIL  La  Llei  de  plenitud  de  Vida  no  està  en  l'home. 

VIII.  La  verdadera  Llei  de  la  Vida. 

IX.  Unitat  de  la  Vida  universal. 

X.  La  Vida  no  és  im  problema,  sinó  una  realitat. 

XI.  El  dolor  i  el  plaer  dins  de  la  Llei  de  la  Vida. 

XII.  Jesús  és  la  font  de  la  Vida;  Maria,  sa  dolçura. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en  Nostre 
Senyor  Jesucrist. 

*  El  Modernisme  religiós  constituïa  la  més  forta  preocupació  de  la 
Santa  Seu.  Al  decret  Lamentabili  del  Sant  Ofici  (3  juliol  1907)  seguí 
l’encíclica  Pascendi  (8  setembre).  I  el  Prelat  vigatà,  que  havia  escoltat 
el  primer  amb  la  pastoral  precedent,  posà  ara  un  nou  comentari  a  la 
tan  famosa  encíclica  amb  la  present  carta,  datada  del  29  de  gener  del 
1908. 


326 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Demum  eo  usque  progrediuntur  ut  mitta  adhibita 
temperatione,  asseranl,  quidquid  per  vitam  explicaíur, 
id  omne  verum  esse  ac  legitimum.  (Rx  litteris  Encycli- 
cis  Pii  X,  De  modernistarum  Dnctrinis.) 

«Arriben  a  l’extrem  d’afirmar,  sense  cap  tempera¬ 
ment,  que  tot  lo  que  es  desplega  amb  la  vida,  tot  és 
verdader  i  legítim.» 

Aptid  te  est  fons  vitae,  et  in  lumine  tuo  videbi- 
mus  lumen. 

«En  Vós  està  la  font  del  viure,  i  en  la  vostra 
Llum  veurem  la  Llum.» 

(Psalm  XXXV,  10.) 


I 

Els  modernistes  pretenen  ensenyar-nos 

LA  FONT  DE  LA  VlDA 

L’encíclica  pontifícia  Pascendi  posa  en  evidència  la  vanitat 
d’un  gran  nombre  d'homes  moderns.  Per  ells,  com  si  la  Hu¬ 
manitat  hagués  aparegut  ahir  sobre  la  terra;  com  si  els  homes 
qui  ens  han  precedit  en  els  camins  de  la  vida  no  haguessin 
pensat,  ni  estudiat,  ni  reflexionat;  com  si  la  societat  humana 
no  hagués  tingut  civilitzacions  esplèndides  i  variades  en  els 
segles  passats;  com  si  el  Cristianisme,  per  ells  qui  són  cris¬ 
tians,  no  fes  dos  mil  anys  que  existeix  en  el  món,  i  com  si  Déu 
no  hagués  parlat  als  homes,  essent  així  que  tota  la  raó  d’ésser 
de  la  religió  cristiana  consisteix  en  ésser  una  revelació  divina, 
és  a  dir,  una  ensenyança  sublim  baixada  del  cel,  o  sia,  l'apa¬ 
rició  sobre  la  terra,  encarnada  en  Jesucrist,  de  la  Sabiduria 
divina,  el  Verb  de  Veritat,  Consubstancial  amb  el  Pare. 

És  una  vanitat  insuportable  i  inhumana,  derogatòria  de 
la  dignitat  de  la  nostra  naturalesa,  injuriosa  pels  nostres  pas¬ 
sats  i  demostrativa  d’una  gran  superficialitat  i  frivolitat  de 


LA  VIDA 


327 


judici  i  de  vida.  Sempre  en  el  món  hi  ha  hagut  qui  ha  pretès 
saber  més  que  els  altres,  tenir  una  perspicàcia  superior  als 
demés,  haver  descobert  veritats  que  fins  ells,  els  altres  homes, 
no  havien  sabut  veure,  trobar  error  en  lo  que  els  altres  con¬ 
sideraven  veritat:  tals  han  sigut  els  heretges  de  tots  els  temps. 
Però  els  mateixos  heretges  antics  cercaven  corroborants  de 
les  seves  idees  errades  en  les  opinions  dels  passats,  intenta¬ 
ven  provar  que  la  veritat  havia  sigut  corrompuda,  es  presen¬ 
taven  més  aviat  com  a  vindicadors  de  la  veritat  que  com  a 
inventors  d'ella;  no  pretenien  negar  la  revelació  digna:  és  a 
dir,  que  Déu  hagués  parlat  als  homes  multifariam  multisque 
modis,1  sinó  que  aquesta  revelació  divina,  deien  ells,  era  pro¬ 
posada  als  homes  d’una  manera  insuficient  i  viciosa.  És  a  dir, 
la  mateixa  heretgia,  fins  en  els  desvergonyiments  i  insults  de 
TLuter  i  dels  seus  antecessors,  pujant  cap  als  temps  apostò¬ 
lics,  tenia  ima  certa  modèstia  en  quant  invocava  als  passats, 
als  primitius;  cercava  la  sabiduria  salvadora  en  els  temps  an¬ 
tics  o  en  les  regions  eternes;  tenia  la  convicció  implícita  de 
que,  per  a  ésser  enriquit  o  purificat  el  corrent  de  la  vida  hu¬ 
mana,  devia  estudiar-se  el  manantial  d’on  derivava;  però  els 
nostres  heretges  no  tenen  necessitat  de  remuntar-se  a  l’anti¬ 
guitat,  d'estudiar  la  sabiduria  dels  passats,  de  recórrer  a  la 
revelació  divina;  porten  la  veritat  en  ells  mateixos,  tenen  re¬ 
velacions  directes  dintre  de  la  pròpia  consciència,  i  la  salvació 
no  l’han  d’esperar  de  ningú:  ells  es  basten  per  a  salvar-se  a 
si  mateixos  i  per  a  portar  la  Humanitat  a  la  font  de  la  vida. 
JElís  són  els  profetes  de  la  vida. 

La  seva  pretensió  innovadora  és  immensa,  no  es  limita  a 
un  ram,  sinó  que  comprèn  tots  els  elements  de  la  humanitat; 
per  això  el  Sant  Pare,  en  la  seva  Encíclica,  els  denuncia  a  la 
Iglésia  universal,  als  homes  creients  de  tota  la  terra,  com  adul- 
teradors  de  la  teologia,  de  la  filosofia,  de  la  història,  de  la 
política,  i  com  intentant  corrompre,  corcar  amb  son  esperit 


1.  Hebreus,  I,  1. 


328  J.  TORRAS  I  BAGES 

nihilista,  tota  la  substància  dc  la  veritat,  el  nostre  aliment 
inefable,  i  passant-sc  mestres  dc  la  Humanitat  volen  ensc- 
nyar-li  lo  que  és  la  Vida. 

És  cert  que  en  el  nostre  país  la  doctrina  condemnada  pel 
Sant  Pare  no  existeix  com  un  organisme  filosòfic,  com  un 
conjunt  orgànic  de  doctrines,  o  almenys  no  té  vida  pública 
reconeguda  com  a  tal;  però  les  seves  influències,  les  seves  irra¬ 
diacions,  la  seva  infiltració  ha  penetrat  en  molts  esperits  i  els 
ha  desvanescut,  i  com  un  corc  pèssim  ha  buidat  moltes  àni¬ 
mes  de  la  rica  substància  sobrenatural  del  Cristianisme,  que 
informa  la  vida  i  completa  la  natural  deficiència  de  l'home, 
i  dóna  direcció  pacífica  i  encertada  a  l’enteniment  i  a  la  vo¬ 
luntat  envers  els  camins  de  salvació. 

Sobretot  ha  passat  a  ésser  un  concepte  corrent  i  una  frase 
de  moda  en  la  filosofia,  en  la  literatura  i  en  l’art,  i  fins  en  la 
conversa  comuna  de  molts  homes,  com  una  síntesi  de  l’exis¬ 
tència  humana,  l’afirmar  que  tota  perfecció,  que  tota  veritat, 
que  tota  virtut,  que  tota  felicitat,  no  és  altra  cosa  que  un 
desplegament  de  la  vida. 


II 

El  verdader  i  el  fals  concepte  de  la  Vida 

Interessa  molt  que  tinguem,  caríssims,  un  verdader  con¬ 
cepte  de  la  vida.  Si  no  fossin  les  extraviacions  de  la  vanitat, 
l’home,  generalment  parlant,  tindria  un  concepte  encertat  de 
la  vida.  El  coneixement  del  bé  i  del  mal,  i  la  responsabilitat 
pròpia  que  tots  sentim  en  la  nostra  consciència,  situen  a 
l’home  en  el  lloc  que  li  toca  dins  de  l’harmonia  de  la  crea¬ 
ció;  lloc,  no  obstant,  del  qual  fàcilment  s'aparta  seduït  per 
les  concupiscències,  que  són  més  poderoses  que  el  seu  flac 
enteniment.  Però  dins  del  Cristianisme,  quan  l’home  disfruta 
de  l'immens  benefici  de  la  redempció  sap  ben  bé  el  lloc  que 
li  toca,  té  un  verdader  concepte  de  la  vida  i  coneix  els  camins 


LA  VIDA 


329 


de  la  vida  i  de  la  mort,  de  la  perfecció  i  de  la  felicitat,  del  vici 
i  de  la  desgràcia;  i  amb  els  auxilis  divins  fins  arriba  a  la  per¬ 
fecció  i  a  la  santedat. 

Per  això  abans  la  disputa  sobre  la  vida  era  ocupació  sola¬ 
ment  d'alguns  filosops  incrèduls:  la  gran  multitud  dels  homes 
no  tenia  sobre  aquest  punt  curiositat,  perquè  posseïa  la  ve¬ 
ritat;  i  en  lloc  de  disputar  i  dissertar  sobre  la  vida,  treballa¬ 
ven  perquè  no  s'eixís  del  carril  en  què  la  Providència  divina 
l’ha  encaixada. 

La  fe,  la  raó  i  fins  el  sentit  comú  i  la  tradició  humana  en¬ 
senyen  que  la  vida  l'hem  rebuda  de  Déu  i  que  ha  de  tornar  a 
Déu.  El  Profeta  digué:1  «Ell  ens  ha  fet,  i  no  nosaltres  a  nos¬ 
altres  mateixos.»  La  nostra  vida,  de  consegüent,  té  una  orien¬ 
tació  natural  i  sobrenatural,  una  direcció  fixa  i  una  consa¬ 
gració  obligatòria,  perquè  Déu  és  el  terme  i  la  felicitat  de  la 
nostra  existència.  Aquest  ha  sigut  el  fons  constant  del  pen¬ 
sament  humà,  dins  de  moltes  varietats  i  extravagàncies  de 
què  és  rica  la  nostra  versàtil  imaginació.  El  temple  és  essen¬ 
cial  en  tota  ciutat,  sense  el  temple  la  ciutat  seria  amorfa  i  la 
societat  incoherent;  els  nostres  esperits  tenen  necessitat  d’una 
dedicació  sublim,  i  per  això  fins  els  maçons  tenen  temple. 
Temple  no  devot,  sinó  ridícul.  El  Verb  de  Déu,  qui  havia 
infós  en  el  cor  dels  homes  aquestes  inclinacions,  qui  havia 
segellat  les  nostres  ànimes  amb  la  llum  de  son  rostre,  quan 
vingué  al  món  escampà  per  sobre  la  humanitat  la  llum  so¬ 
brenatural  de  la  revelació  divina,  ensenyà  l'origen  de  la  vida 
i  el  fi  de  la  vida,  completant  l’ensenyança  dels  profetes.  L'an¬ 
tic  Psalmista  deia:  «En  Vós,  oh  Senyor,  està  la  font  de  vida.» 
I  el  Verb  de  Déu  exclamava:  «Jo  só  la  Vida».2  De  manera 
que  pels  cristians  la  vida  verdadera,  absoluta,  infinita,  la  vida 
fontal,  està  en  Déu. 


1.  Psalm  XCIX,  3. 

2.  Joan,  XIV,  6. 


330 


J.  TORRAS  X  BAGES 

Sant  Tomàs  ho  ensenya  clarament.1  «La  senyal  de  vida 
escriu  el  gran  Doctor,  està  en  l'activitat  pròpia.  Quan  a  un 
ser  se  li  para  la  pròpia  activitat,  diem  que  és  mort.  Déu  és 
l'activitat  summa  i  infinita,  originària,  principi  i  font  de  totes 
les  activitats  creades,  perquè  totes  deriven  d'Ell  i  viuen  d’Ell, 
que  per  això  digué  Sant  Pau  als  savis  d’Atenes  que  en  Déu 
vivim,  ens  movem  i  som.»  I  el  concepte  que  dóna  Sant  To¬ 
màs  de  la  vida  i  dels  graus  de  la  vida,  segons  la  diversitat  dels 
sers  que  d'ella  disfruten,  l’escala  de  la  vida,  la  progressió 
d’ella,  començant  pels  sers  vivents  inferiors,  passant  pels  sers 
intel·lectuals  que  tenen  vida  més  magnífica,  perquè  la  intel- 
ligència  és  una  activitat  més  perfecta  i  pròpia,  encara  que 
limitada,  fins  arribar  al  Déu  viu  dels  antics  profetes  i  de 
l'Evangeli,  que  és  una  Intel·ligència  viva,  summa  i  infinita  que 
viu  de  si  mateixa,  sense  que  la  vida  li  previngui  ni  d'excitació 
ni  de  comunicació  externa,  en  la  qual  viuen  totes  les  coses, 
fins  les  mortes  al  món  i  les  que  encara  han  de  venir  a  la  vida 
terrenal,  que  per  això  diem  en  l’Invitatori  de  l’Ofici  de  difunts: 
Tot  viu  pel  nostre  Rei,  perquè  Ell  és  l’única  i  verdadera  vida, 
i  vida  de  totes  les  coses,  que  totes  d'Ell  la  reben;  aquest  con¬ 
cepte  de  Sant  Tomàs,  deformat  més  o  menys  per  la  ignoràn¬ 
cia  humana  deixada  a  si  mateixa,  podem  dir  que  és  el  con¬ 
cepte  general  que  té  de  la  vida  el  nostre  llinatge. 

Israel  en  tingué  una  verdadera  i  noble  idea,  i  els  seus  pro¬ 
fetes,  heralds  del  Verb  de  Déu,  explicaven  meravellosament 
la  vida;  els  pobles  gentílics  sols  tenien  l'ombra  de  la  Veritat, 
i  com  tota  ombra,  les  seves  proporcions  eren  deformes;  però 
sempre  per  ells  la  vida  fou  d'origen  diví,  la  fecunditat  que 
produeix  era  una  funció  que  els  seus  déus  exercitaven  en  la 
terra,  i  per  això  ells  poblaven  d’esperits  la  naturalesa  entera 
perquè  es  pensaven  que  li  sostenien  la  vida.  Tot  el  llinatge 
humà  podem  dir  que  ha  fet  constar  la  seva  creença  en  el  diví 
origen  de  la  vida,  i  en  que  l'essència  de  vida  és  intel·lectual. 


1.  P.  1.%  q.  16. 


LA  VIDA 


331 


Però  ara  molts  dels  nostres  savis  van  a  la  inversa,  i  vol¬ 
drien  capgirar  l'ordre  etern  de  l’existència,  i  pretenen  que  no 
és  la  vida  humana  la  que  deriva  de  la  vida  divina,  que  no  és 
l'home  qui  deriva  de  Déu,  sinó  que  és  Déu  qui  procedeix 
de  l’home.  Que  la  vida  humana  és  el  germen  i  principi  de  la 
veritat,  de  la  bondat,  de  la  bellesa,  és  a  dir,  del  mateix  Déu. 

Per  això  el  Sant  Pare,  en  la  seva  carta  encíclica  Pascendi, 
condemna  aquella  doctrina  de  que  la  Religió,  el  Catolicisme, 
sia  el  desplegament  de  la  vida,  una  germinació  o  vegetació 
espontània  d’elements  naturals  de  la  nostra  consciència,  de 
que  Jesús,  el  nostre  diví  Redemptor,  l'Ungit  de  Déu  i  en  Qui 
reposa  la  plenitud  de  la  divinitat,  no  sia  Déu  i  home  verda- 
der,  sinó  que,  essent  un  pur  home  com  tots  els  altres  fills 
d'Adam,  la  seva  vida,  certs  principis  propis  i  naturals  de  la 
consciència  humana,  es  desplegaren  i  es  desenrotllaren  en  Ell, 
constituint-lo  un  home  admirable  i  d'una  aptitud  especial  per 
a  influir  sobre  els  nostres  homes. 

Nosaltres  els  cristians  tenim  els  nostres  misteris;  com  els 
modernistes  qui  rebutgen  la  creença  als  dogmes  de  la  fe  ca¬ 
tòlica  tenen  també  els  seus  misteris.  Però  els  nostres  miste¬ 
ris  són  misteris  de  vida,  els  d’ells  són  misteris  del  no-res,  fan¬ 
tasies  de  literats  qui  prenen  la  vida  com  un  tema  que  serveix 
per  a  ordir  teories  belles  i  escriure  pàgines  eloqüents.  No  saben 
trobar  la  font  de  la  vida,  no  volen  confessar  que  la  procedèn¬ 
cia  i  el  fi  de  la  vida  humana  és  Déu,  i  aleshores  posen  a 
l’home  com  a  font  de  la  vida  en  el  sentit  més  elevat  d’aquesta, 
en  la  vida  religiosa.  I  això  és  lo  que  els  artistes  en  diuen  una 
pose,  és  a  dir,  una  posició  d’esperit  estudiada,  un  gest  acadè¬ 
mic,  no  la  presentació  espontània  i  real  de  la  naturalesa  hu¬ 
mana,  que  els  cristians  estudiem,  amem  i  reverenciem  com 
imatge  de  Déu.  És  la  supèrbia  primitiva  que  alterà  la  nostra 
naturalesa;  cada  home  és  un  déu  que  ell  mateix  s'elabora  la 
religió;  veus  aquí  amb  claredat  la  doctrina  que  condemna  el 
Sant  Pare,  la  moda  de  religió  que  avui  es  predica  i  practica 
en  la  Ciutat  de  la  vanitat.1 


1.  Isaïes,  XXIV,  10. 


332 


J.  TORRAS  I  BAGES 

Però  els  qui  tenim  per  ofici  ensenyar  en  la  Ciutat  de  la 
veritat 1  i  demostrar  als  nostres  fidels  les  grans  realitats  hu¬ 
manes,  que  il·luminà  amb  llum  divina  el  Verb  etern  quan 
visità  als  homes,  havem  de  destruir  les  il·lusions  de  vida,  que 
no  són  altra  cosa  que  fantasmes  mortes  amb  què  certs  mo¬ 
derns  voldrien  vivificar  al  món. 

«Jo  vinguí  perquè  tinguessin  vida,  i  vida  abundant»,  diu 
el  nostre  Mestre,  el  dolcíssim  Jesús.2  I,  realment,  fins  a  la 
vista  dels  qui  no  creuen  és  evident  que  vivificà  al  món,  que 
féu  un  món  cristià;  que  dura  i  durarà  fins  a  la  fi  dels  segles, 
amb  les  alternatives  que  naturalment  ha  de  tenir  la  humani¬ 
tat  en  son  curs  per  aquí  a  la  terra.  Però  ^qui  creurà  que 
aquestes  doctrines  condemnades  pel  Sant  Pare  puguin  vivi¬ 
ficar  al  món,  puguin  ésser  el  pa  espiritual,  la  llum  de  vida  del 
llinatge  humà? 

I,  no  obstant,  ells  a  aquesta  vida  abstracta,  a  un  concepte 
de  la  seva  imaginació  que  no  té  existència  real,  la  declaren 
font  de  vida  que  s’escampa  i  es  va  desplegant  pels  diferents 
sers.  I  ells,  qui  no  volen  doblegar  el  genoll  davant  del  Déu  viu 
que  adorem  els  cristians  i  la  glòria  del  qual  canten  els  cels 
i  la  terra,  que  il·lumina  els  nostres  enteniments  amb  un  raig 
de  la  seva  intel·ligència  sobirana,  ells  aclamen  com  a  deessa 
la  Vida  que  no  saben  lo  que  és,  i  li  canten  alabances  i  li  tri¬ 
buten  un  culte  que  s'avergonyeixen  de  pagar  a  l'etern  Déu 
de  la  humanitat. 

I  com  ells  tenen  aquesta  vida  per  deessa,  tot  el  seu  desple¬ 
gament,  sense  cap  atenuació,  com  diu  el  Sant  Pare,  el  consi¬ 
deren  verdader  i  legítim,  és  a  dir,  confonen  la  nostra  vida 
amb  son  diví  Autor.  «Bo  solament  ho  és  Déu»,  diu  l'Evangeli.3 
La  nostra  vida  produeix  de  tot,  bo  i  dolent,  com  un  camp 
produeix  bones  i  males  herbes,  i  encara  s’ha  de  tenir  en  comp- 


1.  Zacaries,  VIII,  3. 

2.  Joan,  X,  10. 

3.  Mateu,  XIX,  17. 


LA  VIDA 


333 


te  que  la  nostra  naturalesa  no  és  enterament  sana;  el  sentit 
comú  de  la  humanitat  fins  ara  hi  ha  reconegut  elements  mor¬ 
bosos,  la  revelació  divina  conté  el  dogma  de  la  caiguda  ori¬ 
ginària  de  l’home;  i  l'afirmació  del  pecat  i  el  conflicte  moral 
en  la  consciència  humana,  és  a  dir,  la  lluita  entre  el  bé  i  el 
mal,  entre  la  virtut  i  el  vici,  és  un  argument  freqüentíssim  en 
tota  la  literatura  humana,  tant  cristiana  com  no  cristiana; 
i  en  l’existència  d'aquesta  lluita  es  funden  els  codis  i  legisla¬ 
cions  que  es  proposen  defensar  el  bé  contra  les  impugnacions 
del  mal. 


III 

Els  modernistes  desfiguren  doctrines  eternes 

Aquests  heretges  moderns,  i  generalment  tots  els  heretges, 
malgrat  les  seves  concupiscències  desfrenades  de  novetats,  no 
fan  altra  cosa  que  desfigurar  doctrines  eternes.  És  clar  que 
en  la  nostra  consciència,  que  en  el  nostre  esperit,  que  en  la 
nostra  vida  interior  s'hi  ouen  veus  divines.  Si  les  criatures 
ínfimes,  les  criatures  materials,  conserven  vestigis  del  seu 
Criador,  la  contemplació  del  qual  eleva  l'ànima  a  Déu,  és  clar 
que  la  criatura  racional,  que  l'home,  qui  és  el  més  noble  dels 
sers  de  la  terra,  en  el  seu  interior,  en  la  seva  consciència, 
que  és  la  regió  més  rica  de  la  naturalesa  humana,  hi  conserva 
l'eco  de  la  veu  omnipotent  del  Verb  etern  qui  el  suscità  a  la 
vida;  per  això  els  antics  profetes  en  sos  admirables  càntics 
d'alabança  a  nostre  Déu  i  Senyor,  recollien  certament  les  ex¬ 
pressions  divines  que  es  desprenen  de  tota  la  creació;  però 
l'eloqüència  dels  esperits,  els  íntims  testimonis  de  la  conscièn¬ 
cia  humana  constitueixen  l'homenatge  més  sublim  a  Déu,  que 
es  troba  en  aquells  càntics,  que  encara  avui  la  Iglésia  posa  en 
la  nostra  boca  per  a  alabar  al  Senyor.  Mes,  aquí  està  la  dife¬ 
rència  entre  la  verdadera  i  sòlida  pietat  i  aquesta  disfressa 


334 


J.  TORRAS  I  BAGES 

de  religió  modernista  que  condemna  el  Sant  Pare  en  la  seva 
Encíclica. 

És  cert  que  aquests  modernistes  senten  la  set  inextingible 
de  Déu,  la  mateixa  set  que  abrusava  als  profetes  d'Israel  i  a 
tots  els  sants  de  l’Antic  i  del  Nou  Testament:  sinó  que  els 
profetes  i  sants  i  tots  els  cristians  cerquem  per  a  apagar 
aquesta  set  la  font  d'aigües  vives,  les  delícies  de  Déu,  i  aquests 
heretges  cerquen  aquelles  cisternes  que  no  poden  aguantar 
l’aigua  de  què  parla  Jeremies,1  la  cisterna  seca  del  propi  jo. 
Perquè  mai  l’home  cristià  pot  creure  que  la  font  de  vida  es¬ 
tigui  en  si  mateix;  al  revés,  seguint  els  dictàmens  de  la  fe  i 
del  sentit  comú,  està  convençut  de  que  la  vida  que  té  és  un 
do  diví,  i  que  per  això  deu  dedicar-lo  a  son  Senyor,  de  qui  es¬ 
pera  després  ima  vida  més  plena  i  perfecta.  Però  els  heretges 
condemnats  pel  Sant  Pare  en  sa  darrera  Encíclica  i  en  son 
Motu  proprio,  en  el  valor  absolut  que  concedeixen  al  desple¬ 
gament  de  la  pròpia  energia  vital,  anul·len  a  Déu,  redueixen 
a  Jesús,  el  nostre  dolcíssim  Salvador,  a  un  home  com  els  al¬ 
tres,  i  tota  la  seva  religió  consisteix  en  un  culte  de  si  mateix, 
en  una  deïficació  de  les  distintes  forces  de  la  naturalesa  i  es¬ 
pecialment  de  la  naturalesa  humana.  De  manera  que  a  ells 
se’ls  pot  aplicar  molt  bé  aquella  màxima  de  l’antic  apologista 
als  panteistes  gentílics:  «Per  ells  tot  és  Déu,  fora  Déu.»  És 
a  dir,  l'heretgia  modernista,  malgrat  les  seves  inversemblants 
pretensions  d'originalitat,  no  és  altra  cosa  que  el  vell  panteis¬ 
me  gentílic  amb  menys  espontaneïtat  i  menys  harmonia,  això 
és,  més  lleig.  L'antiga  Grècia  resulta  molt  més  interessant  que 
ells,  perquè  no  tenia  la  malícia  que  ells  tenen. 

Per  a  nosaltres,  cristians,  la  Vida  essencial  és  el  Verb, 
perquè  d'Ell  la  rebem  en  l'ordre  de  la  naturalesa  i  en  l’ordre 
de  la  gràcia;  i  confessem  que  tot  lo  que  té  vida,  la  té  perquè 
el  Verb  la  hi  comunica,  que  per  això  quan  el  Verb  etern  s'en¬ 
carnà  pronuncià  aquella  sentència:  «Jo  só  la  Vida.»  I  l’evan- 


1.  II,  13. 


335 


LA  VIDA 

gelista  Sant  Joan,1  a  l’escriure  amb  sublimitat  l'eterna  gene¬ 
ració  del  Verb,  diu  que  el  Verb  és  vida,  i  que  la  vida  és  llum. 
Perquè  la  Vida  infinita,  la  Vida  frontal,  el  Principi  de  vida,  la 
vida  divina,  és  vida  intel·lectual,  i  per  això  il·lumina  a  totes  les 
criatures  racionals,  qui  del  Verb  reben  la  vida.  «Pels  savis 
el  saber  és  viure»,  diu  el  cardenal  Bellarmino.2  Per  això  nos¬ 
altres  adorem  la  Vida  d’una  manera  més  sincera  que  aquests 
moderns  que  li  dediquen  una  mena  de  culte,  i  l’hi  dediquen 
sense  poder-l'hi  dedicar,  perquè  si  ells  creuen  que  la  vida  està 
en  ells,  que  d’ells  procedeix,  <-com  podran  adorar-se  a  si  ma¬ 
teixos?  I  si  aquesta  vida  seva  és  defectuosa,  viciosa,  insufi¬ 
cient,  com  passa  amb  la  vida  humana,  i  ells  són  la  font  de 
vida,  a  qui  acudiran  per  a  millorar-la  i  perfeccionar-la? 

La  vida  i  la  llum  nosaltres  la  rebem,  no  la  produïm.  Els 
profetes  i  l’Evangeli  estan  plens  de  que  nosaltres  la  llum  la 
trobem  en  la  rectitud  de  les  nostres  obres,  que  l'exercici  de 
la  misericòrdia  i  la  caritat  ens  il·lumina,  i  verdaderament  l'ex¬ 
periència  demostra  que  els  homes  més  lluminosos  són  els 
qui  més  han  practicat  la  caritat  i  la  misericòrdia  amb  el  prò¬ 
xim.  Els  pobres  modernistes  no  poden  arribar  a  aquestes  al¬ 
tures,  tenen  com  un  pressentiment  de  la  doctrina  profètica 
i  evangèlica,  veuen  que  la  voluntat  humana  és  lluminosa,  però 
no  saben  o  no  volen  veure  d’on  li  ve  la  llum,  ní  quina  direcció 
s’ha  de  seguir  per  a  trobar-la.  L’Evangeli3  ens  l'ensenya:  «Qui 
obra  segons  la  veritat  l'inspira,  s’acosta  a  la  llum.»  La  volun¬ 
tat  de  si  no  és  il·luminant,  sinó  il·luminada,  í  aleshores,  un 
cop  il·luminada,  il·lumina  al  món  més  que  el  pur  ente¬ 
niment.  És  admirable  trobar  en  Isaïes4  i  en  altres  profe¬ 
tes  aquests  conceptes,  aquesta  sublim  doctrina  de  la  il·lumi¬ 
nació  per  medi  de  les  obres,  que  després  Jesucrist  Senyor 


1.  D.  Thomae,  Expositio  continua  super  Quatuor  Evangelis tas,  in 
hoc  loco. 

2.  Bellarminus  in  Ps.  XXXV,  10. 

3.  Joan,  III,  21. 

3.  LVIII,  8  i  segs. 


336 


J.  TORRAS  I  BAGES 


nostre  per  l’Evangeli  promulgà  a  tots  els  qui  havien  d’ésser 
deixebles  seus;  i  aquell  precepte  del  Senyor,  lluminós  i  que 
il·lumina  als  ulls,  de  què  parla  el  Psalmista,2  no  és  altra  cosa 
que  el  precepte  fonamental  de  l'amor;  el  manament  nou  tan 
solemnement  publicat  per  Jesucrist,  que  Ell  anomenà  nou  pel 
relleu  que  li  comunicava,  i  perquè  el  seu  Esperit  el  gravà  for¬ 
tament  en  el  cor  dels  deixebles  de  l’Evangeli.  Aquest  precepte 
lluminós  de  l’amor,  segons  la  nostra  doctrina,  és  condició 
necessària  de  vida,  perquè  qui  no  ama  ja  és  mort.  Llum  i 
vida  són  sinònims,  com  mort  i  tenebres. 

Amor  i  vida  són  una  mateixa  cosa,  i  així  com  l’amor  no 
pot  ésser  solitari,  és  a  dir,  exigeix  més  d’un,  així  també  la 
vida  en  l’home  suposa  una  procedència  i  una  direcció,  una 
relació;  de  lo  contrari,  queda  extingida  pel  raquitisme.  És 
aleshores  la  cisterna  dissipata  del  profeta  hebraic,  que  no 
pot  aguantar  l’aigua. 

Hi  ha  una  gran  diferència  entre  la  vida  humana  i  la  vida 
divina;  i  l'error  essencial  dels  escriptors  condemnats  pel  Sant 
Pare,  la  seva  heretgia,  consisteix  precisament  en  la  identifica¬ 
ció  que  falsament  suposen  entre  l'una  i  l’altra  vida.  Entre 
la  nostra  vida  i  la  vida  divina  hi  ha  la  diferència  insuperable 
que  existeix  entre  lo  limitat  i  lo  infinit,  i  que  únicament  en 
l'ordre  sobrenatural  de  la  gràcia  pot  harmonitzar-se  i  soldar- 
se.  En  aquest  ordre  sobrenatural,  per  obra  del  Verb  etern 
encarnat,  la  vida  humana  es  junta  amb  la  divina. 

Per  això  ens  fan  molta  llàstima  aquests  germans  nostres 
extraviats  pels  camins  mundans  de  la  vanitat,  qui  senten  l’im¬ 
puls  a  la  unió  amb  l'Infinit,  a  la  vida  infinita,  i  no  són  prou 
humils  per  a  seguir  l’únic  camí  que  hi  porta,  que  és  la  unió 
amb  el  Verb  de  vida,  Jesús,  nostre  dolcíssim  Salvador.  Ells 
no  es  volen  moure  de  si  mateixos,  i  creuen  trobar  la  font  de 
vida  en  un  racó  amagat  de  la  seva  ànima.  Quan  la  manifesta¬ 
ció,  el  signe  indiscutible  de  la  vida,  és  el  moviment.  De  l’aigua, 


2.  XVIII,  9. 


337 


LA  VIDA 


encara  que  no  té  vida,  si  és  estancada,  de  l'aigua  de  cisterna 
no  en  diem  aigua  viva;  és  aigua  viva  la  que  corre,  i  la  més 
viva  i  la  més  fecunda  és  la  mar,  que  està  en  contínua  acció 
i  no  es  mou  mai  de  si  mateixa. 


IV 

Confusió  entre  la  Vida  divina  i  la  Vida  humana 


Aquest  símbol  de  les  aigües  és,  a  nostre  entendre,  una  de 
les  imatges  que  més  aproximadament  poden  donar-nos  idea 
exacta  de  la  vida. 

L'home  tancat  en  si  mateix  és  la  cisterna  infecimda,  és  el 
grau  mínim  de  la  vida  intel·lectual;  l’home  qui  puja  amunt 
cercant  les  fonts  de  la  vida,  qui  activa  el  seu  esperit  per  a 
arribar  al  manantial,  té  una  vida  superior;  i  Déu,  mar  de 
l'existència,  és  la  vida  plena,  absoluta  i  perfecta:  que  per  això 
la  revelació  divina  i  la  sagrada  teologia  al  dar-nos  les  expli¬ 
cacions  de  la  vida  divina  que  al  Senyor  li  ha  plagut  comuni¬ 
car-nos,  ens  ensenyen  que  Déu  és  un  pur  acte,  és  a  dir,  un 
Ser  infinit  d’essencial  activitat,  d'una  sublim  comunicació  en 
si  mateix,  sense  que  la  seva  vida  pròpia  ixi  mai  de  si,  perquè 
és  incomunicable. 

Adorem,  caríssims,  aquesta  Existència  inefable,  principi  i 
font  de  totes  les  existències  creades,  i  en  l’adoració  d’Ella, 
en  l'homenatge  amorós  de  la  nostra  submissió  i  agraïment  al 
Ser  infinit,  s'aclarirà  el  coneixement  que  hem  de  tenir  de 
nosaltres  mateixos  i  de  Déu;  diem  el  noveritn  Te,  noverim 
me,  de  Sant  Agustí,  que  us  conegui  a  Vós  i  que  em  conegui 
a  mi;  ja  que  qui  coneix  a  Déu  i  es  coneix  a  si  mateix  és  el 
verdader  savi,  perquè  coneix  els  dos  termes  de  la  vida,  i  en 
l’escola  de  la  Iglésia  podem  dir  que  tot  l'estudi  es  redueix 
a  aquest  doble  coneixement  de  Déu  i  de  si  mateix;  així  com 
l'heretgia  condemnada  per  l'encíclica  Pascendi,  en  son  arrel  i 
substància,  no  és  altra  cosa  que  una  confusió  de  termes,  una 


22 


338 


J.  TORRAS  I  BAGES 


confusió  entre  la  vida  divina  i  la  vida  humana;  la  pertorbació 
de  la  supèrbia  que  desequilibrà  l'esperit  de  nostres  primers 
pares  i  continua  desequilibrant  el  dels  seus  descendents  qui 
no  volen  seguir  els  camins  de  la  humilitat,  únics  que  duen  a 
la  veritat  i  al  regne  dels  cels;  és  la  miserable  enveja  a  Déu, 
que  fa  que  l'home  vulgui  convertir-se  en  un  déu  ridícul,  ne¬ 
gant-li  l'adoració  verdadera  i  la  submissió  i  obediència  al  seu 
Verb  i  a  les  seves  ensenyances  contingudes  en  la  fe  catòlica; 
és  aquell  estimbament  que  la  faula  gentílica  simbolitzà  en  els 
titans  qui  volien  escalar  el  cel  i  caigueren  en  l'etern  abisme; 
així  els  heretges,  volent  saber  més  de  lo  que  l’home  pot  saber, 
perquè  traspassa  les  seves  facultats,  i  caminant  pels  aspres 
cims  de  la  supèrbia,  cauen  estimbats,  i  ells,  qui  volien  ésser 
uns  petits  déus  del  món,  acaben  per  ésser  cossos  morts,  que 
deixa  pels  marges  de  son  curs  el  riu  vivent  de  la  humanitat 
que  s'encamina  a  Déu.  L'heretgia  és  transitòria,  la  Iglésia  és 
perdurable. 

La  Vida,  de  què  parlen  tant  els  modernistes,  és  per  ells 
mateixos  una  idea  vaga,  fosca  i  que  mai  acaben  d’explicar,  i 
és  perquè  la  noció  que  d’ella  tenen  és  incompleta,  és  un  frag¬ 
ment  de  veritat,  com  totes  les  idolatries;  i  per  això  el  frenesí 
sol  dominar  a  una  bona  part  d'ells,  puix  esment  insuficient  la 
seva  Vida  per  a  satisfer  a  l'home,  pateixen  una  fam  intolera¬ 
ble.  Usant  del  llenguatge  bíblic,  podem  dir  que  coixegen  de 
les  dues  cames,  perquè  els  uns,  com  acabem  de  dir,  són  víc¬ 
times  del  frenesí;  inquiets  i  desesperats,  el  seu  ideal  és  l'anihi¬ 
lació,  el  repòs  del  no-res;  els  altres,  al  revés,  per  ells  la  vida 
és  la  perfecció,  la  plenitud,  el  consol,  la  felicitat  impertorba¬ 
ble.  I  és  cert  que  la  vida  és  tot  això  que  diuen  els  últims,  si 
es  refereix  a  la  Vida  infinita,  a  la  Vida  divina,  al  Manantial 
de  la  Vida;  però  ells,  com  tots  els  idòlatres,  a  l'ídol  de  la  seva 
devoció,  a  una  miniatura  alterada  de  la  vida,  li  atribueixen 
qualitats  divines. 

D’aquí  prové  que  sovint  vegem  com  ells  fan  de  la  vida,  de 
la  vida  terrenal,  descripcions  magnífiques,  i  pretenen  teixir-li 
la  seva  litúrgia,  i  li  dirigeixen  himnes  de  molta  retòrica.  Re- 


LA  VIDA 


339 


butgen  la  noció  cristiana,  que  és  la  noció  humana,  de  que  la 
vida  sia  una  lluita,  una  selecció  o  depuració,  una  activitat, 
que  ha  d'exercitar-se  entre  circumstàncies  difícils  i  contrଠ
ries,  i  que  l'home  que  reïx  d'aquestes  dificultats  i  sap  fer-se 
superior  a  elles  i  sap  aprofitar-se  d’elles,  qui  no  es  deixa  vèn¬ 
cer,  sinó  que  ell  és  vencedor,  aquest  és  el  qui  verdaderament 
té  vida,  és  a  dir,  energia  i  força,  i  que,  de  consegüent,  el  tal 
mereix  viure.  La  idea  aristotèlica  de  virtut,  que  ha  fet  seva 
la  filosofia  tant  cristiana  com  no  cristiana,  és  precisament 
aquesta;  i  la  corona  de  la  vida  que  la  revelació  sagrada  1  pro¬ 
met  al  qui  sortirà  vencedor  d’aquestes  lluites,  la  immortali¬ 
tat  de  la  glòria,  lliga  perfectament  les  ensenyances  de  la  reve¬ 
lació  cristiana  amb  la  doctrina  de  la  natural  i  sana  filosofia. 

Però  aquests  modernistes  qui  no  volen  pensar  en  l'altre 
món,  i  rebutgen  els  naturals  sacrificis  que  ha  de  pagar  la  hu¬ 
manitat  per  a  arribar  a  la  seva  perfecció,  posen  ja  en  la  vida 
terrena  d’aquest  món  un  equilibri,  una  perfecció  i  una  feli¬ 
citat  que  ja  no  deixa  res  que  esperar.  Segons  ells,  aquí  ho 
trobem  tot,  perquè  fora  d'aquí  no  hi  ha  res.  En  la  vida  actual 
hi  hem  de  trobar  la  plena  felicitat.  I  veus  aquí  un  parentiu 
espiritual  molt  íntim  entre  els  elegants  modernistes  refinats 
de  la  literatura,  de  l’art  o  de  l'opulència,  i  els  desesperats  so¬ 
cialistes  qui  tenen  més  motius  de  somniar  en  la  felicitat  de  la 
vida  present,  perquè,  fora  d'alguns  rics  i  fins  milionaris  que 
formen  part  de  la  secta,  la  principal  massa  és  de  gent  qui  ha 
de  sofrir  la  tribulació  de  l’escassetat  en  els  medis  de  subsis¬ 
tència.  I  qui  pateix  somnia  la  felicitat,  i  es  figura  que  els 
demés  la  posseeixen.  Però  els  nostres  refinats  modernistes  no 
es  troben,  generalment,  en  aquest  cas,  i  els  seus  somnis  pro¬ 
venen  de  la  seva  pròpia  fantasia  estimulada  per  la  vanitat. 

L’apoteosi  que  ells  fan  de  la  vida  terrena  en  la  seva  lite¬ 
ratura,  en  el  seu  art  i  en  la  seva  vida  social,  la  glorificació 
de  la  felicitat  i  plenitud  de  la  vida  present,  és  necessari  po- 


1.  Jaume,  I,  12. 


340 


J.  TORRAS  I  BAGES 


sar-la  en  contacte  amb  la  vida  real  (el  culte  modernista  de  la 
vida  és  un  culte  especulatiu),  i  aleshores  aquesta  apoteosi  i 
glorificació  de  la  vida  terrenal  queden  enterament  desvanes- 
cudes. 


V 

En  el  món  no  està  la  plenitud  de  la  Vida 

Nosaltres  els  catalans  passàvem  per  gent  molt  pràctica, 
amiga  de  posar-se  en  contacte  amb  les  realitats  de  la  vida, 
qui  judicàvem  de  les  coses  pel  testimoni  que  de  si  elles  ma¬ 
teixes  donen;  i  per  això  Nós  convidem  als  lectors  de  la  pre¬ 
sent  Instrucció  pastoral  a  fer  una  petita  excursió  per  diferents 
situacions  de  la  vida  humana,  veient  i  tocant  com  amb  la  mà 
lo  que  ella  mateixa  demostra  ésser  en  son  desplegament,  que 
no  és,  per  cert,  la  manifestació  d’una  perfecció  irreprovable. 

I  ara  prescindim  d'aquells  filosops  moderns,  i  podem  dir 
modernistes,  la  qual  moda  encara  dura,  qui  blasfemen  de  la 
vida  terrenal,  i,  com  els  antics  maniqueus,  gairebé  la  conside¬ 
ren  obra  del  dimoni,  de  manera  que  el  seu  ideal  consisteix 
en  la  mateixa  destrucció,  doctrina  que  podem  dir  informa  a 
les  escoles  radicals.  És  que  els  extrems  es  toquen.  Qui  pro¬ 
clama  la  bondat  absoluta  de  la  vida  present,  qui  la  presenta 
com  el  compliment  i  satisfacció  de  la  finalitat  humana,  excita 
l'odi  contra  ella  en  aquells  pels  quals  la  vida  es  fa  pesada 
i  avorrible,  i,  usant  el  llenguatge  del  patriarca  de  la  gentilitat, 
el  sant  Job,1  cerquen  la  mort  amb  més  deliri  que  l’avar  cava 
per  a  trobar  un  tresor.  Qui  creu  que  aquí  en  la  vida  del  món 
hi  ha  de  trobar  la  perfecció  i  la  felicitat,  està  perdut  i  ocasio¬ 
nat  a  la  desesperació.  Qui  adora  a  la  vida  per  deessa,  ja  pot 
trencar  aquest  ídol,  perquè  si  bé  és  cert  que  en  certes  cir- 


1.  III,  21. 


LA  VIDA 


341 


cumstàncies  dóna  resplendors  divines  i  presenta  llums  ine¬ 
fables,  aquestes  il·luminacions  desapareixen,  i  queden  alesho¬ 
res  a  les  fosques  tots  aquells  homes  idòlatres  de  la  vida,  qui 
no  perceben  la  claror  sobrenatural  de  la  vida,  de  la  immor¬ 
talitat  que  els  cristians  esperem  vivament  algun  dia  assolir. 

Les  presons,  els  manicomis,  els  hospitals,  els  hospicis  de 
vells  desemparats,  les  cases  de  refugi  de  dones  perdudes  i  de 
criatures  abandonades,  les  cases  de  família  que  no  tenen  pa, 
els  matrimonis  desavinguts,  els  pares  i  fills  qui  estan  entre  ells 
en  pugna,  les  ànimes  desorientades  en  el  desert  del  món, 
els  esperits  miops  qui  van  palpant  a  les  fosques  i  cercant  la 
llum  de  la  veritat,  i  els  qui  cercant-la  s’estimben,  els  suïcides, 
aquesta  immensa  multitud  humana  qui  gemega,  qui  cerca  la 
pau  i  el  consol,  és  a  dir,  la  perfecció  de  la  vida,  prova  que  la 
vida  present,  la  humanitat  militant,  no  és  un  estat  de  goig 
i  de  plaer,  és  a  dir,  de  perfecte  equilibri. 

Sant  Pau  1  hi  veié  molt  més  clar  que  els  modernistes.  La 
humanitat  en  aquest  món  no  està  en  la  plenitud  de  la  vida, 
en  la  felicitat  de  la  vida,  al  revés,  gemega  í  sent  dolors  com 
de  part,  perquè  està  en  un  estat  de  gestació,  de  perfecciona¬ 
ment,  de  deslliurament,  i  fins  que  arriba  al  nou  ésser,  a  la 
plenitud,  a  la  llum  inefable,  a  la  Vida  divina,  fins  aleshores 
no  reposa,  ni  troba  la  felicitat,  perquè  sols  aleshores  disfruta 
a  son  pler  de  la  Font  de  la  vida. 

I  no  lii  val  lo  que  diuen  els  doctors  i  mestres  dels  nostres 
modernistes  de  que  el  Cristianisme  destruí  la  felicitat  de  la 
vida  terrenal,  la  divinitat  i  perfecció  de  la  vida  present,  que 
la  graciosa  Grècia  havia  arribat  a  disfrutar,  perquè  això  és 
una  pura  il·lusió,  puix  tothom  sap  que  en  aquella  civilització 
grega  la  multitud,  la  gran  massa  humana,  era  esclava;  i  no 
devia  ésser  tanta  la  felicitat  quan  les  seves  antigues  cròniques 
ens  conten  el  fet  d'aquell  ciutadà  atenienc,  cínic  sens  dubte, 
qui  pujà  un  dia  a  la  tribuna  de  la  plaça  pública  per  a  dir  als 


1.  Romans,  VIII,  22. 


342 


J.  TORRAS  I  BAGES 


seus  conciutadans:  «Vull  tallar  la  figuera  que  posseeixo  en  tal 
punt  pròxim  a  la  ciutat;  com  en  ella  s'hi  han  penjat  molts 
ciutadans,  us  aviso  perquè  els  qui  tinguin  iguals  intents  ho 
facin  aviat.» 

I  si  aquella  vida  grega,  certament  més  graciosa  i  harmò¬ 
nica  que  el  simulacre  de  vida  que  presenten  els  nostres  mo¬ 
dernistes,  per  a  ésser  adorada,  hagués  tingut  la  prerrogativa 
de  consolar  els  esperits,  d’endolcir  les  amargures  i  de  portar 
la  pau  als  cors,  la  civilització  hel·lènica,  artística  fins  al  punt 
de  que  els  mateixos  cristians  sempre  l'han  estudiada,  no  s'hau¬ 
ria  rendit  als  peus  de  Jesús  cricificat,  que  Sant  Pau  predicà 
a  les  més  elegants  ciutats,  les  quals  foren  dòcils  a  la  seva  veu, 
sens  dubte  perquè  Jesús,  el  Verb  de  Déu,  és  font  d’una  vida 
més  perfecta,  més  suau,  més  dolça,  més  fecunda,  més  com¬ 
pleta  que  la  vida  hel·lènica,  que  amb  poca  traça  ara  certs  fills 
del  Cristianisme  voldrien  imitar. 

L'adoració  de  la  vida  present,  la  deïficació  que  d’ella  fan 
els  modernistes  suposant-la  l’única  felicitat,  i  que  tot  lo  que 
apareix  en  son  desplegament  és  bo,  aquestes  formes  externes 
de  Cristianisme  i  fins  de  Catolicisme  que  ells  volen  guardar, 
però  buidant-les  de  tota  la  substància  sobrenatural  que  les 
vivifica  i  dóna  valor  de  realitats,  aquesta  vida,  objecte  únic, 
que  en  aquest  món  s'acaba,  i  que  ells  suposen  terme  de  totes 
les  aspiracions  humanes,  bona  en  sa  substància  i  en  tots  sos 
accidents,  única  capaç  de  fer  la  felicitat  humana  i  destinada 
a  ésser,  segons  ells,  la  nova  religió  de  la  civilització  i  de  la 
filosofia  que  ha  de  regir  en  el  pervenir,  en  una  societat  supe¬ 
rior,  aquesta  religió  modernista  és  una  mofa  que  es  fa  a  la 
humanitat  pacient,  la  qual,  amb  el  sentit  comú  que  el  Criador 
li  ha  donat,  mai  ha  cregut  que  la  terra  fos  el  lloc  de  la  per¬ 
fecció  humana,  ni  la  sede  de  la  Divinitat,  sinó  que  això  sem¬ 
pre  ho  ha  cercat  més  enllà  dels  nostres  horitzons,  perquè  Vau 
delà  dels  nostres  contemporanis  no  és  altra  cosa  que  aquell 
gemec  de  la  criatura  qui  està  en  gestació,  de  què  parla  Sant 
Pau,  gemec  que  se  sent  en  totes  les  races  i  civilitzacions,  per¬ 
què  respon  a  un  estat  general  de  la  humanitat,  a  una  situació 


LA  VIDA 


343 


transitòria  que  cerca  i  desitja  la  situació  definitiva  on  reposar, 
un  cop  trobada  la  perfecció,  per  la  qual  natural  i  necessària¬ 
ment  sospira,  és  a  dir,  l’eternitat. 

El  concepte  de  vida,  de  plenitud  i  perfecció  d'existència, 
la  vida  plena  i  d’absoluta  satisfacció,  és  un  concepte  sinònim 
de  Déu  i  d’eternitat;  en  altre  sentit  no  significa  una  realitat, 
sinó  un  concepte  abstracte,  una  suposició  ideològica,  però 
sense  vida  real,  incapaç  de  satisfer  a  la  humanitat.  Fora  de 
lo  contingent,  de  lo  transitori,  de  lo  insuficient,  de  lo  que 
comença  i  acaba,  no  hi  ha  més  que  Déu,  l'eternitat,  la  Vida 
infinita;  i  qui  no  accepta  a  Déu,  eternitat  i  Vida  infinita,  es 
queda  sense  res,  fora  de  l’existència,  en  les  tenebres  del  nihi¬ 
lisme,  llençat  fora  de  la  vida. 

Així  ho  demostren  clarament  els  anarquistes,  nihilistes  i 
tota  la  filosofia  de  la  destrucció,  avui  seguida,  no  solament  a 
l’Àsia,  sinó  també  a  Europa;  però  els  qui  seguim  la  filosofia 
del  Verb  que  ens  ensenya  que  la  mort  és  el  triomf  de  la  pas¬ 
sivitat,  i  que  la  vida  és  la  victòria  de  l'activitat,  creiem  que 
la  summa  vida  és  la  summa  activitat  i  la  summa  realitat,  la 
llum  sense  ombra,  la  desaparició  de  tota  contrarietat,  una 
existència  infinita,  és  a  dir.  Déu,  a  qui  esperem  arribar  mit¬ 
jançant  la  llum  del  Verb  i  trobar  en  Ell  una  satisfacció  santa 
i  absoluta,  sense  límits  de  cap  classe,  inefable,  i  per  nosaltres 
incomprensible  fins  que  arribarà  aquella  hora  de  deïficació 
per  la  qual  sospirem  tots  els  cristians.  In  lumine  tuo  videbi- 
mus  lumen. 


VI 

Aquesta  Vida  ni  és  un  frenesí  ni  una  platxèria; 
és  una  lluita 

Per  nosaltres  els  cristians  la  vida  aquí  al  món  no  és  ni  un 
frenesí  ni  una  platxèria;  la  vida  és  un  equilibri,  o  una  har¬ 
monia  difícil  de  guardar.  El  frenesí  de  la  vida  no  és  propi 


J.  TORRAS  I  BAGES 


344 

dels  cristians,  perquè  creuen  i  saben  que  la  vida  no  queda 
tancada  en  el  temps  limitadíssim  que  passem  sobre  la  terra, 
que  la  vida  humana  a  la  terra  mai  farà  el  ple,  que  és,  segons 
la  sabiduria  profètica,  una  manta  que  no  ho  abriga  tot,  un 
llit  en  el  qual  no  tots  hi  caben  i  algú  n’ha  de  caure.1  I,  en 
efecte,  la  història  de  la  humanitat  ens  ensenya  les  deficiències 
de  la  seva  vida;  fins  ara  el  món  mai  ha  vist  disfrutant  d'una 
vida  civilitzada  i  harmònica  a  tots  els  membres  de  la  família 
humana:  quan  l'un  s'alça,  l'altre  cau;  quan  una  classe  social 
s'enlaira,  l'altra  s’abaixa;  una  elevació  simultània  de  vida  en 
tots  els  membres  de  la  família  humana  seria  una  cosa  nova 
en  la  història;  el  Cristianisme  hi  aspira,  però  creient-ho,  si  ve, 
més  efecte  sobrenatural  que  èxit  d’un  pur  esforç  humà. 

Però  el  cristià  no  es  desespera,  no  fa  com  el  mite  gentílic, 
com  Tàntal,  qui  vivia  en  contínua  angúnia  perquè  mai  li  arri¬ 
bava  la  satisfacció  que  necessitava;  el  cristià  es  troba  en  la 
situació  d’esperit  que  expressava  Isaïes:  2  «El  qui  creu,  no  es 
precipita,  no  té  afanys,  sap  que  ja  li  arribarà  l'hora  de  la 
vida.»  Guarda  serenitat  fins  en  les  majors  dificultats,  les  ma¬ 
jors  violències  queden  suavitzades,  i  alia  i  harmonitza  els  més 
grans  conflictes.  És  a  dir,  arriba  el  perfet  cristià  a  la  victòria 
de  la  vida,  no  ens  han  dat  mai  encara  l'espectacle  de  la  vic¬ 
tòria  de  la  vida.  El  Cristianisme  té  una  multitud  de  victorio¬ 
sos  de  la  vida,  tots  els  qui  amb  perfecció  han  seguit  l'Evan¬ 
geli  de  Jesucrist,  perquè  la  pau  que  el  Senyor  prometé  als 
seus  deixebles  no  és  altra  cosa  que  la  victòria  de  la  vida;  si 
no  fossin  victoriosos  no  tindrien  pau,  perquè  la  pau  és  pròpia 
del  vencedor. 

Qui  pren  la  vida  per  una  platxèria  no  tindrà  mai  1a.  pau. 
Qui  no  vol  ésser  un  infeliç  s'ha  de  conformar  amb  lluitar  i 
patir;  qui  no  vol  lluitar,  qui  no  es  vol  escarrassar  í  anar  costa 
amunt,  anirà  avall  per  la  costa  de  la  vida  i  caurà  a  l’abisme. 


1.  Isaïes,  XXVIII,  20. 

2.  XXVIII,  16. 


LA  VIDA 


345 


La  platxcria  no  cs  vida,  sinó  principi  de  mort.  La  platxèria 
no  és  possible  ni  en  l’ordrc  intel·lectual  ni  cn  l’ordre  corpo¬ 
ral  i,  dc  consegüent,  no  és  possible  en  la  vida  humana  en 
aquest  món. 

La  intel·ligència  humana  fa  molts  mils  anys  que  treballa 
per  a  trobar  la  seva  satisfacció,  i  encara  que  hi  ha  hagut  ho¬ 
mes  de  llum  i  força  intel·lectual  meravellosa,  més  que  no  pas 
els  actuals  modernistes,  aquesta  satisfacció,  aquest  repòs  de 
la  intel·ligència  fins  ara  no  s’és  trobat.  La  mateixa  doctrina 
del  Verb  de  Déu,  la  revelació  cristiana,  mai  ha  pretès  donar 
completa  satisfacció  a  la  nostra  intel·ligència,  fins  li  ha  aug¬ 
mentat  la  fam,  parla  de  vels  espessos  que  ens  impedeixen  la 
vista  de  l'Infinit;  és  un  dogma  de  la  nostra  fe  que  en  la  si¬ 
tuació  actual,  en  el  nostre  present  estat,  l’Infinit  per  nosaltres 
és  invisible;  però  disfrutem  de  la  paraula,  de  la  doctrina  de 
l'Invisible,  que  es  féu  visible  i  tractable  en  la  sagrada  Persona 
de  Jesucrist,  i  al  dar-nos  el  dolcíssim  Salvador  els  rudiments 
de  la  Vida,  certs  secrets  de  la  Divinitat,  ens  prometé  la  reve¬ 
lació  clara,  l'amistat  íntima,  la  manifestació  i  participació  de 
la  Vida  Infinita  i  plena,  si  mentre  som  en  aquest  món  anem 
seguint  els  camins  de  la  veritat  i  sortim  vencedors  en  la  lluita 
de  la  vida. 

En  l’ordre  corporal  qui  no  lluita  amb  sos  instints  i  ape¬ 
tits,  qui  no  lluita  amb  les  contrarietats  externes,  és  impossible 
que  visqui.  Per  viure  hem  d'obtenir  victòria  de  l’oposició  ex¬ 
terna  dels  elements  i  d’altres  contrarietats,  si  quedàvem  ven¬ 
çuts  quedaríem  morts;  i  en  quant  als  apetits  i  passions  que 
provenen  de  la  nostra  naturalesa,  als  instints  desfrenats,  si 
no  els  dominàvem,  si  l'esperit,  si  l'enteniment  no  els  frenava 
i  regia,  amb  la  intel·ligència  rendida  i  vençuda,  la  vida  racio¬ 
nal  quedaria  esmortuïda.  De  consegüent,  la  vida  present  no 
és  un  estat  de  repòs,  de  possessió  perfecta  i  d’equilibri  inal¬ 
terable,  no  és  la  perfecció  i  la  felicitat  a  què  aspirem  els 
homes.  Hem  de  treballar  per  a  viure,  essent  així  que  l'aspira¬ 
ció  íntima  de  l'home  és  viure  sense  treballar,  lo  qual  queda 
comprovat  per  les  utopies  de  les  sectes,  qui  pensen  que  un 


346 


J.  TORRAS  I  BAGES 


día  a  venir  tot  el  treball  serà  fet  per  Ics  màquines,  i  que  els 
homes  aleshores  no  tindran  res  mes  a  fer  que  disfrutar  de  la 
vida.  Aquesta  utopia,  de  la  qual  tal  vegada  es  riuran  els  ano¬ 
menats  modernistes,  és,  no  obstant,  una  conseqüència  de  la 
doctrina  del  desplegament  de  la  vida  humana,  i  de  la  mena 
de  divinitat  i  força  creadora  que  ells  li  atribueixen,  suposant 
que  la  vida  es  basta  a  si  mateixa  fins  per  a  arribar  a  Déu 
els  qui  en  Ell  creuen,  i  que  no  tenen  necessitat  d'Ell  els  qui 
rebutgen  la  creença  en  el  Senyor  omnipotent. 


VII 

La  Llei  de  plenitud  de  Vida  no  està  en  l’home 

És  evident  la  limitació  de  la  nostra  vida:  l'auxili  que  ella 
necessita  i  son  facilíssim  desequilibrí  ens  fa  pensar  en  la  llei 
de  la  vida.  Pels  modernistes,  condemnats  per  Pius  X,  la  vida 
és  llei,  i  llei  absoluta,  creadora  de  la  veritat  i  de  la  justícia, 
de  manera  que  tot  lo  que  d'ella  dimana,  tot  lo  que  resulta  de 
son  desplegament  és  legítim  i  sant.  Nosaltres  aquesta  sante¬ 
dat  de  vida  sols  la  reconeixem  en  Déu,  qui  és  la  Vida  essen¬ 
cial,  el  Ser  per  essència.  La  nostra  vida  els  cristians  la  tenim 
en  gran  estima,  per  ella  ens  identifiquem  amb  Déu;  per  això 
no  podem  disposar  d’ella,  ni  podem  desprendre'ns  de  la  vida, 
de  manera  que  el  suïcidi  és  el  major  dels  delictes,  perquè 
tenim  la  vida  per  preciosa,  puix  derivada  de  Déu,  en  Ell  ha 
de  trobar  son  complement  i  plenitud.  <-Què  és  la  nostra  vida 
isolada?  Per  això  l’home  cerca  la  font  de  vida  amb  més  deliri, 
diu  el  profeta  hebraic,  que  un  cérvol  ferit  les  aigües  vives. 
El  camí  de  la  font  de  vida  és  la  llei  de  la  nostra  vida.  Qui  s'ix 
de  la  llei  s'aparta  de  la  vida. 

Hi  ha  camins,  diu  la  Sagrada  Bíblia,1  que  a  l’home  li  sem¬ 
blen  rectes,  però  que  al  capdavall  duen  a  la  mort;  i  Jesús 


1.  Proverbis,  XIV,  12. 


LA  VIDA 


347 


deia:  5  «El  camí  que  porta  a  la  vida  és  estret,  i  molt  ample 
i  espaiós  el  que  condueix  a  la  perdició.»  Tota  la  revelació  cris¬ 
tiana  fa  una  distinció  entre  la  nostra  vida  i  la  vida  divina,  i 
podem  dir  que  la  nostra  religió  és  una  doctrina  que  té  per 
objecte  ensenyar-nos  la  llei  de  la  vida,  o  sia  el  camí  pel  qual 
havem  de  trobar  en  Déu  la  plenitud  de  la  vida.  La  falsa  pietat 
condemnada  per  Pius  X  vol  que  l’home  tingui  en  si  mateix 
la  font  de  la  vida,  que  ell  sia  llei  de  si  mateix,  que  posseeixi 
l'exemplar  de  la  vida  dins  de  la  pròpia  consciència.  I  aquesta 
identificació  absoluta  entre  l’home  i  la  llei,  el  mateix  sentit 
comú  demostra  que  és  absurda.  No  hi  ha  ningú  qui  no  con¬ 
fessí  l'existència  de  desequilibris  en  la  vida  humana;  l’equi¬ 
libri  resulta  sempre  difícil,  i  fins  els  homes  més  ben  tempe¬ 
rats  i  més  habituats  a  la  virtut  estan  subjectes  algun  cop  al 
desequilibri. 

El  gran  Napoleó,  una  de  les  raons  que  al·legava  com  a  mo¬ 
tius  de  sa  creença  en  la  divinitat  de  Jesucrist  era  el  perfecte 
equilibri  que  guardà  en  totes  les  circumstàncies  de  la  seva 
vida  nostre  diví  Redemptor.  I  en  efecte,  l'equilibri  inalterable, 
absolut  i  perfet  sols  existeix  en  Déu.  L'equilibri  significa  iden¬ 
tificació  amb  la  llei,  que  el  ser  està  en  una  avinença  absoluta 
amb  la  llei;  si  discrepa,  si  es  diferencia  o  s’aparta  de  la  llei, 
ja  ve  el  desequilibri.  És  la  perfecta  correspondència  amb  la 
llei,  una  mena  d’unificació  amb  ella,  així  com  el  desequilibri 
és  la  separació  de  la  llei,  que  duu  per  conseqüència  sempre 
l'alteració  de  la  cosa.  Segons  la  doctrina  de  la  identificació 
absoluta  entre  la  vida  i  la  llei,  condemnada  per  l’Encíclica, 
amb  l’elevació  de  la  vida  a  la  categoria  de  llei,  que  fan  els 
modernistes,  els  desequilibris  són  impossibles,  perquè  vida  i 
llei  fan  una  sola  peça,  i,  de  consegüent,  són  inseparables; 
aleshores  la  vida  tindria  per  si  mateixa  una  mena  de  santedat, 
seria  santa  per  naturalesa,  puix  la  santedat  consisteix  en  la 
identificació  amb  la  llei.  Déu  és  sant  per  essència,  perquè 


1.  Mateu,  VII,  13  i  16. 


348 


J.  TORRAS  I  BAGES 

Déu  és  la  Llei  viva  essencial.  Per  això  dèiem  que  el  sentit 
comú  i  l'experiència  al  posar  en  evidència  els  desequilibris 
humans,  que  no  hi  ha  catòlic,  heretge  o  ateu  qui  no  confessi 
que  existeixen,  destrueix  la  doctrina  modernista  que  vol  iden¬ 
tificar  la  vida  humana  amb  la  llei  i  constituir  en  la  nostra 
consciència  la  font  de  la  vida. 

La  idea  dels  modernistes,  dels  subjetivistes  qui  fan  deri¬ 
var  del  desplegament  de  l’esperit  de  l'home  tota  la  religió,  és 
contrària  a  la  llei  de  la  nostra  naturalesa  i  fins  a  la  llei  gene¬ 
ral  dels  sers  criats.  El  nostre  esperit  és  de  tota  evidència,  que 
s’enriqueix  amb  les  adquisicions  que  fa  de  l’exterior,  i  el  nos¬ 
tre  cos  viu  i  es  manté  de  la  substància  material  que  li  pro¬ 
porciona  el  món.  La  doctrina  aristotèlica  adoptada  per  Sant 
Tomàs  de  que  la  nostra  ànima  és  com  tabula  rasa  en  disposi¬ 
ció  d'escriure-s'hi,  si  Tadmetem  en  l'ordre  natural,  en  el  des- 
piegament  natural  de  la  nostra  vida,  i  en  la  pràctica  és  in¬ 
dubtable  que  tothom  admet  aquella  doctrina  i  en  ella  sempre 
s’ha  fundat  el  llinatge  humà  en  sos  sistemes  d’educació  i  d’ins¬ 
trucció;  si  Tadmetem,  doncs,  aquella  doctrina  en  lo  que  toca 
a  la  vida  en  l'ordre  natural,  molt  més  l'havem  d'admetre  en 
l’ordre  sobrenatural,  en  tot  lo  que  es  refereix  a  la  religió, 
que  és  lo  més  elevat  i  sublim  a  què  pot  arribar  l'home  i  re¬ 
presenta  els  cims  més  alts  de  la  vida  als  quals  costa  de  pujar. 
Si  aquesta  doctrina  dels  modernistes  no  fos  presentada  en  la 
forma  pompàtica  en  què  ells  la  presenten,  i  si  no  fos,  com 
és,  un  afalac  a  la  vanitat  humana,  que  és  la  major  de  totes 
les  nostres  misèries,  seria  tinguda  per  una  gran  vulgaritat,  i 
tothom  veuria  que  aquesta  doctrina,  de  que  la  religió  sia  un 
desplegament  de  la  nostra  consciència,  no  és  altra  cosa  que 
la  llavor  del  paganisme  i  del  politeísme,  l’aurora  matinal  del 
regnat  dels  ídols,  el  crepuscle  dels  déus. 

És  indubtable  que  la  idolatria  que  embrutí  al  nostre  lli¬ 
natge  per  espai  de  molts  segles,  fou  una  fermentació  espontଠ
nia  de  la  nostra  naturalesa  corrompuda;  ve  a  ésser  la  idola¬ 
tria  aquell  desplegament  de  la  consciència  que  constitueix, 
segons  els  modernistes,  la  religió,  i  que  ha  dat  per  resultat 


349 


LA  VIDA 

natural,  diuen,  la  Iglésia  catòlica.  No,  la  Iglésia  no  és  una 
creació  humana,  el  Cristianisme  no  és  un  desplegament  na¬ 
tural  de  les  facultats  humanes,  una  producció  de  la  nostra 
consciència;  l’experiència  històrica  ensenya  i  l'estudi  del  ser 
humà  corrobora,  i  la  Sagrada  Escriptura 1  meravellosament 
explica,  com  de  l’home  en  son  estat  actual,  deixat  a  si  mateix, 
en  procedeix  més  aviat  el  culte  de  l’ídol  que  no  pas  el  culte  de 
Déu.  La  nostra  naturalesa,  per  a  mantenir-se  en  la  pròpia 
dignitat,  per  a  sostenir-se  en  la  noblesa  de  la  veritat  en  lo 
que  es  refereix  a  Déu,  necessita  de  Déu;  si  no,  cau  en  l’abis¬ 
me  de  les  majors  aberracions.  Tots  els  pobles  foren  politeis- 
tes,  fora  del  poble  de  Déu.  I  la  necessitat  de  l’assistència 
externa  per  a  mantenir-se  en  la  dignitat  del  ser,  en  la  dignitat 
de  la  vida,  és  una  llei,  repetim,  de  tots  els  sers  criats.  L’un 
viu  de  l’altre,  fins  arribar  a  Déu,  que  és  la  font  de  la  vida. 
L’existència  és  com  una  cadena:  la  planta  viu  de  la  terra, 
l'animal  de  la  planta,  l’home  en  quant  al  cos  viu  de  la  planta 
i  de  l’animal,  i  en  quant  a  l’ànima,  a  ses  facultats  superiors, 
viu  de  Déu,  Veritat  Summa;  sense  aquest  aliment  les  seves 
facultats  van  abaixant-se  fins  a  arribar  al  nivell  dels  animals, 
amb  poca  cosa  més  que  les  bèsties,  un  animal  vanitós,  qui, 
capaç  d’adorar  al  Déu  viu,  ell  es  fa  ídols  a  mida  de  son  gust. 
La  vida  fora  de  Déu,  és  una  comunicació;  si  la  tenim  és  per¬ 
què  ens  la  donen,  i,  de  consegüent,  qui  desitja  viure  ha  de 
procurar  no  separar-se  mai  de  la  font  d’on  procedeix  la  vida. 
L'aigua  d'aquesta  font  és  l'única  que  apaga  la  set;  per  això 
Jesús  pogué  dir:  «Qui  begui  de  l'aigua  que  Jo  li  donaré,  mai 
més  tindrà  set.»  I  en  efecte,  Ell  és  l’únic  del  llinatge  humà 
qui  té  la  potestat  d'apagar  la  set,  de  donar  pau  i  satisfacció 
a  l’esperit  dels  homes.  Fora  d’Ell  no  hi  ha  ningú  més  que 
tingui  tal  potestat;  i  el  fracàs  dels  pobres  modernistes  prete¬ 
nent  anul·lar  al  Verb  encarnat  per  a  satisfer  a  l’home  modern, 
ja  des  d'ara  es  manifesta  obertament.  L’home  modern  és  com 


1.  Saviesa,  XIV. 


350 


TORRAS  I  BAGES 


l'home  antic  i  com  l'home  futur,  és  l'home;  i  qui  satisfà 
a  l’home  el  satisfà  en  totes  les  èpoques,  perquè  ses  exigències 
essencials  són  sempre  les  mateixes,  i  Jesús  és  d’ahir  i  d’avui  i 
de  tots  els  segles.1  Mai  li  passa  l'actualitat.  Tots  els  homes  de 
bona  voluntat  hi  lliguen,  qualsevol  que  sia  el  seu  país  i  la 
seva  època,  perquè  és  la  Substància  de  la  vida  humana,  l’úni¬ 
ca  qui  la  satisfà. 


VIII 

La  verdadera  Llei  de  la  Vida 

Els  cristians  afirmem  una  llei  de  vida  que  ve  de  fora,  per¬ 
què  tota  llei  és  una  imposició;  si  no,  no  fóra  llei.  Això  sig¬ 
nifica  la  frase  popular:  Fer  la  llei ,  que  és  d'ús  tan  comú.  La 
llei  necessàriament  importa  que  tingui  una  superioritat  sobre 
lo  legislat,  per  això  obliga,  i  ningú  juntament  pot  ésser  supe¬ 
rior  i  súbdit;  si  és  superior  no  és  súbdit,  són  dos  termes  d'o¬ 
posició.  Sols  el  Cristianisme  identifica  en  certa  manera  aquests 
dos  termes  en  l'ordre  de  la  vida  i  converteix  la  llei  en  gràcia. 
És  un  miracle  que  Jesús  dolcíssim  fa  als  seus  privilegiats,  als 
seus  amics  més  íntims,  ja  en  aquest  món,  i  que  en  l'altre  serà 
la  forma  general  de  la  vida  per  tots  els  qui  se  salvaran. 

La  santedat  de  la  vida  que  prediquen  aquests  modernistes, 
i  que  la  fa,  segons  ells,  adorable,  i  per  això  li  rendeixen  culte, 
és  un  mite.  La  nostra  vida  cerca  la  santedat,  però  ella  per  si 
no  és  tanta,  té  aptitud  per  a  santificar-se  mitjançant  l'auxili 
diví  i  l'adoració  divina  i  l’esforç  de  la  pròpia  voluntat;  i  així 
es  veu  clarament  que  aquest  modernisme  condemnat  pel  Papa 
segueix  un  camí  diametralment  oposat  al  camí,  a  la  norma 
pràctica  que  ensenya  el  Cristianisme,  perquè  el  modernisme 
ens  proposa  l'adoració  de  la  pròpia  vida,  que,  segons  ell,  és 
exemplar  i  santa,  llei  de  si  mateixa. 


1.  Hebreus,  XIII,  8. 


LA  VIDA 


351 


És  cert  que  la  nostra  divina  filosofia  arriba  a  identificar 
el  cristià  amb  la  llei,  mitjançant  la  gràcia  que  ens  meresqué  el 
Redemptor  Jesús,  que  per  això  els  doctors  eclesiàstics  ense¬ 
nyen  que  pel  just  no  hi  ha  llei,  no  la  necessita,  l’amor  l'ha 
deslliurat  de  la  llei;  son  gust,  son  impuls  natural,  els  hàbits 
adquirits,  son  criteri  constant  impertorbable,  tot  el  seu  ser 
es  guia  per  l'amor,  l'amor  arriba  a  ésser  pel  just  com  un 
instint  que  el  porta,  i  corre  a  son  fi  i  perfecció  sense  necessi¬ 
tat  de  rails,  ni  de  via,  i  la  dolcíssima  i  vehement  força  de 
l'amor  el  durà  a  terme;  però  sempre  el  cristià,  fins  el  qui 
arriba  a  un  grau  major  d’elevació,  la  santedat,  la  vida,  l'ha 
de  cercar,  l'ha  de  rebre  de  la  Font  de  vida,  que  és  el  Verb 
encarnat. 

Aquests  modernistes  es  troben  en  un  cas  semblant  al  de 
Nicodemus  de  l’Evangeli,1  quan  Jesús  li  explicava  la  doctrina 
de  la  regeneració,  qui  sentia  com  la  força  impulsora  d’un  vent, 
un  esperit,  però  que  ignorava  d'on  eixia  i  a  on  anava;  així 
passa  amb  els  nostres  modernistes  en  la  doctrina  de  la  vida. 
Senten  l'impuls  a  la  vida  infinita,  a  la  divinitat  de  la  vida,  a 
un  desplegament  de  gèrmens  i  fecunditats  que  existeixen  en 
la  nostra  consciència,  però  els  falta  la  humilitat  de  Nicode¬ 
mus.  Si  la  tenien,  el  mateix  Mestre  celestial  que  il·luminà  al 
virtuós  israelita,  a  ells  els  portaria  a  la  llum  de  la  gràcia,  mit¬ 
jançant  la  qual  trobarien  la  vida  perfectíssima,  santa,  amo¬ 
rosa,  fecunda,  que  deriva  del  Verb  etern. 

Perquè  nosaltres  els  cristians  la  cerquem  tant  com  els  mo¬ 
dernistes,  la  cerquem  encara  més.  Tota  la  raó  d’ésser  del  Cris¬ 
tianisme  és  cercar  la  vida.  Sacrifiquem  els  nostres  gustos,  cor¬ 
regim  els  nostres  apetits,  rectifiquem  les  nostres  passions, 
treballem  tota  la  vida  per  a  guanyar  l’eternitat,  i  l’eternitat 2 
no  és  altra  cosa  que  la  plenitud  de  la  vida,  la  possessió  de  la 
totalitat  de  la  vida  sense  cap  límit. 


1.  Joan,  III. 

2.  «Interminabilis  vitae  tota  simul  et  perfecta  possessio.»  (P.  l.a, 
q.  10,  a.  1  et  seq.) 


352 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Per  a  cercar  la  vida,  els  modernistes,  malgrat  que  diuen 
que  tenen  la  font  d'ella  dins  de  si  mateixos,  es  fatiguen,  cor¬ 
ren,  però  corren  extra  viam,  van  fora  de  camí:  d'aquí  és  que 
no  arriben  a  terme,  i  la  seva  vida,  en  lloc  d'obtenir  la  pleni¬ 
tud,  queda  raquítica. 

^Hi  ha  ningú  que  es  cregui  que  el  modernisme  pot  arribar 
a  informar  una  civilització?  ^Que  arribarà  a  ésser  la  forma 
de  la  vida  en  les  multituds  humanes,  donant  unitat  d'esperit 
al  nostre  llinatge?  I  sense  la  unitat  d'esperit  <-és  possible  la 
unitat  de  vida? 


IX 

Unitat  de  la  Vida  universal 

L'heretgia  serveix  per  a  fer  resplendir  més  la  veritat  de  la 
revelació  cristiana.  És  clar  que  l’heretge  és  també  un  instru¬ 
ment  de  Déu,  un  medi  involuntari  que  inconscientment  con¬ 
tribueix  a  l'acció  divina  en  la  humanitat;  l’heretgia,  fent  mal, 
fa  bé  a  la  vida  cristiana;  és  com  els  revulsius  que  mortifiquen, 
adoloren  el  cos,  i,  no  obstant,  contribueixen  a  la  seva  salut. 
És  com  l'ombra,  que  fa  més  resplendent  la  llum;  sense  l'om¬ 
bra  la  llum  no  fóra  tan  hermosa,  com  la  fe  no  resultaria  tan 
adorable  sense  l’heretgia.  Els  heretges  són  com  aquells  cecs 
qui  van  pels  carrers  i  no  veuen  bé  les  coses,  no  poden  dis- 
tingir-les,  els  seus  ulls  no  hi  basten,  i  els  homes  se'ls  figuren 
que  són  bultos  que  caminen.  L'heretge,  perduda  la  vista  so¬ 
brenatural  de  la  fe,  els  grans  misteris  que  aquesta  ensenya, 
no  els  pot  discernir,  però  veu  bultos. 

Els  modernistes  són  cecs  qui  veuen  bultos;  i  quan  parlen 
de  la  vida,  i  la  volen  explicar  amb  una  certa  grandiositat  de 
concepte,  i  suposen  una  mena  de  vida  universal  de  la  que  tot 
participa,  i  li  volen  tributar  adoració,  els  modernistes  alesho¬ 
res  veuen  malament,  viciosament  allò  que  la  profecia  hebrai¬ 
ca  pronosticà,  i  els  segles  cristians  han  anat  realitzant.  Aquella 


353 


:la  vida 

barreja  de  tots  els  pobles,  la  formació  d’un  poble  universal 
amb  una  comunitat  de  vida,  que  era  la  idea  predominant  dels 
profetes  inspirats  de  Déu,  és  l’immens  cos  de  la  humanitat 
■que  té  per  cap  a  Jesucrist,  i  rep  la  vida  íntima  del  mateix 
Jesucrist.  Els  cristians  tots  tenim  un  mateix  esperit,  i,  de  con¬ 
següent,  un  idèntic  principi  de  vida.  La  varietat  de  pobles,  la 
varietat  d’èpoques,  la  diferència  de  classes,  el  contrast  dels 
temperaments,  la  riquesa  i  la  pobresa,  la  il·lustració  i  la  igno- 
irància  de  les  lletres,  la  sabiduria  i  la  fatuïtat,  la  salut  í  la 
malaltia,  la  immensa  barreja  d’ingredients  que  formen  la  so¬ 
cietat  humana,  tot  lo  humà  queda  com  assimilat 1  en  una  per¬ 
sonalitat  sublim,  en  el  Verb  de  Déu  encarnat  a  qui  adorem 
com  a  font  i  principi  d’una  vida  superior.  Per  això  veiem  que 
els  sants  besaven  devotament  les  llagues  dels  pobres  malalts 
dels  hospitals,  els  abraçaven;  i  al  besar  aquelles  llagues  i  a 
1  abraçar  aquells  malalts  repugnants  segons  la  carn,  sentien 
>la  verdadera  delícia  de  l’amor  a  Jesucrist. 

I  aquest  fet,  sense  arribar  als  graus  majors  de  l'heroisme, 
ds  continu  en  la  Iglésia  de  Déu,  en  la  qual  sempre  hi  ha  hagut, 
sempre  hi  ha  i  sempre  hi  haurà  homes  i  dones  qui  desfoguen 
l’intens  amor  a  Jesucrist  passant  tota  la  vida  per  les  quadres 
dels  hospitals,  ficats  en  cases  de  beneficència,  entremig  de 
gent  esguerrada,  del  rebuig  del  vici  i  del  crim,  en  hospicis 
'cuidant  vells  o  criatures  desemparats,  i  allà  troben  la  pau 
i  la  felicitat  de  la  vida,  la  pau  i  la  felicitat  de  Jesucrist. 

Aquell  monisme,  aquella  supressió  de  la  contrarietat  que 
volen  molts  modernistes,  aquella  identificació  universal,  no 
és  altra  cosa  que  una  ombra  deforme  de  la  vida  universal  de 
la  humanitat  per  la  qual  treballa  de  Iglésia  de  Déu,  realitzant 
les  visions  dels  antics  profetes  i  els  preceptes  i  doctrines  de 
nostre  dolcíssim  Redemptor.  Però  molts  homes  d’avui  són 
<com  els  qui  vivien  en  el  temps  de  Jesús,  quan  Ell  vingué  al 
món  a  complir  la  seva  missió  sublim.  Volen  un  regne  tempo- 


1.  Div.  Thom.,  Sum  theoL,  3.»  p.,  q.  8  et  etiam  q.  4. 


.23 


354 


J.  TORRAS  I  BAGES 

ral,  no  saben  comprendre  la  vida  de  l’esperit,  són  cecs  per  a 
veure  les  seves  meravelles,  són  grollers  per  a  disfrutar  de  les 
seves  delícies,  no  saben  adorar  a  Déu  en  justícia  i  veritat,  i 
sentint  les  exigències  de  l’adoració,  ells  mateixos  volen  fer-se 
els  ídols  a  qui  tributar-la  per  a  satisfer-se.  No  poden  passar 
d'una  vida  rudimentària,  tornen  als  rudiments  de  la  vida  pri¬ 
mitiva,  i  volent  dignificar  la  vida,  la  disminueixen,  la  tornen 
raquítica,  perverteixen  l'adoració,  i  la  converteixen  en  egois¬ 
me,  en  l'adoració  de  si  mateixos,  que  això  és  en  sa  última 
resolució  el  modernisme  condemnat  pel  papa  Pius  X.  De  ma¬ 
nera  que  aquell  concepte  altisonant  de  vida,  de  vida  universal, 
il·limitada,  infinita,  es  redueix,  en  virtut  de  l’anàlisi,  a  un  mi¬ 
grat  egoisme  expressat  en  formes  pompàtiques  i  retòriques, 
desapareix  la  unitat  de  vida  que  ensenya  el  Cristianisme;  i 
a  l’amor  universal  humà  sense  distinció,  que  predicà  Jesu- 
crist  Senyor  nostre,  queda  substituït  l’egoisme;  i  aquell  al¬ 
truisme  que  tant  ponderen  no  pot  ser  altra  cosa  que  l'exclusi¬ 
visme,  és  a  dir,  l’amor  de  conveniència,  perquè  la  font,  la 
vida  i  la  regla  del  seu  amor  és  el  jo,  són  ells  mateixos,  així 
com  per  nosaltres  els  cristians  és  Déu,  qui  abarca  a  tothom. 
Per  això  certs  filosops  modernistes  volen  treure  del  llinatge 
humà  a  tots  aquells  qui  fan  nosa  als  egoistes:  esguerrats,  flacs, 
fatus,  pobres,  vells;  avorreixen  a  tots  els  desgraciats  i  volen 
escombrar-los,  i  diuen  que  així  sublimen  el  nostre  llinatge, 
i  ataquen  al  Cristianisme,  qui  predica  l’amor  als  desgraciats,  i 
els  considera  germans  caríssims,  i  la  seva  assistència  la  té 
com  un  medi  d'elevació,  de  santificació  i  de  vida  eterna. 

Si  prevalien  les  doctrines  dels  modernistes  en  el  nostre 
llinatge,  lo  qual  fins  humanament  es  veu  de  seguida  impos¬ 
sible,  si  prevalien,  en  lloc  d'arribar  a  la  unitat  de  vida  de  la 
humanitat,  aquesta  tornaria  altra  volta  al  paganisme,  a  la 
idolatria,  perquè  si  cada  home  és  un  déu,  si  els  déus  els  han 
de  fer  els  homes,  cada  poble  tindria  els  seus  déus  propis, 
rivals,  enemics  els  uns  dels  altres,  es  tornaria  a  la  situació 
aquella  en  què  els  pobles  es  tractaven  d'enemics  i  a  la  vida 
harmònica  i  universal  de  la  humanitat,  envers  la  qual  el  món 


LA  VIDA 


355 


a  poc  a  poc  camina,  empès  pels  principis  del  Cristianisme, 
quedaria  substituïda  la  vida  raquítica,  isolada  i  infecunda 
dels  pobles  primitius,  i  la  universal  societat  humana  es  par¬ 
tiria  i  faria  trossos,  reproduint-se  la  multiplicitat  primitiva 
de  les  tribus.  Sols  el  Déu  viu,  el  Déu  dels  cristians,  predicat 
per  son  Verb,  és  el  Déu  de  tots  els  homes  i  el  principi  de  la 
vida  universal  i  eterna;  els  déus  de  factura  humana,  el  déu 
individual  i  personal,  que  cada  home  es  fabrica,  segons  la 
doctrina  modernista,  no  és  principi  de  vida,  ni  produeix  l’as 
fecte  aglutinant  de  l’amor  que  junta  entre  si  a  tots  els  homes, 
que  fa  de  la  humanitat  una  sola  cosa  i  la  lliga  amb  Déu,  font 
inestroncable  de  vida,  vida  infinita  i  eterna,  goig  i  delícia 
universal,  ser  del  qual  tots  els  altres  sers  deriven  i  partici¬ 
pen,  perquè  és  la  vida  essencial  i  llum  dels  homes  i  única 
adorable. 

Segons  la  nostra  divina  religió,  tothom  està  cridat  a  par¬ 
ticipar  de  la  vida;  ella  no  fa  excepcions  ni  de  pobles  ni  d’indi¬ 
vidus;  la  Font  de  vida  s'estén  en  totes  direccions,  i  tot  proce¬ 
deix  d'ella,  tot  té  vida  per  ella,  i  sols  els  qui  se  n'aparten  no 
en  participen  i  moren.  És  evident  l'antítesi  entre  certs  mo¬ 
dernistes  i  el  Cristianisme.  Per  aquells  la  vida  és  engendrada 
per  l’egoisme,  per  l'amor  a  si  mateix;  pel  Cristianisme,  l'amor 
exterioritzat  dirigint-se  a  Déu  i  als  homes  és  condició  neces¬ 
sària  de  vida,  i  diu  solemnement:  «Qui  no  estima  és  mort.»1 


X 

La  Vida  no  és  un  problema,  sinó  una  realitat 

Però  aquestes  qüestions,  caríssims,  tenen  molta  importàn¬ 
cia  pràctica  i  pràcticament  convé  considerar-les.  La  qüestió 
de  la  vida  no  és  un  tema  acadèmic  per  a  lluir  la  filosofia  i 


1.  Joan,  III,  14. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


356 

l'eloqüència,  per  a  ésser  coronat  vencedor  en  una  lluita  d’in- 
genis,  per  a  obtenir  l’aplaudiment  del  món  mitjançant  Fafalac 
literari  de  novetats  i  últimes  modes  que  sempre  constitueixen 
una  llaminadura  per  a  la  frivolitat  humana;  per  1  home  re¬ 
flexiu,  la  qüestió  de  la  vida  és  el  pròleg  necessari  de  la  qües¬ 
tió  de  l’eternitat,  i  és,  de  consegüent,  la  més  transcendental 
de  totes  les  qüestions  humanes. 

Sembla  impossible  que  després  de  vint  centúries  de  Cris¬ 
tianisme,  que  ha  donat  una  explicació  claríssima  de  la  vida, 
després  que  han  viscut  aquesta  vida  tantes  generacions  distin¬ 
tes  i  fins  tantes  civilitzacions  i  èpoques  diferents;  com  si  ara 
els  homes  es  despertessin  d’un  llarg  somni  d’ignorància,  es 
vingui  a  posar  la  vida  en  estat  de  problema,  quan  la  solució 
existeix  plena  i  perfecta  en  la  consciència  de  tots  els  cristians, 
qui  es  governen  en  la  pràctica  segons  ensenya  el  sentit  comú 
a  tots  els  qui  creuen  en  una  altra  vida  després  de  la  present. 

Més  que  no  pas  discutir  sobre  la  vida,  convé  ordenar-la 
degudament  perquè  arribi  a  la  seva  plenitud.  Lo  que  convé 
és  que  no  perdem  aquesta  vida,  que  és  tota  la  nostra  substàn¬ 
cia.  Tots  sabem  la  llei  de  la  vida,  i  qui  la  trenca  té  pena  de 
mort,  lo  mateix  en  l'ordre  físic  que  en  l'ordre  espiritual.  La 
nostra  llei  no  és  una  abstracció,  no  és  una  fórmula  morta,  no 
és  una  norma  escrita  en  un  codi,  és  una  realitat  vivent.  És 
una  vida  que  ens  il·lumina  i  vivifica,  i  nosaltres  havem  de 
viure  d’ella.  Qui  se  separa  d'aquesta  vida  té  segura  la  mort. 
Existeix  l’arbre  de  la  vida,  del  qual  tota  la  humanitat  és  el 
brancam,  i  certament  en  això  altra  vegada  el  modernisme  ha 
sentit  la  veritat,  mes  no  ha  sabut  assolir-la.  Existeix,  certa¬ 
ment,  una  unitat  de  vida,  no  per  una  suposició  ideològica,  com 
fan  els  modernistes,  sinó  en  la  realitat  del  fet,  com  creiem 
els  cristians,  ensenya  l'Evangeli  i  demostra  l’experiència  de  la 
història.  «Jo  só  la  soca  i  vosaltres  les  branques»,  diu  Jesús 
Senyor  nostre.1  Existeix  una  vida  en  l'immens  cos  de  la  hu- 


1.  Joan,  XV,  7. 


357 


LA  VIDA 

manitat  cristiana  que  deriva  del  cap,  que  és  Jesucrist,  i  s'es¬ 
tén  per  tots  els  membres.  De  l'existència  d’una  vida  cristiana 
ningú  en  pot  dubtar,  puix  el  sentit  comú  dels  homes  ha  reco¬ 
negut  l'existència  de  la  cristiandat,  és  a  dir,  un  cos  social 
immens  amb  unitat  de  vida  espiritual. 

Això  i  no  altra  cosa  significa  el  mot  cristiandat,  tal  com 
l'han  entès  els  segles,  i  fins  avui  dia  mateix  existeix  la  cris¬ 
tiandat,  això  és,  una  societat  que  té  unitat  de  vida  espiritual, 
si  bé  contrariada  pel  cisma  i  l’heretgia;  però  la  humanitat 
civilitzada  encara  és  la  que  obra  a  l’impuls  dels  principis 
fonamentals  del  Cristianisme.  Jesús,  en  la  societat  terrenal, 
és  el  cap  de  la  civilització,  malgrat  les  infidelitats,  la  incons- 
tància  i  la  frivolitat  humanes;  i  en  l’ordre  de  la  salvació  eter¬ 
na,  una  immensa  multitud  d’homes  de  tota  condició  i  jerar¬ 
quia  el  reconeix  per  únic  Mediador  i  s’uneix  amb  Ell  amb 
gran  intimitat  espiritual  per  a  unificar  amb  Ell  la  vida,  puix  de 
Jesús  espera  la  plenitud  i  perfecció  de  la  vida  en  l'eternitat. 
I  tot  això  és  una  gran  realitat,  un  fet  actual. 

Aquesta  és  la  verdadera  vida,  sense  límits,  perfecta,  sere¬ 
na,  inalterable  i  plena;  aquesta  és  la  vida  que  il·lumina  als 
cristians,  que  els  cristians  adoren,  i  de  la  qual  ja  participen 
en  aquest  món.  «De  la  seva  plenitud  tots  en  participem», 
diu  l'Evangeli.1  Aquesta  vida  en  nosaltres  triomfa  de  tot,  de 
la  mort,  dels  turments,  dels  plaers,  dels  sofriments  de  les  hu¬ 
miliacions,  de  les  glòries,  de  les  ciències,  de  les  arts,  i  de  tot 
s'aprofita  recollint  tots  els  elements  de  vida  i  oferint-los  a 
l’Autor,  a  la  Font  de  la  vida.  Regem  cui  omnia  vivunt,  venite 
adoremus.  A  l'hora  de  la  mort  entona  aquest  himne  de  la 
vida,  saluda  l'immens  horitzó  on  tot  viu,  lo  que  ja  és  mort  i 
lo  que  encara  ha  de  sorgir  a  la  vida.  En  el  Verb  etern  tot 
és  vida,  i  Ell  és  el  Rei  dels  segles  immortal  i  invisible.  En 
la  litúrgia  de  difunts  contínuament  es  parla  de  la  vida,  i  en 
l'antic  ofici  dels  morts  entre  càntics  de  victòria  s'hi  repetia 


1.  Joan,  I,  16. 


358 


J.  TORRAS  I  BAGES 


el  triomfal  Alleluia,  a  la  inauguració  de  la  plenitud  de  la  vida, 
al  celebrar  els  funerals  d'un  cristià. 

Tots  els  grans  homes  que  ha  tingut  el  nostre  llinatge,  tots 
han  mort;  sols  Jesús  continua  vivint.  Els  jueus  ja  s'escanda¬ 
litzaven  1  de  que  Ell  prediqués  que  els  qui  observessin  la  seva 
doctrina  no  moririen  mai,  i  li  deien:  «Abraham  morí  i  també 
moriren  els  profetes,  tque  tu  ets  més  que  no  pas  ells?»  Molts 
d’aquests  modernistes  també  s'escandalitzen  de  que  Jesús  sia 
immortal,  i  diuen  que  és  mort;  però  la  humanitat  electa,  els 
fills  de  la  gràcia,  el  confessem  vivent  i  Font  de  vida,  i  si  és  la 
Font  de  vida  de  la  Cristiandat,  Ell,  qui  dóna  la  vida,  no  viurà? 

Hi  ha  un  tros  admirable  de  Napoleó  en  l'hora  de  la  re¬ 
flexió,  quan  era  sol  i  prop  de  la  mort,  en  el  qual  amb  molt 
relleu  ressalta  la  diferència  entre  Jesús  i  els  altres  grans  ho¬ 
mes  qui  han  sortit  del  nostre  llinatge.  «Jo  amava,  diu  el  gran 
Conqueridor,  llegint  i  rellegint  les  proeses  d’Alexandre  i  de 
Cèsar,  rivalitzar  amb  ells  en  la  glòria  i  viure  per  sempre  en 
la  memòria  dels  homes.  Però  i  quins  records  han  deixat  Ale¬ 
xandre  i  Cèsar?  Qui  s'interessa  per  ells?...  Ells  no  triomfen 
més  que  a  l’escola,  a  la  gramàtica,  als  llibres  d’anar  a  estudi, 
proporcionant  matèria  per  a  temes  i  traduccions.  Veus  aquí 
on  han  anat  a  parar  l’heroic  Alexandre  i  l’emperador  Cèsar, 
ut  pueris  placeat  et  declamatio  fiat...  En  aquest  món  no  hi  ha 
més  que  un  Nom  sempre  vivent:  el  Nom  d'Aquell  qui  portà 
una  vida  obscura  i  morí  com  un  criminal...  Ell  ha  pres  pos¬ 
sessió  del  món  i  son  Imperi  continua...  Milions  d’ànimes  con¬ 
versen  amb  Ell...  Veus  aquí,  doncs,  Un,  Un  sol  qui  no  és 
pas  un  nom,  una  pura  ficció,  sinó  que  és  una  pura  realitat. 
Ell  morí,  i  Ell,  no  obstant,  viu...»2 

Viu,  perquè  és  la  Vida  i  Font  de  vida  que  mai  s'estronca¬ 
rà.  Totes  les  Sagrades  Escriptures,  tota  la  litúrgia  de  la  Iglé- 
sia,  tots  els  Pares  i  Doctors,  tots  els  Sants,  tots  els  cristians 
tenim  els  nostres  ulls  posats  en  aquell  Nom,  qui  no  és  una  fic- 


1.  Joan,  VIII,  52. 

2.  Grammar  of  Assènt,  trad.  Mad.  Gaston,  París,  p.  390. 


LA  VIDA 


359 


ció,  sinó  una  realitat,  tota  una  fórmula  de  vida;  en  Ell  es¬ 
perem;  amb  aquest  Nom  mentre  vivim  segellem  el  nostre  cor, 
i  en  senyal  d’identificació  de  vida  adoptem  el  seu  Nom.  Te¬ 
nim  un  mateix  nom  (cristians),  perquè  vivim  de  la  seva  ma¬ 
teixa  vida. 


XI 

El  dolor  i  el  plaer  dins  de  la  Llei  de  la  Vida 

És  cert  que  per  a  arribar  a  la  possessió  total  de  la  vida,  a 
la  plenitud  de  la  vida,  s'ha  de  passar  un  període  difícil,  que  el 
temps  de  gestió  té  angúnies  i  perills,  que  Sant  Pau  ens  diu 
que  en  la  nostra  carn  havem  de  completar  la  Passió  de  Jesús 
per  arribar  a  la  vida  triomfal,1  però  el  mateix  Apòstol  també 
ens  diu  que  al  compàs  dels  sofriments,  sobreposant-se  als 
sofriments,  els  consols  divins  alegren  la  nostra  ànima.2  No 
hi  ha  consol  de  vida  comparable  al  consol  de  la  vida  cristia¬ 
na,  és  l'alegria,  és  la  felicitat  de  l'equilibri,  és  la  delícia  de 
la  justícia,  és  la  satisfacció  de  la  victòria,  és  la  pau. 

La  nostra  vida  terrenal  presenta  una  antítesi  sublim  que 
destrueix  la  concepció  que  d’ella  tenen  molts  moderns,  encara 
que  la  concepció  és  molt  vella  i  vulgar,  presentant-la  com 
l’estat  definitiu,  complet  i,  de  consegüent,  feliç  a  què  podem 
aspirar.  Aquella  felicitat  beatifica  del  món  predicada  per  al¬ 
guns  moderns,  l’horror  al  sofriment,  l'odi  a  la  mortificació 
cristiana,  la  influència  que  ells  suposen  depriment  de  la  peni¬ 
tència,  és  un  concepte  que  contraria  a  la  creença,  no  solament 
cristiana,  sinó  també  a  la  creença  purament  humana  que  pre¬ 
domina  en  la  filosofia,  en  la  literatura,  en  l’art  i  en  el  mateix 
sentit  comú  de  la  humanitat.  La  humanitat  té  horror  al  so¬ 
friment,  cerca  sempre  el  plaer,  té  una  propensió  invencible  al 


1.  Colossesos,  I,  24. 

2.  II  Corintis,  I,  5. 


360 


J.  TORRAS  I  BAGES: 

benestar;  i,  no  obstant,  els  herois,  els  grans  homes,  els  ho¬ 
mes  de  vida  sublim,  els  qui  considerem  caps  de  brot  del  nos¬ 
tre  llinatge  en  tots  els  aspectes  de  la  vida,  tots  ells  han  pas¬ 
sat  pel  foc  purificant  dels  sofriments,  pel  gresol  purificant 
del  dolor.  En  les  literatures  clàssiques,  com  en  les  cristianes,, 
el  sofriment  és  un  medi  de  sublimació  tant  com  en  l’ascètica, 
cristiana;  el  dolor  glorifica  als  herois  de  la  poesia  tràgica  i 
èpica,  tant  com  als  sants  de  la  història  eclesiàstica,  perquè  és. 
un  fet  evident  a  l’experiència  humana.  Ja  Horaci  escriví  l’ad¬ 
mirable  oda  que  tots  coneixem  en  què  canta  l'home  vencedor 
del  sofriment,  sublimat  pel  dolor.  Desgraciat  d’aquell  qui  no 
sap  lo  que  és  patir,  que  es  queda  ignorant  de  l’aspecte  de 
major  fecunditat  que  té  la  vida  humana.  La  fecunditat  im¬ 
porta  el  sofriment;  tota  creació,  tot  nou  ser  per  a  adquirir 
la  vida  ha  de  pagar  el  tribut  del  dolor;  la  vida  s’inaugura  amb 
el  dolor,  així  en  l'ordre  físic  com  en  l'ordre  espiritual.  Per 
això  els  cristians  ens  adherim  tan  de  cor  a  la  doctrina  de  que 
la  nostra  vida  espiritual  comença  al  Calvari,  i  professem  la 
creença  de  que  no  hi  ha  arbre  de  més  fecunditat  que  l’arbre 
de  la  Creu,  d’on  ix  una  vida  que  ningú  pot  negar,  puix  que- 
l’experiència  històrica  i  present  testifica  que  aquella  vida  l’han 
viscuda  moltes  generacions,  i  la  viu  ara  mateix  una  immensa 
multitud  del  llinatge  humà. 

Schopenhauer,  el  filosop  incrèdul,  predilecte  d'una  part 
de  modernistes,  té  una  doctrina  en  lo  que  ateny  a  la  influèn¬ 
cia  purificant  del  dolor  i  a  l'elevació  que  aquest  proporciona, 
a  l'home,  que  quasi  es  confon  amb  l’ascètica  cristiana,  i  a 
nosaltres  les  elucubracions  teòriques  del  filosop  germànic 
ens  fan  recordar  l'escola  espiritual  de  Sant  Joan  Clímac  i  les 
austeritats  de  la  Tebaida.  I  s'avenen  aquestes  veus  tan  dis¬ 
cordants,  com  concorden  amb  moltes  d’altres  que  ixen  de  l'an¬ 
tiga  filosofia,  perquè  la  penitència  ja  no  solament  és  una  re¬ 
velació  cristiana,  sinó  una  idea  mare  que  es  troba  en  l'expe¬ 
riència  humana,  i  que  el  sentit  moral  i  estètic  dels  pobles  ha 
tingut  sempre  per  medi  necessari  de  perfecció  de  la  vida.  To¬ 
tes  les  generacions  han  tributat  respecte  als  grans  dolors- 


361 


LA  VIDA 

humans  i  els  han  considerat  com  circuits  d'una  aurèola  de 
misteri,  i  quan  han  sigut  suportats  amb  fortalesa  se'ls  ha  ve¬ 
nerat  com  una  dignitat  sublim. 

L’adoració  del  plaer,  del  goig,  l'aclamació  per  reina  de  la 
vida  humana  de  la  platxèria,  que  fan  alguns  modernistes,  pre¬ 
tenent  que  el  Cristianisme  la  va  desterrar  de  la  societat,  puix 
segons  ells  els  grecs  havien  ja  trobat  el  paradís  a  la  terra; 
l'ídol  del  plaer  com  la  divinitat  del  món,  tots  els  homes  de 
bona  voluntat  han  de  contribuir  a  enderrocar-lo,  perquè  ens 
tornaria  a  l'estat  salvatge  i  a  la  brutalitat  de  la  vida. 

La  pau,  la  serenitat,  el  consol  de  la  vida,  en  què  consisteix 
la  felicitat  cristiana,  podem  dir  que  l’han  endevinat  i  expres¬ 
sat  el  filosop  herètic  ja  citat  i  un  altre  heretge,  poeta  singula- 
ríssim  de  la  mateixa  Germània.  El  filosop  fa  derivar  la  pau  i 
serenitat  de  la  raó  que  resplendeix  en  l'obra  pictòrica  dels 
artistes  cristians  quan  representen  els  nostres  sants,  de  la 
victòria  de  si  mateixos,  de  la  purgació  de  la  pròpia  naturalesa, 
que  deixa  sols  subsistent  l'element  més  sublim  d’ella;  i  el 
poeta  en  un  tros  admirable  presenta  a  Santa  Maria  Egipcía- 
ca,  la  desfrenada  pecadora  d'Alexandria,  després  penitent  a 
la  Tebaida,  mortes  ja  les  passions  pels  llargs  anys  de  vida 
eremítica,  portant  una  vida  cèlica  en  aquelles  soledats,  una 
vida  quasi  bé  beatifica,  la  serenitat  summa. 


XII 

Jesús  és  la  font  de  la  Vida;  Maria,  sa  dolçura 

La  confessió  de  la  nostra  insuficiència  és  el  primer  pas 
per  a  arribar  a  obtenir  la  victòria  de  la  vida.  No  diem  la 
convicció  de  la  nostra  insuficiència,  perquè  aquesta  convicció 
tots  la  tenim;  però  havem  de  confessar-la,  havem  d'ésser  hu¬ 
mils  i  reconèixer  que  no  ens  bastem.  Dubtem  molt  de  la  sin¬ 
ceritat  dels  modernistes  condemnats  pel  Papa  quan  diuen 
que  en  sa  pròpia  consciència  tenen  la  font  de  vida,  que  es 


362 


J.  TORRAS  I  BAGES 


basten  a  si  mateixos,  i  rebutgen  el  Mediador,  el  Déu-Home, 
Jesucrist.  L’home  isolat  no  pot  obtenir  la  victòria,  necessita 
una  aliança;  per  això  diu  la  Sagrada  Escriptura:1  «jAi  del  qui 
és  sol!»  I  aquesta  aliança.  Déu,  compadit  de  la  misèria  huma¬ 
na,  l’ha  oferta  en  el  Vell  i  en  el  Nou  Testament,  en  totes  les 
èpoques  de  la  Humanitat;  però,  en  l’adveniment  al  món  del 
Verb  de  vida,  l’aliança  resulta  més  íntima,  de  major  eficàcia 
i  perfecció.  El  Mediador  està  identificat  amb  les  dues  parts, 
amb  Déu  i  amb  l’home,  i  així  també  posa  en  comunicació  i  en 
un  cert  sentit  identifica  la  vida  humana  amb  la  vida  divina, 
eleva  la  nostra  imperfectíssima  vida  i  la  condueix  envers  la 
plenitud. 

Però  l’heretgia  moderna  rebutja  al  Mediador,  diu  que  es 
basta  a  si  mateixa,  que  no  necessita  auxili  d’altri,  i  abans  que 
demanar  auxili,  en  la  seva  supèrbia,  prefereix  la  misèria.  És 
indubtable  que  l’orgull  és  la  passió  més  poderosa  de  la  hu¬ 
manitat  i  la  que  la  té  més  fortament  encadenada.  El  Lliber¬ 
tador  diví  lo  primer  que  fa  quan  vol  salvar  una  ànima  és 
trencar  la  cadena  de  la  supèrbia  que  la  té  amarrada.  I  la 
sabiduria  profètica  ens  ensenya,  i  l'experiència  de  la  història 
ens  demostra,  que  la  humanitat  no  reflexiona,  no  admet  la 
veritat  fins  que  la  vanitat  l'ha  portada  a  la  ruïna  i  a  la  disso¬ 
lució.  No  invoca  al  Mediador  fins  que,  convençuda  i  humilia¬ 
da  per  la  pròpia  misèria,  vegetant  en  el  seu  no-res,  caiguda  en 
l’abisme  de  la  dissolució  sense  poder-se  valer  per  si  mateixa, 
aleshores  invova  al  Mediador.  El  llinatge  humà  es  perd  per 
la  supèrbia  i  se  salva  per  la  humilitat;  avui  mateix  veiem  ame¬ 
naçada  la  civilització;  tothom  confessa  que  la  societat  perilla, 
tremolen  les  seves  bases:  l’autoritat,  el  matrimoni  i  la  pro¬ 
pietat;  la  moralitat  dels  costums  va  baixant;  i,  no  obstant, 
l'heretgia  moderníssima  afirma  que  l’home  es  hasta  a  si  ma¬ 
teix,  que  en  el  nostre  interior  hi  ha  la  font  de  vida.  No  vol 
recórrer  al  Mediador. 


1.  Eclesiasta,  IV,  16. 


363 


LA  VIDA 

Acudim-hi  nosaltres,  oh  cristians,  per  a  purificar,  forti¬ 
ficar  i  completar  la  nostra  vida;  recordem-nos  d’aquelles  pa¬ 
raules  del  diví  Salvador:  «Jo  só  la  soca  i  vosaltres  les  bran¬ 
ques...  Jo  só  la  Vida.»  Feliç  d’aquell  qui  arriba  a  la  divinitat 
de  la  vida.  Els  naturalistes  construeixen  una  escala  de  la  vida; 
els  teòlegs  en  fan  una  altra,  o  més  ben  dit,  la  Sagrada  Es¬ 
criptura  ens  la  revela,  una  escala  per  a  pujar,  no  per  a  baixar; 
per  a  pujar  fins  a  la  Font  de  vida,  que  està  en  les  regions  eter¬ 
nes  i  viu  en  les  sublimitats  de  les  altures. 

La  sublimitat  de  la  vida  en  el  món  cristià  és  d'una  evi¬ 
dència  innegable.  La  viu  tota  mena  de  gent  i  ningú  ha  de  re¬ 
nunciar  a  son  ésser  propi.  La  vida  és  una  i  multiforme.  Pro¬ 
cedeix  d'una  sola  font  i  és  pròpia  de  cadascú,  uneix  a  tots,  i 
tots  guarden  la  seva  independència;  un  dia  la  mateixa  força 
d’aquesta  vida  ens  portarà  i  ens  juntarà  amb  el  mateix  Déu, 
Vida  infinita,  i  conservarem  tots  la  nostra  pròpia  individuali¬ 
tat,  i  en  Ell  viurem. 

i  aquestes  condicions  de  la  Vida  infinita  envers  la  qual 
ens  condueix  el  Mediador  es  manifesten  ja  en  la  vida  rudi¬ 
mentària  que  porta  la  Humanitat  en  aquest  món.  La  llibertat 
és  una  necessitat,  ningú  se  salva  per  força;  i  per  a  arribar  a 
la  plenitud  de  la  vida  és  indispensable  molta  activitat  i  un 
continuat  exercici  de  la  nostra  voluntat  lliure.  El  Psalmista 
ens  diu  que  el  Mediador  entre  Déu  i  els  homes,  Jesucrist,  re- 
corregué  amb  entusiasme  i  pas  de  gegant  el  camí  de  la  vida,1 
i  nosaltres  hem  de  seguir  son  camí  i  els  seus  passos.  Sols  se¬ 
guint-lo  a  Ell  arribarem  a  la  vida  infinita. 

No  us  portaran  a  la  vida  aquests  modernistes,  perquè 
ells  mateixos  són  més  morts  que  vius,  ni  tenen  l'aire  de  sal¬ 
vadors  de  pobles  i  d’ànimes,  i  ni  ells  mateixos  se  sabran  sal¬ 
var;  no  estan  en  possessió  de  la  vida;  les  seves  opinions  i 
doctrines  són  badalls  de  gana,  la  fam  els  rendeix;  però,  lligats 
per  la  supèrbia,  no  volen  reclamar  el  Mediador,  Jesús  el 


1.  XVIII,  6. 


364 


J.  TORRAS  I  BAGES 

nostre  dolcíssim  Jesús,  que  diu:1  «Jo  só  pa  viu  baixat  del  cel; 
si  teniu  fam  veniu  a  Mi,  que  jo  us  satisfaré.» 

La  satisfacció  que  dóna  aquest  Pa  celestial  als  qui  s’ali¬ 
menten  d’Ell,  als  qui  viuen  d'Ell,  no  és  una  poesia  o  una 
novel·la  inventada  per  la  pietat.  Aquest  Pa  fa  dos  mil  anys 
que  està  en  el  món,  i  que  satisfà,  manté  i  consola  la  vida  dels 
seus  creients;  en  tota  la  superfície  de  la  terra,  en  totes  les 
races,  en  tots  els  pobles,  en  totes  les  classes  socials,  en  tota 
condició  i  temperament  de  persones,  en  gent  de  distinta  edu¬ 
cació  i  caràcter,  de  diferent  posició  i  costums,  hí  ha  molts 
milions  de  persones  en  el  nostre  segle  xx  que  viuen  alimentats 
per  aquest  Pa. 

El  caràcter  de  Pa  per  a  aliment  i  vida  dels  homes  és  un 
dels  que  més  distingeixen  a  Jesús  fins  pels  nostres  heretges 
modemíssims,  qui,  coneixent  que  aquest  Pa  és  imprescindi¬ 
ble  en  la  taula  de  la  humanitat,  volen  sofisticar-lo,  com  els 
mercaders  sense  consciència,  amb  el  pa  material  que  alimenta 
el  nostre  cos.  Ells  mateixos  experimenten  l’excel·lència  d’a¬ 
quest  Pa  que  té  tots  els  gustos;2  escriuen  pàgines  delicioses 
sobre  la  sabor  exquisida  d'aquest  Pa  diví,  pastat  per  l'Esperit 
Sant  en  les  puríssimes  entranyes  de  la  Verge  Maria;  no  li 
neguen  el  do  de  consolar  i  endolcir  la  vida;  però  li  volen  sos¬ 
treure  a  aquest  Pa  la  seva  riquíssima  substància,  la  divinitat, 
que  és  precisament  la  que  alimenta  i  nodreix.  Treta  aquesta 
substància,  Jesús  ja  no  és  Pa  de  vida  i  immortalitat,  és  pa 
d’home;  no  és  el  Pa  diví  que  dóna  vida  eterna,  és  un  pa  com 
la  poesia  i  la  filosofia,  que  no  arriba  a  sadollar,  no  apaga  la 
fam,  sinó  que  solament  l'entreté,  delecta  sense  nodrir,  i  ales¬ 
hores  la  mateixa  delectació  és  transitòria,  no  dura,  no  és  un 
pa  per  tota  la  humanitat,  sinó  llaminadura  de  nois. 

Jesús  deia  a  la  Samaritana:  3  «Els  qui  beuen  de  l'aigua  d'a¬ 
quest  pou  que  tu  véns  a  cercar,  tornaran  a  tenir  set;  els  qui 


1.  Joan,  XLI,  51. 

2.  Saviesa,  VI,  20. 

3.  Joan,  IV,  13. 


365 


LA  VIDA 

beuran  de  l'aigua  que  Jo  dono,  no  tindran  set  per  tota  l'eter¬ 
nitat.» 

La  religió  dels  modernistes,  l'adoració  de  la  vida  terrenal, 
l'adoració  de  si  mateix,  és  una  llaminadura  de  nois,  és  una 
aigua  que  sols  entreté  la  set,  però  no  la  satisfà.  La  nostra  vida 
no  hi  troba  el  complement  que  desitja  i  necessita;  el  comple¬ 
ment  i  satisfacció  de  la  nostra  vida  sols  els  trobarem  en  la 
unió  amb  Déu,  quan  la  nostra  vida  serà  vida  en  Déu.  El  mis¬ 
teri  de  l’Eucaristia,  el  Pa  eucarístic  amb  què  nodrim  la  nos¬ 
tra  vida  mentre  som  al  món,  és  un  pa  per  a  sostenir  nostres 
forces  mentre  anem  de  camí:  delecta  i  fortifica,  però  no 
canvia  nostre  estat  present.  El  pa  de  la  Paraula  divina,  la  pa¬ 
raula  baixada  del  cel,  i  el  pa  de  l'Eucaristia  ens  donen  una 
participació  de  la  Vida  infinita;  amb  aquests  dos  auxilis  anem 
fent  la  nostra  via  amb  pau  i  consol  i  amb  la  confiança  de 
que,  si  guardem  fidelitat  a  la  Llei  de  Vida,  al  dissoldre's  el 
nostre  ser  actual  no  serà  per  a  reduir-se  al  no-res,  sinó  per  a 
entrar  en  la  plenitud  de  la  vida,  en  la  Vida  essencial,  en  el 
manantial  de  la  Vida,  on  viurem  per  tots  els  segles  dels  se¬ 
gles.  Amén. 

El  Verb  de  Déu,  principi  de  vida  universal,  és  anomenat 
Verb  de  Vida,  perquè  tot  lo  que  viu,  tant  al  cel  com  a  la  terra, 
ha  sortit  d'Ell;  i  quan  el  Verb  es  féu  carn,  quan  prengué  la 
naturalesa  humana,  i  fou  Déu  i  Home  en  la  Sagrada  Persona 
de  Jesús  per  a  infondre  una  vida  divina  a  la  naturalesa  huma¬ 
na,  perquè  el  Verb  regnés  en  la  carn,  es  valgué  de  medis 
materials  per  a  transfondre'ns  la  vida  divina:  el  pa  de  la  pa¬ 
raula  revelada  i  el  Pa  eucarístic.  Aquest  Pa  és  necessari  per  a 
obtenir  una  vida  immortal.  La  immortalitat  no  és  altra  cosa 
que  la  plenitud  de  la  vida,  i  aquesta  plenitud  en  si  mateixa 
és  Déu.  Per  això  el  cristià,  qui  és  un  compost  de  diví  i  d'humà, 
anomena  a  la  Dona  meravellosa  qui  encarnà  en  ses  entranyes 
puríssimes  al  Verb  de  Vida:  «Vida,  dolçura  i  esperança 
nostra.» 

En  el  nostre  llinatge  la  vida  es  difon  per  medi  de  la  dona; 
i  elevat  el  llinatge  a  un  ordre  sobrenatural  per  l’Encarnació 


366 


J.  TORRAS  I  BAGES 


del  Verb,  la  vida  divina  es  comunica  a  la  humanitat  per  medi 
també  d’una  Dona.  Per  això  tots  els  fills  de  la  Iglésia  catòlica 
girem  els  ulls  envers  Ella  i  la  reclamem  com  advocada  per  a 
obtenir  la  immortalitat,  la  plenitud  de  la  vida.  I  els  fets  jus¬ 
tifiquen  que  la  Verge  Maria  comunica  la  vida  de  la  immorta¬ 
litat  als  desterrats  fills  d'Eva;  per  Ella  molts  pecadors  han 
tornat  a  la  gràcia.  Els  modernistes,  condemnats  per  Pius  X, 
no  poden  comprendre  aquestes  coses,  aquestes  influències 
vitals  i  immortalitzadores,  perquè  són  gent  preocupada  i 
somnien  que  són  déus,  els  falta  la  humilitat.  Cerquen  la  vida 
en  el  desplegament  de  si  mateixos;  però  tot  lo  que  viu  ha 
d'ésser  sembrat,  tant  en  l'ordre  vegetal,  com  animal,  com 
espiritual,  i  la  immortalitat,  la  plenitud  de  la  vida  ha  d’ésser 
sembrada  en  l'home  perquè  la  immortalitat  sia  real  i  verda- 
dera.  Els  modernistes,  qui  cerquen  la  plenitud  de  la  vida  en 
el  desplegament  de  si  mateixos,  podrien  ésser  simbolitzats  en 
l'antic  jeroglífic  del  círcol  que  fa  la  serp  que  es  mossega  la 
cua.  Per  un  desplegament  de  si  mateix  l'home  no  deixa  d'és¬ 
ser  home,  i,  de  consegüent,  per  ell  sol  no  pot  arribar  a  la  im¬ 
mortalitat,  a  la  plenitud  de  la  vida.  Per  a  obtenir  aquesta 
necessitem  un  auxili  exterior,  una  llavor  d'immortalitat,  i  els 
cristians  la  reclamem  per  intercessió  de  la  Verge  Maria,  en 
els  ulls  maternals  i  misericordiosos  de  la  qual  nosaltres  tro¬ 
bem  el  consol  i  l'esperança,  i  una  perfecta  congruència  entre 
la  naturalesa  i  la  gràcia.  Mare  i  principi  de  vida  són  dues  idees 
sinònimes.  Ella  perpetua  en  nosaltres  la  dolcíssima  influència 
maternal.  Som  vells  i  encara  disfrutem  del  consol  d'una  Mare 
que  ens  ajuda  a  viure  per  a  arribar  a  la  immortalitat,  a  la 
plenitud  de  la  vida.  El  seu  ofici  de  Mare  no  l'acaba  la  Verge 
Maria  fins  al  dia  en  què  ens  introdueix  a  la  glòria. 

Un  illustre  convertit  a  la  fe  catòlica,  el  cardenal  Newman, 
de  l’Oratori  de  Sant  Felip  Neri,  parla  sovint  del  somriure 
d’aquesta  virginal  Mare  del  llinatge  humà  com  a  consol  de 
tots  els  creients.  És  el  consol  de  la  vida;  i  aquest  consol,  ca- 
ríssims  cristians,  ens  sosté  fins  en  les  circumstàncies  més  du¬ 
res,  i  a  l'arribar,  amb  la  intercessió  de  la  Verge,  a  la  plenitud 


367 


LA  VIDA 

de  la  vida,  trobem  també  la  plenitud  del  consol  i  de  la  felici¬ 
tat,  que  és  la  Glòria  eterna,  per  la  qual  Déu  ens  crià  i  Jesu- 
crist  ens  redimí  amb  el  preu  inestimable  de  la  seva  Sang 
preciosíssima. 

Que  Déu  ens  concedeixi  a  tots  perseverança  en  la  vida  cris¬ 
tiana  per  arribar  a  la  plenitud  de  la  vida  eterna,  com  li  dema¬ 
nem  humilment  per  mediació  de  la  Verge  Maria,  mentre  a 
tots  vos  enviem  la  Nostra  Benedicció  més  afectuosa  en  nom 
del  Pare  t,  del  Fill  |  i  del  Sant  Esperit  t-  Amén. 

Vic,  29  de  gener,  festa  de  Sant  Francesc  de  Sales,  de  1908. 


DEL  CAMÍ  DE  SALVACIÓ* 


Sumari 

I.  Crida  a  reflexionar  en  el  Camí  de  Salvació. 

II.  El  primer  pas  és  la  Fe. 

III.  El  segon  pas  és  l'Esperança  en  Déu  remunerador. 

IV.  Els  escrits  dolents  són  un  gros  entrebanc. 

V.  EI  viàtic  de  la  jornada  és  la  Comunió. 

VI.  Els  auxilis  són  l'Oració  i  la  Penitència. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau 
en  Nostre  Senyor  Jesucrist. 

Sine  fide  impossibile  est  placere  Deo.  Credere  enim 
oportet  accedentem  ad  Deum  quia  est,  et  inquirenti- 
bus  se  remunerator  sit. 

«Sense  la  fe  és  impossible  agradar  a  Déu.  Puix  qui 
s’acosta  a  Déu  deu  creure  que  Déu  existeix  i  que  és 
remunerador  dels  qui  el  cerquen.» 

(Hebreus,  XI,  6.) 

*  Exhortació  quaresmal  de  l'any  1908,  invitació  a  la  pràctica  de  les 
virtuts  teologals,  de  la  Comunió  freqüent  i  dels  altres  mitjans  de  sal¬ 
vació  eterna. 


DEL  CAMÍ  DE  SALVACIÓ 


369 


I 

Crida  a  reflexionar  en  el  Camí  de  Salvació 

Entremig  de  les  il·lusions,  de  les  preocupacions  i  de  les 
distraccions  mundanes,  convé  que  el  cristià  es  reculli  en  si 
mateix  i  reflexioni,  si  no  vol  caure  en  ima  gran  lleugeresa  de 
vida  que  el  fa  descuidar  de  lo  principal,  que  és  la  seva  eter¬ 
na  salvació.  És  molt  comú  als  homes  el  cercar  entreteniments 
i  distraccions,  i  això,  que  fet  amb  mida  no  és  reprensible,  mol¬ 
tes  vegades  dóna  per  resultat  que  l'home  s'oblidi  de  si  mateix, 
que  no  es  cuidi  de  la  seva  ànima,  la  qual,  un  cop  perduda,  si 
surt  d'aquest  món  en  desgràcia  de  Déu,  ja  queda  perduda  per 
tota  l'eternitat. 

Per  això  vos  cridem  a  tots,  estimats  diocesans,  a  la  consi¬ 
deració  i  reflexió  sobre  la  salvació  eterna  en  aquest  sant  temps 
de  Quaresma  que  va  a  començar,  i  que  la  Iglésia  cada  any 
ens  proposa  com  una  temporada  de  vida  espiritual  més  in¬ 
tensa  per  a  renovar  el  nostre  esperit  i  purificar-lo  amb  l'exer¬ 
cici  de  l'oració  i  de  la  penitència. 

El  gran  perill  dels  cristians  és  la  dissipació  de  l'esperit,  i 
avui  dia  aquest  perill  és  major  perquè  les  circumstàncies  ac¬ 
tuals  duen  un  desvaneixement  de  l'home  qui  no  pensa  més 
que  en  enriquir-se,  en  delectar-se,  en  fer  paper  en  el  món;  i 
tot  just  si  es  recorda  de  l'eternitat  quan  és  vell  i  té  ja  un 
peu  a  la  tomba.  Això  no  és  vida  cristiana. 

Cristià  vol  dir  un  home  qui  segueix  a  Jesús,  perquè  creu 
que  Ell  és  l’únic  Salvador  i  que  per  a  arribar  a  la  salvació 
eterna  hem  de  seguir  el  camí  que  Ell  ens  ensenya  en  son 
sagrat  Evangeli.  Desgraciadament,  avui  hi  ha  molts  cristians 
qui  ho  són  solament  de  nom,  i  el  nom  no  fa  la  cosa,  i  per  a 
salvar-se  s'ha  d’ésser  cristià  de  nom  i  de  fets.  Qui  no  pensa  en 
l’eternitat,  qui  no  es  prepara  per  a  l’eternitat,  qui  no  dirigeix 
i  encamina  tota  la  seva  vida  envers  l'eternitat,  no  segueix  el 
camí  de  salvació,  i,  de  consegüent,  a  no  ser  un  miracle  de  la 


24 


"•  V 


370  J.  torras  i  bages 

gràcia,  es  perdrà  irremissiblement,  perquè  ha  perdut  el  camí 
que  condueix  al  port  segur  de  la  glòria. 

La  nostra  salvació  i  la  vostra,  estimats  diocesans,  està  ínti¬ 
mament  lligada,  i  per  això,  per  deure  de  nostre  ministeri  i 
per  exigència  de  caritat  divina,  volem  recordar-vos  aquest 
camí  de  salvació,  fàcil  sempre,  i  que,  no  obstant,  hi  ha  un 
gran  nombre  de  cristians  que  no  segueixen,  enganyats  per  les 
il·lusions  i  per  les  fetilleries  del  món  que  enlluernen  i  extra¬ 
vien,  que  prometen  plaers  i  goigs  que  al  moment  es  desvanei- 
xen,  deixant  un  rastre  de  corrupció,  de  misèria,  d'amargura  i 
de  pecats. 

Per  això,  aprofitant  el  sant  temps  de  Quaresma,  us  direm 
aquelles  sagrades  paraules:1  «No  vulgueu  tenir  el  cor  dur,  ni 
ésser  sords  a  les  veus  de  la  gràcia,  sinó  que,  postrant-vos  a  la 
presència  del  Qui  ha  fet  el  cel  i  la  terra,  ploreu  els  vostres 
pecats,  que  Ell  vos  consolarà,  i  perdonarà,  i  usarà  amb  vos¬ 
altres  de  misericòrdia.» 


II 

El  primer  pas  és  la  Fe 

La  vida  mundana,  que  porta  en  si  l'oblit  de  les  pràctiques 
de  pietat,  produeix  una  debilitació  de  la  fe,  i  encara  que  l'ho¬ 
me  digui  aleshores  que  és  cristià,  que  vol  pertànyer  a  la  Iglé- 
sia  catòlica,  que  comprengui  que  fora  de  la  religió  de  Jesu- 
crist  no  hi  ha  res  més  al  món  que  li  parli  el  llenguatge  de  la 
Veritat  en  tot  quant  es  refereix  a  Déu  i  a  la  vida  eterna;  no 
obstant,  aquesta  persona,  oblidada  de  les  pràctiques  de  pie¬ 
tat,  tindrà  un  esperit  tan  fluix  que  la  seva  fe  quedarà  reduï¬ 
da  a  un  estèril  respecte  a  les  coses  de  la  religió;  però  que 
deixarà  d’ésser  aquella  virtut  sobrenatural  que  dóna  movi- 


1.  Psalm  XCIV,  8. 


DEL  CAMÍ  DE  SALVACIÓ 


371 


ment  a  tota  la  vida  humana,  regeix  tots  els  seus  actes,  i  diri¬ 
geix  tota  la  seva  activitat  al  fi  pel  que  havem  sigut  criats, 
que  és  Déu  etern,  principi  i  fi  de  totes  les  coses.  Criador, 
Redemptor  i  Jutge  dels  homes,  que  els  premiarà  o  castigarà 
segons  hagin  sigut  les  seves  obres. 

La  vida  cristiana  ha  d'ésser  una  vida  divina;  és  a  dir, 
l’home  cristià  és  l'home  qui  viu  en  Déu,  qui  té  a  Déu  en  la 
seva  intel·ligència  regint  son  pensament,  qui  té  a  Déu  en  el 
seu  cor  dirigint  els  seus  sentiments,  i  qui  té  a  Déu  en  la  seva 
voluntat  governant-la  per  aquella  Llei  santa,  recta  i  pura  que 
fa  la  vida  de  l'home  agradable  al  Senyor  i  útil  i  profitosa  per 
a  nostre  pròxim. 

L'apòstol  Sant  Pau  amb  poques  paraules  ens  explica  la 
substància  d'aquest  camí  de  salvació,  l'únic  medi  per  a  asse¬ 
gurar-nos  la  possessió  de  la  felicitat  eterna,  i  per  això  les 
escrivim  al  front  d’aquesta  Carta. 

Lo  primer  és  creure:  qui  no  creu  és  impossible  que  agra¬ 
di  a  Déu.1  Per  això  la  fe  és  base  i  fonament  de  tota  la  religió, 
i  qui  renuncia  a  la  fe  renuncia  a  l’eterna  salvació  de  la  seva 
ànima.  La  fe  és  el  primer  llaç  que  ens  uneix  amb  Déu,  i  qui 
es  desfà  de  la  fe  es  deslliga  al  mateix  temps  de  la  seva  unió 
amb  Déu.  Perquè  la  fe  és  l’ensenyança  de  Déu,  és  la  ciència  de 
Déu,  és  Déu  qui  fa  de  mestre  i  l'home  qui  fa  de  deixeble;  i 
és  clar,  que  qui  no  és  deixeble  de  Déu,  qui  no  el  vol  escoltar, 
qui  rebutja  les  seves  ensenyances  i  no  vol  saber  els  adorables 
misteris  de  l’eternitat,  no  va  pel  camí  de  la  salvació  i  no  guar¬ 
da  fidelitat  a  Déu,  autor  de  l'home,  mestre  de  l'home  i  salva¬ 
dor  de  l'home. 

Qui  es  creu  que  pot  salvar-se  a  si  mateix,  ja  es  creu  que 
no  necessita  de  Déu,  i  és  clar  que  si  es  pensa  que  no  necessita 
de  Déu,  sinó  que  es  basta  a  si  mateix,  no  cercarà  a  Déu,  puix, 
segons  ell,  per  res  el  necessita,  i,  de  consegüent,  fóra  un  tre¬ 
ball  inútil  el  treball  de  cercar  a  Déu  Senyor  nostre. 


1.  Hebreus,  XI,  6. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


372 

T  qui  està  cn  aquesta  situació  d’esperit  ja  no  pot  agra¬ 
dar  a  Déu.  Perquè  encara  que  digui  que  ell  ja  creu,  com 
creuen  els  filosops,  que  existeix  un  Déu;  però  sí  es  pensa  que 
no  el  necessita,  que  a  si  mateix  l'home  es  basta,  que  no  l’ha 
de  cercar,  que  no  l’ha  d’adorar,  que  no  li  ha  de  dirigir  les 
seves  pregàries  i  demanar  la  seva  assistència,  que  no  ha  de 
postrar-se  en  la  seva  presència  implorant  el  seu  favor  i  els 
seus  auxilis;  si  no  espera  que  després  d'aquesta  vida  transi¬ 
tòria  l’ha  de  rebre  en  la  seva  companyia  per  a  participar  de 
la  seva  felicitat  eterna,  aleshores  això  no  és  fe,  aleshores  l'ho¬ 
me  ja  no  està  unit  amb  Déu,  mitjançant  un  llaç  suavíssim  de 
coneixement,  de  confiança  i  d'amor,  aleshores  ja  no  és  cristià 
més  que  de  nom,  perquè  no  és  deixeble  de  Jesucrist,  qui  vin¬ 
gué  al  món  per  a  ensenyar-nos  el  camí  que  porta  a  Déu  i 
condueix  a  la  nostra  salvació  eterna. 

Avui  dia  abunden  molt  aquests  homes  qui  diuen  que  ells 
no  neguen  a  Déu,  però  de  fet  no  l'adoren.  Aquests  tals  es  pot 
dir  que  són  de  pitjor  condició  que  aquells  qui  diuen  que  no 
creuen  en  Déu,  perquè  qui  diu  que  no  creu  en  Déu  és  clar 
que  no  el  pot  adorar;  però  qui  diu  que  ell  creu  en  l'existència 
de  Déu,  i  no  venera,  respecta  i  adora  a  Déu,  aquest  és  un 
criminal  i  el  més  delinqüent  de  tots  els  criminals,  perquè 
trenca  la  llei  més  sagrada,  puix  la  primera  obligació  de  la 
criatura  és  adorar  al  seu  Criador,  amb  qui  està  més  estreta¬ 
ment  lligada  que  no  pas  amb  qualsevol  de  les  criatures  i  que 
amb  tot  el  mateix  univers  de  les  criatures.  De  manera  que  el 
qui,  creient  en  Déu,  no  l'adora,  comet  el  pecat  major  que  pot 
cometre  l'home,  la  injúria  més  ofensiva  contra  nostre  Déu  i 
Senyor.  I  en  realitat  aquell  tal  no  creu  en  Déu  encara  que 
digui  que  hi  creu.  Té  en  son  enteniment  una  idea,  però  no  la 
redueix  a  la  pràctica,  no  és  una  idea  viva  que  dirigeixi  la  seva 
conducta,  no  té  el  cor  posat  en  Déu,  no  confia  en  Ell,  en  una 
paraula,  no  té  una  fe  verdadera,  aquella  fe  que  salva.  I  a 
aquest  estat  es  refereix  l'apòstol  Sant  Pau  quan  diu  que  sense 
fe  és  impossible  agradar  a  Déu,  i  a  aquest  mateix  estat  també 
es  refereixen  les  Sagrades  Escriptures  quan  en  diferents  llocs 


DEL  CAMÍ  DE  SALVACIÓ 


373 


repeteixen  que  el  qui  no  creu  es  condemnarà,  que  el  qui  no  té 
fe  ja  està  judicat;  perquè  sempre,  des  del  principi  del  món, 
la  justícia  de  l’home,  és  a  dir,  una  vida  justa,  recta  i  virtuosa, 
ha  tingut  per  principi  la  fe;  una  virtut  total  i  plena  no  pot 
existir  sense  la  fe,  que  és  la  paga  i  tribut  que  tots  devem  al 
Senyor  omnipotent,  criador  del  cel  i  de  la  terra.  El  deute 
major  que  pot  tenir  l'home  és  el  deute  envers  son  Criador,  i 
per  a  pagar-lo  l’ha  d’adorar  com  a  tal,  acostant-se  a  Ell  creient 
amb  summa  reverència. 

Per  això  Nostre  Senyor  Jesucrist  lo  primer  que  ensenyà  als 
seus  deixebles  és  el  pagar  aquest  deute;  i  en  tot  l'Evangeli, 
en  totes  les  Sagrades  Escriptures,  en  les  històries  de  tots  els 
sants,  veiem  sempre  que  l'adoració  a  Déu,  que  la  pràctica  de 
la  fe,  sempre  ha  sigut  considerada  condició  indispensable 
de  salvació  eterna.  Havem  de  tenir,  diu  l’apòstol  Sant  Pau, 
la  fe  en  el  cor  per  a  justificar-nos,  i  l'havem  de  confessar  amb 
les  nostres  paraules  i  amb  les  nostres  obres  per  a  salvar-nos.1 

En  el  nostre  llenguatge  comú,  d'una  persona  piadosa  qui 
freqüenta  els  sagraments  i  practica  les  cerimònies  i  actes  sa¬ 
grats  que  la  Religió  ensenya  diem  que  és  una  persona  de  fe, 
perquè  en  realitat  l'adoració  de  Déu  és  la  manifestació  ex¬ 
terna  de  la  fe,  i  aquell  qui  oblida  aquesta  adoració,  qui  no 
practica  la  pietat,  no  el  judiquem  home  de  fe;  i  aquest  judici 
no  és  temerari,  perquè  la  fe  s’ha  d'exterioritzar,  i  l’homenatge 
de  la  fe  és  interior  i  exterior,  de  l'ànima  i  del  cos,  particular 
i  públic,  individual  i  social.  Totes  les  solemnitats  del  culte  no 
són  altra  cosa  que  solemnes  actes  de  fe.  Si  voleu  acostar-vos  a 
Déu,  si  voleu  arribar  a  Déu  és,  doncs,  necessari,  segons  les 
paraules  de  l’apostòl  Sant  Pau,  que  tingueu  fe,  i  que  aques¬ 
ta  sia  verdadera,  és  a  dir,  una  fe  sobrenatural  i  viva  en  Déu; 
i  no  solament  haveu  de  tenir  la  fe  de  que  Déu  existeix,  sinó 
també  de  que  és  remunerador  de  tots  aquells  qui  el  cerquen, 
és  a  dir,  d’aquells  qui  amb  les  obres  de  la  seva  vida  s'encami- 


1.  Romans,  X,  10. 


374 


OT.  TORRAS  I  BAGES 


nen  a  Déu,  i  que  Jesús  és  el  nostre  dolcíssim  Mediador,  qui, 
havent  destruït  amb  la  seva  mort  preciosíssima  l'obstacle  que 
separava  als  homes  de  Déu,  satisfent  pels  pecats  de  tot  el 
llinatge  humà,  per  la  seva  mediació  quedem  units  amb  Déu 
i  mereixem  l'eterna  recompensa  de  la  glòria. 


III 

El  segon  pas  és  l'Esperança  en  Déu  remunerador 

Diu  l’apòstol  Sant  Pau  que  Déu  és  remunerador  i  que  pre¬ 
mia  als  qui  cerquen.  No  n'hi  ha  prou  de  creure,  repetim,  que 
Déu  existeix.  Això  d'una  manera  més  o  menys  exacta  podem 
dir  que  tothom  ho  creu;  però  aquesta  creença  no  és  prou 
per  a  salvar-se.  La  nostra  fe  en  Déu  ha  d’ésser  completa,  i,  de 
consegüent,  hem  de  creure  que  no  solament  és  el  nostre 
Criador,  sinó  que  és  també  el  qui  conserva  l’existència  a  tot 
lo  vivent,  i  que  després  ens  judicarà  a  tots,  i  que,  segons  ha¬ 
gin  sigut  les  nostres  obres,  ens  premiarà  o  castigarà  en  el  reg¬ 
ne  etern. 

I  amb  aquesta  idea  sempre  fixa  en  el  nostre  enteniment 
havem  de  cercar  a  Déu.  Si  no  teníem  aquesta  idea  de  Déu 
tindríem  de  Déu  una  idea  falsa,  i,  de  consegüent,  encara  que 
el  cerquéssim  no  el  trobaríem.  El  trobarem  pels  camins  de 
la  justícia  i  de  la  santedat,  mitjançant  l'observança  de  les 
virtuts,  fugint  dels  vicis  i  practicant  les  ensenyances  que  el 
bon  Jesús  predicà  i  que  ara  encara  nosaltres  llegim  en  els 
seus  Sant  Evangelis. 

Vivim  en  un  temps  en  què  la  gent  dóna  molta  importàn¬ 
cia  a  les  paraules;  tothom  discurseja,  i  el  qui  sap  parlar  sem¬ 
bla  que  té  dret  d'ésser  l’amo  i  director  dels  demés.  En  el  reg¬ 
ne  de  Déu  no  passa  així,  no  són  els  qui  parlen,  sinó  els  qui 


DEL  CAMÍ  DF.  SALVACIÓ 


375 


obren,  els  qui  obtindran  la  palma  i  la  corona,  i  l'Evangeli 1 
clarament  manifesta  que,  mitjançant  les  soles  paraules,  ningú 
entrarà  en  el  regne  de  Déu. 

Les  obres  són  necessàries,  i  a  Déu  no  se  l’enganya  amb 
paraules  com  als  homes;  per  això  ens  hem  d’esforçar  per  a 
pujar  la  costa  de  la  virtut  cristiana,  i  la  salvació  eterna  exi¬ 
geix  el  treball  perquè  és  una  recompensa,  com  un  salari  que 
Déu  pagarà  amb  gran  generositat  a  tots  aquells  qui  l’hauran 
servit  en  aquest  món,  practicant  la  Llei  que  Jesús  Senyor 
nostre  vingué  a  predicar-nos.  Per  això  Sant  Felip  Neri  deia 
que  el  cel  no  s'havia  fet  per  als  dropos.  Tota  recompensa,  tota 
paga  suposa  un  treball,  i  la  recompensa  de  la  glòria  és  la  paga 
d'una  vida  cristiana,  pura,  justa  i  santa.  A  ningú  es  donarà  la 
glòria  si  no  la  mereix,  i,  de  consegüent,  la  mort  ens  ha  de 
trobar  rics  de  mèrits,  que  fàcilment  adquirim  per  medi  de  la 
nostra  unió  amb  Jesucrist,  qui  comunica  els  mèrits  infinits 
de  la  seva  Passió  i  Mort  a  tots  aquells  qui  moren  en  la  seva 
amistat  i  gràcia. 

Nosaltres  havem  de  completar  en  la  nostra  carn,  ens  diu 
l'apòstol  Sant  Pau,2  els  mèrits  de  la  Passió  de  Jesucrist,  i, 
de  consegüent,  havem  de  viure,  no  segons  els  apetits  i  goigs 
desfrenats  que  sovint  es  desperten  en  la  nostra  naturalesa, 
no  seguint  el  desordre  de  les  passions  i  les  concupiscències 
bestials  i  mundanes;  sinó  que  baix  la  guia  i  direcció  de  la 
santa  Fe  catòlica,  que  ens  ensenya  la  Iglésia,  nostra  Mare, 
havem  de  portar  una  vida  ordenada,  practicar  les  virtuts, 
ésser  honestos,  caritatius  i  piadosos,  pacients  en  les  contra¬ 
diccions  de  la  vida,  i  exercitar-nos  en  la  pietat  mitjançant 
l’oració  i  l’assistència  a  la  casa  de  Déu  per  a  pagar-li  l'home¬ 
natge  i  tribut  de  la  nostra  adoració. 


1.  Colossesos,  I,  24. 

2.  Mateu,  VII,  21. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


376 

IV 

Els  escrits  dolents  són  un  gros  entrebanc 

I  ara  en  aquesta  Carta  que  vos  escrivim  amb  motiu  del 
sant  temps  de  Quaresma  pel  profit  espiritual  de  les  vostres 
ànimes,  volem,  caríssims  fills,  fer-vos  dues  recomanacions  que 
considerem  necessàries  en  els  temps  actuals,  per  a  tenir  cons¬ 
tància  en  seguir  els  camins  de  la  salvació  eterna  i  arribar  al 
port  segur  de  la  glòria. 

Tots  estem  obligats  a  fugir  dels  perills  espirituals,  com 
naturalment  fuig  tothom  qui  no  és  imprudent  dels  perills 
corporals,  i  si  la  raó  natural  ensenya  que  l'home  ha  de  fugir 
del  perill  de  perdre  la  vida  del  cos,  la  raó  natural  i  la  fe 
cristiana  també  ens  diuen  que  havem  de  fugir  del  perill  de 
perdre  la  vida  de  l'ànima,  perquè  més  havem  de  témer  la 
condemnació  eterna  que  no  pas  perdre  la  vida  terrenal,  que 
a  l'últim  i  sense  tardar  tots  havem  de  deixar. 

Doncs,  avui  dia,  potser  el  perill  més  gran  de  perdre  l'amis¬ 
tat  i  gràcia  de  Jesucrist,  únic  Salvador,  són  els  escrits  anti- 
catòlics  que  desgraciadament  abunden.  Qui  llegeix  habitual¬ 
ment  periòdics  o  llibres  contraris  a  la  Religió  s’allunyarà  irre¬ 
missiblement  de  la  Veritat,  perdrà  la  fe  catòlica,  després  d’ha¬ 
ver  deixat  l’ús  dels  sagraments,  de  l’oració  i  la  pràctica  de  les 
virtuts,  i,  de  consegüent,  anirà  per  aquell  camí  ample  i  es- 
paiós  que  diu  l'Evangeli,  que  al  començament  sembla  agra¬ 
dable,  però  que  porta  a  l’eterna  perdició.  Per  això  la  Iglésia, 
qui  com  mare  vigila  per  la  salvació  dels  seus  fills,  prohibeix 
amb  pena  de  pecat  mortal  les  males  lectures,  perquè  elles 
infal·liblement  emmetzinen  les  ànimes  i  maten  la  gràcia  de 
Déu  en  el  cor  dels  cristians.  Tots  els  qui  sou  pares  de  família 
i  compliu  amb  el  deure  d'encaminar  als  vostres  fills  envers  la 
salvació,  procureu  que  no  agafin  males  companyies;  i,  gene¬ 
ralment  parlant,  la  perdició  d'un  jove  li  ve  d'un  mal  com¬ 
pany.  Doncs  bé,  el  mal  periòdic,  el  llibre  dolent,  és  el  company 
més  pervers  que  pot  imaginar-se.  Perquè  un  home  viciós,  un 


DEL  CAMÍ  DE  SALVACIÓ 


377 


blasfem,  un  lladre,  es  presenten  fàcilment  tals  com  són,  i,  de 
consegüent,  fan  sempre  una  certa  repugnància.  Però  el  pe¬ 
riòdic  o  el  llibre  dolent  són  un  company  hipòcrita  que  es 
presenta  com  qui  vol  instruir  o  fer  agradable  companyia; 
moltes  vegades,  sovint,  com  un  benefactor  qui  vol  deslliurar 
al  poble  i  defensar  sa  causa  i  protegir  els  seus  interessos. 
Però  mai  deveu  fiar-vos  dels  qui,  encara  qui  parlen  aquest  llen¬ 
guatge,  són  enemics  de  Jesucrist  i  de  la  seva  Iglésia,  perquè 
Jesucrist  és  l'únic  i  constant  amic  del  poble,  l’únic  qui  pot 
posar  mida  a  la  cobdícia  dels  homes,  qui  sempre  han  tingut 
i  tindran  l'egoisme  d’explotar  als  altres  en  profit  d’ells  ma¬ 
teixos.  Això  tant  en  els  temps  antics  com  en  els  moderns, 
tant  si  hi  ha  monarquia  com  república,  perquè  els  homes 
sempre  han  sigut  i  seran  lo  mateix,  i  Jesús,  jutge  de  vius  i 
de  morts,  és  l'únic  qui  pot  moderar-los  i  fer-los  seguir  la 
regla  de  la  justícia  i  mantenir  entre  tots  la  caritat,  que  ens 
ensenya  que  tots  som  germans,  i  que  com  a  tals  ens  havem 
d'ajudar  i  assistir  mentre  fem  el  viatge  de  la  vida  i  fins  que 
arribem  al  port  de  l'eternitat. 

No  hi  ha  home  qui  respecti  més  als  altres  homes,  qui 
vulgui  explotar  menys  als  altres  homes,  que  el  verdader  cris¬ 
tià;  i  si  algú  explota  al  pròxim,  i,  no  obstant,  s'anomena 
cristià,  fa  traïció  a  la  seva  Llei. 

El  periòdic  i  el  llibre  dolent,  les  males  lectures,  són  pel 
cristià  com  el  corc  per  la  fusta,  que  se  li  menja  tota  la  subs¬ 
tància  espiritual,  tota  la  seva  força  o  virtut  cristiana,  deixant 
solament  una  aparença,  fins  que  a  l'últim  es  perd  aquesta 
mateixa  aparença,  quedant  al  descobert  l'home  enemic  de 
Déu  i  víctima  de  deliris  i  passions  violentes. 

tl  què  direm  de  les  lectures  deshonestes  que,  com  fetor 
mortal,  es  fiquen  fins  en  les  cases  decents,  corrompent  la  jo¬ 
ventut  i  arrossegant-la  al  camí  dels  vicis,  fent-la  inútil  per  la 
vida  de  família  i  portant-la  a  la  perdició  eterna? 

Fugiu,  doncs,  caríssims,  de  lectures  perverses,  de  periòdics 
i  llibres  dolents,  si  voleu  salvar  les  vostres  ànimes  i  no  caure 
víctimes  d'il·lusions  mortals  i  de  corrupcions  abominables. 


' V :  vr.·r::  :■ :  v:-.-.  :  .•  .•  •; 


378 


J.  TORRAS  I  BAGES 


V 

El  viàtic  de  la  jornada  és  la  Comunió 

Però  no  en  tenim  prou,  caríssims  fills,  de  fugir  del  mal, 
d’apartar-nos  del  camí  de  perdició,  sinó  que  havem  de  cami¬ 
nar  amb  resolució  i  fermesa  pel  camí  de  la  salvació  si  volem 
arribar  a  la  pràctica  celestial.  Perquè,  mentre  som  al  món,  la 
Sagrada  Escriptura  diu  que  estem  en  el  desterro,  que  anem 
caminant;  i,  en  efecte,  la  vida  és  un  camí  que  anem  fent  cer¬ 
cant  la  verdadera  Pàtria,  que  és  la  companyia  i  participació 
de  la  felicitat  de  Déu  en  l'eternitat.  I  tot  viatjant  lo  primer 
que  ha  de  procurar  és  mantenir  i  augmentar  les  forces,  per¬ 
què  les  fadigues  del  viatge  no  el  rendeixin,  i,  faltat  de  força, 
no  s’hagi  de  quedar  pel  camí,  sense  poder  arribar  al  terme  i 
punt  on  s'encaminava. 

Però  l’home  és  molt  flac,  i  encara  pateix  més  de  debilitat 
en  l'ànima  que  no  pas  en  el  cos,  i  així  com  pel  cos  necessita 
l'aliment,  també  el  necessita  per  l’ànima;  i  el  bon  Jesús,  nos¬ 
tre  dolcíssim  Redemptor,  ens  deixà  per  a  aliment  espiritual 
el  Santíssim  Sagrament  de  l'altar,  el  pa  i  el  vi  consagrats,  que 
són  la  mateixa  substància  del  cos  i  de  la  sang  de  Jesucrist, 
que  conté  un  aliment  espiritual  que  fortfica  a  l'home  i  li 
dóna  forces  per  a  fer  el  camí  de  la  vida  i  arribar  al  port 
segur  de  l'eternitat. 

La  santa  Comunió  sempre  ha  sigut  l’aliment  espiritual  del 
cristià,  i  Jesús  diu  en  l’Evangeli  que  qui  no  mengi  d’aquest 
Pa  de  vida  eterna  no  podrà  salvar-se;  i  avui  dia  veiem  a  un 
gran  nombre  d’homes  dèbils  en  l'ordre  espiritual,  gent  qui  no 
viu  més  que  segons  la  carn  i  el  món,  sense  pensar  en  l'altra 
vida  que  mai  s’ha  d'acabar,  incapaços  de  cap  sacrifici,  qui 
no  saben  parlar  més  que  d'interessos  o  de  plaers,  qui  els  fa 
horror  la  mort,  sense  que  sien  fortificats  per  l’esperança  de 
la  immortalitat,  perquè  deixen  d'alimentar-se  espiritualment, 
perquè  no  volen  oir  aquelles  paraules  amorosíssimes  del  dol- 


h 


DEL  CAMÍ  DE  SALVACIÓ 


379 


císsim  Redemptor  1  que  ens  dirigeix  en  la  nit  de  la  Cena,  quan, 
parlant  a  tots  sos  deixebles,  i  en  la  persona  dels  presents  a 
tots  els  deixebles  qui  havien  de  venir,  és  a  dir,  a  tots  els  cris¬ 
tians,  els  diu:  «Preneu  i  mengeu,  que  això  és  el  meu  Cos.» 

Accepteu,  caríssims  fills,  el  convit  del  bon  Jesús  i  alimen- 
teu-vos  del  sagrat  Pa  de  l'Eucaristia,  que  és  una  substància 
divina  que  delecta  i  fortifica,  i  ens  fa  superiors  a  les  debili¬ 
tats  dels  vicis  i  satisfà  totes  les  necessitats  de  la  nostra  vida 
espiritual. 

I  les  debilitats  i  misèries  en  el  llinatge  humà  com  que 
amb  els  anys  s'augmentessin;  que  així  com  els  homes  així 
que  ens  fem  vells  tenim  més  necessitats  i  misèries,  també  el 
món,  el  llinatge  dels  homes,  quan  va  augmentant  de  segles 
se  li  multipliquen  aleshores  les  misèries.  I,  de  consegüent, 
com  que  els  homes  ara  necessitéssim  també  més  aliment,  més 
confort  espiritual  que  no  pas  en  els  segles  passats.  I  això  és 
evident.  Les  Sagrades  Escriptures  ens  parlen  de  que  arribaran 
temps  en  els  quals  la  salvació  serà  difícil,  en  què  els  mals  en 
el  món  creixeran,  en  què  la  victòria  de  la  vida  costarà  més 
d'obtenir,  i,  de  consegüent,  és  clar  que  en  aquestes  circums¬ 
tàncies,  multiplicades  les  dificultats  i  augmentats  els  conflic¬ 
tes,  seran  necessaris  també  majors  auxilis;  i  com  l'auxili  es¬ 
sencial  i  diví  dels  cristians  és  el  que  ens  deixà  Jesús  en  el 
Santíssim  Sagrament,  la  major  freqüència  de  la  Comunió  és 
el  remei  que  hem  d’adoptar  per  a  contrarestar  les  dificultats 
de  la  salvació  i  satisfer  les  necessitats  i  misèries  de  la  nostra 
ànima. 

I  ara,  si  bé  ja  en  altra  ocasió  vos  dirigírem  una  Pastoral 
sobre  el  Nostre  Pa  de  cada  dia,  recomanant-vos  la  freqüència 
de  la  Sagrada  Comunió  i  fins  la  Comunió  diària,  no  volem 
deixar  de  repetir  la  nostra  ensenyança,  que  no  és  altra  cosa 
que  un  ressò  o  eco  de  la  paraula  del  Pastor  universal  de  tots 
els  cristians,  el  Sant  Pare  de  Roma,  qui  no  deixa  d'exhortar 


1.  Mateu,  XXVI,  26. 


380 


J.  TORRAS  I  BAGES 


als  homes  a  la  freqüència  dc  la  Comunió  i  fins  a  la  Comunió 
diària  com  medi  assegurat  dc  conservar  robusta,  tranquil·la 
i  fecunda  la  vida  espiritual. 

Els  verdaders  cristians  hem  de  creure  la  paraula  de  Jesu- 
crist,  quan  digué  que  el  Sant  Esperit  ensenyaria  o  assistiria 
sempre  a  la  seva  Iglésia  en  lo  que  pertoca  a  la  direcció  es¬ 
piritual  dels  fidels;  i,  de  consegüent,  l'ensenyança  del  papa 
Pius  X,  quan,  dirigint-se  a  tot  el  món  catòlic,  exhorta  a  la 
Comunió  freqüent  i  fins  diària,  l’hem  de  prendre  com  una 
ensenyança  del  mateix  Déu,  qui  per  medi  de  son  Sant  Espe¬ 
rit  comunica  als  cristians  els  medis  més  oportuns,  segons  les 
circumstàncies  i  les  èpoques  per  a  salvar-se  dels  perills  del 
món  i  arribar  al  fi  últim  pel  qual  tots  havem  sigut  criats, 
que  és  l'eterna  glòria. 

És  clar  que  la  Sagrada  Comunió  sempre  ha  sigut  neces¬ 
sària  com  aliment  espiritual  per  a  sostenir  la  nostra  vida 
cristiana;  però  així  com  en  l'ordre  material  hi  ha  persones, 
hi  ha  països,  hi  ha  èpoques  que  tenen  una  exigència  major 
d’aliment  que  altres,  uns  necessiten  més  menjar  i  més  dor¬ 
mir  que  altres,  així  també  passa  en  l’ordre  espiritual.  I  quan 
el  Sant  Pare  amb  tanta  instància  recomana  la  Comunió  fre¬ 
qüent,  és  perquè  avui  dia  la  necessitem  per  a  perseverar  en 
la  vida  cristiana.  Qui  no  combrega  sovint  està  en  perill  de 
que  el  corrent  mundà  se  l'emporti  cap  a  la  impietat,  està  en 
perill  de  que  es  vagi  mundanitzant  i  descristianitzant,  aca¬ 
bant  a  l'últim  per  separar-se  de  l'escola  de  Jesucrist  i  del  camí 
de  la  salvació. 

Per  això  a  tots  vos  exhortem,  caríssims,  a  rebre  sovint  la 
Sagrada  Comunió,  que  si  en  totes  les  èpoques  de  l'any  és 
saludable,  durant  el  sant  temps  de  Quaresma  té  encara  una 
major  oportunitat,  puix  la  Quaresma  és  el  temps  sacramental 
per  excel·lència.  En  ella  recordem  el  gran  i  devotíssim  miste¬ 
ri  de  la  Passió  de  nostre  dolcíssim  Redemptor  Jesús  i  la  ins¬ 
titució  del  Santíssim  Sagrament  de  l'altar;  i  si  sempre  el 
cristià  ha  de  procurar  identificar  la  seva  vida  amb  la  vida 
de  Nostre  Senyor  Jesucrist,  d’una  manera  particular  havem 


DHL  CAMÍ  DE  SALVACIÓ 


381 


d'unir-nos  íntimament  amb  Ell  en  el  pas  de  la  Passió.  Perquè 
la  Passió  és  la  manifestació  solemne  de  l’amor.  Jesús,  roig 
de  la  seva  pròpia  sang,  revestit  de  la  vermella  túnica  de  la 
seva  sang,  és  Jesús  revestit  d'amor,  encès  d’amor  als  homes, 
i,  de  consegüent,  nosaltres  per  a  correspondre-li  devem  unir- 
nos  íntimament  amb  Ell. 


VI 

Els  auxilis  són  l'Oració  i  la  Penitència 

Però,  seguint  l’esperit  de  la  santa  Mare  Iglésia,  a  més 
devem  recordar-vos,  caríssims,  que  els  cristians,  durant  la 
Quaresma,  devem  acompanyar  la  recepció  dels  Sants  Sagra¬ 
ments  amb  la  pràctica  de  dues  virtuts  que  són  l'aroma  i  plaer 
de  la  vida  espiritual:  l'oració  i  la  penitència.  A  molts  espanta 
la  paraula  penitència,  i  el  dimoni  sens  dubte  suggereix  en  el 
cor  de  molts  cristians  una  paor  irracional  a  l'oir  la  paraula 
penitència.  I,  no  obstant,  la  penitència  cristiana  no  és  dura. 
Jesús  Senyor  nostre  predicava  la  penitència  i,  no  obstant, 
deia:  «El  meu  jou  és  suau  i  la  meva  càrrega  lleugera;  i  no  hi 
ha  cosa  més  suau  i  de  major  dolçura  que  les  llàgrimes  de 
penitència.»  La  gent  mundana  no  comprèn  això  de  que  hi 
hagi  llàgrimes  dolces,  però  entre  els  cristians  aquestes  llଠ
grimes  són  desitjables  i  considerades  com  un  do  i  benefici 
de  Déu  i  com  senyal  de  victòria  i  de  pau.  Per  això  el  bon 
Jesús  digué:  «Benaurats  els  qui  ploren.  Benaurats,  puix  aquest 
plor  és  dolcíssim,  perquè  és  fill  de  l'amor.» 

Però  fins  la  penitència  corporal,  la  mortificació  que  hem 
de  fer  dels  nostres  sentits  per  a  purificar-los,  perquè  en 
nosaltres  prevalgui  la  part  espiritual  sobre  la  part  animal, 
aquesta  penitència  que  es  resumeix  en  la  pràctica  del  dejuni, 
la  santa  Mare  Iglésia,  tenint  sempre  en  compte  la  misèria 
humana,  la  modera  i  modifica  i  atempera  a  les  circumstàncies 
dels  homes,  de  les  èpoques  i  dels  diferents  països.  I  si  en 


382 


J.  TORRAS  I  BAGES 


èpoques  en  què  els  homes,  per  una  educació  i  vida  ruda  i 
dura,  han  tingut  una  gran  resistència  corporal  ha  posat  una 
forma  rigorosa  de  dejuni,  quan  la  societat  ha  tingut  més  co¬ 
moditats  i  ha  augmentat  el  regal  de  la  vida,  i  com  a  conse¬ 
qüència  d'això  els  homes  s'han  tornat  menys  forts  i  resis¬ 
tents,  ha  rebaixat  el  rigor  i  ha  posat  el  dejuni  de  manera  que, 
essent  enterament  suportable  als  temperaments  flacs,  és,  no 
obstant,  una  mortificació  i  un  exercici  de  forces  espirituals 
per  a  acostumar  a  l’ànima  a  dominar  i  regir  el  propi  cos.  El 
dejuni  és  una  gimnàstica  espiritual. 

I  encara  la  santa  Iglésia  com  mare  carinyosa  exceptua 
del  dejuni  a  una  multitud  de  persones  i  a  tots  aquells  als 
quals  aquesta  pràctica  podria  ésser  danyosa.  No  obstant,  ex¬ 
hortem  a  tots  els  qui  no  puguin  dejunar  a  fer  alguna  altra 
pràctica  de  mortificació  en  aquest  sant  temps  de  Quaresma, 
unint-se  a  Jesús  Senyor  nostre  en  els  turments  que  patí  per 
nosaltres  en  la  seva  Passió  adorable. 

Així,  caríssims  germans  i  fills,  fugint  del  mal,  evitant  el 
perill  d’extraviació  del  nostre  esperit,  apartant-nos  del  con¬ 
tagi  de  les  idees  perverses  i  herètiques  que  com  un  riu  des¬ 
bordat  avui,  com  ha  succeït  també  en  altres  èpoques,  envaei¬ 
xen  la  Cristiandat,  mantenint-nos  ferms  en  la  fe  catòlica,  que 
és  l’ensenyança  del  mateix  Déu  feta  pel  ministeri  de  la  Iglésia, 
i  al  propi  temps  aprofitant-nos  del  celestial  tresor  del  San¬ 
tíssim  Sagrament  amb  l’ús  freqüent  de  la  Sagrada  Comunió, 
practicant  l’oració  i  la  mortificació  de  les  nostres  passions, 
seguirem  el  camí  que  porta  a  l'eterna  glòria.  Si  participem 
de  la  Passió  de  Jesucrist,  diu  l'apòstol  Sant  Pau,  participarem 
també  del  seu  regne.  Alcem  els  nostres  ulls  envers  la  Pଠ
tria  eterna  i  posem  la  nostra  esperança  en  ella.  Les  idees 
mundanes,  la  vida  mundana,  la  falsa  il·lusió  de  la  felicitat 
mundana,  que  té  un  desengany  tan  amarg,  no  ens  han  de 
seduir,  no  són  més  que  encisaments  i  fetilleries;  Jesús  és  el 
nostre  Mestre,  i  hem  de  seguir  les  seves  ensenyances  i  ales¬ 
hores  trobarem  la  pau.  Demanem  a  la  seva  virginal  Mare,  la 


DEL  CAMÍ  DE  SALVACIÓ 


383 


Immaculada  Maria,  que  intercedeixi  per  nosaltres,  i  Ella  pre¬ 
garà  per  la  nostra  salvació  ara  i  en  l’hora  de  la  nostra  mort. 

I  al  pregar  Nós  al  Senyor  omnipotent  perquè  vos  conce¬ 
deixi  a  tots  el  do  de  la  perseverança  en  la  vida  cristiana,  vos 
donem  la  Nostra  Benedicció  més  afectuosa  en  nom  del  Pare  t 
i  del  Fill  f  i  de  l'Esperit  Sant  f.  Amén. 

Vic,  10  de  febrer,  festa  de  Santa  Escolàstica,  Patrona  de  la 
ciutat  de  Vic,  de  1908. 


LA  VICTÒRIA  DEL  BRUC* 


I. 

II. 

III. 

IV. 
V. 

VI. 


Sumari 

Significació  de  la  batalla  del  Bruc. 

En  ella  venceren  la  Religió,  la  Pàtria  i  la  Família. 
Fou  una  batalla  d'esperit. 

És  una  apologia  de  la  Iglésia  i  de  les  bases  socials. 
Es  el  símbol  de  l’esperit  de  Catalunya. 

Deprecació  a  la  Verge  de  Montserrat. 


NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA 
SANTA  SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

A  les  ciutats  de  Manresa  i  d'Igualada,  i  a  les  \nles  i  pobles 
de  les  seves  afraus,  salut  i  pau  en  Nostre  Senyor  Jesucrist 

Quae  stulta  sunt  mundi  elegit  Deus,  ut  confundat 
ToPrüatS:  6t  mfirma  mundi  eleZlt  Deus  ut  confundat 


_  .  ,*>fsloral  PreParatòria  de  les  festes  centenàries  de  la  famosa  eno- 
peia  del  Bruc,  en  la  qual  els  dies  6  i  14  de  juny  del  1808  els  sometents 

datad\nSdí  Amrren  Tï  VSSria  Sobre  Ies  ^mes  napo  S” 

pobledsactemveLmarÇ  *  19°8'  1  Va  3  '  Wdii 


LA  VICTÒRIA  DEL  BRUC 


385 


«Als  simples  segons  el  món  elegí  Déu  per  a  confon¬ 
dre  als  savis;  i  als  flacs  segons  el  món  elegí  Déu  per  a 
confondre  als  forts.» 


I  Corintis,  1, 27.) 


I 

Significació  de  la  batalla  del  Bruc 

S'acosta  l’aniversari  solemne  d'un  fet  famós  que  ve  a  ésser 
una  fita  gloriosa  en  la  història,  no  solament  de  Catalunya, 
no  sols  d'Espanya,  sinó  també  de  l'Europa  entera;  i  en  aquest 
fet  tenen  una  part  principalíssima  les  nostres  estimades  ciu¬ 
tats  de  Manresa  i  d'Igualada,  amb  les  viles  i  pobles  de  les 
-seves  respectives  afraus:  el  primer  aniversari  secular  de  la 
batalla  del  Bruc. 

Els  vostres  avis  detingueren  un  exèrcit  triomfant,  al  qual, 
com  si  hagués  sigut  un  huracà  desencadenat  per  la  mà  omni¬ 
potent,  els  pobles  més  poderosos  no  havien  sabut  detenir.  Un 
home  meravellós  aparegué  en  la  França,  plena  de  runes  cau¬ 
sades  per  la  Revolució  al  destruir  la  societat  antiga,  fent  com 
un  vergonyós  parèntesi  en  la  història  de  la  Humanitat  civilit¬ 
zada;  un  sagnant  desordre  regnava  en  aquella  nació  il·lustre 
que  amb  desvaneixements  i  deliris  havia  perdut  el  cap,  quan 
surt  un  home  extraordinari,  comparable  amb  els  grans  herois 
que  ha  tingut  la  humanitat,  amb  Alexandre  Magne  i  amb 
Cèsar,  i  es  posa  al  cap  d’aquella  societat  esmicolada,  i  a  sa 
manera  la  reconstrueix;  sentint  com  tots  els  grans  homes  la 
necessitat  de  la  religió,  crida  a  la  Iglésia  en  son  auxili  i  res¬ 
taura  la  vida  pública  del  Catolicisme;  però  ell,  catòlic,  víctima 
de  la  flaquesa  de  l'ambició,  se  serveix  de  la  democràcia  com 
d’una  força  social  per  a  arribar  al  domini  de  tota  l'Europa 
i  fer-se  el  senyor  del  món,  sense  reparar  en  injustícies,  en 
violències  i  en  fraus.  És  a  dir,  es  converteix  en  un  tirà. 


386 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Però  Déu,  qui  governa  el  curs  de  la  humanitat  cn  son 
trànsit  per  aquest  món,  així  com  quan  li  plau  detc  l’huracà 
tempestuós,  detura  també  als  homes  qui  són  flagell  dc  la 
societat  dormida,  enviats  perquè  aquesta  cs  desperti,  un  cop 
Ell  en  sa  sapientíssima  providència  ha  obtingut  lo  que  volia; 
i  aleshores  detura  a  aquests  gegants  prodigiosos  i  invencibles 
d'una  manera  inesperada,  incongruent,  quasi  pueril,  perquè 
tothom  vegi  que  és  Déu  invisible  qui  se'ls  posa  al  davant  i 
no  els  deixa  passar. 

Déu  se'n  riu  dels  superbs,  i  es  complau  en  humiliar-los;  i 
en  totes  les  Sagrades  Escriptures,  així  en  el  Vell  com  en  el 
Nou  Testament,  hi  trobem,  tant  en  els  fets  que  conten  com 
en  la  doctrina  que  expliquen,  el  principi  de  que  Déu  es  val 
dels  simples,  segons  el  món,  per  a  confondre  als  savis,  i  es 
val  dels  flacs  per  a  confondre  als  forts. 

Veu's  aquí  explicada,  caríssims  fills,  la  famosíssima  batalla 
del  Bruc,  que  no  s'explica  per  la  perícia  d’un  militar  genial, 
ni  per  la  perfecció  dels  armaments,  ni  per  un  expert  estat 
major;  els  mateixos  qui  la  guanyaren,  en  son  entusiasme,  no 
sabien  lo  que  es  feien;  solament  sabien  que  obraven  bé,  amb 
justícia,  amb  generositat;  que  defensaven  la  dignitat  i  la  san¬ 
tedat  del  seu  país  i  de  la  seva  família,  la  llibertat  de  la  pàtria 
i  de  la  religió;  que  s'oposaven  al  mal,  al  despotisme,  al  qui 
volia  imposar-se  a  la  Iglésia;  però  ells  no  sabien  lo  que  feien, 
i  després  quedaren  admirats  de  si  mateixos,  i  quinze  dies  pas¬ 
sada  la  batalla,  pública  i  solemnement  deien  que  si  haguessin 
mirat  lo  que  anaven  a  fer,  ho  haurien  considerat  acció  natu¬ 
ralment  temerària;1  i  sens  dubte  que  si  abans  haguessin  con¬ 
sultat  al  món  polític,  o  als  savis  i  prudents  del  segle,  tots 
s'haurien  rigut  de  que  unes  colles  de  menestrals  i  de  pagesos 
de  les  comarques  catalanes  s'haguessin  proposat  derrotar  a 
les  tropes  del  gran  Napoleó,  del  geni  de  la  guerra,  encarnat 
en  un  exèrcit  invencible  i  vencedor  d'Europa;  ho  haurien  con- 


1.  Aspiración  con  que  la  villa  de  Igualada,  etc.,  20  de  junio  de  1808. 


387 


LA  VICTÒRIA  DHL  BRUC 

siderat  una  il·lusió  infantil,  pròpia  de  gent  inexperta  i  desco¬ 
neixedora  de  qui  era  Napoleó  i  els  seus  exèrcits.  És  aquesta 
batalla  una  altra  demostració  històrica  de  la  sentència  divina, 
del  principi  consolador  de  la  religió  dels  humils,  que  ha 
de  fer  tremolar  perpètuament  a  les  societats  superbes  que 
es  creuen  sàvies,  omnipotents  i  indestructibles:  Déu  elegeix 
als  simples,  segons  el  món,  per  a  confondre  als  savis,  als  dè¬ 
bils  per  a  confondre  als  forts. 

Per  això  Nós,  fills  caríssims,  al  juntar-nos  espiritualment 
amb  vosaltres,  en  la  celebració  del  primer  centenari  secular 
de  la  batalla  del  Bruc;  a  l’enviar-vos  la  nostra  felicitació  per 
la  glòria  eterna  de  què  us  coronaren  els  vostres  avis,  enno¬ 
blint  vostres  ciutats  amb  la  seva  generositat  i  valor,  no  po¬ 
dem  menys  d'exhortar-vos  a  seguir  les  seves  glorioses  petja¬ 
des.  Seguir  als  pares  sempre  és  fer  un  camí  digne;  cap  fill 
de  pares  honestos  s'ha  d’avergonyir  de  seguir  als  seus  pares; 
i  si  en  aquest  dia  famós  de  l’aniversari  de  la  victòria  del  Bruc 
us  glorieu  de  les  gestes  dels  vostres  pares,  bé  pot  dir-vos  el 
vostre  Bisbe:  «Doncs  seguiu-los.» 

Seguiu  als  vostres  pares.  Hi  ha  coses  en  la  humanitat  que 
passen  i  desapareixen,  hi  ha  coses  transitòries;  però  n'hi  ha 
que  si  desapareixien,  desapareixeria  també  la  substància  de  la 
humanitat.  L’ardidesa,  la  generositat,  l’heroisme  que  demos¬ 
traren  vostres  pares  en  el  Bruc  són  una  germinació  espontଠ
nia  de  la  noble  substància  humana,  i  per  això  aquell  acte  el 
trobem  gloriós,  resplendent  de  bellesa,  exemplar  i,  per  tant, 
digne  d’ésser  commemorat  per  totes  les  generacions. 


II 

En  ella  venceren  la  Religió,  la  Pàtria  i  la  Família 

És  la  batalla  del  Bruc  una  germinació  espontània  de  la 
substància  humana,  una  irradiació  heroica  de  cors  qui  sen¬ 
tien  amb  noblesa  els  sentiments  radicals  i  fonamentals  de 


388 


J.  TORRAS  I  BAGES 


tota  societat  civilitzada,  de  tot  poble  digne  i  mereixedor  de 
viure.  L'una  immortalitat  crida  a  l’altra  immortalitat,  com 
l'un  materialisme  crida  a  l’altre  materialisme.  La  immortali¬ 
tat  que  predica  el  Cristianisme,  la  vida  que  mai  s'acaba,  l'e¬ 
terna  ressonància  dels  nostres  actes,  la  persistència  de  la  nos¬ 
tra  personalitat  fins  després  que  el  cos  de  l'home  ha  sigut 
esquarterat  pels  perseguidors  o  que  s'ha  podrit  sota^  terra, 
dóna  a  la  societat  humana  en  aquest  món  una  persistència  i 
soliditat  evident,  i  constitueix  un  aglutinant  que  té  una  força 
de  cohesió  indestructible.  Un  poble  materialista  no  pot  ésser 
un  poble  heroic.  La  matèria  és  corruptible  per  naturalesa,  i 
d’ella  l’experiència  ensenya  que  n’ixen  cucs  de  descomposi¬ 
ció;  la  immortalitat,  l'heroisme  és  propi  dels  esperits.  El 
pensament,  la  resolució,  l'abnegació  d'anar-se’n  al  Bruc  no 
fou  un  acte  de  la  carn,  sinó  de  l'esperit.  La  carn  cerca  les 
conveniències,  les  delícies  i  la  platxèria,  però  fuig  del  sacri¬ 
fici  i  de  l’abnegació.  Per  això  estan  més  disposats  a  l'herois¬ 
me,  als  actes  sublims  de  virtut,  la  gent  popular  que  no  pas  la 
gent  rica,  perquè  el  ric  és  més  fàcilment  víctima  dels  afa¬ 
lacs  de  la  carn  que  maten  a  l'esperit,  i  el  pobre,  acostumat  al 
sacrifici,  té  una  preparació  més  adequada  per  l'exercici  de 
les  grans  virtuts  i  pels  actes  més  heroics  de  la  vida.  És  per¬ 
què  el  ric  neda  en  la  matèria,  i,  de  consegüent,  per  regla  ge¬ 
neral  és  més  materialista  pràctic  que  no  pas  el  pobre.  Per 
això  l’Evangeli,  que  excita  als  homes  a  una  vida  sublim  i 
difícil,  crida:  «Ai  de  vosaltres,  rics!»1 

I  de  que  el  materialisme  és  estèril  per  a  les  grans  virtuts 
i  incapaç  de  l'heroisme  en  tenim  avui  una  demostració  evi¬ 
dent  per  confessió  pròpia,  puix  els  defensors  clàssics  i  més 
pronunciats  del  materialisme  com  sistema  de  vida  social  i 
de  vida  humana,  els  enemics  de  l’ànima,  els  qui  rebutgen  l’es¬ 
perit  i  la  immortalitat  i  no  veuen  en  el  món  altre  bé  que  el 
bé  de  la  carn,  aquests  blasfemen  no  solament  de  la  religió, 
sinó  també  de  la  pàtria  i  de  la  família. 


1.  Lluc,  VI,  44. 


LA  VICTÒRIA  DEL  BRUC 


389 


I  si  traieu  del  llinatge  humà  l’amor  de  la  religió,  de  la 
pàtria  i  de  la  família,  què  li  queda  a  l'home?  Desapareix  la 
substància  humana,  l'home  ja  perd  la  categoria  d'home,  és 
un  ser  disminuït,  rebaixat  i  incapaç  de  tota  acció  elevada. 
Traieu  aquests  amors  del  cor  dels  vostres  avis  i  no  existirà  la 
victòria  del  Bruc.  Perquè  amaven,  lluitaren.  Les  lluites  dels 
materialistes,  dels  enemics  de  l’ànima,  són  com  les  lluites 
que  entre  si  tenen  les  bèsties,  de  cibis  et  venereis,  com  diu 
Sant  Tomàs;  i  avui,  caríssims  fills,  veiem  que  en  lloc  d’a¬ 
quelles  lluites  admirables  i  plenes  de  grandesa  i  de  poesia 
que  inspiraren  les  epopeies  humanes,  i  es  consideren  obres 
mestres  de  l'enginy  de  l'home  i  d’exemplaritat  educativa  per 
a  l’home  social,  perquè  eren  lluites  de  sentiments  i  passions 
oposades,  de  contrarietat  de  principis,  de  contradicció  d'es¬ 
perits,  avui  veiem  que  la  gran  lluita  social,  l’esforç  per  a 
acostar-se  a  l’equilibri  entre  els  homes,  elements  convivents 
de  la  societat,  se  la  vol  reduir,  per  part  dels  enemics  de  l'àni¬ 
ma,  a  una  lluita  pro  cibis  et  venereis,  és  a  dir,  a  una  baralla 
com  les  que  tenen  entre  si  les  bèsties  quan  les  unes  volen 
prendre  el  tall  de  la  boca  de  les  altres.  Així  ho  prediquen 
i  ensenyen  contínuament  els  doctors  sectaris  i  enemics  del 
Cristianisme,  que  es  presenten  com  reformadors  socials. 

No  es  celebraria  ara  a  Manresa  i  a  Igualada  com  el  record 
d'un  fet  gloriós  i  d'eterna  exemplaritat,  com  una  memòria 
que  ennobleix  a  les  dues  ciutats,  el  primer  aniversari  secular 
de  la  victòria  del  Bruc,  si  aquesta  hagués  sigut  una  lluita 
ocasionada  per  una  oposició  d’instints  materials,  una  baralla 
similar  a  les  baralles  de  les  bèsties.  És  cert  que  en  la  histò¬ 
ria  humana  trobem  lluites  glorioses  ocasionades  per  la  de¬ 
fensa  d’interessos  materials,  i  que  és  probable  que  se’n  vegin 
de  noves  en  el  temps  a  venir;  però  aquestes  lluites  d'interès 
material  (i  l’interès  material  és  respectable,  perquè  en  part  els 
homes  som  materials),  aquestes  lluites  s'elevaven  a  una  cate¬ 
goria  humana,  i  s’enllaçaven  amb  la  defensa  de  la  pàtria  i  de 
la  família,  que  encara  que  són  entitats  d'ordre  moral,  no 


390 


J.  TORRAS  I  BAGES 

obstant  tenen  necessitat  d'una  basc  material  per  a  viure. 
L’esperit  tot  ho  eleva  i  dignifica. 

III 

FOU  UNA  BATALLA  D'ESPERIT 

L’esperit  és  el  qui  fa  gloriosa  la  victòria  del  Bruc.  Si 
d’ella  se'n  treu  l’esperit,  queda  desvirtuada,  perd  tota  la  subs¬ 
tància  i  excel·lència:  com  si  d’una  flor  se  n'extreu  l’essència, 
perd  tota  la  fragància  i  hermosura.  L'amor  a  la  religió,  a  la 
pàtria  i  a  la  família  animava  als  vencedors  de  la  batalla  del 
Bruc,  i  la  seva  acció  és  heroica  i  sublim  per  aquest  motiu. 
Si  suprimíssim  l’amor  a  la  religió,  a  la  pàtria  i  a  la  família, 
la  batalla  del  Bruc  no  té  raó  d'ésser,  no  és  una  acció  heroica  i 
gloriosa,  no  pot  posar-se  en  la  categoria  de  les  coses  grans; 
és  un  accident  vulgar  i  sagnant,  si  la  considerem  amb  un 
criteri  materialista.  Però,  considerada  en  l'esfera  moral  on 
en  realitat  es  desenrotllà,  és  una  acció  sublim,  d'eterna  exem¬ 
plaritat  i  mereixedora  de  monuments  que  perpetuen  sa  me¬ 
mòria  en  les  vinents  generacions. 

Les  coses  són  segons  l'esperit  que  les  anima,  i  convé, 
estimats  fills,  considerar  quin  fou  l’esperit  d’aquella  memora¬ 
ble  jornada,  perquè  si  l’esperit  d'una  cosa  determina  l'excel- 
lència  d’ella,  tant  com  l’esperit  sia  més  elevat  i  sublim,  l'ac¬ 
ció  resultarà  més  gloriosa.  No  hi  ha  grandesa  major  que  la 
que  comunica  a  les  coses  i  a  les  accions  humanes  l’Esperit  de 
Déu.  El  llinatge  humà,  en  totes  les  llengües  de  la  terra,  quan 
vol  significar  una  cosa  o  una  acció  sublim,  qualifica  a  les  coses 
o  a  les  accions  de  divines;  i  és  de  tota  evidència  que  en  la 
victòria  del  Bruc,  l'aniversari  secular  de  la  qual  ara  va  a 
celebrar-se,  l'esperit  dels  vencedors  era  l’Esperit  de  Déu.  Com¬ 
batien  pels  grans  amors  del  llinatge  humà,  per  la  llibertat  de 
la  religió,  de  la  pàtria  i  de  la  família.  Sí  haguessin  com¬ 
batut  per  un  interès  material,  ara  al  cap  de  cent  anys  no 


LA  VICTÒRIA  DEL  BRUC 


391 


seria  oportú  exalçar  la  seva  memòria.  Una  grossa  ganàn- 
cia  és  agradable  i  útil,  però  a  ningú  li  acudirà  d’alçar  un 
monument  a  la  seva  memòria,  ni  de  dedicar-li  un  poema;  si 
l’havem  tinguda  una  ganància,  en  donarem  gràcies  a  Déu,  com 
un  pagès  n’hi  dóna  d'una  bona  collita,  o  un  marxant  afortu¬ 
nat  d’un  bon  negoci.  La  glòria  és  una  altra  cosa.  És  un  capital 
més  permanent  que  es  transmet  d’una  generació  a  l’altra,  és 
un  capital  incorruptible  i  d’eficàcia  tan  excel·lentíssima  que 
fins  fa  bé  als  mateixos  hereus  miserables;  les  grans  accions 
humanes,  aquelles  que  deixen  una  memòria  eterna,  tenen 
aquesta  immortal  prerrogativa  perquè  han  sigut  banyades 
d’una  virtut  divina. 

tQuí  de  vosaltres  no  sap  la  preparació  espiritual  de  la  ba¬ 
talla  del  Bruc? 

Les  memòries  i  les  tradicions  contemporànies  de  les  ciu¬ 
tats  de  Manresa  i  d'Igualada,  d'una  manera  molt  expressiva 
manifesten  com  l'esperit  religiós  fou  el  vent  sagrat  que  alçà 
el  remolí  impetuós  dels  sometents  que  deturaren  a  Montser¬ 
rat,  en  la  santa  muntanya  de  la  celestial  Patrona  de  Catalu¬ 
nya,  més  forta  que  els  exèrcits  en  ordre  de  batalla,  segons  la 
frase  bíblica,1  als  triomfants  exèrcits  de  Napoleó,  i  feriren 
mortalment  ses  àligues,  victorioses  de  l'Europa.  Els  manre- 
sans  és  clar  que  preparen  i  acumulen  medis  de  combat  i 
s'organitzen  per  a  la  protesta  armada;  però  també  acudeixen 
als  peus  de  Jesús  sagramentat,  i  els  seus  cors,  inflamats  d'es¬ 
perit  religiós,  adquireixen  l’ímpetu  irresistible  de  la  victòria; 
els  igualadins  giren  sos  ulls  envers  el  seu  Espòs  de  Sang,  qui 
inspira  aquell  amor  sublim  que  venç  fins  a  la  mort,  i  aleshores 
l’entusiasme  bèl·lic  els  porta  al  combat.  Les  dues  ciutats  pre¬ 
senten  una  verdadera  preparació  espiritual  de  la  batalla,  les 
devocions  predilectes  dels  seus  veïns  constitueixen  una  excita¬ 
ció  sublim  a  l'heroisme;  a  Manresa  els  Cossos  sants  dels  seus 
gloriosos  patrons,  la  Immaculada  Concepció  de  la  Verge  Ma- 


1.  Càntics,  VI,  3. 


392 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ria,  sa  dolça  i  antiga  protectora;  a  Igualada  el  seu  Sant  Crist, 
ple  de  prodigis,  són  dues  fonts  de  valor  invencible,  que,  jun- 
tant  les  dues  ciutats  amb  molts  altres  pobles  de  Catalunya,, 
constituiran  una  força  més  espiritual  que  física,  que  no  po¬ 
dran  resistir  les  tropes  del  famosíssim  i  invicte  emperador. 
I  perquè  ningú  pugui  negar  l’esperit  que  regia  a  aquella  gent 
heroica  dels  sometents,  ells  mateixos  es  simbolitzaren  en  les 
banderes  de  combat  que  portaven;  i  allà  en  el  Bruc,  dins  dels 
dominis  de  la  Verge  Santa  de  Montserrat,  entremig  del  furor 
bèl·lic  dels  combatents,  s’albiren  les  pacífiques  banderes  dels 
Cossos  sants  i  de  la  Concepció,  de  Manresa;  la  gloriosa  i  sag¬ 
nant  del  Sant  Crist,  d'Igualada,  foradada  per  les  bales;  la  dels 
Dolors,  de  la  vila  de  Sampedor,  i  altres,  perquè  si  la  proce¬ 
dència  dels  combatents  era  de  distintes  direccions,  l'esperit 
era  el  mateix,  l’Esperit  de  Déu,  qui  junta  als  homes  de  cor 
noble  i  els  vivifica  per  a  realitzar  les  empreses  altes  i  difícils 
i  necessàries  per  a  la  salvació  dels  pobles. 


IV 

ÉS  UNA  APOLOGIA  DE  LA  IGLÉSIA  I  DE  LES  BASES  SOCIALS 

I  ara,  en  la  present  Carta,  és  ocasió  de  fer-vos  notar,  carís- 
sims,  com  la  victòria  del  Bruc,  el  primer  aniversari  secular  de 
la  qual  anem  a  celebrar,  és  un  argument  indestructible  en 
contra  de  la  calúmnia  que  la  impietat  llença  contra  la  Iglésia, 
tractant-la  d'enemiga  de  la  Pàtria.  La  tirania  política  s'ha  val¬ 
gut  d'aquesta  calúmnia  per  a  perseguir  a  la  Iglésia,  i  des  de 
les  primitives  persecucions  de  la  Sinagoga  de  Jerusalem  i  dels 
emperadors  romans,  fins  a  la  persecució  actual  de  la  Repúbli¬ 
ca  francesa,  el  pretext  de  la  persecució  podem  dir  que  sem¬ 
pre  ha  sigut  l'acusació  de  que  la  Iglésia  era  enemiga  de  la 
Pàtria. 

Tots  els  qui  haveu  llegit  alguna  cosa  d’aquella  època  de 
la  guerra  de  la  Independència,  ja  sabeu  quins  eren  els  afran- 


LA  VICTÒRIA  DEL  BRUC 


393 


cesats  i  qui  foren  els  qui  tingueren  l'abnegació  d’ésser  com 
uns  màrtirs  de  la  Pàtria... 

Però  Nós,  caríssims,  en  la  present  Carta  no  volem  des¬ 
pertar  divisions  entre  els  ciutadans,  puix  la  nostra  missió 
és  de  pau,  i  estem  convençuts  de  que  la  pau  és  el  millor  de 
tots  els  dons  socials,  i  el  fi  al  qual  han  de  dirigir  la  seva 
conducta  política  tots  els  homes  de  bona  voluntat.  Els  ma¬ 
teixos  sometents,  qui  tan  gloriosos  se’ns  presenten  en  aquests 
dies  de  l’aniversari  secular  de  la  victòria  del  Bruc,  i  que 
constitueixen  una  institució  social  venerable  de  la  terra  cata¬ 
lana,  a  la  qual  el  país  deu  un  verdader  agraïment,  els  some¬ 
tents  catalans  porten  escrit  en  la  seva  bandera,  no  una  endre¬ 
ça  d’entusiasme  bèl·lic,  no  una  excitació  al  furor  patriòtic,  sinó 
un  lema  de  summa  serenitat,  l'emblema  de  la  perfecció  so¬ 
cial:  Pau,  pau  i  sempre  pau. 

El  record  solemne,  no  obstant,  d’un  fet  de  guerra  noble, 
just  í  obrat  en  legítima  defensa  de  lo  que  l'home  més  estima, 
de  la  religió,  de  la  pàtria  i  de  la  família,  com  és  la  victòria 
del  Bruc,  mereix  ésser  recordat  i  tema  de  comunicació  espi¬ 
ritual  entre  el  Prelat  i  els  fidels  cristians  que  aquell  ha  de 
dirigir  pel  camí  de  la  vida  en  tots  els  temps,  però  principal¬ 
ment  en  l'actual,  en  què  hi  ha  una  predicació  vehement  en 
contra  de  la  religió,  de  la  pàtria  i  de  la  família,  predicació 
de  despotisme  que  voldria  raure  de  la  societat  humana,  com 
si  fossin  males  herbes,  el  culte  i  la  Llei  de  Déu,  l’amor  a  la 
pàtria  i  el  deure  de  la  família.  Tots  vosaltres  sabeu  que  exis¬ 
teix  una  secta  poderosa  i  hàbil  que  amb  talent  treballa  primer 
per  a  debilitar  aquelles  creences,  sentiments  i  hàbits,  que  els 
titlla  de  perniciosos  a  la  societat  humana,  i  després,  quan  la 
secta  ha  arribat  a  apoderar-se  del  govern  de  les  nacions,  els 
persegueix  obertament;  i  els  doctors  de  la  secta  ensenyen  que 
són  coses  abominables  la  religió,  la  pàtria  i  la  família,  i  que 
deuen  fer-se  desaparèixer  de  la  societat,  puix  són  impediments 
de  la  felicitat  humana. 

Per  això  el  celebrar  en  commemoració  solemne  l’aniversa¬ 
ri  secular  de  la  victòria  del  Bruc  és  de  gran  oportunitat  i 


394 


J.  TORRAS  I  BAGES 

exemplaritat,  i  com  una  noble  protesta  en  contra  de  la  doc¬ 
trina  que  vol  destruir  !o  que  constitueix  la  base  de  l'ordre  i 
harmonia  de  la  societat.  La  victòria  del  Bruc  és  una  afirmació; 
i  la  doctrina  de  la  secta  anticristiana  que  avui  en  un  grau 
major  o  menor  domina  a  molts  esperits  que  es  creuen  lliures 
i  són  esclaus,  és  una  negació.  L'acció  heroica  del  Bruc  és  un 
sí  solemne  i  etern,  l’eco  del  qual  va  transmetent-se  de  gene¬ 
ració  en  generació;  un  sí,  una  afirmació  d’amor  a  la  llibertat 
de  la  religió,  de  la  pàtria  i  de  la  família,  segellada  amb  la 
pròpia  sang;  la  doctrina  de  la  secta  anticristiana  que  vol  abo¬ 
lir  de  la  societat  humana  a  Déu  i  dissoldre  la  pàtria  i  la  fa¬ 
mília  és  una  negació.  I  l’afirmació  significa  amor,  així  com  la 
negació  és  l'expressió  de  l’odi.  Aquell  qui  nega  a  Déu,  a  la 
pàtria  í  a  la  família,  quin  amor  pot  tenir?,  què  amarà? 

Per  això  avui  veiem  les  conseqüències  d’aquesta  doctrina 
de  negació  i  d’odi  que  es  tradueix  en  l'aspiració  de  la  secta 
anarquista,  que  vol  desfer  la  societat  i  pastar-la  segons  l'exem¬ 
plar  de  son  esquifit  enteniment,  com  un  terrissaire  fa  una 
gerra,  i,  per  tant,  més  que  mai  convé  avui  cridar  l’atenció 
sobre  els  fets  heroics  dels  nostres  passats,  qui  no  dubtaren 
en  donar  la  vida  en  defensa  de  la  llibertat  de  la  fe,  de  la  pଠ
tria  i  de  la  família,  és  a  dir,  del  dret  natural,  el  qual  consti¬ 
tueix  una  afirmació  sublim,  com  un  testimoni  robustíssim, 
semblant  als  dels  màrtirs  de  la  fe  catòlica,  en  favor  de  la 
veritat  social. 

Una  afirmació  pública  i  solemne  dels  fonaments  de  la  so¬ 
cietat,  com  és  la  celebració  solemne  de  l'aniversari  secular 
de  la  victòria  del  Bruc,  constitueix  un  culte  a  les  veritats 
fonamentals  de  la  vida  pública  dels  pobles,  un  homenatge 
d'honor  que  es  paga  a  la  naturalesa  humana;  i  quan  avui 
veiem  doctrines  socials  que  són  públicament  honorables  i,  no 
obstant,  constitueixen  pecats  contra  naturam,  els  qui  tenim 
per  ministeri  diví  el  deure  d'ajudar  als  homes  a  la  salvació, 
havem  de  sortir  a  la  defensa  de  la  naturalesa  humana  contra 
els  qui  li  han  perdut  tot  el  respecte  i  es  creuen  que  ells  li 
han  de  donar  una  nova  forma,  o  més  ben  dit,  que  li  han  de 


395 


LA  VICTÒRIA  DEL  BRUC 

treure  la  forma  que  espontàniament  ha  pres  baix  els  auspicis 
de  la  Providència  de  Déu,  i  a  l’impuls  dels  sentiments  i  prin¬ 
cipis  constitutius  de  l’home  a  qui  el  Criador  ha  fet  social. 

En  un  temps  de  negació  i  de  destrucció  com  és  el  nostre, 
convenen  les  nobles  afirmacions  i  l'impuls  constructiu.  Dient 
no,  no  es  fa  res.  Destruint  es  camina  cap  a  la  moral.  Els 
nostres  pares  en  la  victòria  del  Bruc  no  sols  afirmaren  solem¬ 
nement  els  grans  principis  de  religió,  pàtria  i  família,  sinó 
que  s’oposaren  com  un  mur  indestructible  al  torb  napoleò¬ 
nic,  que  era  una  passió  immensa  i  egoista  que  no  respectava 
el  dret  social  dels  pobles.  Ells  el  feren  recular,  posseïts  d’una 
enteresa  espiritual  que  els  sublima  i  difon  la  glòria  sobre  els 
seus  successors  i  descendents. 


V 

ÉS  EL  SÍMBOL  DE  L'ESPERIT  DE  CATALUNYA 

Per  vosaltres,  ciutats  de  Manresa  i  d’Igualada  i  pobles  dels 
respectius  districtes,  la  victòria  del  Bruc  és  una  executòria  de 
noblesa,  i  la  solemnitat  del  seu  primer  centenari  secular 
una  festa  de  família.  Per  cas  providencial  la  batalla  es  donà 
en  la  santa  muntanya  de  Montserrat,  baix  l'ombra  protecto¬ 
ra  de  la  Reina  de  Catalunya,  mare  i  advocada  de  nostre  po¬ 
ble,  resum  de  la  vida  espiritual  del  nostre  país  i  compendi 
dels  seus  goigs  més  íntims.  La  mare  resumeix  tota  la  vida 
de  la  família;  i  la  Verge  Maria,  en  l'advocació  de  Montserrat, 
resumeix  tota  la  vida  espiritual  de  la  família  catalana.  Les 
ciutats  de  Manresa  i  d'Igualada,  posades  als  costats  de  la  san¬ 
ta  muntanya,  tenen  la  més  alta  representació  de  Catalunya 
en  la  victòria  del  Bruc,  a  la  qual,  no  obstant,  contribuïren 
gran  nombre  de  veïns  d'altres  comarques.  Les  ciutats  de 
Manresa  i  d'Igualada,  a  les  quals  tant  estimem,  amb  ses  sim¬ 
bòliques  banderes  primegen  en  la  victòria,  ixen  per  sobre  dels 
demés.  L'activitat  d’esperit  que  distingeix  als  seus  habitants 


396 


J.  TORRAS  I  BAGES 

i  que  els  ha  impulsat  entre  els  primers  de  Catalunya  en  la  mo¬ 
derna  activitat  industrial,  vosaltres  que  us  distingiu  en  el 
treball  material  necessari  per  la  vida  humana,  complint  amb 
generositat  i  diligència  el  precepte  del  Senyor:1  «Menjaràs  el 
pa  amb  la  suor  de  ton  front»;  vosaltres  en  el  Bruc  demostrଠ
reu  un  cor  ample,  que  comprèn  i  junta  en  el  seu  amor  la  vida 
de  l’ànima  i  la  vida  del  cos,  i  que  sabeu  sacrificar-vos  i  donar 
la  vida  davant  de  l'ideal  de  la  vida  i  de  la  defensa  del  bé  social 
i  patriòtic. 

Aquests  principis  i  sentiments  de  pàtria  i  de  família  que 
foren  consagrats  en  la  batalla  del  Bruc  i  ungits  amb  la  sang 
dels  nostres  pares,  seran  eterns  en  el  món,  i  sempre  mouran 
l'estimació  i  l'admiració  dels  homes  de  bona  voluntat.  És 
clar  que  avui  les  heretgies  socials,  o  sia  antisocials,  que  bre¬ 
guen  per  a  destruir  el  dret  de  pàtria  i  de  família,  esborrant 
la  forma  essencial  de  la  societat  humana,  i  que  sens  dubte 
d'altra  banda  la  Providència  divina  es  val  d’elles  per  a  esten¬ 
dre  més  els  principis  cristians  de  la  fraternitat  i  de  la  igualtat 
essencial  entre  tots  els  homes  de  la  terra;  és  clar  que  aquestes 
heretgies  exerceixen  una  gran  influència  en  el  món,  i  que  han 
debilitat  els  sentiments  de  pàtria  i  de  família;  mes,  no  obs¬ 
tant,  havem  vist  en  el  nostre  temps  un  poble  d'insignificància 
política,  el  Transval,  lluitar  heroicament  per  la  seva  llibertat, 
per  la  pàtria  i  la  família,  i  aquest  poble  se  n'ha  dut  l'admira¬ 
ció  i  les  més  íntimes  simpaties  de  tot  el  món  civilitzat.  I  és 
perquè  l'heretgia  és  una  forma  transitòria,  i  els  principis  de 
pàtria  i  de  família  són  inherents  a  la  naturalesa  humana,  de  la 
qual  ningú  mai  podrà  esborrar-los,  fora  de  quan  els  pobles 
han  caigut  en  l'embrutiment. 

Ningú,  doncs,  podrà  mai  esborrar  la  memòria  de  la  vic¬ 
tòria  del  Bruc,  i  eternament  els  noms  de  Manresa  i  d’Iguala¬ 
da  es  juntaran  fraternalment  per  a  disfrutar  de  la  seva  glò¬ 
ria;  i  Nós,  representant  en  la  societat  d’un  principi  etern,  pare 


1.  Gènesi,  III,  19. 


LA  VICTÒRIA  DEL  BRUC 


397 


espiritual  per  destinació  providencial  dels  descendents  dels 
qui  abateren  la  supèrbia  napoleònica  i  afirmaren  el  dret  de  la 
pàtria,  juntem  el  nostre  cor  amb  el  vostre  en  la  celebració 
del  gloriós  jubileu  secular.  Que  les  banderes  de  la  Immacu¬ 
lada  Concepció,  dels  Cossos  sants  i  del  Sant  Crist,  YEspòs 
de  Sang,  continuïn  en  sos  respectius  pobles  la  gloriosa  tradi¬ 
ció  i  sien  el  símbol  de  l’esperit  popular  i  patriòtic.  La  tradició 
és  una  cadena  d’or  que  enllaça  les  diferents  generacions  d'un 
poble;  la  tradició  és  el  caràcter  i  distintiu  particular  de  la 
naturalesa  humana;  ni  els  àngels,  que  són  purs  esperits,  ni  les 
bèsties,  que  són  sols  materials,  poden  tenir  tradició.  Per  això 
trencar  la  tradició,  rebutjar  la  tradició,  mofar-se  de  la  tradició 
és  un  crim  de  lesa  humanitat.  La  civilització  no  és  altra  cosa 
que  un  patrimoni  espiritual  acumulat  per  una  sèrie  de  gene¬ 
racions,  és  a  dir,  per  la  tradició;  si  hi  hagués  algú  que  es 
gloriés  d'ésser  independent  de  la  tradició,  que  renegués  d'ella, 
seria  com  un  bord,  que  no  sap  de  qui  és  fill.  Nosaltres  sabem 
de  qui  som  fills  i  ens  gloriem  dels  nostres  pares,  i  desitgem 
seguir  els  seus  exemples  de  virtut  religiosa  i  patriòtica. 


VI 

Deprecació  a  la  Verge  de  Montserrat 

i  Reina  de  Catalunya,  mare  dolcíssima  del  nostre  poble, 
poderosa  advocada  de  la  nostra  terra!  jOh  Verge  Maria,  qui 
de  des  el  vostre  august  Palau  de  Montserrat  sou  la  dispensa¬ 
dora  de  les  gràcies  celestials!  A  Montserrat  convergeixen  els 
sentiments  i  les  forces  de  tots  els  catalans;  ets,  oh  santa  Mun¬ 
tanya  de  la  Pàtria,  un  sublim  aglutinant  d’esperits!  A  la  Pଠ
tria  li  diem  mare,  però  aquesta  mare  té  una  altra  Mare,  que 
és  la  gloriosa  i  sempre  humil  Verge  Maria.  Començà  sos  ofi¬ 
cis  maternals  envers  el  nostre  poble  quan  aquest  nasqué  en 
les  valls  pirinenques  a  Santa  Maria  de  Ripoll;  i  quan  complia 
l'edat  de  mil  anys,  a  Santa  Maria  de  Montserrat,  en  les  altures 


398 


J.  TORRAS  I  BAGES 


del  Bruc,  donà  una  sublim  empenta  al  geni  de  la  guerra,  a 
l'invicte  Emperador,  i  l'estimbà  en  l’avenc  de  la  derrota. 

Conserveu,  oh  Mare  i  celestial  Patrona,  el  vigor  al  nostre 
poble;  conserveu  la  unió  entre  tots  els  seus  fills;  pregueu 
per  tota  la  terra  catalana,  la  protecció  de  la  qual  teniu  enco¬ 
manada;  però  oïu  la  humil  pregària  del  vostre  servent,  qui 
fervorosament  us  recomana  als  seus  diocesans  qui  viuen  a 
l’ombra  de  Montserrat  i  baix  la  vostra  protecció  lluitaren  i 
venceren  en  la  batalla  del  Bruc.  Pregueu  perquè  d’aquests 
pobles  mai  desapareixi  l’esperit  immortalitzador  que  el  vostre 
fill  Jesús  infon  als  qui  creuen  en  la  seva  paraula  i  practiquen 
la  seva  doctrina,  i  alcanceu-los  les  divines  benediccions. 

I  com  a  penyora  de  les  benediccions  del  Senyor  que  sobre 
vosaltres  implorem  vos  enviem  afectuosament  la  Nostra  en 
nom  del  Pare,  f  del  Fill  t  i  de  l'Esperit  Sant  f.  Amén. 


Vic,  6  de  març  de  1908. 


EL  MES  DE  MARIA 
I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES* 


Sumari 

I.  Els  miracles  de  Lourdes. 

II.  La  Verge,  destructora  de  totes  les  heretgies. 

III.  Misteri  tancat  en  el  triomf  d’una  Dona. 

IV.  Insuficiència  humana  per  a  salvar-nos. 

V.  Lourdes  és  una  apologia  de  la  Mare  de  Déu. 

VI.  Manera  de  celebrar  el  jubileu. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau 
en  Nostre  Senyor  Jesucrist. 

Gaude,  Maria  Virgo,  cunctas  haereses  sola  intere- 
misti  in  universo  mundo . 


*  Convit  a  la  celebració  del  Mes  de  Maria  en  l'amversari  cinquantè 
de  les  aparicions  de  la  Verge  a  Lorda,  en  el  qual  s’estengué  a  l’Església 
universal  l'ofici  canònic  de  l’Aparició  de  la  Verge  Immaculada.  És  datat 
del  18  de  març  del  19^0.^ 


400 


J.  TORRAS  I  BAGES 

«Alegreu-vos,  Verge  Maria,  que  Vós  sola  haveu  ex¬ 
tingit  totes  les  heretgies  cn  tot  el  món.» 

(Ex  Officio,  B.  M.  V.) 


\ 


1 

Els  miracles  de  Lourdes 


Aquest  any  el  mes  de  maig  s'ha  de  celebrar  amb  especial 
devoció.  És  el  Jubileu  dels  cinquanta  anys  de  les  aparicions 
de  la  Immaculada  Verge  Maria  a  la  pastoreta  de  Lourdes,  i 
la  santa  Iglésia,  per  ministeri  del  Summe  Pontífex,  acaba 
d’ordenar  a  tot  el  món  catòlic  que  cada  any  la  sagrada  litúr¬ 
gia  en  la  Missa  i  en  el  diví  Ofici  celebri  aquelles  admirables 
aparicions  de  Maria  Immaculada,  seguides  de  gran  nombre 
de  miracles  que  han  despertat  en  tot  el  món  una  devoció 
particular  a  aquell  lloc  escollit  per  Nostra  Senyora  per  ésser- 
hi  venerada.  El  manament  del  Sant  Pare  de  celebrar-se  per 
tot  el  món  la  Missa  i  l'Ofici  de  l’aparició  de  Lourdes,  ve  a 
ésser  com  una  solemne  consagració  d’aquell  fet  sobrenatural 
que  té  una  significació  admirable. 

Aquestes  aparicions  i  aquests  miracles  no  s'han  efectuat 
en  un  temps  antic,  ni  en  un  país  senzill  i  crèdul,  sinó  que  són 
del  nostre  temps,  i  han  succeït  enmig  de  la  nació  del  món 
més  incrèdula  i,  de  consegüent,  més  lleugera,  i  amiga  de 
mofar-se  de  tot  allò  que  no  veu  amb  sos  ulls  i  no  toca  amb 
les  seves  mans.  Per  això  la  condescendent  providència  de 
Déu  ha  volgut  que  succeïssin  miracles,  aparicions  i  altres  fets 
sobrenaturals  davant  de  tothom,  de  manera  que  el  públic 
els  ha  vist  amb  sos  propis  ulls  i  els  ha  tocat  amb  ses  pròpies 
mans,  fins  al  punt  de  que  aquests  miracles  obrats  per  inter¬ 
cessió  de  la  Immaculada  Verge  Maria,  Déu  els  ha  donat  en 
espectacle  a  grans  multituds  humanes,  acudides  a  Lourdes 
no  sols  de  diverses  parts  de  la  França,  sinó  també  de  diver¬ 
ses  parts  de  la  terra. 


401 


EL  MES  DE  MARIA  I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES 

Avui  no  hi  ha  ningú  catòlic,  heretge  o  incrèdul,  qui  no 
hagi  de  confessar  que  a  Lourdes,  i  per  medi  de  la  invocació 
de  la  Verge  Maria,  s'hi  han  obrat  miracles,  o  sia,  que  Déu 
ha  manifestat  el  seu  poder,  no  de  la  manera  que  es  demostra 
sempre  en  el  govern  del  món,  sinó  de  maneres  excepcionals  i 
inexplicables,  obrant  prodigis  i  meravelles. 

De  consegüent,  davant  d'aquests  fets  meravellosos  tothom 
ha  de  reflexionar,  i  el  catòlic  ha  de  venerar  amb  més  devoció 
a  aquella  Immaculada  Senyora  i  Mare  de  misericòrdia,  a  qui 
invoquem  com  intercessora  de  totes  les  necessitats  de  la  vida; 
i  durant  el  pròxim  mes  de  maig,  el  mes  de  Maria,  que  el  poble 
cristià  dedica  a  Nostra  Senyora,  en  el  present  any  jubilar,  re¬ 
cordant  les  aparicions  i  els  miracles  de  Lourdes  que  consti¬ 
tueixen  potser  les  manifestacions  més  grandioses  d'ordre  so¬ 
brenatural  amb  què  Déu  ha  glorificat  a  Maria  des  de  que 
existeix  en  el  món  la  Iglésia  catòlica,  en  aquest  any  jubilar 
de  les  aparicions  de  Lourdes,  Nós  voldríem  que  en  el  cor 
de  tots  els  nostres  diocesans  el  foc  sagrat  de  la  devoció  a 
Maria  Santíssima  es  multipliqués,  de  manera  que  la  nostra 
vida  quedés  purificada,  i  l’amor  de  germans  que  hem  de 
tenir-nos  tots  els  qui  som  redimits  per  la  sang  de  Jesucrist  es 
fes  més  íntim,  suau  i  pràctic,  a  l’objecte  de  que  els  qui  viuen 
en  les  tenebres  de  la  incredulitat,  els  gentils  moderns,  com  els 
gentils  antics,  al  veure  l’amor  que  ens  professem  els  cris¬ 
tians,  haguessin  de  dir:  Mireu  com  s’estimen  els  uns  als  altres. 
Precisament  la  festa  de  Maria  en  el  mes  de  maig  és  anomena¬ 
da  festa  de  la  Mare  de  l’Amor  Hermós,  i  l'amor  hermós  és 
pur,  és  tendre  i  suau,  és  immens,  s’estén  més  que  les  immensi¬ 
tats  de  la  mar,  traspassa  la  mar  i  les  muntanyes,  i  junta  els 
cors  dels  homes  de  tota  la  terra  per  separats  que  estiguin  els 
uns  dels  altres. 

L’objecte,  doncs,  de  la  present  Carta,  estimats  diocesans, 
que  vos  escrivim  en  atenció  al  pròxim  mes  de  maig,  o  mes  de 
Maria,  i  amb  motiu  del  jubileu  de  les  aparicions  i  miracles 
de  la  Verge  Immaculada  a  Lourdes,  és  la  multiplicació  i  puri¬ 
ficació  i  enfervoritzament  de  la  vida,  proposant  a  la  vostra 


26 


402 


J.  TORRAS  I  BAGES 


cristiana  consideració  la  significació  i  la  finalitat  dels  fets  me¬ 
ravellosos  passats  ara  fa  cinquanta  anys,  i  el  ressò  i  resplen¬ 
dor  dels  quals  encara  dura.  Perquè  Maria  és  Estrella,  segons 
d’ella  canta  la  Iglésia,  i  Estrella  magnífica  que  des  de  Lour¬ 
des  despedeix  una  immensa  resplendor,  il·luminant  tot  l’horit¬ 
zó  de  la  Cristiandat. 

Els  prodigis  i  miracles,  diu  l'apòstol  Sant  Pau,  són  pels 
infidels,  pels  qui  no  creuen.  Els  qui  tenim  la  sort  de  posseir 
el  do  sobrenatural  de  la  fe  no  tenim  necessitat  de  miracles;  la 
fe  il·lumina  la  nostra  intel·ligència,  i  ens  aclareix  els  grans  mis¬ 
teris  de  la  vida  i  de  l'eternitat,  i  posa  en  dolcíssima  relació 
el  nostre  esperit  amb  Déu.  Demanar  miracles  suposa  falta  de 
fe,  perquè  la  fe  és  superior  als  miracles,  puix  el  miracle  és 
fill  de  la  fe,  perquè  la  fe  és  necessària  per  a  posar-se  en  comu¬ 
nicació  amb  Déu,  de  manera  que  quan  falta  la  fe  l’home  i 
Déu  no  es  poden  entendre.  Per  això  sense  la  fe  és  impossible 
salvar-se,  perquè  sense  ella  no  podem  ésser  amics  de  Déu;, 
és  el  primer  grau  i  el  fonament  de  l’amistat.  De  dos  dels 
quals  l’un  no  creu  en  l'altre,  mai  direm  que  són  amics.  Als 
amics  no  se’ls  demana  proves,  i  és  injúria  solament  el  dema- 
nar-les.  D'aquí  és  que  el  qui  demanés  a  Déu  miracles  l'inju¬ 
riaria,  i  el  mateix  Jesucrist  se  n’enfadava  i  apostrofava  dura¬ 
ment  als  qui  n’hi  demanaven.  Nosaltres  l’hem  de  deixar  fer  i 
adoiar  la  seva  santíssima  providència,  que  obra  prodigis  quan 
plau  a  la  seva  sapientíssima  i  amorosíssima  voluntat. 

Les  aparicions  de  Lourdes  i  la  multiplicació  de  miracles 
que  en  aquell  santuari  de  Maria  l'omnipotèncía  divina  ha 
obrat  en  nostres  dies,  tenen  una  significació  d'una  banda  tris¬ 
ta  i  d'altra  consoladora.  És  clar  que  aquells  miracles, seguint 
la  màxima  de  Sant  Pau,  que  diu  que  els  miracles  són  pels 
infidels,  és  a  dir,  pels  qui  no  tenen  fe,  aquells  miracles  supo¬ 
sen,  com  és  la  veritat,  que  la  impietat  s’ha  apoderat  d’una 
part  de  la  França,  com  també  d'altres  nacions,  entre  elles  la 
nostra  mateixa;  però  Déu,  amb  la  seva  inefable  misericòrdia, 
no  vol  abandonar  a  la  perdició  als  homes,  sinó  que,  valent-se 
de  medis  extraordinaris  i  meravellosos,  vol  despertar  a  les 


F.L  MES  DE  MARIA  I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES 


403 


ànimes  dormides  i  conduir-les  altra  vegada  a  la  fe  i  amor  de 
Jesucrist,  únic  Salvador  nostre. 


II 

La  Verge,  destructora  de  totes  les  heretgies 

I  al  fer  instrument  de  les  seves  misericòrdies  a  la  Verge 
Maria,  i  a  l'obrar  per  intercessió  d'aquesta  celestial  Senyora 
multitud  de  miracles,  Déu  continua  dins  de  la  Iglésia  catòli¬ 
ca  regint  el  Cristianisme,  com  l’ha  regit  de  des  el  principi,  amb 
una  intervenció  gloriosa  de  la  Verge  humil  i  castíssima  de 
Natzaret,  qui  encarnà  en  ses  entranyes  al  Verb  etern.  Ella  és 
la  qui  ha  solucionat  totes  les  grans  crisis  del  Cristianisme, 
perquè  Ella  fou  la  qui  solucionà  la  gran  crisi  de  la  Humani¬ 
tat,  esclava  del  pecat,  quan  portà  al  món  al  Salvador;  perquè 
totes  les  crisis  que  passa  la  nostra  divina  religió  no  són  altra 
cosa  que  la  reproducció  d'aquella  primitiva  i  eterna  crisi,  el 
pecat,  que  pugna  per  a  esclavitzar  a  l’home,  anul·lant  la  grଠ
cia  divina,  que  portà  al  món  Jesús,  nostre  dolcíssim  Senyor. 

Així  veiem,  en  els  primers  segles  de  la  Iglésia  catòlica,  que 
aquella  gran  heretgia  de  l’arrianisme,  molt  semblant  a  les 
heretgies  modernes,  perquè  totes  igualment  pretenen  negar 
d’una  manera  més  o  menys  descoberta  la  divinitat  de  Nostre 
Senyor  Jesucrist,  reduint-lo  a  un  pur  home,  per  més  que  pro¬ 
clamen  les  seves  excel·lències;  doncs  aquella  heretgia  multi¬ 
forme  de  l’arrianisme  que  s’havia  apoderat  de  la  major  part 
de  la  cristiandat  i  tenia  per  defensors  a  emperadors  i  reis,  és 
a  dir,  als  governs  de  les  nacions,  aquella  heretgia  fou  vençuda 
per  Maria,  quan  a  Efès,  condemnat  l'heresiarca  Nestori,  sus¬ 
tentador  d'una  nova  forma  del  vell  error  condemnat,  fou  pro¬ 
clamada  la  celestial  Senyora  Mare  de  Déu;  i  al  proclamar  a 
Maria  Mare  de  Déu,  és  clar  que  de  nou  Jesucrist  fou  proposat 
als  fidels  cristians  com  Déu  i  home  verdader.  I  aquesta  pro¬ 
clamació  de  la  fe  catòlica  i  condemnació  de  l'heretgia,  solem- 


404 


J.  TORRAS  I  BAGES 

nïtzada  pels  Pares  del  Concili,  qui  sortiren  pels  carrers  de  la 
ciutat  aclamant  amb  devot  entusiasme  a  Maria  Santíssima,  fou 
una  victòria  d’aquesta  celestial  Senyora.  Fou  una  altra  demos¬ 
tració  del  vaticini  del  Gènesi,  quan,  parlant  profèticament  de 
la  Dona  que  havia  d'engendrar  en  ses  entranyes  al  Fill  de  Déu, 
i  dirigint-se  al  Pare  de  la  mentida,  Satanàs,  inspirador  de  totes 
les  heretgies,  li  digué:  «Aquesta  et  trencarà  el  cap.» 

I  quan  l'esperit  herètic  altra  vegada  es  multiplicà,  i  la 
confusió  i  desordre  i  corrupció  i  ignorància  s'havien  apoderat 
d'una  gran  part  de  la  societat  cristiana,  i  pretenien  els  heret¬ 
ges  esborrar  molts  dels  dogmes  de  la  fe  catòlica,  tots  sabem, 
caríssims,  que  Déu  envià  al  món  al  gloriós  Pare  Sant  Domingo 
de  Guzmàn,  qui,  inspirat  per  la  Verge  Maria,  predicà  la  de¬ 
voció  del  Santíssim  Rosari;  i  les  piadoses  oracions  dels  cris¬ 
tians,  les  devotes  Avemaries  que  eixien  del  cor  i  de  la  boca 
dels  amants  de  Maria  Santíssima,  foren  les  armes  espirituals 
que  enderrocaren  l’heretgia,  purificaren  els  costums  i  resta¬ 
bliren  l’ordre  i  la  pau  entre  les  cristians,  i  fou  la  Verge  Maria 
reconeguda  per  reina  altra  vegada;  trencà  el  cap  de  la  ser¬ 
pent  infernal,  l’esperit  herètic  qui,  com  la  serp,  s'esmuny  amb 
summa  suavitat  i  penetra  traïdorament  en  el  cor  dels  cristians 
per  a  enverinar  la  seva  vida  i,  apartant-los  de  Déu,  portar-los 
a  la  mort  eterna. 

I  quan  Luter,  insubordinant  a  un  gran  nombre  de  pobles 
catòlics  i  avalotant  a  tota  la  cristiandat,  trencà  la  unitat  de 
la  fe  divina,  i  s'insolentà  contra  el  Vicari  de  Jesucrist,  el 
Romà  Pontífex,  successor  de  Sant  Pere,  i  blasfemà  contra  el 
culte  que  els  catòlics  tributem  a  la  Verge  Maria,  Mare  dol- 
císsima  de  nostre  Redemptor,  aleshores  revisqué  amb  major 
força  la  devoció  a  la  Immaculada  Senyora,  i  ja  de  des  el  Con 
cili  de  Trent,  reunit  per  a  condemnar  les  heretgies  de  Luter  i 
dels  seus  deixebles  i  col·laboradors,  es  va  accentuant  l’eterna 
creença  en  la  Immaculada  Concepció  de  Maria  Santíssima;  la 
ciència  catòlica  va  posant  en  evidència  aquesta  excelsa  prer¬ 
rogativa  amb  què  l’Etern  enriquí  a  la  Dona  que  escollí  per 
Mare  del  seu  Fill  unigènit,  i  quan  el  principi  generador  de 


405 


EL  MES  DE  MARIA  I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES 

l'heretgia  luterana,  s'estenia  entre  els  pobles  adherits  a  la  fe 
catòlica,  el  papa  Pius  IX,  de  santa  memòria,  aplaudint-lo  tot 
el  món  verdaderament  cristià,  proclamà  a  Maria  Santíssima 
exempta  de  la  taca  original  que  inficiona  a  la  naturalesa  hu¬ 
mana,  i  concebuda  en  gràcia;  i  aquest  decret  declarant  la 
summa  excel·lència  i  santedat  de  Maria  Santíssima  fou  acatat 
en  tota  la  terra  pels  verdaders  cristians,  essent  la  contrapo¬ 
sició  de  la  confusió,  desordre  i  anihilació  de  l’heretgia  lute¬ 
rana,  que  està  ja  en  les  seves  darreries.  Altra  vegada  Maria 
ha  trencat  el  cap  de  la  traïdora  heretgia,  que  cerca  la  perdi¬ 
ció  eterna  del  nostre  llinatge  humà. 

Mes  el  poder  sobrenatural  de  Maria  Santíssima,  el  seu 
domini  sobre  l'esperit  dels  homes,  la  seva  influència  de  reina, 
la  seva  força  poderosa  com  un  exèrcit  en  ordre  de  batalla  1 
en  contra  de  l’exèrcit  de  Satanàs,  avui  tan  poderós  en  el 
món,  i  que  amenaça  destruir  el  regne  de  Déu  a  la  terra,  po¬ 
ques  vegades  s’ha  vist  d’una  manera  tan  manifesta,  tan  evi¬ 
dent,  com  en  les  aparicions  i  en  els  miracles  de  Lourdes,  quan 
la  celestial  Senyora  digué  a  la  Bernardeta:  «Jo  sóc  la  Im¬ 
maculada  Concepció.» 

La  definició  del  dogma  de  la  Concepció  Immaculada  de 
Maria,  la  proclamació  d'aquest  misteri  que  enclou  en  si  els 
grans  misteris  de  la  religió  cristiana  i  que  significa  una  lliçó 
d’humilitat  a  la  supèrbia  humana,  tan  desfrenada  en  els  temps 
moderns,  en  què  l’home  vol  sobreposar-se  a  Déu  i  no  li  vol 
rendir  la  seva  migrada  intel·ligència,  aquesta  lliçó  d'humilitat 
que  es  desprèn  del  dogma  de  la  preservació  que  disfrutà 
Maria  de  la  taca  original  pecaminosa  que  ha  alterat  a  tot  el 
nostre  llinatge,  i  que,  de  consegüent,  significa  que  els  homes 
som  esclaus  del  pecat,  i  que  per  nosaltres  mateixos  no  ens 
podem  desfer  d'aquesta  esclavitud,  posa  a  la  gloriosa  i  sempre 
humil  Verge  Maria  de  front  a  la  superba  impietat  humana, 
que  es  pensa  que  amb  el  dit  pot  tocar  al  cel,  i  mou  una 


1.  Càntics,  VI,  3. 


406 


J.  TORRAS  I  BAGES' 


rebel·lió  contra  Déu,  a  qui  no  vol  subjectar-se.  La  Verge  Maria, 
doncs,  en  el  dogma  de  sa  Concepció  Immaculada  és  la  qui  en 
si  mateixa  assumeix  la  força  de  Déu,  amb  una  suavitat  inefa¬ 
ble,  contra  la  força  de  la  corrupció  i  de  la  malícia  humana,  o 
sia,  contra  l’heretgia.  Ella  és  la  força  del  catolicisme  i  la  pe¬ 
nyora  de  ses  victòries  sempiternes.  \ Quina  força  més  especial 
la  del  catolicisme!  Déu  no  ha  volgut  expressar-la  ni  en  el  po¬ 
der  dels  exèrcits,  ni  en  l’eficàcia  de  l’eloqüència,  ni  en  els 
arguments  de  la  filosofia:  Déu  ha  volgut,  per  a  confusió  de 
la  supèrbia  humana,  constituir  la  força  de  la  Iglésia  catòlica 
en  una  Dona.  Ella  és  la  gran  triomfadora.  I  la  Iglésia,  agraï¬ 
da,  li  canta:  «Alegreu-vos,  Verge  Maria;  Vós  sola  haveu  extir¬ 
pat  totes  les  heretgies  en  tot  el  món.» 


III 

Misteri  tancat  en  el  triomf  d’una  Dona 

I  aquest  fet  real,  històric,  de  l’extirpació  de  les  heretgies 
per  la  influència  de  Maria  Santíssima;  aquest  fet  evident  en 
la  història  de  la  Iglésia  catòlica;  aquest  misteri  i  aquest  pro¬ 
digi  d’una  Dona  que  en  els  segles  antics  ha  dissipat  les  doc¬ 
trines  herètiques  de  les  escoles  filosòfiques,  i  ha  desfet  els 
plans  d’impietat  de  les  sectes  polítiques,  i  purificat  l’horitzó 
de  la  humanitat  d’errors,  de  corrupció  i  de  malícia,  i  escam¬ 
pat  una  influència  suavíssima  de  fraternitat  entre  els  homes, 
i  engendrat  l’amor  com  un  glutinum  poderosíssim  per  a  jun- 
tar  suaument  a  tot  el  nostre  llinatge;  aquest  misteri  d  aquesta 
Dona,  sentit  no  solament  pels  catòlics,  sinó  fins  també  pels 
mateixos  heretges  qui  avui  s’enyoren  de  la  Mare  celestial  i 
altra  vegada  la  reclamen,  aquest  misteri  no  és  altra  cosa  que 
la  realització  d’aquella  llei  misteriosa  predicada  per  Nostre 
Senyor  Jesucrist  quan  deia  que  Déu  escollia  lo  dèbil  per  a 
confondre  lo  fort. 


EI.  MES  DE  MARIA  I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES 


407 


I  aquesta  antinòmia,  que  és  llei  essencial  del  catolicisme  i 
substància  de  la  seva  vida,  aquesta  força  del  misteri  de  la 
Dona,  la  dona  esca  del  pecat  i  principi  de  salvació,  la  dona 
que  ens  fa  esclaus  de  Satanàs  i  que  ens  proporciona  l'excels a 
dignitat  de  fills  de  Déu,  la  dona  que  ha  produït  tantes  pertor¬ 
bacions  i  deliris  en  la  història  humana,  la  dona  també  en  la 
persona  de  la  Immaculada  Verge  Maria  ens  ha  portat  la  dig¬ 
nitat,  l'alegria  i  la  salvació. 

La  humanitat  caigué  per  una  dona,  i  una  altra  dona  és 
destinada  a  glorificar-la.  L’ateisme  i  la  impietat  de  la  França 
es  personificaren  en  una  dona  en  la  profanació  del  Santuari  de 
París  durant  la  gran  revolució;  i  la  mateixa  França  i  tot  el 
món  han  vist  a  Lourdes  la  Dona  admirable,  mare  espiritual 
del  llinatge  dels  redimits,  manifestant-se  en  aparicions  i  mi¬ 
racles  com  un  remei  contra  l'ateisme  i  la  impietat,  com  un 
medi  sobrenatural  que  Déu  envia  al  món  modern  per  a  tornar 
als  homes  al  jou  suavíssim  de  Jesucrist,  que  dóna  la  pau  i  el 
consol  en  la  vida  present  i  la  plena  felicitat  en  la  vida  eterna. 

Potser  a  algú,  il·lusionat  per  la  ciència,  per  la  filosofia  o 
més  ben  dit  per  la  nadiua  supèrbia  humana,  li  semblarà  una 
paradoxa  devota  això  de  que  la  Verge  Maria,  per  medi  d'a¬ 
paricions  i  miracles,  hagi  de  conquerir  els  esperits,  i  tornar 
al  camí  de  salvació  a  la  multitud  d'homes  qui  s’han  apartat 
de  la  fe  de  Jesucrist  i  s’han  deixat  seduir  per  l’heretgia,  avui 
tan  estesa.  I,  no  obstant,  és  un  fet  històric,  com  havem  ja 
indicat,  que  les  crisis  espirituals  que  ha  passat  la  Iglésia  to¬ 
tes  han  sigut  vençudes  per  la  mediació  de  la  gloriosa  i  sem¬ 
pre  humil  Verge  Maria.  Això  en  l'ordre  públic;  perquè  en 
quant  a  l'ordre  personal  i  concret,  és  a  dir,  en  quant  a  la 
història  interna  de  cada  home  particular  qui,  allunyat  de  Je- 
sucríst,  després  s’hi  ha  tornat  a  acostar,  tots  vosaltres  sabeu, 
caríssims,  que  en  aquestes  batalles  que  passen  per  l’interior  de 
l’home,  la  victòria  quan  sempre  la  decideix  la  intervenció  mís¬ 
tica  de  nostra  celestial  Mare  la  Immaculada  Verge  Maria.  Ja 
no  seria  Mare  del  llinatge  dels  redimits  si  no  tenia  aquesta 
influència  en  els  actes  interns  de  l'home  que  el  regeneren,  que 


408 


J.  TORRAS  I  BAGES 


el  fan  fill  de  Déu  per  adopció;  ja  no  fóra  reina  de  tots  els 
sants,  com  la  proclama  la  Iglésia,  i  amb  aquest  títol  la  vene¬ 
rem  precisament  en  el  mes  de  maig,  que  li  està  consagrat;  la 
no  fóra  reina  de  tots  els  sants  si  no  exercia  la  dolça  jurisdic¬ 
ció  de  l'amor  sobre  tots  aquells  elegits  qui  han  de  formar 
la  Iglésia  de  l'eternitat,  el  regne  de  la  glòria. 


IV 

Insuficiència  humana  per  a  salvar-nos 

Els  pares  i  els  doctors  de  la  Iglésia  addueixen  com  una 
explicació  del  per  què  Nostre  Senyor  Jesucrist  va  escollir  per 
apòstols,  és  a  dir,  per  propagandistes  de  la  nostra  santa  reli¬ 
gió,  a  uns  quants  homes  sense  lletres,  de  baixa  mà,  sense 
influència  ni  social  ni  política,  l’evitar  que  mai  es  pogués  pen¬ 
sar  que  la  religió  cristiana  i  la  seva  propagació  admirable  pel 
món  era,  en  efecte,  un  resultat  del  poder  de  la  ciència,  de  la 
riquesa  o  de  la  política,  que  són  les  principals  forces  del 
món.  Va  voler  la  divina  Sabiduria  reservar-se  a  si  mateixa  la 
religió,  filla  de  Déu,  perquè  mai  pogués  creure's  que  era  filla 
de  la  terra.  En  sos  inefables  secrets  ha  permès  que  la  religió 
en  el  món  fos  quasi  constantment  perseguida,  a  fi  de  fer 
més  evident  que  Ell,  l’Etern,  la  sosté  amb  la  seva  mà  contra  les 
envestides  de  la  tirania  política,  contra  els  arguments  de  l'he¬ 
retgia,  o  contra  el  furor  popular  encès  pels  enemics  de  Jesu¬ 
crist.  Ha  volgut  que  el  llinatge  humà  presenciés  totes  les  pas¬ 
sions  enverinades  contra  el  jou  suavíssim  de  l’Evangeli,  i  que 
els  forts  de  la  terra  s'alçaven,  com  pronosticà  David,  per  a 
trencar  aquest  jou,  i  que  aquests  forts  quedaven  dissipats 
com  la  pols,  que  una  ventada  se  l'emporta,  perquè  els  homes 
vegin  que  tot  lo  humà  és  flac  i  transitori;  sols  lo  diví  és  fort 
i  etern,  i  aquest  jou,  que  fa  tantes  centúries  treballen  per  a 
trencar,  és  un  jou  sempitern,  que  els  homes  sempre,  en  totes 


EL  MES  DF.  MARTA  I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES 


409 


les  èpoques,  cercaran  per  a  trobar  la  rectitud,  la  suavitat,  la 
veritat  i  la  dolçura  de  la  vida. 

I  ha  volgut  el  mateix  Déu  i  Senyor  nostre,  que  és  el  ma¬ 
teix  el  Déu  de  la  religió  que  el  Déu  de  les  ciències,  que  aquestes 
ses  criades  no  tinguessin  mai  la  consideració  de  filles,  sinó 
de  serventes  de  la  seva  filla,  que  és  la  religió  sagrada  enviada 
al  món  per  a  regir  i  governar  i  encaminar  als  fills  d'Adam 
per  les  vies  de  la  salut  i  de  la  pau  envers  la  pàtria  eterna 
per  la  qual  els  homes  sospirem.  I  quan  les  ciències,  serventes 
de  Déu,  s’han  ensuperbit  i  fetes  rebels  contra  la  religió,  han 
volgut  bescantar-la  i  fer-la  perdre  del  cor  dels  homes,  i  elles 
s’han  gloriat  de  si  mateixes,  i  s’han  presentat  dient  que  valien 
més  que  la  religió,  i  que  elles  havien  de  suplir-la  pel  bé  dels 
homes,  aleshores  Déu  ha  permès  que  caiguessin  en  els  ma¬ 
jors  torpiments,  que  s'enredessin  en  ses  pròpies  teories  i  ar¬ 
ribessin  a  totes  les  ignomínies  i  desordres,  i  a  constituir  elles, 
que  són  al  món,  pel  bé  del  nostre  llinatge,  un  perill  i  una 
font  de  rebaixaments  i  de  dissolució  pels  homes.  Així  avui 
veiem  la  filosofia  política  i  les  ciències  convertides  en  ins¬ 
truments  de  relaxació  social  i  en  alcavotes  de  grans  delictes 
i  crims. 

Gran  cosa  és  la  filosofia,  gran  cosa  és  la  ciència,  gran  cosa 
és  l’art,  i  la  Iglésia  a  tots  tres  els  tracta  com  fills  i  els  cria 
dins  de  sa  casa,  i  vol  que  en  les  seves  doctrines  els  sacerdots 
sien  instruïts,  es  delecta  en  sos  castos  plaers,  i  se  serveix  de 
la  ciència,  de  la  filosofia  i  de  l'art  com  a  medis  per  a  pagar  a 
Déu  el  tribut  d'adoració  que  els  homes  li  devem,  i  els  ama 
amb  maternal  complaença;  però  no  pot  consentir  que  vullen 
usurpar  el  lloc  de  la  religió,  filla  del  cel.  Les  ambicions  són 
il·lusions;  i  creure’s  que  la  ciència  humana  ha  d'arribar  un 
dia  a  suplir  a  la  fe  divina  és  una  il·lusió  de  la  nostra  època, 
com  ho  fou  d'altres  èpoques  la  pedra  filosofal  o  aquella  quin¬ 
ta  essència  que  es  creien  havia  de  fer  als  homes  immortals 
preservant-los  de  la  mort. 

La  Iglésia  és  enemiga  de  totes  les  supersticions,  i,  de  con¬ 
següent,  és  contrària  també  a  la  superstició  de  la  ciència,  que 


410 


J.  TORRAS  I  BAGES 


avui  domina.  La  superstició  consisteix  en  atribuir  a  les  coses 
humanes  virtuts  divines,  i  la  Iglésia,  mestra  de  veritat,  contra¬ 
ria  aquestes  fetilleries  que  encisen  als  homes  mentre  dura  la 
seva  moda,  i  a  cada  cosa  només  li  vol  reconèixer  lo  que  és 
propi  de  la  seva  naturalesa,  i  a  les  coses  humanes  les  ama, 
les  fomenta  i  se'n  serveix  com  de  dons  de  l'Altíssim;  però 
posseïdora  d'una  vida  superior,  les  troba  insuficients  i  ensenya 
que  necessiten  un  complement,  complement  que  Déu  ha  co¬ 
municat  als  homes,  primer  pels  profetes  i  després  per  son 
Verb  etern,  que  vingué  al  món  per  a  il·luminar-lo  amb  una 
llum  admirable. 

I  en  prova  d’aquesta  insuficiència  humana  que  ensenya  la 
santa  Mare  Iglésia  hi  ha  l'argument  de  que  la  ciència  mai  ha 
restaurat  cap  home.  La  pedagogia  cristiana  usa  l'estudi  com 
un  medi  moralitzador:  l'aplicació  d'un  jove  és  una  garantia 
de  virtut;  la  peresa,  segons  el  catecisme  de  la  Doctrina  cristia¬ 
na,  és  un  pecat  capital,  i,  de  consegüent,  la  diligència  del 
treball  és  un  instrument  de  perfecció  humana,  i  el  treball 
de  l'esperit,  la  ciència,  és  un  instrument  superior  de  perfec¬ 
ció.  Però  tot  instrument  ha  d'ésser  manejat,  i  la  seva  eficàcia 
és  favorable  o  desfavorable,  segons  la  mà  qui  el  maneja  o 
l'esperit  qui  el  dirigeix.  La  coexistència  de  dos  esperits  sobre 
la  terra,  de  dos  esperits  contraris  és  evident,  i  això  explica 
la  lluita  perdurable.  Són  dos  esperits  irreconciliables  i  uni¬ 
versalment  reconeguts,  i  a  tot  arreu  anomenats  l'un  bé  i 
l'altre  mal.  Una  força  per  a  ésser  verdaderament  restaurado¬ 
ra,  ha  d’arribar  a  la  substància,  i  la  ciència  no  arriba  a  la 
substància  humana;  sols  la  finesa  de  l'esperit  arriba  a  la  subs¬ 
tància  humana,  a  aquelles  conjuntures  de  l'ànima  i  del  cos 
de  què  parla  l’apòstol  Sant  Pau.  La  ciència  es  queda  pel  de¬ 
fora;  no  és  vida,  la  vida  és  sostinguda  per  l'esperit. 

Per  això  els  cristians  aclamem  a  Maria  Santíssima  per 
Mare,  perquè  per  medi  d'Ella  vingué  al  món  el  Verb  etern, 
encarnat  en  les  seves  virginals  entranyes,  i  el  Verb  de  Veritat 
disposà  als  homes  per  a  rebre  l’Esperit  de  vida  immortal, 
l’Esperit  de  Déu,  que  ens  divinitza  i  ens  dóna  dret  a  l'herèn- 


411 


EL  MES  DE  MARIA  I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES 

cia  de  la  glòria,  puix  per  una  sobrenatural  adopció  som  fets 
fills  de  Déu.  I  aquesta  veritat  fonamental  del  Cristianisme, 
Déu  en  nostres  dies  l'ha  volgut  recordar  al  món  per  medi  de 
les  meravelles  de  Lourdes. 


V 

Lourdes  és  una  apologia  de  la  Mare  de  Déu 

Lourdes  és  mia  augusta  apologia  de  la  Mare  de  Déu;  no 
una  apologia  feta  pels  homes,  sinó  pel  mateix  Déu.  És  una 
ratificació  solemne  de  la  doctrina  de  la  Iglésia  catòlica  sobre 
el  poder  d'intercessió  de  la  Verge  Maria.  Les  raons  dels  teò¬ 
legs,  les  explicacions  dels  doctors  ascètics  i  místics,  l’eloqüèn¬ 
cia  dels  pares  de  la  Iglésia,  les  fervoroses  exhortacions  dels 
sants,  el  sentit  íntim  de  la  pietat  popular  que  reconeixia  en 
Nostra  Senyora,  usant  la  frase  d'un  piadós  escriptor,  una 
omnipotència  per  gràcia,  les  mateixes  definicions  de  la  Iglé- 
sia  que  han  teixit  com  una  corona  dogmàtica  d'excel·lències 
a  la  Reina  de  cels  i  terra  que  la  constitueix  superior  a  tota 
altra  criatura  humana  i  angèlica,  tot  aquest  cúmul  de  glòries 
de  la  Verge  Maria,  el  mateix  Déu  l’ha  volgut  sancionar,  no 
amb  un  oracle  celestial  que  l’aprovés  de  paraula,  perquè  ja 
és  oracle  de  Déu  la  santa  Mare  Iglésia  quan  defineix  els  dog¬ 
mes  de  la  fe,  sinó  que  l’ha  volgut  sancionar  amb  fets  mera¬ 
vellosos,  amb  aparicions  i  miracles,  ni  més  ni  menys  que  lle¬ 
gim  en  els  successos  sobrenaturals  que  relaten  l’Antic  i  el 
Nou  Testament  i  la  història  de  la  Iglésia,  amb  lo  qual  no 
solament  la  glorificació  de  Maria  Santíssima  es  completa, 
sinó  que  el  conjunt  de  fets  prodigiosos  de  Lourdes  constitueix 
una  confirmació  de  la  història  de  lo  sobrenatural  en  el  món, 
un  capítol  vivent  que  no  s’ha  d’anar  a  compulsar  en  els  arxius 
de  l’antiguitat,  sinó  que  les  proves  són  evidents  i  tothom  de 
bona  voluntat  pot  per  si  mateix  fer  la  compulsació  dels  fets 
prodigiosos  succeïts  amb  la  invocació  de  Maria  Santíssima 
en  el  misteriós  santuari  de  Lourdes. 


412 


.ï.  TORRAS  I  BAGES 

Ningú  ara  pot  dir  que  ja  ha  passat  el  temps  de  les  apa¬ 
ricions  i  dels  miracles,  que  això  són  coses  pròpies  de  pobles 
endarrerits  o  ignorants,  incompatibles  amb  la  llum  de  la  ci¬ 
vilització,  perquè  les  aparicions  i  els  miracles  de  Lourdes 
han  passat  i  passen  ara,  i  a  França,  que  està  baix  el  domini 
de  governs  i  autoritats  animats  d'odi  a  la  religió  i  persegui¬ 
dors  d'ella.  I  de  tots  els  caps  del  món  i  de  totes  les  nacions 
de  la  terra  han  acudit  molts  milions  de  persones,  de  totes  les 
classes  i  estats,  allà  a  Lourdes,  per  a  venerar  a  la  Verge  Maria 
en  el  mateix  lloc  de  les  seves  aparicions  i  miracles,  i  aquests 
milions  de  persones  són  com  un  cor  immens  que  continua 
espiritualment  cantant  l'antiga  tornada  que  encara  es  canta 
en  les  nostres  iglésies  catalanes: 

Puix  mostreu  vostre  poder 
fent  miracles  cada  dia, 
preserveu,  Verge  Maria, 
els  confrares  del  Roser. 

Sí,  la  Verge  de  Lourdes  és  la  Verge  del  Roser,  amb  les 
mateixes  roses,  amb  el  mateix  rosari  i  amb  els  mateixos  mi¬ 
racles.  És  una  nova  florida  d'aquell  Roser  que  per  celestial 
disposició  nostre  Pare  Sant  Domingo  plantà  no  gaire  lluny 
de  Lourdes  com  l'antídot  més  poderós  contra  l’heretgia.  EI 
Roser  ha  brotat  de  nou  en  les  fresques  valls  del  Pirineu,  i 
si  d'allà,  on  comença  a  resar-se  en  la  nostra  pròpia  llengua,  el 
Rosari  s'estengué  per  tot  el  món,  també  ara  d'allà  ha  de  venir 
la  influència  restauradora  de  la  pietat  cristiana  per  mediació 
de  la  Immaculada  Verge  Maria. 


VI 

Manera  de  celebrar  el  jubileu 

Per  això  Nós,  atenent  a  que  en  aquest  any  s’escau  el  jubileu 
de  les  aparicions  de  la  Verge  Santíssima  a  la  pastoreta  de 


EL  MES  DE  MARIA  I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES 


413 


Lourdes,  i  a  que  nostre  Santíssim  Pare  cl  papa  Pius  X  ha  or¬ 
denat  que  el  clero  de  tot  el  món,  que  en  totes  les  iglésies  de 
la  terra,  se  celebrés  canònicament  la  festa  de  les  aparicions 
de  la  Immaculada  Verge  Maria  en  el  dit  lloc  de  Lourdes,  sens 
dubte  per  a  glorificar  a  l’excelsa  Mare  del  nostre  Redemptor 
Jesús  i  Mare  nostra,  volent  en  lo  que  puguin  les  nostres  forces 
cooperar  als  piadosíssims  fins  del  Pare  de  famílies  de  tota 
la  cristiandat,  exhortem  vivament  als  reverends  Rectors  i  de¬ 
més  sacerdots  encarregats  d'iglésies  on  sol  celebrar-se  el  mes 
de  Maria,  i  també  a  tots  els  fidels  cristians  de  la  nostra  juris¬ 
dicció,  a  que  en  el  pròxim  maig  procurin  celebrar  el  mes  de 
Maria  amb  major  fervor  espiritual,  amb  gran  puresa  de  cons¬ 
ciència,  exercitant-se  en  la  caritat  i  amor  al  pròxim  i  augmen¬ 
tant  en  son  cor  l'habitual  devoció  a  Maria  Santíssima.  Així 
mateix  els  sacerdots,  a  càrrec  dels  quals  estan  les  piadoses 
funcions  del  mes,  procuraran,  com  per  via  d'exemples  i  expli¬ 
cacions,  donar  coneixement  al  poble  de  les  aparicions  de  la 
Immaculada  Verge  Maria  a  Lourdes  i  dels  miracles  obrats 
per  intercessió  d’Ella  en  aquell  Santuari  que  avui  pot  quali¬ 
ficar-se  del  més  prodigiós  de  la  terra,  i  lloc  escollit  per  l'Al¬ 
tíssim  per  a  manifestar  son  poder,  que  posa,  treu  o  suspèn 
les  lleis  de  la  naturalesa  com  a  Ell  li  plau,  en  favor  dels  pobres 
mortals,  i  per  a  ratificació  de  la  fe  catòlica,  mitjançant  l’ora¬ 
ció  i  la  intercessió  de  Maria  Santíssima,  quan  el  poble  cristià 
humilment  invoca  la  seva  intercessió  i  patrocini.  Els  referits 
sacerdots  per  aquest  objecte  poden  servir-se  d'algun  dels  dife¬ 
rents  llibres  aprovats  i  fidedignes  que  s'han  publicat  en  aquests 
últims  anys  sobre  les  aparicions  i  miracles  de  Lourdes. 

Que  la  Verge  Maria  vulgui  ajudar-nos  en  el  camí  perillós 
i  fatigós  de  la  vida.  Que  sia  per  nosaltres,  els  que  la  invoquem 
per  mare,  ombra  a  l’estiu  en  les  xardors  de  les  nostres  pas¬ 
sions,  i  recer  a  l'hivern  contra  el  gel  de  la  impietat,  que  glaça 
a  tants  cors,  matant  en  ells  la  suavíssima  i  vivificant  calor  de 
la  pietat  cristiana,  que  és  consol  de  la  vida  i  penyora  segura 
de  la  nostra  salvació  eterna.  Que  Ella,  Mare  puríssima,  puri¬ 
fiqui  les  nostres  ànimes  contra  el  baf  de  pecat  i  de  vici  que 


414 


J.  TORRAS  I  BAGES 


despedeix  el  món  en  el  qual  hem  de  viure,  a  fi  que,  purificat 
el  nostre  esperit,  pugui  recrear-se  i  fortificar-se  en  les  coses 
divines  que  són  l’aliment  substanciós  de  1’ànima,  necessari  per 
a  sostenir  la  nostra  vida,  la  nostra  vida  immortal  que  ha  de 
completar-se  a  l'altre  món  per  la  unió  íntima  i  indissoluble 
amb  el  mateix  Déu. 

A  aquest  mateix  fi  repetim  la  recomanació  que  tantes  ve¬ 
gades  havem  fet  als  nostres  fidels  diocesans,  de  freqüentar  la 
sagrada  Comunió,  pa  de  vida  eterna  pastat  per  l’Esperit  Sant 
en  les  puríssimes  i  virginals  entranyes  de  Nostra  Senyora; 
i  d'ésser  fidels  en  la  devoció  del  Rosari  de  Maria  que  manté 
l'esperit  de  pietat  en  les  famílies  cristianes  i  és  cadena  d’or 
que  uneix  el  cel  a  la  terra.  Tot  l’any  és  propi  de  la  Verge  Ma¬ 
ria,  així  ens  ho  ensenya  la  santa  Mare  Iglésia;  sempre  hem 
d’ésser  constants  en  la  devoció  que  tot  el  poble  cristià  li  pro¬ 
fessa:  per  això  després  de  l’oració  del  Parenostre,  que  és  l'ora¬ 
ció  perenne  del  llinatge  humà,  la  Iglésia  hi  posa  a  continuació 
l'oració  de  l'Avemaria  per  a  ensenyar-nos  que  contínuament 
havem  d'implorar  la  intercessió  de  la  celestial  Senyora.  ^Qui 
és  el  fill  que  cada  dia  no  es  recorda  de  la  mare?  <?I  quina  és 
la  mare  que  resisteix  a  les  súpliques  del  seu  fill? 

Confiem,  doncs,  caríssims  germans  i  fills,  en  la  protecció 
de  la  Immaculada  Verge  Maria;  siguem  constants  sempre  en 
implorar  la  seva  protecció,  mitjançant  la  piadosa  pràctica  de 
resar  el  sant  Rosari,  que  és  la  glorificació  més  admirable  que 
s’ha  fet  al  món  en  honor  de  la  Mare  del  nostre  Redemptor 
Jesús.  Les  roses  místiques  del  Rosari  de  Maria  mai  es  musti- 
guen,  la  seva  olor  durarà  per  tots  els  segles  dels  segles;  aques¬ 
tes  roses  són  perdurables  i  floriran  per  sempre  en  el  mateix 
regne  etern  de  la  glòria.  L’arcàngel  Sant  Gabriel,  la  festa  del 
qual  celebrem  en  el  dia  en  què  escrivim  aquestes  ratlles,  pro¬ 
nuncià  l'Avemaria  amb  gran  respecte  davant  de  Nostra  Senyo¬ 
ra,  recollida  en  oració  en  la  seva  humil  cambra  de  Natzaret, 
i  aquelles  amables  i  venerables  paraules  pronunciades  per 
primera  vegada  per  l'arcàngel,  des  d'aleshores  mai,  ni  per  un 
moment,  han  deixat  de  repetir-se,  i  es  repetiran  per  tota  l'eter- 


EL  MES  DE  MARIA  I  EL  JUBILEU  DE  LOURDES 


415 


nitat  contínuament  pel  cor  benaurat  dels  devots  de  Maria 
Santíssima,  així  com  Isaïes  oí  aquells  esperits  celestials  qui 
cantaven  contínuament  el  Sanctus,  Sanctus,  Sanctus,  Dominus 
Deus  Sabaoth.  Tenim  la  devota  convicció  de  que  en  l'eterni¬ 
tat  ressonaran  com  un  ritme  de  divina  harmonia  les  paraules 
de  l’arcàngel  Sant  Gabriel:  «Salve,  plena  de  gràcia,  el  Senyor 
és  amb  Vós,  beneita  sou  Vós  entre  totes  les  dones.»  Aquest 
himne  renova  a  Maria  Santíssima  l’august  moment  de  l'En¬ 
carnació  del  Verb  de  Déu  en  les  seves  puríssimes  i  virginals 
entranyes,  i  és  l'Avemaria  l'himne  de  l'aurora  de  l’eternitat 
humana,  l’inici  de  la  Glòria;  i  en  la  Glòria  no  hi  pot  faltar, 
perquè,  si  no,  la  Glòria  humana  seria  incompleta,  puix  hi 
faltaria  el  seu  principi,  l'obertura  del  concert  sempitern  de  la 
música  divina,  l’ordre  de  la  gràcia  i  de  la  Glòria  que  els  pro¬ 
fetes  oïren,  de  què  els  sants  perceberen  l’eco,  i  tots  els  cris¬ 
tians,  fins  els  qui  som  més  rudimentaris,  en  tenim  l’instint 
i  en  posseïm  un  desig  irresistible. 

Que  aquest  mes  de  maig,  caríssims  diocesans,  misteriosa¬ 
ment  enllaçat  amb  el  jubileu  de  les  aparicions  de  Lourdes, 
sia  un  mes  en  les  nostres  iglésies,  en  les  nostres  cases,  i  fins 
en  quant  sia  possible  en  els  nostres  carrers  i  places,  un  mes 
de  l'Avemaria,  de  renovació  de  la  pietat  i  amor  envers  Nostra 
Senyora;  que  el  frondós  Roser  plantat  per  Sant  Domingo, 
que  reflorí  meravellosament  ara  fa  cinquanta  anys  a  Lourdes, 
tregui  nova  florida  en  aquest  jubileu,  que  les  místiques  roses 
embaumin  la  nostra  existència  amb  el  bàlsam  immortalitza- 
dor  de  la  gràcia,  a  fi  que  la  nostra  amabilíssima  Mare  i  Se¬ 
nyora,  pregant  per  nosaltres  ara  i  en  l’hora  de  la  mort,  ens 
faciliti  l’entrada  al  regne  de  la  glòria.  Amén. 

I  augurant  la  protecció  de  la  Verge  Maria  amb  abundàn¬ 
cia  de  gràcies  celestials  en  el  pròxim  maig  sobre  tots  els  nos¬ 
tres  diocesans,  vos  enviem,  caríssim  germans  i  fills,  la  Nostra 
Benedicció  més  afectuosa,  en  nom  del  Pare  f  i  del  Fill  t  i  de 
l’Esperit  Sant  t-  Amén. 

Vic,  18  de  març,  festa  de  l’arcàngel  Sant  Gabriel,  de  1908. 


CONTRA  LA  BLASFÈMIA* 


Sumari 

I.  Creuada  contra  la  blasfèmia. 

II.  La  gran  arma  és  el  temor  de  Déu. 

III.  Degradació  del  blasfem. 

IV.  Malícia  de  la  blasfèmia. 

V.  Ordenacions  pràctiques. 


EXHORTACIÓ  PASTORAL 

Blasphemia  tolíatur  a  vobis  cum  omni  màlitia. 

«Fora  de  vosaltres  la  blasfèmia  i  tota  mena  de 
malícia.) 

(Efesis,  IV,  31) 


*  La  simpatia  amb  què  era  vista  arreu  la  croada  antiblasfema  d’al¬ 
gunes  entitats  del  país  inspirà  al  Doctor  Torras  aquesjta  pastoral,  data¬ 
da  del  25  de  gener  del  Í909. 


CONTRA  LA  BLASFÈMIA 


417 


I 

Creuada  contra  la  blasfèmia 

Fa  algun  temps  que  molts  homes  honestos  i  instruïts  de 
Catalunya,  i  distintes  associacions  de  les  que  es  proposen  el 
hé  de  la  nostra  terra,  es  preocupen  seriosament  de  l’augment 
que  va  prenent  en  el  nostre  país  l’abominable  vici  de  la  blas¬ 
fèmia.  Estudien  les  maneres  de  combatre  a  aquesta  plaga,  fan 
propaganda  contra  ella,  escriuen  per  a  fer  comprendre  la  bes¬ 
tialitat  que  enclou  en  si  la  blasfèmia,  peroren  en  públiques 
reunions  perquè  el  poble  comprengui  la  necessitat  de  refrenar 
aquest  escàndol  públic,  indigne  no  sols  d'un  poble  cristià,  sinó 
fins  de  tot  poble  civilitzat,  i  que  deshonra  el  país  que  de  tal 
vici  està  tarat. 

Lloable  és  aquest  esforç  de  la  gent  honesta  i  honrada,  i  és 
de  creure  que  tindrà  la  seva  eficàcia,  puix  el  nostre  poble, 
que  amb  son  treball  s’ha  posat  al  nivell  dels  països  d'Europa 
més  avençats  en  la  indústria,  en  el  comerç  i  en  l’agricultura, 
és  a  dir,  en  el  progrés  material  de  la  vida,  és  de  creure  que 
comprendrà  el  trist  contrast  d'aquest  progrés,  amb  la  brutícia 
de  la  pública  blasfèmia  que  deshonra  les  places  i  carrers  de 
les  nostres  ciutats  i  viles,  i  els  camins  de  les  nostres  comar¬ 
ques.  Si  així  no  fos,  si  el  nostre  poble  oïa  indiferent  la  paraula 
benèfica  dels  homes  de  bona  voluntat  que  volen  conduir-lo  a 
l'honesta  educació  dels  costums,  a  la  dignificació  de  la  vida, 
a  l’elevació  del  caràcter,  i,  en  una  paraula,  volen  posar-lo  al 
nivell  dels  pobles  verament  civilitzats,  purificant  el  llenguatge; 
sí  no  comprenien  que  la  llengua  neta  és  una  necessitat  de  la 
vida  social,  i  que  una  llengua  bruta  és  molt  més  repugnant 
que  el  trajo  brut  i  fastigós,  seria  això  senyal  d'intel·ligència 
apagada  i  de  cor  fred. 

A  aquesta  nova  empresa  de  purificar  la  llengua  no  diem 
que  hi  ha  de  correspondre  la  Iglésia,  puix  les  predicacions 
d’ella  són  contínues  i  en  totes  les  èpoques,  i  des  de  la  més 
llunyana  antiguitat  sempre  ha  predicat  contra  la  blasfèmia, 


27 


418 


J.  TORRAS  ï  BAGES 

que  és  l'oposició  més  directa  a  l'adoració  de  Déu,  que  la  Iglé- 
sia  té  la  missió  de  procurar  en  aquest  món. 

Els  homes  apostòlics  amb  son  ardent  zel  de  la  glòria  de 
Déu  i  la  salvació  de  les  ànimes,  han  fet  un  dels  objectes  pre¬ 
dilectes  del  seu  apostolat,  l’extirpació  d'aquest  vici;  i  el  ve¬ 
nerable  arquebisbe  Antoni  Maria  Claret,  honor  de  la  nostra 
Diòcesi  en  els  temps  moderns,  parlà,  escriví  i  formà  lligues  i 
associacions  a  l’objecte  de  combatre  la  blasfèmia. 

I  agraint  l’esforç  dels  homes  i  institucions  de  seglars  qui, 
portats  de  l’amor  que  professen  a  la  nostra  terra,  voldrien  des¬ 
terrar  d'ella  aquest  vici  tan  repugnant.  Nós  vos  dirigim  la 
present  Carta,  esperant  que  la  influència  de  la  paraula  divina, 
espasa  de  dos  talls,  segons  expressió  de  l'apòstol  Sant  Pau,1 
ha  de  tenir  una  més  íntima  eficàcia;  puix  encara  que  la  públi¬ 
ca  decència,  que  la  puresa  de  la  llengua,  que  l’equilibri  de 
l'esperit  que  invoquen  aquells  homes  i  institucions  benemè¬ 
rits  en  la  seva  propaganda  contra  la  blasfèmia,  sien  conside¬ 
racions  que  mouen  a  tota  persona  de  sentit  comú;  no  obs¬ 
tant,  el  temor  de  Déu  en  què  naturalment  ha  de  fundar-se  la 
nostra  pastoral  ensenyança,  té  una  virtut  i  poder  sobre  el 
cristià  que  determina  en  l’ànima  els  canvis  majors,  i  modifica 
amb  l'auxili  de  la  gràcia  els  caràcters  més  durs,  adreça  lo  més 
tort,  i  fa  prevaler  la  santa  regla  de  la  raó,  de  la  justícia  i  de 
l'amor  en  les  relacions  entre  els  homes. 


II 

La  gran  arma  és  el  temor  de  Déu 

El  temor  de  Déu  és  principi  de  sabiduria,2  i  sense  temor  de 
Déu  no  hi  ha  sabiduria  que  hi  valgui.  Sense  temor  de  Déu  és 
impossible  que  els  homes  sàpiguen  guardar  en  el  món  inte- 


1.  Hebreus,  IV,  12. 

2.  Proverbis,  IX,  10. 


CONTRA  LA  BLASFÈMIA 


419 


rior  del  seu  cor  aquella  disciplina  i  ordre  que  han  de  tenir 
les  passions  humanes  en  la  vida  cristiana. 

Per  a  ordenar  la  llengua,  per  a  evitar  les  repugnants  es- 
putacions  de  la  boca,  que  són  les  blasfèmies  i  paraules  desho- 
nestes,  és  necessari  que  el  cor  sia  sa,  que  l’home  tingui  les 
passions  ordenades,  que  hagi  adquirit  domini  sobre  els  seus 
actes  i  paraules;  i  per  això  és  necessària  una  regla  d’esperit, 
una  llei  que  mantingui  l'ordre  interior  de  l’home,  i  que,  com 
a  tal  llei,  en  si  mateixa  contingui  l'amenaça  del  càstig  en  cas 
de  desobediència  i  de  trencament  de  la  llei. 

Per  això  el  temor  de  Déu  fa  als  homes  savis,  í  l'home  de 
més  lletres  i  més  coneixedor  de  les  ciències,  no  és  savi  sense 
el  temor  de  Déu,  que  es  fica  fins  en  els  racons  més  amagats 
de  la  consciència.  No  és  savi  qui  no  sap  guardar  la  justícia  de 
la  vida,  i  per  a  guardar  aquesta  justícia  no  són  prou  les  lletres 
i  les  ciències,  i,  no  obstant,  basta  el  sant  temor  de  Déu. 

La  natural  honestedat  dels  homes,  l’amor  als  bons  i  purs 
costums  públics,  el  desig  de  que  la  nostra  terra  no  es  vegi 
humiliada  per  l’escàndol  de  la  blasfèmia,  l’acció  de  les  auto¬ 
ritats  civils  i  judicials  per  a  cohibir-la,  demostren  una  noble 
voluntat  i  tenen  la  seva  força  especial,  i  sense  el  seu  auxili  és 
impossible  extirpar  un  vici  tan  repugnant  i  que  fa  a  l’home 
tan  despreciable;  però  per  l’home  creient  no  hi  ha  força  igual 
a  la  del  temor  de  Déu,  principi  de  sabiduria,  autoritat  que 
dins  de  la  consciència  domina  en  absolut  i  venç  les  rebel·lies 
més  desfrenades. 

Doncs  bé,  si  l'home  que  blasfema  creu  í  reflexiona,  si  és 
cristià  i  racional,  un  cop  s’hagi  fixat  en  lo  que  és  la  blasfèmia, 
és  impossible  que  no  es  determini  a  netejar  la  brutícia  de  la 
seva  llengua,  i  a  dominar  i  extirpar  el  mal  costum  de  maleir 
a  Déu  i  les  coses  sagrades,  i  de  parlar  deshonestament. 

Els  homes  de  bona  criança  no  s'insulten  els  uns  als  altres, 
fins  creient-se  ofesos  guarden  la  forma  social  corresponent, 
i  cerquen  la  satisfacció  que  creuen  menester  per  medis  ra¬ 
cionals,  i  no  bescantant-se  amb  paraules  brutes  i  repugnants. 
Si  alguna  vegada  un  home  de  bona  criança,  perdent  el  do- 


420 


J.  TORRAS  I  BAGES 


mini  de  si  mateix,  s'avalota  i  parla  paraules  dc  mala  significa¬ 
ció,  brutes  i  grolleres,  diem  que  aquell  home  no  es  respecta 
a  si  mateix. 

I  l'home  que  no  es  respecta  a  si  mateix  ja  no  respecta  a 
ningú,  ja  ha  perdut  el  fre,  ja  no  és  home,  perquè  ha  perdut 
la  regla  de  la  raó,  i,  de  consegüent,  ja  no  és  racional;  i  mentre 
dura  aquell  estat,  és  com  mentre  dura  la  borratxera,  que,  apa¬ 
gada  la  llum  de  la  raó,  viu  dels  instints  i  apetits  cegos,  lo  ma¬ 
teix  que  les  bèsties. 

Però  el  temor  de  Déu  venç  fins  a  l’home  qui  no  es  respecta 
a  si  mateix.  Aquest  home  no  fa  cas  de  la  seva  pròpia  dignitat, 
no  se  sent  dels  desprecis  dels  seus  conciutadans,  socialment 
ja  és  un  home  mort;  i  sols  pot  ressuscitar-lo  Déu  omnipotent 
per  medi  d’aquell  temor  íntim  i  subtilíssim  que  es  fica  a  lo 
més  amagat  de  la  consciència  i  com  una  essència  poderosa 
reacciona  a  l'home  mort,  li  desperta  les  potències,  i  el  trans¬ 
forma,  com  un  cego  que  recobra  la  vista,  i  veu  aleshores  el 
propi  estat,  es  veu  espiritualment  esguerrat,  deforme  i  mons¬ 
truós,  i  se  sent  mogut  a  empendre  la  reforma  de  la  seva  vida. 
La  sabiduria  cristiana  que  ens  explica  claríssimament  lo  que 
és  la  blasfèmia  i  els  càstigs  de  què  es  fa  mereixedor  l'home 
qui  té  tal  vici,  renova  i  aviva  en  el  cor  del  creient  el  sant  temor 
de  Déu,  i  l'ajuda  a  sortir  del  fatal  camí  que  porta  a  la  perdi¬ 
ció  eterna. 

La  grolleria  i  la  ignorància  humana  oblida  sovint,  moltes 
vegades  no  arriba  a  fer-se  càrrec  de  les  nobles  relacions  que 
el  lliguen  amb  son  Criador  i  amb  son  Redemptor  Jesús.  Qui 
s’alimenta  només  del  món  perd  el  do  de  l’esperit.  L'home  ani¬ 
mal,  diu  l’apòstol  Sant  Pau,1  no  pot  capir  les  coses  espirituals; 
la  intel·ligència  s'abaixa,  pastura  en  lo  sensible  i  no  sap  volar  a 
les  altures  on  el  Senyor  infinit  i  omnipotent  habita,  i  des  d’on 
contempla  a  l'home  per  a  veure  si  es  fa  digne  de  pujar  a  la 
glòria  de  la  immortalitat.  L’home  així  entorpit  no  sap  com- 


1.  I  Corintis,  II,  14. 


contra'  la  blasfèmia 


421 


prendre  la  vida  d’amor,  en  què  consisteix  la  religió  cristiana; 
desapareix,  de  consegüent,  de  son  cor  la  base  de  tota  la  reli¬ 
gió,  la  font  de  la  nostra  vida  espiritual,  i  en  la  grolleria  de 
vida  que  porta,  es  despenya  en  l’abisme  de  la  blasfèmia  per 
qualsevol  contrarietat  que  sofreixi,  i  moltes  vegades  arriba  tan 
enllà  el  seu  turpiment  i  la  corrupció  de  son  cor,  que,  com  qui 
diu  una  gràcia,  pronuncia  una  blasfèmia  i  repeteix  la  parau- 
lota  infernal  i  bruta  per  a  fer-se  veure  i  per  a  fer  l'home,  i  lo 
que  fa  és  la  bèstia. 

jÀ  aquest  punt  arriba  la  bestialitat  humana,  que  sembla 
impossible  en  un  ser  a  qui  Déu  ha  donat  coneixement!...  Per 
a  deixondir  a  aquests  esperits  tan  ensopits  i  grollers,  per  a 
alçar-los  altre  cop  a  la  vida  racional,  es  necessita,  generalment 
parlant,  un  reactiu  sobrenatural  que  és  el  sant  temor  de  Déu, 
principi  de  la  sabiduria  cristiana.  La  sabiduria  cristiana  s’iden¬ 
tifica  amb  l'amor;  per  això  ensenyen  els  teòlegs,  que  en  tot 
acte  de  temor  de  Déu  hi  ha  un  germen  i  principi  d'amor  que, 
auxiliat  de  la  gràcia  divina,  va  desenrotllant-se  fins  a  portar  a 
l’home  a  la  vida  d'amor,  que  és  la  vida  cristiana  tal  com  va 
venir  a  ensenyar-la  el  nostre  dolç  Redemptor  Jesús. 

I  el  temor  de  Déu  ha  d’ésser  el  remei  que  curi  del  cor  de 
l'home  la  llaga  corrompuda  de  l'esperit  de  blasfèmia  i  el  torni 
a  la  vida  d'amor  del  cristià. 

Per  això  en  èpoques  de  major  fe,  en  estampes  i  pintures 
es  representava  al  blasfem  en  l'altre  món,  sofrint  suplicis  hor¬ 
ribles  en  pena  de  la  seva  malvada  llengua  i  del  seu  cor  cor¬ 
romput,  i  els  més  grans  poetes  explicaven  com  cremava  sense 
consumir-se  en  el  misteriós  foc  que  no  s'ha  d'apagar  per  tota 
l'eternitat.  I  aquells  artistes  no  feien  més  que  expressar  a  la 
seva  manera  lo  que  ens  ensenya  la  santa  fe  catòlica  i  lo  que 
diuen  les  nostres  Sagrades  Escriptures.  Qui  blasfema  de  Déu 
no  pot  esperar  viure  eternament  en  companyia  del  Senyor 
en  el  paradís  perfectíssim  de  la  Glòria.  Digué  ja  l’apòstol  Sant 
Pere:1  «Com  si  fossin  bèsties  blasfemen  de  lo  que  ignoren  i 


1.  IX  Pere,  II,  12. 


422 


J.  TORRAS  I  BAGES 


moriran  en  la  seva  corrupció»;  i  són  innombrables  els  llocs  de 
les  Sagrades  Escriptures  en  què  la  blasfèmia  es  manifesta 
castigada  amb  les  penes  eternes,  i  l'ensenyança  de  la  santa 
Mare  Iglésia  sempre  ha  sigut  la  mateixa,  puix  la  blasfèmia  és 
el  pecat  mortal  que  podríem  anomenar  típic,1  l’essència  i  com 
la  substància  del  pecat,  que  és  la  separació  i  l'odi  de  Déu,  el 
paroxisme  i  última  manifestació  de  la  rebel·lia  de  l'home  con¬ 
tra  son  Criador. 


III 

Degradació  del  blasfem 

La  blasfèmia  per  malícia2  és  el  major  dels  pecats  perquè 
enclou  l'odi  formal  contra  Déu,  i,  de  consegüent,  la  criatura 
queda  separada  de  son  Criador,  i  a  les  naturals  relacions  d'a¬ 
mor  que  uneixen  a  l'home  amb  el  Ser  omnipotent  qui  governa 
tot  lo  criat,  al  concert  d'amor  en  què  es  reuneixen  i  concor¬ 
den  les  veus  de  tots  els  elements,  fins  les  més  discordants  i 
contràries  per  a  alabar  a  Déu,  puix  la  naturalesa  viva  és  un 
himne  sublim  a  son  Autor,  als  vents  i  tempestats,  a  les  pluges 
i  a  les  neus,  al  fred  i  a  la  calor,  al  mar  i  a  les  muntanyes,  als 
rius  i  a  les  arbredes,  als  prats  i  als  camps,  als  pacífics  animals 
que  serveixen  i  fan  companyia  a  l'home,  a  les  bèsties  ferotges 
del  bosc  i  als  peixos  que  es  passegen  per  les  aigües,  als  ocells 
que  volen  pels  aires  i  animen  la  naturalesa  amb  sos  cants,  al 
lluminós  exèrcit  dels  estels  del  cel  i  als  innombrables  pobles 
de  la  terra,  a  l’univers  de  totes  les  criatures  animades  i  inani¬ 
mades,  racionals  i  irracionals  que  fan  una  unitat  i  concert 
d'alabances  i  benediccions  a  l'Altíssim,  el  blasfem,  amb  ses 
malediccions  i  expressions  brutals,  hi  fa  un  miserable  con- 


1.  S.  Thom.,  2-2,  q.  13,  a.  3. 

2.  2-2,  q.  14. 


CONTRA  LA  BLASFÈMIA 


423 


trast,  que  no  arriba  a  csscr  contrast;  sinó  que  el  blasfem  re¬ 
presenta  l’escòria  de  l’univers  de  les  criatures,  l’esperit  qui 
no  ha  sabut  sostenir  la  seva  dignitat  i  ha  caigut  corromput 
per  una  malícia  miserable,  i  no  podent  lligar  ni  fer  harmonia 
amb  la  veu  d'universal  alabança  al  Criador,  ha  de  fugir,  com 
els  dimonis,  de  la  regió  dels  qui  viuen  una  vida  d'amor. 

Santa  Teresa  deia  que  el  dimoni  era  un  desgraciat  que  no 
podia  estimar,  i  el  blasfem  és  també  un  desgraciat  qui  no  pot 
estimar.  ^Com  estimarà  si  maleeix?  «-Com  estimarà  si  avorreix 
i  maltracta  a  l’Amor  essencial? 

I,  segons  la  doctrina  de  Jesucrist,  sense  estimar  l’home  no 
pot  salvar-se,  i  l'eterna  felicitat  de  la  glòria  consisteix  en  una 
vida  d’amor  impertorbable,  de  manera  que  tot  el  Cristianis¬ 
me  consisteix  en  ensenyar  a  l’home  la  vida  d'amor,  i  tots  els 
sagraments,  oracions,  sacrificis  i  penitències  amb  què  la  Iglè- 
sia  exercita  als  seus  fills,  no  tenen  més  objecte  que  castificar 
l’amor,  a  fi  que  aquesta  inclinació  fonamental  del  nostre  cor 
no  vagi  per  terra,  sinó  que  s'alci  i  dirigeixi,  com  perfum  de 
delicat  encens,  envers  el  principi  i  fi  d’amor,  que  és  el  prin¬ 
cipi  i  fi  de  la  vida,  la  Font  de  vida,  Déu  Senyor  nostre. 

Per  això  vos  dèiem,  caríssims,  que  el  blasfem,  amb  ses  ma¬ 
lediccions  i  porqueries,  no  arriba  a  ésser  un  contrast  amb  la 
universalitat  dels  sers,  que  cadascú  amb  veu  diferent  alaba  i 
beneeix  a  l'Altíssim,  sinó  que  és  una  escòria  i  una  immundícia. 
No  ha  sabut  comprendre  lo  que  era  l'amor,  i  el  seu  cor  gro¬ 
ller  és  incapaç  de  sentir  el  dolcíssim  encís  de  l'amor  que  el 
Criador  ha  posat  com  element  essencial  en  cada  criatura,  fins 
a  sa  manera  en  les  insensibles,  que  per  això  ensenyen  els  filo- 
sops  i  teòlegs  que  tota  criatura  cerca  al  Criador,  perquè  tota 
criatura  cerca  la  seva  perfecció  i  la  plenitud  de  la  seva  vida, 
i  la  plenitud  de  la  perfecció  i  de  la  vida  de  tot  lo  criat  és  Déu, 
i  així  és  que  tota  criatura  cerca  amb  amor  a  Déu,  fora  del 
blasfem,  que  l’insulta  i  el  maleeix  i,  en  lloc  de  cercar-lo,  fuig 
d’Ell  i  es  refugia  en  l’odi  i  en  la  immundícia. 

És  verdaderament  la  blasfèmia  un  vici  de  dimoni.  El  di¬ 
moni  és  el  gran  blasfem,  i  els  blasfems  de  la  terra  són  deixe- 


J.  TORRAS  T  BAGES 


424 

bles  del  blasfem  infernal;  i  per  això  Sant  Joan,  en  ses  divines 
i  admirables  revelacions,1  veié  l’esperit  de  blasfèmia  estenent- 
se  pel  món  com  una  emanació  maligna  i  d'immundícia  que 
s'escampava  per  la  terra  des  de  l'infern,  i  veié  al  mal  i  al  vici 
adornant-se  com  de  joies  amb  blasfèmies,  perquè  realment 
la  blasfèmia  és  la  manifestació  més  exacta  de  la  infernal  ma¬ 
lícia. 

Per  això,  per  escarment  dels  homes,  la  blasfèmia  i  els  in¬ 
sults  directes  contra  Déu  han  sigut  castigats  evidentment  di¬ 
ferents  vegades  de  manera  visible,  ja  en  aquest  món,  i  tots 
havem  llegit  fets  que  ho  justifiquen.  Ara  n'acaba  de  passar 
un,  relatat  pels  periòdics  i  que  sembla  plenament  justificat. 
A  Messina  es  publicava  un  periòdic  jocós  anomenat  II  Tele¬ 
fono,  que  es  distingia  per  la  seva  impietat.  En  la  temporada 
de  les  festes  de  Nadal  va  publicar  uns  versos  dedicats  a  l’In¬ 
fant  Jesús,  molt  venerat  en  aquella  terra,  que  en  to  d'incre¬ 
dulitat  li  deien,  com  per  a  negar  la  seva  divinitat,  que  fes 
venir  un  terratrèmol.  I  en  efecte,  l'endemà  vingué  l'horrible 
terratrèmol  que  ha  enrunat  ciutats,  viles  i  pobles,  que  ha 
deixat  la  ciutat  de  Messina  com  pilots  de  runes  inhabitables, 
matant  a  centes  mil  persones. 

La  ciència  dels  homes  diu  que  aquests  grans  cataclismes 
no  es  preparen  en  un  dia,  que  els  determina  un  encadenament 
de  causes,  i  té  molta  raó;  però  la  ciència  de  Déu  i  juntament 
la  més  alta  filosofia  ensenyen  que  per  Déu  no  hi  ha  ahir,  ni 
demà,  sinó  un  avui  interminable,  sense  principi  ni  fi,  perquè 
Déu  tot  ho  té  present,  i,  de  consegüent,  l'encadenament  de 
causes,  la  relació  entre  les  causes  i  els  efectes  són  una  cosa 
molt  diferent  respecte  a  Déu  que  respecte  als  homes.  Per  a 
Déu  no  hi  ha  res  a  venir,  i  coneix  les  coses  que  han  de  venir 
com  si  fossin  presents;  per  Ell,  existència  infinita  i  eterna,  no 
existeix  la  successió  de  les  coses,  necessària  a  la  nostra  migra¬ 
da  existència,  i  la  seva  omnipotència  les  maneja  juntament: 


1.  Apocalipsi,  XIII  i  XVI. 


CONTRA  LA  BLASFÈMIA 


425 


perquè  «sàpiguen  tots  els  que  habiten  la  terra,  que  Déu  és 
el  qui  disposa  els  segles».1 


IV 

Malícia  de  la  blasfèmia 


I  la  blasfèmia,  quan  no  és  una  habitud  o  vici  bestial,  irra¬ 
cional  i  que  radica  en  un  home  entorpit  de  potències,  sinó  que 
és  efecte  de  malícia  i  odi  a  Déu,  és  el  pecat  més  greu  que  pot 
cometre  la  criatura,  i  corca  i  corromp  tota  la  substància  hu¬ 
mana.  L’home  sembla  que  deixa  d'ésser  home  i  es  converteix 
en  un  ser  diferent,  en  una  mena  de  dimoni  que  es  complau 
i  disfruta  en  l'odi  i  la  malícia.  Els  homes  ens  delectem  en 
l'amor,  i  fins  quan  l’home  s'extravia  i  es  deixa  portar  per  mals 
camins  a  mans  de  passions  violentes  i  corruptores,  fins  ales¬ 
hores  viu  enganyat  per  un  fals  amor.  Tota  passió  indigna  no 
és  altra  cosa  que  un  fals  amor,  és  l’home  que  es  deixa  il·lusio¬ 
nar  i  viu  en  una  fatal  il·lusió  d'amor;  però  il·lusió  d'amor  a  la 
vanaglòria,  als  diners,  als  plaers  carnals  o  qualsevol  de  les 
moltes  concupiscències  que  fàcilment  ens  sedueixen  en  aques¬ 
ta  vida  mortal. 

L'amor,  doncs,  és  l'element  fonamental  entre  els  nostres 
afectes  i  és  com  el  motor  del  moviment  de  la  nostra  vida; 
però  el  blasfem  té  el  seu  cor  alterat,  ja  no  és  capaç  de  la  vida 
d’amor  i  viu  d'odi,  de  maledicció  i  d’ira  com  els  dimonis  con¬ 
demnats  de  l'infern. 

I  sens  dubte  per  aquesta  raó  el  gran  Sant  Tomàs 2  opina, 
que  així  com  l’ocupació  dels  esperits  perversos  és  avorrir  a 
Déu  i  maleir-lo,  i  induir  els  altres  sers  racionals  a  la  rebel·lia 


1.  Eclesiàstic,  XXXVI,  19. 

2.  2-2,  q.  13,  a.  4. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


426 

i  odi  a  l’Altíssim,  així  també  els  homes  blasfems  qui  sortiran 
de  la  terra  amb  aquesta  malícia,  en  l’altre  món  blasfemaran 
també  en  les  disposicions  i  afectes  de  son  esperit  pervers, 
i  després  de  la  resurrecció  de  la  carn,  reintegrat  l'home  al 
seu  ésser  complet  de  cos  i  d’ànima  en  una  vida  d'immortalitat, 
els  blasfems  fins  vocalment  blasfemaran,  fent  servir  la  seva 
llengua  per  a  la  maledicció  i  l’odi  i  la  injúria,  així  com  els 
benaurats  de  la  glòria  en  l’eterna  vida  d'amor  puríssim  i  com¬ 
plet  que  disfrutaran,  cantaran  alabances,  benediccions,  him¬ 
nes  d’amor  i  d’acció  de  gràcies  al  Ser  infinit  i  benèfic,  qui  els 
crià  per  a  fer-los  participar  de  la  seva  vida  inefable  i  ven- 
turosa. 

Ja  sabem,  caríssims,  que  no  tots  els  blasfems  blasfemen 
amb  advertència  i  malícia  completa;  però  això  no  els  excusa 
de  pecat,  puix  que  l'home  ha  de  vigilar  sobre  si  mateix,  i  qui 
no  vigila  en  la  seva  vida  espiritual  serà  devorat  pel  diable, 
diu  l’apòstol  Sant  Pere,1  i  aquest  gran  nombre  de  desgraciats 
que  oïm  gritar  blasfèmies  pels  nostres  carrers  i  camins,  per 
tallers  i  quadres,  en  les  oficines  i  fins  en  col·legis  i  escoles,  són 
uns  inconscients  deixebles  del  diable:  que  aquest  mestre  de 
perdició,  diu  un  gran  poeta  protestant,  sap  disfressar-se  de 
moltes  maneres  i  cerca,  per  a  enganyar,  vestir-se  de  la  manera 
més  al  gust  d’aquells  a  qui  vol  seduir  i  portar  a  la  perdició. 
Sap  molt  de  fer  distinció  de  classes.  Per  això  és  que  Nós,  com 
a  Prelat  de  la  Iglésia,  agraïm  als  qui  avui  a  Catalunya  escriuen, 
parlen  i  obren  per  a  desterrar  del  país  el  vici  de  la  blasfèmia, 
i  en  sa  benemèrita  propaganda  es  valen  de  diferents  raons  i 
conceptes  per  a  fer  guerra  al  malvat  vici,  i  exciten  diferents 
i  dignes  sentiments  de  patriotisme,  de  cultura  i  de  pública 
decència;  puix  així  com  l’esperit  de  les  tenebres  es  val  de  di¬ 
ferents  medis  per  a  escampar  el  mal  pel  món,  els  fills  de  la 
llum  convé  també  que,  per  a  purificar  la  vida  pública  d'a¬ 
questa  immundícia  de  la  blasfèmia,  es  valguin  de  tots  aquells 


1.  I  Pere,  V,  8. 


CONTRA  LA  BLASFÈMIA 


427 


medis  que  tenen  natural  eficàcia  per  a  influir  en  els  homes  i 
disposar-los  a  la  vida  pura  de  l'amor  que  vingué  a  ensenyar 
als  homes  nostre  dolcíssim  Redemptor  Jesús. 


V 

Ordenacions  pràctiques 

I  com  la  principal  obligació  del  sacerdocí  és  la  glorificació 
divina  i  la  purificació  humana,  i  la  glòria  divina  i  l’honestedat 
humana  resulten  ofeses  i  injuriades  per  la  blasfèmia,  Nós, 
desitjant  que  els  bons  cristians,  qualsevol  que  sia  el  seu  estat, 
sexe  i  condició,  s’interessin  per  a  aquesta  obra  de  major  glò¬ 
ria  de  Déu  i  de  filantropia,  exhortem  als  reverends  Pàrrocos 
a  que  reuneixin,  si  és  possible,  o  almenys  a  que  vegin  en  Nos¬ 
tre  nom  als  directors  de  fàbriques  i  de  tallers,  als  amos  de 
casa  que  tinguin  dependència,  als  mestres  d'escola  de  nois  i 
noies  que  sien  cristians,  per  a  fer-los  comprendre  l’obligació 
que  tenen  de  procurar  que  els  seus  dependents  es  guardin  de 
la  blasfèmia;  puix  si  un  director  de  fàbrica  o  de  taller,  o  qual¬ 
sevol  amo  o  mestressa  no  permetria  que  a  casa  seva  i  a  la 
seva  presència  s'insultés  als  seus  pares  o  a  ell  mateix  amb 
paraules  d’agravi  i  de  maledicció,  molt  menys  han  de  perme¬ 
tre  que  el  sant  nom  de  Déu,  que  mereix  tota  la  reverència  i 
respecte  de  part  de  l’home  racional,  sia  injuriat  i  maleït. 
Aquell  qui  sent  insensiblement  injúries  i  malediccions  contra 
Déu  demostra  que  ell  mateix  no  estima  a  Déu.  És  impossible 
oir  insultar  a  qui  estimem  sense  que  el  nostre  cor  es  com¬ 
mogui. 

Així  mateix  ordenem  que,  en  les  parròquies  on  hi  hagi  opor¬ 
tunitat,  els  reverends  Rectors  procurin  establir  alguna  asso¬ 
ciació  contra  la  blasfèmia,  podent  posar-les  baix  l’advocació 
del  Sant  Nom  de  Jesús,  com  s'ha  establert  en  la  present  ciu¬ 
tat,  donant  pràctics  resultats  en  la  propaganda  contra  la  blas¬ 
fèmia  i  la  pública  indecència,  i  podran  celebrar  cada  any,  en 


J.  TORRAS  I  BAGES 


428 

el  diumenge  consagrat  per  la  Iglésia  al  Sant  Nom  de  Jesús, 
una  funció  piadosa  adequada  a  l’objecte  en  desagravi  de  les 
públiques  blasfèmies,  i  ja  des  d'ara  autoritzem  als  reverends 
Pàrrocos  per  a  exposar  el  Santíssim  Sagrament  en  ella. 

A  més  exhortem  als  pares  de  família  i  caps  de  casa,  í  amos 
qui  tenen  mossos  o  dependents,  i  mestresses  qui  tenen  a  les 
seves  ordres  minyones  o  ajudantes,  qui  pensen  en  l'obligació 
en  què  estan,  no  sols  amb  l’exemple,  sinó  que  també  amb  la 
paraula  de  donar-los  bona  educació,  de  corregir  sos  defectes 
i  ensenyar-los  suaument  la  vida  cristiana.  L’amo  o  superior 
qui  es  creu  que  pagant  el  jornal  als  dependents  ja  ha  complert 
la  seva  obligació  i  no  ha  de  pensar  més  amb  ells,  no  coneix  la 
nostra  santa  religió,  que  vol  que  domini  l'esperit  de  família, 
la  verdadera  fraternitat,  entre  aquelles  persones  que  viuen  o 
treballen  juntes;  i  la  principal  obligació,  sobretot  quan  es 
tracta  de  joves  o  de  nois  de  pocs  anys,  és  proporcionar-los 
per  medis  adequats  i  convenients  aquella  cultura  cristiana, 
la  manifestació  més  natural  de  la  qual  és  la  decència  de  la 
paraula  i  la  conversa  honesta  i  respectuosa. 

També  voldríem  que  els  cristians  piadosos  no  deixessin 
perdre  el  saludable  costum  de  pronunciar  una  jaculatòria  en 
honor  de  Déu  o  de  Jesús  o  de  la  Verge  Maria,  quan  ouen  una 
blasfèmia,  puix  d'aquesta  manera  es  dóna  una  satisfacció  de 
la  injúria  que  un  germà  nostre  comet  contra  els  noms  inefa¬ 
bles,  que  són  el  consol  i  l’alegria  del  cor  de  tots  els  verdaders 
cristians. 

En  fi,  caríssims,  voldríem  que  tots  vosaltres  vos  féssiu 
càrrec  de  l'excel·lència  i  sublimitat  del  nom  de  Déu,  que  tots 
els  sants  han  pronunciat  sempre  amb  tanta  reverència,  i  que 
és  objecte  d'eterna  alabança  de  les  multituds  angèliques  de 
la  glòria  i  de  tots  els  homes  qui  han  sortit  ja  d'aquest  món 
i  han  entrat  en  la  benaurança  del  cel.  La  Iglésia  de  la  terra 
posa  en  la  boca  dels  sacerdots  càntics  admirables  del  nom 
de  Déu,  i  el  profeta  David  s'enlairà  tant  en  les  alabances  del 
Nom  del  Senyor,  que  fins  els  homes  qui  no  tenen  creences 
cristianes  queden  meravellats  de  l'excels a  poesia  que  enclouen 


CONTRA  LA  ULASFlíMIA 


429 


aquells  càntics  que  gairebé  sempre  són  alabances  o  benedic¬ 
cions  del  Nom  de  Déu.  Aquest  sant  Nom  és  lluminós,  és  la 
llum  de  tota  la  nostra  vida:  per  això  el  pronunciem  en  els 
conflictes  i  tempestats  i  perills  de  l'ànima  i  de  cos  que  hem 
de  passar  en  aquest  món;  i  el  nom  diví  ens  il·lumina,  com 
aquells  llampecs  que  ens  fan  veure  el  precipici  quan  hem  de 
caminar  en  nits  fosques  i  de  tempesta.  El  Nom  de  Déu  és  el 
principi  de  tota  benedicció.  Al  donar  la  Benedicció  pastoral 
comencem:  «Sia  beneït  el  Nom  de  Déu»;  i  el  cor  respon: 
«Des  d'ara  i  per  tots  els  segles.»  I  totes  les  benediccions,  con¬ 
sagracions  i  dedicacions  que  porta  la  sagrada  litúrgia,  totes 
es  fan  invocant  el  Nom  de  Déu,  i  posant  aqueix  Nom  sagrat 
com  un  segell  o  marca  que  determina  el  caràcter  sagrat  d'a¬ 
quella  cosa.  Els  Sagraments,  la  santa  Missa  i  tot  acte  de  culte 
es  comença  en  Nom  de  Déu.  Tot  cristià,  al  matí  quan  es  lleva 
i  al  vespre  quan  se’n  va  al  llit,  fa  sobre  la  seva  persona  la 
senyal  de  la  creu  invocant  el  sacratíssim  Nom  de  Déu,  per  a 
començar  i  acabar  el  dia  baix  l'ombra  d'aquest  gran  Nom. 
Fins  les  nacions,  encara  que  els  seus  governs  o  monarques 
sien  protestants,  en  els  tractes  públics  que  fan  les  unes  amb 
les  altres,  els  comencen  en  Nom  de  Déu.  I  fora  del  Nom  de 
Déu  no  pot  haver-hi  més  que  tenebres,  confusions  i  corrup¬ 
ció,  com  fora  de  la  influència  del  sol  hi  ha  d'haver  fosques, 
desordre  i  humitats  corruptores  que  priven  de  vida  o  la  fan 
difícil.  Déu  és  el  sol  de  la  vida  humana,  que  li  comunica  llum 
i  calor.  Cerquem,  doncs,  sempre  al  Senyor,  i  alabem  la  seva 
bondat  i  misericòrdia  per  a  obtenir  la  gràcia  de  les  seves  be¬ 
nediccions,  principi  i  germen  de  tota  santedat.  I  perquè  Ell 
de  des  la  glòria  vos  doni  la  seva  plena  Benedicció,  Nós  us  en¬ 
viem  la  nostra  en  nom  del  Pare  t  i  del  Fill  t  i  de  l’Esperit 
Sant  f.  Amén. 

Vic,  festa  de  la  Conversió  de  Sant  Pau,  gener  de  1909. 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT* 
(Contra  el  laïcisme) 


Sumari 

I.  Febre  moderna  d'orientacions. 

II.  Les  orientacions  modernes  degraden  l’home  i  el  fan  idò¬ 
latra. 

III.  Orientació  de  la  Llibertat  i  de  la  Ciència. 

IV.  Orientació  del  Laïcisme. 

V.  Orientació  de  la  Cultura  i  de  l'Estadi  sme. 

VI.  L’Orientació  cristiana  és  harmònica. 

VIL  L'Orientació  cristiana  és  infinita. 

VIII.  Jesucrist  és  l’Orient;  fora  d’Ell  no  hi  ha  orientació. 


*  Document  contra  l'error  que  havia  penetrat  en  molts  intel·lectuals. 
És  datat  de  la  festa  de  sant  Joan  Crisòstom,  27  de  gener  de  1909,  dos 
dies  després  de  la  pastoral  precedent  contra  la  blasfèmia.  Escrit  en 
català,  de  seguida  fou  traduït  al  castellà,  per  tal  que  fos  més  difós. 
L'arquebisbe  de  València  doctor  Guisasola,  en  felicitar  l'autor  per 
aquesta  pastoral  i  per  haver  disposat  la  seva  traducció,  li  recomanà 
que  la  fes  arribar  als  centres  científics  i  polítics  de  Madrid  i  de  tot 
l’estat  perquè,  deia,  «hay  grande  ignorància  de  cosas  buenas,  y  se  peca 
màs  de  eso  que  de  perversidad,  pues  se  producen  corrientes  a  las 
cuales  nadie  se  opone,  y  entran  en  circulación  ideas  que  inconsciente- 
mente  se  aceptan,  por  no  haber  quien  las  rectifique  o  encauce»  (2  març 
1909). 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


431 


NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau  en  Nostre 
Senyor  Jesucrist. 

Factique  sunt  retrorsum,  et  non  in  ante. 

«S'han  fet  enrera  i  no  en  avant.» 

(Jeremies,  VII,  24.) 

Visitavit  nos  oriens  ex  alto. 

«Ha  vingut  de  dalt  del  cel  a  visitar-nos.» 

(Lluc,  I,  78.) 


I 

Febre  moderna  d'orientacions 

És  una  de  les  principals  obligacions  de  nostre  magisteri 
aquilatar  les  idees  en  boga,  per  a  veure  si  estan  en  conformi¬ 
tat  amb  l'eterna  doctrina  de  salvació  que  Déu,  per  medi  dels 
profetes  i  apòstols,  i  principalment  de  son  Verb  encarnat,  Nos¬ 
tre  Senyor  Jesucrist,  ha  revelat  als  homes,  i  la  Iglésia  nostra 
Mare  guarda  amb  heroica  fidelitat. 

Per  això,  veient  com  avui  els  escriptors  i  oradors  públics 
parlen  sovint  d’orientacions  noves  i  pretenen  donar  una  fina¬ 
litat  a  la  societat  humana,  com  si  fins  ara  hagués  estat  des¬ 
orientada,  volem  escriure  la  present  Instrucció  Pastoral,  ex¬ 
plicant  lo  que  sap  tot  cristià  reflexiu:  que  Jesús,  Verb  de  Déu, 
vingué  al  món  a  ratificar  l'orientació  immutable,  en  sa  essèn¬ 
cia,  del  llinatge  humà. 


432 


J.  TORRAS  I  BAGES 


El  mot  orientació  és  essencialment  cristià,  perquè  de 
l’Orient  ens  vingué  la  llum  que  els  ulls  del  nostre  enteniment 
necessiten  per  a  veure  el  món  de  la  humana  perfecció,  així 
com  també  ve  d’allà  la  llum  material  que  necessiten  els  ulls 
del  nostre  cos  pel  desplegament  d'una  part  important  de  nos¬ 
tra  vida. 

Jesús  de  Natzaret,  cap  i  cabdill  del  llinatge  humà,  apare¬ 
gué  en  l'Orient,  i  Ell  és  l’únic  orientador  dels  homes;  per  això 
els  primitius  cristians  feien  les  seves  pregàries  girats  de  cara 
a  l’Orient,  per  això  encara  avui  les  ordres  monacals  serven 
aquest  costum  litúrgic,  i  els  qui  edificaven  les  grans  basíliques 
tenien  també  cuidado  d’orientar-les  degudament.  Jesús  ha  si¬ 
gut,  és  i  serà  sempre  l’Estel  conductor  de  la  vida  humana, 
l’Orient  dels  homes. 

Desgraciadament,  avui  molts  homes  no  segueixen  aquest 
Estel,  i  com  fora  d’Ell  no  és  possible  orientació  verdadera, 
perquè  Ell  és  la  Veritat,1  i  els  homes  hem  d'orientar-nos  amb 
la  Veritat,  d'aquí  prové  el  sentir  parlar  tant  d'orientacions, 
el  deliri  de  les  orientacions,  perquè  els  homes  senten  íntima¬ 
ment  que  estan  desorientats,  és  a  dir,  que  han  perdut  l'esma, 
i  palpen  i  es  topen  els  uns  amb  els  altres,  cercant  el  camí  de 
la  vida,  l'orientació  de  la  vida.  Els  homes  parlen  més  d'una 
cosa  quan  aquesta  els  falta;  mai  es  parla  tant  de  salut  com 
en  temps  de  pesta.  Lo  que  posseïm  no  ens  preocupa,  lo  que  ens 
preocupa  és  lo  que  ens  falta  i  desitgem  tenir.  La  fam  indica 
una  necessitat,  i  aquesta  fam  d’orientacions,  lo  que  els  homes 
en  parlen  tant,  no  és  un  fet  tan  vulgar  com  sembla  a  primera 
vista.  No  és  solament  un  tòpic  de  què  es  valen  els  agitadors 
polítics  i  socials  en  nostres  temps  democràtics,  per  a  cridar 
l’atenció  del  poble  i  fer-se  seves  les  voluntats  senzilles,  sinó 
que  és  també  la  manifestació  d’una  situació  d'esperit,  que 
els  mestres  de  la  vida  cristiana  havem  d'estudiar  amb  atenció, 
per  a  dirigir  convenientment  la  societat  sobrenatural  que  Déu 


1.  Joan,  XIV,  6. 


433 


ORIENTACIONS  SF.NSE  ORIENT 

ens  té  encarregada  i  els  individus  que  la  formen  envers  el  fi 
últim  i  definitiu  de  la  seva  creació. 


II 

Les  ORIENTACIONS  MODERNES  DEGRADEN  L'HOME 
I  EL  FAN  IDÒLATRA 


És  evident  que  l'orientació  de  la  societat  i  l'orientació  de 
l'home  no  poden  ser  diferents,  perquè  la  societat  és  de  sentit 
comú  que  existeix  per  a  ajudar  a  l’home  a  arribar  al  terme 
de  la  seva  perfecció.  La  societat  existeix  per  a  l’home,  no  l’ho¬ 
me  per  a  la  societat.  Avui,  no  obstant,  hi  ha  entre  molts  l’o¬ 
pinió  contrària,  i  fan  de  la  societat,  i  encara  més  de  la  societat 
política,  com  un  ser  superior  al  qual  tot  deu  encaminar-se  i 
sacrificar-se;  tenen  una  fantasia  idolàtrica,  perquè  així  com 
l'ídol,  segons  l'Apòstol,1  és  no  res,  també  l'Estat  és  no  res  si 
deixa  d'ésser  la  protecció  de  l'home,  dèbil  deixat  a  si  sol,  per 
a  fer  el  camí  de  la  vida. 

Aquest  concepte  de  l’Estat,  germen  del  socialisme,  és  el 
principi  de  l'esclavitud,  i  els  pobles  antics  saludaren  i  acla¬ 
maren  al  Redemptor  Jesús  com  al  llibertador  del  llinatge 
humà,  perquè  en  sa  doctrina  sentien  l'aroma  d'una  essència 
que  havia  d'acabar  amb  l'esclavitud  i  tirania  en  què  vivien 
dels  poderosos  del  món.  L'Estat  en  una  forma  absoluta,  amb 
drets  absoluts,  és  un  no  res,  és  l’ídol,  i  no  hí  ha  tirania  major, 
no  hi  ha  res  més  ferotge  que  el  no-res,  que  l'ídol:  tot  ho  en¬ 
goleix  com  un  abisme  xuclador;  en  aquest  sentit  no  té  en¬ 
tranyes,  per  lo  qual  és  insadollable,  i  mai  arriba  a  satisfer-se. 
La  metàfora  moderna  de  la  revolució,  qui  com  Saturn  devora 
a  sos  propis  fills,  és  una  feliç  expressió  d'aquesta  veritat. 


28 


1.  I  Corintis,  X,  19. 


434 


J.  TORRAS  T  BAGES 


Veu’s  aquí  l’antítesi  entre  la  Revolució,  filla  del  dimoni,  i 
la  Iglésia,  filla  de  Déu.  En  el  llenguatge  de  les  Sagrades  Es¬ 
criptures  i  dels  sants  doctors,  el  dimoni  és  anomenat  l’enemic 
del  llinatge  humà,  perquè  vol  víctimes  humanes  i  tenir  als 
homes  esclaus.  L'home  pels  nous  idòlatres  és  res;  l’existència 
universal,  l'Estat  engolint-se  tota  la  societat,  és  l'amo  absolut, 
i  tot  ha  de  sacrificar-se  a  ell.  Pels  cristians  l’home  és  el  tot,  i 
tot  lo  criat  existeix  per  a  ell,  i  la  societat,  l'Estat  i  la  Iglésia 
tenen  tota  la  seva  raó  d’ésser  en  ajudar  a  l’home,  en  assistir- 
lo,  per  a  conduir-lo  més  fàcilment  i  d’una  manera  racional  pel 
camí  de  la  vida.  Fora  de  la  vida  no  hi  ha  res  en  la  realitat  de 
les  coses.  I  per  això  diem  que  l'Estat  és  res,  perquè  en  si  no 
té  vida  real,  sino  supositícia. 

Segons  la  doctrina  del  Cristianisme,  fins  Déu  se  sacrificà 
per  l'home;  segons  la  doctrina  idolàtrica,  tant  antiga  com  mo¬ 
derna,  l’ídol  demana  sacrificis  humans.  Els  sacrificis  humans 
de  l'Àfrica  i  els  d’Europa,  en  la  substància  i  essència  tenen 
ima  certa  igualtat,  la  diferència  és  de  forma,  i  ni  diferència 
de  forma  tenen  si  es  comparen  amb  els  innombrables  sacrifi¬ 
cis  humans  que  s 'oferiren  a  l’ídol  de  la  revolució  en  els  dies 
típics  de  son  predomini  en  la  veïna  França. 

La  doctrina  de  la  revolució  és  la  doctrina  idolàtrica,  ni 
més  ni  menys.  Per  això  en  son  regne  tota  orientació  corres¬ 
pon  a  un  ídol,  i  la  multiplicitat  d’orientacions  origina  una 
mena  de  politeisme.  Cadascú  es  fa  son  déu,  i  cadascú  adora 
al  déu  que  més  li  acomoda.  Els  rics  tenen  un  déu,  i  els  pobres 
un  altre;  els  savis  practiquen  les  seves  adoracions,  i  els  igno¬ 
rants  en  practiquen  unes  altres.  Però  Nabucodonosor,  l'ídol 
de  l'Estat,  domina  sobre  tots;  ell  és  el  déu  major,  lo  mateix 
a  la  Rússia  i  a  la  França  modernes  que  a  les  antigues  nacions 
asiàtiques.  L’ídol  és  depressiu  sempre,  deprimeix  a  l'home; 
els  petits  ídols  preparen  per  a  la  tirania  del  déu  major,  l’Es- 
tat,  la  colossal  estàtua  d’or  amb  peus  de  fang,  que  una  pedra 
que  s'esllavissa  de  la  muntanya  és  prou  per  a  aterrar.1 


1.  Daniel,  I,  34. 


435 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 

En  cl  dia  d’avui,  en  què  sovint  oïm  la  cridòria  dc  l'exèrcit 
dels  enemics  de  Deu  amenaçant  la  llibertat  de  la  vida  cris¬ 
tiana,  no  sabem  prescindir  de  posar  en  la  present  Carta  el  crit 
sublim  de  llibertat  i  d’independència  d’esperit  del  gran  apòs¬ 
tol  Sant  Pau:  1  «Encara  que  molts  són  anomenats  déus,  per  a 
nosaltres  no  hi  ha  més  que  un  sol  Déu,  que  és  el  Pare,  del  qual 
tenen  el  ser  totes  les  coses,  i  que  ens  ha  fet  a  nosaltres  per 
a  Ell,  i  no  hi  ha  sinó  un  sol  Senyor,  que  és  Jesucrist,  per  qui 
totes  les  coses  han  sigut  fetes,  i  per  Ell  som  nosaltres  tot  lo 
que  som.» 

I  aquest  crit  d’independència  i  llibertat  cristiana  serà  sem¬ 
pre  el  distintiu  dels  fills  de  la  Creu,  els  quals  la  violència 
podrà  rebatre,  però  mai  arribarà  a  extingir  el  noble  esperit 
de  llibertat  que  el  Verb  injectà  en  la  naturalesa  humana.  El 
despotisme,  malgrat  tots  els  somnis  revolucionaris,  no  podrà 
ressuscitar  amb  vida  duradora,  i  fins  les  nacions  que  van 
actualment  al  davant  del  progrés  humà,  sembla  que  amb  la 
seva  conducta  manifesten  que  per  elles  la  idea  social  no  con¬ 
sisteix  en  l’absolutisme  de  l’Estat,  en  un  culte  de  l’Estat. 

I  aquesta  llibertat  inspirada  per  Déu  i  proclamada  pels 
profetes  d’Israel  a  la  cara  de  les  despòtiques  monarquies  asiଠ
tiques,  rebé  una  consagració  augusta  del  Verb  fet  carn;  els 
apòstols  la  sostingueren  contra  l’imperi  romà;  el  Papa  i  un 
gran  nombre  de  bisbes,  contra  les  usurpacions  espirituals  dels 
emperadors  i  reis  medievals  i  moderns,  com  els  actuals  bisbes 
francesos  la  sostenen,  amb  admirable  unió  i  constància,  con¬ 
tra  la  hipocresia  de  llibertat  amb  què  es  disfressa  la  seva  Re¬ 
pública. 

La  nostra  consciència  de  cristians  i  la  llibertat  de  la  nos¬ 
tra  vida  religiosa  no  pot  quedar  en  mans  dels  homes,  de  ma¬ 
nera  que  els  nostres  màrtirs,  des  de  Sant  Esteve,  qui  fou  el 
primer,  fins  als  actuals  desterrats  de  França,  són  màrtirs  de 
la  llibertat  evangèlica;  tots  ells,  seguint  els  preceptes  de  la 


1.  I  Corintis,  VIII,  3-5. 


436 


J.  TORRAS  I  BAGES 


nostra  sagrada  religió,  han  respectat  a  l'Estat,  l’han  servit  i 
fins,  en  cas  necessari,  per  a  guardar-li  fidelitat,  haurien  dat  la 
vida  per  ell,  però  sempre  ressona  en  nostres  orelles  aquella 
paraula  augustíssima:  «Doneu  a  Déu  lo  que  és  de  Déu,  i  al 
Cèsar  lo  que  és  del  Cèsar.»  I  per  res  del  món,  ni  per  la  prò¬ 
pia  vida,  han  volgut  trencar  la  fidelitat  que  tot  ser  racional 
deu  a  son  Criador,  principi  i  fi  de  la  nostra  existència.  Els 
apòstates  solen  prendre  formes  hipòcrites  de  persecució,  des 
de  Julià  fins  als  actuals  imitadors  seus  de  França,  i  en  lloc 
d'una  persecució  de  sang,  es  valen  de  la  persecució  de  la  llei, 
com  instrument  menys  repugnant  a  una  època  civilitzada  i 
potser  de  major  eficàcia,  puix  amaguen  la  tirania  sota  el  sar¬ 
casme  de  civilització,  llibertat  o  amor  patri. 


III 

Orientació  de  la  Llibertat  i  de  la  Ciència 

La  contemplació  del  món  modern,  el  panorama  de  la  vida 
social  i  política  d’avui,  és  cert  que  d'una  banda  presenta  com 
la  preparació  d'un  regnat  idolàtric,  puix  el  dèspota  oriental, 
volent  disposar  de  l’ànima  i  del  cos  dels  ciutadans,  té  molts 
deixebles  inconscients  en  algunes  nacions  d'Europa;  però  la 
llibertat  d’esperit  que  portà  al  món  el  Verb  de  Déu,  Jesús 
Senyor  nostre,  que  ens  ensenyà  a  adorar  a  Déu  en  esperit  í 
veritat,  ha  donat  a  la  gent  moderna  la  independència  de  ca¬ 
ràcter;  i  totes  les  bastardes  orientacions,  les  direccions  su¬ 
persticioses  de  l'esperit,  l'atracció  de  la  colossal  estàtua  d'or 
de  Nabucodonosor,  l'Estat  omnipotent,  no  obtindran  l'ado¬ 
ració  de  la  nostra  gent  cristiana,  i  el  primer  article  del  De¬ 
càleg:  «Adoraràs  a  ton  Déu  i  Senyor,  i  a  Ell  sol  serviràs», 
dominarà  i  continuarà  essent  l'orientació  essencial  del  llinat¬ 
ge  humà  civilitzat,  és  a  dir,  dels  homes  verament  racionals. 

L’orientació  summa  del  llinatge  humà,  és  a  dir,  la  direc¬ 
ció  suprema  que  enclou  les  orientacions  o  direccions  secun- 


437 


ORIENTACIONS  SENSF,  ORIENT 

dàries,  que  determinen  l'activitat  humana  en  ses  diversitats 
jeràrquiques,  no  pot  ésser  una  orientació  humana,  és  a  dir, 
de  l’Estat,  perquè  la  direcció  ha  d'ésser  superior  al  dirigit,  per 
lo  qual  l'home,  essent  incapaç  de  dirigir-se  a  si  mateix,  no  pot 
dirigir  als  altres.  L'Estat  és  un  home  o  uns  quants  homes.  La 
direcció  se’ns  dóna  de  dalt,  visitavit  nos  oriens  ex  alto,  i  una 
direcció,  una  orientació  purament  humana  és  idolàtrica  i  su¬ 
persticiosa.  S’atribueix  a  si  mateixa  una  dignitat  que  no  té, 
i  exigeix  als  homes  una  submissió  que  no  li  deuen.  Per  això 
els  anarquistes  són  els  iconoclastes  que  corresponen  a  aques¬ 
ta  religió  exclusivament  humana,  l’adoració  de  l'Estat,  que  vol 
ímposar-se  a  l’Europa  cristiana. 

Dins  del  Cristianisme,  l’autoritat  o  superioritat  és  un  pur 
ministeri,  i  els  qui  l'exerceixen  no  poden  fer  altra  cosa  que 
declarar  i  aplicar  l’eterna  llei  de  les  coses  que  el  summe  Le¬ 
gislador  de  tota  criatura  ha  estampat  en  les  seves  entranyes. 
La  veritat,  la  justícia  i  la  santedat  no  les  fan  els  homes,  són 
coses  divines  que  mai  serà  lícit  contrariar.  Són  una  cosa  per¬ 
manent  en  la  societat  humana,  són  la  llum  oriental  que  dis¬ 
sipa  les  fosques  del  món,  són  la  irradiació  de  la  llum  del  Verb 
de  veritat,  que  mai  ha  desemparat  del  tot  a  l’home,  i  que  en 
la  plenitud  dels  temps  s'encarnà  per  a  fer-nos  a  tots  fills  de  la 
Llum.1 

Quan  els  homes  per  a  cercar  la  direcció  de  la  vida  no  es 
giren  cap  a  l'Orient,  quan  no  inquireixen  la  llum  del  Verb 
per  a  il·luminar  els  camins  de  la  vida,  quan  ells  volen  inven¬ 
tar,  quan  no  s'acontenten  d’ésser  ministres,  sinó  que  volen 
ésser  sobirans,  aleshores  incorren  en  la  superstició,  i,  tan¬ 
cant  els  ulls  a  la  llum  de  l’Orient  diví,  cerquen  direccions,  eri¬ 
geixen  ídols  i  després  els  trenquen,  comencen  per  a  ponderar 
la  seva  omnipotència  i  eficàcia,  i  acaben  confessant  lo  que 
diu  Sant  Pau,  que  l’ídol  és  no  res  i  que  no  té  acció  eficaç  sobre 
l’home. 


1.  Joan,  XII,  36. 


438 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Els  qui  ja  som  vells  havem  contemplat  del  nostre  temps 
aquestes  proclamacions  idolàtriques  de  nous  orients,  de  no¬ 
ves  direccions  del  llinatge  humà,  objecte  per  algun  temps  d'un 
culte  supersticiós  de  part  de  molts,  i  després  hem  vist  com 
els  mateixos  qui  eren,  com  els  sacerdots  del  nou  culte,  decla¬ 
raven  la  inutilitat  de  l’ídol,  i  en  forjaven  un  altre  de  nou.  jAixí 
un  dia  podem  veure  la  destrucció  del  gran  Orient  maçònic, 
germen  i  origen  de  l'anticristianisme  actual,  a  qui  rendeixen 
culte  tants  homes  qui  es  creuen  despreocupats!  Al  Déu  etern 
no  és  possible  suplir-lo;  l'ídol  és  variable,  per  això  la  idolatria 
mai  quedarà  enterament  confinada  de  la  terra  dels  homes 
irreflexius  arrossegats  pel  violent  apetit  de  novetats.  Destruït 
l’un  en  proclamen  un  altre,  i  així  va  continuant  la  història 
de  les  humanes  preocupacions. 

L'ídol  és  sols  una  exterioritat.  Un  dia  la  llibertat  s’empor¬ 
tà  l'entusiasme  i  la  devoció  del  món;  se  li  donava  culte,  se  li 
oferien  sacrificis,  se  li  cantaven  himnes,  se  celebraven  pro¬ 
cessons  en  son  honor,  se  li  erigien  monuments  i  fins  s'arribava 
al  fanatisme.  Però,  passada  la  generació  de  l'entusiasme,  sor¬ 
tiren  doctors  de  la  mateixa  escola,  qui  declararen  la  vanitat 
de  son  antic  ídol;  l'experiència  posà  en  evidència  la  seva  fa¬ 
tuïtat,  i  l'ídol  fou  tret  del  seu  altar,  i  avui  a  França  els  ma¬ 
teixos  qui  proclamaren  la  llibertat  la  rebutgen,  estenen  els 
límits  de  l'autoritat  i  del  poder  fins  a  la  consciència  humana, 
cohibint  i  perseguint  la  vida  religiosa  dels  ciutadans,  i  a  Es¬ 
panya  els  seus  deixebles  fan  contínues  amenaces  de  que  quan 
puguin  encadenaran  la  llibertat  de  la  religió.  Així  és  la  gent 
idolàtrica. 

Caigut  l’ídol  de  la  llibertat,  els  seus  servidors  prengueren 
una  nova  orientació,  cercaren  un  nou  objecte  d'adoració,  i 
proclamaren  la  ciència,  com  la  llum  directora  del  llinatge 
humà.  Però  a  la  ciència  va  tocar-li  la  mateixa  sort  que  a  la 
llibertat,  i  per  tota  l'Europa  ressonà  fa  poc  la  fatídica  sentèn¬ 
cia  de  la  bancarrota  de  la  ciència  proclamada  per  un  eminent 
escriptor  moderníssim,  corroborant  el  concepte  de  l'apòstol 


ORIF.NTACIONS  SF.NSB  ORIENT 


439 


Sant  Pau,  quan  diu  que  és  fàtua  la  ciència  que  prescindeix 
de  Déu. 

,-Qui  podrà  dir  amb  més  eloqüència  els  elogis  de  la  ciència 
i  de  la  sabiduria  que  les  nostres  Sagrades  Escriptures?  <íQui 
podrà  fer  més  sacrificis  dels  que  ha  fet  la  Iglésia  per  a  la  con¬ 
servació  i  cultiu  de  les  ciències?  ^Qui  ha  salvat  la  ciència  i 
la  civilització  literària  i  artística  en  els  segles  obscurs  en 
què  la  societat  per  diverses  circumstàncies  vegetava  en  la  ig¬ 
norància,  sinó  la  Iglésia  de  Déu?  ,-Per  ventura  els  grans  es¬ 
criptors  no  solament  catòlics,  sinó  fins  protestants  i  raciona¬ 
listes,  no  han  de  confessar  que  la  Iglésia  és  la  continuadora 
de  l'antiga  civilització,  i  que  salvà  els  tresors  dels  antics  po¬ 
bles  clàssics  que  sense  ella  haurien  desaparegut  totalment? 

Bona  és  la  llibertat  i  bona  és  la  ciència,  i  els  homes  i  els 
pobles  s’han  de  sacrificar  per  a  adquirir-les,  perquè  sense 
elles  desapareix  la  dignitat  humana.  Però  quan  demanen  l'a¬ 
doració  dels  homes,  quan  sofreixen  el  desvaneixement  de  creu¬ 
re's  absolutes,  infinites,  quan  es  deïfiquen  creient-se  superiors 
a  tota  regla,  quan  es  pensen  que  elles  no  estan  subjectes  a 
la  Llei,  i  que  elles  han  d'ésser  la  llei  dels  homes,  és  a  dir,  quan 
es  converteixen  en  ídols,  aleshores  perden  tota  la  substàn¬ 
cia,  es  tornen  vanes,  inútils  per  a  tot  bé  i  amants  de  l’escla¬ 
vitud  dels  homes. 

El  règim  de  castes  és  una  conseqüència  d'aquesta  concep¬ 
ció  idolàtrica.  Ni  la  llibertat,  ni  la  ciència,  ni  cap  altra  de  les 
excel·lències  humanes  és  absoluta  i  il·limitada,  sinó  que  té  lí¬ 
mits,  i,  de  consegüent,  dins  d'ella  no  hi  caben  tots  els  homes. 
Per  això  Aristòtil,1  el  gran  filosop,  ensenyava  que  hi  havia  ho¬ 
mes  que  naixien  per  a  la  llibertat  i  altres  per  a  l’esclavitud. 
Sols  Déu  és  infinit  i  Pare  universal,  i  sols  son  Verb,  Jesús  de 
Natzaret,  ha  ensenyat  que  davant  de  Déu  no  hi  ha  accepció  de 
persones,  concepte  sublim  que  ha  engendrat  en  la  societat 
moderna  les  idees  de  la  llibertat  i  de  la  igualtat  dels  homes. 


1.  In  Arist.  Comment.,  D.  Thom.,  vol.  IV,  pàgs.  374  i  378,  Parmae. 


440 


J.  TORRAS  I  BAGES 

IV 

Orientació  del  Laïcisme 

No  lii  ha  res  més  natural  que  la  sobrenatural  doctrina  del 
Cristianisme,  que  per  això  deia  aquell  antic  escriptor  que  Lଠ
mina  era  naturalment  cristiana.  L'orientació  cristiana  de  l’ho¬ 
me,  i,  de  consegüent,  de  la  societat,  és  harmònica  i  constitueix 
la  interpretació  del  nostre  ritme  vital;  no  és  una  orientació 
exclusivista  com  la  de  la  llibertat  i  la  de  la  ciència,  tals  com 
avui  molts  les  entenen;  no  és  idolàtrica,  sinó  lliure;  no  és  una 
abstracció,  sinó  una  realitat  vivent  adequada  a  cadascun  dels 
homes  del  llinatge;  fins  la  gràcia,  segons  els  teòlegs,  és  com 
un  vestit  que  s'adapta  a  tothom,  i  essent  una,  cadascú  va 
vestit  a  la  seva  manera.  D'aquí  ve  l'hermosura  del  Cristianis¬ 
me.  Per  això  s’efectua  espontàniament  l'evolució  de  les  èpo¬ 
ques  cristianes,  lliga  amb  totes  les  circumstàncies,  no  és  d'a¬ 
quest  temps  o  d’aquell  altre,  és  compatible  amb  totes  les 
races  de  l'humà  llinatge,  amb  totes  les  ciències  i  amb  totes 
les  arts,  amb  tots  els  temperaments  i  amb  tots  els  gustos, 
perquè  el  Déu  que  adorem,  el  nostre  Orient,  és  infinit.  Sols  és 
incompatible  amb  el  pecat,  i  el  pecat  és  una  vanitat,  un  no 
res  que  enganya  a  l'home:  fascinatio  nugacitatis.1  Un  encisa- 
ment  de  les  concupiscències,  un  estat  d’il·lusió:  que  per  això 
deia  l'antic  filosop  gentil  que  el  pecat  era  una  bogeria,  no  un 
acte  racional,  sinó  una  epilèpsia,  un  predomini  de  la  passió 
sobre  la  raó  de  l’home. 

Les  orientacions  humanes  no  poden  quedar  determinades 
per  la  passió,  perquè  aquesta  desorienta;  tothom  ho  sap  i  tot¬ 
hom  ho  confessa,  fins  és  un  axioma  del  nostre  poble  i  de  la 
nostra  llengua,  que  la  passió  lleva  el  coneixement.  Però  el 
conflicte  humà  consisteix  en  que,  havent-nos  d'orientar  per  la 
raó,  no  obstant  aquesta  resulta  insuficient.  D'aquí  ve  la  mul- 


1.  Saviesa,  IV,  12. 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


441 


titud  d’orientacions;  i  aquest  conflicte,  aquesta  eterna  disputa 
de  les  orientacions,  no  és  altra  cosa,  i  per  això  li  diem  eterna, 
que  l'antiga  qüestió  en  què  consisteix  la  felicitat  humana  es* 
catida  pels  antics  filosops  asiàtics  i  pels  filosops  clàssics  d'Eu- 
ropa,  viva  en  els  temps  moderns,  i  que  es  debateix  amb  de¬ 
bats  íntims,  acalorats,  inacabables  i  amb  gran  reserva,  en  la 
consciència  individual  de  cada  home,  quan  en  ella  s’extingeix 
la  llum  serena  i  la  calor  suavíssima  de  la  vida  cristiana.  Aques¬ 
ta  qüestió  mai  l'han  resolta  els  homes,  és  la  més  humana  de 
totes  les  qüestions,  l’única  essencial,  la  que  comprèn  i  con¬ 
té  totes  les  altres,  i  els  savis  han  passat  grans  angúnies  a 
l'estudiar-la.  Sant  Tomàs  descobreix  l'amplitud  de  son  cor  fi¬ 
losòfic  quan  tracta  d’aquest  assumpte.  Refereix  l'opinió  d'Aris- 
tòtil  de  que  les  ciències  especulatives  són  les  que  han  de 
mostrar  l'ideal,  les  que  donen  l’orientació  a  la  vida,  i  propor¬ 
cionen  la  felicitat  a  l'home;  però  el  filosop  grec  reconeix  tam¬ 
bé  que  aquesta  felicitat  que  proporciona  la  ciència  és  insufi¬ 
cient,  és  manca  i  no  completa,  i  que  no  dóna,  de  consegüent, 
explicació  satisfactòria  del  fi  de  l’home,  per  lo  qual  Sant  To¬ 
màs  exclama  amb  aquestes  paraules:1  «En  això  es  manifesten 
les  angúnies  que  passaven  en  aquesta  qüestió  aquells  preclars 
ingenis,  de  les  quals  nosaltres  som  deslliurats  amb  la  creença 
de  que  la  felicitat  completa,  l’home  la  trobarà  en  una  altra 
vida,  a  la  qual  està  destinada  la  nostra  ànima  immortal.» 

Hi  ha  avui  una  secta  nombrosa  i  una  ciència  que  indubta¬ 
blement  és  de  gran  estudi,  que  prescindeixen  de  l'ideal  diví. 
Aristòtil  no  en  prescindia,  al  revés,  estableix  que  lo  diví  és 
la  més  gran  consolació  humana;  però  li  faltaven  forces  per  a 
arribar  a  la  possessió  de  lo  diví,  com  sempre  passa  lo  mateix 
amb  la  pura  filosofia.  Però  la  secta  i  la  ciència  de  què  ara  par¬ 
lem  no  cerca  lo  diví,  sinó  que  l'exclou,  es  tanca  com  en  un 
cèrcol  dins  de  la  humanitat  i  no  vol  saber  més  que  d'aquesta; 
i  si  l'home  sent  la  majestat  divina  dominant  al  món  i  a  Tàni- 


1.  Sum.  cont.  Gent.,  Uib.  III,  cap.  49. 


442 


J.  TORRAS  T  BAGES 


ma  humana,  si  sent  himnes  d'alabança  que  li  dirigeixen  les 
criatures,  si  dins  de  son  cor  s'alcen  sentiments  que,  com  ex¬ 
quisits  perfums  d'encens,  s’enlairen  envers  el  Ser  infinit  i 
perfectíssim,  diu  que  s'ha  de  tapar  les  orelles  i  aclucar  els 
ulls  i  detenir  el  pensament,  i  que  no  s’ha  de  moure  de  dins 
d'aquell  cèrcol,  com  un  pres  de  dins  la  seva  cel·la,  i  que  en 
lloc  de  dirigir  la  seva  vida  envers  l’Infinit,  l’ha  de  contenir  i 
recloure  dins  dels  estrets  límits  de  l’animalitat. 

A  la  majestat  de  Déu,  a  l’excelsa  doctrina  de  son  Verb, 
mestre  del  món  i  especialment  del  món  cristià,  vol  suplir-hi 
el  raquític  ídol  de  l'Estat,  i  a  l'Evangeli  unes  ordenances  cívi¬ 
ques  acordades  en  un  parlament,  o  potser  en  algun  club  o 
lògia.  Així  és  que  vol  desterrar  del  llinatge  humà  els  sagra¬ 
ments  de  la  vinguda  al  món,  de  la  paternitat  i  de  la  mort  de 
l’home.  El  baptisme,  el  matrimoni  i  la  mort  són  actes  de  la 
vida  humana  que  pretenen  sostreure  de  l’esfera  lluminosa  i 
vivificant  de  l'infinit  per  a  dedicar-los  a  l'ídol  de  l'Estat.  És 
a  dir,  es  pretén  la  materialització  de  la  vida  i,  per  tant,  l'ofe¬ 
gament  de  l’esperit. 

I  sense  esperit  ,-pot  haver-hi  orientacions?  I  si  els  qui  volen 
extreure  de  la  societat  humana  la  influència  cristiana  i  fins  el 
nom  de  Déu,  els  enemics  del  regne  de  Déu  a  la  terra,  si  ells 
diuen  que  volen  orientar-se  segons  el  seu  esperit,  ^quin  espe¬ 
rit  tenen? 

Perquè  fins  ara  el  laïcisme  és  purament  una  forma  de  vida 
negativa,  és  el  no-res,  perquè  no  posa  res  a  la  naturalesa  hu¬ 
mana,  solament  en  treu;  en  treu  la  consciència  religiosa,  el 
respecte  i  l’amor  de  Déu,  que  és  el  pensament  més  general, 
el  sentiment  universal  de  tot  el  llinatge,  i  l’únic  vincle  verda- 
der  entre  els  homes,  perquè  únicament  Déu,  Ser  infinit,  abraça 
l'univers  de  les  criatures. 

Per  això  el  laïcisme  que  ara  van  a  predicar  per  les  ciutats 
i  pobles  com  el  remei  del  món,  és  un  esquarterament  de  la 
naturalesa  humana,  una  deformació  de  la  consciència,  ja  no 
solament  cristiana,  sinó  humana;  i  encara  que  ells  diran  que 
no  es  fiquen  en  la  consciència,  sinó  que  parlen  de  l'ordre 


443 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 

social  i  polític,  de  fet  l’ataquen  i  l’esclavitzen,  perquè  l’home, 
com  tota  criatura,  no  ha  d'ésser  d'una  manera  per  dintre  i 
d'una  altra  per  fora,  sinó  que  és  u,  i  lo  exterior  ha  d’ésser  la 
manifestació  de  lo  interior,  i  si  lo  interior  no  pot  manifestar-se 
a  lo  exterior,  si  lo  que  és  lícit  dins  la  consciència  no  ho  és 
en  l’acció  pública  dels  ciutadans,  en  cada  home  hi  ha  dos 
homes,  es  destrueix  la  sinceritat,  que  és  la  qualitat  més  noble 
de  l’home,  i  es  fan  impossibles  les  conviccions,  que  són  la 
base  necessària  de  tota  societat  formal  i  fecunda. 

Potser  diran  els  predicadors  del  laïcisme  que  si  ells  volen 
treure  la  religió  del  naixement,  del  matrimoni  i  de  la  mort  de 
l'home,  que  si  ells  pretenen  desterrar  als  homes  qui  fan  pro¬ 
fessió  pública  i  manifesta  de  tenir  consagrada  a  Déu  la  seva 
vida,  és  perquè,  existint  en  la  societat  ciutadans  qui  tenen  en 
religió  principis  diferents,  volen  evitar  divisions  i  conflictes 
perniciosos  a  la  vida  pública  del  país;  però  resulta  que  els 
conflictes  i  divisions,  ells  són  precisament  els  qui  les  porten 
amb  ses  amenaces  de  persecució  legal  contra  les  formes  cris¬ 
tianes  de  la  vida,  puix  la  Iglésia,  el  clericalisme,  com  ells  diuen, 
professa  el  noble  principi  de  que  la  religió  no  pot  imposar-se 
a  ningú,  i  fins  és  un  dogma  que  la  religió,  la  fe,  ve  de  Déu,  i 
que  els  homes,  per  si  sols,  no  poden  infondre-la.  Considerem 
un  deure  del  nostre  ministeri  el  procurar  la  pau  social;  la  sa¬ 
lutació  apostòlica  pax  vobis  és  la  manifestació  del  perenne 
esperit  de  nostra  santa  Mare  la  Iglésia  ensenyat  per  Sant  Pau 
amb  aquelles  paraules;  «Si  pot  ser,  viviu  en  pau,  en  quant  sia 
de  vostra  part,  amb  tots  els  homes;1  però  avui  dia,  quan 
dins  de  la  societat  hi  ha  tants  motius  de  divisió;  avui,  quan 
les  qüestions  econòmiques  que  interessen  a  totes  les  classes, 
preocupen  a  tota  la  gent  pensadora,  i  és  necessari  estudiar-les 
amb  serenitat  perquè  les  transformacions  justes  i  necessàries 
es  facin  sense  pertorbació  de  l’equilibri  social,  avui  els  Prelats 
de  la  Iglésia  devem  esforçar-nos  encara  més  i  ens  esforcem, 


1.  Romans,  XII,  18. 


444 


J.  TORRAS  I  BAGES 


per  a  mantenir  la  pau  dels  esperits,  i  per  això  fins  ens  sembla 
impossible  que  hi  hagi  homes  polítics  qui  en  lloc  de  dedicar- 
se  amb  serenitat  a  cercar  el  benestar  general,  facin  instrument 
de  govern  el  sembrar  discòrdies  entre  els  ciutadans  i  l’infla¬ 
mar  les  passions  populars,  presentant  a  la  Iglésia  com  la  gran 
enemiga  de  la  prosperitat  pública  i  de  l’ordenada  vida  social. 

És  clar  que  ells  tenen  una  orientació,  la  de  l’Orient  maçò- 
níc,  i  quan  en  forma  més  o  menys  clara  parlen  de  la  separació 
de  la  Iglésia  i  de  l'Estat,  no  és,  com  ells  suposen,  per  a  obte¬ 
nir  la  llibertat  de  l’Estat,  sinó  que  volen  separar-lo  de  la  Iglé- 
sia  per  a  unir-lo  a  la  maçoneria.  I  l'orientació  del  Cristianisme 
i  l’orientació  del  maçonisme  són  antitètics,  perquè  l'un  s'o¬ 
rienta  envers  Déu  i  l’altre  envers  l’ídol.  L'orientació  envers 
Déu  no  priva  la  llibertat  de  l’Estat,  abans  l'assegura,  perquè 
no  hi  ha  ningú  més  sincerament  amic  de  la  llibertat  que  Déu, 
que  l’ha  criada,  i  sols  Déu  pot  criar-la,  de  manera  que  ella,  la 
llibertat,  és  l’executòria  més  terminant  de  que  el  nostre  és  un 
llinatge  diví,  perquè  ningú  pot  dar  més  de  lo  que  té,  i  la  ma¬ 
tèria  és  cega  i  no  és  lliure;  i  si  el  nostre  llinatge  no  procedeix 
de  Déu,  procedeix  de  la  matèria,  i,  de  consegüent,  és  impos¬ 
sible  que  sia  lliure.  Per  la  llibertat  solament  es  pot  dir  als 
homes  lo  que  els  deia  el  Psalmista,  i  autoritzà  amb  sa  divina 
autoritat  Nostre  Senyor  Jesús:  «Vosaltres  sou  déus.»  La  tira¬ 
nia  de  l’Estat,  fins  quan  s'exerceix  en  pro  de  la  religió,  és 
contrària  a  l’esperit  de  la  santa  Mare  Iglésia,  que  per  això 
escriu  terminantment  el  gran  teòleg  de  l'Edat  Mitjana  i  de 
totes  les  edats  cristianes:1  Dicendum  est  quod  regirnen  tyran • 
nicum  non  est  iustum.  La  llibertat  fou  assegurada  al  llinatge 
humà  per  Nostre  Senyor  Jesucrist,  ensenyant  la  dignitat  i  la 
responsabilitat  de  cada  home  envers  Déu,  i  la  igualtat  essen¬ 
cial  entre  tots  els  individus  del  nostre  llinatge. 


1.  2-2,  q.  17,  a.  2,  ad  3. 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


445 


V 


Orientació  de  la  Cultura  i  de  l’Estadisme 


L’adoració  de  Déu,  Ser  infinit,  fa  lliures  als  seus  adoradors; 
l’adoració  de  l'ídol  esclavitza;  per  això,  estimats  cristians, 
quan  sentiu  parlar  de  la  supremacia  de  l'Estat,  dels  drets  ab¬ 
soluts  de  l’Estat,  de  la  submissió  que  tota  criatura  deu  a  I’Es- 
tat,  és  necessari  que  temeu  la  tirania.  L'Estat,  repetim,  en  la 
realitat  de  les  coses,  és  un  o  uns  quants  homes,  mai  gaires,  i, 
de  consegüent,  l'adoració  de  l'Estat  és  la  idolatria,  l'adora¬ 
ció  de  la  criatura  que  vol  imposar-se  a  les  altres  criatures, 
reduint  l'immens  horitzó  de  la  infinitat  de  Déu,  que  ama  tot 
lo  que  ha  criat,  a  l’estret  cercle  del  pensament,  dels  intents  i 
de  l'interès  d'un  home  o  d’alguns  homes  que  s'han  apode¬ 
rat  del  govern,  rares  vegades  per  amor  del  pròxim. 

Succeeix  en  les  societats  quan  han  arribat  a  un  relatiu 
perfeccionament  i  a  l’elegància  de  la  cultura,  que  les  domina 
la  supèrbia  i  volen  suplantar  a  Déu:  així  és  la  misèria  huma¬ 
na.  Es  creuen  que  disfruten  de  la  perfecció  i  es  fan  rebels 
a  Déu,  no  volen  adorar-lo;  i  aleshores  és  com  una  llei  constant 
de  la  Providència  divina,  qui  regeix  al  llinatge  humà,  deixar 
als  homes  en  mans  de  les  seves  passions  més  ignominioses, 
dels  vicis  més  repugnants,  caient  en  pecats  abominables  i  que 
són  la  transgressió  de  la  llei  que  el  Criador  ha  posat  a  la 
multiplicació  del  llinatge  humà.  Aleshores  es  manifesta  la  in¬ 
suficiència  de  la  civilització,  aleshores  resulta  evident  que  la 
cultura  científica,  literària  i  artística,  que  una  cultura  pura¬ 
ment  humana,  és  un  ídol  sense  eficàcia  en  el  perfeccionament 
humà.  Que  la  gràcia  que  l’home  necessita  no  s’adquireix  per 
medi  de  la  cultura;  al  revés,  en  les  èpoques  de  major  refina¬ 
ment  de  cultura  purament  humana,  és  quan  es  troben  les  ma¬ 
jors  aberracions.  Sant  Pau,  en  la  Carta  als  Romans,  descriu 
gràficament  aquest  estat  vergonyós  i  humiliant  per  l'home 
qui  es  creia  poder  prescindir  de  Déu;  i  consonen  amb  les  no- 


446 


J.  TORRAS  I  BAGES 


tícies  de  Sant  Pau,  les  que  trobem  en  els  escriptors  clàssics 
de  Grècia  i  de  Roma,  en  els  temps  de  sa  major  cultura. 

I  la  demostració  ad  absurdum  de  la  insuficiència  de  la  cul¬ 
tura  purament  humana  pel  govern  de  l'home,  el  descrèdit  de 
l’orientació  cultural,  usant  el  llenguatge  dels  seus  admiradors, 
va  continuant  des  del  temps  clàssic  de  la  Grècia  i  de  la  Roma; 
i  en  aquest  mateix  Advent  que  acaba  de  passar,  1  Episcopat 
alemany  reunit  a  Fulda,  prop  del  sepulcre  de  Sant  Bonifaci, 
apòstol  de  la  Germània,  va  dirigir  una  Carta  pastoral  col·lec¬ 
tiva  sobre  la  puresa  de  costums  a  tots  els  catòlics  de  1  Imperi, 
dient  que  les  circumstàncies  públiques  del  país  els  obligaven 
a  exhortar-los  a  la  castedat.  <^I  quin  país  més  il·lustrat  i  de 
major  cultura  que  l'Alemanya?  I  també  és  sabut  que  el  país 
en  què  ara  el  fanatisme  contra  el  Déu  viu  dels  cristians  i  la 
devoció  al  déu  mort  de  l'Estat  són  consagrats  i  proclamats 
per  lleis  tiràniques,  és  la  França,  abans  reina  de  la  civilització 
i  avui  mirada  amb  certes  prevencions  pels  altres  pobles,  i 
precisament  aquesta  és  la  nació  d’Europa  que  1  opinió  pública 
considera  de  costums  més  pervertits  i  de  major  immoralitat, 
fent  oblidar  l'antiga  politesse  que  caracteritzava  a  aquella  na¬ 
ció  il·lustre. 

Per  desgràcia,  la  plaga  de  la  immoralitat  va  estenent-se 
com  taca  d’oli  en  la  societat  cosmopolita  moderna,  i  ha  d’a¬ 
larmar  a  tots  els  homes  de  bé  qui  s’interessen  en  el  pervenir 
de  la  civilització  i  a  tots  els  cristians  especialment,  qui  sabem 
per  les  nostres  divines  escriptures  que  els  fornicaris  i  demés 
deshonestos  no  són  capaços  d’entrar  en  el  regne  de  Déu,  que 
constitueix  la  societat  perfectíssima  de  la  immortalitat.  La 
nostra  Espanya  pateix  també  en  gran  aquesta  pesta  de  la  im¬ 
moralitat  pública,  i  diferents  periodistes  molt  coneguts,  de 
totes  opinions  polítiques,  han  cridat  en  contra  la  pestilència 
que  transcendeix  al  teatre,  a  tots  els  espectacles,  a  la  premsa, 
a  les  arts  plàstiques  i  als  carrers  mateixos  de  les  ciutats, 
amenaçant  a  la  dignitat  racional  del  nostre  llinatge. 

Aquest  fet  de  la  invasió  de  la  immoralitat  en  la  vida  col- 
lectiva  és  un  fet  públic  i  confessat  per  homes  qui  no  són 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


447 


catòlics,  com  no  costaria  gens  de  provar-ho,  i  és  un  argument 
poderosíssim  de  la  insuficiència  d’una  cultura  purament  hu¬ 
mana  en  la  direcció  de  nostre  llinatge.  Per  a  les  misèries 
humanes  es  necessiten  remeis  divins;  el  Metge,  cura't  a  tu 
mateix,  és  una  sentència  que  pot  aplicar-se  als  qui  volen  que 
l'home  curi  a  l'home.  La  misèria  és  nadiua  i  general,  i  els  re¬ 
sultats  morals  de  la  filosofia  no  poden  estendre’s  més  que  a 
pocs  casos  particulars,  però  de  cap  manera  a  la  massa  hu¬ 
mana:  en  la  purificació  dels  costums  públics  solament  Déu 
pot  augmentar  el  poder  de  l’home;  i  l’ensenyar-nos  a  cercar 
en  Déu  aquest  augment  de  poder  que  necessitem  per  a  con¬ 
tenir  els  desordenats  apetits  de  nostra  desequilibrada  natu¬ 
ralesa,  forma  part  essencial  del  Cristianisme. 

I  no  val  lo  que  diuen  de  que  l’orientació  cristiana  és  ar¬ 
caica,  pròpia  dels  temps  passats  i  no  dels  actuals,  que  per¬ 
tany  a  la  història,  essent  un  de  tants  aspectes  transitoris  que 
es  van  presentant  en  la  successió  del  llinatge  humà,  que  és 
una  tradició  incompatible  amb  el  caràcter  progressiu  de 
l'home;  perquè  si  bé  és  cert  que  la  Iglésia  respecta  la  història 
i  ama  la  tradició,  perquè  respecta  i  ama  el  llinatge  humà  en 
tota  sa  extensió,  sense  exclusivismes,  i  la  història  i  la  tradició 
són  el  llinatge  humà  dels  temps  passats,  puix  les  formen  nos¬ 
tres  pares  i  progenitors;  mes,  no  obstant,  ningú  com  la  Iglé- 
sia,  ensenyada  pels  profetes  i  apòstols,  professa  la  doctrina 
de  l’esperit  progressiu,  de  la  perfectibilitat  del  llinatge,  i  aque¬ 
lla  frase  de  l’apòstol  Sant  Pau: 1  «Aquí  no  tenim  la  ciutat  fixa, 
sinó  que  cerquem  la  del  pervenir»,  és  a  dir,  la  ciutat  de  la 
perfecció,  és  la  fórmula  perenne  del  criteri  de  la  Iglésia  en 
la  governació  dels  homes.  De  manera  que  el  llinatge  humà, 
segons  el  criteri  de  la  Iglésia,  està  sobre  la  terra  amb  l’obliga¬ 
ció  contínua  de  treballar  en  son  perfeccionament,  i  no  en  un 
pur  perfeccionament  intern  de  l’ànima,  sinó  de  tot  l'home, 
perquè  la  carn  i  l’esperit  són  parts  essencials  de  l'home,  i. 


1.  Hebreus,  XIII,  14. 


448 


J.  TORRAS  I  BAGES 

de  consegüent,  en  el  criteri  de  la  Iglésia,  la  perfecció  humana 
és  integral  dins  de  l'ordre  jeràrquic  que  correspon  a  les  dues 
substàncies  que  formen  el  nostre  ser,  puix  l'home,  compost  de 
carn  i  d'esperit,  està  destinat  a  una  vida  interminable,  segons 
ens  ensenya  el  dogma  de  la  resurrecció  de  la  carn. 

L’orientació  absoluta  de  la  societat  humana  envers  un 
Estat  polític,  que  és  la  que  prediquen  els  apòstols  del  laïcis¬ 
me,  importa  una  aberració  en  l’ordre  de  les  idees.  Perquè 
societat  és  idea  general,  i  Estat  és  idea  particular.  L'aspiració 
humana,  la  noble  aspiració  moderna,  es  dirigeix  a  obtenir  una 
societat  universal,  cosmopolita,  composta  de  tots  els  homes  de 
la  terra;  i  l'Estat,  per  exigència  de  la  nostra  naturalesa,  es 
refereix  a  un  país,  a  una  nació,  a  un  territori  determinat,  i, 
de  consegüent,  l'Estat  s’ha  de  subordinar  a  la  societat,  i  no 
la  societat  a  l'Estat,  puix  en  l’ordre  jeràrquic  i  en  la  mateixa 
naturalesa  de  les  coses,  lo  inferior  s'ha  de  sotmetre  a  lo  su¬ 
perior,  i  l'Estat  no  ha  d'ésser  altra  cosa  que  un  medi  per  a 
afavorir  la  vida  social,  ajudant  als  seus  ciutadans  a  obtenir 
el  desplegament  de  la  seva  personalitat,  o  sia  la  pròpia  per¬ 
fecció.  L'absolutisme  de  l’Estat  és  un  obstacle  a  la  fraternitat 
universal  de  tots  els  homes,  i  a  la  formació  d’una  societat 
cosmopolita,  a  la  unió  íntima  de  tots  els  membres  de  la  fa¬ 
mília  humana,  que  constitueix  la  més  alta  aspiració  del  Cris¬ 
tianisme. 

A  més,  fer  del  concepte  Estat  l'orient  de  la  vida  humana 
és  una  mena  de  contrasentit,  perquè  Orient  vol  dir  llum,  i 
l’Estat  (-cl'on  traurà  la  llum  amb  què  vol  orientar  als  homes? 
Si  és  possible,  i  no  solament  possible,  sinó  un  fet  freqüent, 
que  hi  ha  ciutadans  més  savis,  de  més  llum  intel·lectual  que 
l'Estat,  dcom  aquest  pot  tenir  la  pretensió  d’orientar-los?  Els 
cristians,  en  lo  que  es  refereix  a  l’orientació  essencial  de  la 
nostra  vida,  ens  sotmetem  a  la  direcció  de  la  Iglésia,  no  en 
quant  és  un  conjunt  d’homes,  sinó  perquè  ella  posseeix  una 
doctrina  sobrehumana,  divina,  d'origen  celestial,  no  provinent 
d'especulacions  científiques  o  filosòfiques,  sinó  de  la  revelació 
del  Verb  de  Déu,  qui  a  més  assegurà  a  la  Iglésia  l'assistèn- 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


449 


cia  del  Sant  Esperit  en  la  interpretació  i  ensenyança  de  la  doc¬ 
trina  revelada. 

Per  això  havem  dit  que  la  pretensió  de  subjectar  la  nostra 
vida  religiosa  a  la  direcció  de  l’Estat,  que  l’Estat  sia  el  nostre 
orient,  era  una  reacció  idolàtrica  que  repugna  a  la  dignitat 
cristiana,  puix  nosaltres  no  adorem  més  que  a  la  Llum  ver- 
dadera  que  il·lumina  a  tot  home  qui  ve  en  aquest  mon;1  i  res¬ 
pectant  a  l’Estat,  guardant-li  entera  i  completa  fidelitat  i  com¬ 
plint  els  deures  cívics  que  ell  imposa;  no  obstant,  no  admetem, 
puix  constitueix  una  tirania  insuportable,  que  ell  sia  el  qui 
d’una  manera  absoluta  governi,  dirigeixi  o  cohibeixi  la  nostra 
vida  religiosa,  en  les  seves  manifestacions  socials.  El  Cristia¬ 
nisme  no  és  una  emanació  de  l’Estat;  s'establí  en  el  món,  no 
per  ordre  dels  Emperadors,  sinó  contra  les  seves  ordres;  és 
una  institució  del  mateix  Déu,  i,  de  consegüent,  els  homes  no 
poden  fer-li  la  llei;  per  la  direcció  de  la  nostra  vida  tenim  un 
orient  diví,  i  no  són  els  polítics,  encara  que  estiguin  en  pos¬ 
sessió  del  poder,  els  qui  han  d'orientar-la,  ni  els  que  han  de 
consagrar  i  solemnitzar  els  principals  actes  de  la  nostra  vida. 

La  destrucció  de  tota  idolatria  i  la  llibertat  del  llinatge 
humà  són  el  principal  fruit,  en  l’ordre  temporal,  de  la  victòria 
del  nostre  Redemptor  Jesús.  [Quant  trist  és  en  un  país  com 
Espanya,  on  el  Cristianisme  és  més  antic  que  l’Estat  i  en 
què  aquest  fou  format  pel  Cristianisme,  tenir  els  Prelats  de 
la  Iglésia  d’escriure  en  defensa  de  la  llibertat  de  la  religió, 
en  reunions  polítiques  i  en  periòdics  públicament  amenaçada, 
i  veure  injuriada  la  Iglésia,  que  engendrà  amorosament  l’Es¬ 
panya,  com  a  causant  de  mals  i  de  misèries  a  la  Pàtria! 


VI 

L'Orientació  cristiana  és  harmònica 

L'orientació  natural  i  la  sobrenatural  de  l’home  es  lliguen 
suaument  com  la  naturalesa  i  la  gràcia,  i  per  això  la  Iglésia 

1.  Joan,  I,  9. 


29 


450 


J.  TORRAS  I  BAGES 


viu  tranquil·lament  en  aquells  països  on  es  respecta  la  llei  na¬ 
tural  i  la  llibertat  humana,  en  què  no  existeix  la  idolatria  de 
l’Estat,  encara  que  hagi  de  viure  entremig  de  poblacions  que 
tinguin  diverses  creences.  La  Iglésia  de  Déu  no  és  pertorba¬ 
dora,  i  això  explica  la  consideració  social  que  han  aconseguit 
els  catòlics  en  els  Estats  més  considerables  de  l'actual  civi¬ 
lització,  com  són  Anglaterra  i  Alemanya,  sobreposant-se  a  les 
prevencions  i  odis  del  Protestantisme  que  la  política  dels 
temps  antics  implantà  en  aquelles  terres  del  nord  d’Europa. 

L’orientació  cristiana,  lo  mateix  en  l’ordre  individual  que 
social,  no  fa  mal  a  ningú,  perquè  es  funda  en  la  naturalesa 
de  les  coses,  i  obra  sempre  amb  suavitat,  és  sensata,  atén  a 
les  circumstàncies,  es  fa  càrrec  de  la  misèria  humana,  és  com¬ 
passiva,  exerceix  el  proselitisme  per  via  de  convicció  i  d'ora¬ 
ció,  perquè  aquesta  orientació  nostra  és  sobrenatural  i  en 
ella  la  principal  part  és  de  Déu,  puix  que  nosaltres  els  homes 
sols  amb  humilitat  i  constància  cooperem  a  l'excelsa  direcció 
de  la  nostra  vida.  El  director  primari  és  el  Verb  de  Déu, 
oriens  ex  alto. 

És  clar  que,  com  abans  havem  insinuat,  hi  ha  una  orien¬ 
tació  natural  de  la  vida  humana,  però  que  resulta  incompleta 
i  s'ha  de  completar  per  la  revelació  divina.  L'orientació  gene¬ 
ral  és  envers  la  felicitat,  i  per  això  tots  la  cerquem,  encara 
que  molts  s’erren  en  el  camí  que  hi  porta.  Perquè  no  tot 
lo  que  sembla  felicitat  ho  és,  puix  com  diu  la  Sagrada  Escrip¬ 
tura,1  hi  ha  molts  camins  que  a  l'home  li  semblen  rectes,  però 
que  a  l’últim  el  porten  a  la  mort.  No  és  lo  mateix  felicitat  que 
goig  o  plaer.  La  felicitat  és  més  alta,  és  divina,  pròpia  dels 
déus;  no  és  solament  un  repòs  o  benestar  inactiu,  no  consis¬ 
teix  en  dormir  com  Eudimió,  diu  Aristòtil,  i  els  homes  alcan- 
cen  la  felicitat  dels  déus  en  quant  participen  de  les  coses 
divines:  de  manera  que  les  bèsties,  diu  el  gran  filosop,2  no 


1.  Proverbis,  XVI,  25. 

2.  Ethicorum,  vol.  V,  pàg.  352,  cmm.  D.  Th.;  Parmae,  1867. 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


451 


són  capaces  de  felicitat,  ni  ningú  diu  que  una  bèstia  és  feliç, 
perquè  la  felicitat  està  reservada  als  sers  superiors,  puix  sig¬ 
nifica  la  perfecció,  la  plenitud  de  la  vida,  i  la  vida  plena,  su¬ 
perior,  completa,  no  és  una  vida  material,  sinó  intel·lectual; 
i  per  això  Nós  havem  sentit  sempre  una  melancòlica  simpatia 
pels  intel·lectuals  contemporanis,  perquè  si  bé  van  per  camins 
extraviats,  per  camins  que  semblen  de  la  vida,  però  que  por¬ 
ten  a  la  mort,  no  obstant,  és  indubtable  que  ells  senten  la 
veritat  de  que  la  vida  plena  i  perfecta  és  la  vida  intel·lectual, 
com  ens  ensenya  nostra  santa  Mare  la  Iglésia,  que  ho  és,  sense 
contradicció  de  les  altres  parts  humanes,  la  vida  eterna  de 
la  glòria. 

El  plaer  i  el  goig  són  una  condició  de  la  felicitat,  però  no 
són  la  felicitat  mateixa;  al  revés,  sovint  el  plaer  porta  a  la 
mort,  i  la  batalla  de  la  vida,  la  lluita  de  l’home  racional,  aque¬ 
lla  milícia  o  combat  de  l'home  sobre  la  terra,  de  què  parla 
Job,  consisteix  principalment  en  saber  desfer-se  dels  atractius 
i  afalacs  del  pecat,  seguint  sempre  la  direcció  del  nostre  Orient, 
el  Verb  de  vida  qui  parla  al  cor  de  tothom  qui  ve  a  aquest 
món,  i  qui  en  la  seva  Encarnació  ha  parlat  claríssimament,  i 
en  tots  sentits  ha  ensenyat  a  l'home  el  camí  de  l’eterna  salva¬ 
ció,  mitjançant  la  dignitat  i  la  pietat  de  la  nostra  vida  regida 
per  la  Iglésia  per  Ell  estatuïda,  com  vicària  seva,  per  a  enca¬ 
minar  a  totes  les  generacions  humanes  envers  el  fi  de  la  seva 
creació,  on  han  de  trobar  la  felicitat. 

Per  això  la  Iglésia  sempre  ensenyarà  que  el  laïcisme  és 
contrari  al  Cristianisme,  i  no  l'admetrà  en  la  seva  doctrina 
sobrenatural,  perquè  és  incompatible  amb  ella,  perquè  sig¬ 
nifica  una  tergiversació  del  camí  de  la  vida,  no  una  orienta¬ 
ció,  sinó  una  desorientació,  puix  el  terme  de  l'orientació  cris¬ 
tiana  és  Déu,  i  el  terme  de  l'orientació  laica  és  l'Estat,  és  a 
dir,  l 'ídol  tirànic,  pretensiós  i  sense  substància,  sense  esperit, 
com  deia  un  antic  Profeta,1  que  careix  d'eficàcia  per  a  suplir 


1.  Jeremies,  X,  14. 


452 


J.  TORRAS  I  BAGES 


i  compensar  les  humanes  deficiències,  resultant  la  societat 
tamquam  gregem  non  habentem  pastorem,  un  ramat  sense 
pastor,  i,  de  consegüent,  sense  pastura;  de  lo  qual  plorava 
l’etern  Pastor  de  les  nostres  ànimes,  Jesús,  quan  veia  aquelles 
multituds  que  el  seguien  per  a  consolar-se  amb  sa  paraula. 

I  les  pobres  multituds  modernes  que  vaguen  de  l'un  a  l’al¬ 
tre,  cercant  qui  els  doni  consol  i  doctrina  convenient  per  a  la 
seva  situació  i  remei  pels  seus  mals  de  cos  i  d’ànima,  <^què 
són  sinó  ramats  sense  pastor?  Cerquen  orientació  i  no  la  tro¬ 
ben,  i  van  perduts  pels  camins  de  la  vida.  L’Estat  no  té  el  do 
de  consolar  i  satisfer  als  homes;  no  té  esperit. 


VII 

L’Orientació  cristiana  és  infinita 

Tota  nova  situació  social,  la  manera  distinta  d'ésser  de  la 
humanitat  que  els  canvis  dels  temps  naturalment  porten,  l'e¬ 
volució  de  les  edats  que  constitueix  el  procés  històric  del  nos¬ 
tre  llinatge  a  la  terra,  exigeix  en  l'orientació  social,  i  fins  per¬ 
sonal,  modificacions  necessàries,  restant  sempre  el  mateix  el 
terme  o  fi  de  la  vida.  L'Orient  és  etern,  el  punt  a  què  ens  di¬ 
rigim  és  el  mateix  en  tots  els  homes  i  en  totes  les  societats; 
però  els  camins  que  hi  porten  han  de  modificar-se,  perquè 
així  com  les  transformacions  geològiques  exigeixen  noves  vies 
de  comunicació,  les  transformacions  socials,  el  caràcter  de 
les  èpoques,  els  costums,  les  idees,  les  institucions  canviades 
demanen  una  modificació  en  les  vies  de  la  vida,  i  per  això  el 
Verb  de  Déu  no  s'acontentà  d'ensenyar-nos  la  Llei  de  vida 
amb  sa  paraula  sobirana,  sinó  que  instituí  en  la  terra  la  Iglé- 
sia  perquè  anés  aplicant  aquella  llei  als  homes,  tenint  en 
compte  la  diversitat  de  circumstàncies.  I  així  és  que,  essent 
invariables  el  dogma  i  la  moral,  les  nostres  creences  sobre¬ 
naturals,  i  essent  sempre  viva  la  diferència  entre  el  bé  i  el  mal, 
no  obstant,  la  Iglésia  modifica  les  seves  lleis  i  fins  la  seva 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


453 


litúrgia  segons  Ics  circumstàncies  del  món,  essent  l’orienta¬ 
ció  sempre  la  mateixa,  i  el  moviment  impulsiu  el  mateix,  el 
Verb  de  vida;  i  essent  aquest  Verb,  Déu  com  el  Pare  i,  de 
consegüent,  infinit,  té  l’orientació  cristiana  una  immensa  am¬ 
plitud  que  no  pot  tenir  la  de  l'Estat,  idolàtrica,  i,  per  tant, 
estreta,  i  que  vol  modelar  als  ciutadans  amb  un  motllo  raquí¬ 
tic,  fruit  migrat  d’enteniments  humans,  i  moltes  vegades  no 
dels  homes  més  eminents  de  la  societat.  De  manera  que,  així 
com  diem  els  cristians  que  Déu  crià  a  l’home  a  sa  imatge  i 
semblança,  l'home  o  els  homes  qui  legislen  i  manen  ficats  din¬ 
tre  de  l'ídol  de  l'Estat,  volen  fer  els  ciutadans  a  sa  imatge  i 
semblança.  Aquest  és  l'ideal  de  la  cultura  laica  i  la  nova 
orientació  de  la  vida  moderna,  que  pregonen  els  qui  diuen 
que  han  de  venir  a  civilitzar-nos. 

Però  els  mateixos  gèrmens  de  les  noves  aberracions  ma¬ 
nifesten  que  els  homes  sempre  han  considerat  les  orienta¬ 
cions  com  d’un  origen  sobrehumà.  Han  cercat  amb  preferèn¬ 
cia  profetes  qui  els  orientessin,  i  avui  la  teoria  dels  superhomes 
no  és  altra  cosa  que  el  mateix  instint  popular  que  arriba  a 
la  gent  de  lletres,  de  voler  orientar-se  per  la  profecia.  Els  su¬ 
perhomes  moderns  són  com  els  falsos  profetes  de  la  Llei 
antiga;  les  seves  fantasies  i  divagacions  són  im  fantasma  de 
profecia  que  sempre  sedueix  a  molts.  El  Cristianisme,  d’ort- 
gen  sobrenatural,  estableix  la  vida  fora  de  tals  fantasies,  i 
sobre  la  base  de  la  revelació  guia  la  vida  humana  per  les  vies 
de  la  raó,  i  així  és  que  admet  i  s’aprofita  del  concurs  racio¬ 
nal  de  tothom,  de  qualsevol  temps,  de  qualsevol  lloc  i  fins  de 
qualsevol  religió.  És  l’única  orientació  infinita,  i  admet  com 
auxiliars  tots  els  elements  sensats  i  profitosos  que  troba. 

I  rinstint  de  cercar  l’orientació  en  la  profecia  és  una  pa¬ 
lesa  manifestació  de  que  l’home  per  si  mateix  no  se  sap 
orientar.  Dins  de  nosaltres  no  existeix  l’estel  orientador,  i 
aquesta  veritat  és  de  sentit  comú,  perquè  la  direcció  és  su¬ 
perior  al  dirigit.  Quan  som  orientats  obeïm  una  direcció  ex¬ 
terna,  i  per  això  la  dignitat  cristiana  ens  impedeix  de  seguir 
la  direcció  dels  homes,  l’orientació  de  l'Estat,  que  constitueix 


454  J.  TORRAS  I  BAGES 

una  mena  d’idolatria.  Per  a  l’orientació  suprema  de  la  vida, 
nosaltres  no  admetem  altra  direcció  que  la  de  Déu.  Els  ma¬ 
teixos  racionalistes  d’elevat  esperit  coincideixen  amb  nosal¬ 
tres  els  cristians,  perquè  ells  admeten  com  ideal  de  perfecció 
una  bellesa  plena,  envers  la  qual  ha  d'encaminar-se  la  vida 
humana;  sinó  que  ells,  els  racionalistes,  aquella  summa  per¬ 
fecció  i  bellesa  no  arriben  a  concebre-la  viva,  i  nosaltres  l'ado¬ 
rem  com  la  Vida  per  essència,  com  la  Font  de  la  vida  amb  la 
qual  devem  després  quasi  identificar-nos  si  usem  bé  de  la  vida 
actual,  si  no  la  prostituïm,  sinó  que  la  dirigim  amb  l'esforç 
de  la  nostra  voluntat,  envers  la  sublim  Font  d’on  deriven  to¬ 
tes  les  existències,  la  Trinitat  Beatíssima. 

L'exclusió  de  Déu  que  fa  el  laïcisme  de  la  cultura  humana, 
la  priva  de  llum,  perquè  sense  Déu  no  hi  ha  llum,  i  sense  llum 
no  hi  ha  orientació  possible.  La  revelació  cristiana  ens  en¬ 
senya  que  la  Sabiduria  és  una,  i  que  ella,  substancial  amb 
Déu,  és  comunicada  a  l’home  per  la  llum  natural  de  la  seva 
intel·ligència  i  per  les  ensenyances  de  la  Sabiduria  encarnada. 
I  de  l'amplitud  de  la  Sabiduria  orientadora,  que  abans  havem 
indicat,  en  donen  una  descripció  admirable  les  nostres  Sagra¬ 
des  Escriptures.1 

«Hi  ha  en  ella,  diuen,  un  esperit  d’intel·ligència,  sant,  únic, 
multiforme,  subtil,  discret,  àgil,  immaculat,  certer,  suau,  amant 
del  bé,  irresistible,  benèfic,  filantròpic,  benigne,  ferm,  cons¬ 
tant,  que  té  tot  poder,  que  tot  ho  veu  i  abarca  a  tots  els  es¬ 
perits...  perquè  la  Sabiduria  és  més  àgil  que  totes  les  coses 
movibles...  i  essent  una  sola,  tot  ho  pot,  i  essent  en  si  ma¬ 
teixa  immutable,  renova  totes  les  coses...  i  Déu  no  ama  més 
que  a  aquell  qui  habita  amb  la  sabiduria,  la  qual  és  més  her- 
mosa  que  el  Sol  i  que  l’entera  constel·lació  de  les  estrelles... 
i  realça  la  seva  noblesa  l’estreta  unió  que  té  amb  Déu...» 

,-Qui  dels  nous  idòlatres  que  rebutgen  a  Déu  com  a  terme 
i  fi  de  les  orientacions  humanes  podrà  tenir  una  semblant 


1.  Saviesa,  VII  i  VIII. 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


455 


amplitud  d’esperit,  obrir  una  via  de  més  infinitat?  d.Com  l'ídol 
podrà  amidar-se  amb  Déu? 

I  l’orientació  cristiana,  com  totes  les  obres  divines,  parti¬ 
cipa  de  la  infinitat,  i  així  és  que  inclou,  sense  cohibir-les,  totes 
les  orientacions  secundàries  de  la  humana  multiplicitat,  que 
com  afluents  han  contribuït  a  formar  aquell  riu  magnífic,  que, 
segons  el  llenguatge  profètic,1  alegra  a  la  Ciutat  de  Déu,  és 
a  dir,  la  civilització  cristiana.  I  aquesta  civilització  cristiana 
eixida  de  Déu,  la  humanitat  la  torna  a  Déu,  quan  la  nostra 
fragilitat  cooperadora  de  l’ommpotència  divina  glorifica  en¬ 
sems  al  Criador  i  a  les  criatures. 

I  encara  d'altra  manera  l’orientació  cristiana  manifesta 
també  amb  evidència  la  seva  infinitat  a  l’abraçar  a  tots  els 
individus  del  llinatge  humà,  realitzant  així  una  admirable  uni¬ 
tat  de  direcció.  Per  ella  no  hi  ha  ni  castes  ni  classes,  ni  savis 
ni  ignorants,  ni  rics  ni  pobres,  i  és  cosmopolita.  Aquella  reli¬ 
gió  de  la  ciència  positiva  volent  orientar  al  món  i  proclamant 
que  ja  no  quedaven  misteris,2  declarada  pocs  anys  després  en 
bancarrota  per  un  gran  escriptor,  és  encara  més  estreta  i 
àrida  que  l’antiga  filosofia,  i  les  dues  tenen  una  eloqüent  es¬ 
terilitat.  Ni  la  ciència  ni  la  filosofia  formaran  mai  l’esperit 
d’una  generació.  Tindran  alguns  deixebles,  no  gaires;  alguns 
d'ells  de  la  ciència  o  de  la  filosofia  en  sortiran  inflats  i,  de 
consegüent,  malalts,  i  la  immensa  majoria  del  llinatge  humà 
es  quedarà  en  dejú.  Al  revés,  tothom  és  capaç  de  l'orientació 
cristiana:  per  la  seva  llum  subtil  no  hi  ha  cecs,  i  per  la  seva 
multiplicitat  s'estén  a  tota  classe  i  condició  de  persones.  Veient 
profèticament  la  universal  il·lustració  cristiana,  deia  Jeremies:3 
«Tots  coneixeran  al  Senyor,  de  des  el  més  petit  al  més  gran.» 
Per  això  és  que  així  com  el  Cristianisme  ha  donat  esperit  i 
forma  a  una  civilització,  el  laïcisme  podrà  pertorbar-la,  però 


1.  Psalm  XLV,  5. 

2.  Berthelot,  Origines  de  l'Alchimie,  Préface. 

3.  XXI,  34. 


456 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ell  és  incapaç  de  fundar  una  nova  forma  social  harmònica  ï 
duradora. 

I  la  Iglésia,  així  que  els  nois  i  noies  arriben  a  l'ús  de  raó, 
ja  els  orienta  a  tots  i  els  diu:  «L’home  ha  sigut  criat  per  a 
amar  i  servir  a  Déu  en  aquest  món,  i  veure'l  i  disfrutar  de  sa 
companyia  en  l'altre.»  I  com  explica  que  Déu  és  la  mateixa 
perfecció  i  que  nosaltres  havem  d’imitar-lo  en  quant  és  pos¬ 
sible  a  la  nostra  limitada  naturalesa,  queda  iniciada  l'orienta¬ 
ció  de  la  vida  i  dificultat  l’engany  de  les  il·lusions  i  fantasma¬ 
gories  que  tan  fàcilment  sedueixen  a  l’home. 

I  durant  tota  la  vida,  nosaltres  els  cristians  ens  esforcem 
en  no  perdre  l'orientació  deguda,  treballem  per  a  adquirir 
les  virtuts,  perquè  aquestes  són  certes  actituds  habituals  en¬ 
vers  el  lluminós  Orient;  i  si  per  cas  perdem  l’orientació,  si 
víctimes  de  l'engany  es  torça  la  recta  direcció  de  la  nostra 
vida,  procurem  rectificar-la  pels  medis  que  el  Verb  de  Déu  va 
recomanar-nos  i  que  la  Iglésia  amorosament  ens  facilita.  Els 
sants  no  són  més  que  homes  millor  orientats  que  els  altres; 
tenen  sempre  la  vista  fixa  en  el  nostre  Orient,  el  Salvador 
Jesús,  s'il·luminen  amb  la  seva  llum,  participen  de  la  seva 
atracció  exquisida  i  suavíssima,  perquè  s'esforcen  en  imitar-lo. 
Per  això  el  llibre  de  més  suavitat  i  consol  que  han  escrit  els 
homes  es  titula  la  Imitació  de  Crist,  i  el  seu  objecte  és 
orientar  als  lectors,  i  sens  dubte  obté  l'objecte  que  es  pro¬ 
posa,  quan  el  fundador  del  positivisme,  August  Comte,1  mal¬ 
grat  la  seva  falta  de  fe,  recomanava  la  seva  lectura  com 
a  molt  profitosa  pels  homes.  És  que  en  el  llibre  lii  veia,  el 
gran  talent  d'aquell  heretge,  un  procediment  adequat  per  a 
adquirir  l'equilibri  de  la  vida,  senyal  manifesta  de  la  bona 
orientació  que  proporciona  als  homes  el  Verb  encarnat. 

La  diversitat  de  temperaments  entre  els  homes  que  origi¬ 
na  la  distinció  de  les  èpoques  i  dels  països,  caben  dintre 
d’aquesta  infinita  orientació  cristiana,  i  aquelles  diversitats 


1.  Apud  Gruber,  Auguste  Comte,  trad.  franc.,  p.  293. 


457 


ORIENTACIONS  SF.NSE  ORIENT 

humanes  queden  subsistents  dintre  d’una  sublim  unitat.  Sant 
Ignasi  de  Loiola  escriví  un  llibret  de  bases  per  a  rectificar 
rorientació  de  l’home  sempre  que  resultés  pertorbada;  aquell 
petit  llibre  s'ha  traduït  a  quasi  totes  les  llengües  i  explicat 
a  tota  condició  de  persones;  des  de  que  el  Sant  l’escriví  han 
canviat  molt  les  idees  i  els  costums  en  la  societat,  i,  no  obs¬ 
tant,  el  llibre  continua  essent  d'una  perpètua  actualitat.  És 
una  altra  prova  de  la  infinitat  de  l’orientació  cristiana. 


VIII 

Jesucrist  és  l'Orient;  fora  d'Ell  no  hi  ha  orientació 

No  us  deixeu,  doncs,  enganyar,  estimats  cristians,  per  fal¬ 
ses  orientacions,  predicades  de  vegades  amb  eloqüència  mun¬ 
dana  despertadora  d'apetits,  que  costen  menys  d’excitar  que 
de  satisfer.  De  mestre  només  n’hi  ha  un,  que  és  el  Crist,  i 
tots  vosaltres  sou  germans,  deia  el  diví  Salvador  Jesús.1 

Avui  els  mestres  abunden,  i  el  paper  de  mestre,  d'orienta¬ 
dor  de  les  multituds  són  molts  els  qui  volen  exercir-lo,  i  els 
homes  distrets  no  es  recorden  de  la  sublim  paraula  de  Jesús: 
de  mestre  només  n’hi  ha  un,  el  Crist,  tots  els  demés  som 
germans.  I  en  nostres  dies  d'un  desfrenat  desig  d’igualtat,  els 
homes  no  es  recorden  de  la  paraula  del  Mestre  celestial:  tots 
sou  germans.  I  la  idolatria,  l'adoració  de  l'home,  la  supersti¬ 
ció  de  l'Estat,  la  política  usurpant  el  lloc  de  la  religió,  la  nova 
Sacra  cesària  majestat,  l’Estat  sóc  jo,  que  del  rei  absolut  ha 
passat  a  l'absolutíssima  República  francesa,  amenaça  la  lli¬ 
bertat  de  la  consciència  cristiana  i  la  dignitat  civil  dels  ciu¬ 
tadans,  en  aquestes  nacions  d'Europa  que  foren  un  dia  filles 
fidelíssimes  de  la  santa  Mare  Iglésia  i  nobles  amigues  de  la 
llibertat.  Sembla  indubtable  que  es  treballa  per  a  entronitzar 


I.  Mateu,  XXIII,  10. 


458  J.  TORRAS  I  BAGES 

la  tirania  legal  que  es  proposa  ofegar  en  la  societat,  i,  de 
consegüent,  en  les  famílies,  i,  per  tant,  en  els  ciutadans,  la 
vida  religiosa;  i  com  l'home,  social  per  naturalesa,  necessita 
per  a  la  seva  formació  la  influència  dels  medis  socials,  per 
això  havem  cregut  convenient  escriure  la  present  Instrucció, 
puix  convé  que  els  ciutadans  espanyols  qui  professen  la  fe 
catòlica  i  amen  la  llibertat  i  la  dignitat  de  la  vida,  estiguin 
en  vigilància.  Els  conflictes,  les  confusions,  les  dificultats  que 
avui  veiem  en  el  poble  francès,  i  la  tirania  de  l' Estat  sobre  la 
vida  espiritual  d’aquella  noble  nació  que  ara  veu  perduda  la 
llibertat  que  l’home  més  estima,  són  per  a  Espanya  una  elo¬ 
qüent  lliçó.  La  religió  entre  nosaltres  té  drets  que  sols  un 
despotisme  cec  pot  ignorar.  La  religió  de  Jesucrist  té  drets  a 
tot  arreu  del  món,  perquè  és  d'origen  diví,  perquè  respecta 
totes  les  formes  polítiques  i  socials,  i  sap  conciliar-se  amb  to¬ 
tes  les  situacions  honestes  de  la  humanitat;  però  a  Espanya 
posseeix  drets  especials  i  històrics,  puix  té  una  existència  molt 
més  antiga  que  l'Estat,  i  l’amor  i  adhesió  d'innombrables 
generacions  li  han  dat  una  existència  jurídica  que  dins  del 
sistema  dels  drets  humans  és  indubtable  que  té  el  lloc  més 
respectable.  A  Espanya,  més  que  en  altres  nacions,  la  impug¬ 
nació  de  la  Iglésia  és  la  impugnació  de  la  societat,  i  per  això 
porta  l’amargura  a  les  famílies,  la  desolació  als  pobles  i  la 
divisió  i  la  lluita  entre  els  ciutadans,  puix  destrueix  l'orienta¬ 
ció  general  del  país,  i  així  s'expliquen  aquelles  amargures, 
desolacions  i  divisions,  puix  en  la  vida  l'orientació  és  neces¬ 
sària,  perquè  donant  una  marxa  progressiva  i  harmònica,  si 
es  perd  l'orientació,  ve  la  confusió  i  el  desordre,  i  la  marxa 
s'interromp;  per  lo  qual  les  innovacions  anticristianes,  que 
alguns  somnien,  tindrien  una  influència  regressiva  en  la  civi¬ 
lització  espanyola. 

Els  espanyols  qui  volen  viure  independentment  de  les  en¬ 
senyances  i  de  les  lleis  de  la  Iglésia,  no  poden  queixar-se 
d’ella,  puix  per  res  els  molesta,  i  oberta  tenen  la  porta  per  a 
sortir-se  de  la  mateixa;  i  els  qui  es  diuen  catòlics  i  parlen 
contra  l'opressió  clerical,  si  són  catòlics  ja  saben  que  pels 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


459 


mals  espirituals  no  és  a  l'Estat  a  qui  han  d’acudir,  que  auto¬ 
ritats  té  la  santa  Mare  Iglésia  que  escoltaran  les  queixes,  i  si 
aquestes  són  raonables  posarà  la  correcció  convenient  a  l’a¬ 
bús  denunciat;  i  si  diuen  que  l’abús  ve  del  Vaticà,  qui  vol 
acaparar  les  funcions  pròpies  de  l'Estat,  els  qui  tal  diuen  ja 
no  són  catòlics,  perquè  no  creuen  que  el  Papa  sia  el  Vicari 
de  Jesucrist  a  la  terra;  són  lo  mateix  que  Enric  VIII  d'An* 
glaterra,  són  lo  mateix  que  els  actuals  governants  francesos, 
enemics  de  la  jurisdicció  universal  en  les  coses  religioses, 
que  respectant  les  sobiranies  polítiques,  establí  el  Verb  de 
Déu,  a  fi  de  formar  de  tots  els  pobles  un  sol  poble,  el  poble 
cristià,  i  així  salvar  la  llibertat  de  la  consciència  humana  con¬ 
tra  les  pretensions  de  l’Estat  absolutista.  Tota  l’actual  qües¬ 
tió  francesa  és  aquesta:  no  voler  reconèixer  al  Papa  com  a 
cap  de  la  Iglésia,  que  és  igual  que  dir  no  voler  reconèixer  al 
Cristianisme  universal,  orgànic,  cosmopolita,  o  sia  al  catoli¬ 
cisme.  Enric  VIII  d'Anglaterra,  els  actuals  governants  fran¬ 
cesos  i  els  qui  a  Espanya  diuen  que  volen  imitar  a  aquests 
últims,  tots  són  iguals,  vestits  cadascun  a  son  estil.  Diuen 
que  no  volen  que  el  Papa  se'ls  fiqui  en  les  coses  de  la  nació, 
com  si  el  Papa  fos  estranger  enlloc,  com  si  el  Papa  no  fos 
l'únic  home  del  món  que  és  cosmopolita.  Són  homes  aquests 
d'esperit  estret  i  que  no  comprenen  l’horitzó  amplíssim  de  la 
vida  humana,  i  senten  gelosia  de  Déu,  i  en  la  seva  ambició 
volen  legislar  fins  els  actes  més  sagrats  de  l’home.  No  arriben 
a  comprendre  la  llibertat,  i  així  s'explica  que  aquesta  gelosia 
de  Déu,  que  aquesta  aversió  al  Papa,  no  l'experimenten  els 
governs  d'aquells  pobles  poderosos  que  en  els  temps  moderns 
passen  justament  com  els  més  lliures  del  món  civilitzat.  Per¬ 
què  són  esperits  amples  que  no  senten  gelosia  de  Déu,  ni 
tenen  propensions  idolàtriques,  i  amen  de  debò  la  llibertat. 

Estem  convençuts  de  que  els  mateixos  qui  avui  enlairen 
el  laïcisme  com  la  gran  perfecció  social,  si  reflexionen  tran¬ 
quil·lament,  veuran  l'abisme  a  què  s’encaminaria  la  societat 
espanyola  si  se  li  treia  l'orientació  cristiana;  i  si  tenen  fe  i 
pensen  en  el  tribunal  de  Jesucrist,  davant  del  qual  hem  de  res- 


460 


J.  TORRAS  I  BAGES 


pondre  de  les  nostres  accions,  s’espantaran  de  la  immensa 
responsabilitat  que  els  correspondria  dificultant  la  salvació 
de  tantes  ànimes  com  s’extraviarien  dels  camins  de  la  Vida, 
sobretot  dels  pobres  i  humils  qui  segueixen  més  fàcilment  les 
indicacions  que  els  senyala  la  tutela  de  l’Estat,  puix  tenen 
menys  medis  per  a  sostenir  la  independència  de  l’esperit  da¬ 
vant  de  la  suprema  potestat  política.  Quan  aquesta  treu  la 
religió  dels  actes  solemnes  de  la  vida  humana  i  de  l'ense¬ 
nyança,  els  pobres  i  humils  queden  desorientats,  de  fet  se'ls 
posa  fora  del  Cristianisme,  puix  la  major  part  d’ells  no  tenen 
ni  iniciativa  ni  temps  per  a  procurar-se  la  formació  cristia¬ 
na.  Les  classes  acomodades  tenen  una  vida  més  indepen¬ 
dent  de  l’Estat  i,  de  consegüent,  poden  prescindir  de  la  seva 
protecció  amb  menys  dificultat;  de  manera  que  el  laïcisme, 
al  dificultar  la  formació  cristiana,  va  principalment  contra  els 
pobres  i  humils;  i,  no  obstant,  molts  dels  defensors  del  siste¬ 
ma  diuen  que  parlen  en  nom  de  la  democràcia.  El  laïcisme 
és  una  pura  negació,  vol  dir  la  religió  fora  de  la  vida  i  en  la 
realitat  dels  fets  significa  un  confinament  del  Cristianisme,  i 
si  se’ls  pregunta  als  qui  volen  imposar-lo  a  la  força,  un  cop 
tret  el  Cristianisme  envers  què  s'ha  d’orientar  la  vida,  no 
sabran  dir-ho,  per  la  raó  de  que  és  una  orientació  sense  orient, 
puix  neguen,  o  almenys  fan  com  si  no  existís,  la  realitat  de 
l’ideal;  i  tota  orientació  suposa  un  ideal  viu  i  assequible,  una 
vida,  que  per  nosaltres  és  la  vida  cristiana,  començada  en 
aquest  món  per  l'esforç  de  la  voluntat  i  l’auxili  de  la  grଠ
cia,  i  completada  en  l’altre  amb  la  deïficació  de  l'eterna  glò¬ 
ria.  I  si  us  diuen  que  tenen  un  ideal  i  que  volen  concretar-lo 
i  humanitzar-lo,  no  els  cregueu.  Aquesta  és  una  empresa  so¬ 
brehumana.  La  sabiduria  i  bondat  infinita  s’encarnà  una  sola 
vegada,  i  el  misteri  de  l’Encarnació  que  venerem  profunda¬ 
ment  els  cristians  és  una  obra  divina.  És  la  humanitat  empel¬ 
tada  a  la  Divinitat,  i,  de  consegüent,  elevada  de  potència 
amb  una  llum  i  força  que  vénen  de  lo  alt. 

Que  l'Esperit  Sant,  qui  regeix  les  nostres  vides,  no  ens 
desempari,  i  que  ens  condueixi  a  tots,  els  qui  estan  ofuscats 


ORIENTACIONS  SENSE  ORIENT 


461 


per  l’error  i  els  qui  disfruten  de  la  possessió  de  la  veritat, 
pels  camins  de  pau  i  salvació  al  fi  etern  pel  qual  havem 
sigut  criats,  que  és  la  benaurança  de  la  Glòria. 

A  qual  objecte,  caríssims,  invoquem  sobre  vosaltres  la  pro¬ 
tecció  del  Senyor  per  mediació  de  la  seva  Virginal  Mare,  i  us 
donem  la  nostra  pastoral  Benedicció  en  nom  del  Pare  t  i  del 
Fill  t  i  de  l'Esperit  Sant  f.  Amén. 

Vic,  festa  del  gran  Sant  Joan  Crisòstom,  gener  de  1909. 


L’AMOR  TIPIC  * 

(Contra  la  secularització  de  TAmor) 


Sumari 

I.  L’Amor  és  la  vida  cristiana. 

II.  El  dimoni  pretén  secularitzar  l’Amor. 

III.  El  Laïcisme  mata  l’Amor;  el  Cristianisme  el  fa  llei  uni¬ 
versal. 

IV.  L’Amor  cristià  és  més  estètic  i  més  humà. 

V.  L’Amor  típic  és  el  Cor  de  Jesús. 

VI.  El  Cor  de  Jesús,  Model  de  l'Amor  nostre. 

VIL  Jesús,  Mestre  de  l'Amor. 

VIII.  Jesús,  Ordenador  de  l’Amor. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  1  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau 
en  Nostre  Senyor  Jesucrist. 

Ordinavit  in  me  charitatem. 

«Posà  en  mi  l'ordre  de  l'amor.» 

(Càntics,  II,  4.) 

*  Pastoral  escrita  en  florida  primavera  (abril  de  l'any  1909),  sobre 
un  tema  a  tot  ésser  primaveral:  l’Amor.  El  laïcisme,  que  de  tot  s’apode¬ 
ra,  no  perdona  aquest,  que  és  el  més  noble  dels  sentiments  humans,  i 
pretén  atrofiar-lo.  Aquesta  pastoral  el  dignifica  i  vindica  per  a  ell  tots 
els  seus  furs,  tal  com  es  desprèn  de  la  contemplació  del  Cor  de  Jesús, 
que  és  el  model  de  l’amor  de  l'home. 


l'amor  típic 


463 


I 

L’Amor  és  la  vida  cristiana 


Caríssims: 

Tot  lo  que  existeix,  tant  en  el  cel  com  en  la  terra,  té  una 
resplendor  d'hermosura.  Lo  mateix  l'animal  més  insignifi¬ 
cant  que  la  planta  més  simple,  els  mateixos  rudiments  del 
món  despedeixen  una  llum  que  expressa  la  Llum  sobirana, 
Déu,  qui  els  ha  fet.  Les  obres  de  què  Déu  és  autor  són  com 
una  lletra  de  la  Sabiduria  infinita,  i  per  això  cels  i  terra  can¬ 
ten  la  glòria  de  l'Altíssim  manifestada  en  el  conjunt  de  sers 
que  formen  l'univers  de  les  criatures.  És  impossible  que  l’obra 
de  Déu  no  manifesti  en  un  grau  major  o  menor  la  sobirana 
bellesa  de  son  Autor;  el  fer  coses  lletges  és  un  trist  privilegi 
de  l'home  quan  se  separa  de  son  Criador.  I  tots  anem  cercant 
la  bellesa,  de  manera  que  la  bellesa  és  el  motor  del  món, 
d'aquest  món  i  de  l'altre,  del  cel  i  de  la  terra.  L'excitació  que 
produeix  la  bellesa  en  el  cor  de  l'home  és  l'amor,  i  l’amor 
és  la  vida  universal,  i  si  s'apagava  el  foc  de  l'amor,  la  vida  es 
quedaria  glaçada,  és  a  dir,  la  vida  moriria.  Fins  en  Déu,  exis¬ 
tència,  necessària,  infinita,  absoluta,  independent,  l’amor  hi  és 
essencial.  De  consegüent,  també  en  nosaltres,  insignificants 
criatures,  però  criades  a  sa  imatge  i  semblança.  Si  en  Déu 
la  vida  i  l’amor  es  confonen,  és  a  dir,  són  una  mateixa  cosa, 
també  en  nosaltres,  i  per  això,  segons  la  sabiduria  cristiana, 
aquell  que  no  estima  ja  és  mort;1  i  els  graus  d'amor  assenya¬ 
len  els  graus  de  vida,  i  l'amor  summe,  perfet  i  pur  indica  la 
vida  excelsa,  sobirana  i  felicíssima.  Els  sants,  homes  de  virtut 
heroica,  qui  viuen  d’amor,  no  de  conveniència  o  comoditat, 
no  d'amor  propi  o  egoista,  no  de  gustos  pomp  àtics  o  de  l'ad¬ 
miració  dels  altres  homes,  qui  viuen  una  vida  intensa,  com 
ara  diuen,  perquè  viuen  de  pur  amor,  dominen  la  vida,  la 


1.  I  Joan,  III,  14. 


464 


J.  TORRAS  I  BAGES 


governen  i  regeixen  sense  obstacle,  perquè  l’amor  quan  s'e¬ 
leva  circula  sense  cap  impediment;  i  els  sants  viuen  en  aque¬ 
lla  pau  impertorbable  que  els  és  pròpia,  perquè  disfruten  de 
la  llibertat  de  l’amor,  que  és  una  participació  de  l'amor  de 
Déu,  impossible  d’ésser  impedit. 

Tota  la  doctrina  de  l’Evangeli  podem  dir  que  es  dirigeix 
a  ensenyar-nos  aquest  amor  que  forma  la  substància  i  l'essèn¬ 
cia  de  la  llei  cristiana,  que  és  el  camí  de  la  pau  i  de  la  salvació 
eterna;  i  per  això  deia  el  bon  Jesús  que  Ell  havia  vingut  per 
encendre  el  món  amb  el  foc  del  seu  amor.1 

De  manera  que  la  vida  d'amor  entre  els  cristians  no  és 
una  prerrogativa  pròpia  solament  d’aquells  qui  arriben  al 
cim  de  la  muntanya  de  la  perfecció,  sinó  que  és  pròpia  de 
tots  els  deixebles  de  la  creu,  puix  la  nostra  sagrada  religió 
per  l'amor  s’introdueix  en  el  cor  de  l'home,  per  l'amor  hi 
viu,  i  el  terme  d’ella,  de  la  vida  cristiana,  és  un  amor  etern. 
Ningú  abraça  la  religió  si  no  l'estima,  i  aquells  qui  no  l'esti¬ 
men,  encara  que  semblin  cristians,  ja  no  ho  són;  si  no  amen 
la  religió,  ja  no  la  tenen  al  cor;  ja  l'han  rebutjada,  ja  han 
mort  a  la  vida  de  la  gràcia;  però  pels  qui  de  debò  amen,  quan 
el  cos  s'és  mort  i  s'és  podrit  a  la  sepultura,  l'amor  immortal 
del  cristià  encara  viu  i  viurà  eternament,  puix  és  com  l'essèn¬ 
cia  de  la  vida. 

Aquesta  idea,  estimats  cristians,  de  que  la  nostra  religió, 
la  nostra  vida  espiritual,  la  gràcia  divina,  la  virtut  cristiana, 
no  són  altra  cosa  que  manifestacions  de  l’amor  sobrenatural 
que  Jesús  portà  al  món  i  ensenyà  als  homes,  sempre  l'ha  pro¬ 
fessada  la  santa  Mare  Iglésia,  és  com  la  substància  de  la  teo¬ 
logia  catòlica,  ha  sigut  la  matèria  sobre  què  han  predicat 
tots  els  sants  i  constitueix  la  gran  força  de  consolació  que  els 
fills  d'Adam  sempre  han  trobat  en  la  professió  de  la  vida 
cristiana;  però  avui  la  Iglésia  l’ha  concretada  encara  més,  i 
volent  fer  més  expedits  els  camins  de  l’amor,  i  moure  el  cor 


1.  Lluc,  XII,  49. 


465 


l’amor  típic 

dels  cristians  a  seguir-lo,  en  els  temps  moderns  ha  posat  en  la 
sagrada  litúrgia  el  culte  de  l’amor,  estatuint  la  solemnitat 
del  Sagrat  Cor  de  Jesús,  la  devoció  del  qual  s'és  estesa  per 
tot  el  món,  produint  fruits  riquíssims  de  santificació  de  les 
ànimes. 


II 

El  dimoni  pretén  secularitzar  l'Amor 

Per  lo  mateix  que  l'amor  és  el  gran  estimulant  de  la  vida 
humana,  sobre  ell  treballen  les  dues  influències,  que  l’expe¬ 
riència  demostra  i  la  fe  ensenya,  que  sempre  s'han  disputat 
^el  cor  de  l’home:  la  influència  divina  i  la  influència  diabòlica. 

Abans  d  aparèixer  al  món  la  difusió  de  l’amor,  abans  de 
la  popularització  de  l'amor,  abans  que  es  prediqués  l’amor 
>com  a  llei  de  vida  i  salvació,  quan  existia  aquesta  doctrina 
de  l’amor  universal  sols  com  un  germen  en  l’Antic  Testament, 
la  influència  diabòlica  no  pervertí  ni  corrompé  amb  un  siste¬ 
ma  de  doctrina  subtil  i  enganyosa  la  recta  direcció  de  l’amor; 
solament  els  afectes  humans  seguien  diferents  direccions  i 
■eren  generalment  dèbils:  dels  gentils  deia  l'apóstol  Sant  Pau 
que  eren  sine  affectione;'  però  un  cop  l'amor  de  Déu,  per  medi 
xle  son  Verb  encarnat,  hagué  encès  el  món.  un  cop  l'amor 
ariibà  a  ésser  el  cim  i  acabament  de  les  humanes  aspiracions, 
aleshores  eixí  una  falsa  doctrina  de  l’amor  no  derivada  del 
cel,  i  a  les  magnífiques  manifestacions  d'amor  del  Verb  en¬ 
carnat,  a  les  sublims  expansions  d'afecte  del  Cor  de  Jesús,  a 
la  direcció  de  l'amor,  a  la  llei  del  cor  que  amb  les  paraules 
i  amb  les  obres  ensenyà  Jesucrist,  l'anticristianisme  oposà  una 
altra  doctrina  i  una  altra  llei  d'amor,  una  direcció  distinta 


1.  Romans,  I,  31. 


30 


466 


J.  TORRAS  I  BAGES 


dels  cors  de  la  que  volgué  donar-los  Aquell  qui  forma  el  cor 
de  cada  home  i  sap  tot  lo  que  es  fa.1 

Tothom  qui  coneix  la  història  del  llinatge  humà  i  l’esperit 
dels  diferents  pobles  de  la  terra,  sap  quanta  veritat  és  lo  que 
diu  Sant  Pau  de  que  els  gentils  són  sine  affectione;  com  el 
sentiment  resplendeix  amb  gran  superioritat  en  les  manifesta¬ 
cions  humanes  dels  pobles  qui  han  fet  aliança  amb  Déu,  en  els 
pobles  de  la  vella  i  de  la  nova  Aliança,  en  l’Antic  i  en  el  Nou 
Testament,  en  comparació  dels  pobles  qui  han  viscut  fora 
d’aquesta  aliança.  Perquè  el  sentiment  i,  de  consegüent,  1  a- 
mor,  que  és  lo  més  humà  que  hi  ha  en  l’home,  necessita  la 
influència  divina  per  a  créixer  i  abrandar-se,  puix  els  senti¬ 
ments  humans  s'encenen,  s’estenen  i  es  comuniquen,  s’expan¬ 
sionen,  si  Déu  els  remou,  com  el  foc  creix  si  és  remenat,  i 
així  veiem  com  els  mateixos  pobles  gentils,  com  el  poble  gentil 
qui  ha  tingut  més  el  gust  de  la  bellesa,  que  és  una  manifesta¬ 
ció  natural  de  la  Divinitat,  el  poble  hel·lènic,  per  a  expressar 
un  grau  màxim  de  sentiment  o  d'amor  elevat,  deia  que  aquest 
era  efecte  d'una  agitació  divina,  que  Déu  agitava  l'home.  De 
manera  que  és  evident  que  lo  més  humà  de  l'home,  que  és 
el  sentiment,  o  l'amor,  que  es  cria  en  la  confluència  de  l’àni¬ 
ma  i  del  cos,  que  participa  de  l’esperit  i  de  la  carn,  l’amor 
per  a  engrandir-se,  per  a  estendre's  i  comunicar-se,  per  a 
universalitzar-se,  que  l'home  per  a  caminar  per  les  vies  de 
l’amor,  per  a  viure  una  vida  d'amor  necessita  una  influència 
divina. 

La  secularització  de  l'amor  significa  ja  no  solament  la 
seva  desnaturalització,  sinó  també  la  seva  extinció.  Apaga 
aquell  foc  sublim  que  l'Autor  de  la  nostra  naturalesa  posa  en 
el  cor  de  l’home  quan  el  forma,  i  que  s'ofega  si  ha  de  viure 
tancat  dins  de  la  carn  i  sols  es  desenrotlla  en  les  immensitats 
de  l’Esperit  infinit. 

L'actual  heretgia,  al  voltant  del  foc  de  l'amor  que  natural¬ 
ment  brolla  del  cor  de  l'home,  hi  posa  una  tanca,  la  tanca  de 


1.  Psalm  XXXII,  15. 


l'amor  típic 


467 


la  carn;  fora  de  la  carn  no  hi  vol  veure  res  més  en  les  rela¬ 
cions  dels  homes  entre  si;  i  la  carn  no  és  un  combustible 
suficient  per  a  mantenir  el  foc  sublim  de  l’amor.  La  secularit¬ 
zació  de  l'amor  que  vol  imposar  la  nova  heretgia  és  l'extinció 
de  l’amor,  i  els  efectes  que  aquesta  secularització  ha  produït 
a  França  demostren  per  l’experiència  que  amor  secularitzat  és 
amor  acabat.  És  clar  que  hi  pot  haver  casos  isolats  d’amor 
natural  entre  els  homes  qui  viuen  fora  de  l'aliança  divina, 
mes  són  casos  rudimentaris  i  raríssims,  com  les  flors  d'una 
estufa;  però  l’amor  universal,  l'amor  regnant  en  les  relacions 
humanes,  l’amor  aglutinant  social,  l’amor  sostenint  la  vida 
col·lectiva,  no  pot  viure  sinó  en  un  espai  immens,  estenent-se 
més  enllà  de  les  tanques  de  la  carn  per  les  infinitats  de  l'Es¬ 
perit  diví. 

En  dos  llocs  l’amor  és  d’evident  necessitat,  en  dues  situa¬ 
cions  en  què  es  troba  l’home  en  aquest  món,  en  les  quals  si 
l'amor  verdader  manca,  desapareix  la  vida:  la  llar  de  la  fa¬ 
mília  i  la  casa  de  beneficència.  Una  família  secularitzada  i  que 
rebutja,  de  consegüent,  la  religió,  que  vol  rebaixar  el  senti¬ 
ment  d'amor  reduint-lo  a  un  instint  que  el  desnaturalitza, 
excloent  d’ell  la  idea  de  que  forma  part  d'un  sistema  univer¬ 
sal  i  etern  de  relacions  humanes,  està  condemnada  (per  regla 
general)  a  veure's  arrossegada  a  l’amor  lliure,  i  les  estadísti¬ 
ques  dels  divorcis  en  certes  nacions  demostren  la  veritat  de  lo 
que  la  mateixa  raó  natural  indica;  puix  si  l'amor  és  el  llaç 
d’unió,  desnaturalitzat  l’amor  humà,  reduït  a  un  instint,  el 
llaç  s’afluixa  i,  de  consegüent,  fàcilment  es  desfà,  i,  desfet 
el  llaç  de  l’amor,  queda  dissolta  la  família.  Encara  més  que 
la  família,  la  casa  on  es  recullen  les  misèries  humanes  neces¬ 
sita  de  l'amor,  i  si  la  família  pot  subsistir,  encara  que  amb 
molta  deficiència,  sols  amb  l’amor  natural,  una  casa  destina¬ 
da  a  socórrer  les  misèries  humanes,  si  en  ella  no  hi  ha  la 
calor  de  l'amor  que  Jesús  portà  a  la  terra,  els  qui  pateixen, 
els  malalts,  esguerrats,  impedits,  boigs,  és  impossible  que  es 
trobin  aliviats  per  la  suavitat  del  tracte.  Sense  que  en  aquest 
moment  podem  fer  una  afirmació  categòrica,  no  obstant,  Nos 


J.  TORRAS  I  BAGES 


468 


sembla  que  quasi  es  pot  assegurar  que  fora  del  Cristianisme, 
allà  on  no  arriben  les  suaus  irradiacions  de  l'amor  que  Jesús 
ensenyà  al  nostre  llinatge  no  existeix  l'amor  al  pròxim  com 
a  si  mateix,  la  beneficència,  és  a  dir,  un  sistema  d’institucions 
destinades  a  consolar  i  socórrer  les  misèries  humanes. 

<■  I  com  ha  d’existir,  si  aquella  ciència  que  es  presumeix  de 
que  es  basta  per  a  portar  la  felicitat  al  món,  sense  necessitar 
per  res  a  Déu,  almenys  per  boca  d'alguns  dels  seus  doctors 
més  eminents,  ha  ensenyat  que  el  medi  d'arribar  a  la  perfec¬ 
ció  humana  exigiria  l'expulsió  i  la  destrucció  dels  imperfets, 
dels  inhàbils,  dels  inútils  per  a  la  societat? 


III 

El  Laïcisme  mata  l'Amor;  el  Cristianisme 

EL  FA  LLEI  UNIVERSAL 

I,  no  obstant,  la  mateixa  filosofia  social  i  política  que  vol 
suplantar  al  Cristianisme  en  la  direcció  del  llinatge  humà,  in¬ 
tentà  crear  un  nou  amor,  un  amor  diferent  del  que  el  Criador 
ha  posat  en  el  cor  de  l’home  i  el  Verb  amb  sa  doctrina  i  amb 
sa  gràcia  ha  estès  pel  món.  L'amor  natural  el  Verb  de  Déu 
l'elevà  i  estengué  i  el  vivificà,  el  constituí  com  el  foc  central 
del  llinatge  humà,  identificà  l'amor  i  la  vida,  declarà  mort  al 
qui  no  estimava,1  i  dintre  de  la  seva  llei  és  més  perfet  qui 
més  ama,  i  l'amor  que  Ell  ensenya  i  comunica  té  un  poder 
purificant,  de  manera  que  la  consciència  humana,  per  bruta 
que  sia,  encara  que  estigui  plena  de  pecats,  l’amor  seu  la 
purifica  i  li  introdueix  la  gràcia  i  la  uneix,  amb  un  vincle  es- 
tretíssim,  amb  el  Ser  puríssim  per  essència.  Déu  omnipotent 
i  Pare  misericordiós. 


1.  Joan,  III,  14. 


469 


l’amor  típic 

I  com  el  dimoni  és  la  mona  de  Déu,  segons  Sant  Agustí, 
i  l’heretgia  és  la  caricatura  de  la  fe,  al  gran  principi  de  la  fe 
catòlica,  al  precepte  fonamental  de  la  nostra  religió,  el  nou 
manament  de  l'amor,  com  l’anomenà  nostre  diví  Mestre 1  al 
dar-li  una  major  força  i  gràcia,  l’heretgia  moderna  ha  volgut 
suplantar-lo  mistificant-lo,  i  adulterant  la  substància  de  l'amor 
ha  dit  als  homes,  el  principi  fonamental  de  la  llei  humana, 
el  motor  de  les  nostres  accions,  el  principi  directiu  de  la 
vida  social  és  aquest:  «Amaràs  a  la  humanitat  sobre  totes  les 
coses»,  oblidant-se  que  sobre  totes  les  coses  hi  ha  Déu.  L’he¬ 
retgia  sempre  ha  tingut  un  esperit  raquític  i  no  pot  compren¬ 
dre  la  immensitat  de  l’amor.  L'amor  sense  límits,  ensenyat 
per  Jesús  Senyor  nostre,  és  superior  a  les  seves  forces;  l'a¬ 
mor  triomfal  que  venç  tots  els  obstacles,  que  no  deixa  d’es¬ 
timar  als  mateixos  enemics,  que  no  hi  ha  barrera  que  el  de¬ 
turi;  aquest  amor  que  viu  en  els  infinits  espais  del  Cristia¬ 
nisme,  que  ama  a  tothom,  justos  i  pecadors,  amics  i  ene¬ 
mics,  que  plora  amb  els  qui  ploren  i  s’alegra  amb  els  ale¬ 
gres,  que  surt  de  si  per  a  viure  en  els  altres;  aquest  altruis¬ 
me  que  molts  moderns  es  pensen  que  és  una  invenció 
contemporània  i  que  els  antics  Pares  de  la  Iglésia2  ja  predi¬ 
caven  amb  les  mateixes  paraules  que  ells,  però  amb  un  espe¬ 
rit  molt  més  sublim;  aquest  amor  infinit  l'han  volgut  limitar, 
l’han  volgut  emmurallar,  li  han  posat  tanques,  les  tanques  de 
la  carn,  i  diuen  als  homes:  «Amaràs  a  la  humanitat  sobre  to¬ 
tes  les  coses.» 

Però  l'amor  tancat,  com  el  foc,  s'ofega,  no  pot  viure  i 
s'extingeix.  El  laïcisme,  interceptant  la  comunicació  de  l’home 
amb  Déu,  priva  la  circulació  de  l’amor,  perquè  l'amor  ve  de 
Déu,  que  n'és  la  font,  i  baixa  al  cor  dels  homes,  i  amb  la 
seva  força  divina  l'estén  i  escampa  en  totes  direccions.  Tren¬ 
cada  la  comunicació  amb  Déu,  l'amor  s’estanca  i  es  conver- 


1.  Joan,  XÏIÏ,  34. 

2.  Gregoríus,  Hom.  17  in  Evang. 


470 


J.  TORRAS  I  BAGES 


teix  en  egoisme;  l’home  aleshores  sols  estima  lo  que  li  convé, 
lo  que  li  agrada,  lo  que  favoreix  els  seus  interessos,  i  no  com¬ 
prèn  el  sacrifici.  Al  revés,  l'home  en  aquesta  situació  d'amor 
de  conveniència,  que  els  teòlegs  en  diuen  amor  de  concupis¬ 
cència,  en  lloc  de  sacrificar-se  ell  en  benefici  dels  altres,  sacri¬ 
fica  als  demés  per  a  la  utilitat,  gust  o  conveniència  pròpia. 

Per  això  els  pobres,  els  dèbils,  els  malalts,  els  ignorants, 
tots  els  desgraciats,  cerquen  instintivament  el  Cristianisme 
perquè  coneixen  que  els  mundans  els  volen  escombrar  del 
món,  que  els  fan  nosa,  perquè  els  desllueixen  la  vida;  així  com 
els  deixebles  de  Jesucrist  els  apleguen  com  perles  precioses, 
puix  el  nostre  Mestre  diví  ensenyà  que  els  desgraciats  són 
els  seus  estimats  i  que  qui  els  estima,  estima  a  Ell  mateix,  i 
que  ells,  els  desgraciats,  socorreguts  i  consolats,  han  d’ésser 
la  corona  d’immortal  victòria  necessària  per  a  regnar  amb 
Crist  en  el  regne  etern  de  la  glòria. 

Els  sants,  qui  són  com  l'aristocràcia  del  regne  de  Déu, 
tenen  també  el  seu  luxe,  com  totes  les  aristocràcies;  però  és 
un  luxe  especial  que  els  mundans  no  entenen,  per  això  diu 
l'Evangeli  que  lo  que  és  alt  davant  dels  homes  és  abominable 
als  ulls  de  Déu,1  i  al  revés.  Els  Sants  amen  l'elegància  de  la  vida 
i  volen  revestir-se  d’una  gràcia  superior.  Viuen  d’una  harmo¬ 
nia,  d’una  llum  i  d’una  bellesa  que  ells  saben  extreure,  com 
una  essència,  de  les  coses  corruptibles  d’aquest  món,  i  són 
com  el  primer  terme  d'un  panorama  infinit.  La  superioritat 
de  l'esperit  és  tota  la  seva  aspiració  i  la  intensitat  de  l’amor 
forma  les  seves  delícies.  La  santedat  està  constituïda  per  un 
enamorament  difícil  i  exigeix  una  gran  força  d’amor,  perquè 
és  un  enamorament  universal.  Amb  la  perspicàcia  que  dóna 
l’amor  descobreixen  en  totes  les  coses  vestigis  divins,  i  així 
és  que  a  totes  les  estimen  amb  un  amor  summe.  La  vida  per 
ells  és  un  exercici  d'amor,  i  així  ho  veiem  en  Sant  Francesc, 


l'amor  típic 


471 


en  Santa  Caterina  de  Sena,  en  Santa  Teresa,  en  Sant  Fran¬ 
cesc  de  Sales,  en  Sant  Felip  Neri,  i  en  formes  menys  tangi¬ 
bles  en  una  multitud  d’ànimes  cristianes.  La  distinció  i  clas¬ 
sificació  de  sentiments  que  fan  els  psicòlegs,  en  ells  sembla 
que  no  tinguin  lloc,  perquè  tots  els  sentiments  els  enclouen 
en  un,  que  és  l’amor,  per  això  Sant  Francesc  usava  aquella 
exclamació:  «Oh  Déu  meu  i  totes  les  coses!»  Sentia  l’amor 
universal  que  baixa  del  Criador  i  s’estén  per  totes  les  criatures 
i  que  un  doctor  de  la  Iglésia  anomena  caritat  bessona. 

Aquesta  doctrina,  estimats  cristians,  no  és  una  teoria  mís¬ 
tica  per  a  delectar  l’esperit,  com  una  composició  artística; 
no  és  una  divagació  imaginativa,  fruit  d'una  intel·ligència  ele¬ 
vada  que  es  complau  en  formar  un  sistema  ideal,  sinó  que  és 
l’expressió  d’una  vida:  la  vida  cristiana.  De  manera  que  tot  lo 
que  acabem  de  dir,  tot  lo  que  de  l'amor  sobrenatural  han 
escrit  els  mestres  d'esperit  que  Déu  ha  enviat  a  la  seva  Iglésia, 
no  és  altra  cosa  que  una  exposició,  explicació  o  comentari 
d’aquell  principi  fonamental  de  la  doctrina  cristiana  que  apre¬ 
nen  tots  els  infants,  fins  els  més  ignorants,  com  a  base  i  fo¬ 
nament  de  tota  la  llei  cristiana,  això  és,  que  devem  amar  a 
Déu  sobre  totes  les  coses  i  al  pròxim  com  a  nosaltres  ma¬ 
teixos,  i  que,  de  consegüent,  qui  ama,  i  rectament  ama,  com¬ 
pleix  tota  la  llei. 

Aquesta  llei  d’amor,  feta  llei  universal  del  llinatge  humà 
i  substància  de  la  nostra  vida  per  Déu  Senyor  nostre,  és  la 
sublimació  de  la  vida;  però  deveu  tenir  en  compte  que,  dins 
del  Cristianisme,  Déu  sublima  fins  als  més  vulgars.  De  mane¬ 
ra  que  aquells  que  el  món  desprecia  i  té  per  poca  cosa;  aquells 
qui  no  fan  cas  de  la  riquesa,  ni  senten  la  delícia  de  la  mun¬ 
dana  glòria;  els  qui  posseeixen  la  llibertat  d'esperit  perquè 
tenen  el  cor  insensible  als  desigs  mundans,  aquests  estan  més 
en  disposició  de  sentir  la  sublimitat  de  l'amor  verdader  i  viu¬ 
re  la  vida  d’amor  que  ens  ensenya  de  paraula  i  d'obra  el  Verb 
de  Déu  encarnat,  Nostre  Senyor  Jesucrist. 


472 


J.  TORRAS  I  BAGES1 


IV 

L’Amor  cristià  és  més  estètic  i  més  humà 

En  aquest  punt,  estimats  cristians,  és  oportú  recordar  amb 
quanta  sabiduria  i  coneixement  de  la  naturalesa  humana,  Je- 
sucríst  i  la  seva  Iglésia  prediquen  als  seus  deixebles  la  peni¬ 
tència  i  la  mortificació,  puix  l’amor  verdader  sense  aquestes 
virtuts  es  desvaneix  fàcilment.  La  sensualitat  si  arriba  a 
apoderar-se  de  l'home,  el  sensualitza,  limita  a  l'home,  l'em- 
bolica  com  amb  una  xarxa  finíssima,  i  li  priva  el  moviment,  no 
solament  sobrenatural,  sinó  fins  natural,  de  l'amor.  I  per  això 
el  sensualisme  de  la  vida  porta  al  naturalisme;  qui  es  dóna 
a  les  delícies  dels  sentits,  qui  s’aferra  a  lo  sensible,  oblida  lo 
espiritual,  s’entorpeix  i  es  fa  incapaç  de  penetrar  en  la  regió 
sublim  on  viu  la  verdadera  i  inefable  bellesa;  el  misteri  de  la 
bellesa  infinita  no  li  diu  res:  és  com  cec  dels  ulls  de  l'ànima, 
i,  per  tant,  la  gran  i  noble  passió  de  l’amor  no  pot  viure  en  el 
seu  cor  esquifit  i  sensualitzat. 

Per  això,  la  tendència  a  substituir  la  religió  amb  el  natura¬ 
lisme;  el  lligar  a  l’home  a  l’ordre  purament  natural  i  visible 
de  les  coses,  encara  que  es  disfressa  i  es  presenta  com  un 
progrés  humà,  bescantant  a  la  religió  com  a  cosa  pueril  i 
pròpia  de  l’edat  primitiva  de  la  societat,  en  realitat  significa 
decadència  social  i  humana,  i  es  presenta  en  aquelles  èpoques 
en  què  els  homes,  per  la  sensualitat  de  la  vida,  han  perdut 
l’energia  de  l'esperit  i  no  tenen  ànim  per  a  sortir  de  la  vida 
vegetativa  i  animal,  han  perdut  tota  activitat  que  no  sia  l’e¬ 
xercida  en  les  coses  sensibles;  fora  de  l’amor  de  concupiscèn¬ 
cia,  són  incapaços  de  l'amor,  de  l'amor  típic  i  sublim  que 
necessita  per  a  viure  les  altes  regions  de  la  bellesa  summa, 
superior  a  les  forces  dels  sentits. 

I  encara  que  tal  volta  no  sembla  propi  d’una  Carta  pasto¬ 
ral,  no  obstant,  no  volem  deixar  de  manifestar  el  fet  que  posa 
en  evidència  lo  que  acabem  de  dir,  i  és  que  totes  les  arts 


l’amor  típic 


473 


humanes  que  tenen  per  objecte  l'expressió  de  la  bellesa,  per  a 
delectar  amb  ella  als  homes  i  estimular  en  ells  un  amor  ho¬ 
nest,  en  els  temps  anteriors  al  Cristianisme  encara  que  tin¬ 
guin  una  gran  perfecció  i  elegància  de  formes,  no  obstant,  les 
sublimitats  de  la  bellesa,  el  misteri  de  la  bellesa  summa  i 
infinita,  per  la  qual  sospira  el  nostre  cor,  no  l’expressen  de 
bon  tros  amb  l'eficàcia  de  sentiment  de  les  arts  després  que 
han  rebut  la  influència  cristiana;  i  és  que  el  Verb  de  Déu, 
amb  sa  vinguda  al  món  i  amb  sa  celestial  doctrina,  ha  fet 
desplegar  l’esperit  de  l'home:  l’esperit  ha  crescut  i,  de  con¬ 
següent,  l'amor  s'és  fet  més  intens,  més  íntim  i  magnífic. 

I  s’ha  fet  més  humà,  perquè  l’amor  cristià  és  amor  de 
l'ànima  i  del  cos,  perquè  la  carn  és,  igualment  que  l'esperit, 
obra  de  Déu,  i  la  carn  pels  cristians  és  amada  amb  un  amor 
diví,  puix  la  nostra  fe  ens  ensenya  que  després  de  la  resur¬ 
recció  està  destinada  a  la  immortalitat,  per  lo  qual  devem 
apartar-la  de  la  corrupció  del  pecat.  El  cos  d'un  mesell  o  le¬ 
prós,  la  carn  que  un  cranc  va  podrint,  les  nafres  més  fastigo¬ 
ses  d'un  home,  són  objecte  d'una  mena  de  culte,  i  santes 
delicadíssimes  les  besaven  com  reliquiaris  que  contenien  es¬ 
sències  preciosíssimes  i  immortals.  L’amor  cristià  és  un  amor 
harmònic  i  d’una  extensió  meravellosa,  com  la  Sabiduria  di¬ 
vina,  de  la  qual  és  una  irradiació;  arriba  amb  gran  força  d’un 
cap  a  l’altre,  abraçant-ho  tot,1  és  a  dir,  té  una  mena  d'infinitat, 
i  és  com  l’aire  vital  que  ha  de  respirar  la  humanitat  regene¬ 
rada;  per  això  repetim  tantes  vegades  que  fora  de  l’amor 
és  impossible  la  vida  verdaderament  cristiana,  i  l'Esperit  Sant 
ha  volgut  que  en  les  Sagrades  Escriptures  tinguéssim  un  poe¬ 
ma  simbòlic  d’amor  amb  el  qual  la  Iglésia  nodreix  l’esperit 
dels  seus  fills  i  estimula  a  certes  ànimes  privilegiades  a  l’a¬ 
mor  heroic. 


1.  Saviesa,  VIII,  1. 


474 


J.  TORRAS  I  BAGES 


V 

L’Amor  típic  és  el  Cor  de  Jesús 

Tota  transformació  suposa  un  sacrifici,  l'element  vell  que 
es  transforma  sofreix;  com  en  tot  ser  la  creixença  és  un 
temps  crític,  així  l’amor  en  sa  transformació  i  sublimació  re¬ 
quereix  sacrificis.  ï  aquesta  doctrina  és  no  solament  cristia¬ 
na,  sinó  humana:  de  manera  que  els  homes  de  totes  les  èpo¬ 
ques  han  assenyalat  com  actes  heroics  d'amor  aquells  que 
van  acompanyats  del  sacrifici. 

El  Cristianisme  té  per  objecte  elevar  a  la  humana  criatu¬ 
ra,  transformar-la:  per  això  en  les  Sagrades  Escriptures  i  en 
la  doctrina  de  la  Iglésia  s'anomena  regeneració  l'acte  en  vir¬ 
tut  del  qual  un  home  es  fa  cristià.  El  consideren  una  nova 
generació  i  ja  Jesús  Senyor  nostre  usava  d’aquestes  expres¬ 
sions.  La  imatge  divina  ha  de  resplendir  en  aquells  qui  hem 
sigut  regenerats;  dins  de  la  nostra  insignificança,  s’han  de 
complir  en  la  persona  humana  les  aspiracions  divines  contin¬ 
gudes  en  la  nostra  naturalesa  i  que  tan  fàcilment  s  extravien. 
La  mateixa  heretgia  moderna  dóna  testimoni  de  les  aspira¬ 
cions  divines  de  l'home,  i  per  això  adora  a  la  humanitat,  la 
déïfica  i  vol  fer  a  la  humanitat  fi  d'ella  mateixa.  Però  va  per 
camins  extraviats,  perquè  s’oblida  de  que  és  criatura.  Ser 
criatura,  en  el  nostre  llenguatge  familiar,  significa  ésser  lleu¬ 
ger,  irreflexiu  i  deixar-se  enganyar  per  les  aparences:  veure 
solament  lo  exterior  de  les  coses  i  no  la  seva  substància.  Així 
som  els  homes  quan  ens  volem  fer  independents  de  Déu. 

Per  a  elevar,  dignificar  i  sublimar  a  l'home,  Déu  envià 
al  món  a  son  Verb,  qui  es  féu  home  i  habità  entre  nosaltres, 
presentant-lo  a  tot  el  nostre  llinatge  com  l'home  típic  amb 
qui  devem  conformar-nos  per  a  obtenir  el  mèrit  de  la  deïfi- 
cació  i  la  participació  de  la  glòria  eterna  al  sortir  d’aquest 
món.  I  com  el  centre  d’on  irradien  els  afectes  humans,  el  mo¬ 
tor  de  la  vida  és  l'amor,  i  considerem  el  cor  com  l’òrgan  dels 
nostres  afectes  i  el  símbol  natural  de  l'amor,  per  això  la 


i.’amor  típtc 


475 


Iglésia  nostra  Mare,  tenint  en  compte  les  extraviacions  del  cor 
dels  homes,  ha  assenyalat  als  cristians  com  objecte  de  culte 
l'amor,  i  ha  fet  del  culte  del  Sagrat  Cor  de  Jesús  el  culte  del 
seu  amor  diví-humà,  i  l’ha  constituït  exemplar  del  cor  dels 
homes  i  mestre  d’amor  dels  fills  d’Adam. 

X  la  Iglésia  ha  manifestat  especial  predilecció  envers  aquest 
culte,  apropiat  a  les  circumstàncies  dels  homes  moderns;  i  la 
seva  difusió  per  tot  el  món,  i  les  meravelles  de  fervor  i  pietat 
que  ha  despertat  en  el  nostre  llinatge,  i  el  consol  que  en  ell 
troben  per  a  sostenir  les  lluites  de  la  vida  els  homes  apostò¬ 
lics,  manifesten  clarament  com  la  Providència  divina,  qui  re¬ 
geix  la  Iglésia,  valent-se,  com  fa  sempre,  per  a  confusió  de  la 
supèrbia  humana,  de  medis  humils,  ha  enviat  al  món  modern 
el  culte  de  l'amor  simbolitzat  en  el  Cor  sacratíssim  de  Jesús, 
com  una  lliçó  sublim  de  vida  adequada  a  les  actuals  circums¬ 
tàncies  i  condicions  del  llinatge  humà. 

No  és  possible  trobar  en  tota  la  història  del  món  una  vida 
d’amor  com  la  de  Nostre  Senyor  Jesucrist;  per  això  tampoc 
ningú  com  Ell  ha  enamorat  al  nostre  llinatge,  i  el  codi  d’amor, 
que  és  son  Evangeli,  regeix  a  les  generacions  humanes  sense 
distinció  de  països  ni  d'èpoques,  perquè  és  l'amor  universal, 
és  l’amor  diví,  un  amor  essencial,  no  accidental  o  de  circums¬ 
tàncies,  sinó  que  radica  en  la  mateixa  essència  de  Déu,  viu 
en  el  cor  humà  de  Jesús  i  Ell  introdueix  una  participació  d’a¬ 
quest  amor  sublim  en  el  cor  dels  homes,  que  adoptà  per  ger¬ 
mans  mitjançant  la  regeneració  de  la  seva  gràcia. 


VI 

El  Cor  de  Jesús,  Model  de  l'Amor  nostre 

Per  això  vos  exhortem,  caríssims  germans  i  fills,  a  la  devota 
celebració  del  mes  de  juny,  consagrat  per  la  pietat  dels  cris¬ 
tians  al  culte  del  Sagrat  Cor  de  Jesús.  Aquest  mes  del  Sagrat 
Cor  ha  d’ésser  per  nosaltres  un  curs  d'amor,  i  les  nostres  me- 


476 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ditacions  i  contemplacions  de  les  sublimitals  d’amor,  que  Je¬ 
sús  ens  ensenya,  no  sols  han  de  ser  un  motiu  poderosíssim 
d’adoració  a  la  caritat  divina  del  Redemptor,,  que  ens  estimà 
fins  a  morir,  sinó  que  també  han  d'ésser  per  nosaltres  un 
viu  estimulant  a  la  pràctica  de  la  caritat  o  amor  envers  el 
pròxim,  sense  el  qual  la  fe  cristiana  no  sols  no  ens  salvaria, 
sinó  que  encara  seria  per  a  nosaltres  motiu  de  més  rigorosa 
condemnació,  puix  significaria  una  major  infidelitat  a  la  llei 
divina  que  no  pas  la  dels  mateixos  infidels. 

Avui  es  parla  molt,  i  amb  raó,  de  la  necessitat  de  la  pro¬ 
paganda  catòlica  per  a  contrarestar  la  propaganda  herètica, 
per  desgràcia  tan  viva  en  els  nostres  temps;  però  convé  pen¬ 
sar  que  sempre  la  propaganda  cristiana  s'ha  fet  per  medi 
de  la  difusió  de  l'amor.  La  propaganda  és  una  expansió,  i  l’ex¬ 
pansió  per  excel·lència  és  la  de  l'amor.  Els  grans  evangelit¬ 
zadors  i  les  grans  evangelitzadores  són  els  qui  practiquen  la 
caritat  en  el  món.  Una  obra  de  caritat  és  una  llavor  que  sem¬ 
pre  neix,  perquè  la  fecunditat  sempre  acompanya  al  verdader 
amor.  Per  això  la  propaganda  de  les  obres  bones  és  irresis¬ 
tible. 

Mes  l'amor  del  nostre  cor  ha  de  derivar  del  Cor  de  Jesús, 
ha  d’ésser  un  mateix  amor,  un  amor  diví  i,  de  consegüent, 
pur,  desinteressat,  universal,  sense  tanques  que  el  limitin,  per¬ 
què  ha  d'ésser  una  resplendor  de  l’amor  infinit. 

Extingir  l’amor  diví  del  cor  dels  homes,  excloure  dels  afec¬ 
tes  del  cor,  que  regeixen  la  vida,  la  influència  de  la  gràcia 
sublim  de  Jesús,  és  l'objecte  principal  de  l’heretgia.  I  ho  ha 
lograt,  per  desgràcia,  fent  de  molts  cristians,  cristians  sola¬ 
ment  per  defora,  homes  qui  no  confessen  a  Déu  in  direcíione 
cordis,1  secularitzant  els  sentiments  i  preparant  a  la  societat 
pel  regnat  de  l’egoisme,  contra  el  qual  Déu  Senyor  nostre, 
qui  regeix  tots  els  moviments  del  nostre  llinatge,  ha  permès 
que  eixís  el  socialisme,  que  no  és  altra  cosa  que  una  defor- 


1.  Psalm  CVIII,  7. 


l’amor  típic 


477 


inació  del  principi  de  la  fraternitat  universal  dels  homes,  que 
Jesús  Senyor  nostre  predicà  el  primer  en  aquest  món. 

El  Cor  de  Jesús  ha  d'ésser  la  càtedra  on  aprenguem  el 
verdader  amor.  En  les  seves  manifestacions  sobrenaturals  a 
la  Beata  Margarida  Alacoque,  podem  dir  que  vénen  compen- 
diades  les  lliçons  admirables  de  perfecció  de  vida,  de  puri¬ 
ficació  i  sublimació  dels  sentiments  humans,  que  el  Mestre 
celestial  va  predicar  a  les  turbes  de  gent  qui  escoltaven  la 
seva  paraula  en  les  regions  de  la  Judea,  i  que  els  sagrats 
evangelistes  han  tramès  a  totes  les  generacions. 

El  Cor  de  Jesús  es  manifestà  coronat  d'espines,  per  a  en- 
senyar-nos  que  devem  evitar  la  dissipació  del  cor  i  practi¬ 
car  la  seva  mortificació.  Mai  hem  d'oblidar,  perquè  és  un 
principi  essencial  de  la  nostra  fe,  que  aquest  món  no  és  el 
lloc  del  nostre  repòs,  no  és  un  paradís  de  delícies,  sinó  un 
lloc  de  prova,  i  que  els  afectes  del  nostre  cor  han  d’ésser  re¬ 
gits  i  dominats,  i  que  els  desordres  del  nostre  amor  són  causa 
dels  nostres  pecats.  Els  pecats  són  sempre  desordres  de  l'a¬ 
mor;  la  concupiscència  quan  es  desfrena  és  un  desordre  de 
l’amor.  L'amor  verdader,  típic,  heroic,  ja  havem  dit  que  anava 
acompanyat  del  sacrifici;  és  el  tribut  i  oferiment  que  fem  de 
nosaltres  mateixos  a  aquell  a  qui  estimem,  ens  sacrifiquem 
per  ell.  La  concupiscència,  al  revés,  és  el  gust  i  la  convenièn¬ 
cia  pròpia,  cerca  lo  que  li  convé;  és  l'egoisme,  i  mira  més 
el  seu  interès  i  la  seva  complaença  que  el  bé  d'aquell  a  qui 
diu  que  estima. 

Secularitzar  l'amor,  treta  del  cor  de  l’home  la  influència 
divina,  dissolta  la  llei  que  el  Criador  ha  posat  en  nostre  cor, 
l’amor  típic  desapareix,  i  el  seu  lloc  l'ocupa  l'amor  de  con¬ 
cupiscència.  Queda  aleshores  l'amor  estancat,  sense  l’impuls 
de  son  origen  diví,  que  li  comunica  força  difusiva  i  desinte¬ 
ressada.  Qui  no  creu  en  Déu,  ell  mateix  es  fa  déu  i,  de  con¬ 
següent,  segons  la  lògica  que  es  dedueix  de  son  principi,  no 
s’ha  de  sacrificar  per  ningú,  sinó  que  els  altres  s'han  de  sa¬ 
crificar  per  ell,  puix  un  déu  no  ha  d’oferir,  sinó  que  ha  de 
rebre  sacrificis. 


478 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Per  això  l'amor  secularitzat  mai  serà  verdader  amor,  ni 
servirà  d'aglutinant  per  a  ajuntar  als  homes  entre  si  i  formar 
una  societat  amb  suavitat  de  relacions.  L'amor  verdader  no 
existeix  ni  pot  existir  fora  del  Cristianisme  com  a  virtut  co¬ 
muna  i  general;  i  per  això  resulta  sempre  que  així  que  entre 
els  homes  minva  la  caritat  o  amor  cristià  dels  uns  als  al¬ 
tres,  la  llei  es  fa  més  dura,  puix  lo  que  no  junta  l’amor  ha 
de  j  untar-ho  la  força. 

Els  arbres  si  no  s’esporguen  i  poden  no  produeixen  fruit, 
tenen  les  branques,  s'omplen  de  fullam,  presenten  molta  pom¬ 
pa,  però  no  produeixen  fruit.  Així  és  també  l'amor.  Perquè 
sia  operatiu,  els  nostres  afectes  s'han  d'esporgar;  si  no,  resulta 
una  sensibleria,  un  sentimentalisme,  no  solament  inútil,  sinó 
perniciós.  El  sentimentalisme  en  la  religió  porta  a  les  més 
grans  aberracions  i  és  part  essencial  del  modernisme  con¬ 
demnat  pel  Sant  Pare  Pius  X;  en  la  política  desfà  l'organis¬ 
me  social  i  en  la  vida  de  família  i  en  l'educació  condueix  a 
la  corrupció  i  a  la  inutilitat  dels  homes.  Per  això  del  Cor  de 
Jesús  encès  d'amoroses  flames  n'ix  la  creu,  signe  de  sacrifici, 
de  rectificació  de  sentiments  i  de  dolçura  de  vida.  Potser 
us  sembli  una  paradoxa  dir  que  la  creu  és  signe  de  dolçura 
de  vida,  i,  no  obstant,  és  una  gran  veritat.  La  creu  en  el  cor 
és  signe  de  sobirania.1  Sant  Pau  parlava  ja  de  la  circumcisió 
del  cor,2  és  a  dir,  del  domini  dels  afectes  per  a  la  seva  recta 
direcció.  Qui  no  té  aquest  domini  i  direcció  dels  seus  afectes 
és,  usant  l'expressió  de  l'Evangeli,  com  una  canya  que  els 
vents  mouen  i  remouen  en  totes  direccions,  una  contínua  agi¬ 
tació.  Aquest  cor  no  és  el  motor  ordenat  d’una  vida  formal, 
ordenada  i  fecunda;  sinó  que  la  vida  es  redueix  aleshores 
a  un  impressionisme  continu.  És  l'arbre  que  tota  la  saba 
se  li’n  va  en  branques  i  fulles,  però  que  no  fa  fruit;  l'home 
qui  no  esporga  i  poda  els  afectes  del  seu  cor  segons  la  norma 


1.  Lluc,  XXI,  19. 

2.  Romans,  II,  29. 


479 


L’AMOR  TÍPtC 

del  Cor  de  Jesús,  si  és  un  esperit  vehement,  serà  un  cor  agi¬ 
tat,  epilèptic  i  malaltís  i  no  posseirà  aquella  pau  i  serenitat, 
condició  de  dolçura  i  fecunditat  de  vida,  que  dóna  la  creu  de 
Jesús,  i  a  la  qual  miren  de  conformar-se  els  seus  deixebles. 
La  creu  en  el  cor  significa  la  llei  de  Déu  en  la  nostra  cons¬ 
ciència,  en  la  nostra  ànima  i  en  la  nostra  vida;  per  això  la 
Beata  Margarida  Alacoque  veié  la  creu  en  el  Cor  de  Jesús 
en  les  seves  sobrenaturals  visions;  per  això,  abans  que  ella, 
el  gran  vident  d'Israel  veié  prof èticament  en  el  Cor  del  Re¬ 
demptor  qui  havia  de  venir,  la  Llei,  i  l'anuncià  amb  aquelles 
paraules  que  el  Psalmista  posa  en  la  boca  del  Messies  desit¬ 
jat:  «Tinc,  oh  Déu  meu,  la  vostra  llei  enmig  del  meu  cor.»1 
La  creu  és  la  llei  de  l’amor  que  rectifica  la  nostra  vida,  que 
l'esporga  i  l’exalça  i  la  fecunditza. 


VII 

Jesús,  Mestre  de  l'Amor 

Acudim,  doncs,  estimats  germans  i  fills,  acudim  amb  cons¬ 
tància,  en  el  pròxim  mes  de  juny,  consagrat  al  Cor  de  Jesús, 
als  peus  de  nostre  dolcíssim  Redemptor,  a  contemplar  les 
grandeses  del  seu  amor  suavíssim,  principi  de  santedat  de  la 
vida.  Des  del  sagrari  on  viu  d'una  manera  meravellosa.  Ell 
parlarà  a  les  nostres  ànimes  i  serà  son  mestre.  Recordem 
com  la  piadosa  Magdalena  als  peus  de  Jesús,  ungint  al  Senyor 
amb  essències  olorosíssimes,  meresqué  aprendre  la  vida  d’a¬ 
mor  i  oir  aquella  sentència  que  Jesús  volgué  que  fos  publi¬ 
cada  a  totes  les  generacions  humanes:  «Se  li  han  perdonat 
molts  pecats  perquè  ha  estimat  molt.»2  La  justificació  per 
l’amor  és  un  dogma  de  la  nostra  santa  fe,  i  aquest  amor 
purificant,  nosaltres  el  trobarem  amb  una  devoció  sòlida  al 


1.  XXXIX,  9. 

2.  Lluc,  VII,  47. 


480 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Sagrat  Cor  de  Jesús,  amb  una  devoció  d'afectes  i  d'obres, 
acompanyant  a  l’oració  l'exercici  de  la  misericòrdia.  La  misè¬ 
ria  humana  en  aquell  qui  és  misericordiós  queda  tapada  sota 
el  ric  mantell  de  la  gràcia  divina,  diu  l’Esperit  Sant;1  i  l'expe¬ 
riència  del  ministeri  sagrat  ensenya  que  la  pràctica  de  la 
misericòrdia  envers  el  pròxim,  quan  és  recta  i  pura,  eleva 
a  l’home,  el  posa  en  comunicació  amb  Déu  i  el  fa  amic  de 
Déu. 

En  el  temps  present  d’egoisme  i  d'explotació  del  pròxim 
en  favor  propi,  d'ambicions  personals  desfrenades  que  s'ama¬ 
guen  baix  aparences  de  desig  del  bé  públic,  amb  profusió  de 
magnífiques  i  eloqüents  paraules,  en  aquest  temps  en  què 
tants  mundans  es  mofen  del  sacrifici  cristià,  germen  de  l’amor 
heroic,  i  en  què  usant  el  llenguatge  bíblic,2  la  caritat  s'és 
refredada,  en  la  constel·lació  sublim  dels  misteris  cristians 
ha  aparegut  difonent  admirablement  raigs  lluminosos  d'ar¬ 
dent  amor,  el  Sagrat  Cor  de  Jesús,  culte  predilecte  dels  cris¬ 
tians  moderns,  per  raó  de  congruències  exactíssimes  amb  les 
necessitats  actuals  del  poble  fidel. 

és  la  rectificació  del  culte  herètic  de  la  humanitat  amb 
què  la  secta  voldria  avui  dia  suplantar  el  Cristianisme.  Per¬ 
què  aquest  nostre  culte  dolcíssim  al  Sagrat  Cor  de  Jesús  és 
també  el  culte  de  la  humanitat,  però  de  la  humanitat  purifi¬ 
cada,  sublimada  i  divinitzada  pel  Verb  de  Déu,  qui  la  prengué 
i  s’uní  amb  ella  en  la  persona  de  Jesús  de  Natzaret;  és  la 
glorificació  dels  sentiments  humans  que  en  el  Cor  de  l’home 
Jesús  són  sentiments  al  mateix  temps  divins.  I  el  Cor  de  Je¬ 
sús  ha  d’ésser  l’exemplar  dels  nostres  cors.  El  mateix  Mestre 
diví 3  ens  exhorta  a  estudiar  el  seu  cor  quan  ens  diu:  «Apren¬ 
gueu  de  Mi,  que  sóc  mans  i  humil  de  cor.» 

I  vosaltres,  ànimes  humils  i  piadoses,  qui  viviu  íntima¬ 
ment  unides  amb  Jesús  dins  del  misteri  del  seu  amor  sobre- 


1.  I  Pere,  IV,  8. 

2.  Mateu,  XXIV,  12. 

3.  Mateu,  XI,  29. 


481 


l'amor  típic 


natural,  i  qui  teniu  en  la  Iglésia  el  ministeri  de  la  intercessió, 
de  l’expiació  i  de  la  satisfacció;  vosaltres,  qui,  com  les  amo¬ 
roses  germanes  Magdalena  i  Marta,  passeu  la  vida  amant  i 
servint  al  dolcíssim  Jesús,  ungint-lo  amb  les  suavíssimes  aro¬ 
mes  de  l’oració  i  de  la  misericòrdia  envers  el  pròxim;  vosal¬ 
tres,  qui  haveu  consagrat  la  vostra  vida  a  l’exercici  de  l’amor, 
i  en  ell  trobeu  les  vostres  delícies  i  haveu  fet  de  l’amor  la' 
llei  contínua  de  les  vostres  obres,  pregueu  especialment  du¬ 
rant  el  pròxim  mes  de  juny  perquè  la  caritat  regni  en  el  poble 
fidel.  La  caritat  ha  d’ésser  el  distintiu  del  cristià,  perquè  és 
1  essència  de  la  llei  que  professa.  Per  això  en  els  primitius 
temps  de  la  Iglésia  els  gentils  els  coneixien  perquè  es  diferen¬ 
ciaven  dels  demés  homes  per  la  caritat,  i  deien:  «Mireu  com 
s  estimen  els  uns  als  altres.»  I  l’historiador  sagrat  quan  expli¬ 
ca  la  vida  que  portaven  els  primers  cristians,  la  unió,  la  ger¬ 
mandat,  la  caritat  que  regnava  entre  ells,  usa  d’unes  parau¬ 
les  que  expressen  admirablement  com  l’amor  era  el  llaç  d’unió 
que  els  juntava;  «Entre  ells,  diu,  hi  havia  un  sol  cor  i  una 
sola  ànima.»1 


VIII 

Jesús,  Ordenador  de  l’Amor 


Avui  els  homes  estan  dividits,  en  contradicció  els  uns  amb 
els  altres,  amb  odis  de  mort,  perquè  el  llinatge  humà  oblida 
que  1  amor  verdader  és  u,  del  qual  tots  els  altres  afectes  són 
derivacions.  L’ordre  de  l’amor  és  condició  necessària  per  a 
1  ordre  de  la  vida,  i  l’ordre  de  l’amor  l’havem  d’aprendre  del 
Sagrat  Cor  de  Jesús,  que  és  l’amor  típic.  L’ordre  de  l’amor 
porta  la  pau  i  la  dolçura  de  la  vida:  per  això  la  vida  cristiana 
proporciona  a  l’home  una  serenitat  i  suavitat  divina. 


1.  Fets,  IV,  32. 


31 


482 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Molts  moderns,  assedegats  d’amor,  no  miren  de  quina 
aigua  beuen,  i  desfrenats  els  sembla  que  la  Iglésia  catòlica 
els  ofereix  un  amor  insuficient  quan  els  repeteix  aquelles 
paraules  del  Mestre  celestial:  «Si  teniu  set  veniu  a  Mi  i  be¬ 
veu,  que  el  qui  beu  de  Mi  mai  més  tindrà  set.»1  Els  sembla 
equivocadament  que  l'ordre  de  l'amor  s’oposa  a  la  intensitat 
de  l'amor,  essent  així  que  l’amor  més  gran,  més  excels,  l’amor 
infinit,  i  sense  límits  és,  al  mateix  temps,  un  ordre.  Ordre 
significa  manament  i  disposició,  i  el  Cristianisme  converteix  l’a¬ 
mor  en  un  manament,  en  una  regla  i  direcció  de  la  vida; 
l'amor  qui  ve  de  Déu  és  ordenador  per  excel·lència,  i  allà  en  la 
glòria  que  esperem,  l'amor  serà  fins  l'únic  aliment  de  la  vida, 
i  el  ritme  de  la  vida. 

I  ara  és  ocasió,  caríssims,  de  fer  notar  com  el  dogma 
cristià,  la  revelació  divina,  sempre  s'alia  amb  la  verdadera 
ciència,  i  com  aquesta  en  son  avenç  legítim  acaba  per  donar 
la  raó  a  les  ensenyances  de  la  fe.  L’ordre  de  l'amor  ha  sigut 
sempre  un  principi  de  la  doctrina  revelada;  el  sentimentalis¬ 
me,  la  delectació  produïda  fins  en  l’ordre  moral  per  un  amor 
sense  regla  ni  direcció,  l'anarquia  amable,  ha  sigut  i  és  en¬ 
cara  la  delícia  de  molta  gent  moderna,  i  l'amor  lliure  dels 
lliure  pensadors  és  com  una  manifestació  d’aquest  dogma  de 
la  secta.  I,  no  obstant,  els  homes  moderns  pensadors  i  amants 
de  fer  bé  al  seu  llinatge,  d'afavorir  als  desgraciats,  reconeixen 
i  proclamen  que  la  caritat,  excel·lentíssima  com  és  en  si  ma¬ 
teixa,  resulta  de  poca  eficàcia,  si  no  s'uneix  amb  la  ciència, 
amb  la  investigació,  amb  l'estudi  i  reflexió  que  dóna  a  les 
obres  de  caritat  una  gran  fecunditat  distribuint  l'auxili  espi¬ 
ritual  i  corporal  als  necessitats,  segons  les  circumstàncies,  les 
condicions  i  la  qualitat  de  les  persones.  Sant  Pau  ja  parlava 
de  la  ciència  de  l'amor.2  De  manera  que  els  moderns  filantrops 
qui  estudien  la  beneficència  en  mira  del  bé  general,  del  bé 


1.  Joan,  IV,  13. 

2.  Filipesos,  I,  9. 


l’amor  típic 


483 


social,  s’avenen  amb  els  antics  teòlegs,  qui  ja  de  sempre  han 
ensenyat  que  la  caritat  o  amor  ha  de  tenir  un  ordre,  i  que 
existeix  una  llei  de  l’amor,  i  que,  de  consegüent,  l’amor  no 
és  lliure,  sinó  que  té  una  norma  i  ha  d’ésser  dirigit,  perquè 
resulti  harmònic,  pel  compàs  del  summe  Mestre,  qui  regeix 
totes  les  coses  que  formen  la  universal  creació. 

Molts  moderns  són  incapaços  de  l'harmonia  de  l'amor,  i 
així  és  que  en  ell  no  hi  troben  aquell  consol  que  és  l'efecte 
natural  de  l’amor.  Un  torb  desfrenat  se’ls  enduu,  han  perdut 
la  sobirania  de  si  mateixos,  confonen  el  desfrè  amb  la  inten¬ 
sitat  de  l’amor,  i  així  és  que  no  posseeixen  un  amor  sòlid 
sobre  el  qual  pugui  fer-se  una  edificació  permanent.  L'amor 
entre  els  cristians  és  una  irradiació  de  l'amor  etern.  Ningú 
ha  sabut  caracteritzar-lo  tan  bé  com  aquell  a  qui  la  Iglésia 
considera  el  poeta  diví  de  l'amor.  «Les  moltes  aigües,  diu,1 
no  han  pogut  extingir  l’amor,  ni  els  rius  ofegar-lo.»  Encara 
que  un  home,  en  recompensa  d'aquest  amor,  donés  tot  son 
cabal,  seria  com  qui  no  dóna  res. 

I  el  mateix  poeta  sagrat  qui  així  ha  ponderat  la  intensitat 
de  l'amor  i  la  seva  força  triomfal,  i  el  seu  caràcter  inextingi- 
ble,  i  la  seva  delícia  inefable,  en  altre  lloc  significa  la  direcció 
i  l'ordre  d'aquest  afecte  vehementíssim  dient:2  «Posà  en  mi 
l'ordre  de  l'amor.» 

I  l’amor  tal  com  el  descriuen  les  Sagrades  Escriptures  i 
amb  símbols  i  figures  el  representen,  com  totes  les  perfec¬ 
cions  humanes,  es  realitzà  en  l'adorable  persona  de  nostre 
Redemptor  Jesús,  i  per  això  en  el  seu  Cor  sacratíssim  hi  tro¬ 
bem  la  forma  perfecta  i  típica  de  l’amor,  i  la  Iglésia  el  pre¬ 
senta  a  la  nostra  adoració  perquè  l'aprenguem  d’Ell.  Així  es 
compleixen  els  designis  divins  que  volen  que  la  restauració 
humana  vingui  als  fills  d’Adam  pel  mateix  medi  que  els  vin¬ 
gué  l’existència,  pel  Verb  de  Déu. 


1.  Càntics,  VIII,  7. 

2.  Càntics,  II,  4. 


484 


J.  TORRAS  X  BAGES 

El  Verb  de  Déu  en  el  principi  crià  la  nostra  naturalesa,  i, 
desordenada  després  pel  pecat,  el  mateix  Verb  fet  home  vin¬ 
gué  a  reformar-la.  Tot  és  diví,  de  consegüent,  en  nosaltres,  i 
els  antics  poetes  a  què  es  refereix  Sant  Pau,1  qui  deien  que  els 
homes  eren  un  llinatge  diví,  coincideixen  amb  els  moderns 
poetes  i  filosops  panteistes  qui,  mancats  de  la  llum  de  la 
fe,  es  troben  en  el  cas  d'aquell  cec  de  l’Evangeli  que  li  sem¬ 
blava  en  sa  imperfecta  visió  que  els  homes  eren  arbres  que 
caminaven.  La  dèbil  vista  de  l’home  per  a  penetrar  el  misteri 
del  món  necessita  l’auxili  de  la  llum  de  la  fe.  Així  també 
per  a  la  professió  del  verdader  amor. 

Acostem-nos  amb  humilitat  a  Jesús,  adorem  el  seu  Cor 
sacratíssim,  revestim-nos  de  la  seva  caritat  i  aprenguem  aque¬ 
lla  sapientíssima  lliçó  d’amor  que  ens  dóna  quan  ens  mana 
estimar  pràcticament  als  homes,  amor  sense  el  qual  és  impos¬ 
sible  que  nosaltres  sapiguem  amar  a  Déu,  perquè,  com  diu 
l'apòstol  Sant  Joan,2  aquell  qui  no  estima  al  seu  germà,  al 
qual  veu,  a  Déu,  a  qui  no  veu,  (-com  podrà  estimar-lo? 

L'amor  és  u  i  no  es  pot  partir.  Qui  diu  que  ama  a  Déu 
i  no  ama  als  homes  és  un  mentider,3  i  el  qui  diu  que  ama  als 
homes  i  no  ama  a  Déu  s'enganya  a  si  mateix.  Els  seus  afectes 
humanitaris  no  arriben  a  ésser  amor,  són  solament  rudiments 
que  mai,  sense  la  gràcia  divina,  arribaran  a  completar-se. 

Perquè  l'amor  visqui  en  nostres  cors  d'una  manera  per¬ 
fecta,  i  sia  la  llei  de  la  nostra  vida  i  el  principi  de  totes  les 
nostres  obres,  necessitem  les  dolces  i  poderoses  benediccions 
de  l'Altíssim,  que  són  principi  de  tota  fecunditat,  per  lo  qual 
Nós  les  implorem  sobre  tots  vosaltres,  enviant-vos  la  Nostra 
en  nom  del  Pare  t  i  del  Fill  t  i  de  l'Esperit  Sant  f.  Amén. 

Vic,  30  d’abril,  festa  de  Santa  Caterina  de  Sena,  de  1909, 


1.  Fets,  XVIII,  28. 

2.  I  Joan,  IV,  10. 

3.  I  Joan,  IV,  20. 


LA  GLÒRIA  DEL  MARTIRI* 
(Després  de  la  persecució  de  juliol  del  1909) 


Sumari 

I.  El  Martiri  és  llei  i  glòria  de  la  Iglésia. 

II.  Lo  de  juliol  fou  una  verdadera  persecució  cristiana. 

III.  Misteri  de  la  persecució  del  Mal  contra  el  Bé. 

IV.  Els  Màrtirs  donen  testimoni  de  la  Veritat. 

V.  Misèria  dels  perseguidors  i  dignitat  dels  Màrtirs. 

VI.  Màrtirs  de  Jesucrist  i  del  Poble. 

VII.  Triomf  de  Jesucrist  i  victòria  dels  Màrtirs. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pati 
en  Nostre  Senyor  Jesucrist. 

*  Carta  pastoral  motivada  pels  luctuosos  esdeveniments  de  la  Set¬ 
mana  Tràgica,  que  tan  inhumanament  es  desfogà  a  Barcelona,  i  les 
roentes  espumes  de  la  qual  es  propagaren  a  alguna  població  del  bisbat 
de  Vic.  Aquesta  veu,  primera  i  principal  que  es  féu  sentir  després  de  la 
tempesta,  portà  consol  espiritual  a  moltes  ànimes  atribolades.  Fou 
reproduïda  per  tota  la  premsa  catòlica  del  país;  i  per  tal  que  no  que¬ 
dés  reduïda  a  Catalunya,  els  diputats  senyors  Leonci  Soler  i  Manuel 
Raventós,  degudament  autoritzats,  n’encarregaren  la  traducció  caste¬ 
llana  al  P.  Pasqual  Briones,  C.  M.  F.,  i  en  feren  un  fort  tiratge,  que 
ells  mateixos  posaren  a  les  mans  dels  polítics  de  la  capital  del  Regne. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


486 

Sed  ct  gloriamur  in  tribulaiionibus. 

«Fins  ens  gloriem  en  les  tribulacions.» 

(Romans,  V,  3.) 

I 

El  Martiri  és  llei  i  glòria  de  la  Iglésia 


Caríssims: 

Els  incendis  i  destrucció  d’iglésies  i  convents,  les  sacríle¬ 
gues  profanacions  de  la  santíssima  Eucaristia  i  de  les  sagra¬ 
des  imatges  que  acaba  de  presenciar  la  cristiana  ciutat  de 
Manresa,  del  nostre  bisbat,  i  la  gran  ciutat  de  Barcelona  i 
altres  poblacions,  signifiquen  una  insurrecció  contra  Déu;  i 
aquest  espectacle  diabòlic,  eco  de  la  rebel·lió  primitiva  dels 
àngels  i  dels  homes  contra  son  Criador  i  Senyor,  Nos  mou  a 
dirigir-vos  la  nostra  paraula  evangèlica,  per  a  cridar-vos  a  la 
reflexió,  a  fi  que  la  tremenda  ensenyança  ens  sia  útil,  i  contri¬ 
bueixi  a  elevar  el  nostre  esperit  a  la  serena  regió  de  les  idees 
eternes,  contra  la  qual  no  hi  ha  rebel·lió  possible,  perquè  és 
immutable  i  superior  a  les  contingències,  revolucions  i  dalta¬ 
baixos  de  la  vida  mundana. 

La  manera  d'ésser  del  món  és  la  lluita  i  fins  la  violència. 
Aquells  espectacles  repugnants  i  inhumans  d'incendis,  d'assas¬ 
sinats,  de  destrucció  i  de  profanacions  de  cadàvers,  executats 
enmig  de  ciutats  populoses,  com  cercant  la  contemplació  d'un 
públic  nombrós  i  amb  un  cert  aparell  escènic,  prescindint  dels 
executors  immediats  inconscients  i  enlluernats  sens  dubte  en 
sa  major  part,  revela  en  els  actors  principals,  en  sos  projectes 
i  propòsits,  l’etern  pla  de  guerra  contra  Déu;  visible  evident¬ 
ment  en  la  història  humana,  i  que  les  nostres  Sagrades  Escrip¬ 
tures  en  formes  reals  i  juntament  simbòliques,  ens  expliquen 
que  ha  de  contribuir  a  realitzar  la  destinació  humana,  essent 


LA  GLÒRIA  DEL  MARTIRI 


487 


el  mal  un  medi  per  a  la  sublimació  dels  homes,  que  així  arri¬ 
ben  a  una  dignitat  quasi  divina.  Ja  Sant  Pau  formulà  la  llei: 1 
«Tot  coopera  al  bé  d’aquells  que  estimen  a  Déu.» 

De  l’odi  contra  Déu  una  massa  d’homes  no  n'és  capaç;  és 
un  privilegi  detestable  de  les  profunditats  satàniques,  com 
diu  Sant  Joan.2  Déu  és  invisible;  i  per  a  molts  homes  les  rela¬ 
cions  amb  lo  invisible,  amb  lo  que  no  es  veu  ni  es  toca,  Déu, 
esperit  puríssim,  són  difícils;  però  l'odi  a  les  persones,  als 
edificis,  a  les  coses  consagrades  a  Déu,  ja  és  més  fàcil,  i 
sovint  veiem  en  la  història  humana  com  el  remolí  de 
les  perverses  passions  s'és  dirigit  d’una  manera  misteriosa 
contra  lo  que  té  una  consagració  divina.  Jesucrist  és  el  qui 
ha  tingut  més  la  consagració  divina,  la  unció  celestial,  perquè 
en  Ell  habita  corporalment  la  plenitud  de  la  Divinitat,3  i  per 
això  Jesucrist  i  les  seves  coses  i  persones,  la  religió  cristiana, 
és  lo  únic  que  mereix  les  preferències  de  la  persecució  con¬ 
tínua.  Les  nostres  Sagrades  Escriptures  ja  profetitzen  aques¬ 
ta  persecució;  i  en  una  forma  o  altra  la  religió  de  Jesucrist, 
per  dins  o  per  fora,  ha  sigut  objecte  d'una  contradicció  que 
mai  s'acaba. 

Aquesta  és  la  seva  gran  glòria  i  la  seva  gran  apologia; 
aquesta  és  la  demostració  pràctica  de  que  és  celestial  i,  de 
consegüent,  immortal,  i  la  ratificació  solemne  de  la  promesa 
evangèlica  de  que  les  portes  de  l’infern  no  prevaldran  contra 
la  Iglésia  de  Crist,4  de  que  la  barqueta  del  Pescador  surarà 
sobre  les  aigües  violentes  de  totes  les  tempestats,  a  fi  que  en 
ella  hi  trobin  salvament  segur  totes  les  ànimes  humils  qui 
creuen  i  esperen  en  nostre  dolcíssim  Salvador  Jesús,  única 
porta  per  a  entrar  en  la  felicitat  impertorbable  de  la  Glòria. 

Aquestes  persecucions  són  necesssàries  per  a  la  salvació 
del  món,  perquè  posen  en  evidència  la  doctrina  essencial  del 


1.  Romans,  VIII,  28. 

2.  Apocalipsi,  II,  24. 

3.  Colossesos,  II,  3. 

4.  Mateu,  XVI,  18. 


488 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Cristianisme,  que  ens  ensenya  que  lo  present  i  temporal,  que 
lo  material  del  món,  no  ens  ha  d’enlluernar,  i  que  per  l'amor 
de  Jesús,  nostre  únic  Salvador,  havem  de  sofrir  persecucions, 
calúmnies  i  fins  la  mort.  Convé  als  homes,  qui  som  tan  frè- 
vols  i  oblidadissos,  qui  tan  fàcilment  ens  aferrem  a  les  coses 
temporals,  que  de  tant  en  tant  se’ns  posi  en  situació  de 
demostrar  que  por  mor  d'evitar  la  persecució  no  deixarem 
de  servir  a  Jesús,  nostre  Senyor  dolcíssim.  Qui  per  por  de  la 
persecució  s'aparta  de  Jesucrist  no  és  digne  deixeble  seu. 

La  confessió  de  la  fe  de  Jesucrist  més  s’ha  de  fer  amb 
les  obres  i  la  conducta  de  la  nostra  vida  que  no  pas  amb  les 
paraules;  i  la  confessió  de  la  fe  és  la  gran  demostració  de 
que  som  deixebles  de  Jesucrist.  Els  apòstols  ponderen  als  qui 
han  fet  una  bona  confessió,  és  a  dir,  als  qui  han  clarament  de¬ 
mostrat  que  eren  verdaders  cristians;  i  en  les  cartes  de  Sant 
Pau  trobem  l’aplaudiment  que  el  gran  apòstol  dirigeix  a  al¬ 
gun  cristià,  després  que  en  circumstàncies  difícils  i  perilloses, 
amb  serenitat  i  dignitat  s’havia  demostrat  deixeble  de  Jesu¬ 
crist. 

La  gran  manifestació  d'ésser  cristià,  la  més  esplèndida 
confessió  de  la  fe,  és  el  martiri;  per  això  el  martiri  és  la 
gran  glòria  de  la  Iglésia  catòlica,  i  sense  el  martiri  no  existi¬ 
ria  la  Iglésia;  i  el  nostre  Cap  i  Senyor,  el  nostre  Salvador 
Jesús,  fou  el  màrtir  típic,  exemplar,  el  testimoni  diví  de  la 
Veritat,  qui  segellà  la  seva  declaració,  la  seva  confessió,  amb 
la  marca  de  la  seva  sang  preciosíssima. 

La  nostra  Iglésia,  el  poble  cristià,  és  un  poble  real  i  magní¬ 
fic,  etern  i  triomfador  de  totes  les  persecucions,  perquè  és 
sempre  generós  de  la  seva  sang,  perquè  suporta  lo  mateix  les 
persecucions  de  la  llei,  com  passa  ara  a  França,  com  les  esco¬ 
meses  del  foc,  de  les  injúries  i  calúmnies  i  fins  de  sang,  com 
ara  a  Barcelona;  lo  mateix  que  suportà  en  les  persecucions 
antigues  les  presons  i  tota  classe  de  turments.  Per  això  és 
que  la  Iglésia  catòlica,  la  Iglésia  de  tots  els  segles,  és  el  cor 
més  excels  d’alabança  divina  que  existeix  i  mai  pot  existir  so¬ 
bre  la  terra.  Els  antics  Pares  deien  que  les  cinc  llagues  de 


489 


LA  GLÒRIA  DOL  MARTIRI 

Crist  crucificat  eren  com  cinc  boques  que  alabaven  la  gran¬ 
desa  del  Déu  de  la  Veritat;  i  cada  persecució  que  sofreix  la 
Iglésia  és  un  nou  himne  de  major  bellesa  i  harmonia  que  els 
que  li  canten  a  Déu  els  cors  angèlics  de  major  excelsitud. 


II 

LO  DE  JULIOL  FOU  UNA  VERDADERA  PERSECUCIÓ  CRISTIANA 

i  Oh  cristians  perseguits!  Alegreu-vos  de  la  vostra  dignitat, 
superior  a  la  dels  àngels.  Els  àngels  tenen  una  vida  immacu¬ 
lada,  superior  a  la  nostra;  els  seus  sentiments  són  d'un  inefa¬ 
ble  amor;  però  el  seu  amor  no  pot  revestir-se  com  el  nostre 
de  la  sublimitat  de  la  persecució,  que  afina,  com  or  pur,  la 
nostra  voluntat  i  ens  eleva  a  una  dignitat  pareguda  a  la  del 
Verb  etern,  quan,  revestit  de  carn,  no  dubtà  de  sofrir  la 
passió  i  la  mort  en  honor  de  la  Veritat.  Ésser  perseguit  per 
la  veritat,  sofrir  abans  de  desemparar  la  veritat,  estimar 
més  la  veritat  que  no  pas  la  vida,  és  cosa  de  sers  superiors, 
és  cosa  que  sols  poden  practicar-la  aquells  qui  estan  units  amb 
Déu  fet  home  pels  vincles  de  la  gràcia. 

Per  això  Nós  enviem  la  nostra  enhorabona  als  qui  en  l'úl¬ 
tima  persecució  han  sigut  trets  de  ses  cases,  perseguits,  insul¬ 
tats,  calumniats,  robats,  amb  ses  iglésies  i  convents  cremats  i 
enrunats,  i  han  hagut  d’anar  de  porta  en  porta  cercant  aco¬ 
lliment,  i  d’ésser  alimentats  per  la  caritat  d'altres  cristians. 
Han  participat  d'una  manera  eminent  del  martiri  per  Jesu- 
crist,  i  han  donat  un  bon  testimoni  de  la  seva  fe,  i  poden 
gloriar-se,  com  Sant  Pau,1  de  que  ni  el  foc,  ni  els  pun}'als,  ni 
cap  persecució  ha  pogut  separar-los  de  la  caritat  de  Crist,  amb 
qui  continuen  units,  i  volen  perseverar  fins  a  la  mort  en  aques¬ 
ta  unió  amb  Jesús  i  entre  si  mateixos.  Ells  continuen  tenint 


1.  Romans,  VIII,  39. 


490 


J.  TORRAS  I  BAGES 


per  base  aquella  antiga  màxima  claustral:  Congregavit  nos  in 
unum  Christi  amor.  Han  sigut  perseguits  per  Jesucrist,  i 
aquesta  és  la  seva  glòria  i  serà  la  seva  corona  eterna,  perquè 
dins  del  Cristianisme  tot  el  mèrit  depèn  de  l’amor,  i  no  pot 
haver-hi  amor  més  gran  que  el  d’aquell  qui  està  disposat  a 
dar  la  vida  pels  seus  amics.1 

I  és  indubtable  que  pel  Nom  adorable  de  Jesucrist  sola¬ 
ment  han  patit  persecució.  Perquè  porten  estampat  el  Nom 
de  Jesús,  la  perversitat  humana  els  avorreix.  Els  perseguidors 
han  parlat  amb  sos  fets  amb  una  eloqüència  meravellosa.  No 
han  al·legat  com  a  raó  cap  dels  conflictes  de  la  lluita  humana, 
ni  podien  allegar-lo.  L'odi  a  Déu  i  a  les  coses  divines,  la  lluita 
contra  Déu  era  solament  lo  que  movia  a  la  multitud  fanatit- 
zada  del  fanatisme  anticristià.  No  era  la  falta  de  fe  la  que  els 
movia;  era  aquella  fe  que  Sant  Jaume2  diu  que  tenen  els 
dimonis,  que  creuen  i  estan  furiosos.  Si  es  pensessin  que  la  fe 
era  una  fantasia,  no  lluitarien  contra  ella;  si  es  creien  que  la 
nostra  religió  era  com  una  novel·la,  no  s’hi  esbravarien,  ni  ex¬ 
posarien  ses  vides  per  a  destruir-la.  I  així  és  que  els  persegui¬ 
dors  no  al·leguen  cap  de  les  discòrdies  i  contradiccions  de  la 
lluita  humana. 

No  ha  sigut  aquella  explosió  d'odi  una  manifestació  d'anta¬ 
gonisme  del  treball  contra  el  capital,  ni  d'un  sistema  polític 
contra  un  altre,  a  qui  s'acusa  de  tenir  la  protecció  de  la  Iglé- 
sia;  la  persecució  ha  tingut  una  gran  sinceritat:  no  s'ha  valgut 
de  cap  pretext;  s’ha  presentat  a  cara  descoberta;  d'una  ma¬ 
nera  incontrovertible  ha  manifestat  que  lo  que  pretenia  era 
esborrar  el  Nom  de  Déu  de  la  societat  humana,  com  els 
maçons  qui  governen  la  França  l’esborren  de  tots  els  llibres 
de  les  escoles  de  nois  i  noies  d'aquella  nació. 

I  no  podien,  encara  que  haguessin  volgut,  motivar  l'odi 
contra  la  Iglésia  amb  raons  d’ordre  econòmic  o  polític,  per¬ 
què  en  les  lluites,  en  les  dificultats  entre  obrers  i  capitalis- 


LA  GLÒRIA  DEL  MARTIRI 


491 


tes,  el  mestre  summe  de  la  Iglésia,  el  director  espiritual  de  la 
Cristiandat,  el  Sant  Pare  de  Roma,  s'ha  declarat  solemnement 
el  protector  dels  obrers,  i  sostenint  el  principi  necessari  de 
la  jerarquia  i  la  legitimitat  de  la  propietat  i  del  capital,  justa¬ 
ment  adquirits,  ha  suscitat  una  multitud  d'escriptors  eclesiàs¬ 
tics,  qui  defensen  les  reivindicacions  obreres  en  quant  no 
sien  oposades  a  la  llei  de  la  justícia,  principi  d’ordre  en  les 
relacions  humanes,  i  els  polítics  catòlics  de  les  principals  na¬ 
cions  són  els  qui  han  introduït  una  legislació  emparadora 
dels  obrers;  i  en  l'ordre  polític,  en  l’organització  del  govern, 
la  Iglésia  molt  explícitament  ha  declarat  en  nostres  dies  per 
boca  del  papa  Lleó  XIII,  i  per  les  ensenyances  de  l’actual  Pon¬ 
tífex  Pius  X,  que  els  ciutadans,  guardant  la  justícia,  l'equitat 
i  l’ordre,  podien  arreglar  el  seu  sistema  polític,  harmonitzant- 
lo  amb  les  circumstàncies  socials.  En  una  paraula,  les  dispu¬ 
tes  humanes  deixa  la  Iglésia  que  els  homes  se  les  arreglin, 
procurant  Ella  suavitzar  les  discòrdies,  harmonitzar  l’interès 
oposat  de  les  parts  i  esforçant-se  en  fer  regnar  entre  tots  la 
caritat,  recordant  el  dogma  de  fe  de  que  el  nostre  llinatge 
és  una  família,  de  que  els  homes  tots  som  germans,  que  els 
qui  tenen  més  és  per  a  ajudar  als  qui  no  tenen,  i  els  qui 
governen  posseeixen  el  poder  per  a  defensar  als  oprimits  i 
desvalguts,  i  que  la  llei  de  l'amor  ha  de  ser  el  principi  essen¬ 
cial  de  tot  l’organisme  social. 

L'actual  persecució  no  ha  tingut,  doncs,  motius  humans. 
Són  raons  més  fondes  les  que  l'han  determinada,  són  raons 
teològiques,  com  deia  ja  en  son  temps  el  doctor  màxim  de  la 
revolució,  Proudhon.  I,  en  aquest  temps  en  què  els  mestres 
de  l’ateisme  es  mofen  de  la  teologia,  és  bo  que  la  revolució, 
per  ells  produïda,  amb  sos  fets  els  desmenteixi,  encenent, 
enrunant  i  robant  iglésies  i  convents  i  perseguint  les  persones 
consagrades  a  Déu,  no  per  cap  motiu  humà,  no  en  nom  del 
socialisme,  ni  de  la  llibertat  política,  sinó  per  a  esborrar  el 
Nom  de  la  societat  humana. 


492  J-  TORRAS  I  BAGES 

III 

Misteri  de  la  persecució  del  Mal  contra  el  Bé 

Aquesta  lluita  contra  els  servidors  de  Déu,  caríssims,  és 
molt  vella  en  el  nostre  llinatge,  i  les  nostres  Sagrades  Escrip¬ 
tures  ja  ens  expliquen  el  primer  capítol.1  El  primer  fratricidi, 
el  primer  delicte  de  sang  que  es  cometé  a  la  terra,  ja  fou  con¬ 
tra  el  fidel  servidor  de  Déu.  Qui  servia  mal  a  Déu,  qui  no  vivia 
segons  la  llei  del  Senyor,  odiava  i  no  podia  sofrir  al  qui  obser¬ 
vava  la  justícia  eterna,  dedicant  a  Déu  un  culte  de  submissió, 
amor  i  reverència.  Caín  matà  a  Abel,  perquè  el  Senyor  el 
mirava  benignament.  Dels  dos  germans  Déu  no  mirava,  diu 
Sant  Agustí,  els  sacrificis,  sinó  els  cors.  La  primera  víctima  de 
les  passions  iniqües  ho  fou  per  amor  de  Déu.  Abel,  just  i  in¬ 
nocent,  és  la  víctima  típica  de  la  malícia  humana;  i  dins  del 
nostre  llinatge  aquest  dualisme  existeix  a  perpetuïtat.  Per 
això  en  el  sentir  de  la  Iglésia,  Abel  és  figura  de  Jesucrist,  en 
qui  es  manifestà  de  la  manera  més  sublim  la  persecució  que 
la  innocència,  la  justícia  i  la  santedat  han  de  sofrir  de  part 
de  les  males  passions,  que  pertorben  el  cor  dels  homes. 

És  aquesta  una  d’aquelles  profunditats  satàniques  de  què 
parla  Sant  Joan,  i  que  l'observació  del  nostre  llinatge  ens 
demostra  sovint.  És  un  misteri  que  dóna  una  gran  llum  al 
dogma  del  pecat  original,  i  demostra  l'existència  d'un  principi 
corruptor  introduït  en  la  nostra  naturalesa,  que  explica  les 
escomeses  contra  la  Veritat,  la  Bondat  i  la  Bellesa.  L'home 
les  desitja,  i,  no  obstant,  sovint  les  persegueix,  i  vol  anihilar¬ 
ies.  Una  escola  contemporània,  lligada  íntimament  amb  la 
revolució,  repel·leix  la  Veritat  i  vol  trobar  en  la  mentida  les 
dolçures  de  la  vida.  Vol  destronar  la  Veritat,  perquè  la  té 
per  tirànica;  hem  de  trencar  el  seu  jou,  diu,  i  anar  pels  ca¬ 
mins  que  ens  plagui.  Fora  la  Veritat,  que  és  massa  vella,  ca- 


1.  Gènesi,  IV. 


LA  GLÒRIA  DLL  MARTIRI 


493 


dascú  que  se  la  faci  a  mida  de  son  gust.  A  la  Bondat  la  té 
per  nyonya,  fada  i  poc  atractiva.  Li  sembla  una  monotonia 
insuportable.  El  vici  és  més  variat,  estimulant  i  una  contínua 
excitació.  A  la  mateixa  Bellesa,  que  té  per  propi  atreure’s 
als  homes  amb  suavís simes  i  vehements  influències,  arriba  a 
avorrir-la.  Moltes  vegades  s'enamora  de  lo  montruós.  En 
aquesta  última  persecució  sabem  d'algun  edifici  que  se’l  vol¬ 
gué  cremar  i  enrunar,  no  per  cap  altra  raó,  sinó  perquè  era 
massa  bonic.  El  sant  vol  santificar  als  altres  i  el  brut  vol 
embrutar-los.  En  la  història  de  les  ànimes  pures  veiem  que  són 
elles  les  més  escomeses  per  l’esperit  d’immundícia.  És  la  ma¬ 
nifestació  d’aquell  esperit  rebel  i  superb,  que  ens  ensenya 
el  Cristianisme  que  no  pot  sofrir  a  Déu;  i  per  això  la  ma¬ 
nifestació  dels  seus  atributs  a  la  humanitat,  que  formen  la 
Llei  de  la  nostra  perfecció,  la  Veritat,  la  Bondat  i  la  Bellesa, 
no  podent  aguantar-les,  treballen  per  destruir-les  tots  aquells 
qui  segueixen  la  bandera  de  guerra  a  Déu,  que  és  l'últim  pro¬ 
grés  de  la  Maçoneria,  la  gran  inspiradora  de  la  rebel·lió  i  de  la 
corrupció  contemporània. 

Per  això  Jesús  fou  crucificat,  perquè  era  l’encarnació  de 
les  summes  perfeccions;  i  la  malícia  humana  no  pogué  sofrir- 
lo.  Pilat  mateix  estava  en  la  convicció  de  que  per  enveja 
els  jueus  l’havien  posat  en  les  seves  mans.1  Com  Abel,  fou 
víctima  de  l’enveja  dels  seus  germans,  lo  mateix  que  ho  han 
sigut  les  víctimes  de  l'última  persecució.  Caín  i  Abel  són  la 
perpètua  personificació  de  la  lluita  fratricida  entre  els  homes. 
Aquest  vici  radical  fins  sovint  es  troba  dins  de  les  famílies 
particulars  unides  pels  llaços  de  la  sang,  en  les  corporacions 
i  en  els  pobles.  L’antiga  faula  ja  ens  conta  d'aquell  arbre  fron¬ 
dós  i  bellíssim,  contra  el  qual  clamaven  perquè  fos  tallat  els 
altres  arbres  i  plantes  del  jardí,  i  preguntant  el  jardiner  la 
raó,  contestaren:  «Perquè  ens  fa  ombra.»  Tothom  sap  la  his¬ 
tòria  d'aquell  eminent  polític  grec,  qui  en  votació  popular  fou 


1.  Mateu,  XXVII,  18. 


494 


J.  TORRAS  I  BAGES 


condemnat  al  desterro,  i  preguntat  un  dels  ciutadans  qui  vo¬ 
taren  l’ostracisme,  respongué:  «Perquè  ja  em  fa  fàstic  el  sen¬ 
tir  tant  parlar  d'ell.» 

En  l’Evangeli  de  Sant  Joan  1  ja  s’explica  d’una  manera  na- 
turalíssima  el  per  què  els  qui  són  de  Déu  seran  avorrits  pel 
món  pervers.  Si  fossin  del  món,  el  món  ja  els  estimaria,  ara 
no  pot  estimar-los  perquè  no  són  d'ell.  La  pietat  i  la  impie- 
tat,  la  humilitat  i  la  supèrbia,  la  luxúria  i  la  castedat,  l’enveja 
i  la  caritat  són  inconciliables:  entre  ells  ha  d’haver-hi  guerra 
perpètua  per  això  Jesús,  Príncep  de  la  pau,  deia  que  havia 
vingut  a  portar  l’espasa.2  L’espasa  del  Verb  diví  és  de  dos 
talls  i  penetra  fins  a  les  entranyes  de  l'ànima  de  l’home,  i 
divideix  el  bé  i  el  mal.  El  primer  fi  del  Verb  de  Déu  és  la 
divisió  de  la  llum  i  les  tenebres,  evitar  la  confusió  del  bé  i 
del  mal;  i  la  impietat  moderna  té  per  fi  primari,  clarament 
manifestat  en  sos  principis,  en  sa  filosofia  i  en  sa  legislació, 
esborrar  la  diferència  entre  el  bé  i  el  mal;  i  el  mal  persegueix 
al  bé  amb  l'intent  de  fer-lo  desaparèixer. 

És  la  concupiscència  que  persegueix  a  la  gràcia.  La  pro¬ 
fecia  hebraica  amb  son  simbolisme  ja  ens  ho  ensenya.  Dins 
del  ventre  de  Rebeca  lluitaven  els  dos  bessons  Esaú  i  Jacob, 
símbol  l’un  de  la  concupiscència  humana  i  l’altre  de  la  grଠ
cia  divina.3  Dins  de  la  nostra  pàtria,  la  nostra  mare  comuna, 
veiem  també  aquesta  lluita;  i  aquelles  fileres  de  monges  tre¬ 
tes  de  ses  cases  per  l'incendi  i  injuriades  per  la  turba,  són  la 
gràcia  perseguida  per  la  concupiscència.  La  nostra  persecució 
actual,  la  persecució  d'origen  maçònic,  és  un  episodi  de  la 
lluita  eterna;  i  els  perseguits  són  també  màrtirs,  testimonis 
de  la  diferència  entre  el  bé  i  el  mal,  que  es  resisteixen  a  la 
confusió,  i  més  s'estimen  morir  que  confondre  el  bé  i  el  mal; 
perquè  el  bé  és  la  irradiació  de  Déu,  el  calor  i  amor  del  qual 
és  la  vida  cristiana. 


1.  XV,  19. 

2.  Mateu,  X,  34. 

3.  Gènesi,  XXV,  22. 


LA  GI.ÒRIA  DLL  MARTIRI 


495 


Per  això  el  nostre  Santíssim  Pare  Pius  X,  en  sa  Encíclica 
sobre  San  Anselm,  es  fixa  tant  en  la  necessitat  de  l’afirmació 
categòrica.  La  professió  de  principis  és  necessària.  Sense 
principi  no  hi  ha  res  possible,  perquè  el  principi  és  el  comen¬ 
çament,  i  les  coses  vives  no  existeixen  sense  un  principi  i  base, 
i  el  fonament  de  la  vida  social,  el  ritme  de  les  relacions  hu¬ 
manes  necessari  per  l’harmonia  és  la  distinció  entre  el  bé  i  el 
mal,  entre  la  llum  i  l’ombra,  i  la  bellesa,  que  és  llum,  neces¬ 
sita  ombra;  però  mai  s'han  de  confondre  la  llum  i  l'ombra, 
el  bé  i  el  mal.  Sant  Pau  deia  que  era  necessari  que  hi  hagués 
heretgies;  però  les  heretgies  i  la  fe  mai  es  podran  confondre 
ni  juntar,  com  tampoc  la  llum  i  les  tenebres. 


IV 

Els  Màrtirs  donen  testimoni  de  la  Veritat 

Per  això  els  màrtirs  tenen  el  lloc  summe,  estan  en  el  punt 
més  excels  en  la  gradació  de  les  dignitats  humanes;  i  la  Iglé- 
sia  posa  la  categoria  dels  màrtirs  sobre  totes  les  altres  catego¬ 
ries  de  la  santedat;  perquè  els  màrtirs  són  testimonis  fins  a 
morir  de  la  distinció  entre  el  bé  i  el  mal,  i  de  la  separació 
entre  la  llum  i  les  tenebres.  I  quan  un  sacerdot  rep  la  consa¬ 
gració  episcopal,  la  Iglésia  amb  gran  solemnitat  li  recorda1 
que  rep  un  ministeri  de  pau  i  de  reconciliació,  que  ha  d'exer¬ 
cir  en  paraules,  obres  i  virtuts;  però  també  amb  gran  severi¬ 
tat  li  intima  que  mai  ha  de  confondre  la  llum  amb  les  tene¬ 
bres,  ni  mai  ha  de  dir  bé  al  mal,  ni  mal  al  bé;  i  per  això  en 
la  solemnitat  de  les  presents  circumstàncies  socials  alcem  la 
nostra  veu  de  Pastor  d’ànimes,  de  director  espiritual,  per  a 
recordar  als  fidels  cristians  que  Déu  Nos  ha  confiat,  enmig 
de  la  nuvolada  d’errors  i  d'heretgies  que  s'escampen  pel  nos- 


1.  Pontificalis,  Pars  1.*. 


496  J.  TORRAS  I  BAGES 

tre  poble,  el  tribut  d'amor  que  hem  de  pagar  als  homes  i 
dones  perseguits  enmig  de  ciutats  cristianes,  sense  altra  culpa 
que  la  d'ensenyar  en  Nom  de  Jesús  la  distinció  entre  el  bé  i  el 
mal,  i  la  separació  entre  la  llum  i  les  tenebres.  I  la  distinció 
entre  el  bé  i  el  mal,  i  entre  la  llum  i  les  tenebres,  que  la 
comprèn  l'home  amb  les  forces  naturals  del  seu  enteniment, 
per  a  confusió  de  la  supèrbia  humana  la  veiem  ignorada,  o 
almenys  negada  per  homes  instruïts  i  coneguts  nostres,  realit¬ 
zant-se  avui  altra  vegada  lo  que  l'apòstol  Sant  Pau  deia  als 
Romans  d'aquells  qui,  per  no  voler  reconèixer  a  Déu,  eren 
entregats  a  aberracions  contràries  a  la  mateixa  naturalesa 
humana.  Així  avui  s’escriu,  segons  diuen,  l'apologia  de  la  blas¬ 
fèmia  i  de  l'obscenitat,  presentant-les  com  si  fossin  manifes¬ 
tacions  d'una  virtut  i  excel·lència  humana  contra  el  sentit  comú 
de  cristians  i  de  gentils;  perquè  dits  escriptors,  avorrint  a 
Déu,  qui  és  llum  dels  enteniments,  fan  a  les  fosques  el  camí 
de  la  vida  i  prenen  una  cosa  per  altra,  com  aquell  cec  de 
l’Evangeli,  que  els  homes  li  semblaven  arbres  qui  caminaven. 
Senten  el  misteri  de  l’home,  però  no  saben  explicar-se'l.  Co¬ 
neixen  que  les  forces  de  la  nostra  naturalesa  de  vegades  es 
manifesten  d’una  manera  salvatge  i  grandiosa;  corp  una  vege¬ 
tació  sense  cultiu  en  la  naturalesa  física,  sovint  té  una  ver- 
dadera  grandiositat.  Així  Sant  Agustí1  explica  que  Moisès, 
portat  d'amor  patri,  matant  a  l'egipci  que  insultava  a  un  he¬ 
breu,  que  Sant  Pau,  encès  del  zel  tradicionalista  per  la  conser¬ 
vació  de  la  sinagoga,  perseguint  a  mort  als  cristians,  denota¬ 
ven  en  aquests  actes  violents  una  gran  potència  per  a  la  vir¬ 
tut,  perquè  diu  el  sant  Doctor  que  això  era  vitium  silvestre, 
naturaleses  no  cultivades,  que  al  ser-ho  manifestarien  una 
gran  fertilitat.  Mes  els  nostres  literats  apologistes  de  la  blas¬ 
fèmia  i  de  l'obscenitat  no  tracten  de  naturaleses  riques,  però 
salvatges,  sinó  de  misèries  socials;  no  de  voluntats  enèrgiques 
i  indòmites,  sinó  flaques;  no  dels  fruits  aspres  de  l'arbre  de 


1.  Lib.  XXII,  Cont.  Faust.,  cap.  LXX. 


LA  GLÒRIA  DEL  MARTIRI 


497 


la  muntanya,  sinó  de  la  lepra  ciutadana,  que,  començant  en 
les  classes  altes  de  major  criminalitat,  s'estén  a  les  classes  hu¬ 
mils  i  pobres  que  davant  de  Déu  tindran  molta  excusa, 
però  que,  mancats  de  convencions  socials,  manifesten  els  seus 
vicis  i  passions  amb  formes  més  fastigoses,  encara  que  de 
menor  malícia  que  les  classes  elevades. 

I  que  la  blasfèmia  i  l’obscenitat  i  l'odi  a  les  persones  i 
coses  consagrades  a  Déu  no  és  un  vitium  silvestre,  no  és  una 
manifestació  extraviada  d’una  naturalesa  salvatge  de  gran 
potència,  en  tenim  una  prova  amb  els  mateixos  incendiaris, 
qui  s'esbravaven  en  les  cases  de  les  monges  consagrades  a  la 
beneficència,  a  l’ensenyança,  a  l'oració  i  la  penitència,  i  fugien 
d'allà  on  trobaven  resistència;  i  nosaltres  sabem  el  cas  d'un 
home  sol,,  amagat,  qui  amb  dos  trets  de  pistola,  i  encara  sen¬ 
se  bala,  però  que  feia  molt  d’estrèpit,  féu  fugir  una  turba  qui 
començava  a  encendre  una  casa  religiosa. 


V 

Misèria  dels  perseguidors  i  dignitat  dels  Màrtirs 

Tot  lo  passat  no  és  més  que  l'espectacle  d’una  gran  misè¬ 
ria  social  que  fa  molt  poc  honor  al  nostre  temps.  És  una  altra 
manifestació  de  l'egoisme  que  regna  en  el  món  des  de  que  en 
ell  ha  minvat  l'amor  de  Jesucrist,  que  ens  ensenya  d'amar  al 
pròxim  com  a  nosaltres  mateixos.  És  una  demostració  de  la 
carència  del  treball  espiritual,  l'esforç  humà  per  excel·lència, 
de  la  covardia,  de  l’amor  a  la  platxèria,  d’una  quasi  extin¬ 
ció  de  la  dinàmica  espiritual,  usant  el  llenguatge  dels  positi¬ 
vistes;  que  per  això  la  filosofia  que  vol  la  confusió  entre  el 
bé  i  el  mal,  i  entre  la  llum  i  les  tenebres,  en  sa  última  resolu¬ 
ció  no  significa  més  que  fugir  de  la  lluita  indispensable,  de  la 
resistència,  de  l'esforç  amb  què  havem  de  guanyar  la  corona 
de  la  victòria  eterna,  i  que,  de  consegüent,  significa  l'ofusca- 


32 


498 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ció  de  la  dignitat  humana,  que  s'entrega  sense  resistir  a  la 
seducció  de  vils  passions. 

Els  màrtirs  són  els  herois  de  la  dignitat  humana.  La  seva 
confessió,  la  seva  afirmació,  el  seu  sí,  manté  la  diferència 
entre  la  Veritat  i  l'error,  entre  el  bé  i  el  mal,  proclama  a  la 
Summa  Veritat,  la  Summa  Bondat  i  la  Summa  Bellesa  con¬ 
tinguda  en  el  Verb  encarnat,  Jesús  Senyor  nostre.  Sense 
aquest  sí,  sense  aquesta  afirmació  de  la  Veritat  del  Pare  celes¬ 
tial  i  Déu  omnipotent,  que  pronuncià  solemnement  el  diví 
Redemptor,  ratificant  i  segellant  la  seva  declaració  amb  la 
marca  de  la  seva  sang,  el  món  seria  un  caos,  una  confusió 
del  bé  i  del  mal,  la  corrupció  i  les  tenebres  dominarien  al 
llinatge  humà.  Per  això  Jesús  és  el  rei  dels  màrtirs,  i  els  màr¬ 
tirs  són  un  eco  de  la  confessió  de  la  doctrina  de  Jesús,  mestre 
del  món. 

A  molts  homes  avui  la  confessió  de  la  fe,  el  sí  i  Yamén 
a  la  doctrina  de  Jesús,1  els  sembla  una  tossuderia,  una  imper¬ 
tinència  mancada  d’il·lustració,  i  per  ells,  pels  il·lustrats,  el  sí 
i  el  no,  el  decantar-se  a  totes  les  direccions,  la  indistinció 
entre  l'error  i  la  veritat,  l’admetre  igualment  el  bé  que  el  mal, 
els  sembla  llibertat  d’esperit,  quan  lo  que  significa  és  inutili¬ 
tat  d’enteniment  i  torpiment  de  cor,  és  una  flaquesa  en  el 
funcionament  de  l’esperit  que  porta  a  l’anihilació,  que  des¬ 
trueix  la  raó  i  acaba  amb  el  nihilisme.  El  savi  qui  proclama 
el  sí  i  el  no  és  un  no  res,  perquè  el  sí  i  el  no  es  destrueixen; 
i  els  incendiaris,  saquejadors  i  profanadors  de  tombes,  qui 
han  eixit  en  l'última  persecució,  són  una  generació  nascuda 
de  la  conjunció  del  sí  i  del  no,  i  per  això  són  nihilistes,  no 
saben  lo  que  volen,  no  volen  res;  i  son  ideal  és  la  destrucció, 
i  en  l'ordre  pràctic  i  popular  estan  en  perfet  paral·lelisme 
amb  la  doctrina  dels  savis  qui  proclamen  com  l'última  etapa 
de  la  civilització  la  destrucció  del  llinatge  humà. 

Per  això  la  doctrina  catòlica,  al  rebel  a  Déu  i  gran  blas¬ 
fem,  a  Satanàs,  l’anomenat  també  enemic  de  la  naturalesa 


1.  II  Corintis,  I. 


LA  GLÒRIA  DEL  MARTIRI 


499 


humana;  i  els  qui  en  el  món  segueixen  la  seva  bandera,  rati¬ 
fiquen  la  doctrina  catòlica  quan  pretenen  destruir  la  societat 
i  l'obra  civilitzadora  dels  segles,  declarant-se  de  consegüent, 
enemics  del  llinatge  humà. 

L'última  persecució,  tan  miserable,  ha  produït  una  gran 
evidència  i  ha  caracteritzat  als  perseguits  posant-los  en  la  ca¬ 
tegoria  de  màrtirs  del  Cristianisme,  perquè  els  ha  perseguit 
per  deixebles  de  Jesucrist.  No  ha  produït  cap  altra  raó,  ni  ha 
perseguit  a  ningú  més  del  món;  ha  respectat  totes  les  opinions 
polítiques,  econòmiques  i  socials;  sols  ha  cremat  lo  que  por¬ 
tava  estampat  el  nom  de  Crist,  els  seus  sagrats  temples,  pro¬ 
fanant  els  sants  sagraments  i  destrossant  les  imatges  de  Jesu¬ 
crist,  de  sa  santíssima  Mare  i  dels  sants,  i  els  convents  on  vi¬ 
vien  els  servidors  de  Déu  i  cuidaven,  instruïen  o  alimentaven 
als  fills  dels  pobres. 

A  vosaltres,  sacerdots  i  religiosos,  qui  haveu  vessat  la  sang 
o  haveu  sigut  perseguits  i  robats;  a  vosaltres,  religioses  inju- 
riades,  fins  després  de  mortes,  i  llençades  pels  incendiaris  de 
vostres  cases,  obligades  a  anar  captant  un  aixopluc  i  un  tros 
de  pa,  a  vosaltres  Déu  us  ha  fet  aquella  gràcia  singular  que 
cada  dia  demanem  al  Senyor  en  el  sant  sacrifici  de  la  Missa,1 
i  que  els  mundans  són  incapaços  de  comprendre:  entrar  en  el 
gremi  dels  sants  apòstols  i  màrtirs  que  patiren  per  Jesucrist. 
Diem  en  l'acte  més  solemne  del  sacrifici: 

A  nosaltres  pecadors,  servents  vostres,  qui  esperem  en  la 
multitud  de  les  vostres  misericòrdies,  digneu-vos  dar-nos  al¬ 
guna  participació  i  societat  amb  els  vostres  sants  Apòstols 
i  Màrtirs:  amb  Joan,  Esteve,  Maties,  Bernabé,  Ignasi,  Alexan¬ 
dre,  Marcel·lí,  Pere,  Felicitat,  Perpètua,  Àgata,  Llúcia,  Agnès, 
Cecília,  Anastàsia  i  amb  tots  els  vostres  sants;  en  companyia 
dels  quals,  no  per  mèrit,  sinó  per  misericòrdia,  us  preguem 
que  generosament  ens  admeteu.  Per  Crist  nostre  Senyor. 
Amén.» 


1.  Infra  Actionem. 


500 


J.  TORRAS  X  BAGES 


Déu  us  ha  admès  en  tan  gloriosa  companyia,  en  la  compa¬ 
nyia  amorosa  dels  qui  patiren  per  Jesucrist.  Estem  segurs  de 
que  l'obra  d’amor  a  Déu  que  començàreu  a  l'ésser  perseguits 
pel  Nom  de  Jesucrist,  la  continueu  pregant  pels  vostres  per¬ 
seguidors.  Aquesta  és  la  marca  dels  perseguits  pel  Nom  de 
Jesús.  Els  altres  perseguits  maleeixen  als  seus  perseguidors, 
els  perseguits  pels  enemics  de  Déu  preguen  i  fan  bé  als  seus 
perseguidors.  Jesús  en  la  Creu  deia  al  Pare  celestial:  «Perdo¬ 
neu-los,  Senyor,  que  no  saben  lo  que  es  fan.»1  Sant  Esteve, 
morint  a  cops  de  pedres,  amb  gran  unció  exclamava:  «Senyor, 
no  els  poseu  en  compte  aquest  pecat.»2  I  aquesta  unció  i 
aquesta  serenitat  i  aquest  esperit  d’amor  els  havem  també 
trobat  en  les  nostres  caríssimes  filles,  les  monges  perseguides 
de  Manresa,  i  en  altres  religiosos  qui  sofriren  en  l'última  per¬ 
secució.  Continueu  l’obra  de  l'amor  invencible.  La  passió  de 
Jesús  aprofità  als  amics  i  als  enemics.  Vosaltres,  deixebles 
seus  predilectes,  qui  haveu  merescut  aquesta  distinció  d'és¬ 
ser  perseguits  pel  seu  sant  Nom,  continueu  pregant  i  fent 
bé  als  vostres  perseguidors. 


VI 

Màrtirs  de  Jesucrist  i  del  Poble 

Evidentment  l’incendi  i  la  destrucció  amb  preferència  s'ha 
dirigit  amb  intel·ligent  habilitat  contra  les  iglésies,  convents  i 
institucions  d'ensenyança  i  de  beneficència  que  existien  en 
barris  populars,  i  tenien  per  objecte  fer  bé  als  obrers.  Volen 
esborrar  el  coneixement  i  amor  de  Jesucrist  de  l’ànima  i  del 
cor  del  poble;  i  la  Iglésia  ha  d'exercir  amb  preferència  la  seva 
missió  de  salvar  i  santificar  al  pobre.  Així  ho  féu  Jesucrist, 


1.  Lluc,  XXIII,  34. 

2.  Fets,  VII,  59. 


LA  GLÒRIA  DEL  MARTIRI 


501 


així  ho  han  fet  tots  els  sants  de  la  Xglésia  i  així  ho  havem  de 
fer  nosaltres  els  ministres  d’Aquell,  qui  volgué  ésser  pobre 
i  va  enviar  els  seus  apòstols  a  evangelitzar  els  pobres.1  Totes 
les  violències  i  persecucions,  doncs,  no  ens  han  de  separar 
d'aquest  ministeri  d'evangelitzar  els  pobres.  Un  poble  cristià 
no  es  forma  sense  contradicció  i  persecució,  i  per  això  hem 
d’estar  disposats  a  suportar-la;  però,  d’altra  part,  l’ànima  del 
pobre  té  disposició  i  fecunditat  especial  per  a  la  perfecta 
professió  cristiana.  El  llevat  del  Cristianisme  que  conté  la 
virtut  i  la  força  de  tot  el  poble  cristià,  les  ànimes  santes  de 
missioners,  homes  apostòlics,  homes  penitents  i  d'elevació 
d’esperit,  dones  qui  es  fan  tota  la  vida  esclaves  dels  malalts, 
dels  pobres,  dels  vells,  dels  presos,  de  la  infància  desempa¬ 
rada  per  amor  de  Jesucrist,  quasi  la  totalitat  surten  de  la 
classe  pobra,  així  com  l'Evangeli  parla  de  lo  difícilment  que 
es  salvaran  els  rics,  i  diu:  2  «Ai  de  vosaltres,  rics!»;  de  manera 
que,  humanament  parlant,  es  pot  dir  que  l’esperit  evangèlic 
en  sa  més  alta  perfecció  encarna  sempre  preferentment  en  la 
gent  popular  i  pobra,  i  qui  vol  posseir  de  debò  aquest  es¬ 
perit  evangèlic,  si  és  ric,  aristòcrata  o  literat  s'ha  de 
fer  pobre,  humil  i  senzill  d’esperit,  perquè  l'esperit  de  Déu, 
qui  és  l’esperit  de  l'Evangeli,  no  pot  lligar  amb  les  altisonàn- 
cies  mundanes. 

Per  això  és  més  trist  veure  com  la  impietat  va  contra  l’ଠ
nima  del  pobre  i  la  vol  fer  perdre,  i  en  lloc  de  les  sublimitats 
cristianes,  de  la  dignitat  de  vida  amb  què  l'Evangeli  l'investeix, 
porta  al  poble  pels  camins  de  la  blasfèmia,  de  la  ira,  de  la 
concupiscència,  de  la  destrucció  i  del  crim,  constituint-lo 
flagell  i  amenaça  de  la  civilització,  destinat  a  l’esclavitud,  com 
està  destinat  a  l’esclavitud  tot  poble  qui  no  sap  regir-se  per 
les  lleis  de  la  raó  i  de  l'harmonia  en  les  relacions  humanes. 

Vosaltres,  caríssims  perseguits,  haveu  sigut  màrtirs  de  Je¬ 
sucrist  i  del  poble,  l’odi  de  la  secta  és  contra  Déu  i  contra  el 


1.  Lluc,  IV,  18. 

2.  Lluc,  VI,  24. 


502 


J.  TORRAS  I  BAGES 


pròxim.  No  volen  que  el  poble  sia  cristià.  A  França  la  injus¬ 
tícia  de  la  llei  és  la  que  pretén  exterminar  el  Nom  dolcíssim 
del  Redemptor  Jesús  del  cor  del  poble;  a  Espanya  la  destruc¬ 
ció  i  l’incendi  han  manifestat  evidentment  el  mateix  propò¬ 
sit,  i  és  que  existeix  unitat  d'acció:  l’enemic  de  Déu  i  dels 
homes  és  un  mateix  arreu  del  món.  Mes  nosaltres,  homes  i 
dones  qui  tenim  la  vida  consagrada  a  Déu  i  al  pròxim,  havem 
de  continuar  la  nostra  obra,  que  és  una  obra  eterna,  que  no 
s’acabarà  fins  al  darrer  dia  del  món.  Si  no  existia  el  pecat,  si 
les  passions  humanes  no  seguissin  els  camins  torts  de  la 
maldat,  si  l'error  no  enganyés  tan  fàcilment  als  homes,  si 
en  el  món  regnés  la  Veritat,  la  justícia  i  l’amor,  la  Iglésia 
no  seria  necessària  a  la  terra.  La  Iglésia  és  redemptora  dels 
captius  de  l’error,  de  la  ignorància  i  del  vici,  i  com  més  abun¬ 
dant  és  l'error,  la  ignorància  i  el  vici,  la  Iglésia  també  ha  d'aug¬ 
mentar  son  zel,  ses  oracions  i  ses  obres,  per  a  complir  la 
seva  missió  divina.  No  havem  de  refiar-nos  de  nosaltres  ma¬ 
teixos,  sinó  confiar  en  Déu,  únic  i  august  Autor  del  bé,  qui 
mai  deixa  d’assistir  als  seus  ministres  que  humilment  l'implo¬ 
ren.  Totes  les  violències  de  la  persecució  no  arriben  a  la  for¬ 
ça  que  té  l’amor  de  Déu  en  el  cor  d’aquells  que  Ell  crida  a  son 
servei;  ara  mateix,  en  la  persecució,  la  violència  us  ha  tret  de 
vostres  cases,  us  ha  perseguit,  però  no  us  ha  vençut:  el 
vostre  esperit  continua  unit  amb  Jesucrist,  vivint  de  la  seva 
vida  i  dispensant  als  altres  les  gràcies  de  què  la  nostra  religió 
és  font  inestroncable. 


VII 

Triomf  de  Jesucrist  i  victòria  dels  Màrtirs 

Vosaltres,  caríssims  perseguits,  no  teniu  més  força  que  la 
força  de  la  fe,  i  aquesta  és  la  victòria  que  venç  al  món,  la  vos- 


I.A  GLÒRIA  DEL  MARTIRI 


503 


tra  fe.1  La  fe  és  més  forta  que  la  impietat.  La  impietat  és 
violenta  i  la  fe  és  pacient;  i  la  paciència  perfecciona  l’obra 
de  Crist,2  la  santificació  de  les  ànimes.  A  les  catacumbes  els 
primitius  cristians  ja  representaven  a  Jesús  amb  el  símbol 
d'Orfeu  amansint  les  feres  al  so  de  la  seva  arpa.  Jesús  ha  ven¬ 
çut  moltes  vegades  les  passions  humanes  més  ferotges.  Aman¬ 
sí  a  aquells  romans  qui  es  delectaven  fent  envestir  als  con¬ 
fessors  de  la  fe  per  les  bèsties  en  el  Coliseu.  Amansí  després 
a  aquells  selvàtics  habitants  del  Nord  qui  invadiren  totes  les 
parts  de  l’imperi,  i  sols  mercès  a  Crist  quedà  com  un  caliu 
de  civilització,  que  el  Cristianisme  féu  renàixer  després  amb 
molta  major  dignitat  i  humanitat.  Jesús,  l'Orfeu  diví,  poblà 
aquelles  selves  del  nord  d’Europa  de  ciutats  i  poblacions  i 
les  adornà  amb  la  gràcia  cristiana;  i  aquest  poble  destructor, 
insubornat  per  les  sectes,  qui  amenaça  ara  la  civilització 
cristiana,  serà  també  amansit  per  Jesús,  el  dolcíssim  amic  i 
Redemptor  del  llinatge  humà:  Jesús,  el  celestial  Orfeu,  amb 
el  psaltiri  de  deu  cordes  de  la  Llei  divina,  d'una  suavitat  que 
encisa  les  ànimes  i  penetra  els  cors  més  durs,  produirà  la  sa- 
biduria  del  cor,  que  és  la  sabiduria  que  governa  als  homes;  i 
l’harmonia  social  vindrà  solament  per  l’influx  del  psaltiri  cris¬ 
tià,  per  aquella  vella  cantarella  que  consolava  als  nostres  pa¬ 
res,  com  deia  amb  cert  desdeny  un  dels  corifeus  de  la  impie¬ 
tat  francesa.  És  que  és  l'única  consolació  humana.  La  filosofia 
social  i  política,  els  sistemes  econòmics,  l'art,  la  literatura  i 
totes  les  ciències  i  disciplines  humanes  són  insuficients,  no 
basten  a  consolar  als  homes.  Són  dignes,  són  convenients,  són 
necessàries,  mes  perquè  resultin  d’eficàcia  en  la  humana  har¬ 
monia,  han  de  prendre  el  to  que  l’immortal  Orfeu,  Jesús, 
dóna  amb  son  psaltiri  de  deu  cordes,  el  to  de  l'amor.  Es  vol 
rebutjar  la  gràcia  cristiana,  i  l’home  i  la  societat  sense  aquesta 
gràcia,  per  gran  que  sia  l'avenç  material,  per  prodigis  que 


1.  I  Joan,  V,  4. 

2.  Jaume,  I,  4. 


504 


J.  TORRAS  I  BAGES 


produeixin  les  ciències  naturals  aplicades  a  la  indústria,  al 
comerç  i  al  moviment  mundà,  no  produiran  la  ciència  i  la 
sabiduria  del  cor,  ni  el  consol  de  l’esperit.  I  de  la  gràcia 
cristiana  únicament  n’és  dispensador  Crist,  i  els  seus  minis¬ 
tres  qui  obren  amb  poders  d’Ell.  Torneu  a  obrir  aquestes 
escoles,  aquests  establiments  benèfics,  aquestes  iglésies  que 
acaben  d’ésser  cremades  i  enrunades,  torneu  a  fer  sentir  la 
suavitat  de  la  Llei  divina,  que  és  la  llei  de  vida  dels  religiosos 
i  religioses  que  es  fan  esclaus  de  la  infància,  de  la  vellesa, 
de  la  malaltia  dels  pobres,  i  el  diví  Orfeu,  Jesús,  reproduirà 
l'etern  miracle,  i  els  qui  destruïen  i  encenien  se  suavitzaran, 
i  tornaran  a  cercar  la  dolça  calor  de  l'amor  cristià. 

El  llinatge  humà  és  movedís,  contradictori,  inconstant,  i 
la  confirmació  en  la  Veritat  i  en  el  Bé  no  es  troba  a  la  terra. 
Sols  és  invariable  i  permanent  lo  diví,  i  per  això  la  fe,  que 
és  una  ensenyança  divina,  domina  totes  les  situacions  i  èpo¬ 
ques,  i  el  riu  impetuós  del  temps  no  pot  arrossegar-la,  perquè 
és  eterna,  i  qui  no  vol  que  el  riu  se  l'emporti  avall,  s’ha 
d’agafar  amb  la  fe,  amb  la  roca  incommovible  sobre  la  qual 
fundà  Jesucrist  la  seva  Iglésia.  I  perquè  la  religió  és  eterna  i 
el  llinatge  humà  variable,  inconstant  i  movedís,  els  ministres 
de  la  religió  havem  d'ésser  pacients  i  prendre  la  lliçó  del 
nostre  dolcíssim  Mestre.  Jesús  en  el  Calvari  redimí  al  llinatge 
humà  d'un  sol  cop,  extirpant  d’arrel  els  pecats  de  molts,  com 
ens  ensenya  Sant  Pau;1  i,  no  obstant.  Ell  volgué  que  el  sacrifici 
de  la  Redempció  es  renovés,  i  que  fins  a  la  fi  del  món  místi- 
cament  se  celebrés  cada  dia  el  sacrifici  de  la  nostra  redemp¬ 
ció,  perquè  així  com  rebrota  la  malícia  humana,  rebroti  també 
la  gràcia  divina,  destinada  a  curar  les  nostres  deformitats 
morals. 

La  persecució  de  l’últim  juliol  és  un  episodi  de  la  lluita 
eterna  que  glorifica  al  Redemptor  Jesús  i  humilia  a  la  supèr¬ 
bia  humana.  En  aquelles  escenes  els  homes  del  món,  en  ge- 


1.  Hebreus,  IX,  28. 


LA  GLÒRIA  DEL  MARTIRI 


505 


neral,  queden  o  repugnants  o  ridículs;  els  homes  de  Déu,  els 
homes  i  dones  consagrats  al  servei  de  Déu  i  del  pròxim,  re¬ 
signats,  pacients  i  suportant  la  persecució  i  constants  en  son 
propòsit  i  vocació,  quan  es  veuen  reduïts  a  viure  precàriament 
i  injuriats,  donen  a  Déu,  als  àngels  i  al  món  l’espectacle  agra- 
dabilíssim  de  la  força  de  la  fe.  I  aquesta  força  de  la  fe  conti¬ 
nuarà,  i  la  constància  en  l'evangelització  del  poble  es  repro¬ 
duirà,  perquè  totes  les  generacions  tenen  necessitat  de  la  fe; 
i  així  com  el  sacrifici  de  la  redempció  que  oferí  Jesucrist  en 
el  Calvari,  místicament  cada  dia  es  renova  en  la  santa  Missa, 
les  escoles,  les  iglésies,  els  establiments  benèfics  cristians  s’al¬ 
çaran  altra  vegada  pel  bé  corporal  i  espiritual  del  poble,  per¬ 
què  tota  la  malícia  humana  no  és  capaç  d’estroncar  la  gràcia 
divina,  i  el  tornar  bé  per  mal,  el  fer  bé  a  aquells  qui  ens  in¬ 
jurien  i  persegueixen,  és  el  distintiu  del  cristià,  i  principi  fo¬ 
namental  de  la  nostra  Llei. 

És  clar  que  la  feina  es  llarga  i  les  dificultats  són  grans,  que 
la  crema,  saqueig  i  destrucció  d'iglésies,  convents  i  edificis 
d'instrucció  i  de  beneficència  que  fou  en  poc  temps  com¬ 
pletada,  exigeix  generositat,  despreniment  i  zel  de  part  dels 
bons  cristians;  però  les  tempestats,  si  bé  és  cert  que  destruei¬ 
xen  collites,  de  vegades  també  posen  a  la  terra  en  condició 
de  major  fertilitat.  Havem  d’esperar  molt  de  la  caritat  cris¬ 
tiana,  i  que  aquells  qui  abunden  posaran  mida  a  la  superfluï- 
tat  per  a  ésser  generosos  envers  les  institucions  que  existien 
i  que  han  sigut  aterrades  per  odi  a  Jesucrist.  És  doctrina 
catòlica  que  Déu  permet  el  mal,  perquè  d'ell  en  provingui  un 
bé  més  excel·lent,  i,  de  consegüent,  els  sacrilegis,  els  incendis 
i  ruïnes  excitaran  als  fidels  cristians  a  la  vida  modesta,  reco¬ 
llida,  piadosa  i  caritativa. 

El  col·lectivisme  fi  de  què  avui  tant  es  parla,  és  necessari 
que  es  demostri,  d’una  manera  digna  i  cristiana,  en  les  pre¬ 
sents  circumstàncies.  El  col·lectivisme  que  l'heretgia  ha  de¬ 
format  és  una  idea  de  la  revelació  cristiana.  Entre  els  homes 
hi  ha  una  certa  comunicació  de  béns  i  de  mals,  i  l'un  no  es 
pot  mostrar  indiferent  envers  l’altre;  el  cristià  té  una  mena 


J.  TORRAS  X  BAGES 


506 

de  vida  universal,  lligada  amb  la  vida  de  Déu  i  amb  la  de 
tot  el  llinatge  humà.  Ni  les  accions  santes  i  heroiques,  ni  els 
vicis  i  delictes  dels  altres  homes  poden  deixar  d’influir  en 
nosaltres;  i,  de  consegüent,  quan  alguns  dels  nostres  germans, 
extraviats  i  influïts  per  un  mal  esperit,  han  comès  delictes  in- 
famants  que  semblen  impossibles  en  pobles  cristians  í  ci- 
civilitzats,  nosaltres  hem  de  treballar  en  la  reparació  de  tals 
delictes,  i  en  l'expiació  dels  agravis  comesos  contra  Déu  Se¬ 
nyor  nostre  i  contra  les  persones  i  coses  que  li  estan  consagra¬ 
des.  La  maldat  dels  enemics  de  Déu  ha  d’estimular-nos  a  la 
pràctica  del  bé  i  a  l’amor  del  pròxim.  L’odi  d  ells  no  ha  d  en¬ 
cendre  odi  en  nostres  cors,  sinó  amor.  Del  present  conflicte 
n’ha  d’eixir  vencedora  la  gràcia  cristiana. 

Havem  dit  en  aquesta  Carta  que  la  present  persecució 
no  era  altra  cosa  que  una  nova  forma  de  la  lluita  fratricida 
de  Caín  contra  Abel,  de  la  concupiscència  contra  la  gràcia, 
que  era  un  efecte  de  l’enveja  fraterna.  I,  no  obstant,  1  estat 
sacerdotal  i  l’estat  religiós  està  obert  per  tothom,  i  són  infi¬ 
nitament  més  els  pobres  que  no  pas  els  rics  els  qui  hi  acudei¬ 
xen,  i  les  iglésies  cristianes  són  tant  o  més  les  cases  dels  po¬ 
bres  que  les  dels  rics.  Doncs,  ^de  què  ve  l'enveja?  ^Per  què 
Caín  persegueix  a  Abel?  Perquè  és  agradable  a  Déu  i  disfruta 
del  consol  de  la  vida.  Perquè  sap  dominar  sos  apetits  i  alesho¬ 
res  la  vida  cristiana,  i,  de  consegüent,  més  la  vida  religiosa,  és 
una  vida  serena  i  de  consol.  Fins  enmig  de  la  tribulació  i  en  les 
més  fosques  tempestats  el  Sol  de  justícia,  Jesús  Senyor  nostre, 
fa  arribar  als  seus  els  raigs  suavíssims  d’una  calor  vivificant  i 
d'una  llum  claríssima.  Durant  les  crudelíssimes  persecucions 
de  les  tres  primeres  centúries  de  la  Iglésia  els  cristians  vivien 
una  vida  d’amor  dolcíssim,  de  manera  que  també  aleshores 
eren  envejats  dels  seus  perseguidors,  i  aquesta  prerrogativa 
nobilíssima  del  consol  del  cor  fou  ja  promesa  pel  Senyor  Je¬ 
sús  1  a  tots  els  seus  deixebles,  qui  observessin  amb  fidelitat  la 


1.  Joan,  XIV,  27. 


LA  GLÒRIA  DEL  MARTIRI 


507 


Llei  de  vida.  En  les  Cartes  dels  Apòstols,  errants  pel  món 
predicant  l'Evangeli  per  entre  pobles  enemics,  s'hi  veu  clara¬ 
ment  el  goig  intern  de  què  disfrutaven,  i  fins  el  goig  se'ls 
augmentava,  quan  eren  perseguits  i  podien  patir  pel  Nom 
de  Jesús. 

I  aquesta  prerrogativa  dels  primers  deixebles  dura  enca¬ 
ra,  i  durarà  fins  a  la  fi  dels  segles;  i  Nós  havem  oït  de  sacer¬ 
dots  qui  han  missionat  països  salvatges,  que  els  consols  ma¬ 
jors  de  la  vida  els  sentiren  en  aquells  llocs  de  tants  sofriments 
i  perills;  i  les  perseguides  monges  de  Manresa  ens  manifesta¬ 
ven  que  enmig  de  la  gran  tribulació  i  desempar,  sentien  espe- 
cialíssimament  les  dolçures  del  consol  celestial. 

Per  això  Caín  avorreix  a  Abel.  No  sap  dominar  son  furiós 
apetit  que  li  desconcerta  la  naturalesa,  i  amb  els  instints  des¬ 
viats  persegueix  al  germà  a  qui  veu  serè  i  tranquil,  seguint  els 
rectes  camins  de  la  vida  cristiana. 

Ara  altra  vegada,  homes  i  dones  perseguits  pel  Nom  de 
Jesús,  haveu  d’ésser  testimonis  de  la  veritat  de  la  nostra 
doctrina  de  salvació,  de  la  invencible  força  de  la  fe  cristiana. 
Haveu  de  burlar  als  vostres  perseguidors  amb  la  serenitat  i 
pau  de  la  vostra  vida;  ells  han  de  veure  en  vosaltres  homes  i 
dones  diferents  dels  qui  produeix  la  terra,  han  de  conèixer 
amb  el  vostre  exemple  l'excel·lència  de  la  gràcia  cristiana, 
que  baixa  del  cel  i  omple  els  buits  de  la  naturalesa  i  su¬ 
pleix  els  seus  defectes.  Que  coneguin  ells,  amb  nostre  exem¬ 
ple,  que  la  religió  cristiana  és  l'únic  remei  i  fortalesa  que 
l'home  té  per  a  fer  dignament  el  camí  pel  desterro  d'aquesta 
vall  de  llàgrimes,  i  per  a  arribar  amb  tota  seguretat  al  port 
de  la  vida  eterna  per  entre  les  tempestats  i  perills  del  mar 
d'aquest  món.  En  la  humil  barqueta  del  Pescador  de  Galilea 
tenim  la  seguretat  de  fer  una  feliç  travessa;  qui  vol  fer  sol 
la  travessa  de  la  vida  s’enfonsa  en  les  ones  furioses  de  les  pas¬ 
sions  humanes. 

Preguem  humilment  a  l'Autor  de  la  fe,  Jesús  Senyor  nostre, 
perquè  ens  mantingui  aquesta  virtut  i  força  divina,  a  fi  que 
sapiguem  vèncer  totes  les  tempestats  del  món,  i  alcem  els 


508 


J.  TORRAS  I  BAGES 

nostres  ulls  suplicants  envers  l’Estrella  del  mar,  Reina  dels 
màrtirs,  vida,  dolçura  i  esperança  nostra,  perquè  amb  la  seva 
poderosa  intercessió  mereixem  obtenir  després  de  la  lluita 
terrenal  la  corona  immortal  de  la  glòria  i  felicitat  eterna. 
Amén. 

I  suplicant  a  Déu  Omnipotent  que  escolti  la  nostra  pre¬ 
gària,  us  enviem  a  tots  la  Nostra  Benedicció  pastoral  en  nom 
del  Pare  t  i  del  Fill  t  i  de  l'Esperit  Sant  t-  Amén. 


Vic,  18  d’agost  de  l'any  1909. 


L’ATLETISME  CRISTIÀ* 


Sumari 

I.  cQuè  és  aquest  món? 

II.  Nostra  vida  interior. 

III.  Treball  i  lluita. 

IV.  Les  concupiscències. 

V.  Jesucrist  és  l'atleta  típic. 

VI.  Les  grans  lluites  són  espirituals. 

VII.  Força  triomfal  de  la  gràcia. 

VIII.  Origen  d’aquesta  força. 

IX.  L’arma  de  l'atleta  és  l'amor. 

X.  Nostre  campament. 

XI.  Lluita  entre  la  vida  i  la  mort. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA 
SANTA  SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau 
en  Nostre  Senyor  Jesucrist. 

Fratres,  hora  est  iam  nos  de  somno  surgere. 
«Germans,  ja  és  hora  d'alçar-nos  de  dormir.» 

(Romans,  XIII,  11.) 


*  Pastoral  de  Quaresma  de  Tariy  1910,  exhortació  a  la  pràctica  de 
la  virtut  cristiana. 


510 


J.  TORRAS  I  BAGES 


I 

Què  és  aquest  món? 

Caríssims: 

La  vida  moderna,  plena  de  complicacions,  dificultats,  pe¬ 
rills,  excitacions  dels  sentits  i  de  la  imaginació,  i  de  plaers 
seductors,  posa  als  cristians  en  una  situació  d’esperit  que  no 
correspon  a  l'actitud  que  Jesús,  nostre  diví  Salvador,  volgué 
que  tingués  la  nostra  vida.  Ja  no  solament  des  de  Jesús,  sinó 
de  des  l'antiguitat  més  llunyana,  l'actitud  de  l'home  creient 
ha  sigut  la  d'un  viatger,  d’un  pelegrí  o  romeu  qui  fa  via  i  qui 
no  es  detura,  qui  passa  sense  preocupar-se,  ni  s'aferra  a  les 
coses  agradables,  ni  s’esvera  en  les  contràries;  sinó  que  amb 
serenitat  segueix  la  direcció  de  l’eternitat,  on  ha  d'arribar 
dins  d'un  curt  plaç. 

El  cristià  no  és  un  home  sedentari,  és  a  dir,  arrelat  en  les 
coses  de  la  terra;  certament  hem  de  posar  arrels,  perquè  la 
nostra  vida  ha  d’ésser  sòlida,  constant,  fecunda,  no  lleugera, 
superficial  i  mudadissa,  però  havem  de  posar  arrels  en  Déu 
etern,  la  perfecció  absoluta,  perquè  la  nostra  vida  sia  fecunda 
i  de  fonaments  indestructibles.  La  llavor  del  poble  cristià,  el 
germen  de  la  gran  família  cristiana  el  trobem,  segons  ense¬ 
nyança  de  la  santa  Mare  Iglésia,  en  els  patriarques  de  la  Llei 
natural,  qui  habitaven  en  tendes  movibles,  i  anaven  peregri¬ 
nant  amb  la  promesa  de  que  havien  de  trobar  una  terra  de 
repòs  i  de  felicitat. 

Així  hem  d’ésser  els  cristians;  i  fins  sens  dubte  entra  en 
els  paternals  plans  de  la  Providència,  qui  regeix  als  homes, 
la  permissió  de  les  revolucions,  persecucions,  destruccions  i 
ruïnes  que  els  nostres  temps  moderns  presenten  amb  tanta 
freqüència.  El  nostre  repòs  no  ha  d'ésser  a  la  terra;  no  hem 
de  cercar  en  el  món  les  nostres  delícies.  I  ara  que  l’heretgia 
moderna  pretén  posar  en  el  món  el  paradís  de  tots  els  goigs, 
ara  que  pretén  edificar  una  civilització  en  la  qual  no  hi  hau- 


l'atletisme  cristià 


51  i 


rà,  segons  ella,  ni  pobresa,  ni  sofriment,  ni  misèries  de  cap 
mena,  sinó  que  la  vida  serà  un  convit  abundant,  on  s’asseuran 
i  satisfaran  igualment  tots  els  fills  dels  homes,  ara  en  aquest 
temps  d’il·lusió  i  de  desesperació,  d'enganyats  i  de  desesperats, 
convé,  estimats  cristians,  que  ens  fonamentem  més  en  la  Veri¬ 
tat,  que  s'estenguin  les  arrels  del  nostre  enteniment  í  del 
nostre  cor  en  la  Veritat  eterna,  en  Déu,  únic  verdader  prin¬ 
cipi  de  vida. 

Perquè  avui  es  demostra  obertament  aquell  gran  principi 
de  l’Evangeli,1  que  qui  en  aquest  món  desordenadament  esti¬ 
ma  la  seva  vida,  la  perd;  i  que  aquell  qui  la  desprecia,  la  gua¬ 
nya.  A  la  il·lusió  correspon  la  desesperació;  a  l'universal  con¬ 
vit  de  la  vida  a  què  crida  una  secta  correspon  la  mort  i  la 
ruïna,  que  va  sembrant  pel  món  una  altra  secta.  Blasfemen 
del  cel,  no  es  volen  moure  de  la  terra,  que  diuen  que  és  el  pa¬ 
radís,  i  la  terra  els  escup  fora,  com  la  mar  als  cossos  morts,  i 
no  poden  resistir  l’amargor  del  món.  I  el  pelegrí  del  món,  el 
cristià  verdader  qui  confessa  que  la  seva  pàtria  no  és  aquí 
baix,  viu  pacíficament  a  la  terra,  reposa  sota  la  seva  parra  i 
la  seva  figura,  com  l’home  fidel  dels  temps  patriarcals,  i  es¬ 
pera  serenament  l'hora  de  juntar-se  al  seu  poble,  és  a  dir, 
a  la  multitud  dels  fills  d'Adam  qui  pel  camí  de  la  veritat  i  de 
la  justícia  arribaren  al  repòs  etern  i  foren  introduïts  a  la 
casa  del  gran  Pare  de  famílies,  qui  li  agrada  viure  per  sem¬ 
pre  en  unitat  de  vida  amb  les  criatures  qui  l’amaren  í  serviren 
en  aquest  món. 


II 

Nostra  vida  interior 

Avui  vivim  molt  fora  de  nosaltres  mateixos.  No  ens  recor¬ 
dem  de  nosaltres  mateixos.  L’egoisme  de  la  vida  material,  de 


1.  Joan,  XII,  25. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


512 


la  vida  present,  l'avarícia  de  la  vida  fa  que  sacrifiquem  la 
nostra  vida  verdadera.  Tota  avarícia  és  destructora  de  si  ma¬ 
teixa,  apilona  medis  de  viure  i  es  mor  de  fam;  posseeix  tre¬ 
sors  i  ella  està  flaca  i  dèbil,  i  es  mata  a  si  mateixa  de  mi¬ 
sèria.  La  cobdícia  de  la  gent  moderna,  la  concupiscència 
mundana  treu  als  homes  fora  de  si  mateixos;  la  febre  del 
comerç,  l'epilèpsia  de  la  política,  les  nerviositats  literàries  i 
artístiques,  l'inflament  de  les  convencions  socials  pertorben 
l’esperit  de  l'home  i  el  desvaneixen  i  dissipen,  de  manera  que 
es  queda  disminuït,  complint-se  avui,  en  l'exuberant  vida  ex¬ 
terna  del  segle  xx,  lo  mateix  que  en  la  civilització  monacal  dels 
segles  medievals,  lo  que  deixà  escrit  l’immortal  Tomàs  de 
Kempis,  en  això  eco  de  l'antiga  filosofia  gentílicia:  «Quantes 
vegades  só  estat  entre  els  homes,  n'he  tornat  menys  home.» 

L’antic  filosop  cercava  pel  món  un  home  amb  la  llanterna 
a  la  mà;  i  realment  en  tots  temps  ha  costat  de  trobar  un 
home.  És  més  fàcil  trobar  un  filosop,  un  comerciant,  un  lite¬ 
rat  o  un  artista,  que  no  pas  un  home.  Podem  dir  no  sols  que 
l'objecte  final  de  la  filosofia  és  formar  homes,  que  la  recta 
sociologia  es  dirigeix  a  formar  l'home,  sinó  que  la  mateixa 
vinguda  al  món  del  Verb  de  Déu,  l'obra  de  la  redempció  hu¬ 
mana,  tota  s'enclou  en  restaurar  la  nostra  naturalesa  desequi¬ 
librada,  en  formar  a  l’home. 

Per  això  la  nostra  principal  diligència  ha  d’ésser  formar- 
nos  a  nosaltres  mateixos,  i  aquesta  lliçó  cristiana  d'atendre  en 
primer  lloc  a  si  mateix,  avui  queda  confosa  en  la  preocupa¬ 
ció  universal  d’arreglar  la  societat,  d'arreglar  el  món,  d'arre¬ 
glar  l’Espanya.  No  hi  ha  cosa  més  desarreglada  que  aquella 
en  què  tots  volen  posar-hi  les  mans  per  a  arreglar-la.  Com 
és  molt  comú  que  aquell  qui  vol  arreglar  als  altres  es  des¬ 
cuida  de  si  mateix,  s’oblida  i  s’ignora  a  si  mateix;  essent  així 
que  la  primera  de  totes  les  ciències,  que  el  principi  fonamen¬ 
tal  de  tota  filosofia,  que  és  una  regla  primària  de  religió,  és  el 
conèixer-se  a  si  mateix.  La  xifra  de  la  humana  perfecció,  se¬ 
gons  Sant  Agustí,  és  conèixer-se  a  si  mateix  i  conèixer  a  Déu. 


L’ATLLTISMli  CRISTlX 


513 


Tal  vegada  algú  trobarà  inoportuna  aquesta  pastoral  en¬ 
senyança  en  un  temps  en  què  tot  és  parlar  de  sociologia,  tot 
;són  afanys  per  a  trobar  fórmules  socials  i  polítiques  per  a 
resoldre  els  conflictes  de  la  comunitat  humana,  en  què  la 
■societat  sembla  que  es  va  a  dissoldre,  en  què  els  polítics  no 
s'entenen,  en  què  la  pau  i  l’ordre  social  perillen;  i,  no  obstant, 
;aquestes  mateixes  causes  fan  oportuníssima  l'ensenyança  de 
.que  l'home  primàriament  deu  atendre  a  si  mateix.  Ja  poden 
inventar-se  i  provar-se  noves  formes  polítiques,  ja  poden  fer- 
se  combinacions  econòmiques,  ja  pot  intentar-se  una  nova 
■estructura  social,  que  sempre  serà  una  gran  i  verídica  sentèn¬ 
cia  el  principi  que  assenta  el  nostre  escriptor  Francesc  Eixi- 
menis,  bisbe  de  Perpinyà,  en  sa  Doctrina  compendiosa :  «Que 
no  és  res  bo  a  l'hom,  si  ell  en  si  no  és  bo.» 

Quan  en  un  país  o  en  una  època  les  coses  van  malament, 
quan  la  societat  es  relaxa  i  dissol,  sempre  és  perquè  l'home 
s’ha  desvirtuat,  com  quan  una  tela  s'esquinça  és  per  culpa  de 
les  malles;  i  com  el  nostre  ministeri  pastoral  té  per  principal 
■objecte  treballar  en  la  formació  de  l’home,  i  com  per  a  entrar 
.en  aquella  sublim  societat  dels  gloriosos  ciutadans  de  la 
pàtria  eterna,  hem  d'ésser  homes  conformats  amb  l'Home 
'Crist  Jesús,1  qui  és  el  cap  i  l'exemplar  del  llinatge  humà,  ara 
a  l'acostar-se  el  sant  temps  de  la  Quaresma,  que  la  Iglésia 
■dedica  a  la  renovació  de  la  vida  cristiana,  cridem  als  homes 
al  recolliment,  a  la  reconcentració  i  reflexió,  a  que  surtin  al¬ 
guns  moments  del  bullici  de  la  vida,  de  l’agitació  del  comerç, 
de  les  controvèrsies  de  la  política,  per  a  pensar  en  sí  mateixos 
i  adobar  la  pròpia  vida  individual  en  relació  a  la  vida  eterna, 
amb  la  seguretat  de  que  ni  el  comerç,  ni  l’agricultura,  ni  la 
indústria,  ni  la  política,  ni  qualsevol  que  sia  l’art  que  profes¬ 
sen  hi  perdrà  en  aquest  recolliment,  en  aquesta  reconcen- 
tracíó,  en  aquest  temps  dedicat  a  la  pròpia  perfecció,  a  l’or- 
■  denació  de  la  pròpia  vida,  puix  il·luminada  aquesta  amb  la  llum 


1.  Romans,  VIII,  29. 


514 


J.  TORRAS  I  BAGES 

dels  pensaments  eterns,  prendrà  l’orientació  convenient  i  ob¬ 
tindrà  una  major  fecunditat. 

Sant  Pau,1  dirigint-se  al  seu  deixeble  Timoteu,  bisbe,  i,  de 
consegüent,  que  tenia  una  obligació  molt  estreta  de  fixar-se 
en  els  altres  i  de  viure  en  relació  amb  ells,  i  de  consagrar  tot 
el  seu  cor  a  l'amor  i  al  bé  del  pròxim,  li  diu  no  obstant:  «Vi- 
gila’t  a  tu  mateix»;  i  Nós  consideraríem  fer  un  gran  bé  a  la 
societat  cristiana,  en  tots  els  seus  elements,  a  la  política,  a 
la  indústria,  al  comerç,  a  la  ciència,  si  obteníem  que  els  qui 
llegiran  aquesta  Carta  es  vigilessin  a  si  mateixos,  vivint  una 
vida  interior. 

La  vida  interior  ara  és  molt  difícil.  Es  viu  al  carrer,  en  el 
tràfec  del  món,  en  l'agitació  contínua,  amb  una  viva  sol·licita- 
ció  d’estimulants  externs,  i  l’home  surt  de  si  mateix  i  difícil¬ 
ment  entra  en  si.  Viu  enagenat,  perd  la  pròpia  autonomia  i 
fins  la  seva  personalitat,  vivint  a  l’influx  dels  corrents  conti¬ 
nus  d’impressió  que  rep  de  fora. 

El  sant  temps  de  la  Quaresma  està  destinat  entre  els  cris¬ 
tians  a  acumular  vida  pròpia.  «Jo  he  vingut,  deia  Jesús  Senyor 
nostre,  perquè  tingueu  vida,  i  vida  abundant».2  És  ric  aquell 
qui  té  cabals  propis;  qui  viu  del  comú,  a  expenses  dels  altres, 
no  té  vida  pròpia,  és  com  la  canya  que  es  mou  a  tots  els  vents, 
però  no  té  una  direcció  personal.  Les  riqueses  de  l'ànima  són 
les  virtuts,  les  quals  cada  home  se  les  ha  de  guanyar  amb  el 
seu  esforç,  amb  el  seu  treball,  ajudat  de  la  gràcia  divina;  i 
encara  que  la  gràcia  és  un  pur  do  de  la  generositat  del  Senyor 
envers  les  seves  criatures,  nosaltres,  no  obstant,  és  necessari 
que  la  sol·licitem  amb  una  pregària  i  oració  humil  i  constant. 


1.  I  Timoteu,  IV,  16. 

2.  Joan,  X,  10. 


515 


l’atletisme  cristià 

III 

Treball  i  lluita 

Tota  riquesa  s'adquireix  per  medi  del  treball;  però  el  tre¬ 
ball  intern  de  l'home  per  a  adquirir  la  riquesa  espiritual,  que 
consisteix  en  la  virtut,  en  la  perfecció  i  en  la  santedat,  és 
molt  més  fatigós  i  difícil  que  el  treball  amb  què  els  homes 
acumulen  la  riquesa  material.  El  treball  espiritual  exigeix  una 
energia  sublim:  per  això  hi  ha  tan  pocs  sants  en  el  món.  Tot 
cristià  ha  d'ésser  un  vencedor  del  món.  Sant  Pau  1  volia  que 
cada  cristià  fos  un  atleta,  i  deia  que  solament  el  qui  sortia 
guanyador  del  certamen  de  la  vida  mereixia  la  corona  de  la 
glòria  eterna. 

Considereu  ara,  caríssims,  el  per  què  Déu  permet  les  per¬ 
secucions  i  calamitats  en  la  seva  Iglésia.  Vol  que  els  seus  fills 
per  adopció,  vol  que  els  cristians  sien  atletes,  i  l'atleta  sols 
arriba  a  ésser-ho  amb  l'exercici  de  la  força.  Les  forces,  lo  ma¬ 
teix  les  espirituals  que  les  físiques,  si  no  s'exerciten  dismi¬ 
nueixen;  per  a  augmentar,  per  a  multiplicar  les  forces  han 
d’exercitar-se.  La  pau  té  també  els  seus  inconvenients;  i  enca¬ 
ra  que  és  el  bé  més  excels,  i  la  pau  definitiva  i  perpètua  en 
el  si  de  Déu  és  el  premi  i  recompensa  que  esperem  en  l'altra 
vida:  en  la  vida  present,  en  el  món,  mentre  l'home  no  ha 
expel·lit  de  si  els  mals  humors  de  les  passions  i  concupiscèn¬ 
cies  que  tenen  alterada  la  nostra  naturalesa,  la  pau  fins  pot 
ésser  corruptora:  Pacis  malis  vexati,  diu  el  nostre  filosop  Lluís 
Vives.  Amb  la  pau  augmenten  les  comoditats,  convertint-se  en 
refinaments,  i  arriben  a  l’excés  l'amor  al  luxe,  les  vanitats 
mundanes,  la  supèrbia  dels  rics  i  dels  savis;  els  enteniments 
s’il·lusionen,  les  imaginacions  es  perverteixen,  els  sentiments 
s'efeminen,  els  costums  es  materialitzen  i  la  massa  humana 
necessita  un  remenament  fort;  l'arbre  s'ha  d'esporgar  per  a 
renovar-se  i  donar  fruit. 


1.  I  Corintis,  IX  24. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Els  homes  qui  no  tenen  fe,  qui  no  participen  de  la  ciència 
de  la  vida  que  ens  ensenya  el  Verb  de  Déu,  no  poden  tenir  una 
idea  verdadera  ni  de  la  vida  mundana  ni  de  la  vida  eterna.  El 
concepte  de  la  vida  el  mateix  Déu  ha  tingut  d'ensenyar-lo  als 
homes.  La  vida  temporal  i  la  vida  eterna  són  antitètiques;  i, 
no  obstant,  l'una  és  preparació  de  l’altra:  són  l’estat  prepa¬ 
ratori  i  l’estat  definitiu  de  la  humanitat.  Tota  formació  o  pre¬ 
paració  és  laboriosa,  difícil  i  pesada,  és  un  trànsit;  però  1  es¬ 
tat  definitiu  és  pacífic  i  satisfactori;  és  una  situació  de  repòs, 
perquè  ja  s'ha  arribat  a  la  perfecció. 

Per  això,  perquè  els  homes  a  la  terra  no  confonguin  les 
idees,  perquè  no  s'adormin,  necessiten  l'estímul  de  la  contra¬ 
dicció,  puix  les  contrarietats  a  la  vida  la  revifen,  com  els  cops 
treuen  foc  de  la  pedra  viva,  perquè  la  contradicció,  el  contrast 
i  l’oposició  és  una  llei  natural  de  la  vida  mundana. 

La  beatitud,  la  felicitat,  el  repòs  actiu  és  impossible  en 


aquest  món;  en  aquest  món  s'ha  de  patir,  i  el  pitjor  mal  que 
en  aquest  món  es  pot  fer  a  l'home,  és  que  se  li  faci  creure 
que  aquí  pot  ésser  feliç.  En  tota  època  en  què  els  homes  es 
creuen  que  en  aquest  món  poden  ésser  feliços,  abunden  en 


gran  manera  els  desesperats.  Per  això  els  cristians  comencem 
per  posar  com  base  de  la  vida  la  conformitat,  i  d  ella  fem 
la  regla  summa  de  la  santedat,  de  la  pau,  del  consol  íntim; 
de  la  felicitat  relativa  que  podem  tenir  en  aquest  desterro  del 


món  els  qui  esperem  una  vida  eterna. 

El  paradís  a  la  terra  fracassà  en  els  principis  del  nostre 
llinatge,  segons  ens  ensenyen  les  Sagrades  Escriptures,  i  fra¬ 
cassaran  els  assaigs  de  restauració  o  instauració  del  paradís 
terrenal  que  volen  intentar  els  actuals  utopistes.  Els  fa  nosa 
en  ses  generoses  aspiracions  el  pecat  original,  que  és  el  corc 
de  la  substància  humana.  Devem  els  homes  estudiar  la  mane¬ 
ra  de  fer  menys  dura  la  vida  terrenal;  és  una  noble  tendència 
que  ha  d’ésser  favorida,  la  d'estendre  a  tot  el  llinatge  el  major 
benestar  possible;  però  el  deixeble  de  Jesús  ha  de  clamar  con¬ 
tra  els  qui  enganyen  al  món,  fent-li  creure  que  és  possible 
desterrar  d’ell  la  pobresa,  el  sofriment,  la  ignorància  i  el  pe- 


L’ATI.FriSME  CRTSTlX 


517 


cat.  Devem  lluitar  contra  aquestes  misèries,  però  aquesta  llui¬ 
ta  és  perdurable,  i  la  victòria  completa  sols  l’ob tindrem  a 
l'hora  de  la  mort,  a  l’entrar  triomfants  per  les  portes  de  la 
Glòria. 

La  lluita  ennobleix,  i  així  ho  han  cregut  totes  les  genera¬ 
cions  humanes,  i  així  ho  proclama  el  sentit  comú.  Tenim  con¬ 
temporanis  que  pretenen  restablir  per  medi  de  reglaments 
socials  la  pau  perpètua  entre  els  homes,  rectificar  totes  les 
corbes,  aplanar  tots  els  cims,  fer  desaparèixer  les  muntanyes, 
i  així  convertit  tot  el  llinatge  humà  en  una  immensa  planura, 
ï  en  el  nostre  llinatge  ha  d’haver-hi  alts  i  baixos.  La  nivellació 
absoluta  en  l’ordre  moral  és  l’alteració  de  l'ordre  moral,  és 
la  ruïna  de  la  sublim  arquitectura  espiritual  del  nostre  lli¬ 
natge,  és  la  destrucció  de  l’harmonia;  ruïna  que  no  pot  ser 
durable,  perquè  la  naturalesa  és  invencible,  i  l'home  no  té 
poder  per  a  fer-la  d'altra  manera  de  la  que  és.  Si  una  força 
violenta  la  pertorba,  esborra  ses  formes  externes;  com  no 
podrà  canviar  la  llei  de  la  naturalesa,  passada  la  violència  el 
cos  social  recobrarà  les  formes  corresponents,  perquè  la  llei 
orgànica  del  nostre  llinatge  no  depèn  d'un  legislador  humà. 
És  com  si  del  món  físic  es  volgués  fer  desaparèixer  la  dife¬ 
rència  entre  la  nit  i  el  dia,  entre  l'hivern  i  l'estiu,  entre  els 
plans  i  les  muntanyes,  entre  països  secs  i  països  humits,  que  en 
lloc  de  fer  del  món  un  paradís  terrenal,  en  resultaria  el  país 
del  fastigueig,  de  la  misèria  i  de  la  mort. 

La  sabiduria  revelada  constantment  ha  ensenyat  que  la 
vida  humana  era  una  lluita;  fins  l'examen  de  la  nostra  natu¬ 
ralesa  comprova  la  discòrdia  intestina  entre  els  elements  que 
la  formen;  i  la  història  amb  els  fets  que  ens  relata  ratifica  les 
ensenyances  de  la  revelació,  que  ens  diu  que  el  nostre  llinatge 
s’inaugurà  a  la  terra  amb  una  lluita  en  la  qual  caigué  esclau; 
que  mentre  la  humanitat  viu  en  el  món  unida  amb  Jesucrist, 
lluita  per  a  redimir-se,  i  que  el  desenllaç  serà  una  lluita  en  la 
qual  hi  haurà  vencedors  i  esclaus.  La  més  sublim  harmonia 
enclou  conflictes  insolubles  a  la  terra,  de  manera  que  la  dra- 


518 


J.  TORRAS  I  RAGES 


màtica  més  alta  ens  proposa  la  poesia  tràgica,  que  sol  acabar 
amb  un  desastre,  com  la  més  excelsa  de  totes  les  poesies. 

És  una  mania  la  dels  nostres  utopistes  qui  volen  excloure 
la  lluita  de  la  nostra  naturalesa,  esborrant  la  diferència  entre 
el  bé  i  el  mal,  i  conciliant  la  veritat  i  l’error.  El  dominí  ab¬ 
solut  del  bé  o  del  mal  aquí  a  la  terra  és  impossible:  per  això 
el  món  mai  serà  una  bassa  d’oli.  La  pau  perpètua  no  serà  un 
fet  mentre  els  homes  sien  racionals  i  no  estiguin  confirmats 
en  la  gràcia,  perquè  la  raó  sempre  farà  diferències  entre  les 
coses,  i  l'estímul  que  ens  fa  cercar  la  veritat  i  el  bé  forma 
part  essencial  de  la  nostra  naturalesa,  i  encara  que  els  més 
nobles  estímuls  de  vegades  s'extravien  i  fins  sembla  que  que¬ 
den  extirpats,  no  obstant  les  amputacions  fetes  a  la  natura¬ 
lesa  mai  resulten  definitives,  i  a  son  temps  rebrota  la  saba 
que  el  Criador  infongué  a  sa  criatura  terrenal  més  noble, 
essent  com  un  reactiu  que  obra  en  la  consciència  humana  i 
destria  el  bé  del  mal. 

De  consegüent,  és  inútil  pensar  en  suprimir  la  batalla  de  la 
vida,  puix  si  la  lluita  és  natural  i  intrínseca  a  la  nostra  vida, 
lo  lògic,  lo  convenient,  útil  i  pràctic  es  disposar-se  per  a  ob¬ 
tenir  victòria,  si  no  volem  quedar  fracassats.  Els  sants  tots 
han  sigut  grans  lluitadors;  els  amants  de  la  comoditat,  del 
plaer  i  de  la  dolça  inèrcia  són  sers  inferiors,  inútils,  rudimen¬ 
taris;  l'alta  vida  cristiana  en  ells  no  pot  desplegar-se,  com  no 
es  desenrotlla  en  aquells  infusoris  qui  viuen  en  les  aigües  en- 
tollades  i  pantanoses  de  certs  estanys.  El  nostre  mestre  i 
capità,  Jesús,  nostre  dolç  Salvador,  va  al  davant  en  la  carrera 
de  la  vida;  la  seva  victòria  és  la  nostra  victòria,  i  en  el  cer¬ 
tamen  de  les  passions,  contradiccions,  persecucions  i  vicis 
de  la  vida,  sols  amb  la  seva  gràcia,  amb  el  seu  exemple  i  amb 
la  seva  doctrina  podrem  obtenir  el  premi  i  corona  que  Ell 
prometé  als  seus  deixebles. 

L’activitat  i  l’energia  de  l'esperit  són  la  primera  condició 
del  cristià.  El  cristià  és  un  combatent;  i  és  doctrina  comuna 
en  la  Iglésia  de  Déu  que  el  cristià  qui  no  vol  combatre  és  ja 
vençut.  Sant  Ignasi  de  Loiola  usa  una  frase  de  gran  profun- 


l'atletisme  crtstià 


519 


ditat  quan,  parlant  del  pecat  dels  àngels,  diu  que  fou  perquè 
no  volgueren  ajudar-se  de  sa  llibertat,  per  a  complir  son 
deure  envers  el  Senyor.  L’home,  per  a  obrar  bé,  ha  d’esforçar 
la  seva  llibertat,  ha  de  sobreposar-se,  ha  de  dominar,  i  si  no, 
ell  queda  dominat,  vençut  i  esclau.  El  pecat  és  sempre  una 
derrota,  un  fracàs,  una  flaquesa.  Per  això  la  pietat  del  pobre 
cristià  compadeix  als  pecadors,  i  al  pregar  per  ells  els  anome¬ 
na  els  pobres  pecadors.  El  pecador  més  brau  és  un  infeliç 
qui  ha  perdut  la  llibertat;  l’instint  cego  se  li  ha  sobreposat 
a  la  raó.  De  dues  forces,  l'una  cega  i  brutal,  l'altra  lluminosa 
i  racional,  aquella  ha  vençut,  ha  sigut  més  forta  i  ha  dominat  i 
ha  transformat  a  l’home  invertint  l'ordre,  puix  la  raó,  que 
és  la  directora,  ha  quedat  atropellada  i  sotmesa  a  les  forces 
inferiors  de  l'home. 


IV 

Les  concupiscències 

Les  concupiscències  són  uns  estímuls  vitals  i  excitants  de 
l'activitat  necessària  per  a  vèncer  les  dificultats  que  presenta 
el  camí  de  la  vida;  però  si  surten  de  mare,  si  ofeguen  la  raó, 
la  criatura  racional  queda  esmortuïda.  L'Antic  Testament  està 
ple  de  símbols  i  figures  admirables  de  la  vida  espiritual  de 
l'home;  és  com  un  croquis  que  el  Nou  Testament  havia  d'ex- 
planar,  és  com  una  llavor  o  germen  de  la  vida  cristiana.  Men¬ 
tre  l'antic  poble  de  Déu  peregrinava  pel  desert,  sentí  una  con¬ 
cupiscència  desfrenada;  les  grans  manifestacions  divines  l'ad¬ 
miraven  transitòriament,  però  el  cansava  el  senzill  aliment 
amb  què  Déu  el  sustentava,  i  enyorava  les  carns  d’Egipte. 
Sentí  el  deliri  de  la  carn,  i  plorava  i  importunava  demanant 
carn.  «Jo  te  la  daré,  digué  el  Senyor,  amb  abundància  fins 
que  et  surti  pel  nas  i  te  n’enfitis»;1  i  víctimes  de  ses  concupis- 


1.  Nombres,  XI,  20. 


520 


J.  TORRAS  I  BAGES 


cèncics  en  cl  desert  moriren,  i  sos  sepulcres,  diu  l’historiador 
sagrat,  s’anomenaren  sepulcres  dc  la  concupiscència. 

Així  en  el  món  actual,  sobretot  en  les  grans  ciutats,  veiem 
molts  sepulcres  de  la  concupiscència.  La  mort  entra  a  molts: 
homes  per  la  via  de  la  concupiscència,  de  la  sensualitat  i  de 
la  vanitat,  pel  desfrè  de  la  carn  o  de  la  raó.  Homes  qui  cer¬ 
quen  la  pau  en  l'aliança  amb  l’enemic.  Es  cansen  de  lluitar, 
no  saben  resistir  i  s’entreguen  a  l'adversari.  Els  materialistes: 
i  els  racionalistes  són  uns  vençuts,  no  han  sabut  resistir  al 
desfrè  de  les  concupiscències  de  la  carn  i  de  la  raó.  Volen" 
menjar  més  de  lo  que  es  pot  pair;  la  gana  els  enganya.  Són 
com  els  infants  qui,  faltats  encara  de  raó,  es  guien  per  l'instint, 
i  l’instint  els  enganya,  mengen  més  de  lo  que  poden  pair  i 
moren  d’un  enfarfec.  El  temps  de  la  nostra  vida  aquí  a  la. 
terra  és  una  infància,  i  els  instints,  tant  carnals  com  racio¬ 
nals,  no  poden  satisfer-se  plenament  perquè  la  naturalesa  no 
ho  pot  suportar;  la  nostra  present  existència  no  està  encara 
ben  desplegada;  en  una  altra  vida,  a  l'arribar  a  la  plenitud  de 
la  vida,  l'instint  de  la  felicitat  se  satisfarà  amb  gran  delícia, 
segons  les  exigències  de  cadascú.  La  nostra  capacitat  s’esten¬ 
drà  a  proporció  de  la  felicitat  obtinguda,  i  restarem  allà  en1 
perfet  i  etern  equilibri. 

Tots  els  sepulcres  de  la  concupiscència  que  veiem  en  aquest 
món,  tots  els  homes  a  qui  veiem  morts  a  mans  dels  seus 
desigs  desfrenats,  tant  del  cos  com  de  la  raó,  és  perquè  han 
perdut  l’equilibri,  no  s'han  sabut  posar  mida,  no  han  volgut 
reconèixer  la  mida  de  les  seves  forces,  tant  racionals  com 
corporals;  i  la  vida  cristiana  es  desvaneix  en  tot  home  volun¬ 
tàriament  desequilibrat.  El  mèrit  amb  què  ens  fem  mereixe¬ 
dors  de  la  vida  eterna  consisteix  en  mantenir  en  nosaltres 
mateixos  l'equilibrí,  que  sols  podem  obtenir  mitjançant  la 
lluita.  Una  lluita  interna  molt  difícil,  invisible,  misteriosa  i 
que  mai  s’acaba.  Dura  tant  com  la  vida.  Sant  Pau 1  haviai 


1.  Romans,  VII. 


L’ATÍ.FTISMR  CRISTlX 


521 


tingut  admirables  comunicacions  i  revelacions  divines,  i  el 
seu  cor  era  encara  un  camp  de  batalla.  Sentia  en  si  mateix 
dues  lleis  contràries,  era  arrossegat  per  dues  forces  contra¬ 
dictòries  i  oposades,  anava  allà  on  no  volia,  lluitava  com  un 
atleta  formidable,  però  necessitava  l'auxili  de  la  gràcia,  i  ales¬ 
hores,  amb  la  unció  de  la  gràcia  celestial,  era  invencible  i 
tot  ho  podia.1 

Fins  a  l’hora  de  la  mort  la  Iglésia  no  canta  als  seus  fills 
el  requiem  aetemam,  fins  aleshores  no  tenim  dret  al  repòs.  La 
profecia  hebraica,  lo  mateix  que  la  revelació  cristiana,  estan 
plenes  d’aquesta  idea:  podem  dir  que  és  un  principi  formal 
de  tota  la  nostra  santa  religió.  La  lluita  està  en  el  fons  de  la 
vida  cristiana,  com  està  en  el  fons  de  la  naturalesa  humana, 
i  és  un  principi  i  font  de  noblesa  per  l'home.  Tota  noblesa 
ix  de  la  lluita.  La  santedat,  la  ciència,  tota  distinció,  fins  la 
mateixa  riquesa  material  suposen  lluita.  I  en  l’ordre  social  el 
predomini  polític,  les  aristocràcies,  les  classes  privilegiades 
són  l’efecte  d’una  selecció  que  ha  resultat  d’una  lluita,  puix  els 
qui  han  obtingut  victòria  es  queden  amb  el  domini. 

Veu’s  aquí,  caríssims,  una  coincidència  entre  la  filosofia 
dels  positivistes  i  la  sublim  filosofia  del  Verb  de  Déu.  Aquells 
parlen  de  la  lluita  per  l'existència  i  de  la  selecció  necessària 
per  a  la  perfecció  dels  sers,  i  aquesta  lluita  i  aquesta  selecció 
són  com  una  ombra  i  figura  inexactes  de  la  Veritat  eterna,  del 
procediment  necessari  per  la  perfecció  cristiana  i  per  a  obte¬ 
nir  la  vida  de  la  immortalitat.  Tota  la  vida  i  l’ensenyança  de 
Jesucrist  ens  prediquen  aquesta  doctrina  de  la  lluita  i  de  la 
selecció.  Ell  és  el  príncep  dels  nous  atletes  qui  han  d’ennoblir 
la  terra.  Els  gentils  havien  entrevist  de  lluny  aquesta  noblesa 
que  resulta  de  la  victòria  de  l’esperit,  de  la  raó  i  de  la  virtut, 
aquesta  forma  eterna  de  l'excel·lència  humana,  superior  a  les 
modes  i  als  oportunismes  i  als  èxits  mundans,  havien  entrevist 
a  Déu  obrant  en  els  homes,  en  morts  triomfals  i  en  befes  glo- 


1.  Filipesos,  IV,  13. 


522 


J.  TORRAS  I  BAGES 


rioses;  però  mai  la  raó  humana  hauria  pogut  imaginar  a  Déu 
fet  home,  coronat  d’espines,  revestit  d'un  irrisori  mantell  i 
escopit  a  la  cara  i  sentenciat  a  mort.  1  és  perquè  fins  a  Jesús 
ningú  havia  cregut  que  la  mort  fos  vencible:  abans  d'Ell  la 
mort  tot  ho  vencia,  després  d’Ell  la  mort  és  vençuda  per  la 
fe  i  l’amor. 


V 


Jesucrist  és  l'atleta  típic 


La  victòria  de  la  mort  sols  l'ha  obtinguda  Jesucrist,  per¬ 
què  fora  d’Ell  no  existeix  la  immortalitat:  per  això  Ell  és  i 
serà  el  sol  rei  del  llinatge  humà.  L'apòstol  Sant  Pere  diu  que 
Jesucrist  s’empassà  la  mort.1  Els  primitius  perseguidors  deien 
dels  nostres  pares  en  la  fe,  dels  primitius  cristians,  que  eren 
deixebles  d’un  Jesús  que,  després  de  mort,  els  seus  deixebles 
deien  que  vivia.  Si  Jesús  fos  mort  no  seria  perseguit,  puix 
ningú  és  tan  faltat  de  sentit  comú  que  persegueixi  a  un 
home  mort  dos  mil  anys  enrera;  i  si  els  sectaris,  si  els  tirans 
i  dèspotes,  si  els  enemics  de  Déu  persegueixen  a  Jesús,  és  per¬ 
què  estan  convençuts  de  que  és  viu  i  de  que  obra  en  el  llinat¬ 
ge  humà.  Tot  lo  mort  perd  la  virtut;  lo  que  és  mort  no  pot 
ésser  font  de  vida,  i  de  Jesús  ix  un  corrent  de  vida,  la  vida 
cristiana,  de  la  qual  participen  milions  d'homes  de  totes  parts 
del  món,  qui  reben  d’Ell  el  ritme  de  vida. 

Pròpiament  Ell  és  l’únic  i  etern  atleta  del  llinatge  humà. 
Consubstancial  amb  Déu,  Ell  és  l'únic  entre  els  homes  qui 
combat  per  la  glòria  del  Pare  celestial.  El  nostre  Llinatge  ha 
produït  homes  qui  han  dat  testimoni  de  Déu  amb  eloqüèn¬ 
cia,  filosops,  poetes  i  oradors,  però  son  testimoni  no  sol  ésser 
constant;  per  a  donar  testimoni  complet  d'una  cosa  és  ne- 


1.  I  Pere,  III,  22. 


l’atlettsmb  crtstià 


523 


cessari  haver-la  vista,  i  a  Déu  solament  son  Verb  l'ha  vist: 
per  això  dins  del  llinatge  humà  el  testimoni  invencible  de 
Déu,  els  atletes  de  Déu,  tant  en  l’antic  poble  com  en  el  poble 
cristià,  són  únicament  els  deixebles  de  la  revelació  del  Verb. 
El  mateix  Redemptor  ho  deia:  «Ningú  arribarà  al  Pare  sinó 
per  medi  de  Mi.»1 

En  definitiva,  avui  ^quin  altre  defensor  de  Déu  queda, 
fora  de  Jesús? 

Per  això  tots  els  enemics  de  Déu  combaten  i  perseguei¬ 
xen  a  Jesús.  Els  uns  neguen  que  Jesús  hagi  existit,  avui  aquests 
són  poquíssims;  els  altres  diuen  que  era  un  home  extraordi¬ 
nari  i  res  més,  i  n'hi  ha  que  el  befen  i  injurien  per  mal  home. 
Tots  contra  Ell  i  Ell  contra  tots.  Ell  serà  pròpiament  l'únic 
vencedor  a  l'hora  de  la  definitiva  victòria  sobre  els  enemics  de 
Déu.  Perquè  nosaltres,  els  qui  lluitem  al  voltant  i  a  l’amor 
de  sa  divina  Persona,  <-què  som?  D'Ell  rebem  la  força,  d'Ell 
rebem  les  armes,  no  som  altra  cosa  que  lliures  instruments 
de  son  poder.  Si  Jesús  fos  mort,  ningú  combatria  per  Déu. 

D’altra  banda,  totes  les  Sagrades  Escriptures  van  plenes 
d’aquesta  veritat  de  que  Jesús  és  l’únic  i  ver  herald  de  Déu; 
en  el  Vell  Testament  l’esperança  en  l’Ungit  del  Senyor,  en  el 
Crist  qui  havia  d’establir  per  tota  la  terra,  en  totes  les  na¬ 
cions,  el  regne  de  Déu  és  el  sentiment  dominant,  i  fins  és  la 
raó  d’ésser  de  la  Llei  i  dels  profetes;  i  en  el  Nou  Testament 
la  veu  vibrant  del  dolcíssim  Jesús  no  és  altra  cosa  que  una 
afirmació  perpètua  de  que  la  seva  missió  exclusiva  en  aquest 
món  és  la  d'establir  en  la  terra  el  regne  del  Pare  celestial;  i 
els  fets  de  la  història  humana  i  l'evidència  de  la  història 
contemporània  demostren  per  oppositum  la  mateixa  veritat, 
puix  la  potència  enemiga  de  Déu,  la  superstició  i  la  impietat, 
dirigeixen  totes  les  seves  forces  adversus  Dominum  et  adver- 
sus  Christum  eius:  l’anticristianisme  és  l'ateisme,  així  com 
l’anticrist  és  l'enemic  de  Déu. 


1.  Joan,  XIV,  6. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


^Per  què  Jesucrist  és  avorrit  d'una  part  d'homes?  Per  què 
té  la  investidura  de  Déu,  perquè  és  l’ungit  del  Senyor,  i  ha 
vingut  al  món  per  a  establir  en  ell  el  regne  de  Déu.  Ell  en  si 
és  amable,  el  més  amable  i  hermós  entre  els  fills  dels  homes; 
té  uns  atractius  que  cap  més  home  ha  tingut;  si  només  fos 
home,  fóra  estimat  de  tots  els  homes,  com  ho  són  Sòcrates, 
Plató  o  el  Budha  Gotama;  ara  és  avorrit  a  mort  per  una  part 
d’homes,  no  en  quant  home,  és  avorrit  en  quant  Déu. 

Veu's  aquí,  caríssims,  el  gran  misteri  d'iniquitat  que  tro¬ 
bem  en  el  món  de  des  el  principi,  el  conflicte  entre  el  bé  i  el 
mal,  la  lluita  sempiterna  entre  la  llum  i  les  tenebres,  que  ha 
perseverat  en  ell,  i  que  a  l’últim  dia  el  conflicte  quedarà  re¬ 
solt  en  la  definitiva  i  perfecta  separació  entre  el  bé  i  el  mal, 
entre  la  llum  i  les  tenebres,  entre  Crist  i  Belial;  com  quan,  des¬ 
prés  d'una  gran  batuda  a  l'era,  el  gra  és  separat  de  la  palla, 
així  els  elegits  seran  separats  dels  reprovats. 

Però  fins  aquell  dia  és  necessari  que  sostinguem  la  lluita. 
El  bé  i  el  mal  estan  barrejats  en  el  món  exterior,  en  la  socie¬ 
tat  de  què  formen  part,  i  fins  en  la  nostra  regió  interna,  en  el 
nostre  món  interior;  i  així  com  el  regne  de  Déu  en  la  societat 
humana  té  contradicció,  i  sofreix  impugnació  contínua  i  la 
lluita  mai  s'acaba,  també  en  el  regne  de  Déu  que  portem 
dins  de  nosaltres,  en  la  nostra  regió  interna,  en  el  misteri 
de  la  nostra  consciència,  les  lluites  són  tremendes,  el  bé  i  el 
mal  mai  acaben  de  rendir-se  totalment  ni  l'un  ni  l'altre  en 
aquest  difícil  i  misteriós  certamen:  per  a  guanyar  la  palma 
del  bé  la  nostra  voluntat  ha  d’ésser  atlètica  i  ungida  amb  la 
virtut  de  Déu. 


Les  grans  lluites  són  espirituals 


Les  grans  lluites  humanes  de  des  el  principi  del  món  són 
lluites  d’esperits;  en  el  principi  de  l'univers  de  les  criatures 


l'atletisme  cristià 


525 


s'inaugurà  la  lluita  d’esperits,  i  la  lluita  final  serà  una  lluita 
d'esperits,  i  fins  totes  les  lluites  que  en  la  societat  dels  homes 
hi  ha  hagut,  fins  les  lluites  de  la  carn,  són  lluites  d’esperits;  i 
per  això  els  grans  sants  que  Déu  ha  enviat  al  món  per  a 
mestres  espirituals  del  nostre  llinatge  parlen  llargament  del 
discerniment  d’esperits  i  ensenyen  una  tàctica  espiritual  pels 
combats  de  la  vida;  i  Sant  Pau,  donant-nos  regles  per  a  co¬ 
nèixer  l'enemic  amb  qui  hem  de  lluitar,  ens  diu  clarament:1 
«La  nostra  lluita  no  és  solament  contra  la  carn  i  la  sang, 
sinó  contra  els  prínceps  i  potestats,  contra  els  esperits  qui 
regeixen  aquest  món  de  tenebres.»  És  clar  que  hem  de  sofrir 
les  instigacions  de  la  carn,  però  la  carn  sola  fóra  prompta- 
ment  vençuda.  La  carn  no  sap  lo  que  es  fa  i  l'esperit  la  go¬ 
vernaria;  però  ella  és  un  instrument  de  guerra  en  mans  d'un 
enemic  formidable,  i  per  això  aquest  suscita  doctors  de  la 
carn.  En  èpoques  passades  eixiren  ordres  de  cavalleria  qui 
defensaven  l’espiritualisme  humà,  una  poesia  que  l’exalçava 
de  vegades  fins  al  ridícul;  però  en  nostres  temps  existeixen 
sectes  i  doctors  qui  declaren  que  la  carn  ha  d’ésser  la  senyora 
dels  homes,  la  summa  aspiració  del  llinatge,  de  manera  que 
l’home  s'ha  de  dignificar  per  la  carn,  perquè  fora  de  la  carn 
no  hi  ha  res  més  ni  a  la  terra  ni  al  cel.  L'home,  segons  ells, 
és  tot  de  carn;  i  en  aquesta  suposició,  vivint  l'home  carnal- 
ment,  es  reprodueix  el  fet  del  nostre  primitiu  llinatge,2  que 
l’esperit  de  Déu  s’extingeix  en  l'home  carnal;  per  això  els  ene¬ 
mics  de  Déu  es  valen  de  la  carn  per  a  ofegar  l'esperit,  puix 
el  regne  de  Déu  és  un  regne  espiritual,  i  l’atleta  cristià,  tant 
per  les  lluites  externes  com  per  les  internes,  per  a  obtenir 
victòria  s’ha  de  valer  d’armes  espirituals. 

L’atletisme  espiritual  dels  cristians  és  evident  en  tota 
la  pràctica  ascètica,  i  en  tota  la  tradició  catòlica  i  eclesiàstica. 
La  lluita  espiritual  és  la  lluita  humana.  Si  la  lluita  humana  no 


1.  Efesis,  VI,  12. 

2.  Gènesi,  VI,  3. 


526 


J.  TORRAS  ï  BAGES 

fos  espiritual,  si  la  lluita  fos  solament  de  cïbis  et  venereis, 
seria  lluita  bestial,  com  ensenya  Sant  Tomàs;  però  encara  que 
en  el  nostre  llinatge  aquelles  concupiscències  tenen  una  força 
formidable,  és  una  força  subjecta  a  altra  força  i  dirigida  per 
aquesta,1  puix  en  definitiva  es  tracta  de  quin  esperit  preval, 
qui  domina  en  el  món,  qui  ha  d’ésser  el  Senyor  de  l'home, 
qui  s’ha  d’emportar  l'adoració  de  l'home;  perquè  l’adoració 
és  una  necessitat,  i  al  món  sempre  hi  haurà  o  ídols  o  Déu;  i 
la  força  contrària  a  Déu,  qui  vol  destruir  el  regne  de  Déu  sus¬ 
cita  ídols:  l'adoració  de  la  criatura  per  a  derogar  l'honor  del 
Criador  de  totes  les  criatures.  Avui  mateix  veie  mels  esforços 
de  la  secta  per  a  abolir  el  venerable  culte  de  Déu;  però  és 
per  a  suplir-lo  amb  les  moixigangues  del  culte  maçònic,  amb 
què  vol  satisfer  la  necessitat  individual  i  social  de  l’adoració. 

La  lluita  social  moderna  sembla  a  primera  vista  que  és 
una  lluita  de  classe,  que  es  redueix  a  una  competència  eco¬ 
nòmica,  a  la  manera  com  la  riquesa  ha  de  distribuir-se  entre 
els  homes.  Si  així  fos,  la  Iglésia  no  tindria  de  fer  altra  cosa 
sinó  conciliar  els  esperits,  suavitzar  les  relacions  entre  els 
diferents  elements  qui  contribueixen  a  la  producció  de  la  ri¬ 
quesa,  perquè  arribessin  a  entendre's.  Però  la  qüestió  eco¬ 
nòmica  s'ha  embolicat  amb  l’ateisme,  i  els  doctors  de  la  secta 
volen  fundar  el  seu  sistema  econòmic  i  social  en  la  negació 
de  Déu.  És  a  dir,  sempre,  lo  mateix  en  l'home  individual 
que  en  l'home  social,  la  lluita  carnal  o  material  està  sostin¬ 
guda  pels  esperits.  La  matèria  no  és  capaç  de  lluites,  és  ca¬ 
paç  de  transformacions,  de  variacions,  de  noves  formes;  però 
el  sentit  comú  dels  homes  a  les  evolucions  o  revolucions  del 
món  material  mai  les  ha  anomenades  lluites,  sinó  transfor¬ 
macions  geològiques.  Les  lluites  són  pròpies  dels  àngels  i  dels 
homes,  i  per  metàfora  i  semblança  algunes  vegades  de  les 
bèsties. 

La  lluita  típica,  irreconciliable,  eterna,  és  la  lluita  espiri¬ 
tual;  en  ella  no  hi  ha  componenda  possible:  és  la  lluita  en- 


1.  Exp.  D.  Thom.  Ep.  ad  Eph. 


l’atletisme  cristià 


527 


tre  el  bé  i  el  mal;  és  com  la  llum  i  les  tenebres,  que  mai  po¬ 
dran  pactar  aliança,  perquè  tenen  un  exclusivisme  mortal,  i 
mai  faran  les  paus,  l’un  mata  a  l’altre  i  no  poden  deixar  de 
matar-se.  Sols  la  infinitat  i  l’omnipotència  de  Déu  pot  tenir  el 
mal  encadenat,  permetent-li  la  seva  acció  fins  on  plau  a  l'eter¬ 
na  Sabiduria  pel  compliment  dels  seus  inefables  designis  en 
l’univers  de  les  criatures.  L’atletisme  cristià  neix  de  la  real 
existència  del  mal  en  el  nostre  llinatge.  Si  no  hi  havia  diferèn¬ 
cia  entre  el  bé  i  el  mal,  entre  la  veritat  i  l'error;  si  fos  exacte 
el  sistema  de  la  identitat  absoluta,  que  ha  embaucat  una 
bona  part  d'Europa,  no  existiria  l'atletisme.  L'atleta  ho  és 
perquè  ha  de  dominar  un  obstacle,  i  amb  l'oposició  es  des¬ 
pleguen  les  seves  forces  tant  del  cos  com  de  l’ànima.  De 
manera  que  el  verí  de  la  guerra  en  l’estat  actual  del  nostre 
llinatge,  l’home  individual  el  porta  injectat  en  les  entranyes 
del  seu  ser,  i  existeix  igualment  en  la  substància  de  la  socie¬ 
tat  o  comunitat  humana,  formant  part  del  ritme  vital,  fins 
al  punt  de  que  temporalment  es  podran  curar  els  símptomes 
visibles  o  externs,  però  que  després  es  manifestaran  altra  ve¬ 
gada,  puix  responen  a  una  situació  de  la  naturalesa,  i  sobre 
la  naturalesa  ningú  hi  té  acció  eficaç,  fora  de  son  Criador. 

L'antic  adagi:  «Si  vis  pacem  para  bellum.  Si  vols  la  pau 
prepara't  per  a  la  guerra»,  és  d’una  veritat  indubitaole.  Un 
gran  sant,  home  pacífic  per  naturalesa  i  per  gràcia,  Sant  Felip 
Nerí,  d'una  suavitat  encisadora,  deia  que  el  regne  dels  cels 
no  s’havia  fet  pels  covards,  és  a  dir,  que  tothom  havia  de  llui¬ 
tar  sí  volia  obtenir  la  victòria.  I  Sant  Felip  és  sols  un  ressò 
de  Jesús,  el  més  dolç  i  suau  d'entre  els  fills  de  l’home,  quan 
deia:1  «No  só  vingut  a  portar  la  pau,  sinó  l’espasa;  és  a  dir,  si 
voleu  disfrutar  de  la  pau  l'heu  de  guanyar  a  cops  d’espasa. 
Qui  no  vol  lluitar  està  destinat  a  l’esclavitud,  perquè  serà  ven¬ 
çut,  i  tot  vençut  queda  esclau  del  vencedor.»  El  mateix  llen¬ 
guatge  popular  té  fórmules  que  expressen  aquesta  veritat, 


1.  Mateu,  X,  34. 


528 


J.  TORRAS  I  BAGES 


i  així  d’un  home  que  no  sap  dominar-se  diem  que  és  esclau 
de  les  seves  passions.  No  té  llibertat.  Així  del  nostre  díví 
Redemptor  Jesús  diem  que  amb  la  seva  passió  i  mort  donà 
la  llibertat  al  llinatge  humà.1  Així  en  el  llenguatge  apostòlic 
la  llei  de  llibertat  significa  la  llei  de  Jesucrist.2  Els  antics  pin¬ 
tors  cristians,  per  a  significar  una  consciència  que  és  deslliu¬ 
rada  del  pecat,  representaven  un  home  que  es  deslligava  d'una 
soga  que  li  voltava  tot  el  cos  i  li  impedia  el  moviment. 

És  una  mena  d'axioma  de  la  gent  moderna  que  sols  és 
lliure  aquell  poble  que  s’ho  mereix;  i  és  una  gran  veritat 
també  que  sols  és  lliure  aquell  home  qui  s'ho  mereix,  és  a 
dir,  qui  es  guanya  la  llibertat.  La  terra  és  un  lloc  en  què  do¬ 
minen  les  tiranies;  sols  allà  on  hi  ha  l'esperit  de  Déu  hi  regna 
la  llibertat.  Per  això  la  llibertat  té  son  lloc  propi  en  la 
glòria  eterna.  En  la  terra  l’un  tiranitza  a  l'altre,  tot  són  im¬ 
posicions,  i  els  nostres  anarquistes  no  són  altra  cosa  que  ho¬ 
mes  que  senten  que  han  sigut  criats  per  la  llibertat,  i  no  sa¬ 
ben  fer-se  càrrec  de  les  realitats  de  la  vida  present,  de  que 
som  desterrats  en  una  vall  de  llàgrimes,  i  es  desesperen  donant 
cops  de  cap  per  les  parets. 

No  és  aquesta  la  manera  de  conquerir  la  llibertat.  Els 
sants  que  la  Iglésia  posa  a  la  nostra  consideració  són  homes 
qui  saberen  conquistar  la  llibertat. 

No  hi  ha  esperit  més  lliure  que  l’esperit  dels  sants.  Ca¬ 
dascun  d'ells  és  un  rei  del  món,  perquè  ha  sabut  vèncer  al 
món;  les  passions  humanes  no  arriben  a  entelar  la  serenitat 
del  seu  esperit:  dominen  sobre  la  política,  sobre  la  filosofia, 
sobre  la  riquesa,  i  saben  fins  on  arriben  i  on  no  arriben  aques¬ 
tes  poderoses  del  món,  i  per  això  no  dobleguen  el  genoll  da¬ 
vant  d'elles.  Són  enemics  acèrrims  de  la  idolatria.  Sant  Ata- 
nasi,  el  gran  Doctor  de  la  divinitat  del  Verb  encarnat,  qui  era 
un  filosop  d’una  època  de  molt  refinament  intel·lectual,  ens 


1.  Gàlates,  IV,  31. 

2.  Jaume,  I,  25. 


L'ATLFTÏSMB  CRISTIÀ 


529 


descriu  a  Sant  Antoni  Abat,  al  gran  solitari  de  l'Egipte,  a  qui 
havia  tractat,  com  un  esperit  sobirà.  Els  sants,  com  que  viuen 
en  una  atmosfera  divina,  participen  de  la  sobirania  de  Déu. 
La  grandesa  d’aquell  ermità  de  poques  lletres  ofuscava  la  dels 
emperadors,  filosops  i  literaris,  que  d’aquests  últims  molts 
-anaven  a  veure'l  i  es  trobaven  inferiors  a  ell. 

El  sant  és  un  home  qui  amb  l’auxili  de  la  gràcia  arriba 
al  domini  de  si  mateix,  a  la  possessió  dels  seus  instints,  apetits 
i  passions.  És  senyor  de  si  mateix:  per  això  us  dèiem  que  el 
sant  disfruta  d’una  mena  de  sobirania,  i  fins  domina  les  con¬ 
trarietats  externes,  les  impugnacions  dels  enemics  i  les  forces 
de  la  naturalesa. 


VII 

Força  triomfal  de  la  gràcia 

La  profecia  hebraica  descriu  a  l'iiome  qui  es  posa  baix 
la  protecció  de  l’Altíssim  i  s’arma  amb  l’escut  de  la  Veritat 
com  un  ser  invencible.1  Cauran  al  costat  seu,  diu,  els  altres 
-combatents,  però  ell  es  mantindrà  ferm;  les  sagetes  de  l'ene¬ 
mic  no  arribaran  a  tocar-lo  i  ell  trepitjarà,  sota  els  seus  peus,  a 
les  serpents  verinoses.  La  força  triomfal  de  la  gràcia  cristiana 
és  admirable;  la  naturalesa  també  dóna  força,  però  la  dóna 
solament  a  sers  determinats,  a  certes  classes;  la  gràcia  comu¬ 
nica  la  seva  força  indistintament  a  tota  classe  i  condició  de 
persones  mentre  sien  humils,2  i  moltes  vegades  és  quasi  una 
llei,  dóna  la  força  als  sers  qui  per  naturalesa  són  més  dèbils. 
En  la  història  del  martiri  cristià  les  principals  heroïnes  qui 
suportaren  gloriosament  turments  horribles  foren  unes  pa¬ 
trícies  romanes,  quasi  nenes,  criades  amb  totes  les  convenièn- 


34 


1.  Psalm  XC. 

2.  Proverbis,  III,  34. 


jjgg 


530 


J.  TORRAS  I  BAGES 


cies,  luxe  i  regal  d'una  època  de  refinaments;  la  guerrera  nació 
dels  gals,  la  França  deu  la  reconquesta  de  la  seva  independèn¬ 
cia  nacional  a  una  pastoreta  de  divuit  anys,  sense  cap  ins¬ 
trucció;  els  estoics  en  la  reglamentació  dels  costums  de  la 
vida,  amb  tota  la  seva  filosofia  no  arribaren  a  la  perfecció  i 
domini  de  passions  a  què  han  arribat  multitud  d’homes  i  de 
dones  senzills  qui  militen  baix  d’una  regla  religiosa,  expressió 
d’una  filosofia  sui  generis,  de  què  són  capaços  fins  els  qui  no 
saben  de  lletra.  I  és  perquè  el  llinatge  dels  cristians  és  un 
llinatge  espiritual,  i  la  vida  espiritual  es  nodreix  amb  la  co¬ 
municació  amb  l’esperit  perfectíssim,  immens,  etern,  principi 
i  fi  de  totes  les  coses.  Per  això  Sant  Pau,  l'excels  mestre  de 
l’atletisme  cristià,  deia:1  «Tot  ho  puc  amb  Aquell  qui  em 
conforta.»  La  llum  de  la  faç  divina  resplendeix  en  la  conscièn¬ 
cia  del  ver  cristià,  i  el  foc  del  seu  amor  li  escalfa  i  fortifica 
l’existència. 


La  supremacia  espiritual  no  l'adquirirà  cap  més  poble 
que  el  poble  cristià.  Amb  les  forces  de  la  naturalesa  mai  pot 
arribar-se  a  la  victòria  de  l'esperit.  Hi  haurà  manifestacions 
espirituals  exquisides,  elegants  i  pròpies  per  a  delectar  la  vida 
humana,  certes  estones,  però  són  delectacions  transitòries, 
sense  substància,  i,  de  consegüent,  insuficients  pel  nodriment 
de  la  vida.  Certs  pobles  han  posseït  el  do  de  l'elegància  i  de 
l'harmonia,  però,  no  han  pogut  constituir  un  patrimoni  espi¬ 
ritual  suficient  per  a  la  vida.  No  han  sabut  trobar  la  Font  de 
la  vida.  Per  això  aquells  pobles  elegants  i  harmònics  correspo¬ 
nen  a  determinats  llocs  i  temps,  perquè  l'excel·lència  de  les  se¬ 
ves  condicions  depèn  de  certes  circumstàncies;  la  victòria  espi¬ 
ritual,  la  supremacia  de  l’esperit,  la  sobirania,  és  un  fruit  de  la 
victòria  humana  obtinguda  per  la  unció  de  la  gràcia.  Per  això 
el  poble  cristià  és  cosmopolita,  no  està  subjecte  a  condicions 
geogràfiques,  climatològiques  o  socials,  és  superior  a  aques¬ 
tes  condicions  i  fins  les  domina.  Es  recluta  de  per  tot  el  món. 


1.  Filipesos,  IV,  13. 


i/atletïsmf  cristtX 


531 


L’Esperit  de  Déu  el  convoca  de  tots  quatre  vents,  i  és  la 
barreja  més  variada  que  mai  s'ha  vist  a  la  terra.  De  totes 
classes,  de  totes  condicions,  de  tots  temperaments,  de  totes 
races  i  de  totes  edats. 

És  el  poble  cristià  un  conjunt  de  persones  qui  responen 
a  la  crida  d’un  certamen.  Se'ls  proposa  i  promet  un  premi,  una 
gloriosa  felicitat  als  qui  hauran  corregut  dignament  la  car¬ 
rera  de  la  vida,  als  qui  hauran  viscut  una  vida  digna;  i  el  gran 
apòstol  dels  gentils,  mestre  inspirat  del  certamen  de  la  immor¬ 
talitat,  diu 1  que  no  tots  els  qui  es  presenten  a  la  carrera  ob¬ 
tindran  el  premi,  que  no  tots  els  cristians  guanyaran  la  coro¬ 
na  de  la  glòria,  que  per  arribar-hi  no  s’ha  de  córrer  a  la  ven¬ 
tura,  ni  s’ha  de  tirar  sense  engaltar,  com  tants  dïlettanti  de 
l'espiritualísme  modern  compresos  pel  Sant  Pare  Pius  X  amb 
el  nom  de  modernistes;  sinó  que  s’ha  de  tenir  direcció  fixa 
i  seguir  a  Jesús,  l'atleta  diví  qui  vingué  al  món  per  a  posar-se 
al  davant  de  tots  els  homes  de  bona  voluntat,  i  dirigir  la 
lluita  que  cadascú  ha  de  sostenir  per  a  conquerir  el  premi 
de  la  vida  eterna. 

Per  a  arribar  a  aquest  senyoriu,  tot  cristià  ha  d’ésser  atle¬ 
ta,  i  per  a  sostenir  dignament  la  lluita  i  obtenir  victòria,  s'ha 
d’estar  en  terreny  ferm,  i  s'ha  de  tenir  base  segura,  i  <■  quina 
és  la  base  segura  de  la  vida  humana?  La  raó  és  inconstant, 
perquè  amb  sos  raciocinis,  encara  que  vinguin  de  principis 
segurs,  fàcilment  s’enganya;  els  nostres  sentiments  i  afectes, 
mòbils  de  la  voluntat,  són  variables;  sols  la  fe  és  ferma,  cons¬ 
tant  i  invencible,  perquè  és  una  derivació  de  Déu,  ser  etern 
i  immutable.  Per  això  sols  la  fe  té  màrtirs.  Tot  màrtir  i  fins 
tot  heroi  no  és  un  racionalista,  no  és  un  impressionista:  és  un 
home  de  creences,  és  un  home  qui  en  els  camins  de  la  vida 
es  guia  per  principis  superiors,  per  una  sublim  direcció  que 
li  ve  de  fora,  perquè  en  el  martiri,  en  l’heroisme  l'home  surt 
de  si,  es  desempara  a  si  mateix,  deixa  la  vida,  se’n  despulla 


1.  Filipesos,  IXI,  14. 


532 


.1.  TORRAS  I  BAGES 


per  a  revestir-se,  com  diu  Sant  Pau,  d'una  vida  superior  i 
divina...  Dins  de  si  l’home  no  hi  troba  elements  d’immorta¬ 
litat,  armes  per  a  vèncer  en  la  lluita  per  la  vida  immortal,  ar¬ 
mes  per  a  vèncer  la  mort,  per  a  fer  prevaler  la  vida  sobre 
la  mort.  L'únic  principi  immortalitzador  de  l’home  és  la  fe: 
per  això  sense  fe  és  impossible  salvar-se,  i,  segons  ens  ensenya 
l’Evangeli,  aquell  qui  no  cregui  es  condemnarà,  perquè  la 
victòria  que  venç  al  món,  enemic  de  l'ànima,  és  la  fe.  Per 
això  en  el  món,  camp  de  batalla  dels  enemics  de  Déu,  Jesús, 
campió  de  la  fe  divina,  és  el  blanc  contra  qui  es  dirigeixen 
les  calúmnies,  insults  i  persecucions  de  la  malícia  humana. 
Gambetta  ho  endevinà  perfectament:  «Jesús  és  l'únic  enemic 
verdader  dels  ateus.» 

Perquè  el  gran  certamen  en  pro  i  en  contra  de  Déu  que 
hi  ha  en  el  món,  el  sostenen  els  homes  fidels  al  Criador  i 
Sobirà  Senyor  de  totes  les  coses;  però  ells  són  sostinguts  pel 
mateix  Déu.  En  les  Sagrades  Escriptures,  de  des  el  principi 
al  fi  d'elles,  domina  sempre  el  pensament  de  que  rOmnipotent 
és  el  qui  sosté  la  lluita  contra  el  mal,  contra  la  iniquitat,  con¬ 
tra  les  tenebres  que  volen  ofegar  la  Llum;  baix  son  imperi  i 
providència  es  desenrotlla  la  gran  lluita:  Ell  ve  a  ésser  el 
Mestre  de  camp;  l'avenç,  el  retrocés,  tot  és  regulat  per  la  mà 
Omnipotent,  i  la  victòria  sempre  a  Ell  li  pertany.  Jesús  Senyor 
nostre,  instruint  als  seus  atletes,  ja  ho  digué  clarament: 
«Quan  sereu  conduïts  davant  dels  poderosos  del  món  per  a 
donar  testimoni  de  Mi,  i  per  aquest  motiu  sofrireu  injúries  i 
turments,  no  deveu  témer,  perquè  no  sereu  vosaltres,  sinó  l'Es¬ 
perit  del  vostre  Pare  qui  parlarà  per  vosaltres.»1 

I  aquesta,  estimats  cristians,  és  una  de  les  contemplacions 
més  admirables  de  la  manifestació  de  Déu  al  món.  Déu  es 
manifesta  al  món  de  diverses  maneres.  Es  manifesta  en  la 
magnificència  del  cel  estrellat,  en  la  immensitat  del  mar,  en 
la  grandiosa  arquitectura  de  les  muntanyes;  però  d’una  ma- 


1.  Mateu,  X,  18  i  segs. 


l'atletisme  cristià 


533 


nera  més  sublim  es  manifesta  en  la  gran  lluita  que  de  des 
el  principi  dels  segles  els  homes  fidels  sostenen  contra  la 
impietat  i  el  vici,  la  lluita  entre  els  fills  de  les  tenebres  i  els 
fills  de  la  Llum;  perquè  la  llum  als  nostres  ulls  carnals  els 
ve  del  sol  que  resplendeix  en  l'horitzó,  però  els  ulls  de  l’àni¬ 
ma  reben  la  llum,  que  il·lumina  el  nostre  esperit,  de  Jesús,  qui 
digué:  «Jo  só  la  llum  del  món.»  I  per  Ell  la  flaca  i  ignorant 
criatura  humana  queda  revestida  de  llum  i  venç  les  tenebres 
de  la  ignorància,  de  l'error  i  de  la  malícia  de  les  passions.  La 
llum  que  despedeixen  els  sants  és  la  llum  de  Déu  comuni¬ 
cada  pel  mediador  Jesús;  per  això  digué  el  Psalmista:  «Déu 
és  admirable  en  els  seus  sants.» 

D’aquí  ve  que  lo  primer  que  ha  de  fer  l'atleta  cristià,  el 
qui  lluita  per  la  vida  eterna,  és  la  meditació  i  contemplació 
de  Jesús  Senyor  nostre,  qui  és  el  diví  capità  qui  va  al  davant 
en  la  gran  batalla  per  la  conquesta  de  la  vida.  Tot  cristià  ha 
d'ésser  un  altre  Crist;  Ell  dóna  el  compàs  de  la  vida  amb  què 
es  produeix  l'harmonia  universal;  i  els  seus  deixebles,  amb 
la  vista  fixa  en  Jesús,  hem  d’acomodar-nos  a  aquest  ritme 
de  vida,  ens  hem  de  sotmetre  a  les  seves  ordres  si  volem  eixir 
victoriosos  en  la  lluita  per  l'existència  eterna.  Sols  adherits 
a  Déu,  mitjançant  Jesucrist,  entrarem  triomfants  per  les  por¬ 
tes  de  la  Glòria.  Per  això  diem  que  Ell  és  l’únic  Salvador, 
perquè  és  l'únic  conqueridor  del  regne.  Son  Evangeli  és  l'e¬ 
vangeli  del  regne  que  volgué  fos  predicat  per  tot  el  món.  De 
consegüent,  l’Evangeli  és  el  codi  de  les  maniobres  que  regeixen 
en  la  lluita  per  l’existència  eterna;  per  això  la  Iglésia  no  hi  ha 
dia  de  l’any  en  què  no  llegeixi  i  mediti  l’Evangeli. 

En  definitiva,  en  la  humil  i  fonda  meditació  de  l’Evangeli 
trobarem  la  clau  per  a  resoldre  totes  les  dificultats  de  la 
nostra  consciència,  de  la  nostra  vida  i  fins  de  la  societat 
humana;  però  ara  en  aquest  sant  temps  de  Quaresma  és  ne¬ 
cessari  que  ens  fixem  principalment  en  nosaltres  mateixos  í 
aprenguem  la  disciplina  de  combat  que  ens  ensenya  l’Evan¬ 
geli  de  Jesús,  per  a  sortir  vencedors  de  les  lluites  de  la  vida. 


J.  TORRAS  I  BAGES 

VIII 

Origen  d’aquesta  força 

Tot  desesperat  és  un  vençut,  li  ha  faltat  força,  s'ha  rendit, 
no  ha  pogut  resistir  i  s'ha  donat,  ha  caigut  als  peus  de  l'ene- 
mic,  perquè  no  ha  tingut  prou  cor.  Així  són  els  suïcides  í  els 
anarquistes,  són  baixes  en  l'exèrcit  dels  qui  lluiten  per  la 
vida.  La  victòria  cristiana  tota  prové  de  la  fortalesa  de  cor 
que  l'home  té;  qui  té  l'amplitud  i  força  de  cor  que  comunica 
la  gràcia  cristiana,  qui  posseeix  l'esperit  de  Déu,  domina  to¬ 
tes  les  situacions,  fins  les  més  adverses  i  oposades.  Domina  la 
riquesa  i  la  pobresa,  domina  la  salut  i  la  malaltia,  domina  les 
humiliacions  i  la  glòria,  tot  li  és  inferior,  i  ell  sempre  és  el 
senyor  de  tot,  i  tot  ho  mana  i  governa  dirigint-ho  a  un  fi 
sobrenatural  i  diví,  al  fi  verdader  al  qual  es  dirigeixen  to¬ 
tes  les  coses  de  la  creació,  produint  la  sublim  unitat,  el  su¬ 
blim  concert  de  tots  els  sers  en  Tharmònic  ritme  increat, 
Déu,  qui  és  principi,  llei,  vida,  fi  i  corona  dels  vencedors. 

La  unitat  de  la  vida  de  la  gràcia,  movent-se  totes  les  cria¬ 
tures  racionals  i  lliures,  dòcils  a  la  llei  que  han  rebut  de  son 
Criador,  a  l’influx  de  Déu,  l’Evangeli  l'expressa  d'una  manera 
gràfica  amb  el  símil  de  l’arbre,  que  Jesús  Senyor  nostre  usava 
a  fi  de  fer  comprendre  aquesta  veritat  sobrenatural  al  poble 
qui  el  seguia,  per  a  oir  les  seves  salvadores  ensenyances:1 
«Jo  sóc  el  cep  i  vosaltres  les  sarments.  Qui  està  unit  a  Mi 
i  Jo  a  ell  aquest  dóna  molt  fruit,  però  separats  de  Mi  res 
podeu  fer.»  Per  això  Sant  Pau  deia  que,  confortat  per  Jesús, 
era  omnipotent.  Participava  de  l'omnipotència  divina;  per 
això  fou  tan  admirable  atleta  i  vencé  en  totes  les  lluites.  Per 
això  deia  Jesús  als  seus  deixebles:2  «Jo  us  asseguro  que  qui 
creu  en  Mi  farà  les  obres  que  Jo  faig,  i  encara  les  farà  majors, 


1.  Joan,  XV,  5. 

2.  Joan,  XIV,  12. 


L’ATMíTISME  cristià 


535 


perquè  Jo  me’n  vaig  al  Pare.»  I,  en  efecte,  els  apòstols  conver¬ 
tiren  al  món,  que  és  un  miracle  major  que  ressuscitar  morts; 
i  tomat  Ell  al  Pare,  la  Iglésia  sosté  en  la  terra  la  fe  divina  i 
venç  fins  quan  és  perseguida,  guarda  fidelitat  a  son  diví  Fun¬ 
dador,  sosté  amb  dignitat  la  lluita  i  la  seva  fidelitat  resulta 
triomfant  de  totes  les  heretgies  i  tiranies  que  amb  violència 
volen  fer-la  separar  de  Jesús,  el  seu  espòs,  l'Espòs  de  Sang, 
perquè  amb  la  sang  consagrà  la  seva  perpètua  unió  amb  el 
llinatge  humà. 

I  la  Iglésia  correspon  al  seu  amor,  i  composta  d'homes 
fràgils,  sortits  del  fang  de  la  terra,  li  guarda  fidelitat,  i  per 
Ell  dóna  generosament  la  sang  i  suporta  tota  mena  de  perse¬ 
cucions,  i  no  la  separaran  del  seu  amor,  com  diu  Sant  Pau, 
ni  la  tribulació,  ni  l’angúnia,  ni  la  fam,  ni  el  perill,  ni  la 
persecució,  ni  les  espases,  sinó  que  en  totes  aquestes  coses 
triomfa  per  la  virtut  d’Aquell  qui  ens  estima,  essent  cert  que 
ni  la  mort  ni  la  vida,  ni  els  Àngels,  ni  els  Principats,  ni  les 
Virtuts,  ni  lo  present,  ni  lo  venidor,  ni  la  violència,  ni  la  gran¬ 
desa,  ni  el  menyspreu,  ni  cap  altra  criatura  podrà  separar-la 
de  l'amor  de  Déu,  que  es  funda  en  Jesucrist  Senyor  nostre.1 

i  Quin  misteri  més  gran  aquest  que  en  nostres  dies  es  mos¬ 
tra  tan  de  bulto,  de  la  perfídia  del  món  en  voler  separar  al 
llinatge  humà  de  l'amor  de  Déu! 

Però  tota  persecució  glorifica  la  unió  de  Déu  amb  els 
homes;  les  èpoques  de  persecució  són  les  més  glorioses  de  la 
Iglésia,  són  les  que  posen  més  en  evidència  que  és  sobrenatu¬ 
ral  aquesta  unió  del  llinatge  humà  amb  Déu  per  medi  de 
Jesucrist,  que  en  diem  el  Catolicisme;  són  les  que  produei¬ 
xen  ànimes  heroiques,  les  victòries  més  insignes  que  mereixen 
les  corones  més  excelses,  perquè  totes  les  lluites  humanes 
són  com  derivacions,  com  una  ombra  o  figura  de  la  lluita 
suprema  per  l'amor  de  Déu,  que  és  el  cim  de  l’escala  de  la 
perfecció;  que  és  com  el  desenllaç  o  epíleg  del  drama  de  la  nos¬ 
tra  vida.  Sense  l'amor  de  Déu  la  nostra  vida  i  la  nostra  mort 


1.  Romans,  VII,  35  i  segs. 


536 


J.  TORRAS  I  BAGES 


perden  Iota  la  solemnitat,  són  un  incident  insignificant,  un 
objecte  de  la  naturalesa  com  un  arbre  o  un  animal,  sovint, 
en  una  estètica  materialista,  encara  inferiors  a  aquests  objec¬ 
tes;  per  això  certs  esperits  rendits  a  la  supèrbia  atribueixen  a 
l’orgull  de  l’home  l'origen  de  la  religió,  perquè  aixeca  les  nos¬ 
tres  ànimes  abatudes  fins  a  unir-les  amb  Déu  omnipotent  i 
etern,  i,  no  obstant,  l’Evangeli  ens  ensenya  que  aquesta  su¬ 
blim  unió  sols  per  medi  de  la  humilitat  podem  alcançar-la,  per¬ 
què  la  humilitat  deslliura. 


IX 

L’arma  de  l'atleta  és  l'amor 

El  mot  d'ordre  en  la  lluita  humana,  en  els  combats  de  la 
vida,  tant  de  la  nostra  vida  interna  com  externa,  lo  mateix 
en  el  certamen  de  les  pròpies  passions,  que  es  debat  en  el 
regne  de  Déu  del  nostre  interior,  com  en  el  regne  extern  de  les 
contradiccions  del  pròxim,  és  sempre  l’amor.  L'amor  és  el 
principi,  el  medi  i  el  fi  de  la  nostra  existència,  perquè  la  glòria 
eterna  no  és  altra  cosa  que  l’amor  triomfal.  La  gràcia  cristia¬ 
na,  l'ordre  de  la  gràcia,  la  llei  de  gràcia  que  promulgà  Jesu- 
crist,  la  promulgà  el  diví  Redemptor  al  morir,  i  tothom  sap 
que  Jesús  morí  d'amor.  No  morí  de  cap  altre  mal.  Per  això 
dir  llei  de  gràcia,  llei  d’amor  o  llei  cristiana  és  lo  mateix,  i 
la  disposició  de  la  nostra  vida  és  realment  cristiana  quan  la 
disposa  l’amor,  i  el  mèrit  pel  qual  sospira  el  verdader  cristià, 
la  vida  de  perfecció,  tal  qual  l’expliquen  els  ascètics  i  místics, 
consisteix  en  que  totes  les  nostres  intencions,  operacions  i 
accions  sien  regides  per  l’amor.  Si  en  la  nostra  vida  triomfa 
l'amor  som  sants,  si  triomfa  l'egoisme  som  pecadors. 

Per  això  el  primer  precepte  que  Jesús  dóna  als  seus  dei¬ 
xebles  és  l’abnegació.1  «Si  algú  em  vol  seguir,  que  es  negui 


1.  Mateu,  XVI,  24. 


l'atletisme  cristià 


537 


a  si  mateix.»  La  negació  de  si  mateix,  la  destrucció  de  l'egois¬ 
me  és  el  pròleg  de  l’amor,  és  la  primera  de  les  conquestes  de 
l’amor;  amor  i  egoisme  són  dos  termes  antitètics.  Amor  sig¬ 
nifica  expansió,  desestancament  d'afectes,  sortir  de  si  per  a 
viure  en  un  altre,  i  l'egoisme  importa  acumulació,  ambició  i 
apropiació  dels  altres.  Així  com  l'amor  viu  en  els  altres,  iden¬ 
tifica  la  seva  vida  amb  la  dels  altres,  l’egoisme  pretén  que  els 
altres  visquin  en  ell,  és  tirànic,  i  si  permet  que  els  altres  vis¬ 
quin,  vol  que  sia  per  gràcia  seva.  Sant  Pau1  deia  que  ja  no 
vivia  en  si  mateix,  sinó  en  Crist;  que  plorava  amb  els  qui 
ploraven,  que  s'alegrava  amb  els  alegres,  que  era  savi  entre 
els  savis,  ignorant  entre  els  ignorants,  i  que  amb  tots  s  identi¬ 
ficava.  Aquest  esperit  subtil,  aquest  despullament  de  si  mateix 
és  la  introducció  a  la  lluita  humana  i  una  condició  neces¬ 
sària  per  a  reeixir  en  ella.  Sant  Gregori 2 3  descriu  la  lluita  hu¬ 
mana,  i  amb  molta  profunditat  diu  que  en  la  lluita  dels 
esperits  convé  anar-hi  molt  desembarassat,  nu,  sense  res  que 
impedeixi  el  moviment,  lliure  de  passions,  a  fi  que  1  enemic 
no  pugui  agafar-s'hi  per  a  tirar  a  terra  a  l'atleta;  per  aixo 
Jesús  Senyor  nostre,  al  dar  als  seus  deixebles  l'ordre  de  con¬ 
querir  a  tot  el  llinatge  humà,  lo  primer  que  els  mana  3  és  que 
no  se’n  duguin  res,  ni  diner,  ni  altre  vestit  i  calçat  que  el 
que  porten,  ni  alforges,  ni  bastó  per  defensar-se,  perquè  qui 
treballa  ja  mereix  que  el  mantinguin.  Vol  solament  que  els 
seus  deixebles  se’n  vagin  a  la  conquesta  ben  proveïts  d  amor. 

L'amor  és  l'arma  de  l’atleta  cristià;  sense  ella  és  impossible 
la  victòria,  tant  en  la  lluita  interna  de  les  pròpies  passions, 
com  en  la  lluita  externa  contra  l'heretgia  i  el  vici.  L’egoisme, 
la  seducció  de  les  passions,  sols  el  venç,  l'amor,  perquè  de  les 
passions  no  ens  en  podem  desfer,  sinó  que  les  havem  de  di¬ 
rigir,  aplicar  la  seva  força  a  l’objecte  propi,  al  fi  de  lhome, 
que  és  Déu;  aleshores  la  concupiscència  humana  es  purifica, 


1.  Gàlates,  II,  20. 

2.  In  Brev.  Rom. 

3.  Mateu,  X,  10. 


538 


J.  TORRAS  I  BAGES 


com  l'or  en  el  gresol;  el  pur  amor  al  Ser  perfectíssim,  a  la 
Vida  infinita  alça  la  nostra  vida  a  una  esfera  superior,  i  no 
solament  l’esperit,  sinó  fins  la  carn  de  l'home,  com  canta  ad¬ 
mirablement  el  Psalmista,1  troben  en  Déu  la  cabal  satisfacció 
de  totes  les  seves  exigències.  La  set  humana  únicament  s'a¬ 
placa  aplicant  la  boca  a  la  Font  de  Vida.  L’home  solament 
pot  satisfer  el  seu  amor  quan,  passant  per  sobre  totes  les 
coses,  el  dedica  a  Déu. 

Sant  Tomàs 2  explica  amb  gran  claredat  la  victòria  de 
l'amor.  Aquell  obté  victòria,  ve  a  dir,  qui  domina  i  es  fa  seu 
a  son  contrari.  L’amor  té  el  privilegi  de  que  als  vençuts  se'ls 
fa  seus  de  cor,  i  se  li  queden  tan  adherits  com  si  fossin  prò¬ 
pia  substància.  Sant  Pau,  Santa  Magdalena,  Sant  Agustí  i  al¬ 
tres  molts  sants  comproven  aquesta  veritat.  L'atleta  cristià 
no  vol  la  destrucció  de  l’enemic,  sinó  la  seva  edificació;  no 
combat  per  a  destruir,  sinó  per  a  edificar.  La  naturalesa  no 
ens  l’ha  dada  Déu  perquè  la  deixéssim  atrofiar,  sinó  per  a 
aplicar-la  a  son  objecte  més  alt  i  noble,  quedant  així  ella  ma¬ 
teixa  ennoblida.  La  gràcia  no  altera  la  integritat  de  la  natura¬ 
lesa  humana,  ans  bé  la  perfecciona  i  completa.  Els  nostres 
pròxims  qui  van  desencaminats,  qui  blasfemen  de  Déu  i  de 
son  Crist,  qui  són  esclaus  de  passions,  no  vol  el  Pare  celestial 
que  es  perdin,  puix  ama  al  pecador  i  vol  que  es  converteixi 
de  son  pecat  i  visqui.1  Per  això  diu  Sant  Pau2  que  havem 
de  vèncer  ai  mal  amb  el  bé.  El  fer  bé  és  propi  de  l’amor,  i 
l'amor  fent  bé  venç  a  l'enemic.  El  mal  és  una  flaquesa  i  el 
bé  és  una  fortalesa,  així  diuen  les  Sagrades  Lletres3  que  l'a¬ 
mor  és  més  fort  que  la  mort.  La  mort  tot  ho  destrueix,  però 
l'amor  és  immortal  i  indestructible,  l’amor  és  etern,  perquè 
Déu  és  amor,4  i  per  això  en  la  lluita  entre  el  mal  i  el  bé,  la 

1.  LXII,  2. 

2.  Exp.  Ep.  ad  Rom. 

1.  Ezequiel,  XXXIII,  11. 

2.  Romans,  XII,  21. 

3.  Càntics,  VIII,  6. 

4.  I  Joan,  IV,  16. 


l’atletisme  cristià 


539 


victòria  definitiva,  la  situació  permanent  de  les  coses  serà 
una  situació  d'amor  que  s’exercitarà  en  misericòrdia  envers 
aquells  qui  s’hauran  adherit  a  Déu  per  medi  de  l'amor,  i  en 
justícia  envers  els  flacs  i  superbs  qui  han  rebutjat  la  mà  mi¬ 
sericordiosa  de  la  gràcia. 

No  hi  ha  la  diferència  que  sembla  a  primera  vista  entre 
les  dues  condicions  de  l’home,  l'home  individual  i  l'home 
social.  Qui  és  cristià  ho  és  sempre  mentre  ho  és;  a  casa  seva, 
a  la  fàbrica,  a  l'acadèmia,  al  parlament,  al  municipi,  al  cafè, 
al  teatre,  en  els  negocis.  Sempre  despedeix  la  bona  olor  de 
Crist.1  El  Cristianisme  és  eminentment  pràctic;  no  és  un  sis¬ 
tema  d'especulació  intel·lectual,  interior,  un  esperit  reclòs 
dins  de  la  consciència  indiviual,  com  una  essència  ficada  dins 
d’una  ampolla;  el  Cristianisme  és  vida,  i  l'evangelista  Sant 
Joan  d'una  manera  admirable  declara  que  el  Verb  és  vida,  i  la 
Iglésia  a  la  missa  cada  dia  ens  ho  fa  repetir  que  el  Verb  és 
vida.  I  el  Verb  es  féu  carn  per  a  informar  tota  la  vida  huma¬ 
na,  i  el  Cristianisme  no  és  altra  cosa  que  el  Verb  de  Déu 
il·luminant,  regint  i  assistint  al  llinatge  humà.  Per  això  els  qui 
prediquen  que  l’escola,  la  família  i  l'Estat  s'han  de  regir  in¬ 
dependentment  del  Verb  de  Déu  estan  fora  del  Cristianisme. 
En  va  el  Fill  de  Déu  hauria  vingut  al  món,  si  els  homes  no 
n’havien  de  fer  cas  en  la  seva  vida.  Ell  digué:  «Jo  sóc  la 
vida»,2  i  la  vida  és  l'home  en  totes  ses  relacions,  circumstàn¬ 
cies  i  condicions;  i  Ciceró  ja  havia  dit:  Omnia  religiotie  mo- 
ventur.  L’home  no  pot  prescindir  de  la  religió,  com  no  pot 
prescindir  de  la  consciència  en  cap  de  les  seves  accions. 

Certament  que  la  religió  radica  en  l'esperit  i  en  la  cons¬ 
ciència  de  cadascú,  i  per  això  l’atletisme,  tant  en  la  vida  inte¬ 
rior  com  en  l'exterior  del  cristià,  tant  en  la  vida  individual 
com  en  la  social,  depèn  de  que  l’home  sia  un  cristià  verdader 
i  sòlid,  i,  de  consegüent,  el  remei  més  segur  pels  mals  que 


1.  II  Corintis,  II,  15. 

2.  Joan,  XIV,  6. 


540 


J.  TORRAS  í  BAGES 


pateix  avui  dia  la  societat  humana  és  fer  bons  cristians.  Un 
bon  cristià  és  un  atleta  lo  mateix  en  la  lluita  interna  contra 
les  pròpies  passions  que  en  el  combat  extern  amb  els  ene¬ 
mics  de  Déu. 

Qui  creu  i  ama  vencerà,  perquè  la  fe  i  l'amor  són  una 
arma  irresistible.  Així  ens  ho  ensenyen  les  Sagrades  Escrip¬ 
tures,  així  ens  ho  diu  la  tradició  catòlica  i  ho  demostra  la 
història  de  la  Iglésia.  Un  antic  Doctor 1  explica  magníficament 
la  lluita  del  primer  atleta  cristià  després  de  Nostre  Senyor 
Jesús.  Vencé  Sant  Esteve  en  totes  direccions,  vencé  als  jueus 
qui  l'apedregaven,  vencé  a  Saül  qui  els  ajudava,  i  els  vencé 
a  tots  perquè,  com  Jesús,  per  tots  pregava,  i  armat  de  la 
caritat  obtenia  la  victòria  i  la  corona.  La  caritat  o  amor  és 
l’arma  irresistible,  perquè  és  una  arma  divina:  del  cel  la  portà 
el  Fill  de  Déu,  i  solament  amb  ella  pot  obtenir-se  la  victòria 
eterna.  Per  exemple  dels  cristians,  per  a  donar-nos  una  regla 
de  conducta  en  la  nostra  vida,  la  Iglésia,  l'endemà  de  la  so¬ 
lemnitat  del  Naixement  del  Fill  de  Déu  en  carn  mortal,  ens 
proposa  el  primer  lluitador  cristià,  el  gran  atleta  Sant  Esteve, 
qui  venç  en  el  certamen  sense  altres  armes  que  les  armes 
de  l’amor. 

Seria  una  il·lusió  nostra  el  creure’ns  que  aquesta  tàctica 
de  l'amor,  que  ens  ensenyen  Jesús  i  els  seus  més  fidels  deixe¬ 
bles  per  a  obtenir  victòria  en  la  lluita  de  la  vida,  sia  una 
tàctica  antiquada,  pròpia  solament  dels  primers  segles  del 
Cristianisme,  i  que  l’avenç  del  temps  hagi  arraconat  per  insu¬ 
ficient.  És  l'eterna  tàctica,  perquè  és  la  tàctica  divina.  És  la 
tàctica  de  Déu,  qui  per  medi  de  l’amor  ha  volgut  atraure's  a 
les  seves  criatures.  En  l'ordre  de  la  gràcia,  en  l'ordre  sobre¬ 
natural  dels  homes  tot  s'explica  per  l'amor.  L’amor  és  la  raó 
d’ésser  de  totes  les  coses.  Fins  la  creació  de  l'infern  s'ex¬ 
plica  per  l’amor,  i  Déu  l'ha  establert  per  l'amor  que  té  a  les 
seves  criatures  racionals  i  lliures,  puix  sense  l'infern  serien 
molts  menys  els  homes  qui  caminarien  per  la  recta  via  que 


1.  Fulgencius  in  Brev.  Rom. 


l 'atletisme  crtstiA  541 

porta  a  la  felicitat  divina.  Tots  els  reactius  i  revulsius,  tota 
la  mortificació  i  penitència  de  l'ascètica  cristiana  no  tenen 
altre  objecte  que  obtenir  la  sanitat  espiritual,  requilibri  de  les 
passions,  la  perfecció  de  la  vida;  i  la  vida  humana  per  a  ésser 
perfecta  ha  d’ésser  regida  per  l’amor.  Per  això  la  lluita  de 
la  vida  cristiana  és  lluita  d'amor,  i  la  nostra  gran  dificultat 
és  desfer-nos  de  l'egoisme  i  obtenir  que  la  nostra  vida  sia 
regida  per  l'amor.  L’amor  cristià  és  d'origen  diví,  ens  ve  de 
Déu,  però  posat  en  nosaltres,  homes  de  terra,  fàcilment  es 
perverteix  i  es  torna  concupiscència  o  ira.  Quan  el  conservem 
pur  com  Déu  l'envia,  quan  preval  contra  tota  impugnació, 
contra  la  supèrbia,  l'enveja,  la  luxúria,  l'avarícia,  etc.,  quan 
manté  el  predomini,  la  sobirania  en  el  regne  intern  de  la 
nostra  consciència,  aleshores  tenim  una  certa  omnipotència, 
i  no  hi  ha  tirania  ni  seducció  que  pugui  res  contra  nosaltres. 
Tenim  una  certa  divinitat;  i  els  atletes  cristians  qui  la  Iglésia 
ens  proposa,  començant  per  Sant  Esteve,  el  primer  màrtir, 
totes  les  seves  victòries  i  corones  les  han  obtingudes  lluitant 
amb  aquesta  arma:  l’amor. 

L’amor  diví  revesteix  a  l'home  d'una  mena  de  porpra,  d’un 
mantell  reial:  li  dóna  una  dignitat  sobirana;  i  les  persecu¬ 
cions,  els  turments,  les  calúmnies,  les  injúries  li  augmenten 
encara  la  glòria,  fent-lo  vencedor,  per  tota  l'eternitat,  de  la 
malícia  mundana.  (-Per  ventura  el  Verb  de  Déu  als  ulls  de  la 
humana  criatura  no  és  més  amable  i  adorable  befat,  escopit, 
coronat  d’espines  i  crucificat  en  el  Calvari,  ensenyant  la  llei 
d'amor,  que  en  el  cim  del  Sinaí,  encesa  i  fumosa  la  muntanya, 
escrivint  entre  trons  i  llamps  en  taules  de  pedra  els  precep¬ 
tes  de  la  llei  natural  que  s'acabaven  d’esborrar  del  cor  dels 
homes? 


X 

Nostre  campament 

Per  això  us  exhortem,  caríssims,  ara  en  l’oportunitat  de  la 
santa  Quaresma,  al  certamen  de  l'amor,  que  és  la  vida  cris- 


542 


J.  TORRAS  I  BAGES 


tiana,  puix  cn  la  Quaresma  principalment  els  cristians  con¬ 
templen  les  lluites  del  diví  atleta.  Nostre  Senyor  Jesucrist, 
vencedor  de  totes  les  passions,  del  món,  del  dimoni  i  de  la 
carn  en  les  temptacions  del  desert,  i  vencedor  de  la  malícia 
humana  i  de  la  corrupció  del  segle  en  els  dies  de  la  seva 
dolorosíssima  Passió  i  en  la  mort  afrontosa  de  la  creu.  La 
Quaresma  és  un  temps  de  santificació.  Les  ànimes  virtuoses 
durant  ella  s'esforcen  i  treballen  en  acostar-se  al  diví  exem¬ 
plar,  nostre  dolcíssim  Jesús,  mortificant  l'egoisme  per  a  eixam¬ 
plar  el  seu  cor  i  caminar  més  lleugerament  pel  camí  dels 
manaments  divins. 

No  hi  ha  pas  ningú  més  al  món,  ni  pot  ésser-hi,  que 
Jesús,  qui  hagi  destruït  l’egoisme  i  exalçat  l’amor,  perquè 
en  cap  més  home  que  en  Ell  ha  reposat  corporalment  la  ple¬ 
nitud  de  la  divinitat.1  Ell  restituí  la  dignitat  al  nostre  llinat¬ 
ge,  i  il·luminà  les  tenebres  del  món  fent  resplendir  la  veritat  en 
les  relacions  dels  homes  entre  si,  i  dels  homes  amb  son  Déu 
i  Senyor.  La  crisi  suprema  de  l'amor  de  Jesús  és  la  seva  passió 
i  la  seva  mort  crucificat.  «^Què  més  podia  fer  de  lo  que  ha 
fet?»,  diu  el  Profeta.  Com  un  trepitjador  de  raïms  queda 
vermell  del  most,  així  Ell  quedà  vermell  de  la  seva  sang  en  el 
Calvari  al  trepitjar  i  aixafar  la  malícia  mundana,  triomfant 
el  seu  amor  de  totes  les  passions.  En  el  Calvari  quedà  pro¬ 
clamat  l'amor  rei  de  tots  els  afectes  humans,  i  el  gran  notari 
del  Calvari  qui  prengué  l’última  voluntat  de  Jesús,  l'evangelista 
Sant  Joan,  certifica  que  estimà  als  seus  fins  a  la  fi,2  i  al  ma¬ 
teix  temps  ensenya  que  l'amor,  la  caritat  és  Déu;3  per  això 
l’home  per  a  divinitzar-se  necessita  amar.  Per  l'amor  ens  ha¬ 
vem  de  fer  fills  de  Déu  i  hereus  de  la  glòria  eterna.  La  fe  ens 
posa  en  comunicació  amb  Déu,  i  la  caritat  o  amor  ens  hi  ad¬ 
hereix,  i  qui  s’adhereix  a  Déu  és  amb  Ell  un  mateix  esperit.4 


1.  Colossesos,  I,  19. 

2.  Joan,  XIII,  1. 

3.  I  Joan,  IV,  8. 

4.  I  Corintis,  VI,  17. 


l’atlfttsme  crtstiX 


543 


L'adhesió  a  Déu  és  una  obra  de  fe  i  d'amor;  qui  no  creu  no 
pot  estimar;  i  el  qui  creu  i  no  estima,  la  seva  fe  li  servirà 
per  major  condemnació,  com  els  dimonis,  perquè  la  fe  sense 
caritat  és  morta,  i  tot  lo  mort  es  corromp  i  corromp  a  més 
lo  que  toca. 

Adherim-nos,  doncs,  a  Déu,  caríssims,  amb  la  pietat  i  la 
penitència.  L'adhesió  a  Déu,  la  nostra  santificació,  no  és 
la  resolució  d'un  problema  científic,  no  és  una  forma  estètica 
del  nostre  esperit  que  s'adquireix  en  una  visió  artística;  la 
santificació  de  l'home  és  una  cosa  més  fonda  i  més  alta,  és 
una  cosa  incommensurable,  perquè  consisteix  en  una  partici¬ 
pació  de  vida  amb  el  Ser  infinit,  per  això  diu  el  Psalmista:1 
«L'adherir-me  a  Déu  és  per  a  mi  un  gran  bé;  i  el  bé  és  sem¬ 
pre  una  derivació  de  l'amor  i  una  participació  de  l'amor  in¬ 
finit.  I  la  conquesta  d’aquest  bé  no  està  reservada  als  savis, 
als  artistes,  als  distingits  de  la  vida  elegant,  als  grans  capita¬ 
listes  o  propietaris;  al  revés,  aquests  són  els  qui  n'estan  més 
lluny,  i  més  hauran  de  lluitar  per  a  obtenir-la.  Aquests  són  els 
qui  més  han  de  menester  l’atletisme,  l'exercici  de  la  força 
espiritual  per  a  arribar  a  la  victòria.  Ai  de  vosaltres,  rics,  qui 
teniu  en  aquest  món  vostre  consol!2  Són  rics  tots  els  qui  te¬ 
nen  preeminències  mundanes  de  qualsevol  manera  que  sien; 
i  tenir  aquestes  preeminències  per  a  fer-ne  participants  als 
altres,  despullant-se  de  tot  egoisme,  per  a  ésser  humil,  carita¬ 
tiu,  pacient  i  treballador,  quan  es  viu  en  els  cims  de  la  fortu¬ 
na  mundana,  s’ha  de  lluitar  valerosament,  s’ha  d’ésser  un 
atleta  espiritual,  es  necessita  la  unció  de  la  gràcia  divina,  que 
fa  a  l'home  incorruptible,  encara  que  visqui  en  la  corruptora 
atmosfera  de  les  riqueses,  de  la  comoditat,  dels  honors  i  de 
la  glòria.  Aquestes  coses,  diu  un  sant,  t’oprimiran  sobre  el 
cap,  t'elevaran  si  les  tens  sota  els  peus,  però  és  difícil  posar- 
los-hi,  perquè  són  pesants;  mes  la  gràcia  cristiana  converteix 


1.  LXXII,  28. 

2.  Lluc,  VI,  24. 


544 


J.  TORRAS  I  BAGES 


al  flac  fill  d’Adam  en  un  atleta  espiritual.  Després  d'oir  una 
predicació  semblant  a  aquesta  de  Jesús,  els  qui  escoltaven 
li  digueren:  «Doncs,  aleshores,  ^qui  es  podrà  salvar?»;  i  els 
respongué  el  Mestre  celestial:  «Lo  que  és  impossible  als  ho¬ 
mes,  és  possible  a  Déu.»1 

Però  Sant  Agustí  diu:  «Qui  et  crià  a  tu  sense  tu,  no  et 
salvarà  sense  tu.»  En  la  salvació  s’hi  requereix  el  nostre 
concurs,  d’altra  manera  la  glorificació  eterna  de  l’home  no 
seria,  com  diu  Sant  Pau,  corona  de  justícia.2  Sols  és  coronat 
el  qui  ha  guanyat  la  lluita,  l’atleta  qui  ha  vençut  amb  son 
esforç.  Jesús  és  el  cap  de  tot  el  llinatge,  i  de  la  salut  i  de  la 
malaltia  del  cap  en  participen  tots  els  membres;  si  no  fos 
així,  el  Verb  de  Déu  encarnat  ja  no  seria  el  cap  de  tot  el  nos¬ 
tre  llinatge.  Així  és  que  entre  nosaltres  i  Jesús  hi  ha  una 
comunicació  íntima;  participarem  de  la  seva  glòria  si  parti¬ 
cipem  de  les  seves  lluites.  Hem  de  lluitar  juntament  amb  Ell: 
per  això  diu  Sant  Pau 3  que  la  passió  de  Jesús  nosaltres  l'hem 
de  completar  en  nosaltres  mateixos.  Lluitarem  amb  Jesús, 
participarem  de  la  seva  passió  si  nosaltres  obeïm  al  seu  mot 
d’ordre  en  la  batalla  de  la  vida,  en  aquella  lluita  que  començà 
al  principi  del  món  i  durarà  fins  al  seu  últim  dia.  «-Qui  ens 
guiaria,  caríssims,  si  no  fos  Jesús,  en  la  batalla  de  la  vida? 
Tothom  confessa  que  la  vida  és  una  lluita,  des  de  Job  als  ac¬ 
tuals  racionalistes  i  positivistes;  tothom  afirma  que  en  tota 
lluita  hi  ha  d'haver  un  cap  qui  dirigeixi;  en  temps  de  guerra 
qui  se  separa  de  files,  qui  vol  anar  a  les  seves  s'exposa  a  caure 
en  mans  de  l’enemic,  i  en  les  lluites  espirituals  de  tanta  sub¬ 
tilesa,  les  il·lusions,  els  enganys,  les  seduccions  i  emboscades, 
són  encara  molt  més  temibles.  Satanàs  molt  sovint  es  trans¬ 
forma  en  àngel  de  llum. 


1.  Lluc,  XIX,  25  i  26. 

2.  II  Timoteu,  IV,  8. 

3.  Colossesos,  I,  24. 


L'ATLETISME  CRISTIÀ 


545 


No  convé,  doncs,  sortir  del  campament.  El  campament 
de  Déu  és  la  santa  Mare  Iglésia.  Castra  Dei  sunt  haec.1  Per 
això  tota  l’estratègia  dels  enemics  de  Déu  és  abatre  a  la  ïglé- 
sia  catòlica,  uns  d'una  manera  oberta,  altres  d'una  manera 
hipòcrita.  Tal  vegada  ni  ells  mateixos  saben  lo  que  es  fan, 
però  son  cabdill  invisible  qui  cerca  la  perdició  de  les  ànimes 
•coneix  molt  bé  l'estratègia  espiritual.  Heretgies,  cismes,  cor¬ 
rupció  de  costums,  ateisme,  són  els  seus  ardits  de  guerra 
•que  disfressa  amb  els  noms  pomposos  i  suggestius  de  des- 
lliuració  de  les  consciències,  de  supremacia  de  la  potestat  ci¬ 
vil,  d’amor  lliure,  de  progrés  científic.  Si  Sant  Pau  digué  que 
Satanàs  es  transformava  en  àngel  de  llum,  un  poeta  protes¬ 
tant  ha  escrit  que  es  disfressava  segons  la  moda  de  l'època, 
per  a  més  fàcilment  seduir  als  homes. 

Per  això  en  la  lluita  de  la  vida,  en  la  varietat  d’incidents 
-que  en  si  porta,  és  necessari  tenir  sempre  els  ulls  posats  en  la 
Iglésia  de  Déu,  columna  i  firmament  de  la  Veritat,2  per  a  ob¬ 
tenir  èxit  i  victòria.  La  victòria  del  món  és  de  la  fe;3  no  és  de 
la  ciència,  ni  de  la  política,  ni  de  la  indústria,  ni  del  comerç. 
Totes  aquestes  excel·lències  humanes  són  insuficients;  i  si  es 
fan  rebels  a  Déu,  elles  mateixes  es  fan  traïció:  a  la  curta  o 
a  la  llarga  es  desfan,  entren  en  descomposició,  perquè  els  falta 
la  influència  necessària  del  Sol  de  l’existència,  Déu  Senyor 
nostre,  fora  del  qual  no  hi  ha  vida. 


XI 

Lluita  entre  la  vida  i  la  mort 

Tota  lluita  en  últim  terme  és  entre  la  vida  i  la  mort.  Aques¬ 
ta  és  la  lluita  perenne  i  essencial.  La  mort  és  un  defalliment 


1.  Gènesi,  XXXII,  2. 

2.  I  Timoteu,  III,  15. 

3.  I  Joan,  V,  4. 


546 


J.  TORRAS  I  BAGES 


de  la  vida:  quan  la  vida  s’acaba  comença  la  mort.  En  el  món 
tot  defalleix  i,  de  consegüent,  tot  mor;  les  arts,  les  indústries, 
les  institucions  polítiques,  passen  les  unes  i  vénen  les  altres, 
les  unes  devoren  a  les  altres,  les  unes  enterren  a  les  altres, 
i  aquestes  seran  enterrades  per  les  que  vindran  després.  Per 
això  devem  dir-vos  com  el  Mestre  diví,  Jesús  Senyor  nostre: 
«Deixeu  que  els  morts  enterrin  els  seus  morts.»1  Sols  el  Verb 
de  vida  ha  pogut  dir:  «Seré  la  teva  mort,  oh  mort.»2  Jesús 
ens  assegura  la  immortalitat.  Sols  Ell  té  paraules  de  vida  eter¬ 
na,3  puix  és  el  Verb  de  vida. 

La  lluita  entre  la  mort  i  la  vida  no  és  altra  cosa  que  el 
ressò  d'un  gran  cataclisme,  del  cataclisme  del  pecat.  Pel  pecat 
la  mort  entrà  en  el  món,  i  en  ell  continua  la  mort  Facció 
destructora  del  pecat;  per  això  la  victòria  més  sublim,  la  tí¬ 
pica  i  definitiva  i  glorificadora,  és  la  victòria  sobre  el  pecat, 
origen  de  la  mort.  L’exèrcit  dels  triomfadors  que  veié  Sant 
Joan  en  son  Apocalipsis  és  l'exèrcit  dels  triomfadors  del  pecat 
qui  seguiren  al  diví  atleta  Jesús,  l’Anyell  sacrificat,  i  obtin¬ 
gueren  la  victòria  de  la  vida.  Perquè  la  vida  és  una  victòria 
sobre  el  pecat.  El  pecat  portat  a  l'última  conseqüència  pro¬ 
duiria  l'anihilació  de  la  vida,  perquè  és  un  atemptat  contra 
el  ser,  una  corrupció  o  corrosiu  del  ser;  per  això  del  pecat 
típic,  del  pecat  contra  el  Ser  infinit  a  qui  tota  criatura  deu 
homenatge,  de  l'ateisme  ha  eixit  la  secta  dels  nihilistes.  Lo 
contrari  del  Ser  és  el  no-ser,  qui  s’aparta  de  la  vida  esdevé 
mort,  de  manera  que  en  el  llenguatge  cristià  són  vius  els  qui 
participen  de  la  Vida  infinita,  i  són  morts  els  qui  se  separen 
d’ella;  i  com  el  Verb  de  Déu  és  la  Vida,  tot  enemic  del  Verb 
esdevé  un  contrari  de  la  Vida  qui  sol·licita  la  mort,  com  ho 
demostren  les  sectes  polítiques  nihilistes  i  les  filosòfiques  del 
pessimisme,  que  són  l'última  conseqüència  de  la  impietat  hu¬ 
mana. 


1.  Mateu,  VIII,  22. 

2.  Osees,  XIII,  14. 

3.  Joan,  VI,  69. 


i.’aïlf.tisme  cristià 


547 


Per  això  en  la  lluita  contra  la  mort  que  ens  envesteix  per 
tots  costats,  no  tenim  més  remei  que  juntar-nos  amb  el  Verb 
de  vida,  Jesús  nostre  dolç  Salvador.  «Qui  cregui  en  Mi,  deia 
Ell,  no  morirà  mai.»1  La  filosofia  no  és  prou  per  a  la  con¬ 
questa  de  la  vida;  per  això  els  filosops  qui  han  volgut  pres¬ 
cindir  del  Verb  no  han  sabut  amb  constància  sostenir  el 
regne  de  la  immortalitat.  La  seva  immortalitat  és  una  cons¬ 
trucció  idealista,  i  no  una  realitat  vivent,  com  el  nostre  cel  pel 
qual  tots  els  cristians  lluitem;  per  això  podem  dir  que  no 
existeix  una  vida  filosòfica,  sinó  certes  intermitències,  perquè 
és  un  estat  de  fantasia,  així  com  la  vida  cristiana  és  de  totes 
les  vint-i-quatre  hores  del  dia,  perquè  no  és  fantasia,  sinó 
vida  real  i  verdadera  que  deriva  sense  interrupció  del  mateix 
Verb  de  Déu.  Aquesta  és  l’única  vida  que  triomfa  de  la  mort. 

Tota  lluita  noble  és  hermosa  i  constitueix  un  espectacle 
interessant.  No  hi  ha  lluita  que  no  tingui  admiradors,  i  per  a 
veure  una  lluita,  i  de  vegades  sols  per  veure  un  simulacre 
de  lluita,  s'aplega  una  multitud  de  gent;  i  les  lluites  internes, 
les  que  l'home  sosté  en  son  interior,  les  lluites  de  consciència, 
la  lluita  entre  el  bé  i  el  mal  és  la  més  interessant  de  totes. 
Però  la  victòria,  finalitat  de  la  lluita,  és  naturalment  encara 
més  interessant  i  hermosa,  perquè  la  victòria  és  el  predomini 
de  la  gràcia,  és  la  victòria  de  Déu.  És  la  flaquesa  humana, 
que  ajudada  d'auxilis  sobrenaturals,  ha  fet  prevaler  a  Déu 
en  el  regne  interior  de  la  seva  consciència.  És  l'home  vencedor 
i  mereixedor  de  la  corona  de  la  immortalitat.  L’instint  humà 
ha  posat  la  glòria  de  l’home  en  la  immortalitat,  així  com  la 
mort  és  una  ignomínia  humana;  i  per  això  el  Verb  de  Déu, 
restaurador  del  nostre  llinatge,  vingué  al  món  per  a  vèncer 
la  mort  i  ajudar-nos  a  guanyar  la  immortalitat.  Totes  les  falòr- 
nies  de  la  falsa  filosofia  no  bastaran  mai  per  a  enganyar  a 
l’home  reflexiu,  i  fer-li  creure  en  la  glòria  de  la  seva  immor¬ 
talitat  fantàstica,  que  sols  pot  il·lusionar  a  esperits  infantils; 


1.  Joan,  XI,  26. 


548 


J.  TORRAS  I  BAGES 


i  en  cl  món  mai  hi  haurà  cap  altra  immortalitat  real  i  verda- 
dera  que  la  que  el  cristià  mereix  amb  la  victòria,  que,  ajudat 
de  Jesucrist,  obté  en  la  lluita  entre  el  bé  i  el  mal.  Totes  les 
altres  lluites  són  com  incidents  d’aquesta,  i  per  això  sols  és 
victòria  verdadera  Tobtinguda  en  ella,  i  sols  aquest  vencedor 
mereix  la  corona  de  la  immortalitat  gloriosa. 

La  nostra  curtedat  és  causa  de  que  moltes  vegades,  no 
sols  en  la  gran  lluita  de  la  vida,  sinó  en  tot  desplegament  de  la 
nostra  activitat,  l'home  s’enamori  del  detall,  i,  enlluernada 
la  seva  flaca  vista,  no  veu  altra  cosa  que  el  detall.  L'home 
de  comerç,  de  ciència,  de  literatura,  de  política  o  d'art,  moltes 
vegades  no  veu  més  que  el  seu  ram.  Neda  pel  seu  estany. 
Jesús  Senyor  nostre  vingué  a  ensenyar-nos  la  vida  universal, 
l'aspiració  infinita,  el  domini  total,  el  senyoriu  sobre  totes  les 
coses;  mes  per  això  és  necessari  que  estiguem  units  amb 
Ell,  a  qui  el  Pare  celestial  constituí  hereu  universal  de  totes 
les  coses,1  encara  que  solament  entrà  en  aquesta  herència 
després  que  se  n'hagué  fet  mereixedor  amb  una  lluita  de  suor 
i  de  sang.  Per  això  també  nosaltres  solament  entrarem  en 
l’herència  infinita  si  guanyem  la  batalla  de  la  vida.  Tota  victò¬ 
ria  de  detall  en  la  gran  lluita  humana  és  insuficient  i  no  mereix 
la  corona  de  l’eterna  vida.  Qui  treballa  solament  pel  detall  i  no 
sap  sortir  d’ell  és  un  esclau,  no  té  llibertat  d’esperit,  està 
pres  i  reclòs,  i  s’ha  d’emancipar  guanyant-se  la  llibertat.  La 
Veritat  ens  deslliura,  fa  caure  les  preocupacions  de  la  vida, 
dóna  a  cada  cosa  la  importància  que  té,  i  ens  mostra  com  hem 
de  dominar  totes  les  coses,  circumstàncies  i  situacions,  com 
hem  d’ésser  senyors  de  tot  el  món  i  rendir  aquesta  noble 
corona  de  sobirania  als  peus  del  qui  és  hereu  universal  de 
totes  les  coses,  Jesús,  Verb  de  Déu  fet  home,  per  a  posseir  la 
corona  de  la  vida  eterna. 

El  cristià  ha  d’ésser  un  triomfador  en  tota  l'extensió  de  la 
paraula.  En  el  procés  de  la  vida  ocorren  molts  incidents  amb 
diferent  fortuna  o  èxit,  i  és  un  misteri  la  manera  com  cada 


1.  Hebreus,  I,  2. 


i.'ui.irnsMn  crístiX 


549 


u  obté  la  victòria.  Hi  ha  vençuts  durant  tota  la  vida  qui 
vencen  a  l’hora  de  la  mort,  i  com  la  victòria  final  és  la  defi¬ 
nitiva,  com  aleshores  aflueixen  en  una  totes  les  lluites  hu¬ 
manes,  qui  obté  victòria  l’obté  total;  per  això  la  Iglésia  dedica 
tot  el  seu  cuidado  als  moridors,  sagraments,  oracions  i  mís¬ 
tics  consols;  proveeix  a  l'home  i  el  fortifica  espiritualment 
per  la  lluita  última  i  definitiva.  La  paraula  agonia  ja  tothom 
sap  que  significa  certamen  o  lluita,  i  per  això  aquella  hora 
és  la  de  l'últim  esforç  per  a  obtenir  victòria.  És  la  gran  crisi 
entre  dos  mons,  entre  el  món  de  les  passions,  de  la  malícia, 
del  pecat  i  de  la  misèria,  i  el  món  de  la  puresa,  de  la  per¬ 
fecció,  de  la  santedat  i  de  la  glòria;  són  dos  mons  que  lluiten 
en  l’ànima  d'un  home;  ;  desgraciat  d’aquell  qui  surt  vençut  per 
les  portes  de  la  mort!...  «Però  qui  hagi  vençut,  diu  l'Apocalip- 
si,1  no  serà  danyat  per  la  mort  segona.»  Per  això  també  es 
diu  que  una  mort  digna  honra  tota  una  vida. 

Sols  íntimament  units  amb  Jesús,  Lluitador  diví,  alcan- 
çarem  victòria  de  la  mort,  i  obtindrem  la  corona  de  la  vida 
que  Déu  té  promesa  a  aquells  qui  l’estimen;2  i  lluitant  amb 
les  armes  de  la  seva  caritat,  serem  introduïts  en  el  regne 
etern,  que  Ell  conquerí  amb  la  seva  dolorosa  passió  i  amb  la 
seva  mort  afrontosa,  amb  les  quals  guanyà  la  glòria  de  la  seva 
triomfal  Resurrecció  per  Ell  i  per  tots  els  qui  el  seguirien 
en  la  lluita  contra  la  mort  eterna.  Que  el  bon  Pastor  de 
les  nostres  ànimes,  Jesús  Senyor  nostre,  ens  concedeixi  a 
tots  els  auxilis  de  la  seva  gràcia  per  a  lluitar  al  seu  costat 
en  els  combats  de  la  fe  i  de  la  caritat,  com  li  demanem  per 
intercessió  de  la  gloriosa  i  sempre  humil  Verge  Maria,  a  l’en- 
viar-vos  la  Nostra  Benedicció  en  nom  del  Pare  t  i  del  Fill  t 
i  del  Sant  Esperit  f.  Amén. 

Vic,  dia  de  la  Conversió  de  Sant  Pau  de  l'any  1910. 


1.  II,  11. 

2.  Jaume,  I,  4. 


PA  D’ÀNGELS  * 


Sumari 

I.  L'Eucaristia,  centre  de  la  vida  cristiana. 

II.  La  humilitat  és  la  disposició  essencial  eucarística. 

III.  La  penitència  i  la  Comunió. 

IV.  La  immortalitat  de  l'home  i  la  unitat  del  llinatge. 

V.  La  interna  restauració  de  l’home. 

VI.  Eficàcia  per  a  nodrir  i  fer  àngels. 

VII.  La  Comunió  dels  nens. 

VIII.  El  Congrés  Eucarístic  de  Madrid. 

NÓS,  EL  DR.  D.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES, 
PER  LA  GRÀCIA  DE  DÉU  I  DE  LA  SANTA 
SEDE  APOSTÒLICA  BISBE  DE  VIC 

Al  Clero  i  fidels  de  la  nostra  Diòcesi,  salut  i  pau 
en  Nostre  Senyor  Jesucrist. 

Angelorum  esca  nutrivisti  populum  tuum. 
«Nodríreu  al  vostre  poble  amb  menjar  d’àngels.» 

(Saviesa,  XVI,  20.) 


*  Carta  pastoral  de  Quaresma  de  l'any  1911.  Tot  el  document  és  de¬ 
dicat  a  les  disposicions  de  l’Església  sobre  la  Comunió  freqüent  i  la 
Comunió  dels  infants,  i  l'autor  hi  fa  un  comentari  bellíssim  del  decret 
Quam  singulari,  en  ordre  a  l'admissió  de  la  infantesa  a  la  sagrada  taula. 


PA  D'iW'GELS 


551 


I 

L’Eucaristia,  centre  de  la  vida  cristiana 
Caríssims: 

En  aquests  temps  de  lluites  i  controvèrsies,  en  què  la 
Iglésia  de  Déu  en  el  món  es  troba  contínuament  combatuda, 
havent  de  defensar  la  seva  llibertat  i  el  seu  dret  de  viure;  el 
treball  continu  que  això  suposa  per  a  sostenir  en  la  societat 
els  drets  dels  fills  de  Déu  i  l'existència  de  la  Iglésia  jeràrquica 
o  orgànica  en  la  terra,  no  ha  de  fer  minvar  l’esperit  interior, 
que  es  nodreix  en  el  recolliment  de  l'ànima;  aquella  íntima 
vida  divina,  que  és  la  substància  de  la  Iglésia,  i  com  la  saba 
que  comunica  de  Déu  als  homes  la  santedat,  mitjançant 
l’Ungit  del  Senyor,  Jesús,  únic  Mediador  entre  Déu  i  els  homes. 

Per  això  havem  pensat  en  aquesta  Quaresma,  caríssims, 
deixant  per  un  moment  la  lluita,  recollint-nos  en  el  nostre 
interior,  contemplar  el  gran  misteri  de  la  santa  Iglésia,  el  Mis¬ 
teri  de  la  fe,  el  Santíssim  Sagrament  de  l’Altar,  d'on  li  ve  a 
aquella  tota  la  força  i  la  fecunditat  de  Mare  del  llinatge  humà; 
puix,  fortificada  amb  les  contemplacions  divines  la  nostra  vida 
espiritual,  no  solament  assegurem  la  salvació  eterna  de  les 
nostres  ànimes,  que  és  l'interès  primordial  de  cada  u,  sinó 
que  ens  fem  més  aptes  per  a  la  gran  lluita  externa  en  defensa 
de  nostra  Mare  la  Iglésia  catòlica,  puix,  com  ens  ensenya 
Sant  Pau,1  aquestes  lluites,  encara  que  són  sostingudes  per 
enemics  visibles,  en  la  realitat  del  fet  són  lluites  no  solament 
contra  homes  de  carn  i  sang,  sinó  contra  els  qui  regeixen  les 
tenebres  d'aquest  món,  contra  els  malignes  esperits;  són,  de 
consegüent,  guerres  d'esperit,  que  per  medis  espirituals  han 
d'ésser  sostingudes,  prenent,  com  ens  diu  l’Apòstol,  l'arma- 
dura  de  Déu  per  a  poder  resistir  en  els  dies  d'adversitat  i 
sostenir-se  dignament  en  qualsevol  circumstància. 


1.  Efesis,  VI,  11  i  segs. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


552 

Doncs  cl  medi  necessari  per  a  fortificar  la  nostra  vida  es¬ 
piritual,  i  obtenir  victòria  en  les  lluites  terribles  que  avui  han 
de  suportar  els  cristians,  és  la  sagrada  Comunió  del  Cos  i  de 
la  Sang  de  Jesús  Senyor  nostre;  que  per  això  cl  Sant  Pare 
qui  avui  regeix  la  Jglésia  de  Deu  a  la  terra,  cl  venerable 
Pius  X,  ha  predicat  a  tots  els  cristians  exhortant-los  a  la  Co¬ 
munió  diària  o  molt  freqüent,  i  ha  restaurat  l'antiga  disciplina 
de  fer  participants  del  Pa  de  vida  eterna  a  aquells  infants 
qui,  començant  a  tenir  ús  de  raó,  comprenen  ja  lo  que  és  eï 
Pa  celestial  i  són  capaços  de  prendre'l  amb  la  devoció  corres¬ 
ponent  a  la  seva  edat. 

Aquest  Sagrament  augustíssim  és  com  l'essència  del  culte 
de  Déu  en  la  Llei  de  gràcia,  i  la  substància  de  la  religió  cris¬ 
tiana,  i  el  llaç  que  junta  i  lliga  el  cel  amb  la  terra,  Déu  ï 
l'home,  i  el  complement  de  tota  la  religió.  Les  pràctiques 
mateixes  de  la  religió  natural,  i  els  ritus  de  la  llei  antiga,  no 
eren  altra  cosa  que  com  un  exordi  o  preliminar  del  sacrifici 
de  nostres  altars.  Els  sacrificis  d'Abel,  Abraham  i  Melquisedec 
i  els  que  ordenava  la  llei  de  Moisès  foren  figures  i  símbols  del; 
sacrifici  que  oferí  Jesucrist  en  la  creu,  i  que  místicament  dei¬ 
xà  a  perpetuïtat  a  la  seva  Iglésia  reproduint-lo  en  el  venerable 
Sagrament  de  l'Eucaristia,  on  el  mateix  Jesús,  per  medi  de 
son  ministre,  ofereix  substancialment  el  seu  Cos  i  la  seva 
Sang  a  l'Etern  Pare,  com  Summe  Sacerdot  del  llinatge  humà. 
Aquest  és  el  sacrifici  etern,  d'efectes  perdurables,  que  extin¬ 
geix  el  pecat,  que  fa  davallar  la  gràcia,  que  perfecciona  la  na¬ 
turalesa,  que  satisfà  la  justícia  de  Déu  fent-lo  amic  de  l'home, 
i  obre  les  portes  de  la  glòria.  És  el  consol  de  la  vida  i  la 
fortalesa  i  delícia  dels  cristians,  i,  com  diu  la  Iglésia,  és  un 
pa  que  té  tots  els  gustos.  Per  això  satisfà  a  tota  classe  i  con¬ 
dició  de  persones. 

Tot  el  culte  catòlic,  tots  els  sagraments,  tot  l’esforç  de 
perfecció  de  la  vida  cristiana,  les  mortificacions  dels  penitents, 
les  suavíssimes  aspiracions  de  les  ànimes  justes,  el  combat  de 
l'home  amb  ses  pròpies  passions,  tota  l'activitat  espiritual,  en 
una  paraula,  té  per  objecte  arribar  a  la  sagrada  Comunió.  Per- 


553 


PA  d’Akcf.ls 

què  la  universal  religió  cristiana,  totes  les  seves  doctrines, 
ritus  i  pràctiques,  l’únic  motiu  de  la  vinguda  al  món  del  Verb 
etern,  és  lligar  amb  llaç  d'amor  als  homes  amb  son  Déu  i 
Senyor:  una  comunicació  intrínseca  que  Jesús  concretà  i  de¬ 
terminà  amb  signes  externs  i  materials,  a  l'instituir  la  co¬ 
munió  substancial  del  seu  Cos  i  Sang  sacratíssims,  baix  les 
espècies  del  pa  i  del  vi.  Ningú  es  pot  donar  a  si  mateix  la 
vida;  la  vida  és  un  do.  Se'ns  dóna  i  se’ns  pren  sense  consultar 
la  nostra  voluntat.  Estem  en  mans  d’Un  altre.  Ni  solament 
tenim  medis  per  nosaltres  mateixos  de  mantenir-nos  la  vida, 
per  a  obtenir-los  els  hem  de  cercar  fora  de  nosaltres  matei¬ 
xos;  no  és  prou  la  nostra  voluntat,  es  necessita  una  altra  vo¬ 
luntat  que  pot  privar-nos  dels  medis  de  sostenir  la  nostra 
vida  terrenal.  La  vida  ens  ve  de  Déu,  i  Ell  la  manté  mentre 
la  tenim. 

I  si  així  passa  en  l'ordre  natural  i  material,  més  encara 
en  l'ordre  sobrenatural  i  espiritual.  Vivim  de  Déu,  puix  Ell 
ens  dóna  els  medis  de  viure.  La  nostra  vida  espiritual  no  es 
sustenta  dels  fruits  i  animals  que  produeix  la  terra,  els  ali¬ 
ments  de  la  qual,  encara  que  sempre  provenen  de  Déu,  no 
obstant,  l'home  amb  son  treball  se’ls  procura,  sembra  les  lla¬ 
vors,  cultiva  la  planta  i  recull  el  fruit.  La  nostra  vida  espiri¬ 
tual  se  sosté  per  la  llum  divina  que  ens  infon  la  intel·ligència, 
és  aquell  spiraculum  vitae,  que  ens  diuen  les  Sagrades  Lle¬ 
tres,1  que  Déu  infongué  en  el  cos  d'Adam,  format  del  fang 
de  la  terra;  però  la  vida  humana  fou  dignificada  i  ennoblida, 
i  sobrenaturalitzada  pel  Fill  de  Déu  encarnat,  pel  Verbum  vi¬ 
tae,2  per  Jesús,  Paraula  creadora  i  llei  de  vida  qui  vingué  al 
món  per  a  alçar  el  nostre  llinatge,  que  s'arrossegava  per  la 
terra  i  s  'havia  animalitzat,  com  l'ase  i  el  cavall,  segons  l'ex¬ 
pressió  del  Psalmista,3  i  donant-li  una  participació  de  natu¬ 
ralesa  divina,  aliant-lo  i  unint-lo  amb  Déu,  pogués  un  dia  és- 


1.  Gènesi,  II,  7. 

2.  I  Joan,  I,  1. 

3.  XXXI,  6. 


554 


J.  TORRAS  I  BAGES 


ser  participant  per  tota  l’eternitat  de  la  mateixa  felicitat 
infinita. 

La  mort  de  Jesús  fou  el  principi  d’aquesta  vida,  perque 
amb  l'admirable  sacrifici  del  Calvari,  l’Anyell  diví  esborrà  els 
pecats  del  món,  com  cada  dia  cantem  en  la  Missa,  i  la  gràcia 
de  Jesús,  que  des  de  la  Creu  s'estén  per  tota  la  terra,  triom¬ 
fa  de  tal  manera  de  la  culpa,  que  el  nou  Adam  és  infinitament 
superior  al  vell,  i  la  descendència  espiritual  d  Ell  és  d  una 
perfecció  superior  a  la  descendència  carnal  del  primeï  home, 
puix  constituït  Jesús  cap  del  nostre  llinatge.  Ell,  Fill  de  Déu 
per  naturalesa,  ens  ha  fet  a  tots  fills  de  Déu  per  gràcia. 

El  Verb  etern,  Jesús,  dolcíssim  germà  i  hereu  de  tot  el 
nostre  llinatge,  fa  les  coses  perdurables,  i  així  és  que  el  seu 
sacrifici,  en  quant  als  efectes,  continua,  és  perenne,  sempre 
s'està  realitzant,  és  present  a  totes  les  generacions  humanes; 
i  com  a  monument  solemne  d’aquesta  perennitat  de  son  sa¬ 
crifici,  la  nit  abans  d'oferir,  d’una  manera  cruenta  i  visible, 
la  seva  vida  i  la  seva  sang  al  Pare  celestial,  oferí  baix  les  es¬ 
pècies  de  pa  i  de  vi,  d’una  manera  incruenta  ,1a  substància 
del  seu  cos  i  de  la  seva  sang,  i  manà  als  seus  deixebles  que 


en  memòria  seva  fessin  lo  que  Ell  havia  fet. 

Veu's  aquí,  caríssims,  la  consumació  de  l'obra  d'amor  de 
Jesús  Senyor  nostre.  La  sagrada  Comunió  és  el  fi  i  comple¬ 
ment  de  la  redempció  humana.  Jesús  ens  ha  separat  del  di¬ 
moni,  i  ens  ha  juntat  a  Ell,  i  s'ha  fet  una  mateixa  cosa  amb 
nosaltres.  Ja  s’havia  juntat  amb  tot  el  llinatge  al  prendre  carn 


humana,  però  ara  es  junta  a  cada  un  dels  fills  d’Adam,  a 
cada  cristià  qui  degudament  el  rep  en  la  sagrada  Comunió. 
Però,  a  més,  ens  junta  a  tots  els  cristians  els  uns  als  altres; 
d'Ell  i  de  nosaltres  en  fa  un  cos  místic  pel  qual  circula  la 
mateixa  vida.  Compleix  en  aquest  misteri  el  desig  que  havia 
manifestat  d’una  manera  solemne  al  seu  Pare  celestial  quan 
li  digué:  «Que  tots  els  meus  deixebles  sien  una  sola  cosa, 
com  Vós  i  Jo  som  una  sola  cosa».1  Per  això  diuen  els  sants  que 


1.  Joan,  XVII,  22. 


PA  D’XN'GI·LS 


555 


les  mateixes  espècies  eucarístiques  són  un  símbol  d’aquesta 
unió  de  tots  els  homes  qui  segueixen  a  Jesús;  tots  junts  fan 
un  pa,  com  els  diferents  grans  de  blat  i  els  diferents  grans 
dels  raïms  fan  el  pa  i  el  vi,  que  consagrats  es  converteixen 
en  la  substància  del  Cos  i  de  la  Sang  de  Jesucrist.  El  gloriós 
bisbe  i  màrtir  Sant  Ignasi,  encès  d’amor  al  diví  Redemptor, 
deia  que  ell  era  el  blat  sembrat  per  Jesús,  i  que  desitjava 
ésser  mòlt  per  les  dents  dels  lleons  del  coliseu,  on  era  portat 
pel  martiri,  a  fi  que  fos  trobat  un  pa  pur.  Tots  som  blat  sem¬ 
brat  per  Jesús,  el  diví  sembrador  de  la  gràcia,  i  hem  d’ésser 
mòlts  per  la  caritat,  i  així  units  per  l’amor  els  cristians,  som 
el  pa  digne  d’alimentar  a  Jesús.  Amb  això  sol  satisfà  la  seva 
fam.  Estava  un  dia  assegut  al  peu  del  pou  de  Jacob  després 
de  parlar  amb  la  Samaritana,  i  quan  els  deixebles  volien  que 
mengés,  Ell  els  digué:  «Jo  tinc  un  menjar  que  vosaltres  no 
sabeu.»  Lo  que  a  Ell  el  satisfà  és  encendre  d’amor  les  ànimes, 
i  aquest  era  el  menjar  que  ignoraven  els  seus  deixebles  í  que 
alimentava  la  seva  ànima  en  la  llarga  conversa  amb  la  Sa¬ 
maritana,  assegut  al  brocal  del  pou  de  Jacob.1 

La  sagrada  Hòstia  és  la  raó  d’ésser  de  tota  la  Iglésia  catò¬ 
lica.  Si  fos  possible  que  un  dia  desaparegués  l’Hòstia  consa¬ 
grada,  el  Sant  Sagrament  de  l’Altar,  desapareixeria  el  sacer- 
doci,  cauria  l’Altar,  i  la  Iglésia  es  desvaneixeria,  perquè  l’Hòs¬ 
tia  divina  és  l’aglutinant  de  la  humanitat  cristiana,  és  el  vincle 
de  caritat  i  el  signe  d’unitat,  perquè  la  unitat  és  una  conse¬ 
qüència  de  la  caritat,  puix  en  la  Iglésia  de  Déu  l’ordre  i  la 
unitat  d’ella  no  s’obté  per  la  força,  sinó  que  és  una  conse¬ 
qüència  de  l’amor.  La  unitat  de  la  Iglésia  és  una  aglutinació 
d’amor,  i  el  principi  generador  de  l’amor,  d’aquest  amor  pe¬ 
renne  que  es  conserva  de  segle  en  segle,  d’aquest  sentiment 
perpetu  que  travessa  per  totes  les  civilitzacions,  d’aquest  amor 
que  dura  més  que  les  llengües  que  l’expressen,  que  s’estén  per 
totes  les  direccions  de  la  humanitat,  lo  mateix  per  les  altures 


1.  Joan,  IV. 


556 


J.  TORRAS  I  BAGES 


socials  que  per  les  més  fondes  misèries,  el  principi  d'on  de¬ 
riva  aquest  amor  és  la  sagrada  Comunió  del  Cos  de  Crist.  Per 
això  diem  que  el  Santíssim  Sagrament  és  el  principi  genera¬ 
dor  de  la  pietat  cristiana:  per  això  a  les  iglésies  que  no  tenen 
sagrari  amb  la  reserva  del  Santíssim  Sagrament,  se  les  ano¬ 
mena  iglésies  fredes ,  perquè  hi  falta  la  calor  essencial  de  la 
vida  cristiana.  Perquè  tot  amor  ve  de  Déu,  i  l’amor  de  Déu 
nosaltres  el  rebem  per  medi  de  son  Verb  encarnat,  del  dolcís- 
sim  Jesús,  qui  salva  al  llinatge  humà  enamorant-lo  d’Ell.  Per 
això  diem  que  el  cristià  en  estat  de  gràcia  és  temple  i  sagrari 
de  l'Esperit  Sant.  L’Esperit  Sant  es  simbolitza  pel  foc,  per¬ 
què  és  amor  substancial,  i  perquè  aquest  foc  diví  s’encengui 
en  nostres  cors  abans  hi  ha  d'haver  penetrat  Jesucrist;  per 
això  fou  necessària  la  seva  vinguda  al  món,  abans  que  l'Es¬ 
perit  Sant  es  difongués  per  la  terra.  I  per  això  deia  Ell 1  que 
havia  vingut  per  a  encendre  la  terra;  i,  en  efecte,  l’Esperit  de 
Déu,  l'amor  verdader,  ningú  més  que  Jesús  pot  portar-lo  al 
cor  de  l'home,  i  per  això  és  necessària  la  sagrada  Comunió, 
per  medi  de  la  qual  la  nostra  existència  es  junta  fins  corpo- 
ralment  amb  la  seva  existència,  puix,  com  ensenya  la  sagrada 
teologia,  lo  que  directament  es  posa  en  l’Hòstia  en  virtut  de 
la  consagració  és  la  substància  de  la  carn  i  de  la  sang  de  Je¬ 
sús,  essència  o  substància  invisible  i  impalpable,  per  a  santi¬ 
ficar  la  carn  humana  i  treure'n  els  efectes  del  pecat,  per  a 
fortalèixer  la  nostra  voluntat,  i  per  a  consolar  les  ànimes 
amb  la  calor  dolcíssima  de  l'amor  de  Déu. 


II 

La  humilitat  és  la  disposició  essencial  eucarística 

El  Pa  eucarístic  és  anomenat  Pa  dels  àngels2  perquè  sols 
d’Ell  s’alimenten  els  esperits  celestials.  No  mengen  res  més; 

1.  Lluc,  XII,  49. 

2.  Psalm  LXVII,  25. 


557 


FA  ü’ÀNGELS 

viuen  del  Verb.  Els  sustenta  l'amor  diví,  que  és  calor  de  vida, 
i  units  íntimament  amb  Déu,  per  medi  de  son  Verb  etern, 
participen  de  la  vida  divina,  i  disfruten  d’una  felicitat  i  d’una 
glòria  inefable.  Ells  són  esperits,  i  Déu  és  esperit,  i  es  comu¬ 
niquen  sense  l’intermedi  de  la  carn;  nosaltres  som  esperits 
que  vivim  en  la  carn,  i  per  això  Verbum  caro  factum  est  et 
habitavit  in  nobis,  i,  de  consegüent,  mitjançant  la  carn  de 
Jesús,  nosaltres  ens  comuniquem  amb  Déu.  La  carn  de  Jesús, 
son  Cos  sacratíssim,  fou  sacrificat,  i  mitjançant  aquest  sublim 
sacrifici  la  carn  humana,  vehicle  de  pecat  per  la  corrupció  de 
la  culpa  primitiva,  esdevingué  difusió  de  gràcia  i  d'amor 
diví;  la  carn  humana  quedà  espiritualitzada,  capaç  de  grans 
coses,  de  virtuts  excelses,  i  mereixedora,  ella  que  és  fang,  de 
participar  de  la  glòria  divina.  En  les  eternes  categories,  en 
l'exèrcit  de  les  angèliques  jerarquies,  en  la  selecció  i  sublima¬ 
ció  de  la  vida  celestial,  hi  entra  també  la  carn  humana,  és  a 
dir,  la  matèria  que  és  l'ínfima  de  les  criatures. 

La  santificació  de  la  matèria,  que  mai  els  homes  havien 
pogut  pensar,  puix  els  maniqueus  creien  que  la  matèria  era 
obra  del  diable;  i  pel  mateix  estil  alguns  heretges  moderns, 
preferits  per  la  gent  de  moda,  qui  coneixen  la  corrupció  de 
la  carn  i  volen  ignorar  la  santificació  d’ella  feta  per  Jesucrist, 
diuen  que  son  únic  remei  és  la  destrucció;  la  santificació  de 
la  matèria  s'alcançà  per  l’encarnació  del  Verb  de  Déu;  per 
això  la  Iglésia,  a  la  vigília  de  Nadal,  a  l'hora  de  Prima,  en  el 
cor  de  les  catedrals  i  de  totes  les  iglésies  conventuals,  anuncia 
solemnement  que  l'objecte  que  es  proposà  el  Pare  celestial  a 
l’enviar  son  Fill  en  carn  humana,  fou  per  a  consagrar  el  món: 
Mundum  volens  adventu  suo  piissimo  consecrare.  I  aquesta 
consagració  que  féu  Jesús  de  tota  la  naturalesa  humana  al 
prendre-la  en  unitat  de  persona  en  l'home  Crist  Jesús,  aquesta 
consagració  general  volgué  especificar-la  i  individualitzar-la, 
unint-se  en  la  sagrada  Comunió  a  cada  home  en  particular 
qui  el  rep,  i  juntament  místicament  a  tots  i  cada  un  dels 
homes  amb  si  mateix,  essent  Ell  el  cap  d’aquest  immens  orga¬ 
nisme  espiritual  que  Ell  volgué  animar  d’una  vida  divina,  i 


558 


J.  TORRAS  I  BAGES 


que  s’anomena  el  Cos  místic  de  Jesucrist.  Sant  Pau  ens  ense¬ 
nya  aquesta  admirable  doctrina  de  la  unitat  espiritual  que  pro¬ 
vé  de  la  comunió  del  Cos  i  de  la  Sang  de  Jesucrist,  explicada 
després  meravellosament  pels  grans  doctors  de  la  Iglésia, 
amb  unes  paraules  de  la  seva  primera  carta  als  de  Corint,1 
i  el  significat  de  la  qual,  a  més,  es  troba  sempre  contingut  en 
totes  les  seves  ensenyances:  «Tots  els  qui  participem  del  ma¬ 
teix  pa,  diu,  encara  que  siguem  molts,  venim  a  ser  un  mateix 
pa,  un  mateix  cos.» 

I  aquesta  doctrina  de  la  necessitat  universal  de  la  sagrada 
Comunió  per  a  participar  de  la  vida  divina  de  Jesús,  el  nostre 
Santíssim  Pare  Pius  X  l'ha  aplicada  admirablement  en  la 
direcció  espiritual  del  poble  cristià.  Ell  exhorta  al  poble  a  que 
l’Hòstia  consagrada  sia  el  nostre  pa  de  cada  dia,  multiplicant- 
se  entre  els  cristians  la  freqüència  de  la  sagrada  Comunió; 
disposa  que  els  malalts,  dins  de  certes  circumstàncies  i  con¬ 
dicions  puguin  rebre  el  sagrat  aliment  encara  que  no  els  sia 
possible  guardar  el  dejuni  natural,  i  que  la  infància,  els  nois  i 
noies,  a  qui  Jesús  cridava  i  afalagava  dient:  «Deixeu  que  se 
m’acostin  els  nois»;  que  la  infància,  així  que  comença  a  te¬ 
nir  discerniment  i  és  capaç  de  devoció,  sia  també  participant 
de  l’espiritual  aliment  de  l'Eucaristia. 

Perquè  la  comunicació  de  Déu  a  les  seves  criatures,  la 
Comunió  de  Jesús  Sagramentat,  s’efectua  proporcionant-se 
la  bondat  infinita  a  les  distintes  aptituds  dels  homes.  Déu 
s'entén  amb  tothom  qui  sia  recte  i  sincer.  La  immensitat  di¬ 
vina  omple  tots  els  buits  de  la  flaquesa  humana,  i  com  més 
fondos  són,  tenen  una  major  capacitat:  per  això  diu  la  Sa¬ 
grada  Escriptura 2  que  Déu  es  comunica  als  humils  i  resisteix 
als  superbs,  i  la  Iglésia  l’acte  que  exigeix  al  cristià  a  l'hora 
de  combregar  és  un  acte  d’humilitat:  Domine  non  sum  dignus 
ut  intres  sub  tectum  meum...  En  aquella  hora  desapareix  tota 


1.  I  Corintis,  X,  17. 

2.  Jaume,  IV,  6. 


PA  D'ÀNGELS 


559 


jerarquia,  el  més  humil  és  el  més  digne;  allà  els  darrers  són 
els  primers,  i  els  primers  són  els  darrers;  en  aquella  hora, 
en  tota  comunicació  amb  Déu,  i  especialment  en  la  sagrada 
Comunió  del  Cos  de  Jesucrist,  l’amor  és  el  vincle  que  uneix, 
i  humilitat  i  amor  en  la  vida  espiritual  són  una  mateixa  cosa. 
L’amor  per  a  viure  ha  de  destruir  a  son  contrari,  i  el  contra¬ 
ri  de  l’amor  és  l’egoisme,  i  la  humilitat  és  l'extirpació  de 
l'egoisme. 

j Oh  santa  humilitat,  la  més  cristiana  de  totes  les  virtuts! 
Sense  la  humilitat  ningú  pot  acostar-se  a  Déu,  i  per  això  les 
visions  sobrenaturals  i  miraculoses  es  manifesten,  segons 
veiem  en  les  històries,  segons  hem  vist  en  nostres  dies  a 
Lourdes,  a  les  persones  més  baixes  de  la  jerarquia  social,  a 
pastors,  a  pagesetes,  a  senzilles  monges,  o  a  altra  gent  per 
l'estil.  El  món  no  sap  entendre  aquest  misteri  i  se’n  mofa, 
no  sap  entendre  el  misteri  de  la  humilitat  perquè  és  superb, 
i  no  sap  estimar  més  que  a  si  mateix.  No  sap  comprendre  la 
predilecció  que  el  Ser  infinit  i  omnipotent  té  a  comunicar-se 
amb  els  humils  i  senzills,  no  sap  comprendre  com  Déu  trobi 
les  seves  delícies  en  comunicar-se  amb  aquelles  criatures  se¬ 
ves  qui  són  menys  egoistes  i  més  senzilles,  perquè  el  món 
és  incapaç  del  verdader  amor,  i  ni  l'arriba  a  entendre.  Per 
això  veiem  que  aquells  sants  qui  s’han  distingit  per  un  amor 
més  intens  i  grandiós,  aquells  sants  qui  han  tingut  la  universa¬ 
litat  de  l’amor,  l'amor  a  Déu  i  l'amor  al  pròxim,  que  es  conté 
i  significa,  segons  ensenya  Sant  Tomàs,1  en  la  sagrada  Co¬ 
munió,  han  sigut  d’una  simplicitat  d'esperit  admirable,  comen¬ 
çant  pel  gran  Doctor  qui  acabem  d'anomenar,  el  qual  amb 
tota  la  seva  filosofia  i  amb  tota  la  seva  teologia,  i  essent  aris¬ 
tòcrata,  a  més,  per  son  naixement,  era  el  frare  més  senzill 
de  la  seva  comunitat.  I  Sant  Francesc,  encès  d'amor,  com 
un  ferro  vermell  de  foc,  qui  amava  en  totes  direccions,  és 
igualment  famós  pel  seu  amor  i  per  la  seva  simplicitat,  per- 


1.  3.a  p.,  q.  30,  a.  4. 


560 


J.  TORRAS  I  BAGFS 

què  la  simplicitat  és  el  verdader  combustible  de  l'amor.  Déu, 
simplicíssim  per  essència,  és  l'amor  essencial.  Simplicitat  i 
sinceritat  són  una  mateixa  cosa,  i  l’amor  no  existeix  sense  sin¬ 
ceritat,  perquè  l’amor  és  una  direcció  de  l'esperit,  i  si  l’esperit 
s’embolica,  si  no  resta  pur  i  net,  si  s’enterboleix,  si  s'infla, 
si  cerca  les  seves  complaences,  si  s'inclina  més  a  prendre  que 
a  donar,  no  està  disposat  per  l’amor. 

Veu’s  aquí,  caríssims,  la  disposició  essencial  per  a  combre¬ 
gar:  la  humilitat.  La  humilitat  importa  la  contricíó,  él  conei¬ 
xement  de  la  pròpia  misèria,  la  convicció  de  la  nostra  insufi¬ 
ciència,  la  necessitat  de  l’auxili  diví  que  no  s'avergonyeix  de 
demanar  caritat.  Qui  demana  caritat  demana  amor,  puix,  com 
sabeu,  caritat  significa  amor,  i  la  Comunió  del  Cos  i  de  la 
Sang  de  Jesús  és  la  caritat  major  que  podem  rebre  de  Déu; 
per  això  qui  té  odi  no  pot  combregar,  faria  una  injúria  gra¬ 
víssima  a  Jesús  aquell  qui,  tenint  odi,  el  rebés  baix  les  espècies 
sagramentals,  perquè  si  Ell  és  amor  per  essència,  ,-com  se 
juntarà  amb  l'odi?  Per  això  l’Evangeli 1  mana  que,  si  aquell 
qui  ofereix  el  sacrifici  es  recorda  que  està  enemistat  amb  son 
pròxim,  abans  vagi  a  reconciliar-se  amb  son  germà. 

Aquesta  consideració  de  que  la  humilitat  és  la  preparació 
essencial  de  la  Comunió  del  Cos  i  de  la  Sang  de  Jesús  Senyor 
nostre,  fa  que  aquest  Pa  diví  sia  proporcionat  a  tothom,  per¬ 
què  d'humil  tothom  en  pot  ésser,  diuen  els  sants.  Hi  ha  cris¬ 
tians  qui  no  poden  dejunar,  qui  no  poden  fer  llargues  hores 
d'oració,  a  qui  la  soledat  i  el  silenci  se'ls  fa  insuportable, 
i  de  no  usar  aquestes  pràctiques  piadoses  tenen  legítimes  ex¬ 
cuses;  però  qui  dirà  que  no  pot  ésser  humil?  «-qui  dirà  que 
no  pot  avorrir  el  pecat  i  reconèixer-se  pecador?  ,-qui  dirà 
que  no  necessita  auxili  i  que  es  basta  a  si  mateix?  Per  això 
és  que  el  Pa  eucarístic  és  el  pa  de  tothom,  és  l'aliment  uni¬ 
versal  de  les  ànimes,  qualsevol  que  sia  la  seva  condició. 


1.  Mateu,  V,  24. 


561 


pa  d'Àngels 


III 

La  penitència  i  la  Comunió 

Si  podíem  penetrar  a  l’interior  dels  cristians,  i  contemplar 
el  misteri  de  les  relacions  íntimes  entre  el  Criador  i  la  criatu¬ 
ra,  entre  el  Redemptor  i  el  redimit,  que  en  la  sagrada  Comu¬ 
nió  es  concreten  i  individualitzen  tindríem  una  manifestació 
de  la  infinitat  de  la  gràcia  divina,  de  la  immensitat  de  matisos 
que  presenta  l'amor  de  Déu  a  les  criatures  racionals.  Lo 
mateix  la  creació  de  la  naturalesa  que  la  creació  de  la  gràcia 
són  un  món  d’amor,  i  és  útil  la  seva  contemplació,  en  quant 
això  és  possible  a  la  nostra  limitada  comprensió  de  les  coses 
divines. 

Déu  ha  permès  el  pecat  en  el  món,  i  sens  dubte  l'ha  per¬ 
mès  a  fi  que  la  magnificència  de  la  gràcia  es  fes  més  evident 
i  es  multipliqués  el  mèrit  de  les  criatures.  La  major  part 
dels  qui  combreguem,  desgraciadament  no  hem  sabut  conser¬ 
var  el  candor  de  la  gràcia  baptismal,  hem  estat  separats  de 
Déu  pel  pecat,  hem  sortit  del  recte  camí  de  la  justícia,  ens 
hem  apartat  de  l’amor  de  Déu  per  a  fer-nos  esclaus  de  la 
culpa.  I,  no  obstant,  la  força  de  l'amor  diví  s'ha  manifestat 
d'una  manera  sublim  en  els  sants  penitents;  les  grans  efu¬ 
sions  divines,  les  grans  amistats  de  Jesús  han  sigut  amb  els 
pecadors:  ja  els  fariseus  i  escribes  l’acusaven  de  que  es 
franquejava  massa  amb  els  publicans  i  pecadors,1  i  la  dona 
que  se'ns  presenta  de  més  alt  relleu  en  les  narracions  evangè¬ 
liques,  després  de  la  Verge  Maria,  la  més  identificada  amb 
Jesús,  la  que  li  fou  més  familiar,  la  santa  enamorada  de  Je¬ 
sús,  qui  no  sabia  moure’s  de  sos  peus,  la  que  ni  mort  podia 
separar-se  d’Ell,  fou  la  santa  penitent  Magdalena.  I  amb  ella 
juntaríem  un  gran  nombre  d'altres  penitents  qui,  un  cop  dei¬ 
xat  el  pecat,  convertit  ja  envers  l'amabilíssim  Jesús  el  riu  im- 


36 


1.  Mateu,  IX,  11. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


petuós  de  la  seva  passió  purificada,  han  sigut  verdaders  sera- 
fins  d’amor  diví,  manifestant  l'omnipotència  de  Jesús,  qui 
sap  fer  àngels  de  puresa  i  d’amor  a  criatures  abans  envilides 
amb  passions,  grolleres  i  criminals.  I  Sant  Pau  i  Sant  Agustí, 
qui  són  sens  dubte  els  homes  qui  han  tingut  una  força  de 
difusió  més  vehement  i  sublim  de  l'amor  de  Jesucrist,  qui 
sens  dubte  són  els  qui  han  encès  més  ànimes  en  l'amor  pu- 
ríssim  al  Fill  dolcíssim  del  Pare  celestial  i  de  la  Immaculada 
Verge  Maria,  dos  cors  immensos  plens  d'un  mar  d'amor,  són 
dos  homes  qui  abans  foren  víctimes  de  l’error  i  del  pecat,  fins 
que  els  deslliurà  el  nostre  diví  Redemptor. 

i  Qui  ho  diria  que  el  pecat  en  mans  de  l’omnipotència  de  ,1a 
gràcia  pogués  ésser  una  ocasió  d’humilitat,  de  purificació,  d  e- 
levació,  d’amor  i  d’unió  amb  Déu!  El  pecat  determinà  al  Verb 
etern  a  venir  al  món  i  a  revestir-se  de  carn  humana;  el  pecat 
l’excità  a  predicar  la  seva  celestial  doctrina  de  salvació;  pel 
pecat  morí;  i  per  a  fortificar  la  flaca  voluntat  del  pecador,  per 
a  donar-li  ànim  en  la  costa  de  la  vida,  per  a  no  ensopegar  i 
caure  en  els  viaranys  difícils,  establí  el  sant  Sagrament  del 
Pa  dels  Àngels,  que  és  anomenat  Viàtic,  és  a  dir,  pa  dels  cami- 
nants,  que  alimenta  i  encoratja:  figurat  i  simbolitzat  en  el 
mannà,  que  mantenia  als  hebreus  mentre  anaven  fent  via  pel 
desert  envers  la  terra  de  promissió,  símbol  del  poble  cristià, 
qui  camina  pel  desert  de  la  vida  envers  la  pàtria  promesa  de 
la  glòria  eterna,  i  representat  també  per  aquell  pa  cuit  al  ca¬ 
liu,  amb  què  Elies,  el  gran  profeta,  perseguit  per  Jezabel, 
trobant-se  defallit  i  desemparat,  s'alimentà  fins  a  poder  arri¬ 
bar  a  la  santa  muntanya  de  Déu,  a  l'Horeb,  on  el  Senyor  se  li 
havia  de  manifestar. 

Per  això  és,  caríssims,  que,  trobant-nos  pròxims  al  temps 
pasqual,  a  la  divina  Pasqua  del  convit  diví,  en  què  Jesús  diu 
assenyalant  la  seva  substància  enclosa  baix  les  espècies  sa¬ 
gramentals:  «Preneu  i  mengeu»;  per  això  és  que  Nós,  qui 
havem  d’ésser  el  ressò  de  les  ensenyances  i  de  la  veu  del  dolç 
Jesús,  únic  Pastor  verdader  de  les  ànimes,  cridem  també 
als  pecadors,  als  oblidats  de  Déu,  als  qui  viuen  enredats  en 


PA  D'ÀNGELS 


563 


la  brossa  que  creix  en  els  erms  del  món,  als  malaltissos  de  la 
febre  de  les  passions,  als  encegats  qui  van  perduda  1  esma  i 
no  troben  qui  els  condueixi,  a  tots  els  qui  viuen  lluny  de 
Jesús,  únic  Salvador,  i  que  per  raó  de  que  no  el  tracten,  no 
el  coneixen  i  estimen  com  deurien,  a  tots  els  cridem  i  repetim 
l’exhortació  amorosa  de  Jesús  en  la  nit  solemne  de  la  Cena: 
«Preneu  i  mengeu.» 

En  el  llinatge  humà  Jesús  és  el  penitent  per  excel·lència.  Era 
innocentíssim  i  santíssim  per  la  seva  unió  personal  amb  Déu, 
però  la  seva  sagrada  humanitat  portava  la  càrrega  del  pecat 
dels  homes,  germans  seus  segons  la  carn,  de  què  Ell  s  havia  fet 
responsable,  i  aquesta  càrrega  del  pecat  l’oprimí  tota  la  vida, 
i  fou  la  causa  de  la  seva  mort.  Per  això  el  veiem  afligit,  contor- 
bat  d’esperit,  i  plorar;  agenollat  a  terra  clamant  a  la  Justícia 
eterna,  i  fins  defallir  i  suar  sang  i  aigua  baix  el  pes  dels  pe¬ 
cats  del  nostre  llinatge.  Volgué  restituir  lo  que  no  havia  robat, 
segons  la  gràfica  expressió  del  Profeta.1  Volgué  satisfer  els 
nostres  deutes  amb  la  Justícia  eterna,  esquinçar  el  debitori 
on  constaven,  i  per  això  ofereix  la  seva  carn  al  sacrifici,  la 
seva  carn  queda  esquinçada,  i  des  d’aleshores  la  carn  d  Adam, 
que  fou  vehicle  de  pecat,  es  converteix  en  la  carn  de  Crist, 
que  és  vehicle  de  la  gràcia,  i  apareix  sobre  la  terra  aquella 
nova  raça  vinguda  del  cel  que  cantà  Virgili,  la  raça  dels  fills 
de  Déu,  i  per  a  sustentar-los  i  sostenir-los  en  l'elevació  d'una 
vida  divina,  els  deixa  per  aliment  la  seva  pròpia  carn,  que  en 
substància  rebem  en  les  espècies  sagramentals. 

Per  això  la  penitència  i  la  Comunió  estan  íntimament  lli¬ 
gades.  Sense  la  penitència  de  Jesús  els  homes  no  podnem 
combregar,  perquè  la  cara  i  la  sang  de  Crist,  que  substancial¬ 
ment  se'ns  comunica,  són  la  víctima  del  sacrifici:  per  això 
volgué  Jesús  que  sempre  que  combreguéssim  féssim  memòria 
de  la  seva  passió,  i  la  Iglésia,  intèrpret  fidel  del  seu  diví  Fun¬ 
dador,  en  la  seva  sagrada  litúrgia,  a  l'hora  de  la  Comunió 


1.  Psalm  LVIII,  5. 


564 


J.  TORRAS  I  BAGES 


sempre  ens  fa  memòria  de  la  Passió  del  Senyor,  i  el  poble 
cristià,  portat  de  l’instint  de  l'Esperit  Sant,  en  la  capella  del 
sagrari  dels  nostres  temples,  quasi  sempre  hi  representava 
a  Jesús  crucificat  i  als  seus  peus  l'adolorida  seva  Mare,  Nostra 
Senyora  la  Verge  Maria;  i  Nós  era  exhortem  als  reverends 
Rectors  perquè  mai,  ni  amb  pretext  de  pietat,  vulguin  can¬ 
viar  de  dita  capella  la  Imatge  veneranda  del  diví  Crucificat, 
puix  la  piadosa  pràctica  és  conforme  a  la  recomanació  solem¬ 
ne  del  Senyor  a  l'hora  de  la  institució  del  sagrament,  i  a  les 
indicacions  de  la  litúrgia  de  nostra  santa  Mare  la  Iglésia. 

tQui  més  penitent  que  Jesús  crucificat,  víctima  divina  de 
l'etern  sacrifici  de  la  qual  tots  participem  al  rebre  la  sagrada 
Comunió?  Per  això  dins  del  llenguatge  del  poble  cristià,  al  Pa 
eucarístic  l’anomenem  hòstia,  perquè  s’anomenava  la  víctima 
que  s’oferia  i  destruïa  en  el  sacrifici.  Per  això  estudiant  les 
pràctiques  piadoses  que  usaven  els  sants  en  l'hora  de  rebre 
la  sagrada  Comunió,  veiem  que  era  la  preferida  d'ell,  la  con¬ 
templació  devota  de  la  Passió  de  Jesucrist,  puix  així  s'identi¬ 
ficaven  més  amb  nostre  dolcíssim  Redemptor,  complien  la  seva 
voluntat,  i  seguien  la  seva  ensenyança  quan  deia:  «Combre¬ 
gueu  en  memòria  de  Mi.» 

La  Comunió  solemne  del  poble  cristià,  fins  per  indicació 
de  la  Iglésia,  és  el  dia  del  Dijous  Sant,  perquè  Jesús  és  el 
verdader  Anyell  sacrificat  pels  pecats  del  món,  i  per  a  aquesta 
Pasqua  solemne  la  Iglésia  ens  hi  prepara  per  medi  d'un  temps 
de  mortificació,  de  recolliment  i  d’oració,  és  a  dir,  per  medi  de 
la  penitència  que  es  practica  en  la  santa  Quaresma. 


IV 

La  immortalitat  de  l’home  i  la  unitat  del  llinatge 

Del  celestial  convit  de  l’Eucaristia,  qui  més  en  sent  les 
delícies  és  qui  més  sap  prescindir  de  les  delícies  mundanes. 
Aquestes  delícies  fan  tornar  grolleres  a  les  ànimes,  i  pesades; 


PA  D'ÀNGELS 


565 


i  aleshores  no  poden  elevar-se,  van  sempre  a  ran  de  terra,  i  la 
sublimitat  del  goig  espiritual  de  la  sagrada  Comunió  és  per  a 
elles  una  muntanya  inaccessible.  Aquest  Pa  celestial  es  dóna 
principalment  als  vencedors  del  món;1  els  vençuts,  els  es¬ 
claus,  s’han  de  llibertar  per  a  disfrutar  de  la  delícia  dels  fills. 
La  Sagrada  Comunió  és  penyora  de  la  glòria  futura,  i  a  la 
glòria  eterna  sols  hi  tenen  dret  els  vencedors;  d'aquí  ve  que  el 
qui  no  és  vencedor,  és  impossible  que  participi  d’aquesta 
misteriosa  anticipació  de  la  glòria,  per  a  alcançar-nos  la  qual 
Jesús  oferí  el  sacrifici  del  seu  Cos  i  Sang. 

Per  això  us  exhortem,  caríssims,  a  desfer-vos  dels  enganys 
del  món  i  a  reconquerir  la  llibertat  de  fills  de  Déu  que  us 
farà  dignes  d'asseure-us  a  la  seva  taula. 

Tot  el  món  plegat,  tots  els  seus  plaers,  grandeses,  honors, 
ciències  i  riqueses,  no  us  satisfaran  com  la  sagrada  Comunió, 
que  us  farà  participants  d'una  vida  immensa  que  es  comunica 
del  Cap,  qui  és  Jesús,  a  tots  els  membres,  qui  són  l’univers 
poble  cristià.  La  vida  espiritual  és  una  vida  universal,  és  una 
circulació  viva  de  saba  divina,  és  una  participació  de  la  subs¬ 
tància  infinita,  que  de  la  soca,  que  és  Jesús,  es  comunica  a  les 
sarments,  que  són  els  homes,2  i  s'hi  comunica  d'especial  í 
seguríssima  manera  per  medi  de  la  sagrada  Comunió.  Ella  és 
la  força  dels  cristians,  la  medicina  i  l'aliment  i  el  consol.  Ve 
un  dia  que  el  pecador  sent  les  punyides  del  pecat,  que  el 
corc  de  la  consciència  el  turmenta,  que  la  vida  se  li  fa  fastigo¬ 
sa,  que  es  cansa  d'arrossegar-se  per  la  terra,  que  es  coneix 
en  tota  la  seva  misèria  i  flaquesa,  i  cercant  per  tot  el  món  no 
troba  un  reconstituent,  una  manera  de  refer-se,  no  sap  on 
agafar-se  per  a  no  tornar  a  caure,  perquè  res  hi  ha  sòlid 
fora  de  Déu  etern;  però  aquest  misericordiós  i  omnipotent  Se¬ 
nyor  ha  volgut  posar  en  la  seva  Iglésia  el  Pa  dels  Àngels,  que 
és  també  aliment  del  pecador  penedit,  qui,  alimentant-se  d’ell. 


1.  Apocalipsi,  II,  17. 

2.  Joan,  XV,  5. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


troba  una  delícia  que  mai  havia  trobat  en  el  pa  de  la  mentida,1 
en  les  satisfaccions  mundanes,  que,  usant  el  llenguatge  dels 
profetes,  després  d’haver  delectat  un  moment  el  paladar,  cre¬ 
men  les  entranyes  de  l'ànima. 

«Qui  mengi  d’aquest  Pa,  ha  dit  Jesús,2  mai  més  morirà.» 
L'home  sols  s'acontenta  amb  la  immortalitat;  no  hi  ha  més 
medi  d'acontentar  a  l’home.  «Sereu  com  déus»,  digué  el  di¬ 
moni  a  nostres  primers  pares,  i  així  els  enganyà.  I  aquest  en¬ 
gany  encara  dura,  i  als  nostres  contemporanis,  els  homes  del 
segle  xx,  el  dimoni  els  diu  com  a  Adam  i  Eva:  «Sereu  com 
déus»,  i  així  els  enganya.  I  passat  l'engany  delectable,  la  il·lu¬ 
sió  de  la  riquesa,  de  la  ciència  o  de  la  glòria,  es  troben  menys 
homes  que  els  altres.  El  món  no  té  més  que  paraules,  realitats 
no  pot  donar-ne  perquè  no  en  té,  puix  la  figura  del  món  passa, 
diu  la  Sagrada  Escriptura;3  si  no  passés,  si  fos  constant,  si 
tingués  permanència,  si  estés  en  possessió  de  la  Veritat,  ales¬ 
hores  podria  consolar  a  l’home;  el  món  seria  més  que  l’home; 
però  l'home  es  troba  que  és  més  que  el  món,  i  tot  el  món 
plegat  no  pot  alimentar  la  seva  vida,  ni  curar  la  seva  malaltia 
de  l'esperit.  El  món  i  la  seva  concupiscència  passen.4  L’home 
mortal  sols  pot  trobar  la  immortalitat  alimentant-se  d'una 
substància  eterna,  posant-se  en  comunicació  amb  ella,  i  això 
és  lo  que  Jesús  ens  proporcionà  a  l’instituir  el  sagrament  de 
l’Eucaristia.  Per  això  Sant  Tomàs5  ensenya  que  la  Comunió, 
encara  que  no  sia  de  necessitat  absoluta  en  molts  casos  rebre- 
la  sagramentalment,  no  obstant  sempre  ho  és  in  voto,  almenys 
en  el  desig  implícit  que  té  per  tots  els  seus  fills  la  santa 
Mare  Iglésia. 

La  unitat  del  sacrifici  de  Jesucrist  uneix  a  tot  el  llinatge 
humà;  tothom  en  participa  el  seu  efecte,  la  seva  influència  arri- 


1.  Proverbis,  XX,  17. 

2.  Joan,  VI,  59. 

3.  I  Corintis,  VII,  31. 

4.  I  Joan,  II,  17. 

5.  3.*  p.,  q.  73,  a.  3. 


PA  D’AKGELS 


567 


ba  a  totes  les  ànimes;  és  el  iuge  sacrificium,  el  sacrifici  perma¬ 
nent  de  què  parlen  els  antics  profetes,1  cl  sacrifici  de  tots  els 
temps  i  de  tots  els  homes,  el  sacrifici  etern  i  perdurable,  l’ú¬ 
nic  verdader  sacrifici  de  què  tots  els  altres  són  ombres  i 
figures;  i  aquest  sacrifici  que  el  llinatge  humà  practicava  per 
un  instint  de  la  naturalesa  des  dels  primers  temps  després 
del  pecat,  i  moltes  vegades  d'una  manera  errada  i  horrorosa, 
però  sortint  sempre  d’una  necessitat  del  cor,  aquest  sacrifici 
practicat  en  força  de  la  llei  de  la  naturalesa  i  de  la  llei  escri¬ 
ta,  el  Verb  etern,  la  Sabiduria  divina  encarnada,  nostre  dol- 
císsim  Redemptor  Jesús,  el  realitzà  d’una  manera  sublim, 
posant-lo  per  cap  i  fonament  de  la  llei  de  gràcia,  a  l’oferir  la 
seva  vida  preciosíssima  a  la  Justícia  eterna  del  Pare  celestial 
en  satisfacció  dels  pecats  dels  homes.  Tota  la  gràcia  ens  ve 
d’aquest  sacrifici;  per  això  ha  d'ésser  continu,  i  en  la  Iglésia 
de  Déu  persevera,  es  reprodueix  místicament:  Jesús  continua 
essent  el  Pontífex  Summe  del  llinatge  humà,  i  quan  els  sacer¬ 
dots  diem  missa,  Jesús  és  pròpiament  qui  celebra  el  sacrifici, 
nosaltres  obrem  en  nom  d’Ell,  Ell  és  qui  obra  per  medi  del 
sacerdot;  per  això  Ell  és  qui  consagra  el  pa  i  el  vi  convertint- 
lo  en  la  seva  pròpia  substància,  de  manera  que  el  sacerdot 
és  qui  formula  les  paraules:  Això  és  el  meu  Cos,  però  qui  en 
realitat  les  diu  és  Jesús,  puix  si  fossin  paraules  del  sacerdot 
no  expressarien  la  veritat,  perquè  el  pa  no  es  converteix  en 
el  cos  del  sacerdot,  sinó  en  el  Cos  de  Jesucrist,  i  el  sacerdot 
al  pronunciar  les  paraules  de  la  consagració  és  sols  un  eco 
qui  repeteix  les  paraules  de  l’instituïdor  del  Sagrament,  del 
Pontífex  qui  ofereix  a  Déu  el  sacrifici  etern,  que  salva  a  tots 
els  homes  qui  volen  salvar-se. 

I  no  és  solament  l'home  consagrat  ministre  de  Jesucrist 
qui  celebra  el  sacrifici,  és  tot  el  poble  qui  assisteix  a  la  divina 
cerimònia;  el  ministre  és  el  cap  autoritzat  del  poble,  però 
obra  juntament  amb  el  poble;  per  això  al  girar-se  de  cara  als 


1.  Daniel,  XI,  31;  VIII,  11.  — Ezequiel,  LVI,  14. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


568 


qui  ouen  missa,  els  diu:  Pregueu,  germans,  perquè  el  sacri¬ 
fici  meu  i  vostre  sia  accepte  a  Déu,  Pare  omnipotent. 

I  tothom  qui  combrega,  tant  dins  com  fora  de  la  missa, 
participa  del  sacrifici.  Els  antics,  qui  prenien  part  en  els  sa¬ 
crificis,  es  repartien  la  víctima  i  s’alimentaven  d’ella  com  d’un 
menjar  sagrat.  En  aquest  sacrifici  etern,  renovació  del  sacri¬ 
fici  del  Calvari,  la  Víctima  divina,  la  substància  del  Cos  i 
Sang  de  Jesucrist,  es  dóna  també  per  a  aliment  al  poble,  i 
tothom  qui  combrega  pren  part  en  l'immens  i  inefable  sacri¬ 
fici. 


V 

La  interna  restauració  de  l'home 

El  neguit  que  els  homes  moderns  senten  per  a  la  unitat 
és  un  instint  humà  que  neix  de  la  nostra  naturalesa,  i  Jesús 
el  volgué  satisfer  a  l’instituir  aquest  sagrament  de  la  unitat 
humana  i  divina.  Sant  Pau 1  expressa  aquesta  idea  de  la  unitat 
efectuada  per  Jesucrist  entre  Ell  i  tots  els  homes  pel  misteri 
del  Cos  de  Jesús,  amb  una  paraula  de  meravellosa  significació 
quan  diu  que  tots  els  homes  som  concorporals,  que  tots  es¬ 
tem  en  un  mateix  cos. 

Aquesta  intimitat  de  la  sagrada  Comunió  exigeix  una  gran 
sinceritat.  La  sinceritat  és  la  primera  de  totes  les  virtuts 
evangèliques,  sense  ella  la  vida  humana  no  té  cap  valor  davant 
de  Déu.  Les  simulacions,  les  aparences  i  les  ficcions  són  abo¬ 
minables  davant  del  Déu  de  la  Veritat.  I  en  quant  un  acte 
nostre  és  més  íntimament  dirigit  a  Déu,  exigeix  també  major 
sinceritat.  Un  acte  nostre  que  dirigim  a  Déu  i  no  sia  sincer, 
és  un  insult  al  Senyor,  és  una  befa.  Per  això  és  que  la  sagrada 
Comunió  que  ens  uneix  d'una  manera  inefable  amb  el  Senyor 


1.  Efesis,  III,  6. 


PA  d’An'cels 


569 


pot  convertir-se  en  un  sacrilegi.  Per  això  és  que  ja  el  gloriós 
Sant  Pau 1  amb  tanta  severitat  amonesta  als  fidels,  perquè 
tinguin  horror  a  la  comunió  sacrílega.  «Examineu  bé,  diu,  la 
vostra  consciència  abans  de  prendre  el  Cos  de  Crist,  perquè 
qui  indignament  el  rep  s’empassa  la  pròpia  condemnació:  per 
això,  afegeix,  entre  vosaltres  hi  ha  tants  dèbils  i  malalts  i 
morts.»  L’èxit  de  la  Comunió,  diu  Sant  Tomàs,  i  per  boca 
d’ell  la  Iglésia  en  l’ofici  del  Sant  Sagrament,  és  molt  diferent 
en  els  uns  que  en  els  altres,  perquè  als  bons  els  és  vida  i  als 
dolents  els  és  mort. 

El  gran  Sant  Tomàs 2  explica  meravellosament  la  malícia 
de  la  Comunió  sacrílega,  i  amb  poques  paraules,  com  sol 
explicar  els  fets  de  la  vida  cristiana  i  els  dogmes  de  les  nostres 
sobrenaturals  creences.  I  tota  la  malícia  és  la  falta  de  since¬ 
ritat  de  què  ara  mateix  parlàvem.  En  aquest  sagrament,  diu 
l’Angèlic  Doctor,  s’hi  conté  i  significa  el  mateix  Jesucrist,  i 
significa,  però  no  s’hi  conté,  el  seu  Cos  místic,  o  sia  la  socie¬ 
tat  dels  sants.  El  qui  rep  el  Santíssim  Sagrament,  amb  aquest 
acte  fa  pública  manifestació  d’estar  unit  amb  Jesucrist  per 
la  fe  i  la  caritat,  i  incorporat  així  mateix  als  seus  membres, 
és  a  dir,  als  demés  cristians  en  estat  de  gràcia.  I  per  això  qui 
rep  aquest  Sagrament  en  pecat  mortal  comet  una  falsedat 
contra  el  Sagrament,  i,  de  consegüent,  incorre  en  sacrilegi 
com  a  violador  de  Sagrament,  pecant,  per  tant,  mortalment. 

Aquesta  és  principalment  la  malícia  del  sacrilegi:  un  atemp¬ 
tat  contra  la  summa  Veritat  en  coses  divines,  en  les  relacions 
íntimes  amb  la  Veritat  eterna.  La  grave  eloqüència  del  bisbe 
Bossuet 3  pondera  amb  termes  d’indignació  la  malícia  dels  qui 
s’atreveixen  a  combregar  sacrílegament.  Comenta  la  paraula 
de  Sant  Pau  quan  paria  contra  els  qui  no  discerneixen  el 
Cos  de  Jesucrist,  i  els  compara  amb  els  jueus  qui  crucificaren 


1.  I  Corintis,  XI,  28-30. 

2.  3.”  p.,  q.  58,  a.  4. 

3.  Médit.  sur  VEvang.  Joan.  XLIV. 


J.  TORRAS  I  BAGES 


570 


al  Senyor,  sense  fer  distinció  entre  el  qui  és  el  Just  per  essèn¬ 
cia  i  els  malfactors  i  criminals,  juntament  amb  els  quals  fou 
crucificat.  En  efecte,  als  qui  combreguen  indignament,  jun- 
tant-se  sagramentalment  amb  el  Fill  unigènit  del  Pare  celes¬ 
tial  i  Fill  puríssim  de  la  Immaculada  Verge  Maria,  rebent-lo 
amb  consciència  de  pecat,  no  fent  distinció  entre  el  Cos  sa- 
cratíssim  de  Jesucrist  i  qualsevol  altra  cosa,  dant-li  exterior¬ 


ment  senyals  d'amor  sense  que  tal  verdader  amor  hi  hagi  en 
son  cor,  com  Judes  el  besà  falsament  a  l’hora  d’entregar-lo, 
als  tals  deu  aplicar-se  aquella  sentència  del  mateix  Senyor 
en  l’Evangèli:1  «No  vulgueu  tirar  les  perles  als  porcs.» 

És  el  Pa  eucarístic  el  Pa  dels  Àngels,  i  si  bé  és  també  el  pa 
dels  pecadors,  i  la  comunió  dels  penitents  és  un  dels  actes 
més  sublims  del  món  de  la  gràcia,  i  presenta  el  sublim  contrast 
de  la  misericòrdia  divina,  que  s'abaixa  moguda  únicament  de 
l'amor  a  una  criatura  desgraciada,  i  a  aquesta  mateixa  cria¬ 
tura,  sortida  del  fang  de  la  terra  que  s'eleva  fins  als  cims  de 
la  Divinitat;  no  obstant,  sempre  el  penitent  quan  combrega 
és  un  pecador  qui  amb  l'auxili  del  mediador  Jesús  ha  recon¬ 
querit  la  innocència.  Per  això  sempre  el  Pa  eucarístic  és  el 
Pa  dels  Àngels,  i  fa  àngels  als  qui  dignament  el  reben.  La 
força  de  transformació  que  es  troba  en  la  sagrada  Comunió 
és  enterament  divina,  però  l'Home-Déu,  qui  va  instituir-la,  vol¬ 
gué  seguir  en  tot  la  similitud  del  menjar  corporal,  que  fa 
robust  a  l'home  amb  la  continuació  de  l’ús.  «Aquest  pa  quoti¬ 
dià,  Sant  Ambròs,2  s'usa  per  remei  de  la  nostra  quotidiana 
flaquesa.  La  vida  gasta,  lo  mateix  la  corporal  que  l'espiritual; 
la  concupiscència  és  un  foc  intern  que  excita  i  debilita  les 
nostres  forces  espirituals,  i  mitjançant  la  Comunió,  el  cristià 
repara  les  forces  consumides  i  sosté  dignament  equilibrada 
la  seva  vida  divina.»  L'amor  de  Déu  s'augmenta  amb  la  sa¬ 
grada  Comunió,  i  aquest  amor  disminueix  les  concupiscèn- 


1.  Mateu,  VII,  6. 

2.  D.  Th.,  Sum.  theol,  3°  p.,  q.  79,  a.  4. 


p,\  d’àngels 


571 


cies  que  tiranitzen  la  nostra  vida.  Per  això  Sant  Agustí  for¬ 
mula  aquest  efecte  quan  escriu:  Augmentum  caritaíis  est  di- 
minutio  cupiditatis} 

Les  institucions  divines  del  nostre  amabilíssim  Redemptor 
Jesús  tenen  una  admirable  eficàcia.  Establí  els  sagraments 
com  font  de  gràcia,  donant-los  una  matèria  i  una  forma,  tma 
determinació,  una  concretació  visible  i  material  com  part 
essencial  de  la  Iglésia,  visible  també,  puix  existeix  pels  homes, 
qui  mentre  som  en  aquest  món  ens  guiem  pels  sentits  baix 
la  direcció  de  l'enteniment.  El  signe  sensible  de  l’Euraristia, 
les  espècies  de  pa  i  de  vi,  ens  indiquen  clarament  on  resideix 
d’una  manera  substancial  el  mateix  Jesús,  i  mitjançant  aquell 
signe  venerable  l’adorem,  ens  alimentem  i  ens  unim  amb  Ell 
sagramentalment  per  medi  de  la  Comunió.  El  visitem  sovint 
en  el  Sagrari,  i  als  seus  peus  ens  comuniquem  amorosament 
amb  Ell,  i  el  nostre  progrés  en  la  virtut  està  molt  lligat  amb 
el  grau  d'unió  que  tinguem  amb  Jesús  sagramentat.  La  virtut 
del  cristià  consisteix  en  una  aproximació  a  Déu;  com  més  a 
prop  estem  d'Ell  la  nostra  perfecció  espiritual  és  major,  el 
dia  que  en  la  glòria  estarem  units  amb  el  Senyor  etern,  obtin¬ 
drem  l'últim  grau  de  la  nostra  perfecció.  Per  a  unir-nos  amb 
Déu  aquí  en  el  món  existeix  el  Santíssim  Sagrament,  i  els  sants 
no  es  separaven  del  Sagrari  sinó  per  força,  perquè  sentien  l'a¬ 
tracció  del  dolcíssim  Jesús,  amb  augments  d’amor  en  el  seu 
cor.  Per  això  Sant  Alfons  Maria  de  Liguori,  el  més  modern  dels 
Doctors  de  la  Iglésia,  i  com  ell  molts  altres  mestres  de  vida 
espiritual,  recomanava  tant  les  comunions  espirituals,  i  ell 
n’estengué  moltíssim  la  pràctica,  perquè  és  tanta  l’eficàcia 
del  Sagrament,  que,  fins  encara  que  de  present  no  se'l  rebi, 
el  desig  reverent  i  afectuós  de  rebre'l  fa  participant  al  cris¬ 
tià  de  les  irradiacions  d'amor  amb  què  Jesús  sagramentat  en¬ 
cén  el  cor  dels  seus  devots.  I  si  vosaltres,  caríssims,  useu 
aquesta  pràctica,  si  sovint  exciteu  el  vostre  desig  de  rebre  a 


1.  3a  p.,  q.  59,  a.  6,  ad.  3. 


572 


J.  TORRAS  I  BAGES 


Jesús  sagramentat,  aliment  i  remei  de  les  nostres  ànimes,  el 
vostre  esperit  s'anirà  divinitzant,  s'augmentarà  la  vostra  per¬ 
fecció  i  el  Senyor  regnarà  en  els  vostres  cors. 

Perquè  és  clar  que  a  l’instituir  Jesús  aquest  Sagrament,  i 
al  manar  als  seus  deixebles  que  d'ell  s'alimentessin  espiritual¬ 
ment,  és  perquè  volgué  fer-lo  el  medi  més  poderós  de  la 
restauració  de  l'home;  i  l'excel·lència  d'aquesta  restauració 
de  l’home  és  tanta,  que  la  Iglésia  en  son  missal,  quan  els 
sacerdots  preparen  la  matèria  que  ha  de  servir  per  a  la  con¬ 
sagració  i  comunió,  ens  fa  dir  cada  dia:  «jOh  Déu,  més  admi¬ 
rable  en  la  restauració  que  en  la  creació  de  la  naturalesa  hu¬ 
mana!  » 

El  Baptisme  comença  la  nostra  restauració  espiritual,  i  la 
Comunió  la  completa  i  perfecciona,  i  quant  més  contínua  sia 
la  nostra  espiritual  comunicació  amb  Jesús,  si  ens  fem  inse¬ 
parables,  més  participarem  de  la  seva  vida  divina.  Sant  Fran¬ 
cesc  de  Sales  deia  que  volia  que  tots  els  seus  respirs  fossin 
per  Jesús,  que  si  en  el  seu  cor  hi  hagués  una  fibra  que  no 
fos  per  Ell  se  l'arrencaria,  <ri  què  és  això  sinó  una  mena  de 
comunió  espiritual  contínua? 


VI 

Eficàcia  per  a  nodrir  i  fer  àngels 

L’Esperit  Sant,  qui  regeix  la  Iglésia,  assistint-la  en  la  di¬ 
recció  dels  homes  envers  la  vida  eterna,  és  sens  dubte  qui  ha 
mogut  al  nostre  Santíssim  Pare  Pius  X,  quan  després  d’haver 
proclamat,  al  començar  el  seu  pontificat,  que  tota  la  seva 
missió  es  dirigiria  a  restaurar  totes  les  coses  en  Crist,  ha 
cercat  en  la  sagrada  Comunió  la  manera  més  efectiva  de  fer 
la  restauració  espiritual  dels  cristians. 

tPer  què  l’esperit  cristià  ha  minvat  tant  dels  homes,  fins 
dels  qui  conserven  la  fe,  sinó  perquè  no  freqüenten  la  Comu¬ 
nió  del  Pa  eucarístic? 


1>A  D’ÀNGELS 


573 

I  cl  qui  deixa  la  sagrada  Comunió  va  perdent  la  fc,  perquè 
cl  just  viu  de  la  fe;1  la  fe,  doncs,  és  la  vida  espiritual  del 
cristià,  i  com  cl  Pa  eucarístic  es  l’aliment  de  la  vida  sobrena¬ 
tural,  qui  el  deixa  d'usar  es  debilita  i  acaba  per  morir.  La 
relació  entre  el  Pa  eucarístic  i  la  vida  cristiana,  la  vida  ver- 
dadera,  la  vida  que  la  mort  no  acaba  perquè  és  immortal,  es 
troba  expressada  i  repetida  moltes  vegades  en  les  Sagrades 
Escriptures,  i  Jesús  la  predica  fins  a  posar-la  en  evidència.2 
Els  deixebles  a  l’oir-li  predicar  que  era  necessari  que  menges¬ 
sin  la  seva  Carn  i  beguessin  la  seva  Sang  per  a  obtenir  la 
vida  eterna,  entenent  això  en  el  sentit  material,  murmuraven 
d'Ell  i  deien  que  això  no  es  podia  sentir,  i  alguns  deixaren 
de  seguir-lo;  però  Jesús,  explicant  la  manera  espiritual  d'a¬ 
quest  diví  menjar,  insisteix  en  la  mateixa  ensenyança,  i  de¬ 
clara  la  necessitat  d’aquest  Pa  de  vida  eterna,  que  és  el  seu 
Cos  sacratíssim,  contingut  substancialment  en  1  Hòstia  santa. 

Quan  domina  la  debilitat,  quan  els  homes  viuen  en  un  medi 
que  produeix  l'anèmia,  és  més  necessària  la  nodrició,  i  ales¬ 
hores  els  metges,  i  el  mateix  sentit  comú,  i  fins  la  inclinació 
de  la  naturalesa,  cerquen  els  medis  d’obtenir  una  nodrició 
sòlida  que  favoreixi  la  bona  salut.  Per  això  el  nostre  metge 
espiritual,  el  Sant  Pare,  posat  per  Déu  en  el  llinatge  humà 
per  a  ensenyar-nos  a  tots  els  medis  de  salvació  eterna,  veient 
la  debilitat  espiritual  del  món  modern,  contemplant  com  la 
vida  material,  com  les  delícies  d’una  civilització  sensualista, 
i  les  vanitats  d’unes  ciències  pretensioses,  però  ignorants  del 
misteri  de  l'home,  incapaces  de  curar  l'esperit  i  consolai  el 
cor  dels  homes,  al  revés,  exasperant-los  i  portant-los  a  la  des¬ 
esperació,  com  es  manifesta  cada  dia  en  les  grans  ciutats 
d’Europa,  veient  com  les  ciències  i  la  civilització  desperten 
en  l’home  noves  i  més  vives  aspiracions  que  no  poden  satisfer, 
el  Papa,  així  com  Jesús  3  enmig  del  temple  de  Jerusalem  cla- 


1.  Romans,  I,  17. 

2.  Joan,  VI,  51  i  segs. 

3.  Joan,  VII,  37  i  segs. 


574  .T.  TORRAS  T  BAGES 

ma  va  en  alta  veu  i  deia:  «Qui  tingui  set  que  vingui  a  Mi  i 
begui»;  el  Papa  enmig  del  món  civilitzat,  ple  de  riqueses  i  fa- 
inolenc,  clama  també  en  alta  veu  al  poble  cristià  i  li  diu:  Si 
teniu  fam,  si  desitgeu  la  satisfacció  de  l'esperit,  si  voleu  la 
salut  i  la  vida  eterna,  veniu  i  mengeu  d'aquest  Pa  celestial,  que 
és  l’Hòstia  consagrada.  I  per  això  el  nostre  Santíssim  Pare 
Pius  X  crida  a  tothom  a  la  taula  del  convit  eucarístic,  i  com 
aquell  Pare  de  famílies  de  l'Evangeli  qui  volgué  celebrar  un 
gran  sopar,  símbol  del  convit  eucarístic  que  havia  de  celebrar 
el  diví  Redemptor,  veient  que  els  homes  enredats  en  els  que¬ 
fers  mundans  s’excusen,  ens  mana  a  nosaltres,  cooperadors 
seus  en  el  gran  negoci  de  la  salvació  dels  homes,  que  fem  en¬ 
trar  a  tothom  a  prendre  part  en  la  taula  espiritual  del  Sagra¬ 
ment  del  seu  Cos  sacratíssim. 

Els  homes  i  les  dones  de  zel  del  nostre  temps  pensen,  dis¬ 
corren  i  treballen  per  a  formar  associacions,  institucions  i  lli¬ 
gues  per  a  sostenir  als  cristians  qui  en  el  mar  tempestuós  de 
la  vida  del  segle  perillen  de  naufragi.  I  son  treball  i  son  zel 
és  molt  meritori  i  agradable  a  Déu.  Però  el  pa  de  vida  és 
únicament  el  Pa  eucarístic.  La  vida  humana  no  es  sosté  dig¬ 
nament  en  l’ordre  sobrenatural  de  la  salvació,  sense  aquest 
Pa  de  la  immortalitat.  La  immortalitat  únicament  la  produeix 
el  Santíssim  Sagrament.  Tot  lo  demés  mor,  i  sols  Ell  dóna  la 
vida.  Per  això  és  que  tot  treball  social,  que  tota  propaganda 
popular  que  no  es  dirigeix  al  Santíssim  Sagrament,  que  no 
té  per  objecte  encaminar  als  homes  a  la  sagrada  taula  de  la 
Comunió  del  Cos  de  Jesucrist,  no  tindrà  cap  eficàcia  sobrena¬ 
tural.  Per  això  és  que  Nós  considerem  un  treball  molt  més 
sòlid  el  que  es  dirigeix  a  estendre  entre  els  cristians  la  fre¬ 
qüència  de  sagraments,  que  no  pas  tota  altra  propaganda 
religiosa  per  excel·lent  que  sia,  perquè  la  Comunió  és  la  font 
de  la  vida  sobrenatural,  i  fora  d'aquesta  d’aquesta  font,  l'home 
no  pot  beure  enlloc  més  aquelles  aigües  que  apaguen  del  tot 
la  set,  com  deia  el  dolcíssim  Jesús  en  sa  famosa  conversa  amb 
la  Samaritana.1 


1.  Joan,  IV. 


PA  n’ÀNGEl.S 


575 


Així  que  es  comença  a  viure  comença  també  la  necessitat 
d'alimentar-se,  i  per  això  de  des  el  moment  en  què  l’home 
comença  a  tenir  ús  de  raó,  en  què  viu  vida  racional  i  és  capaç 
de  conèixer  el  Sant  Sagrament  de  l'Eucaristia  d’una  manera 
proporcionada  a  les  seves  facultats,  des  d’aleshores  deu  acu¬ 
dir  a  aquesta  font  de  vida  eterna,  ha  d’usar  aquest  Pa  celestial. 
El  Pa  eucarístic  és  anomenat  pa  angèlic,  perquè  els  àngels 
de  des  la  seva  creació  no  tenen  altre  aliment,  no  sustenten 
la  seva  vida  sinó  en  el  Verb  de  Déu,  i  aquest  Verb  de  Déu 
vingué  al  món  i  s'encarnà,  prenent  la  naturalesa  humana  per  a 
fer-se  també  aliment  de  l’home,  i  convertir-lo  en  àngel,  és  a 
dir,  per  espiritualitzar  als  fills  d'Adam  que  s'havien  inclinat 
envers  la  terra;  i  Jesús  volgué  alçar-los  a  una  vida  superior  i 
divina. 

Per  això  llegim  en  l’Evangeli  que  quan  els  jueus  no  volien 
entendre  la  seva  celestial  doctrina  i  el  contradeien  furiosa¬ 
ment,  Ell  els  deia:1  «Vosaltres  sou  d’aquí  baix,  jo  sóc  de 
dalt.  Vosaltres  sou  d'aquest  món,  jo  no  sóc  d’aquest  món.» 
I  el  seu  objecte  és  que  l’home  en  el  món,  mentre  fa  el  viatge 
per  aquesta  vall  de  misèries  i  de  pecat,  visqui  una  vida  supe¬ 
rior  i  divina.  Hi  ha  cristians  que  un  cop  regenerats  pel  baptis¬ 
me  conserven  inalterable  la  gràcia,  es  mantenen  en  una  in¬ 
nocència  de  costums,  en  una  sanitat  o  santedat  de  vida,  que 
Sant  Joan  Crisòstom  els  considera  d'un  mèrit  superior  als 
àngels,  puix  han  tingut  una  resistència  al  mal  que  no  han  ha¬ 
gut  de  tenir  els  àngels.  La  Iglésia  venera  en  els  altars  a  molts 
d'aquests  sers  electes,  qui  han  passat  pel  món  sense  conta¬ 
minar-se,  que  l'aire  pestilencial  de  la  culpa  no  els  ha  enveri¬ 
nat  la  vida,  flors  puríssimes  i  oloroses  mereixedores  d’ésser 
ornament  ja  no  sols  de  la  terra,  sinó  dels  mateixos  jardins  de 
la  glòria,  miracles  de  la  gràcia,  manifestació  de  la  força  de  la 
virtut  divina  que  fa  invulnerables  als  flacs  fills  del  món;  àni¬ 
mes  serenes,  cors  elevats  que  mai  la  bromera  de  les  onades 
de  les  passions  ha  penetrat  ni  tacat,  d'un  amor  incorrupti- 


1.  Joan,  VIII,  23. 


576  J.  TORRAS  I  BAGES 

ble  i  sempre  recte  en  !a  seva  direcció.  Aquestes  ànimes  són 
eucarístiques  per  essència,  i  formen  una  puríssima  i  llumino¬ 
sa  constel·lació  d’homes  i  de  doncs  cl  centre  de  la  qual  és 
l'Hòstia  consagrada.  Tothom  coneix  els  amors  ardentíssims 
a  Jesús  sagramentat  de  l’angèlic  Lluís  Gonzaga  i  del  nostre 
seràfic  Miquel  dels  Sants,  de  les  puríssimes  verges  Clara  d’As- 
sís  i  Caterina  de  Sena,  i  les  seves  devotís simes  comunions;  i 
al  davant  de  totes  les  ànimes  innocents  adoradores  del  Sagra¬ 
ment,  com  dirigint-les  i  ensenyant-les,  com  mestre  d'altíssim 
amor,  al  poeta  i  teòleg  de  la  Santa  Eucaristia,  a  l’innocentís- 
sim  Tomàs  d'Aquino,  del  qual  declarà  el  confessor  qui  li  oí 
la  confessió  general  a  l’hora  de  la  mort,  que  havia  sigut  tan 
senzilla  com  la  d'un  noi  de  cinc  anys. 

La  puresa  immaculada  d'aquestes  ànimes  indubtablement 
es  deu  a  la  Santa  Eucaristia,  per  això  la  Iglésia  sol  pintar-les 
a  les  portes  del  sagrari,  abraçats  amb  la  Custòdia.  Sant  Joan 
l’evangelista  coneixia  molt  bé  aquests  misteris  eucarístics,  per¬ 
què  en  la  nit  de  la  institució,  en  la  taula  en  què  féu  Jesús  la 
consagració  del  pa  i  del  vi,  ell  li  estava  al  costat  i  es  recolzava 
sobre  el  pit  del  diví  Mestre,  i  el  cor  de  tots  dos  batia  a  un  ma¬ 
teix  ritme;  i  quan  més  enllà  el  sublim  apòstol  tingué  la  merave¬ 
llosa  visió  1  de  la  vida  i  dels  combats  de  la  Iglésia,  i  de  les  vic¬ 
tòries  dels  sants  i  de  la  selecció  dels  homes  qui  han  de  formar 
l’eterna  Ciutat  de  Déu,  veié  clarament  la  relació  íntima  entre 
la  innocència  i  l'Eucaristia,  i  per  això  descriu  a  les  ànimes 
innocents  seguint  sempre  a  l’Anyell  en  l'eterna  Pasqua  de  la 
glòria,  de  la  qual  és  signe  i  inici  la  Pasqua  eucarística  de 
la  Iglésia  catòlica. 

VII 

La  Comunió  dels  nens 

Nostre  Santíssim  Pare  Pius  X,  coneixent  l'eficàcia  de  la 
sagrada  Comunió,  i  el  tresor  de  gràcia  de  què  participen  els  qui 


1.  Apocalipsí,  XIV. 


fi.»'.’*  "í  : 


pa  d’àmgüls  577 

dignament  combreguen,  i  la  virtut  preservativa  d'aquest  ce¬ 
lestial  aliment  que  nodrint  fortifica,  i  l’amor  especial  mani¬ 
festat  per  Jesús  a  la  infància,  i  la  pràctica  antiga  de  la  Iglésia 
i  les  seves  lleis  sagrades  que  cridaven  als  infants,  així  que 
tenien  ús  de  raó,  a  participar  del  sagrament,  i  a  la  doctrina 
dels  sants  i  dels  doctors,  ha  volgut  restablir  la  disciplina  de 
que  nois  i  noies  per  allà  a  l'edat  de  set  anys,  en  què  solen  tenir 
ja  discerniment  i  són  capaços  de  conèixer  lo  que  és  el  Pa 
eucarístic,  vagin  a  rebre  la  sagrada  Comunió.  Van  a  entrar  en 
un  món  ple  de  perills,  van  a  sentir  molt  aviat  l’estímul  vehe¬ 
ment  de  les  passions,  oiran,  fins  abans  de  conèixer  la  seva 
malícia,  l'apologia  de  l’heretgia  i  la  impugnació  de  la  fe  catò¬ 
lica,  i  convé  que  aquesta  lluita  els  trobi  previnguis  i  forts  en 
la  vida  espiritual,  lo  qual  principalment  s'obté  per  medi  de  la 
santa  Comunió  del  Cos  de  Jesucrist. 

Per  això  Nós  aprofitem  l’ocasió  d'aquesta  Carta  pastoral, 
per  a  exhortar  greument  als  pares  i  mares  de  família  al  com¬ 
pliment  de  la  sagrada  obligació,  de  procurar  que  els  seus  fills 
i  filles  a  l'edat  indicada  combreguin,  entenent  que  els  queda 
gravada  la  consciència,  puix  és  encàrrec  que  els  fa  baix  la 
responsabilitat  paterna  el  Summe  Pontífex,  responsabilitat, 
d'altra  banda,  que  és  de  justícia  natural,  puix  tot  pare  i  mare 
qui  ha  posat  al  món  als  seus  fills  està  obligat  a  educar-los  i 
encaminar-los  degudament,  a  fi  que  no  es  perdi  la  seva  ànima, 
essent,  de  consegüent,  necessari  que  els  ensenyin  la  pràctica 
de  la  religió,  i,  per  tant,  l'acte  més  solemne  d’ella,  que  és 
la  sagrada  Comunió  del  Cos  de  Jesucrist. 

I  acostant-se  ara  el  temps  pasqual,  en  el  qual  obliga  greu¬ 
ment  el  precepte  de  combregar,  a  tots  els  qui  tenen  edat  de 
discreció,  els  pares  i  mares  de  família  examinaran  als  seus 
fills  i  filles  que  tinguin  set  anys  poc  més  o  menys,  per  a  veure 
si  estan  en  situació  de  rebre  la  sagrada  Comunió,  i  consultaran 
al  confessor  dels  nois  i  noies;  i  els  reverends  Rectors  exhorta¬ 
ran  al  compliment  d’aquesta  obligació,  i  amb  discret  zel  pro¬ 
curaran  sia  complida,  puix  està  solemnement  imposada  per 
una  llei  de  la  Iglésia.  També  els  mestres  i  les  mestres,  citats 


37 


578 


J.  TORRAS  I  BAGES 


expressament  en  el  decret  Quam  singulari,  cooperaran  amb 
els  pares  i  confessors  a  l'obra  santa  de  que  els  seus  petits 
deixebles  s'acostin  a  la  sagrada  Comunió.  Aquestes  Comunions 
han  de  ser  privades  i  sense  solemnitats  externes,  devent  la 
solemnitat  guardar-se  per  a  quan  els  reverends  Rectors  faran 
les  Comunions  generals  una  o  dues  vegades  a  l'any  pels  qui 
ja  han  combregat,  i  pels  qui  han  de  fer  encara  la  primera 
Comunió  i  tinguin  les  disposicions  marcades  en  el  decret  pon¬ 
tifici.  La  solemnitat  externa  d’aquestes  Comunions  generals 
no  perdrà  mai  aquella  gravetat  i  espiritualitat  pròpia  de  la 
institució  amorosa  de  l'humil  Jesús,  sense  prendre  aires  de 
mundanitat;  un  dels  saludables  efectes  del  decret  pontifici, 
diu  l'eminentíssim  cardenal  Gennari,  serà  destruir  les  vani¬ 
tats  que  s’havien  introduït  en  les  primeres  comunions,  per 
a  evitar  les  quals  ja  el  Concili  Romà,  celebrat  baix  el  papa 
Benet  XIII,  havia  manat  que  els  nois  i  noies  hi  assistissin 
amb  sos  vestits  comuns,  nets  i  arreglats,  però  sense  cap  luxe. 

Sovint  Nós  hem  sentit  gran  tristesa  veient  com  la  vanitat 
dels  homes  tergiversava  l’obra  de  Crist,  que  Ell  començà  amb 
el  gran  acte  d’humilitat  d’agenollar-se  davant  dels  deixebles, 
i  rentar-los  els  peus,  com  feien  en  aquell  temps  els  esclaus 
amb  els  seus  amos  i  senyors.  Sovint,  llegint  la  primera  carta  de 
Sant  Pau  als  de  Corint,1  en  la  que  el  sant  Apòstol  reprenia  als 
rics  qui  assistien  al  convit  eucarístic,  perquè  confonien  als 
altres  cristians  pobres  amb  les  manifestacions  d'opulència 
que  feien,  pensem  amb  tristesa  que  ara,  al  cap  de  dos  mil 
anys  de  cristianisme,  tornem  a  la  vanitat  d  aquells  cristians, 
qui  tenien  l'excusa,  que  atenuava  la  seva  falta,  d'ésser  gen¬ 
tils  qui  acabaven  d'abraçar  la  fe  cristiana.  Els  grans  segles 
de  fe  no  tenien  aquests  torpiments  en  la  seva  vida  espiritual, 
i  la  casa  de  Déu  i  el  convit  celestial  de  l'Eucaristia  no  servia 
de  pretext  als  rics  per  a  afrontar  als  pobres  amb  el  luxe  i 
profanitat  dels  seus  vestits.  Per  això  encarreguem  als  reve- 


1.  XXI,  21  i  segs. 


PA  D 'ÀNGELS 


579 


rends  Rectors  que  exhortin  als  seus  fidels,  en  els  llocs  on 
sia  necessari,  a  que  en  les  comunions  generals  de  nois  i  noies 
tots  es  presentin  vestits  senzillament,  sense  externa  pompa, 
encara  més  repugnant  si  es  disfressa  de  devoció,  sense  que  els 
rics  vulguin  fer  mostra  de  superioritat  sobre  els  pobres,  ans 
al  revés,  que  la  comunió  solemne  de  nois  i  noies  que  els  reve¬ 
rends  Rectors  organitzaran,  sia  la  festa  divina  de  la  frater¬ 
nitat  cristiana,  segons  la  institució  de  Jesucrist,  davant  del 
qual  no  hi  ha  diferència  entre  ric  i  pobre,  i  tothom  és  igual, 
no  havent-hi  davant  d'Ell  més  diferència  entre  els  homes  que 
la  de  la  perfecció  espiritual  de  cada  u. 

Així  mateix  els  nostres  estimats  cooperadors  procuraran 
que  a  dites  comunions  generals  solemnes  de  nois  i  noies  assis¬ 
teixin  els  qui  s'eduquen  en  col·legis,  escoles  i  pensionats,  en¬ 
cara  que  privadament  hagin  fet  la  primera  Comunió,  puix  con¬ 
vé,  si  volem  agradar  al  Senyor,  que  davant  d'Ell  manifestem 
aquella  unitat  que  deriva  d’ésser  tots  fills  de  Déu,  sense  di¬ 
ferència  de  classes  ni  categories,  puix  les  classes  i  categories 
entre  els  homes  són  transitòries  i  pròpies  d’aquest  món  i  no 
de  l'eternitat,  de  la  qual  és  imatge  i  figura  la  vida  cristiana. 
Aquesta  Comunió  solemne  de  nois  i  noies,  a  l’entrar  a  la  jo¬ 
ventut,  ha  d’ésser  una  demostració  explícita  del  gran  prin¬ 
cipi  cristià  d'unitat:  una  fe,  que  és  la  catòlica,  que  ens  ense¬ 
nya  a  tots  la  mateixa  doctrina  de  salvació;  un  poble,  qui  és 
el  Cos  místic  de  Jesucrist,  del  qual  qui  se  separa  no  participa 
de  la  gràcia  vital;  un  Salvador,  qui  és  Jesucrist,  única  porta 
per  a  entrar  en  la  vida  eterna;  un  sol  Déu  i  Senyor,  qui  ha 
d’ésser  el  fi,  la  perfecció  i  la  felicitat  de  la  nostra  vida  en 
la  Glòria. 

I  als  pares  i  mares  de  família,  als  mestres  i  les  mestres, 
als  directors  i  directores  de  col·legis  i  pensionats,  exhortem 
Nós  també  greument  a  que,  al  portar  als  nois  i  noies  que 
d’ells  depenen  a  dites  comunions  generals,  combreguin  jun¬ 
tament  amb  ells,  donant  així  exemple  de  que  la  religió  que 
ensenyen  als  seus  fills  i  deixebles  no  és  cosa  solament  de  boca, 
sinó  que  la  tenen  també  en  el  cor,  puix  l'ensenyança  és  única- 


J.  TORRAS  I  BAGES 

ment  fructuosa  quan  és  sincera,  i  sols  és  sincera  quan  es  té  al 
cor  i  es  practica. 

A  més  del  catecisme  que  es  fa  entre  any  hi  haurà,  com 
ja  ara  es  practica,  el  catecisme  preparatori  per  a  aquesta  Co¬ 
munió  general  de  nois  i  noies,  al  qual  deuran  assistir  també 
els  qui  ja  hagin  fet  la  primera  Comunió;  i  els  reverends  Rec¬ 
tors  faran  entendre  als  pares  de  família  i  amos  de  casa,  que 
estan  en  consciència  greument  obligats  a  enviar  als  seus  fills 
i  dependents,  encara  que  ja  hagin  fet  la  primera  Comunió,  al 
catecisme,  on  s'ensenya  la  regla  de  la  fe  i  de  la  vida  que  tot 
cristià  està  obligat  a  saber. 

Igualment  els  nostres  estimats  cooperadors  en  el  ministe¬ 
ri  de  salvar  les  ànimes  llegiran  al  poble,  cada  any  en  el  temps 
pasqual,  el  decret  Quam  singulari  en  llengua  catalana,  al 
qual  fi  publicàrem  ja  la  traducció  en  el  Butlletí  eclesiàstic 
de  la  Diòcesi,  de  30  de  setembre  de  1910,  i  explicaran  l’excel- 
lentíssima  doctrina  en  ell  continguda,  complint  així  les  dis¬ 
posicions  del  referit  decret. 


VIII 

El  Congrés  Eucarístic  de  Madrid 

I  per  a  acabament  d'aquesta  Carta  pastoral,  destinada  a  re¬ 
novar  i  augmentar  la  devoció  dels  nostres  fidels  cristians  a  la 
Santa  Eucaristia,  i  a  la  digna  i  freqüent  Comunió  del  Cos  de 
Jesucrist,  signe  d'amor  i  vincle  d’unitat,  us  recordem  a  tots, 
estimats  germans  i  fills,  la  gran  solemnitat  eucarística  que 
va  a  celebrar-se  a  Espanya,  segons  ens  participa  l’eminentís- 
sim  senyor  Cardenal-Arquebisbe  de  Toledo,  als  últims  dies  de 
juny  del  present  any.  A  Madrid  es  reunirà  el  pròxim  Congrés 
Eucarístic  Internacional,  baix  la  presidència  d'un  eminentís- 
sim  senyor  Cardenal  enviat  expressament  per  nostre  San¬ 
tíssim  Pare  el  papa  Pius  X.  Amb  gran  oportunitat  l’eminentís- 
sim  senyor  Cardenal-Arquebisbe  de  Toledo  recorda  en  la 


pa  d’Àngels 


581 


seva  carta  que  aquest  és  el  Sagrament  de  la  Unitat,  que  és 
també  el  pensament  fonamental  de  la  present  Carta  pastoral. 
Aquests  congressos  eucarístics  internacionals  que  s’han  cele¬ 
brat  ja  en  diferents  punts  del  món,  a  França,  a  Bèlgica,  a  Ale¬ 
manya,  a  Anglaterra,  al  Nord  d’ Amèrica,  i  que  aquest  any  per 
primera  vegada  se  celebrarà  a  Espanya,  són  una  nova  demos¬ 
tració  de  que  l'Eucaristia  és  el  Sagrament  de  la  Unitat.  Junta 
en  un  llaç  d’amor  diví  a  homes  qui  parlen  diferents  llengües, 
qui  pertanyen  a  distintes  parts  del  món,  qui  tenen  diferents 
costums  i  idees,  i  que  són  de  diverses  classes  socials.  Són  la 
demostració  de  la  veritat  del  simbolisme  del  Pa  sagrat,  for¬ 
mat  i  amassat  de  molts  grans  de  blat  diferents;  així  aquests 
congressos  formen  també  de  tants  homes  diferents  un  pa 
diví,  una  mateixa  massa  unificada  pel  comú  amor  a  Jesús 
sagramentat. 

Que  aquest  Sagrament  d’amor,  font  de  vida  espiritual, 
únic  aliment  capaç  de  sostenir  la  vida  de  l'esperit,  sia  cada  dia 
més  venerat  i  augmenti  cada  dia  la  freqüència  de  la  sagrada 
Comunió  entre  els  fidels  cristians.  Recordeu  que  aquest  és  el 
pa  dels  caminants  pels  aspres  camins  d'aquesta  vall  de  llଠ
grimes,  que  és  la  fortalesa  i  el  consol  dels  qui,  desterrats, 
cerquem  un  repòs  etern  que  no  es  troba  en  aquest  món,  i 
que  la  Iglésia  ens  ensenya  que  el  Santíssim  Sagrament  de 
l'Altar  és  signe,  presagi,  començament  de  la  glòria  que  es¬ 
perem. 

Que  la  Immaculada  Verge  Maria,  en  les  puríssimes  entra¬ 
nyes  de  la  qual  l'Esperit  Sant  pastà  aquest  Pa  de  vida  eterna, 
que  és  el  Santíssim  Sagrament,  ens  alcanci  que  la  pietat  euca¬ 
rística  vagi  augmentant  en  aquesta  nostra  estimada  Diòcesi 
com  li  demanem  humilment,  enviant-vos  al  mateix  temps  la 
Nostra  pastoral  Benedicció  en  nom  del  Pare  f  i  del  Fill  t  i 
de  l’Esperit  Sant  f.  Amén. 

Vic,  25  de  gener,  festa  de  la  Conversió  de  Sant  Pau,  de  1911. 


ÍNDEX 


La  pagesia  cristiana .  7 

I.  Motius  d’especial  propensió  als  agricultors  .  .  8 

II.  Admirable  constitució  de  les  cases  de  pagès  ca¬ 
talanes  .  9 

III.  La  seva  influència  moral  i  religiosa  ....  13 

IV.  La  seva  força  social .  15 

V.  Harmonia  de  la  vida  agrícola  industrial ...  18 

VI.  Relacions  del  pagès  amb  Déu,  amb  la  naturalesa 

i  amb  els  demés  homes .  23 

VII.  Integral  constitució  de  la  família  agrícola  .  .  25 

La  Immaculada  Concepció .  33 

I.  Anunci  de  l’any  jubilar .  34 

II.  Maria  és  l'alegria,  la  força  i  l'amor  ....  35 

III.  Maria  és  la  puresa .  36 

IV.  Oficis  maternals  de  Maria  Immaculada  ...  39 

V.  Maria,  sol  que  il·lumina,  escalfa  i  purifica  .  .  42 

VI.  Maria  en  el  segle  xx .  44 

VII.  Les  festes  jubilars .  46 

VIII.  Peregrinació  a  Montserrat .  49 

L’única  eficàcia .  51 

I.  El  cas  Newman  demostra  que  no  han  variat  els 
camins  d'anar  a  Déu . 


52 


584  J.  TORRAS  I  BAGES 

II.  La  literatura  pseudo-mística  equivoca  el  camí  56 

III.  La  pau  i  consistència  de  tot  està  en  l 'harmonia 

de  lo  temporal  i  lo  etern .  60 

IV.  Eficàcia  de  la  idea  d'eternitat .  66 

V.  La  pseudo-mística  no  té  la  sabiduria  ...  70 

VI.  La  verdadera  sabiduria  està  en  la  possessió  de 

la  veritat .  75 

VIL  Les  Sagrades  Escriptures  són  el  tresor  de  l'Eter¬ 
na  Sabiduria .  76 

Gràcia  d'una  dona .  80 

I.  Significació  de  l’any  jubilar  de  la  Immaculada  81 

II.  Maria  ha  segut,  en  els  temps  moderns,  el  soste¬ 
niment  de  l'esperit  catòlic .  83 

III.  Maria  regna  per  la  seva  gràcia .  86 

IV.  La  gràcia  de  Maria  serà  la  restauració  social  91 

V.  Manera  pràctica  de  celebrar  el  jubileu  marià  95 

L’elevació  del  doble,  o  sia,  la  democràcia  cristiana  99 

I.  La  Iglésia  i  les  formes  socials . 100 

II.  Sols  l’Evangeli  té  una  filosofia  social  .  .  .  102 

III.  La  Democràcia  és  una  qüestió  d'esperit  .  .  .  104 

IV.  La  Democràcia  socialista . 105 

V.  La  Democràcia  cristiana . ■.  107 

VI.  Tradició  democràtica  de  la  Iglésia  ....  110 

VII.  El  Sacerdoci  i  la  Democràcia . 113 

VIII.  El  Sacerdoci,  institució  eterna,  i  el  Sacerdot, 

home  del  dia . 116 

IX.  Doctrines  democràtiques  de  la  Iglésia  ...  119 

X.  La  Llei  Natural  davant  de  les  dues  Democràcies  123 

XI.  L’elevació  cristiana  i  la  nivellació  socialista  .  .  131 

XIII.  L'elevació  de  l'esperit  i  el  millorament  material  135 


ÍNDEX 


585 


Beatificació  del  màrtir  Pere  Almató,  fill  de  la  diòcesi  140 

I.  La  bona  nova . 140 

II.  Glòria  en  nostres  màrtirs . 142 

III.  La  festa  de  beatificació . 143 

El  misteri  d’iniquitat . 146 

I.  Els  atemptats  anarquistes . 147 

II.  Hipocresia  de  la  secta . 149 

III.  El  misteri  d'iniquitat . 150 

IV.  Cal  salvar  la  societat . 153 

V.  Les  armes  són  la  caritat  i  el  sacrifici  ...  154 

VI.  La  Musa  de  l'anarquisme . 157 

VII.  La  pedra  fonamental  és  Jesucrist  ....  157 

La  confessió  de  la  fe . 161 

I.  Fam  i  set  espiritual  que  devora  al  món  .  .  162 

II.  Aquesta  fam  i  set  han  de  tenir  una  satisfacció 

espiritual . 165 

III.  La  Fe  és  la  fórmula  de  la  Vida . 168 

IV.  Vanitat  dels  intel·lectuals  en  voler  ensenyar  la 

Vida . 174 

V.  Valor  just  de  la  ciència  en  la  conquesta  de  la  Fe  177 

VI.  La  Fe  és  obra  de  l'Esperit  de  Déu  ....  180 

VII.  La  Confessió  externa  de  la  Fe . 184 

VIII.  La  Confessió  perfecciona  la  Fe  i  l’home  .  .  187 

IX.  La  Confessió  de  la  Fe  és  el  gran  certamen  dels 

segles . 191 

Conducta  dels  obrers  catòlics  en  les  circumstàncies 

actuals . 196 

I.  L'únic  Mestre  dels  cristians . 196 

II.  Fermesa  en  la  confessió  de  la  Fe  .  .  .  .  198 


■ 

586  J.  TORRAS  I  BAGES 

III.  Respecte  a  l’autoritat  i  a  la  propietat  .  .  .  200 

IV.  Orientacions  per  a  la  lluita  de  la  vida  .  .  .  204 

V.  La  caritat  cristiana . 208 

El  nostre  pa  de  cada  dia . 212 

I.  Un  cas  de  l’acció  íntima  de  l'Esperit  Sant  en  la 

Iglésia . 213 

II.  Jesucrist  curarà  la  debilitat  moderna  .  .  .  214 

III.  L’aliment  espiritual  ha  d’ésser  l’Eucaristia  .  .  216 

IV.  La  nodrició  ha  d'ésser  freqüent  .  .  .  .  218 

V.  La  voluntat  de  Jesucrist . 220 

VI.  La  tradició  de  la  Iglésia . 221 

VII.  El  Decret  del  Papa . 224 

VIII.  Prescripcions  del  Bisbe . 226 

El  MISTERI  DE  LA  SANG,  0  SIA,  MÀRTIRS  I  ANARQUISTES  231 

I.  Glorificació  d'un  Màrtir . 232 

II.  El  Martiri  dins  de  la  jerarquia  divina  i  hu¬ 
mana  . 234 

III.  Els  home  sde  la  Veritat  i  els  homes  de  la  Men¬ 
tida  . 238 

IV.  Jesús  i  l’Anarquisme  es  contraposen  com  un  Sí 

i  un  No . 241 

V.  Virtut  de  la  Sang  segons  l'instint  humà  i  segons 

la  Revelació . 243 

VI.  La  Sang  de  Jesucrist . 247 

VIL  El  Martiri  en  la  jerarquia  de  l’amor  .  .  .  249 

VIII.  Eficàcia  i  fecunditat  del  Martiri  ....  252 

IX.  Els  Màrtirs  i  els  Anarquistes . 255 

X.  Glorificació  del  Martiri  en  nostres  dies  .  .  .  256 

La  caiguda  de  la  França  cristianíssima . 260 

I.  La  persecució  de  la  Iglésia  de  França  .  .  .  261 

II.  Un  nou  cant  del  poema  del  Cristianisme  .  .  264 


ÍNDEX 


587 

III.  És  una  verdadera  persecució  religiosa  .  .  .  266 

IV.  Fruits  i  víctimes  de  la  persecució  ....  268 

V.  La  glòria  del  martiri  i  la  selecció  dels  elegits  272 

VI.  Oració  i  penitència  davant  de  la  persecució  .  .  277 

VII.  Conservem  la  nostra  fe . 281 

La  llei  de  la  creença . 286 

I.  Idolatria  i  Revelació . 287 

II.  La  Revelació  es  completa  en  Jesucrist:  és, 

doncs,  immutable . 291 

III.  La  doctrina  evangèlica  és  la  sabiduria  universal  294 

IV.  O  la  Fe  o  la  Idolatria . 297 

V.  O  el  culte  de  la  Veritat  o  el  culte  de  la  mentida  266 

VI.  La  Llei  de  la  Fe  és  Llei  d'Amor . 302 

VII.  La  Llei  de  la  Fe  és  Llei  de  Gràcia  ....  304 

VIII.  L'instint  de  Creença  requereix  la  Llei  de  la  Fe  305 

IX.  Necessitat  del  magisteri  de  la  Iglésia  .  .  .  309 

X.  La  Fe  és  la  base  de  les  grans  personalitats  .  313 

XI.  La  sabiduria  profètica  i  la  sabiduria  acadèmica  316 

XII.  La  Fe,  fórmula  de  la  vida . 319 

La  vida . 325 

I.  Els  modernistes  pretenen  ensenyar-nos  la  font 

de  la  vida . -  326 

II.  El  verdader  i  el  fals  concepte  de  la  Vida  .  .  328 

III.  Els  modernistes  desfiguren  doctrines  eternes  333 

IV.  Confusió  entre  la  Vida  divina  i  la  Vida  humana  337 

V.  En  el  món  no  està  la  plenitud  de  la  Vida  .  .  340 

VI.  Aquesta  Vida  ni  és  un  frenesí  ni  una  platxèria; 

és  una  lluita . 343 

VII.  La  Llei  de  plenitud  de  Vida  no  està  en  l'home  346 

VIII.  La  verdadera  Llei  de  la  Vida . 350 

IX.  Unitat  de  la  Vida  universal . 352 

X.  La  Vida  no  és  un  problema  sinó  una  realitat  355 


588 


J.  TORRAS  I  BAGES 


XI.  EI  dolor  i  el  plaer  dins  la  Llei  de  la  Vida  .  .  359 

XII.  Jesús  és  la  font  de  la  Vida;  Maria,  sa  dolçura  361 

Del  camí  de  salvació . 368 

I.  Crida  a  reflexionar  en  el  Camí  de  Salvació  .  .  369 

II.  El  primer  pas  és  la  Fe . 370 

III.  El  segon  pas  és  l'Esperança  en  Déu  remune- 

rador . 374 

IV.  Els  escrits  dolents  són  un  gros  entrebanc  .  376 

V.  El  viàtic  de  la  jornada  és  la  Comunió  .  .  .  378 

VI.  Els  auxilis  són  l'Oració  i  la  Penitència  .  .  381 

La  victòria  del  Bruc . 384 

I.  Significació  de  la  batalla  del  Bruc  ....  385 

II.  En  ella  venceren  la  Religió,  la  Pàtria  i  la  Família  387 

III.  Fou  una  batalla  d'esperit . 390 

IV.  És  una  apologia  de  la  Iglésia  i  de  les  bases 

socials . 392 

V.  És  el  símbol  de  l'esperit  de  Catalunya  ...  395 

VI.  Deprecació  a  la  Verge  de  Montserrat  .  .  .  397 

El  mes  de  Maria  i  el  jubileu  de  Lourdes  ....  399 

I.  Els  miracles  de  Lourdes . 400 

II.  La  Verge,  destructora  de  totes  les  heretgies  403 

III.  Misteri  tancat  en  el  triomf  d’una  Dona  .  .  406 

IV.  Insuficiència  humana  per  a  salvar-nos  .  .  .  408 

V.  Lourdes  és  una  apologia  de  la  Mare  de  Déu  411 

VI.  Manera  de  celebrar  el  jubileu . 412 

Contra  la  blasfèmia . 416 

I.  Creuada  contra  la  blasfèmia . 417 

II.  La  gran  arma  és  el  temor  de  Déu  .  .  .  .  418 


ÍNDEX  5S9 

III.  Degradació  del  blasfem . 422 

IV.  Malícia  de  la  blasfèmia . 425 

V.  Ordenacions  pràctiques . 427 

Orientacions  sense  orient . 430 

I.  Febre  moderna  d'orientacions . 431 

II.  Les  orientacions  modernes  degraden  l’home  i 

el  fan  idòlatra . 433 

III.  Orientació  de  la  Llibertat  i  de  la  Ciència  .  .  436 

IV.  Orientació  del  Laïcisme . 440 

V.  Orientació  de  la  Cultura  i  de  la  l'Estadísme  445 

VI.  L'Orientació  cristiana  és  harmònica  .  .  .  449 

VII.  L'Orientació  cristiana  és  infinita  ....  452 

VIII.  Jesucrist  és  l’Orient;  fora  d’Ell  no  hi  ha  orien¬ 
tació  . 457 

L’Amor  típic . 462 

I.  L’Amor  és  la  vida  cristiana . 643 

II.  El  dimoni  pretén  secularitzar  l'Amor  .  .  .  465 

III.  El  Laïcisme  mata  l'Amor;  el  Cristianisme  el 

fa  llei  universal . 468 

IV.  L'Amor  cristià  és  més  estètic  i  més  humà  .  .  472 

V.  L’Amor  típic  és  el  Cor  de  Jesús  ....  474 

VI.  El  Cor  de  Jesús,  Model  de  l'Amor  nostre  .  .  475 

VII.  Jesús,  Mestre  de  l'Amor . 479 

VIII.  Jesús,  Ordenador  de  l'Amor . 481 

La  glòria  del  Martiri . 485 

I.  El  Martiri  és  llei  i  glòria  de  la  Iglésia  .  .  .  486 

II.  Lo  de  juliol  fou  una  verdadera  persecució  cris¬ 
tiana  . 489 

III.  Misteri  de  la  persecució  del  Mal  contra  el  Bé  492 

IV.  Els  Màrtirs  donen  testimoni  de  la  Veritat  .  .  495 


590 


J.  TORRAS  I  BAGES 


V.  Misèria  dels  perseguidors  i  dignitat  dels  Màrtirs  497 

VI.  Màrtirs  de  Jesucrist  i  del  Poble . 500 

VII.  Triomf  de  Jesucrist  i  victòria  dels  Màrtirs  .  .  502 

L’atletisme  cristià . 509 

I.  Què  és  aquest  món? . 510 

II.  Nostra  vida  interior . 511 

III.  Treball  i  lluita . 515 

IV.  Les  concupiscències . 519 

V.  Jesucrist  és  l'atleta  típic . 522 

VI.  Les  grans  lluites  són  espirituals  ....  524 

VII.  Força  triomfal  de  la  gràcia . 529 

VIII.  Origen  d’aquesta  força . 534 

IX.  L'arma  de  l’atleta  és  l’amor . 536 

X.  Nostre  campament . 541 

XI.  Lluita  entre  la  vida  i  la  mort . 545 

Pa  d'àngels . 550 

I.  L'Eucaristia,  centre  de  la  vida  cristiana  .  .  551 

II.  La  humilitat  és  la  disposició  essencial  eucarís¬ 
tica  . 556 

III.  La  penitència  i  la  Comunió . 561 

IV.  La  immortalitat  de  l'home  i  la  unitat  del  llinatge  564 

V.  La  interna  restauració  de  l’home  ....  568 

VI.  Eficàcia  per  a  nodrir  i  fer  àngels  ....  572 

VII.  La  Comunió  dels  nens  .  , . 576 

VIII.  El  Congrés  Eucarístic  de  Madrid  ....  580 


Darrers  volums  publicats: 


34.  JOAN  BONET  I  BALTÀ,  L'Esgiésia  catalana  de  la 
Il·lustració  a  la  Renaixença.  1984.  776  pp.,  43  làmines. 

35.  JORDI  RUBIÓ  I  BALAGUER,  Història  de  la  literatura 
catalana,  I.  1984. 

36.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES,  Obres  completes,  vol.  I.  1984. 
720  pàgines. 

37.  JORDI  RUBIÓ  I  BALAGUER,  Ramon  Llull  i  el  lul·lisme. 
1985.  464  pp. 

38.  ALBERT  BALCELLS.  Rafael  Campalans,  Socialisme  català. 
1985.  448  pp. 

39.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES.  Obres  completes,  vol.  II.  1986. 
720  pp. 

40.  JORDI  RUBIÓ  I  BALAGUER.  Història  de  la  literatura 
catalana,  II.  1985.  268  pp. 

41.  CONXITA  MIR.  Lleida  (1890-1936):  Caciquisme  polític  i 
lluita  electoral.  1985.  780  pp.,  quadres  estadístics,  mapes  i 
37  il·lustracions. 

42.  JORDI  RUBIÓ  I  BALAGUER.  Vida  espanola  en  la  època 
gòtica.  1985.  296  pp.,  52  làmines. 

43.  Actes  del  IV  Col·loqui  d'estudis  catalans  a  Nord-Amèrica. 

1985.  360  pp. 

44.  Estudis  de  literatura  catalana  en  honor  de  Josep  Romeu  i 
Figueras,  Vol.  I.  1986.  464  pp. 

45.  Estudis  de  literatura  catalana  en  honor  de  Josep  Romeu  i 
Figueras,  Vol.  II.  1986.  420  pp. 

46.  Centre  d'Estudis  Comarcal  del  Baix  Llobregat.  Guerrilles  al 
Baix  Llobregat.  Els  «carrasquets»  del  segle  XVIII,  i  els 
carlins  i  els  republicans  del  segle  XIX.  1986.  876  pp. 

47.  LLORENÇ  FERRER  I  ALÓS.  Pagesos,  rabassaires  i  indus¬ 
trials  a  la  Catalunya  central  (segles  XVIII-XiX).  1986.  782 

pp. 

48.  Actes  del  Vllè.  Col·loqui  Internacional  de  Llengua  i  Litera¬ 
tura  Catalanes.  Tarragona-Salou,  1-5  octubre  1985.  1986. 
768  pp. 

49.  JOSEP  M.  SOLÉ  I  SABATÉ  -  JOAN  VILLARROYA  I  FONT. 
Catalunya  sota  les  bombes  (1936-1939).  1986.  376  pp. 

50.  JOSEP  TORRAS  I  BAGES.  Obres  completes,  Vol.  III.  1987. 
776  pp. 

51.  JORDI  RUBIÓ  I  BALAGUER.  Història  de  la  literatura 
catalana,  III,  1986.  520  pp. 

52.  PHILIP  D.  RASICO.  Els  menorquins  de  la  Florida.  1987,  372 

pp. 

53.  JAUME  CODINA.  Els  pagesos  de  Provençana  (984-1807), 
Vol.  I.  1987.  598  pp. 

54.  IGNASI  TERRADAS  I  SABORIT.  El  Cavaller  de  Vidrà.  1987. 
404  pp. 

55.  JAUME  CODINA.  Els  pagesos  de  Provençana  (984-1807), 
Vol.  II.  1987.  640  pp. 

56.  JOSEP  TORRAS  I'  BAGES.  Obres  completes.  Vol.  IV.  1987. 
772  pp. 

57.  Sant  Just  Desvern,  un  paisatge  i  una  història,  1987.  608 
pp. 

58.  JORDI  RUBIÓ  I  BALAGUER.  Història  i  historiografia. 

59.  Miscel·lània  Moreu-Rey,  Vol  I. 

60.  JAUME  CODINA.  Els  pagesos  de  Provençana  (984-1807), 

Vol.  III.  1988. 

61.  M.  DOLORS  IVERN.  Esquerra  Republicana  de  Catalunya 
(1931-1936):  Estructura  i  organització.  1988. 

62.  MANUEL  LLADONOSA  I  VALL-LLEBRERA.  Catalanisme  i 
moviment  obrer:  el  CADCI  entre  1903  i  1923.  1988.